dimecres, 4 d’abril de 2007

La qüestió de les identitats nacionals vernacles i el pa català


LA QÜESTIÓ DE LES IDENTITATS NACIONALS VERNACLES EN EL SEGLE XXI I EL PA CATALÀ


En el seu viatge a Marroc ( Abril 2006) el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va anunciat un gir en la política exterior catalana basat en potenciar els aspectes econòmics i deixar de cantó, els aspectes més identitaris i simbòlics. Aquesta línia ha estat seguida posteriorment també en política interior per l'actual Govern de la Generalitat de Catalunya encapçalat per "José" Montilla.
Aquesta és una actitud - el rebuig de les identitats pròpies de cada lloc que també anomeno vernacles - és una actitud que he observat en diversos polítics, catalans, espanyols, europeus, americans i d'altres.

Per què no es vol potenciar els temes identitaris i simbòlics? Què passa amb les qüestions identitàries? Per què no s’hi ha d’entrar?

Potser que els polítics no volen entrar en la dialèctica identitària a causa de que els votants estan dividits per la seva identificació. A Catalunya, per extensió als Països Catalans, n’hi ha que es senten espanyols i n’hi ha que es senten catalans. A tot el món s'observa un renaixement del nacionalisnme vernaclista que queda escindit entre autoctonistes i forasteristes. A Irlandfa entre irlandesos i britànics o anglofons. A Ucraïna entre ucraïnesos i soviètics russofons. A Occitània entre occitans (llengua d'oc) i francesos o "llenguadoilis"( llengua d'oil). A Euskal Herria entre euskalduns (llengua euskera) i espanyols ( llengua castellana). La llista de nacions vernacles podria ferr-se molt més llarga. A la premsa he llegit referències a Caledònia, Escòcia, Geòrgia, Llombardia, Galícia, Còrsega, .....

Totes aquestes "voluntats democràtiques de caràcter autòcton o veranacle" estan sotemesos a un marc legal o Constitució que les condiciona i a un medi social advers compost per una població transplantada amb caràcter hostil i adversari. Es tracta d'un fenòmen internacional. Ens hauriem de preguntar: Qui vol dominar aquestes nacions políticament amb la cultura i llengues que manifesten. Hi ha un "poder" que opera a nivell terrenal abarcant tot el planeta Terra? Cal identificar un poder maligne. Sense identificar-lo no se'l pot combatre.

Els polítics han de cercar un discurs que no sigui relacionat amb la identitat per obtenir el vot de tots. Quin és el seu discurs? Un discurs materialista de classe social i un discurs culturalment indefinit per no entrar en qüestions identitàries.

Volen sumar a base de negar. Espanyolistes, castellanistes, catalanistes, euskadunistes, galleguistes i betiquistes ( encara que són pocs, hi ha andalusos que tenen consciència nacional i reivindiquen la cultura i la llengua bètica pròpia de la seva terra, la que hi reeixia abans de ser conquerits pels castellans el 1492. Blas Infante, el pare de la pàtria andalusa, a l’escut d’ Andalusia hi va ficar “Por Ibèria” no hi va ficar “Por España” Això té un significat molt important ) són identitarietats que cal estudiar i analitzar a fons.
Entre aquells que no volen analitzar-les, n’hi ha que no ho volen fer perquè ténen por de perdre privilegis quan es descobreixi que hi ha identificacions amb entitats estatals que són buides i sense creativitat; perquè en realitat no són identitats, només són lleis doctrinàries o consignes convencionals que ens fan esclaus i ignorants més que no pas ciutadans i persones humanes amb personalitat i caràcter.

Que tothom confongui l’espanyolisme amb el castellanisme com una “identitat” , com a “denominador comú”, beneficia uns interessos, que ténen un marc legal, però això no vol dir que siguin justos ni veritables. Hi ha, malgrat això, qui ho vol fer creure i no accepta altra realitat identitària.

El problema que comporta aquesta actitud de no afrontar la qüestió identitària és que moltes persones no poden realitzar-se a nivell personal, i malgrat tenir moltes coses materials es senten buits.

Els éssers humans han de ser qui realment són no allò que els imposa o deixa ser parcialment, o no deixa ser gens , el marc condicionador o anorreador, tirànic, ja sigui brutalment repressiu o legalment constitucional. La llei o la constitució s'ha de fer per a servir als éssers humans no els éssers humans a la llei o la constitució. Això que acabo de dir és totalment cristià.Com és doncs - em pregunto a vegades, quan escolto alguns discursos de capellans i bisbes que es confesen catòlics espanyols - que no ho prediquen ?


“No només de pa viu l’ésser humà” – vella ensenyança cristiana que alguns polítics i catòlics espanyols ignoren per no entrar en qüestions que justifiquin identitats nacionals diferents de la castellana, que ells consideren única espanyola, o altres identitats que queden desvirtuades perquè només les accepten castellanitzades, com són la gallega, la catalana, la basca i en certa manera la bètica -.

Potenciar els aspectes econòmics, atipa però no fa sentir ple. Es cert que s’ha de prioritzar els béns materials quan hi ha misèria i pobresa, però no s’ha de negar, menysprear ni reprimir la “identitarietat” pròpia de cada lloc i el reconeixement de les fronteres naturals – que moltes vegades no coincideixen amb les polítiques- pròpies de cada lloc. No potenciar els aspectes identitaris ens fa malbé la persona, la societat i el món.

Mireu els anuncis a la premsa...Hi ha una gran proliferació d’anuncis de cursos i de centres que fan creixement personal, teràpies de grup, teràpies d’activació de centres energètics, reiki, kinesiologia, holística, psicoanàlisis, exercicis per a restablir el contacte amb la font de l’energia, obesitat, colesterol, depressions, dolors, reumatisme, trastorns sexual, estrès, ansietat, problemes d’autoestima, dietètica, anorexia, bulimia, katsugen, yuki, ... Totes aquestes disciplines, a part del seu valor intrínsec, formen part d’un conjunt de teràpies...Tanta proliferació de centres de teràpia és símptoma de que la nostra societat està malalta? Tant malament està la nostra societat?

I si resulta que la causa dels mals que pateix la nostra societat està precisament en les qüestions identitàries? Les qüestions que determinats poders polítics d’arreu del món no volen reconèixer ? Potser fins tot certa mena de terrorisme trobaria la seva solució definitiva i s’afavoriria la veritable pau, que és la pau de la veritat, l’amor i la justícia i s’acabarien les invasions colonials i les “guerrejaderies” guerrilles d’alliberaments nacionals perquè la identificació vernaclista instauraria un ordre nacional que estaria en harmonia amb quelcom natural i tothom s'hi trobaria bé amb si mateix. Aquest quelcom natural pot ser allò que els xinesos en diuen "tao", altre en diuen : "Ki", "k3" , "Esperit", "energia còsmica" o "vibracions electromagnètiques".


Una frase del gran psicòleg català Carles Muñoz Espinalt, fundador de la Psicoestètica, que tinc entre les meves favorites, diu el següent:

Sense una coherent interpretació
De si mateix i del poble on hom
S’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada

La política identitària ha d’ensenyar que la identificació dels ciutadans s’ha de basar en aspectes culturals relacionats amb principis ideals, valors morals i interessos locals relacionats amb el lloc on hom s’habita. No es poden fer lleis que vagin en contra d’aquesta identificació.

Aquesta identificació comporta un equilibri per integració en l’hàbitat natural i és allò que potser necessita la nostra societat.


Aquesta dialèctica en la manera d’afrontar els aspectes de la realitat o de la vida, en qüestions identitàries, que ignora realitats identitàries, la trobem també en els polítics europeus.
S’equivoquen quan, seguint aquest criteri d’ignorar les realitats vernacles, com és el cas dels Països Catalans, Euskalerria, Occitània, i d’altres..., construeixen una Europa amb criteris econòmics i estatals tot fent una constitució amb lleis que faran mal – i faran sentir malament -, a moltes persones que no s’hi sentiran identificades.

Salvador Espriu , un dels poetes nacionals de Catalunya, va escriure un poema titulat “M’han demanat que parli de la meva Europa”. En ell diu el següent:

“Per això ara és tan profunda la nostra esperança
- en el meu somni, ja contemplada realitat -
d’integrar-nos en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agénor
que un savi esguard veia prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia haurem, fet el primer
I inesborrable pas vers la suprema
Unió i igualtat entre tos els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
Sense classes socials, ni odis religiosos,
Ni diferències cruels ni injustes o pel color de la pell
La nostra peregrinació a través de l’espai
Cap a la pensada llum...
I de seguir sense temença les misterioses
Vies interiors de Déu, del no-res,
Els infinits i lliures i alhora
Necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança
Que no sigui escarnida la nostra confiança:
Així molt humilment ho demanem.



Aquest poema que va escriure Salvador Espriu en el llibre “Per a la bona gent” l’hauria de llegir algun català davant els polítics del Parlament d’Europa. Aquest poema pensat i escrit en català, distribuït entre els parlamentaris europeus amb traduccions a altres llengües, podria ser un factor que beneficiés l’enteniment de les qüestions catalanes que es presentin en el Parlament europeu.

Espriu acaba el poema dient:
Que no sigui decebuda la nostra esperança
Que no sigui escarnida la nostra confiança

Tal com s’està construint Europa, molts, especialment els qui ens sentim identificats amb la identitarietat vernaclista, ens sentirem decebuts.

Els polítics europeus haurien de llegir l’obra d’Alexandre Deulofeu “La pau al món per la matemàtica de la història” i en concret el volum VII que es titulat “Catalunya Mare d’Europa”.
Aleshores, convençuts per la raó, no solament acceptarien el català com a llengua oficial a constitució d’Europa sinó que el farien ensenyar a totes les escoles europees.

Quan escolto algun polític que dialoga, justificar-se amb la “llei” enlloc de fer-ho amb la “raó”, com fa poc vaig sentir a un polític espanyol que volia justificar el no a la legalització de les seleccions de futbol catalanes, penso que alguna cosa es fa malament.

La cultura ens ha d’ensenyar a adoptar actituds correctes en funció de la nostra integració en la realitat. La realitat més immediata que tenim és la realitat vernacla. Aquesta realitat, que té uns símbols i un contingut cultural, va associada a la parla de les llengües vernacles, a vegades mal anomenades en l’àmbit polític català i europeu, “llengües minoritàries o minoritzades”, que comporta un nacionalisme que ha de ser integrador, respectuós i solidari en funció d’un denominador comú basat en la definició de la naturalitat que es manifesta en la diversitat. Ser cosmopolita i universal, i viure en harmonia amb la naturalesa i el medi ambient, vol dir sintonitzar i fer-se coherent amb “el que és” propi de cada lloc.

El científic europeista Heiner Heisenberg, al qual Dalí considerava un dels seus pares espirituals – les esferes que representen àtoms van captivar l’artista ( Quadre de 1952 “ Galatea de les esferes) – va escriure el següent : “ Volem que la vida espiritual renaixi i torni a florir al nostre voltant, que a Europa neixin altra vegada els pensaments que determinen el ser de l’Univers. Volem que els nostre joves, a pesar del confús i tèrbol remolí dels fets del món extern, es sentin il·luminats per la llum espiritual d’Occident” ( “La imatge de la Naturalesa en la Física actual” Pàg. 56 Ed. Ariel 1.976)

Quina és la filosofia d’aquesta vida espiritual que ha de portar el renaixement a Europa? El vernaclisme, que és el nom que dono al moviment cultural que valora de manera essencial les qüestions identitàries en funció dels factors i llengües vernacles i no en funció dels factors i llengües maternes o paternes, que són factors i llengües genealògiques, serà la cultura del segle XXI en la que s’integraran els diversos col·lectius etnogràfics que en el segle XX han format part dels grans moviments migratoris i podria ser el gran moviment cultural que va preconitzar Francesc Pujols – un altre dels pares espirituals de Dalí -, que havia de convertir a Catalunya en punt cultural de referència internacional perquè, segons va deixar escrit, Catalunya té una missió universal relacionada amb el pensament de Ramon LLull. El pensament de Ramon Llull, era un pensament vernaclista – com ho era també els dels trobadors medievals – doncs quan tothom escrivia en llatí pensant que aquest seria l’idioma universal i d’Europa, ell, escrivia en català, la llengua vernacla dels Països Catalans, i posava les bases d’un gran sistema filosòfic.

A la pàgina 130 del llibre "Pujols per Dalí", escrit per Dalí, que com ja sabem té molts quadres amb pans, i fins i tot ell mateix se’n va posar al damunt del cap com si fos un barret donant-li un simbolisme surrealista, he llegit el següent:

" Catalunya tancarà la pasta jueva, amassada amb el llevat de la Bíblia, en forma del pa concret i universal que Ramon Llull va portar al forn encès de la ciència per coure'l per a tots i convidar a tothom qui en vulgui menjar" (Francesc Pujols)

És per tot això, i per moltes coses més, que cal considerar com a molt importants les qüestions dels símbols i les qüestions de les identitats. Els catalans, hauríen de fer a Pujols i escbrinar com és fa aquest pa català.
Sabem que el pa es fa amb farina i aigua. Amb farina, que és matèria, que són qüestions socials; i amb aigua, com la del bateig cristià, que és esperit , que són qüestions identitàries.

El "pa català" pot liderar o encapçalar, i potser , seguint el criteri de Pujols i Deulofeu, sigui cosa del Destí que ho faci l'any 2029, un gran moviment d'alliberament nacionalista protagonitzat per les nacions autèntiques o vernacles el qual comporti la realització dels éssers humans en funció d'uns valors i uns principis naturalistes basats en uns nous paràmetres culturals d'una vella Tradició redescoberta i reinterpretada, i que això sigui a nivell internacional i a gran escala marcant el caràcter del segle XXI. Perquè tot això comenci el seu cicle històric, potser només cal que , primer, els catalans es regenerin i s'hi reconeguin a sí mateixos.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com