dimarts, 16 d’octubre de 2007

El costum de posar la "i" entre cognom i co-cognom

Llegeixo un article de Josep M. Huertas ( El Periódico de Catalunya 3-III-1992) amb el títol de " Contra la "i" entre cognom i co-cognom" en el que es fa ressò de la mort del lingüista Enric Moreu-Rey del qual diu el següent: " Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia

Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.

"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum. Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".

Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.

En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos'en, no rectifiquem, talment com si ens autoimmoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia. La vanitat se'ns fa, a vegades, més forta que la vertiat i oposa ressistència. Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil.Això és molt difícil ( Ho dic per pròpia experiència. Fa anys que ho intento)

Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.

Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.

I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).

I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.

Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.I, a més, actualment no estan de moda.

Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya. Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)

Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans? Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.

L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.

En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

La "Mercè" a Catalunya (1.218) i a Andalusia (1.272)


Nostra Senyora de la Mercè de Jerez de la Frontera (Andalusia)Conserva la negritud original. El culte a la imatge va ser portat a Andalusia des de Barcelona. Antiguitat de la imatge de Jerez de la Frontera (1.272). Antiguitat de la imatge de Barcelona (1.218)



Imatge de Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona. Blanquejada i amb l'escapulari canviat. Li han tret els quatre pals de la bandera catalana. A la imatge de Jerez de la Frontera encara es conserven els quatre pals.Una icona religiosa patrona de Barcelona(1.218)a Catalunya i patrona de Jerez de la Frontera (1.272) a Andalusia


El folclorista Joan Amades en el seu Costumari Català ens diu el següent: “ La nit del 24 d’Octubre de l’any 1.218 va baixar la Mare de Déu en persona a Barcelona i es va presentar a tres personalitats de la política catalana que es trobaven en el Palau Reial, que eren el Rei Jaume I el Conqueridor, el conseller Sant Pere Nolasc, i el canonge de la Seu Sant Ramon de Penyafort. Els va demanar que fundessin una orde de cavalleria, els cavallers de la qual, tindrien cura de redimir els cristians que queien captius dels sarraïns per qui eren tractats amb gran duresa i crueltat”.

La primera pregunta que vaig fer-me va ser: ¿En quina llengua els va parlar la Mare de Déu a aquells personatges catalans? ¿Ho va fer en arameu? ¿ Ho va fer en hebreu? ¿Ho va fer en llatí? Se suposa que, atès el do de llengües que segons va ensenyar Jesucrist l’Esperit Sant infon als veritables cristians, donat que era a Catalunya, els va parlar en català?

Per què actualment se li diu Mare de Déu enlloc de dir-li Nostra Senyora que es com s’havia dit sempre als Països Catalans i arreu d’Europa a les icones de verges negres(Notre Dame, a París; Nostra Dona de les Taules a Marsella i Nostra Dona la Daurada a Tolosa de Llenguadoc a Occitània)?

Crec que els catalans hauríem de recuperar l’expressió de Nostra Senyora. ( Un mot cent per cent català ja que ve de “seny”) I,també em pregunto: Per què la van blanquejar si era negra?( La negror de les verges negres té un significat cultural; no és degut al fum de les espelmes. Això ho diuen per amagar el seu signficat). El color està relacionat amb el culte a la Mare Còsmica i, per tant, amb el culte a les deesses Isis d'Egipte i Demèter de Grècia. Una concepció patriarcal i jahvehitica de la Divinitat ens ho vol amagar i genera ateisme i agnosticisme entre aquells que perceben l'engany de forma natural i amb seny.

Per què es diu “Mercè”? Llegeixo a l’esmentat llibre que : La imatge de Nostra Senyora de la Mercè es diu així degut a que el rei Jaume I va posar-li aquest nom de “Mercè” perquè va tenir la “mercè” de visitar-lo. Mercè, és un mot que deriva del francès “mercí” que vol dir “gràcia”.( En el català genuí de l’agraïment se’n deia “mercès” avui s’ha acceptat com a català correcte el castellanisme “gràcies”. Talment sembla que es vulgui descatalanitzar la llengua catalana a base d’acceptar castellanismes o castellanades).

Creada doncs l’orde de cavalleria a Barcelona pels tres personatges esmentats( cal recordar que Jaume I era cavaller de l'Orde del Temple del Rei Salomó o sigui "templer" com molts dels reis catalans), es va decidir que “ els monjos de l’Orde de Cavalleria de la Mercè portarien un hàbit amb els 4 pals vermells sobre fons daurat de la bandera catalana ficats al pit.

Els 4 pals vermells sobre fons daurat o groc, durant l’Edat Mitjana tenien un simbolisme religiós que era la representació del Tetragrammaton o les 4 lletres del nom de déu.
Aquest símbol formava part de les ensenyances cristianes que es basaven en l’Arbre de la Vida de la càbala cristiana i feia referència a les 4 lletres del nom de Déu enteses com a elements de la Creació. Els cristians hel·lenistes les interpretaven com a forces de la naturalesa - aigua, terra, aire i foc- i feien referència al Timeu de Plató. Aquest va ser el cas dels càtars o cristians albigesos.

No sé però, ben bé el motiu pel qual l’ activitat des monjos de l’Orde de la Mercè, malgrat els seus orígens catalans, actualment castellanitzada i espanyolitzada castellanísticament, no té ressonància popular com a orde catalanista, com és el cas dels monjos de l’orde dels cistercencs de Poblet i dels benedictins de Montserrat.( Tot i que a la web del monestir de Montserrat no hi cap referència a la imatge com a verge negra i el seu simbolisme, ni que sigui la patrona de Catalunya ni la senyera en la pàgina d’entrada). És una orde que ha estat descatalanitzada malgrat els seus orígens catalans?

Imatge de N.S de la Mercè de Barcelona. L'escapulari amb la senyera i la creu ha estat canviat. En lloc de quatre pals catalans, «semblen» dues banderes com l'actualment espanyola. Qui ho va canviar, quan es va fer i per què?


Escapulari amb els quatre pals catalans de la «senyera» que encara es poden verue a totes les congregacions de monjos mercedaris de tot el món.




Escapulari de la imatge de Barcelona, que ha estat canviat. En lloc de una "bandera catalana» o «senyera»,la «Nostra Senyora» porta dues banderes que "recorden" la bandera actualment espanyola. Qui ho va canviar, quan es va canviar, i per què es va fer?

Una restauració es va produir l'any 1939. L'any 1939 en temps del régim de Franco va ser "restaurada". Era bisbe Miguel de los Santos Diaz de Gomara.
A l'Enciclopèdia i podem llegir el següent:

«La fi de la guerra (1936-1939) provocà una intensa castellanització de la diòcesi de Barcelona i una vinculació de part de l'alta clerecia al règim polític establert, principalment a través de l'administrador apostòlic i bisbe de Cartagena Miguel de los Santos Díaz de Gómara" http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0007652

L'any 1963 la imatge fou sotmesa a un canvi de vestits.




Escut de Nuestra Señora de las Mercedes a Argentina

¿Ens ho creuríem actualment, any 2007, si tres personalitats polítiques de la vida catalana, sortissin per televisió per dir-nos que se’ls ha aparegut la Mare de Déu o Nostra Senyora en persona, per dir-los que fundin un Orde de Cavallers per a alliberar els catalans de la dependència i submissió de poders forasters que els tenen oprimits com era el cas dels sarraïns en el segle XIII?

Els temps han canviat. O potser no; diuen uns vells refranys que “ No hi ha res de nou sota el sol” i que “No hi ha res que no torni”.

Quan la verge se li va aparèixer al rei Jaume I, aquest, tenia 10 anys. Era "la nit de l’ 1 al 2 de Febrer de l´any 1.208 –. Ferran Soldevila, en el llibre "Història de Catalunya" ens diu el següent: sortia del casal dels Tornamira, a la noble ciutat occitana de Montpeller, un breu seguici que tenia com a personatge reverencial un infant acabat de néixer. A la claror de les torxes, el seguici va dirigir-se a l’església de Nostra Dona de les Taules; al moment d’entrar-hi, els clergues cantaven Te Deum laudamus. Després van adreçar-se a l’església de Sant Fermí on cantaren Benedictus Dominus Deus Israel...”

¿Tenia alguna mena d'autoritat relacionada amb el Regne d’Israel el català Jaume I el Conqueridor, comte d’Urgell, descendent d’aquell Salomó, comte d’Urgell i la Cerdanya, avi de Guifré el Pelòs i estava relacionat amb la sang dels merovingis de que alguns historiadors atribueixen al Casal de Barcelona?

Els erudits medievalistes han vist en el comte d’Urgell, Jaume I el Conqueridor i la seva nissaga, rastres i senyals de la llegenda del Rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona. De fet, va ser batejat davant l'altar de Nostra Dona de les Taules a Montpeller, ciutat per altra banda relacionada amb Ramon Llull i Arnau de Vilanova.
L’espasa màgica o espasa de virtut del Rei Artur es deia Excalibur. La del rei Jaume d’Urgell es deia “Tisona” – diuen uns historiadors-. Altres diuen que es deia “Vilardella” (Uns diuen que aquesta espasa és troba al Museu Militar de París i que l’Elm o Casc de Jaume I es troba al Museu Militar de Madrid on la van portar quan se la van endur del castell de Montjuïc de Barcelona. Ens ho retornaran?).

Nostra Dona de les Taules està relacionada amb “les Taules” del Sinaí, lliurades per Jahvé a Moisès. Aquestes “Taules” estan relacionades amb el diagrama de l’Arbre del Coneixement o Arbre del Seny que fan servir els cabalistes pels seus estudis?
"Els cavallers de la Taula Rodona" i "els cavallers de Nostra Senyora de la Mercè", tenen una relació amb "Nostra Dona de les Taules"? Em fa la impressió que els poders oficialistes no ens ho expliquen bé ni malgrat tenir en el mot i concepte “Taules” un denominador comú. Malgrat no tenir informació, considerem oportú deixar constància del plantejament de la qüestió que ens hem fet tot pensant-hi.

A la catedral de la ciutat andalusa de Jerez de la Frontera hi ha la imatge d’una verge negra que porta penjat al pit un escapulari amb la creu que tot i ser banca sobre vermell ( la de Sant Jordi tant vinculada a Catalunya, és vermella sobre blanc com la del temple del Rei Salomó)i els quatre pals vermells sobre fons groc de la bandera catalana. Es tracta de la imatge de Nostra Senyora de la Mercè.

Quan he vist la postal de la catedral de Jerez de la Frontera amb la imatge de la verge negra de Nostra Senyora de la Mercè, m’he quedat molt sorprès: ¿ Com és - m’he preguntat - que la imatge de Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona no és negra? Qui la va blanquejar, quan i per què?

La imatge de Ntra. Sra. de la Mercè es va aparèixer primer a Barcelona abans que fós duta a Jerez de la Frontera pel catalans on va ser rebuda amb aclamacions populars. Aclamacions populars a una imatge catalana a Andalusia? De fet el culte a la “Mercè” actualment es molt popular a diversos municipis d'Andalusia. Però, com és que va tenir tanta acceptació una icona originària de Barcelona a Andalusia? En quin any?

A la basílica de Jerez de la Frontera hi trobem la tomba de “Sant Pere Nolasc” un dels tres personatges catalans als qui se’ls va aparèixer la Mare de Déu o Nostra Senyora de la Mercè a Barcelona. Aquesta pot ser també una prova de la relació de Barcelona amb Jerez de la Frontera. Però, qui la va portar allí i perquè va ser aclamada popularment. Hi vivien catalans a Andalusia i en concret a Jerez de la Frontera?

(També hi ha la tomba del General Miguel Primo de Rivera, personatge espanyol que va fer enderrocar les 4 columnes de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch que hi havia davant les fonts de Montjuïc de Barcelona perquè que eren un “símbol massa català”)

L’any 1.218 s’apareix a Barcelona. L’any 1.272, 54 anys després, és rebuda a Jerez de la Frontera “ amb grans aclamacions populars” (Boletin del Santuario de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez de la Frontera Pag. 37 Editat 11-11-1949).
Qui la va portar allí - a Jerez de la Frontera - i quan?

A la pàgina 27 de l’esmentat “Boletín” llegeixo el següent :

"En el año 1.268 - 50 anys després de l’aparició de la Mare de Déu i d’haver-li posat Jaume I el nom de “Mercè” a Barcelona -, a los cuatro años de haber sido reconquistada esta ciudad (Jerez de la Frontera) a los musulmanes por Alfonso X el Sabio, hizo la fundación de éste convento San Pedro Pacual de Valencia”.

Alfonso X el Sabio , rei de Castilla, va fer portar la patrona de Barcelona a Jerez de la Frontera? Qui era aquest valencià que va portar la patrona de Barcelona a Jerez de la Frontera? Anava amb un rei de Castilla o anava amb un rei de Catalunya i Aragó i ens ho expliquen malament?


El fundador, doncs, va venir de València. Tenia alguna relació aquest Pedro Pascual de Valencia amb Jaume I? No va ser Jaume I qui va reconquerir València als sarraïns i la va repoblar amb gent de Lleida i Barcelona? Era aquest “Pere Pasqual de València” un cavaller de l’Orde de la Mercè d’origen català?. La lògica fa pensar que sí.

A l’esmentat “Boletín” hi ha il·lustracions en les que es pot veure la clàssica imatge de verge negra. També s’hi pot llegir que en un principi tenia el nen assegut al genoll - com les verges romàniques dels Pirineus -, però que va ser canviat per a poder-la vestir amb mantell.

En el “Boletín Mercedario” del mes de Febrer de 1.946 de Cadiz ( ciutat d’on la “Mercè” també n’és patrona) hi podem llegir el següent:

“Entresacamos del manuscrito antiguo del Padre Chamorro que se conserva en nuestro archivo: Año 1.268. Sagrada imagen de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez. El Padre Rallón, hablando de esta Señora de la Merced, en la historia que escrivió por los años 1.670, en el capítulo II, escribe estas formales palabras: el color del rostro es moreno


També fa esment a l’antiguitat mil·lenària de la imatge,al simbolisme de les imatges de les verges negres en general, a vegades anomenades “egipcíaques” (i relacionades amb Isis, la deessa negra d’Egipte).

Aquest tema m’ha interessat perquè em podria donar proves o pistes que demostressin que a Andalusia - quan era anomenada Bètica i Hispània Ulterior - s’hi va parlar català o occità, o una llengua que hi estigués embrancada, dins la família de les llengües de la Marca Hispànica que són les llengües ibèriques dels Pirineus on no hi és pas la castellana.

Si hi havia catalans a Jerez de la Frontera en el segle XIII i van rebre amb aclamacions a la "Mercè", vol dir que hi havia catalans, que s'hi va parlar català abans que castellà, doncs els castellans van arribar-hi a partir de 1492 amb la reconquesta de Granada pels Reis Catòlics que per altra banda eren Isabel de Castilla i Ferran de Catalunya i Aragó?


El nom original de la ciutat andalusa de Granada era il-iberis. Prop de Perpinyà, a la Catalunya Nord, hi ha una ciutat avui anomenada Elna, que originalment també es deia il-iberis

Quina llengua s'hi parlava abans de 1492 en que hi van arribar els castellans ? La llengua castellana no és la llengua autòctona o vernacla d’Andalusia;es pot parlar d'una llengua bètica?

Estudiant els ibers, m’he adonat que el seu territori corresponia al que són els Països Catalans, Euskal Herria i els Països Bètics. En el fons hi trobem un substrat lingüístic relacionat amb una determinada concepció cultural. Jo diria que d’arrel camita. De moment ho estic estudiant per aportar una prova al que de moment es només una hipòtesi de treball.A la zona de Granada hi ha municipi que es diu encara avui porta nom català "Castell de Ferro" ( nom català que en castellà vol dir "Castillo de Hierro"). A la zona de Jerez de la Frontera hi ha "Punta Umbria" a "Umbria" va nèixer Sant Francesc d'Assís. A Sevilla hi ha el culte a una imatge de Nostra Senyora de Rocamador. Aquesta imatge és originària de Rocamador, lloc d'Occitània ( avui França) on hi ha el santuari d'una verge negra que anava a visitar el català Ramon Llull de peregrinatge?

Crec que fora bo que a Barcelona es restituís la imatge de la verge negra de la Mercè i que se l’anomenés “nostra senyora” tal com se l’anomenava originalment” i es convertís en un símbol de la ciutat. També ho fora que, malgrat els prejudicis anti-religiosos propis dels temps laics i ateus ( lògics quan el poder i l’autoritat ha estat i es troba a mans d’hipòcrites i tergiversadors amb mala fe) que es fomentés l’agermanament amb les ciutats bètiques de Jerez de la Frontera i Cadis i altres ciutats de la Península Celtibera i d’Europa que com Tolosa de Llenguadoc a Occitània, Einsieden a Suissa, Czestochowa a Polònia, Zagrev a Croàcia, Hal a Bèlgica, Marsella a Occitània (França), Loreto a Itàlia, Notre Dame de París a França, entre d’altres, tenen com a patrona i símbol de la ciutat una imatge de verge negra. Moltes d’elles han estat trobades en troncs d’arbres que simbolitzen l’Arbre de la Vida i la sefirah de Binah, que es representa cabalísticament, com una dona coberta de cap a peus de color negre i se l’anomena també, la “Mare Còsmica” la “Mare Fosca” la “Mare Fèrtil” , “Sofia”, que en la seva essència, és la força del part en tots els tipus i nivells de donar a llum la labor que es requereix per dur a terme qualsevol objectiu en el món de la forma.
Sóc conscient que parlar d’aquests temes avui fa somriure perquè som en temps de laïcisme, ateisme, nihilisme i materialisme i ens trobem fugint dels temps dels dogmes irracionals i falsaris que han adulterat consciències al llarg de segles, però sóc conscient també de que allò que és, és sempre, i malgrat que, com s’hauria de dir en llenguatge deulofeunià, som en “temps d’ona baixa” hi ha coses que s’han de dir quan toca dir-les encara que no hi hagi ressò i encara que hom hagi de córrer el risc de ser malinterpretat a causa del senyal o ona dominant del temps en el qual vivim. No s'han d'esborrar ni tergiversar els símbols que comporten una representació nacional i una idea cultural que podem compartir amb tothom que vagi de bona fe.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Nota:

La imagen catalana de "Nostra Senyora de la Mercè" originaria de Barcelona (Cataluña) ya que en Barcelona se apareció a san Pere Nolasc (Pedro Nolasco)y al rei catalán Jaume I (Jaime I) de Aragón, llevada a América y venerada con el nombre castellanizado de "Nuestra Señora de las Mercedes"

Argentina
NUESTRA SEÑORA DE LAS MERCEDES DE TUCUMÁN
ARGENTINA

Tucumán, fue fundada por don Diego de Villarroel en 1565, pero el día de Nuestra Señora de las Mercedes de 1685 fue trasladada al sitio actual.

El Cabildo en 1687 nombró a Nuestra Señora de las Mercedes como Patrona y Abogada de la ciudad, por los muchos favores que la Virgen dispensó a los tucumanos.

La victoria argentina en la batalla de Tucumán del 24 de septiembre de 1812, es acreditada a Nuestra Señora de las Mercedes. En ella se decidió la suerte de las Provincias Unidas del Río de la Plata. Los españoles eran unos tres mil y los argentinos apenas mil ochocientos. Belgrano, el general argentino, puso su confianza en Dios y en Nuestra Señora de las Mercedes, a quien eligió por Patrona de su Ejército.

En la mañana del 24 de septiembre de 1812, día del combate, el general Belgrano estuvo orando largo rato ante el altar de la Virgen. El ejército argentino obtuvo la victoria. En el parte que transmitió al Gobierno, Belgrano hizo resaltar que la victoria se obtuvo el día de Nuestra Señora de las Mercedes, bajo cuya protección se habían puesto las tropas.

El parte dice textualmente: 'La patria puede gloriarse de la completa victoria que han tenido sus armas el día 24 del corriente, día de Nuestra Señora de las Mercedes bajo cuya protección nos pusimos ".

El general Belgrano puso en manos de la imagen de la Virgen su bastón de mando. La entrega se efectuó durante una solemne procesión con todo el ejército, que terminó en el Campo de las Carreras, donde se había librado la batalla.

Belgrano se dirigió hacia las andas en que era conducida la imagen de Nuestra Señora de las Mercedes, y le entregó el bastón que llevaba, poniéndolo en las manos de la Virgen y proclamandola como Generala del Ejército.

Al tener conocimiento de estos actos de devoción las religiosas de Buenos Aires, remitieron a Belgrano cuatro mil escapularios de Nuestra Señora de la Merced para que los distribuyera a las tropas. El batallón de Tucuman se congregó antes de partir rumbo a Salta, frente al atrio del templo de Merced, donde se les entregaron los escapularios, tanto los jefes como oficiales y tropas los colocaron sobre sus uniformes.

El 20 de febrero de 1813 los argentinos que buscaban su independencia se enfrentaron nuevamente con los españoles en Salta. Antes de entrar en combate, Belgrano recordó a sus tropas el poder y valimiento de María Santísima y les exhortó a poner en Ella su confianza. Formuló también el voto de ofrendarle los trofeos de la victoria si por su intercesión la obtenía.

Con la ayuda de la Madre de Dios vencieron nuevamente a los españoles, y de las cinco banderas que cayeron en poder de Belgrano, una la destinó a Nuestra Señora de las Mercedes de Tucumán, dos a la Virgen de Luján y dos a la Catedral de Buenos Aires.
A partir del año 1812, el culto a Nuestra Señora de las Mercedes adquiere una gran solemnidad y popularidad. En 1813, el Cabildo de Tucumán pide al gobierno eclesiástico la declaración del vicepatronato de Ntra. Sra. de las Mercedes "que se venera en la Iglesia de su religión" y ordena de su parte que los poderes públicos celebren anualmente su fiesta el 24 de septiembre . La Autoridad Eclesiástica, por Decreto especial, declara el 4 de septiembre de 1813 festivo en homenaje a Nuestra Señora de las Mercedes el 24 de septiembre.

Después del 31 de agosto de 1843, es declarada oficialmente Vice Patrona, jurando su día por festivo y disponiendo se celebre cada año una Misa solemne con asistencia del Magistrado y que por la tarde se saque la imagen de la Santísima Virgen en procesión, como prueba de gratitud por los beneficios dispensados.

Al cumplirse el centenario de la batalla y victoria de Tucumán, la imagen de Nuestra Señora de las Mercedes fue coronada solemnemente, en nombre del Papa San Pio X, en 1912.

El 22 de junio de 1943, el Presidente de la República, General Pedro P. Ramirez, por decreto aprobado el día anterior con sus ministros, dispuso por el artículo 1ro.:
"Quedan reconocidas con el grado de Generala del Ejército Argentino: la Santísima Virgen María, bajo la advocación de Nuestra Señora de las Mercedes, y la Santísima Virgen María, bajo la advocación de Nuestra Señora del Carmen".

Los artículos 2,3 y 5 se refieren a la imposición de la banda y faja que corresponde a los generales de la nación. El gobierno Argentino proclama así, solemnemente, ante el mundo, su religiosidad.

En 1945, el Gobierno Nacional designó a Nuestra Señora de las Mercedes Patrona Principal de la Aeronáutica Militar.

En Santa Fe la imagen se venera en el templo del Milagro, Paraná se venera en la catedral, en Córdoba en la Iglesia de los Padres Mercedarios, y así en muchos otros lugares.

Perú

Nuestra Señora de la Merced
Patrona de Perú

La devoción a Nuestra Señora de las Mercedes en el Perú se remonta a los tiempos de la fundación de Lima. Consta que los Padres Mercedarios, que llegaron al Perú junto con los conquistadores, habían edificado ya su primitiva iglesia conventual hacia 1535, templo que sirvió como la primera parroquia de Lima hasta la construcción de la Iglesia Mayor en 1540.

Los Mercedarios no sólo evangelizaron a la región sino que fueron gestores del desarrollo de la ciudad al edificar los hermosos templos que hoy se conservan como valioso patrimonio histórico, cultural y religioso.

Junto con estos frailes llegó su celestial patrona, la Virgen de la Merced, advocación mariana del siglo XIII.

Esta Orden de la Merced, aprobada en 1235 como orden militar por el Papa Gregorio IX, logró liberar a miles de cristianos prisioneros, convirtiéndose posteriormente en una dedicada a las misiones, la enseñanza y a las labores en el campo social. Los frailes mercedarios tomaron su hábito de las vestiduras que llevaba la Virgen en la aparición al fundador de la orden.

La imagen de la Virgen de la Merced viste totalmente de blanco; sobre su larga túnica lleva un escapulario en el que está impreso, a la altura del pecho, el escudo de la orden. Un manto blanco cubre sus hombros y su larga cabellera aparece velada por una fina mantilla de encajes. En unas imágenes se la representa de pie y en otras sentada; unas veces se muestra con el Niño en los brazos y otras los tiene extendidos mostrando un cetro real en la mano derecha y en la otra unas cadenas abiertas, símbolo de liberación. Esta es la apariencia de la hermosa imagen que se venera en la Basílica de la Merced, en la capital limeña, que fue entronizada a comienzos del siglo XVII y que ha sido considerada como patrona de la capital.

Fue proclamada en 1730 "Patrona de los Campos del Perú"; "Patrona de las Armas de la República" en 1823; y al cumplirse el primer centenario de la independencia de la nación, la imagen fue solemnemente coronada y recibió el título de "Gran Mariscala del Perú" el día 24 de septiembre de 1921, solemnidad de Nuestra Señora de la Merced, desde entonces declarado fiesta nacional, ocasión en que cada año el ejército le rinde honores a su alta jerarquía militar de "Mariscala". La imagen porta numerosas condecoraciones otorgadas por la república de Perú y sus gobernantes e instituciones nacionales. En 1970 el cabildo de Lima le otorgó las "Llaves de la ciudad" y en 1971 el presidente de la República le impuso la Gran Cruz Peruana al Mérito Naval, gestos que demuestran el cariño y la devoción del Perú a esta advocación considerada por muchos como su Patrona Nacional.

República Dominicana

NUESTRA SEÑORA DE LAS MERCEDES
REPÚBLICA DOMINICANA

Una de las imágenes de gran devoción en Santo Domingo, y la más antigua es la de Nuestra Señora de las Mercedes.
En marzo de 1495 Cristóbal Colón, acompañado de unos cuantos españoles, tuvo que enfrentar a un crecido número de indios acaudillados por un cacique. Levantaron una trinchera y junto a ella colocaron una gran cruz de madera.
Los indios lograron desalojar a los españoles, quienes de inmediato se replegaron a un cerro. Mientras tanto los indios prendieron fuego a la cruz y con hachas intentaban destruirla, sin poder lograrlo. Ante la agresividad de los indios, Colón y la mayoría de la tropa decidieron retirarse del lugar. Sin embargo el mercedario Fray Juan Infante, confesor de Colón, que llevaba consigo una imagen de Nuestra Señora de las Mercedes, exhortó a los españoles a seguir combatiendo y les prometió la victoria en nombre de la Virgen.
Al día siguiente las fuerza de Colón obtuvieron una increíble victoria frente a los indios, quienes se dispersaron por los montes. Luego de este suceso se construyó un santuario a Nuestra Señora de las Mercedes en la misma cumbre del cerro donde Colón colocó la milagrosa cruz.

MÁS INFORMACIONES DE "Nuestra Señora de la Merced" ( En la mayoria se omite decir que sant Pedro Nolasco era catalán de Barcelona i que en el año de su aparición, 1.218 Barcelona pertenecia a la Corona de Aragón y Cataluña. No era la España que tenemos ahora. La Corona de Aragón y Cataluña era un reino soberano e independiente.



Escudo mercedario de Perú

Sevilla

República Dominicana
En esta web se dice que fué patrona de «la Española», la isla que descubrió Colón y a la que puso el nombre de "Hispaniola". Colón, salió en su segundo viaje des de Barcelona.
Existe una corrientee de historiadores, el más importante para mí es Pedro de Ulloa, historiador de Perú, que afirman que Colón, en realidad se llamaba "Colom" («Paloma» en castellano) y que era catalán.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

El pa català i la pasta jueva : Francesc Pujols vist per Salvador Dalí



Tetragramma ( Derivat del grec: 4 grafismes) Les 4 lletres del nom de Déu segons la Tradició jueva de la Torà i la Càbala















Bandera Catalana o Senyera. Són 4 pals vermells sobre fons daurat






Les 4 columnes a la porta de la Casa Blanca. Presidència del Govern dels EEUU o USA









Els jueus i la ciència catalana





Havent arribat a ésser els primers en art i en dret, els jueus, no han arribat ni a trobar les formes o les fórmules clàssiques o modèliques, que han de vestir i conduir aquestes dues fonts humanes que ragen nit i dia, i que els pobles les han trobades cadascú pel seu cantó són Gràcia i Roma, en l’art i en el dret respectivament.

Nosaltres ( els catalans) diem que es poden demostrar científicament, que el mateix que passa en l’art i en dret, passa en la ciència, o sigui, per a dir-ho tot, que els jueus són els qui han arribat més amunt i a més amplada en totes les concepcions que han tingut, tenen i tindran els pobles que formen la humanitat.

El poble jueu, el que ha anat més enllà de les tres manifestacions cabdals de la humanitat que són l’art, la ciència i el dret, no les ha pogut arribar a enquadrar i emmarcar en les formes clàssiques que els hi corresponen i que ha sigut trobades per Grècia en l’art, per l’antiga Roma en dret i per la nostra Catalunya en ciència per ofrenar-ne un concepte general, perquè si els jueus van saber agafar amb el cap i les mans, el que en podríem dir la carn i la sang de l’art i el dret, no va saber trobat el marc que les ha de contenir i el que en podríem dir els ossos o l’ossada que els ha d’aguantar que és el marc i els ossos que va trobar i proclamar als quatre vents el nostre gran Ramón Llull, quan va haver concebut la gran art i ciència magna, que és l’equivalent científic dels cànons acadèmics de l’art grec i de les institucions de dret romà; que tanquen i lliguen les concepcions viventes del poble jueu, que són les més humanes que hi pot haver i així col la de Grècia d’aquell temps que ja ha passat , va tancar l’emoció estètica en els cànons de la poesia, de l’escultura i de l’arquitectura, que tenen la llur fòrmula estètica en les tres unitats de la tragèdia, en els mòduls de les estàtues i en Partenó o temple de la Verge, i Roma, l’organització de la societat i la família en el cos jurídic civil que va anar passant amb els anys; Catalunya tancarà la pasta jueva, pastada amb el llevat de la Bíblia, en la forma del pa concret, i universal que Ramón Llull va portar al forn encès de la ciència per coure’l per a tothom i convidar a tots els què ens volguessin menjar i així si no hi ha res de nou i no tenim cap desgràcia, hi hauràn hagut tres pobles que hauràn fet esdevenir clàssiques les tres concepcions més gran s que ha parit la humanitat per obra i gràcia del poble jueu, que havent tingut com va tenir la primera matèria que es necessita per elaborar el classicisme i els models eterns de les coses d’aquest món, no les va saber aprofitar. I no falten pobles que se n’han omplert o se n’ompliran la boca per dona’ls-hi la forma que han de tenir per assolir el grau més enlairat i definitiu de les coses humanes que arriben a ésser tant madures com han d’ésser, que ni pot ésser superat ni mantingut per força, perquè quan cau, cau.



Extret del llibre :

“Pujols per Dalí” de Salvador Dalí
Epíleg
XVII
Editorial Ariel.Fundació Picasso . Raventós. Barcelona

Veure els quadres de Salvador Dalí:

«El pa» i «Quan cau, cau»

dijous, 6 de setembre de 2007

El català: llengua minoritària o llengua vernacla ?

Segons l'estudi de NITLE Blog Census, el català és la segona llengua utilitzada en els blogs a Internet; la primera és l'anglès. Després d'aquesta dada, costa parlar del català com a llengua minoritària. Podeu consultar els resultats de l'estudi esmentat a www.hirank.com/
Així doncs, l'expressió "llengua minoritària" no s'escau. El català a Internet no és una llengua minoritària. Trobo que l'expressió que es va inventar en el seu dia, per a definir el català en funció de la seva situació social, en vàlida només en funció d'aquella situació social en la que es troba. Curiosament, en aquesta situació social en la que es va definir a determinades llengües com a minoritàries, es trobem altres llengües que hi són com a "majoritàries" i no se les anomena mai així "llengues majoritàries" com fora lògic atesa la noció de contraposició enfront les "minoritàries". No he llegit mai cap escrit en el que al castellà se l'anomeni "llengua majoritària". La distinció entre llengua minoritària i llengua majoritària serveix per a exposar una situació, és una definició basada en el factor quantitatiu. Però, com hem pogut comprovar per la notícia esmentada a Internet la llengua catalana no és una llengua minoritària. La definició, doncs, no se li escau. Hem de definir a una llengua només sobre la base del factor quantitatiu? En base a quins factors s'ha de definir una llengua? Què és una llengua?Com li hem de dir doncs a la llengua catalana per a identificar-la de veritat i abastament, de forma total, tenint en compte allò que és essencial d'una llengua: l'expressió d'un contingut que són idees o pensament, sentiments o emocions i necessitats o voluntats?Una llengua és l'expressió d'un Ésser.

La llengua - ens diuen totes les religions de la Humanitat al llarg de la Història - és l'expressió d'un Ésser, i és considera "Verb" quan s'exposa per escrit i "Paraula" quan s'exposa fonèticament.
La podem identificar en funció d'una situació quantitativa, com a "minoritària", en funció d' una cultura i una nació com a "catalana", en funció d'una realitat política com a "nacional", però en funció d'una mentalitat o pensament ens cal donar-li un altre nom. Quin nom? Jo l'anomeno "llengua vernacla" tot seguint una tradició mil·lenària.

Aquesta definició comporta una relació de la llengua amb una espiritualitat. És una definició que li dóna una vida, un factor qualificatiu que la situa en un marc diferent del que la situa la definició de "llengua minoritària" que només té en consideració el factor quantitatiu i que serveix per posar de manifest una "situació" en la que es troba la llengua ( i denunciar l' actitud política que la minoritza amb voluntat d'anorrear-la fent servir , quasi sempre, una llengua majoritària que s'imposa per la força bruta o per transplantaments de població hostil) però no una qualitat essencial, que la presenta com a participadora d'un Ésser i per tant creativa.La concepció de la llengua com a expressió de l'esperit del lloc, - o del Geni del Lloc -, li dóna a la llengua vernacla un nivell de consciència superior a la que comporta la definició de llengua minoritària, o llengua materna. Aquesta definició, de llengua materna o paterna, és una definició ètnica, que es fa servir per a justificar el drets dels immigrats que ocupen un territori.

Quan són diversos pobles els nouvinguts a un lloc, es justifica la minorització de la llengua vernacla en el fet de promoure una llengua majoritària que és presentada com a "llengua de tots" . Del que es tracta és de que no es parli la llengua del lloc, la natural, la vernacla , la que fa pensar perquè ens posa en comunió amb l'esperit del lloc.

Crec que un dels passos que cal fer per caminar envers la independència de Catalunya i la reunificació dels Països Catalans, és recuperar el concepte de llengua vernacla ( i també el de nació vernacla) perquè aquest concepte comporta un factor qualitatiu ( el concepte de llengua minoritària només és quantitatiu) que posa de manifest una espiritualitat, a la vegada que comporta una configuració nacionalista basada en factors naturalistes i un pensament universal basat en les essències com a denominador comú de la diversitat de formes que aquest esperit agafa en funció de cada lloc on es fa realitat.
La pau al món la veig com una confederació mundial de nacions vernacles amb les llengües pròpies sense minoritzar i parlades pels seus habitants, els quals, per damunt de les diferències ètniques i de classe social, trobaran en el vernaclisme el denominador comú essencial que a tots ens agermana i ens fa ser, o participar, en el Ser.

diumenge, 2 de setembre de 2007

Els colors blau-i-grana i el penó de Santa Eulària


Vaig rebre un correu electrònic d'una persona que habia llegit la referència que faig en el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" a l'escut del F. C. Barcelona i els seus colors blau-i-grana tot relacionant-los amb la bandera de Santa Eulàlia patrona de la ciutat de Barcelona ( A més de Nostra Senyora de la Mercè) en el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" , en el qual m'adjuntava la imatge d'un escut de l'equip de futbol grec "Panionios" d'Atenes perquè aquest també té una forma semblant al del FC Bacelona i els mateixos colors.

La qüestió que em plantejava era esbrinar si existia alguna relació entre aquests escuts i els seus colors així com el seu significat i una possible relació entre Atenes i Barcelona que reforçaria la meva tesis sobre les 4 columnes catalanes i el simbolisme dels 4 pals catalans, als quals relaciono amb la Tetraktis del filòsof grec Pitàgores. ( A més de trobar-hi un denominador comú amb el Tetragramma de la càbala cristiana, les 4 lletres GADU de la maçoneria, els 4 elements de la naturalesa i la columna egipcia DJED d'Heliòpolis).

A l'enviar-me aquesta foto del club de futbol Panionios, l'amable lector, m'ha donat una informació molt valuosa.


Donat que jo relaciono els colors de l'escut i la samarreta del F. C. Barcelona amb els colors de la bandera genuïna de Santa Eulàlia o millor dit, Eulària, començo per parlar d'aquesta santa, tot recordant que amb aquest nom de "Santa Eulària" ( i no pas Eulàlia) va dedicar-li un llibre mossèn Jacint Verdaguer. Donat que dono una interpretació d'Eulària relacionada amb la llengua grega ( relaciono "Eu" amb el significat grec i també iber i basc de "Bona " o "Bondad") el benvogut lector anònim em va enviar la imatge de l'equip grec abans desmentat. Aquesta santa la trobem a Extremadura i també associada als colors blau-i-grana. Pel que fa a "Âria" ho relaciono amb "la fe dels cristians arrians". La lluita que hi hagué entre arrians (Leovigild) i catòlics vaticanistes ( Recared, el convers) la trobem també enel segle XII, entre cristians albigesos o càtars i catòlics de Roma. Aquest dialèctica en les seves essències, la trobem també en lluites actuals. Ara, però, ara no s'escau parlar d'aquestes qüestions.
Vet aquí els colors blau-i-grana en un equip de futgol d'Extremadura. ( Una història ens diu que l'extremenya Santa Eulalia va nèixer a Mèrida pel voltants del segle III si bé no s'ha trobat cap prova. Cal tenir present l'antiguetat de la "Santa Eulària" de Barcelona i també que els romans, van entrar pels Pirineus i van passar per Barcelona abans d'arribar fins a Extremadura. Barcelona era la capital d'Hispània i que aquesta no era ni és la "España" que ens han fet creue els castellanòfons des de Madrid. Hispània tenia la seva centalitat en els Pirineus. Per altra banda cal tenir present l'àrea d'influència catalana amb la Tarraconense)

Sempre se'ns ha dit que els colors de la samarreta del "Barça" venien d'un cantó de Suïssa , del lloc on va nèixer Joan Gamper, el fundador del club. Jo no crec que Joan Gamper posés un colors suïssos a un club de Barcelona, sinó que va posar "uns colors relacionats amb Barcelona i aquests colors a Barcelona són els colors de Santa Eulària o Eulàlia" com així ho va fer amb la resta de simbols catalans que hi figuren. Per altra banda, he rebut també un correu d'un altre lector, en aquest cas de Blanes en que em comenta que està fent un treball sobre els colors de la samarreta del "Barça" i que els colors de Winterthur que és on nèixer Joan Gamper, no són blau-i-grana sinó blancs- i- blaus. Em diu que ha llegit allò que jo explico en el meu llibre i ho troba més coherent.( També em diu que algunes persones amb les que s'ha contactat, sorpreses, han reaccionat dient que el color blau -i- grana que va posar Gamper no és el seu poble natal sinó el del poble d'una tieta seva que vivia a Basilea. Seria més raonable pensar que va escollir els colors d'un club de Basilea enel qual va jugar Gamper el CF Basil.

No obstant, donat que els colors blau-i-grana els trobem a Atenes, i també a Extramadura , crec que els colors escollits per Gamper no ho va ser pel fet de ser els del club suïs, sinó per ser uns colors de Barcelona. L'escut del F.C. Barcelona fet per la mà d'una persona culta , noble i "integrada" a Catalunya i a Barcelona, com n'és Gamper, el suís que fins i tot es va canviar el nom de "Hans" pel català "Joan" com a mostra d'adaptació a la catalanitat, nom que té la vernaclitat als Països Catalans, havia de seer també coherent en el simbolisme representatiu de l'escut: Havia de ser un símbol amb catalanitat integral.

Els colors blau-i-grana els trobem també a l'escut del "Real Club de Polo de Barcelona" i si ens preguntem perquè es van posar aquest colors, ens trobem uns colors relacionats amb la ciutat de Barcelona, com són els de Santa Eulària i no pas amb Suïssa.
La relació entre Barcelona i Catalunya amb Suissa pel que fa als aquests colors s'ha de cercar en un altre sentit, que hi és i és molt important de donar a conèixer i reconèixer també a nivell cultural.

Els colors blau- i -grana els trobem a diversos llocs i en diversos fets culturals. En funció de les informacions que m'han arribat puc dir el següent( No descarto que m'arribi més informació):

1.- Sobre els fets culturals, a la Biblia hi diu que els sacerdots que custodiaven l'Arca de l'Aliança, els Levites, anaven vestits de blau i grana.
2.- Entre les sacerdoteses d'Isis ( divinitat relacionada amb el significat de les verges negres com la de "Nostra Senyora" de Montserrat , Patrona de Catalunya i moltes altres també associades a sentiments i espiritulitats nacionalistes de caràcter vernaclista) un dels seus colors eren els blau-i-grana.
3.- En el temple de la deessa Atenea, les sacerdotesses anaven de blau -i -grana i aquests eren també els colors amb els quals tenien pintades les parets del temple. (Cal entendre que també el temple de la deessa Atenea Niké que tenie 4 columnes).

A internet vaig trobar imatges d'aquest equip grec "Panionios" i com es pot veure a la fotografia adjunta la seva camiseta és com la de l'equip català del F. C. Barcelona.

El nom "Panionios" fa referència a la cultura jònica, "Ionios" . Les quatre columnes de Montjuïc tenen els "capitells jònics". En el meu llibre comento que les 4 columnes de capitells jònics i victòries alades al seu capdemunt que va dissenyar i fer construir Josep Puig i Cadalfach a la muntanya de Montjuïc de Barcelona l'any 1919 ( enderrocades l'any 1929 pel general Primo de Rivera perquè eren un símbol català)formaven part d'un "conjunt arquitectònic hel·lènic" del qual també en formava el Teatre Grec que encara s'hi conserva de manera que la idea era fer a la muntanya de Barcelona un complexe monumental basat en la idea de l'Acròpolis d'Atenes. Així doncs, cal cercar el sentit de l'obra en general i també de les 4 columnes en la cultura hel·lènica, de manera que quan siguin restituides - pensava jo - es faci de forma fidel a aquesta idea i explicant el seu significat. Comparo les 4 columnes de Montjuic amb les 4 columnes del temple de la deessa grega Atenea Niké. Allò que es troba darrera el simbolisme de l'escut i els colors de Panionios i el F. C. Barcelona pot tenir alguna relació amb una mateixa cultura.

Sobre la bandera de Santa Eulàlia o millor dit, Eulària, tenim ara una acceptació oficial que és una bandera amb una creu feta per dos pals,un vertical i un d'horitzontal . A mi aquesta bandera em sembla que no és la autèntica perquè la bandera o penó de Santa Eulària no està feta amb una creu de dos pals, un horitzontal i l'altre vertical creuats en angle de 90 graus, sinó que aquest penó o bandera "eulariàna" éstà feta amb una creu enforma d'aspa com la creu de Sant Andreu. Però, així com la bandera "andreuenca" està feta amb colors blau i groc, la banera "eulariana" està feta amb colors blau - i -grana. El penó o bandera de Santa Eulària éra la bandera que anava lligada a la independència o llibertat de la ciutat de Barcelona en tant que capital de la nació catalana. Quan Franco va conquerir Barcelona l'any 1937, va fer "desaparìèixer" la bandera, millor dit "el penó" igual que s'habvia fet desparèixer acabada la guerra de 1714. Després, s'ha permès la bandera però, jo crec que canviada. A més de canviar-nos la bandera ,Franco també va fer la seva entrada militar a Barcelona el dia 26 de Gener per esborrar el significat que tenia aquesta data en relació a la victòria dels catalans sobre els castellans a "la batalla de Montjuïc" en la Guerra dels Segadors, de la mà de Pau Claris el 26 de Gener 1641. La catalanitat ha sofert un procés de descatalanització. A més, ens han fet un "esborrat de memòria" fins a tal punt que ara no sabem reconèixer els nostres senyals identitaris, els quals han estat tergiversats, canviats en el seu sentit genuï o original.
A aquest carrer de Barcelona, hi ha una placa que diu "Baixada de Santa Eulàlia" Al costat de la placa ficada per l'ajuntament
de Barcelona, hi una imatge de la santa; a sota de la imatge hi ha una altra placa que transcriu un text del poeta Jacint Verdaguer A vegades fins i tot sónrebutjans pels propis catalans que no els saben reconêixer com a seus.

La bandera que portava Rafael Casanova, no era pas la "senyera" , tal com es representa en algunes imatges, sinó la bandera de Santa Eulària. Ens diuen que la bandera o penó de Santa Eulària és aquesta:


Jo crec i defenso que era aquesta altra i que els seus colors blau-i-grana estan relacionats , igual que els 4 pals de la senyera o bandera catalana, amb els colors del temple de la deessa Atenea, els dels levites que custodiaven l'Arca de l'Aliança, i els de les sacerdotesses d'Isis. Els simbols catalans tenen unes arrels profundes i participen de les essències del "Ésser" que ens fa ésser universals, com a persones i , a tots els habitants de Catalunya o els Paisos Catalans, per damunt de les diverses ètnies i classes socials, també com a poble o realitat nacional.



Aquest ha estat i crec que ha de tornar a ser, el "penó" independentista dels catalans , la independència que té com a objectiu el seu reeximent com a realitat nacional com a particularització natural dins la confederació universal de les nacions vernacles.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com

NOTA:

Sobre Santa Eulalia ( Eulària o Olària ) a una web en castellà que parla de Santa Eulalia com a patrona molt venerada a Extremadura, es pot llegir el següent:

¿Porqué Santa Eulalia tuvo tanta difusión y su figura llegó a convertirse en símbolo de resistencia, invocándola incluso Don Pelayo y poniéndose bajo su protección, en la famosa batalla de Covadonga, siendo todavía patrona de la diócesis y ciudad de Oviedo ( patronazgo que se propuso también para el conjunto de las diócesis de Extremadura".

A sota d’aquests textos hi podem veure un quadre que hi diu “Rafael de Casanova con la bandera de Santa Eulalia” Com és que no expliquen que aquest Rafael Casanova ( i no pas, Rafael de Casanova) era català de Moià i heroi de la guerra de 1714 en la que es que va defensar la ciutat de Barcelona? I, que a Catalunya es commemora aquest fet l’11 de Setembre com a Diada Nacional perquè es considera un acte bèl·lic relacionat amb la lluita dels ciutadans de Barcelona i dels catalans per la independència de Catalunya?

Per què censuren per omissió aquesta informació que fa referència a la Història de Catalunya? Ho fan amb la intenció de descatalanitzar i tergiversar la història?
Per altra banda: No és més raonable ubicar a Santa Eulària a Barcelona, la ibera "Laia" i acceptar que la llegenda es va originar aquí ja que aquí hi van ser abans els ibers i els romans que no pas a Extremadura a on van anar després amb les migracions? La llengua ibera i la llengua llatina es van parlar abans a la Tarraconense catalana que a Extremadura.Les llegendes i els mites ibers, doncs, no és més lògic pensar que es van originar aquí en el seu bressol i lloc autòcton original?

http://www.extremaduraaldia.com/reportajes/santa-eulalia-una-santa-mitica/29175.html

dissabte, 1 de setembre de 2007

Frases Vernacles 1

1
Cada nació vernacla té una estrella al cel i la seva pròpia imatge celeste. També té en les jerarquies supracelestes una Intel·ligència que el governa. Aquesta Intel·ligència és coneguda amb el nom d’Àngel Nacional.

E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (De Oculta Filosofia en l’Art Breu de Ramon Llull)

2

Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cada una amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o voluntat de l’home, sinó conforme a les disposicions harmòniques amb els cossos celestes.

E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (La Filosofia Oculta en l’Art Breu de Ramon Llull)
3

N’hi ha que van cap al Nord, n’hi ha que van cap al Sud, n’hi ha que van cap a l’Est, n’hi ha que van cap a l’Oest, n’hi ha que van cap a baix, n'hi ha que van cap a dalt.
El pantòleg, - seguidor de la religió científica catalana anomenada "Pantologia" per Francesc Pujols-, va cap a dalt.


J.S.

4

El proper pas que ha de fer la ciència, és crear una religió per la Humanitat.

Lord Morley

5

La religió fonamentada en la Pantologia ( religió científica catalana ) té la pretensió d’alliberar i netejar la qüestió religiosa de totes les mitologies, supersticions, màgies i misticismes que l’embolcallen, per tal de donar-li la mateixa objectivitat que els resultats obtinguts per les ciències.

Francesc Pujols
Del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana".

6

Dins l'àrea geogràficia natural o vernacla dels Països Catalans, la llengua castellana fa obeir (la Constitució), la llengua catalana fa pensar (combregant amb l'Esperit) .

Jordi Salat


7

L’espanyolisme castellanista castellanitza. El catalanisme vernaclista universalitza.

Jordi Salat

8

El pantòleg, davant la falsedat i la mentiada, no es pot limitar a dir “no és això”. Ha de dir "És el que És, és això i és així"

Jordi Salat

9

En els orígens de la vocació artística sempre trobem el sofriment d’una forta experiència vital. Descobrim que les coses (la realitat) no són exactament com ens volien fer creure que eren i sorgeix una contradicció insuportable, un conflicte, entre l’ambient en que hem crescut i la nova visió que anem construint amb la nostra experiència.(La pràctica de l’art)

Antoni Tàpies


10

Els artistes, hauríem d’anar sempre colze a colze, amb els filòsofs, els científics i els polítics progressius. L’artista participa i propaga una idea igual que tots ells. Tot són facetes d’una mateixa activitat, la humana, davant els misteris i problemes que plantegen les relacions dels éssers humans amb la naturalesa i entre ells mateixos.

Antoni Tàpies

11

Al formar-se una nova visió de la realitat, sorgeix immediatament el conflicte amb conceptes caducats i és natural que es senti un impuls envers la rebel·lia i l’acció.

Antoni Tàpies

11

Hi ha dues classes de nacionalismes.

1.- Els nacionalismes vernaclistes, que són els que fan ciutadans o patriotes conscients, pensants i vius, connectats a l’Arbre de la Vida

2.- Els nacionalismes constitucionalistes que són els que fan ciutadans o patriotes conscients de les normes legals de la Constitució ( O "dogmes" a vegades religisos) i desconnectats de l’ Arbre de la Vida – l’Arbre del Coneixement o Arbre de l’Esperit.-
El nacionalisme català és un nacionalisme vernaclista i té el seu propi "marc espiritual" universalment compartit en comunió amb totes les nacions vernacles del món. El nacionalisme espanyol, és un nacionalisme constitucionalista i té el seu "marc constitucional".

Jordi Salat

12

La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega” "La mística és la font de qualsevol ciència de debò" “L'home troba Déu darrere de cada porta que la ciència ateny d'obrir” (Albert Einstein, 1879-1955, el major científic del s. XX).

Albert Einstein

13

Qui tingui l’art i la ciència, aquest, ja té la seva religió. Qui no tingui l’art i la ciència, que cerqui una religió.

Goethe


14

Per a les persones creients, Déu està al principi; per als científics, al final de totes les reflexions

Max Karl Emst Ludwig Planck, 1858-1947, físic alemany).



15

Una mica de ciència allunya de Déu, però molta ciència retorna a Ell.

Louis Pasteur,1822-1895, químic i bacteriòleg


16

La matemàtica és l'alfabet amb el qual Déu va escriure el món

Galileu Galilei


17

L'humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència.

Thomas De Kempis, 1380-1471, místic

18

La generalitzada opinió, segons la qual jo seria un ateu, es funda en una gran errada. Qui ho dedueix de les meves teories científiques, no les ha pas compreses. No sols m'ha interpretat malament sinó que em fa un mal servei si divulga informacions errònies a tomb de la meva actitud envers la religió. Jo crec en un Déu personal i puc dir, amb plena consciència, que en la meva vida, mai no m'he subscrit a cap concepció atea

Albert Einstein, al “Deutsches Pfarrblatt, Bundes-Blatt der Deutschen Pfarrvereine”, 1959, 11).


19

Es pot ser català i espanyol; però no és pot ser català i castellà. L'espanyolisme castellanista és imperialisme no és cosmopolitisme universal.

Jordi Salat


20

Hi ha gent que, probablement per manca d'un do de sensibilitat, no vol, o no pot entendre raonant amb lògica i per això necessiten proves.Tot depèn del nivell de l’Arbre de la Vida en el que són o es troben. N'hi ha que creuen sense entendre, n’hi ha que entenen i no creuen,n’hi ha que creuen i entenen però no obren en conseqüència ni són conseqüents amb les conclusions ja que no canvien mai de conducta, d'opinió ni de mentalitat n' hi aha d'altres que sí que ho fan.

Jordi Salat

21


No és l’Esperit el qui anima a la Matèria, sinó la Matèria la qui anima a l’Esperit.(Hiparxiologi o ritual de la religió catalana pàg. 65)

Francesc Pujols

22

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

Francesc Pujols

Nota: Aquesta frase extreta del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana" és pot llegir en la placa que es va posar en el momnument a Frandesc Pujols que es troba davant la porta d'entrada del " Museu Dalí " de Figueres (Catalunya)

divendres, 27 de juliol de 2007

Les 4 columnes catalanes



En aquest llibre parlo de les quatre columnes” de dos metres de diàmetre i vint metres d'alçada coronades amb un capitell d'estil jònic construïdes l'any 1919 a la muntanya de Montjuïc de Barcelona per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) que van ser enderrocades l'any 1928 pel general Miguel Primo de Rivera perquè eren un símbol nacional i cultural català. Malgrat les reformes que s'han fet a Barcelona - Jocs Olímpics 92 i Fòrum de les Cultures 2004 - aquestes columnes no han estat restituïdes.

Exposo la història dels fets i els meus arguments i insinuacions sobre el significat que tenen, com a símbol català i a la vegada com a símbol universal en relació a velles civilitzacions, de la Jònia grega ( Tetraktis de Pitàgores), hebrees ( Tetragramma de la càbala), i egípcies (columna o pilar anomenat Djed). Aquests referents o símbols tenen un denominador comú que les relaciona amb la renaixença o naixement partint dels quatre elements de la Naturalesa.

Les columnes de Montjuïc eren part d’un conjunt hel·lènic dissenyat per a tota la muntanya, del qual en queda el Teatre Grec. La resta, però, va ser alterat per un règim polític anti-català. Els efectes d’aquell règim encara perduren . N'és prova, ja que així entenc que ho posa de manifest, la resistència que hi ha per part de determinats poders polítics que s’oposen a la restitució d’aquestes quatre columnes en el seu lloc central, o sigui: darrera les actuals fonts de Montjuïc ( s’excusen a vegades amb falsos pretextes).

Tampoc s'han restituit ni per tant respectat el projecte de fer sortir des del darrera del MNAC els nou rajos de llum - cinc grocs i quatre vermells - dibuixant la senyera sobre el cel de Barcelona . Actualment es fan sortir amb nou colors, tots ells, però, de color blau-lilós.




Per altra banda, ni tant sols es parla de posar els noms originals als palaus del recinte com és el cas de l’actual MNAC que s’havia de dir Palau del Saber Antic i del Poble Espanyol que s’havia de dir “Iberona”. La seva porta entrada, no hi ha via d’haver unes portes o torres castellanes – torres de Àvila -, comles hi tenim sinó un identificador ibèric propi de la mediterrània.

Per explicar el significat de les quatre columnes, com a part d’una vella tradició internacional, parlo dels mestres en Gaia Ciència i els trobadors així com de la seva relació amb el nacionalismes occità i català .
De la tradició cristiana que ensenya que per a ser un bon cristià s’ha de parlar en “la llegua del lloc o vernacla” i no en la llengua materna.

Aquestes explicacions donen lloc a parlar de neologismes com “sargonisme” que és la política lingüística que es va fer servir el rei Sargón de Babilònia ara fa més de quatre mil anys el qual va promoure dins del seu Estat migracions entres els habitants de les diverses nacions per a dominar-los , tot imposant-los una llengua particular, la persa, anorreant les llengües pròpies o vernacles de cada nació la qual era presentada com a la “llengua de tots” ( Aquesta estratègia es va servir en el segle XX per part de diversos poders imperialistes,com és el cas del poder imperialista espanyol que va imposar el castellà com a "llengua de tots" anorrerant i prohibint les altres llengües vernacles com és el cas del català, el gallec i el basc i alhora fomentant també els migracions o transplantamaents de poblaciosn per a fer-los perdre el contacte cultural amb la naturalitat del lloc on vivien i el lloc on han estat portades. Fer-los perdre, en definitiva, el sentit de la vernaclitat que és la base de la seva realització humana, personal i nacional

El significat de les quatre columnes catalanes forma part d'un simbolisme universal i ho intento explicar de manera que s’entengui que aquest símbol català pot ser la llavor d’una civilització basada en el reconeixement de les nacions vernacles com és el cas dels Països Catalans. És el símbol de renaixement d’un nou cicle civilitzador basat en la vernaclitat o espiritualitat vernacla, la del Genius Loci de l'hàbitat on habitem, vivim i volem ser.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com


Traducción del català a l'anglès
 
Friday 27 July 2007 

The four Columns Catalan

In this book I speak of the four columns of two feet in diameter and twenty feet high topped with Ionic capitals built in 1919 in the mountain of Montjuic in Barcelona by the architect Josep Puig i Cadafalch (1867 -1956) that were demolished in 1928 by General Miguel Primo de Rivera and they were a national symbol of Catalan culture. Despite the reforms made in Barcelona - Olympic Games Forum of Cultures 1992 and 2004 - these columns have not been returned.
I tell the story of the facts and my arguments about the meaning and innuendo that have, as a symbol of Catalan and simultaneously as a universal symbol relating to ancient civilizations, the Greek Ionia (Tetraktis Pythagorean), Hebrew (Tetragramma of the cabala ) and Egyptian (column or pillar called Djed). These references or symbols have a common denominator that relates to birth or rebirth based on the four elements of nature.
The columns were part of a Montjuïc Hellenic designed for the whole mountain, which is at the Greek Theatre. The rest, however, was altered by anti-Catalan political regime. The effects of that regime still exist. Is proof, as well understand that it reveals, there is resistance by certain political powers that oppose the return of these four central columns instead, ie: behind the current Montjuic fountains (sometimes under false pretexts find excuses).
Neither have been restored or respected by both the project can go from the MNAC behind the new rays of light - five yellow and four red - the flag painted on the sky of Barcelona. Are currently out with new colors, all but blue-lilo.



Moreover, not even talking about putting the names from the palaces of the enclosure as is the case that the current MNAC Palau had read the Old and Learn Spanish Village that was read Iberona " . Its entrance door, there is no way of having a door or Castilian towers - towers Avila - Comla there but we have a handle on the Mediterranean Iberian own.
To explain the meaning of the four columns, as part of an old international tradition, speak of the teachers at Gaia Science and the troubadours and their relationship with the Occitan and Catalan nationalism. Christian tradition teaches that to be a good Christian must speak in "the league site or vernacular and not in the mother tongue.
These explanations lead to talk of neologisms as "sargonisme" which is the language policy that was used by King Sargon of Babylon, now more than four thousand years which he promoted in his State Migration enter the inhabitants of various nations to dominate them, despite them winning a particular language, the Persian vernacular or annihilating the native languages of each nation which was presented as the "language of all" (This strategy was used in the twentieth century by various imperialist powers, such as the Spanish imperial power imposed Spanish as "language of all" anorrerant and prohibit other vernacular languages such as Catalan, Galician and Basque while also encouraging migration transplantamaents of poblaciosn or to make them lose touch with the natural culture of where they lived and where they have been brought. Make them miss, in short, the sense of the vernacular that is the basis of their human accomplishment personal and national
The meaning of the four columns Catalan part of a universal symbolism and I try to explain how they understood that this symbol Catalan can be the seed of a civilization based on the recognition of nations such as vernacular Countries Catalans. A symbol of rebirth of a new civilization based on the cycle vernacular or vernacular spirituality, the genius loci of the habitat where we live, we live and want to be.

Jordi Salat josalort@hotmail.com
 
 



Josep Puig Cadafalch
El pensament de Josep Puig Cadafalch

L'ideal nacional català i la cultura hel·lènica
Enllaç 1

El simbolisme de les columnes amb victòries alades a diversos llocs del món
Enllaç 2

El simbolisme religiós de les columnes a Grècia: Atenea Nike
Enllaç 2 bis

El Geni Català

dijous, 28 de juny de 2007

El castellà, un dialecte del català ? ( 2 )

Diàleg mantingut amb Santiago Poch sobre l’escrit "El castellà, un dialecte del català ?".


SPH.- El cas de “cap-i-cua” és inqüestionable. Aquesta paraula és pròpiament catalana.
No estic d'acord amb les teves apreciacions quant a altres mots. Saps quin és el símbol de l'element ferro en la taula d'elements químics?. És “Fe” Però el símbol no és Fe perquè vingui del català Ferro, sinó perquè veo del llatí o ve del grec (ara mateix no ho sé). El ferro - de ferrocarril o ferroviari - no és que sigui pròpiament català. Ja sé que ferro en castellà és hierro, perquè va haver-hi un moment que paraules amb “f” inicial (la phi grega) van passar a “h” inicial, però algunes formes (prefixos, p.e.) es van mantenir amb la “f”.

JS.- La “Fe” ve del llatí. Però, tres qüestions:

1.- El llatí per on va entrar a Castilla ? No ho va fer per Catalunya? No era la “Tarraconense” catalana la que va influir a Castilla?

2.- Qui va substituir la “F" per una “H”. Algun poder acadèmic. No ho va fer el poble. Amb quina intenció van fer aquesta substitució? Volien amagar les seves arrels catalanes? A Galícia trobem “Ponferrada” no li ho diuen en derivació castellana que seria “Puentehierrada”. La influència va arribar fins a llocs de Galícia degut a la presència de Templers? Podria ser. Els templers escrivien en llatí i també en català, sobretot en temps de Jaume I i fins la pèrdua de poder polític a Catalunya amb la mort de Martí I l’Humà i la sentència del Compromís de Casp.

3.- Perquè van canviar la “F” per “H” a determinades paraules i a d’altres com “ferrocarril” per exemple no ho van fer? Per on va entrar el ferrocarril a Espanya? No va ser per Catalunya? La primera línia va ser la que anava de Barcelona a Mataró.
Per altra banda, tenim totes les paraules relacionades amb el mar. Totes van ser adoptades de la llengua catalana perquè a Castilla no tenen mar ,per tant ,no tenien paraules per parlar-ne, no havien de fer-ho, no coneixien el mar.

SPH.- 'Transportar'. Antigament en castellà s'usava el verb 'portar' i s'ha pogut mantenir el seu us derivat dins d'altres paraules.

JS.- “Portar” s’usava en castellà? Per altra banda, el llatí va entrar a Castella venint de Catalunya, de la Tarraconense.

SPH.- Hi ha formes que venien del llatí i que s'usaven tant en català com en castellà i que una de les dues llengües la va deixar d'utilitzar.

JS.- La qüestió és: Perquè les va deixar d’usar una i l’altra no?

SPH.- Per exemple, en català diem rentar mentre que en castellà diuen lavar. Doncs 'lavar' també s'utilitzava antigament en català.

JS.- “Lavar” s’usava en català?

SPH.- 'Naufragio' , en aquest cas he vist al diccionari de la Real Academia Espanyola de la Lengua que la paraula castellana 'nao' sí que ve del català 'nau'.

JS.- Ho veus com sí que hi ha paraules adoptades pel castellà que vénen del català? Aquesta en concret està relacionada amb el mar. ( Per cert, també l’anomenen li diuen Real Academia Española de la lengua española però li haurien de dir Real Academia Española de las Lenguas o de la lengua castellana. A la constitució espanyola es parla de més d’una llengua espanyola i ells , els castellans, s’han apropiat el nom “espanyola” en exclusiva excloent les altres llengües: català, euskera, gallec i probablement el bètic que era la llengua vernacla que es parlava a una gran àrea del que avui es coneix com Andalusia, Múrcia i Extremadura)

Fins i tot el nom del famós llibre “El Quijote” de Miguel de Cervantes, en el diccionari d’aquesta acadèmia espanyola, la RAE, s’admet que ve de “Quijada” i que aquest mot ve del català “Cuixot”. ( I, ara s’estan descobrint coses que fan pensar que Cervantes es podia dir “Sirvent” i era català. De fet la primera edició es va fer a Barcelona i curiosament....s’ha perdut... Com es van perdre els escrits originals de Colom....Dóna què pensar. Si es descobrís que en nom d’Espanya s’ha escampat una gran mentida pel món enganyant a milions de persones, el món rebutjaria tot allò que és espanyol per falsari i falsificador. Fins i tot el nom d’Espanya no és pas sinònim d’Hispània. S’ha tergiversat la identitat d’Hispània que era la terra del rei Túbal Caím i que tenia el seu centre en els Pirineus, un lloc on no s’hi parlava pas castellà.
De moment, ja estem d’acord en que la llengua espanyola no existeix en singular; que se li ha donat aquest nom a una llengua que és en realitat la llengua castellana. I , estem d’acord en que aquesta llengua castellana, té paraules agafades del català. Podem dir doncs que és un dialecte del català? Jo crec que aquesta raó no es suficient per a considerar-la un dialecte.

Quina diferencia hi ha entre “llengua” i “dialecte”? Una llengua és un conjunt de signes i normes combinatòries que serveixen per a expressar i comunicar pensaments, sentiments i voluntats. Com és fan aquests signes i aquestes combinacions? Amb quina mena de criteri es fan? La resposta, entre d’altres savis, jo l’ he trobat en Ramon Llull i en Jaume Balmes ( El Criteri). Per Llull la llengua és quelcom relacionat amb els astres i el lloc on es parlen. Té en compte factors astrals i tel·lúrics. És per això que els cabalistes diuen que la lletres tenen un esperit, una substància ( sub-estància) que les relaciona amb factors de l’hàbitat o medi ambient on es parlen, factors ecològics; factors, diguem-ne astrològics i tel·lúrics.

Una llengua, segons el concepte vernaclista, fora del seu hàbitat no té substància. Es per això que amb aquest criteri es considera que la llengua castellana, fora del seu hàbitat que es Castilla, no té substància . És per tant una llengua buida d’esperit. Donat que fora de Castilla la llengua castellana ha adoptat el nom de “lengua española” i és emprada com a llengua imperial, val a dir que la llengua espanyola és una llengua sense substància ( sub-estància) i per tant no fa combregar amb l’Esperit perquè no te lligams astrals ni tel·lúrics.

Si et fixes, el diàleg entre aquells que parlen espanyol difilment s'arriba a un punt d'enteniment i convençiment, un punt de compartir raonableme una concepció concreta perquè hi maqnca la substànc ia que s'ha de compartir com a veritat.
A vegades he assisit a diàlegs i m'ha qudat l'a impressió que consisteix en llençar paraules com qui llença pedres. Quan és parla en llengües vernacles com és el cas del català a la seva àrea o hàbitat - Països Catalans -, o l’euskera a Euskal Herria, el gallec a Galícia i la genuïna llengua bètica als Països Bètics, el diàleg consisteix en teixir una realitat enraonant i s'estabeix una comunió. Les nacions vernacles i les seves llengües porten l’esperit a la boca, els Estats anti-vernaclistes les prohibeixen, anorreen o destrueixen amb la llei a la mà.
El diàleg amb llengües sense substància - les que es parlen a fora del seu hàbitat natural -, no porten a una "comunió" sinó a una "ex-comunicació"; estan deslligades del Ser.

La càbala, i sobretot la càbala cristiana, (algun dia s’hauria de fer un estudi lingüístic basat en els principis de la càbala, que per cert es va donar a conèixer des de Catalunya i no des de “España” com diuen els qui amaguen la realitat nacional catalana) diu que la llengua té relacions amb els astres i el tel·lurisme. Alguns però, diuen que aquesta llengua és exclusivament la llengua hebrea. Això no és ben bé així, doncs la llengua hebrea és pròpia del seu lloc. El tret característic de la lingüística basada en la càbala és que una llengua “ha de tenir lligams astral i tel·lúrics amb el lloc on es parla”. Ha de ser un concepte de “llengua del lloc” o sigui vernacle. Cada lloc té els seus lligams naturals amb els astres i les forces de la Terra. Aquesta és la característica de la càbala i la del cristianisme quan diu que l’Esperit Sant té el do de llengües i s’expressa per mitjà de la llengua pròpia de cada lloc. La llengua de cada lloc fa combregar amb la “Mare Còsmica”, és una llengua matriu o vernacla i té un nivell de percepció de la realitat superior al de la llengua materna que és relacionada amb l’ètnia , la genealogia de la mare física. És per això que la llengua catalana als Països Catalans, en tant que vernacla i relacionada amb el nivell de llengua astral i tel·lúrica és una llengua creativa i superior a les llengües forasteres com és el cas de la llengua castellana.
Ara bé, també és cert que l’espai vernacle a vegades es troba putrefacte a causa de la indignitat moral dels seus habitants ( Per a ser bons catalans, primer hem de ser bones persones) i potser per allò dels cicles: néixer, créixer, fructificar i podrir-se. I, tornar, renéixer, dins d’allò que alguns anomenen l’etern retorn. Aquesta podria ser la causa que en determinats moments del cicle històric una llengua forastera domini un territori mentre dura la regeneració del fet espiritual vernacle.


Jordi Salat
mailto:josalort@hotmail,.com