dijous, 28 de juny de 2007

El castellà, un dialecte del català ? ( 2 )

Diàleg mantingut amb Santiago Poch sobre l’escrit "El castellà, un dialecte del català ?".


SPH.- El cas de “cap-i-cua” és inqüestionable. Aquesta paraula és pròpiament catalana.
No estic d'acord amb les teves apreciacions quant a altres mots. Saps quin és el símbol de l'element ferro en la taula d'elements químics?. És “Fe” Però el símbol no és Fe perquè vingui del català Ferro, sinó perquè veo del llatí o ve del grec (ara mateix no ho sé). El ferro - de ferrocarril o ferroviari - no és que sigui pròpiament català. Ja sé que ferro en castellà és hierro, perquè va haver-hi un moment que paraules amb “f” inicial (la phi grega) van passar a “h” inicial, però algunes formes (prefixos, p.e.) es van mantenir amb la “f”.

JS.- La “Fe” ve del llatí. Però, tres qüestions:

1.- El llatí per on va entrar a Castilla ? No ho va fer per Catalunya? No era la “Tarraconense” catalana la que va influir a Castilla?

2.- Qui va substituir la “F" per una “H”. Algun poder acadèmic. No ho va fer el poble. Amb quina intenció van fer aquesta substitució? Volien amagar les seves arrels catalanes? A Galícia trobem “Ponferrada” no li ho diuen en derivació castellana que seria “Puentehierrada”. La influència va arribar fins a llocs de Galícia degut a la presència de Templers? Podria ser. Els templers escrivien en llatí i també en català, sobretot en temps de Jaume I i fins la pèrdua de poder polític a Catalunya amb la mort de Martí I l’Humà i la sentència del Compromís de Casp.

3.- Perquè van canviar la “F” per “H” a determinades paraules i a d’altres com “ferrocarril” per exemple no ho van fer? Per on va entrar el ferrocarril a Espanya? No va ser per Catalunya? La primera línia va ser la que anava de Barcelona a Mataró.
Per altra banda, tenim totes les paraules relacionades amb el mar. Totes van ser adoptades de la llengua catalana perquè a Castilla no tenen mar ,per tant ,no tenien paraules per parlar-ne, no havien de fer-ho, no coneixien el mar.

SPH.- 'Transportar'. Antigament en castellà s'usava el verb 'portar' i s'ha pogut mantenir el seu us derivat dins d'altres paraules.

JS.- “Portar” s’usava en castellà? Per altra banda, el llatí va entrar a Castella venint de Catalunya, de la Tarraconense.

SPH.- Hi ha formes que venien del llatí i que s'usaven tant en català com en castellà i que una de les dues llengües la va deixar d'utilitzar.

JS.- La qüestió és: Perquè les va deixar d’usar una i l’altra no?

SPH.- Per exemple, en català diem rentar mentre que en castellà diuen lavar. Doncs 'lavar' també s'utilitzava antigament en català.

JS.- “Lavar” s’usava en català?

SPH.- 'Naufragio' , en aquest cas he vist al diccionari de la Real Academia Espanyola de la Lengua que la paraula castellana 'nao' sí que ve del català 'nau'.

JS.- Ho veus com sí que hi ha paraules adoptades pel castellà que vénen del català? Aquesta en concret està relacionada amb el mar. ( Per cert, també l’anomenen li diuen Real Academia Española de la lengua española però li haurien de dir Real Academia Española de las Lenguas o de la lengua castellana. A la constitució espanyola es parla de més d’una llengua espanyola i ells , els castellans, s’han apropiat el nom “espanyola” en exclusiva excloent les altres llengües: català, euskera, gallec i probablement el bètic que era la llengua vernacla que es parlava a una gran àrea del que avui es coneix com Andalusia, Múrcia i Extremadura)

Fins i tot el nom del famós llibre “El Quijote” de Miguel de Cervantes, en el diccionari d’aquesta acadèmia espanyola, la RAE, s’admet que ve de “Quijada” i que aquest mot ve del català “Cuixot”. ( I, ara s’estan descobrint coses que fan pensar que Cervantes es podia dir “Sirvent” i era català. De fet la primera edició es va fer a Barcelona i curiosament....s’ha perdut... Com es van perdre els escrits originals de Colom....Dóna què pensar. Si es descobrís que en nom d’Espanya s’ha escampat una gran mentida pel món enganyant a milions de persones, el món rebutjaria tot allò que és espanyol per falsari i falsificador. Fins i tot el nom d’Espanya no és pas sinònim d’Hispània. S’ha tergiversat la identitat d’Hispània que era la terra del rei Túbal Caím i que tenia el seu centre en els Pirineus, un lloc on no s’hi parlava pas castellà.
De moment, ja estem d’acord en que la llengua espanyola no existeix en singular; que se li ha donat aquest nom a una llengua que és en realitat la llengua castellana. I , estem d’acord en que aquesta llengua castellana, té paraules agafades del català. Podem dir doncs que és un dialecte del català? Jo crec que aquesta raó no es suficient per a considerar-la un dialecte.

Quina diferencia hi ha entre “llengua” i “dialecte”? Una llengua és un conjunt de signes i normes combinatòries que serveixen per a expressar i comunicar pensaments, sentiments i voluntats. Com és fan aquests signes i aquestes combinacions? Amb quina mena de criteri es fan? La resposta, entre d’altres savis, jo l’ he trobat en Ramon Llull i en Jaume Balmes ( El Criteri). Per Llull la llengua és quelcom relacionat amb els astres i el lloc on es parlen. Té en compte factors astrals i tel·lúrics. És per això que els cabalistes diuen que la lletres tenen un esperit, una substància ( sub-estància) que les relaciona amb factors de l’hàbitat o medi ambient on es parlen, factors ecològics; factors, diguem-ne astrològics i tel·lúrics.

Una llengua, segons el concepte vernaclista, fora del seu hàbitat no té substància. Es per això que amb aquest criteri es considera que la llengua castellana, fora del seu hàbitat que es Castilla, no té substància . És per tant una llengua buida d’esperit. Donat que fora de Castilla la llengua castellana ha adoptat el nom de “lengua española” i és emprada com a llengua imperial, val a dir que la llengua espanyola és una llengua sense substància ( sub-estància) i per tant no fa combregar amb l’Esperit perquè no te lligams astrals ni tel·lúrics.

Si et fixes, el diàleg entre aquells que parlen espanyol difilment s'arriba a un punt d'enteniment i convençiment, un punt de compartir raonableme una concepció concreta perquè hi maqnca la substànc ia que s'ha de compartir com a veritat.
A vegades he assisit a diàlegs i m'ha qudat l'a impressió que consisteix en llençar paraules com qui llença pedres. Quan és parla en llengües vernacles com és el cas del català a la seva àrea o hàbitat - Països Catalans -, o l’euskera a Euskal Herria, el gallec a Galícia i la genuïna llengua bètica als Països Bètics, el diàleg consisteix en teixir una realitat enraonant i s'estabeix una comunió. Les nacions vernacles i les seves llengües porten l’esperit a la boca, els Estats anti-vernaclistes les prohibeixen, anorreen o destrueixen amb la llei a la mà.
El diàleg amb llengües sense substància - les que es parlen a fora del seu hàbitat natural -, no porten a una "comunió" sinó a una "ex-comunicació"; estan deslligades del Ser.

La càbala, i sobretot la càbala cristiana, (algun dia s’hauria de fer un estudi lingüístic basat en els principis de la càbala, que per cert es va donar a conèixer des de Catalunya i no des de “España” com diuen els qui amaguen la realitat nacional catalana) diu que la llengua té relacions amb els astres i el tel·lurisme. Alguns però, diuen que aquesta llengua és exclusivament la llengua hebrea. Això no és ben bé així, doncs la llengua hebrea és pròpia del seu lloc. El tret característic de la lingüística basada en la càbala és que una llengua “ha de tenir lligams astral i tel·lúrics amb el lloc on es parla”. Ha de ser un concepte de “llengua del lloc” o sigui vernacle. Cada lloc té els seus lligams naturals amb els astres i les forces de la Terra. Aquesta és la característica de la càbala i la del cristianisme quan diu que l’Esperit Sant té el do de llengües i s’expressa per mitjà de la llengua pròpia de cada lloc. La llengua de cada lloc fa combregar amb la “Mare Còsmica”, és una llengua matriu o vernacla i té un nivell de percepció de la realitat superior al de la llengua materna que és relacionada amb l’ètnia , la genealogia de la mare física. És per això que la llengua catalana als Països Catalans, en tant que vernacla i relacionada amb el nivell de llengua astral i tel·lúrica és una llengua creativa i superior a les llengües forasteres com és el cas de la llengua castellana.
Ara bé, també és cert que l’espai vernacle a vegades es troba putrefacte a causa de la indignitat moral dels seus habitants ( Per a ser bons catalans, primer hem de ser bones persones) i potser per allò dels cicles: néixer, créixer, fructificar i podrir-se. I, tornar, renéixer, dins d’allò que alguns anomenen l’etern retorn. Aquesta podria ser la causa que en determinats moments del cicle històric una llengua forastera domini un territori mentre dura la regeneració del fet espiritual vernacle.


Jordi Salat
mailto:josalort@hotmail,.com