dimecres, 17 de setembre de 2008

Glossa 11 de Setembre de 1714

Glossa de l'Onze de Setembre de 1714 feta a l'església del monestir de Santa Maria de Ripoll l'any 2008. Mil·lenari de l'Abat Oliba

Tal dia com avui, l’any 1714, Catalunya va perdre una batalla. Després de la batalla, holocaust, captivitat...Els catalans, però, vam conservar el somni; el nostre somni és la llibertat. El nostre somni és ser catalans.

No ha estat aquesta l’única batalla que em perdut: el 1936 amb Franco, vam perdre; el 1213 a la batalla de Muret defensant els càtars o cristians albigesos, vam perdre...Hi he reflexionat molt al llarg dels anys, tot cercant una explicació, tot cercant les causes dels conflictes, les causes dels fets...He arribat fins a la Bíblia, i en concret, i curiosament em vaig aturar al versicle 11 del capítol 9 del Gènesi ( una xifra 11 i 9 que recorda la de la Diada de Catalunya i també la de la caiguda de les Torres Bessones als EEUU). Què hi diu en aquest versicle? Doncs hi podem llegir que “ Jahvé va maleir a Cam i les seves nacions a ser esclau del seu germà Sem i les seves nacions (o Estats) per haver vist la nuesa del seu pare Noé” No vaig entendre mai aquesta maledicció, i, em preguntava : Déu, que és amor, bondat i saviesa, pot maleir a un germà i fer-lo esclau d’un altre? Seguint amb la meva recerca vaig descobrir que aquella “nuesa” de Noé no feia referència a un cos despullat sinó a un coneixement. I, aquest coneixement, aquesta saviesa és la que es posa de manifestat amb la cultura catalana en tant que cultura vernacla: originària del lloc on es manifesta. Som transmissors d’un coneixement i per això tenim tants enemics. Em vaig replantejar el concepte de Déu i vaig veure que en el món hi ha una misteriosa interpretació al voltant de la identitat del Jahvé de Moisès i la llei mosaica (Antic Testament) que no coincidia amb la identitat del Pare Celestial de Jesucrist les ensenyances cristianes ( Nou Testament). Vaig pensar que Catalunya i la cultura de llengua catalana, en tant que vernacla, té una missió que concerneix a tota la Humanitat: Discernir allò que és la Veritat d’allò que és la Falsedat. El filòsof Francesc Pujols, seguidor de les ensenyances cristianes de Ramon Llull, en parla en el llibre “Concepte General de la Ciència Catalana”

Avui, però, en aquest 11 de Setembre del 2008, any en el que celebrem el mil·lenari de la proclamació del comte Oliba, un home de pau, de fe, de saviesa, de testimoni de l’esperit català i de fidelitat a la pàtria catalana , vull fer una glossa de l’onze de Setembre de 1714 , no vull parlar de fets passats, vull parlar d’esperança present i futura. Per a fer-ho he escollit una poesia de Salvador Espriu extret del llibre “Per a la bona gent” titulada 11 de Setembre de 1714.

L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714


Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.

Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.



Vull fer-ho, començant per on ell acaba, i el poema acaba dient:
«Enllà d’aigües llotoses,
terra bona, llavor»


Què han estat i què són les «aigües llotoses»?
Quina és aquesta «terra bona»?
Quina és «la llavor» ?

Està rebrotant aquesta llavor?

« El pensament català - ens digué Francesc Pujols - rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors»

Sabrem reconèixer aquest pensament quan rebroti?


Jordi Salat
josalort@hotmail.com
Traductor

dijous, 29 de maig de 2008

La descatalanització de la llengua catalana ( 3 )

"Evolució" , "destrucció" i "sabirització" d'una llengua, als Paisos Catalans, la llengua catalana.

Observo que, des que es parla de normalitzar la llengua catalana als Països Catalans, després d'anys (segles) de repressió i prohibició en el seu ús social per part de poders polítics espanyolistes, es fa, de forma subtil i sense que molts se n'adonin, una mena de descatalanització de la llengua catalana amb la tècnica de l'adopció de mots aliens i també amb la substitució de mots propis per altres que són estranys i per tant alienants.

D'altra banda, es produeix una "sabirització", això vol dir, derivat de mot "sabir", fer un lèxic a base de mots de diferents llengües alienes al lloc on es parla, llenguatge típic dels ports de mar on confluien diverses parles de mariners o gent que va de passada i que formen una pseudo-llengua anomenada "sabir" que no és una llengua sinó una barreja de mots de diferents llengues , caracteritzat per estar mancat d'un esperit propi.
El "sabir" permet comunicar-se però no facilita el fet de pensar, com ho fa una llengua que tingui el factor vernacle que li confereix el "geni del lloc".
Avui, la gent que va de passada ja no es troba solament en els ports de mar, sinó que es troba també en els aeroports plens de "yuppis" i en les oficines i despatxos de les empreses multinacionals. I, també en les societats multi-ètniques que vénen configurant-se amb els procesos migratoris tant accentuats sociològicament en els darrers anys. Ens estem "sabiritzant".

Exemple de paraules catalanes que han estat substituides per castellanismes. Alguns lingüístes encara ho justifiquen dient que són mots que vénen del llatí per a dissimular que s'agafen mots castellans per espanyolejar alhora que es menyspreen els mots d'arrels iberes de la llengua catalana que són més autòctons i vernacles que no pas els de les arrrels llatines, donat que el llatí, va ser una llengua dels ocupants de les terres catalanes i no pas dels autòctons, naturals o vernacles:

1.- "Taula" per "Mesa" (Castellà "Mesa")
2.- "Aturada" per "Parada" (Castellà " Parada")
3.- "Barreja" per "Mescla" (Castellà "Mezcla")
4.- "Entremig" per " Intermedi" (Castellà "Intermedio")
5.- "Got" per "Vas" (Castellà "Vaso")
6.- "Acabament" per "Termini" (Castellà "Terminar")
7.- "Batlle" per "Alcalde" (Castellà "Alcalde")
8.- "Botiga" per "Tenda" (Castellà "Tienda")
10.- "Llença't" per "Tira't" (Castellà "Tírate")
11.- "Menjable" per "Comestible" (Castellà "Comer")
12.- "Decanto" per "Inclino" (Castellà "Inclino")
13.- "Llogater" per Inquili"(Castellà "Inquilino")
14.- "Pair" per "Digerir" (Castellà "Digerir")
15.- "Desborar" (Català "Bora") per "Desbordar" (Castellà "Borde")En català, a Lleida i València, també es fa servir "Sobreeixir"
16.- "Mahonesa"(salsa de Mahó ( Balears. Països Catalans) per "Maionesa" (derivat del castellà "Mayonesa")
17.- "Picarols" per "Cascavells"(Castellà "Cascaveles")
18.- "Ruc" per "Burro" (Castellà "Burro")
19.- "Popes" per "Tetes" (Castellà "Tetas")
20.- "Trobada" per "Encontre"(Castellà "Encuentro")
21.- "Badejo" per "Bacallà" (Castellà "Bacalao")
22.- "Trumfes" per "Patates" (Castellà "Patatas")
23.- "Esmentar" per "Mencionar" ( Castellà "Mencionar")
24.- "Fer servir" per "Utilitzar" ( Castellà "Utilizar")
25.- "Salser" per "Salsero"(Català acabats en "er";castellà acabats en"ero")
26.- "Fuet" per "Coet" (Castellà "Cohete")
27.- "Davanter" per "Delanter" ( Castellà "Delantero"). Ho he escoltat en les retransmissions de partits de futbol, a TV3 i a Catalunya Ràdio.
28.- "Guixetes" per "Taquilles" ( Castellà "Taquilles")
29.- "Befa" per "Mofa" ( Castellà "Mofa")
30.- "Llaga" per "Úlcera" ( Casstellà "Úlcera")

L'alternativa a la "sabirització" i l'"alienació" que comporten la manca d'esperit creador, està en la "vernaclització" que ens retorna a l'Esperti Universal que es manifesta per mitjà del Geni del LLoc o Genius Loci. Als Països Catalans, vernaclització és catalanització. En tant que part del fet vernacle, els catalans som molts més milions que no pas els espanyols, doncs, la llengua espanyola, no és vernacla.( La llengua castellana, si, però a Castella; l'espanyol no és llegua vernacla a cap lloc que estigui basat en paràmetres naturals)



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

diumenge, 25 de maig de 2008

Carles Cardó: La Nit Transparent (3 )

Per això Déu tan sovint apaga les llumeneres de la sensualitat, de la riquesa, dels honors mundanals, àdhuc de vegades de la ciència, i deixa l’ànima dins la tenebra més espessa. No triga llavors a apuntar la llum de l’altre món, fiblades d’estels que recorden als humans la immensitat del seu destí i la migradesa de les coses a què havia votat la seva ànima nobilíssima. Menja d’animals són totes les gaubances d’aquesta vida, sepulcre secular de tot vivent és aquesta habitació que tan afanyosament ens bastim ací baix. Retirada la cortina de la llum il·lusòria, la nit de l’ànima, plena de Déu, deixa veure, per fi, la immensitat veritable, l’existència de la llum incorruptible i d’altres móns que ens esperen, perquè la vida dels humans transcendeix els límits migradíssims d’aquesta Terra i els termes angoixosament estrets d’aquesta vida.

Els humans som immensos i immortals, però només la nit ens revela aquesta immensitat i aquesta immortalitat. I si la nit de la tribulació ens les revela amb insinuacions imperfectes, la nit de la mort ens les revelarà amb plenitud d’evidència, però també, amb fixament eternament definitiu en la seva destinació.

Heus-la ací, la utilitat de la tribulació, si algú la ignorava. Heus ací perquè Déu visita amb la desolació els humans i els pobles o nacions.

Els humans, els pobles o nacions que desaprofiten dormint aquesta nit transparent, en lloc d’esmerçar-la a meditar sobre els seus destins i els mitjans avinents per a acomplir-los, es fan indignes de la llum eterna.

Visions hagudes en aquestes nits de l’ànima són els articles que segueixen, petits assaigs de condensació en poques pàgines d’assumptes que demanarien una explicació més folgada. Bé que la matèria sobre què versen és molt vària, sempre llur redacció ha estat envoltada de silenci interior, d’abstracció aïlladora, de tenebra immediata perforada per la llum remota. Són veritables hores de nit transparent.
Escrits durant deu anys a la revista “La Paraula Cristiana”, contenen la meva visió personal de la major part dels problemes que han neguitejat el món, molt particularment el nostre petit món, durant aquesta dècada agitadíssima.
El pensament d’aplegar-los en un volum no ha estat meu, sinó del patrici Rafael Patxot Jubert, el nom del qual estalvia tots els qualificatius elogiosos. Sols la seva iniciativa, acceptada per mi amb agraïment degut a una fina i discreta generositat, ha pogut fer que sortissin en gavell aquest petits treballs que jo tenia - i compleixo- l’obligació de creure mereixedors de l’oblit perpetu.

Carles Cardó . prevere
Barcelona, Gener del 1935

Carles Cardó: La Nit Transparent (2)

Moltes religions han vist en el somni un possible camí d’epifania, una cruïlla on els humans poden escaure’s, i s’escau sovint, amb l’Esperit Creador. Manta vegada els profetes d’Israel reberen en somnis les paraules roents del Senyor i no en manquen exemples en l’hagiografia cristiana, començant per les revelacions nocturnes de Sant Pau relatades en els Fets dels Apòstols.
I és que, talment com en l’odre material la llum immediata ens ullprèn i limita a la Terra l’àrea de la nostra mirada, també en l’odre espiritual les petites llumeneres d’aquesta vida, sense excloure’n la ciència i l’art, ens tenen , ens tenen espiritualment ullpresos en les coses d’ací baix, i mai no alçaríem la vista a la llum eterna si la cortina de la llum material no es retirava , si no envoltava l’esperit la nit de la tribulació, que mata les fulgors fugisseres i apaga les remors seductores del món de la matèria.
Ens cal la nit o per a veure el cel. La llum d’aquest món és impura, perquè tant com il·lumina enlluerna. Il·lumina per fer veure el petit, enlluerna per no deixar veure el gran. És una condició trista, però certa, de l’ésser humà que la prosperitat d’ací baix , majorment en avantatges i comoditats corporals , li limita la visió a una àrea poc més extensa que la de les bèsties, li suggestiona la mirada de l’enteniment fins a no deixar-li apartar de les coses sensibles, l’enlluerna amb petites refulgències fugisseres que li permeten de veure les coses eternes, i en aquesta distracció, el fa viure negligent de les seves supremes finalitats.

dilluns, 19 de maig de 2008

Carles Cardó: La Nit Transparent (1)

Fa anys vaig llegir el llibre "Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes i el Gran Refús" del catalanista cristià, en Carles Cardó, i em vaig quedar meravellat per aquest relat poètic de "La nit Transparent". A més, les coses que es diuen en aquest llibre, escrit l'any 1938, són les mateixes que es llegeixen a la premsa dels nostres dies, talment com si el temps no hagués passat...: El Gran Refús que Carles Cardó denúncia fou el d'una bona part de les autoritats eclesiàstiques catalanes que " més fidels a la mònita política rebuda de Madrid que a la missió apòstolica confiada per Roma" refusaven reconèixer la realitat de Catalunya.

LA NIT TRANSPARENT


No sé quants anys fa. Només recordo que fou una nit refrigerant d’estiu, opulenta de gemes inextingibles,la que em suggerí aquest gran tema, poètic i ascètic alhora , de la nit il·luminadora.

La nit no és l’obscuritat, com el vulgar s’obstina a creure. En retirar-se la cortina de la llum solar, un gran alliberament s’opera en nosaltres: les colors de la Terra es morfonen, tota detonació cromàtica s’apaga, fins les remors dels vivents s’atuden en el silenci; la realita recula fins a mig camí del desésser per tal produir en els humans de vida interior aquella gran presència de sí mateix que només dóna la solitud. La Terra perd tota la seva puixança seductora, i si en aquells moments els humans no cerquen altres seduccions il·luminades per llums efímers, poden rebre l’alta revelació de la tenebra transparent.

Perquè, per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca. De dia, el mantell de llum amb què el Sol embolcalla l’hemisferi és mur impenetrable a les corporals , que la llum obsessionant i enganyosa del dia fàcilment ens faria creure coincidents amb les que pot abastar la nostra intel·ligència, són , en comparança d’aquells, petites mesures d’insecte. Els humans en resten aclaparats, davant la seva petitesa corporal, però sols en aquells moments de contemplació ardent de la tenebra perforada és quan veu la immensitat de la seva pensa, la mesura de visió de la qual no exhaurirà mai l’univers, per més que les sines profundes dels seus espais vagin eixamplant-se.
I com que tot , en aquesta vida, és fet a semblança de l’altra, i tots els elements de la Creació, treballen per al nostre alliçonament esperitual, prou podem creure que la puixança reveladora de la nit respecte d’altres mons no és sinó una imatge justíssima del procés de la nostra il·luminació religiosa. La nit és l’hora de Déu.




Carles Cardó
http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Card%C3%B3

Jordi Salat

dilluns, 5 de maig de 2008

La descatalanització de la llengua catalana ( 2 )

Els mots, en veritat,
no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,
sinó per descobrir el que, transparents, oculten.
Joan Vinyoli, "Sense mans-I"


La ideologia ha pesat moltes vegades negativament i ha desfigurat les paraules i els
noms amb l'acceptació que s'ha fet per part de les autoritats oficials dels mots que s'han incorporat a la llengua.
A tall d’exemple, cal recordar que sota la dictadura de Franco, a fi d’espanyolitzar i descatalanitzar, van ser alterats i malescrits molts topònims i cognoms catalans.

També s’ha acceptat mots deformats per l’ús social vulgar com és el cas dels plurals
“es” que s’han acceptat com “as”, en molts casos degut a la fonètica barcelonina.
Trobem un exemple en el cas de : Guilleumas enlloc de Guilleumes, Corominas enlloc de Coromines, Casas enlloc de Cases, Moragas enlloc de Moragues,...

També amb altres formes ortogràfiques, fent de la “o” una “u” com: Buigas enlloc de Bohigues que és derivat de Bohi. ( Caldes de Montbui s’hauria de escriure Caldes de Mont Bohi)

Darrerament fins i tot han tret la “h” una lletra que pels lingüistes que segueixen el criteri cabalístic té una importància essencial.( Segons la càbala, donada a conèixer des de Catalunya pels volt del segle X i sobretot des de l'Escola de l'Ànima de Girona, considerada durant l'Edat Mitjana la "Mare d'Israel", cada paraula és la suma de lletres les quals tenen assignada una correspondència amb un número o nombre, i es valora, per tant, el seu valor numèric total. Si es treu la "h" el valor numèric queda alterat i la paraula perd la seva força natural i mística) EXemples: Montblach, Bach i March s'ha deixat per Montblanc, Bac i Marc. En llengua germànica "Bach" vol dir "rierol".

El nom de "Baqueira", topònim relacionat amb unes famoses pistes d'esquí dels Pirineus catalans, és un derivat de "Bach". Orogràficamt, aquest lloc pirinenc, és un lloc amb "rierols". Ara li han posat "Vaquèira" i diuen que és un mot que ve de vaca, i com en el Pirineu hi ha vaques, s'accepta...Es tergiversen significats lingüístics, s'esborren petjades històriques, s'altera la fidedigna percepció realitat.

S’accepta com a normal, i es fa servir l’acabament “ero” com és el cas de canyero, musiquero, monedero, dominguero enlloc de l’acabament “er” que és canyer,musiquer o moneder. En el cas concret de Barcelona ho pronuncies canyeru, musiqueru o munederu. Hauria de ser canyer, moneder, musiquer, diumenger...

Amb altres casos, es fa de la “ll” una “y” com per exemple: “Soley” enlloc de “Solell” o “Mayol” enlloc de “Malloll”, entre d’altres.

Al llarg dels segles, les ideologies i determinats poders dominants que han imperat a
terres catalanes, han traït l'esperit de la llengua catalana apartant-la de la font que li dóna la força i el ser. Jo crec que ens han descatalanitzat la llengua catalana perquè algun poder no volia, i encara no ho vol, que aquesta llengua tingui la força de reeiximent que ha de tenir i que reflecteixi i manifesti l'esperit per mitjà de la catalanitat, o sigui l'esperit de la terra o esperit vernacle, com deien els intel·lectuals de la Renaixença, el qual, li és consubstancial i li dóna la creativitat i la comunió amb l'Ésser universal. L'Universalisme no és "estar amb molts" , com prediquen els espanyols castellanistes i uniformistes, sinó que vol dir "ser amb l'U" com prediquen els espiritualistes d'arreu del món, i entre aquests, els vernaclistes catalans.

La descatalanització de la llengua catalana ( 1 )

La descatalanització de la llengua catalana: Topònims.Nacionalisme i concepte de llengua: vernacla o no-vernacla

Tots els mots de topònims tenen alguna relació amb l'orografia del lloc. Només cal veure el castell de "Penyíscola" per a veure que està damunt d'un "penyal". Així doncs: Per què dir-li "Peníscola" derivat de “penis” o "península" i no "Penyíscola" derivat de “penyal” quan tots sabem que la forma orogràfica d’aquest lloc és un penyal de terra que s’endinsa en el mar i per altra banda aixì el defineix el seu referent més antic :"municipi situat en un penyal"? Hem d'acceptar el criteri establert oficialment o hem de reivindicar el criteri orogràfic que és troba a l'origen dels mots dels topònims?

A mi em sembla que s'hauria d'escriure "Penyíscola" derivat de "penyal" que és
l'origen del mot donat que els topònim sempre tenen relació amb l’orografia o geografia del lloc.

He llegit les argumentacions donades per a justificar el nom de "Peníscola" però no les trobo convincents perquè no són orogràfiques. Ho justifiquen en un escrit medieval que hi posava "Peníscola"...en detriment d’allò que és lògic: acceptar que “penyal” és la paraula mare de la que se’n deriven altres com “penyíscol”, “penyíscola”, “penya segat”...etc. O, a vegades, en molts topònims, pel fet d'haver trobat un document notarial sense preguntar-se si aquell notari era del temps de la descatalanització espanyolista o fidel a la catalanitat.

Allò que val per donar el veritable sentit als topònims, en la immensa majoria de casos, és la seva relació amb l'orografia.

M’he trobat amb filòlegs que defensen les posicions oficialistes, que no respecten el critei orogràfic, tan aferrissadament, que fins i tot m’han fet pensar que hi hagués un altre motiu amagat que no es vol donat a conèixer; potser per a tergiversar paraules que ens poden fer entreveure uns lligams culturals més profunds que la romanització i que es volen amagar. Algunes vegades,perquè contradiuen els dogmes de fe de l'església catòlica vaticanista.

Tal n’és el cas de la cultura ibera que és la cultura genuïna dels Països Catalans i no la de tota la península celtibèrica com es vol fer creure des de determinats poders centralistes i “castellano- espanyolistes”. Molts lingüistes catòlics oficialistes prefereixen embrancar el català amb la llengua llatina. Altres estudiosos, cristians però no dogmàtics, entre aquests Jaume Cinca, autor del llibre "Athanàgia", ens diuen que el català no ve del llatí. Quan van venir els romans a Catalunya, ( Països Catalans) aquí ja es parlava el que després s'ha conegut com a català.

Sóc d’una generació catalana, la desl anys 60, que no va poder estudiar el català a l’escola perquè una dictadura espanyolista ho tenia prohibit. Volia que tothom als Països Catalans, parlés exclusivament en castellà. A més de prohibir la llengua catalana, també s’ha tingut cura de descatalanitzar-la incorporant i acceptant com a normals mots que no eren genuïns. Per exemple “mescla” derivat del castellà “mezcla” enlloc del genuí “barreja”. Per a justificar-ho se’ns ha dit que venia del llatí. Amb aquest pretext s’han posat moltes castellanades dins de la llengua catalana.

divendres, 28 de març de 2008

Dialèctica del Marxisme ( segle XX ) i dialèctica del Deulofeunisme ( segle XXI ) (1)


Vaig passar-me tota la meva època universitària, anys 60, parlant de les idees de Karl Marx (a més de Herbert Marcús i Sigmund Freud) i tota l'estona era present en el nostre llenguatge allò que se'n digué i se'n diu "marxisme".
Va ser de forma autodidacta que vaig descobrir a Alexandre Deulofeu ( 1903-1978) ( A les escoles franquistes no s'ensenyava. Ara, en aquesta etapa de "democràcia condicionada" que vivim, malgrat que les competències en ensenyament depenen de la Generalitat de Catalunya tampoc s'ensenya) I, el vaig descobrir precisament tot llegint un article de premsa en el que es parlava de la predicció de futur que fa Deulofeu en el seu llibre "La pau al món per la matemàtica de la Història" referint-se a la dissolució de l'URSS confederació de nacions lligades amb el pensament marxista.


Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut sobretot per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes, resumida en l'encapçalament del Manifest Comunista: "La història de totes les societats és la història de la lluita de classes". Marx va creure que el fracàs del capitalisme era inevitable en detriment del comunisme.

Deulofeu, va tractar una gran varietat de temes i és conegut sobretot per la seva anàlisi de la Història resumida en el seu llibre "Matemàtica de la història" : Les civilitzacions tenen un temps de naixement, maduració i decadència que marquen cicles històrics. Deulofeu va creure que a partir de l'any 1800 el renaixement de les nacions naturals o vernacles era inevitable en detriment dels imperis representats pels Estats.

El pensament de Karl Marx, conegut amb el nom de marxisme, es basa en la dialèctica del principi del capital i del principi del treball.
El pensament d'Alexandre Deulofeu es basa en la dialèctica del principi imperialista i del principi nacionalista.

La dialèctica entre dos principis la trobem sempre i arreu del món al llarg de la Història del pensament humà. La filosofia oriental ens parla de la dialèctica del principi Yin i la del principi Yang. El Yin, principi femení, que correspondria al nacionalisme i al treball. El Yang, principi masculí, que correspondria a l'imperialisme i al capitalisme. També la trobem en Zoroastre ( F. Nietzche en va escriure un llibre “Així va parlar Zaratrustra”) el qual ens parlava de la dialèctica entre els principi de la Llum ( Ormuz) i el principi de la Foscor (Ariman) . El mateix Jesucrist, parla del principi del Bé i del principi del Mal.

Ara, però, no és moment d'establir comparances entre pensaments humans sinó d'exposar com el pensament de Deulofeu resulta que és de gran actualitat. Per què? Doncs, perquè entre altres motius, en el pensament de Deulofeu, hom pot trobar-hi el llenguatge que ha de portar a la llibertat nacional i el reeiximent nacional de Catalunya i per extensió a la reunificació dels territoris catalans actualment esquinçats i usurpats.
Crec que aquesta llenguatge deulofeunià és el que haurien d'adoptar els polítics catalans per alliberar-se del llenguatge adulterat i pervers en els que es troben condicionats i alliberant el llenguatge català s'alliberaria Catalunya.

Malauradament encara hi ha gent que no distingeix entre llengua i llenguatge. Llenguatge són les paraules que fem servir i el significat que donem a les paraules que diem. Per exemple: La paraula independència dita per un espanyol castellanista o per un català té una interpretació diferent. Això explica que a Madrid, hi pugui haver espanyols castellanistes que demanin la independència del Tibet respecte de la Xina i no demanin la independència de Catalunya respecte d'Espanya. Uns diuen" : "No és el mateix. Altres diuen : "D'això ni parlar-ne". El problema està en el llenguatge.

Aquest dies he estat6 rellegint el llibre "Catalunya i l'Europa Futura" editat per Alexandre Deulofeu l'any 1934 ( en segona edició el 1978 per Editorial Emporitana, amb pròleg d'Antoni Rovira i Virgili) que em va regalar el seu nét i bon amic Juli Gutiérrez Deulofeu, i novament m'ha fet sentir entusiasmat per tantes i tantes coses que hi diu, prediu i raona per mitjà de la dialèctica basada en el principi imperialista i el principi nacionalista. Ell, en diu també "instint imperialista" i "sentiment nacionalista". Fa un estudi del fets històrics agafant l'any 800 com a equador i des d’aquí, que ell considera Edat Mitjana, se'n va enrera cap a la Edat Antiga i endavant cap a l'Edat Moderna, l'entrada de la qual situa pels voltants de l'any 1500.

Parlant d'imperis decadents i de nacions renaixents, a la pàgina 188 ens diu: " La persecució contra les nacionalitats sotmeses fou terrible - referint-se a les que estan sota el domini jacobinista, imperial o centralista, de França durant la guerra del 1789 o Revolució Francesa ( Occitània, Euskadi, Catalunya, Bretanya, Borgonya,....)Gregoire vol que es desarreli les llengües VERNACLES" .(Escriu vernacles amb majúscula tal com ho he reproduït)


Caigut doncs imperialisme d'esquerres que va representar el marxisme i en procés de desintegració els seus "Estats" tot renaixent les nacions naturals o vernacles, caient l'imperialisme de dretes que va representar el capitalisme i en procés de desintegració els seus Estats tot renaixent les nacions naturals o vernacles, ....Entren en el segle XXI en el que m'ha semblat bé de denominar "deulofeunisme" que és el criteri que ens ha de portar a una vella mentalitat renovada per l'espiritualitat i reinterpretada, més enllà de hipocresies i dogmes sense seny, a una consciència de la Veritat basada en la fe, la raó i la solidaritat. Com diu Deulofeu, el deulofeunisme, ens pot portar a la pau de la Humanitat, políticament, per mitjà d'una Confederació Universal feta sobre la base de subconfederacions de nacions naturals o vernacles. Amb el criteri deulofeunià, Catalunya i per extensió els Països Catalans, és una nació vernacla. España, és un Estat imperialista. Quan Franco va entrar victoriós a Barcelona acabada la guerra del 1936, ho va fer cridant: Por el Imperio hacia Dios! Quin imperi i quin Déu? – em pregunto -. I si fos fals aquell concepte de Déu que amb els imperis ens vam imposar?

Deulofeu era republicà, i el deulofeunisme, comporta una confederació de nacions vernacles i no un imperi de Estats que creen un marc legal en el que es permet a un poble dominar altres pobles i subjugar-los impedint-los de ser tal com són. En nom de l’imperialisme espanyols s’ha volgut castellanitzar als catalans i això és anti-natural. Totes les religions del món diuen que “ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i ser com som” .

El ser s’ha de basar en la vernaclitat que emana de geni del lloc, els orígens ve de geni, i fa una raça i no una ètnia. Això vol dir parlar amb la llengua vernacla i no amb la llegua materna. Hi ha una gran perversió dels conceptes de raça i ètnic per culpa del llenguatge adulterat. I, també del concepte de llengua vernacla que s’ha fet creure que era la llengua dels esclaus de Roma i no la llengua del Geni del Lloc.
El deulofeunisme comporta un nou concepte de Déu, basat, pel que fa als cristians, en les ensenyances de Jesús explicades al Nou Testament ,més que no pas, en les amenaces de Jahvé relacionades en l'Antic Testament.

El deulofeunisme podria ser la base de la mentalitat del segle XXI, europea i mundial.
Continuaré comentant, reflexionant i fent deduccions a partir dels seus textos en propers escrits.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com
Traductor


Nota:
Informació sobre Alexandre Deulofeu
http://ca.wikipedia.org/wiki/Alexandre_Deulofeu

Informació sobre Karl Marx
http://ca.wikipedia.org/wiki/Karl_Marx

diumenge, 13 de gener de 2008

Napoleo (1769-1821) descendent d'una noble família occitano-catalana afincada a Mallorca i Còrsega




En el llibre "Relacions entre Mallorca i Lleida a l'època medieval"
de l'historiador Josep Lladonosa es diu que l'any 1150 van sortir de Lleida, d'un lloc anomenat "Mallorca" que era una illa que hi havia en el riu Segre, uns nobles per a repoblar Mallorca.


Hi havia nobles occitans i de Catalunya Nord que parlaven en català "salat" el català que ara es parla a les Balears.

Entre aquest nobles n'hi havia la família anomenada "Bonapart"

La família originària de Napoleó, doncs, era de Lleida?

George Sand, la companya sentimental del músic Frederic Chopin, es fa ressò d'una tradició de Mallorca en el seu llibre "Un hivern a Mallorca" escrit el 1842.

George Sand és pel pseudònim d'Amantine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant, ( París i de Juliol de 1804- 8 de Juny de 1876 escriptora francesa. Parella del músic Frederic Chopin amb qui va viure a Mallorca.

Extret del llibre “Un hivern a Mallorca” (1842)

¿ Per què no conservar com a monuments , els convents de Santa Catalina a Barcelona i el de Santo Domingo de Palma, les naus dels quals cobrien les tombes de persones de bé[1] com diu un quadern que he tingut a la mà i que formava part dels arxius del convent? S'hi llegien, a més dels noms de N. Cotoner, Gran Mestre de l'Ordre de Malta ,els de Dameto, els de Muntaner, Villalonga, La Romana, Bonapart! Aquest llibre, així com tot allò que concerneix al convent, pertany avui a l'empresari de l'enderrocament.

Aquest home, veritable tipus mallorquí, el qual en el primer contacte fa sentir repulsió, però que després captiva i tranquil·litza, adonant-se de l'interès que agafàvem per aquestes ruïnes, per aquests records històrics, i essent, a més a més, d'altra banda, com tot home de poble, partidari del gran Napoleó, ben aviat va indicar-nos la tomba amb les armes dels Bonapart ,els seus avis, doncs aquesta és la tradició mallorquina.

Ens ha semblat suficientment curiosa com per a fer algunes investigacions sobre el particular, però ocupats en altres treballs, no hem pogut dedicar-li el temps i l'atenció necessaris per a completar-los.

Hem trobat les armes dels Bonapart, que són: Quarter d'atzur , amb sis estrelles d'or, de sis puntes en dos, dos i dos; i camp de gules[2] amb un lleó d'or lleopardat[3] carregat amb un àguila naixent negra:

1.- En un nobiliari o llibre blasó, que forma part de les riqueses contingudes a la biblioteca del Sr. Comte de Montnegre[4] aconseguim un facsímil d'aquestes armes.

2.- A Barcelona, en un altre nobiliari espanyol[5], de no tant bella execució, propietat de l'arxiver de la Corona d'Aragó i en el qual es troba ,amb data de 15 de Juny de 1549,les proves de noblesa de la família dels Fortuny, el número del qual figura, entre els quatre quarters, el de l'àvia materna que formava part de la família dels Bonapart.



En el registre: Índex: Pere III. Tomo II dels arxius de la Corona d'Aragó, es troben esmentades dues actes amb data de l'any 1276 relatives a la família Bonpar.

Aquest nom, d'origen provençal o llenguadocià, va patir , com tants d'altres a la mateixa època [6] l'alteració mallorquina , transformant-se en Bonapart.

El 1411, Hug Bonapart,natural de Mallorca va passar a l'illa de Còrsega en qualitat de regent o governador pel rei Martí d'Aragó[7] i a ell es fan remuntar el orígens dels anomenats "Bonaparte"; així “Bonapart” és el nom romàntico[8] i Bonaparte, l'italià antic [9] i "Buonaparte" l'italià modern.



Es sap que els membres de la família de Napoleó, signaven indiferentment Bonaparte i Buonaparte.

Qui sap de la importància que aquests lleugers indicis descoberts uns anys abans, haurien pogut adquirir, si haguessin pogut servir per a demostrar que a Napoleó, que tant desitjava ser francès, que la seva família era originària de França?[10] (Veure nota a peu de pàgina ficada per Jordi Salat: Geroge Sand cau en l’error de considerar Occitània i Provença com si fossin França. Occitània i Provença van ser catalanes amb Pere I de Catalunya (1213) i Ramon Berenguer III casat amb Dolça de Provença. França es va annexionar aquestes terres i va destruir la seva cultura, llengua i va negar la seva identificació nacional pròpia. Els avantpassats de Napoleó, com a família de Occitània i Proveça, no era francesa, era occitano-catalana i no era de parlar en langue d’oil o francès, sinó que parlava occità a Occitània i català a Mallorca).

Encara que el descobriment de M. Tastu no tingui ja avui el mateix valor polític,[11] no deixa de ser interessant, i si jo tingués vot en el capítol dels fondos destinats a les lletres pel govern francès, facilitaria a aquest bibliògraf els mitjans perquè completés els seus estudis.[12]

Importa molt poc en l’actualitat ,ho comprenc, assegurar de l’origen francès[13] de Napoleó. Aquest gran capità, que a la meva manera de veure( demano perdó a la moda) no va ser un príncep de tant fuste[14] però que, per la seva naturalesa personal va ser, un gran home, que ha sabut fer-se adoptar a França[15] i la posteritat no inquirirà mai si els seus avantpassats van ser florentins, corsos, mallorquins o llenguadocians; però la història estarà sempre interessada en aixecar el vel que cobreix aquesta raça predestinada, en la que certament, Napoleó no va ser un accident fortuït o un fet aïllat.

Segur que, cercant bé, es trobarien les generacions anteriors d’aquesta família d’homes i dones de tal descendència, i aquí els blasons, aquestes insígnies que la llei de la igualtat ha condemnat però les quals l’historiador es servirà sempre com de monuments força significatius, podrien aportar alguna llum sobre el destí guerrer o ambiciós dels antics Bonaparte.

Efectivament, hi ha hagut mai un escut més altiu i més simbòlic que el d’aquests cavallers mallorquins?

Aquest lleó en actitud de combatre, aquest cel esquitxat d’estels, del qual intenta desprendre’s l’àliga profètica?[16] . No són algo així com un jeroglífic misteriós d’un destí gens comú?

Napoleó, que estimava la poesia dels estels o estrelles com una mena de superstició,[17] va tenir coneixement, va tenir coneixement del seu escut mallorquí, i no havent pogut remuntar fins a la font dels “Bonpar” provençals, va guardar silenci sobre els seus avis “espanyols”?[18] ( Veure nota de Jordi Salat a peu de pàgina: Aquí una vegada més George Sand confon els catalans de Mallorca i Barcelona que són de parla catalana i cultura de Catalunya o Països Catalans, amb els espanyols que són de parla castellana i cultura de Castilla. Emmarca els personatges en un marc polític i no en un marc natural o vernacle. La identitat està en la naturalitat que és substancial i no en la constitucionalitat que es una relativitat política convencional que no sempre s’amotlla a la naturalitat.)

Aquesta és la sort dels grans homes que després de la seva mort: Veure a les nacions disputar-se els seus bressols o les seves tombes[19].



Nota:

Aquest extracte del llibre “Un hivern a Mallorca” de la George Sand, l’he descobert gràcies a la Dra. Carme Rusiñol la qual me’n va parlar un dia que conversàvem sobre la usurpació de la identitat de molts grans personatges catalans per part dels Estats espanyol i francès; i en certa mesura també de l’italià. He ficat comentaris a peu de pàgina.



Jordi Salat

josalort@hotmail.com
Traductor







--------------------------------------------------------------------------------

[1] En el llibre original escrit en francès hi posa ” les sepultures de persones de bé” en català. A la traducció feta per una editorial espanyola al castellà a la nota a peu de pàgina no hi posa que és un text escrit en llengua catalana. Només hi posa “así en el original” ( N. del T.) No diu que és un text en llengua catalana

[2] Heràldica: Color vermell representat gràficament per ratllat vertical.

[3] Es probable que estigui relacionat amb “Llopart” que donà origen a un cognom català. Potser també es diu “rampant”

[4] Castellanitzat com a “Conde de Montenegro”. Em pregunto si tindrà alguna relació amb la nació ex-iugoslava, coneguda amb el nom de Montenegro

[5] Per defecte de forma o adaptació al sobiranisme polític del seu temps , moltes persones parlen d’Espanya quan es refereixen a Catalunya, però en aquells temps España no existia. Això i elfet de creure que Hispàni aés el mateix que Espanya, confón i tergiversa molta informació històrica i dificulta el seu etneniment correcte dins el seu marc natural i real.. El marc polític espanyol, tot sovint desvirtua i des-realitza, desfà la realitat, autèntica, que és la natural dels fets. Si demà Alemanya fos part de l’Estat espanyol, Wagner seria espanyol? Oi que no? Doncs amb els personatges catalans a l’espanyolitzar-los això s’accepta.

[6] El 1276 correspon a l’època de l’exili dels occitans del Llengua d’oc o Occitània i dels provençals que fugien de l’holocaust produït per al croada contra els càtars o cristians albigesos que venien a terres catalanes ( de les que potser abans, en els anys 700-800 havien fugit vers el nord amb la invasió sarraïna) . Per a més informació consultar el llibre “Cátaros y occitanos en el reino de Mallorca” de Grabriel Esteve Alomar.

[7] Martí I l’Humà mor sense descendència. En el Compromís de Casp ( 1412) la dinastia catalana dels Urgell va ser desposseïda del reialme i apartada del poder pels Trastàmara castellans. Està documentat que el rei català Martí I tingué el Sant Graal a la catedral de Barcelona. Actualment es troba a la catedral de València on va ser portat per un Trastàmara. Consultar Bloc Vernacle http://vernaclistes.blogspot.com/2007/08/siclia-catalunya-i-el-rei-de-jerusalem.html

[8] Crec que “romántico” com diu el traductor del llibre del francès al castellà és un error del traductor. Potser per amagar el significat català del mot “Bonapart” ( Buena Parte). Quelcom intencionalment descatalanitzador com l’esmentat error per omissió esmentat anteriorment a la frase textual catalana. En aquest cas diu que el nom ”Bonapart” és d’una llengua “romàntica” enlloc de dir “romànica” per no haver d’ especificar que es tracta de la llengua catalana.

[9] Italià antic? No. Es tracta de la llengua corsa. A Còrsega h ha una llengua pròpia que no és “ italià antic” és cors. Cal recordar que existeix un nacionalisme cors. Caldria estudiar les relacions del nacionalisme cors i el nacionalisme català. Potser hi ha un denominador comú , probablement quelcom iber relacionat amb la cultura dels camites. Genèsi 9,11-final. ( La maledicció de Jahvé a Cam)

[10] Geroge Sand cau en l’error de considerar Occitània i Provença com si fossin França. Occitània i Provença van ser catalanes amb Pere I de Catalunya (1213) i Ramon Berenguer III casat amb Dolça de Provença. França es va annexionar aquestes terres i va destruir la seva cultura, llengua i va negar la seva identificació nacional pròpia. Els avantpassats de Napoleó, com a família de Occitània i Provença, no era francesa, era occitano-catalana i no era de parlar en langue d’oil o francès, sinó que parlava occità a Occitània i català a Mallorca.

[11] Potser sí que el té encara que la George Sand no se n’adoni o no el reconegui

[12] Si jo tingués vot en el Govern de la Generalitat de Catalunya també ho faria. És al Govern de Catalunya i al Govern de Balears als qui es pertoca de fer-ho. I, esbrinar sila família de Napoleó és occitano-catalana-balear. Per cert ,també ho haurien de fer amb el tema de Cristòfor Colom, tema que té quelcom que el pot relacionar amb Napoleó doncs hi ha una teoria que situa a Colom com a natural de Tarroja de Segarra i descendent d’una família d’occitans càtars exiliats , igual com es diu en aquest escrit de la família de Napoleó, en el segle XIII a terres de Lleida i Mallorca. A Occitània hi trobem un municipi anomenat “Santa Coloma” ( Sainte Colombe). Valdria la pena d’esbrinar-ho i tant de bò s’hi destinin recursos econòmics perquè ho pugui fer algun historiador català.

[13] No era d’origen francès ,era d’origen occità, provençal o català. I, això de que “no importa” era l’opinió de Geoge Sand quan va escriure el llibre. Jo crec que sí importa.

[14] El traductor al castellà fa servir el mot “fuste” . “Fuste” és un catalanisme que vol dir “fusta. En castellà s’hauria de dir “madera”. Un exemple més de la presència de mots catalans en la llengua castellana. Un exemple de mots catalans que han estat apropiats per la llengua castellana. Voldria dir que “no tenia fusta de príncep”

[15] França “s’ha adoptat” a molts catalans i occitans. A “Arnau de Tarroja” li diuen “Arnaud de Toronge”. A “Hug de Pinós” li diuen ”Hug de Payns”. A “ Miquel de Nostra Dama” ( Nostradamus) , li diuen “Michel de Notre Dame” i no obstant al seu pare li conserven el nom de “Jaumet” , un nom català, diminutiu de “Jaume” que en francès s’hauria de dir “Jacquette”. A Cristòfor Colom, també se’l van “adoptar” els espanyols com a genovès.....Altres “adoptats” i “volguts adoptar” per part de França i España han estat: Jaume I, Arnau de Vilanova ( Arnaud de Villeneuve)....I, en el segle XX :Dali, Miró, Tàpies, ... i darrerament fins i tot Ferran Adrià a qui malgrat ser català des de Madrid els espanyolistes el propaguen políticament com a “el español....” ometent que és “naturalment” català o de naturalitat catalana.

[16] L’Àliga o àguila, profèticament, va associada a la figura de sant Joan evangelista i probablement a sant Joan Baptista. Els Colom de Catalunya també estan associats a aquesta tradició cultural “sanjoanista”

[17] Cristòfor Colom també.

[18] Aquí una vegada més George Sand confon els catalans de Mallorca i Barcelona que són de parla catalana i cultura de Catalunya o Països Catalans, amb els espanyols que són de parla castellana i cultura de Castilla. Emmarca els personatges en un marc polític i no en un marc natural o vernacle. La identitat està en la naturalitat que és substancial i no en la constitucionalitat que es una relativitat política convencional que no sempre s’amotlla a la naturalitat.

[19] A més de Napoleó, això també passa amb Cristòfor Colom. La teoria que fa a Colom natural de Tarroja de la Segarra i descendents d’exiliats càtars, occitans o provençals, en concret de la nobles família dels Sò, s’hauria d’estudiar a fons per a veure si tenen algun lligams amb els avantpassats de Napoleó. El Govern de la Generalitat de Catalunya hauria de destinar un pressupost a aquesta recerca que ennobliria “soberanísticament” Catalunya i els catalans i Occitània i els occitans. El 1213, Pere I va ser rei d’ambdues nacions i va deixar de ser-ho amb la derrota a la batalla de Muret. Jo estic convençut que darrera d’aquest fets i personatges hi ha quelcom cultural que afecta a tota la humanitat i que cal descobrir.

dimecres, 2 de gener de 2008

El castellà, un dialecte del català ? ( 5 ) Ells i Nosaltres

He exposat en d'altres escrits anteriors alguns arguments sobre el perquè es podria dir que el castellà és un dialecte del català en base als mots manllevats del català i del fet que l'iber i el llatí, que són presents en la formació de la llengua castellana, van entrar a Castilla pels Pirineus, Euzkadi i Catalunya, llocs on s'hi van parlar abans. Així ho testimonien els fets històrics.

Crec que hem de dir que el castellà és una llengua; però, que aquesta llengua, té molts mots d'origen català. No es pot dir, però, que és un dialecte perquè és molt difícil definir què és una llengua i què és un dialecte o un sabir.Una llengua és un art relacionat amb l'expressió dels pensaments, dels sentiments, de la voluntat i la percepció anímica que obté dels sentits, en funció del que se'n deia, i se'n diu: l'Esperit i Geni del lloc on habitem.

En aquest escrit s'exposen unes "característiques" que marquen "diferències" entre "ells" els qui parlen castellà i "nosaltres" els qui parlem català. Unes característiques significatives en relació a la manera de pensar i d'actuar.

Aquest escrit, amb el títol de "Curiositats lingüístiques", l'he rebut en un correu electrònic en el que es demanava que es difongués per donar-lo a conèixer i m'ha semblat oportú afegir-lo als meus escrits sobre aquesta temàtica lingüística:

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta'
allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.


La sort màxima de la rifa és un masculí 'el
gordo'
, allà, i un femení, 'la grossa', aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols
destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui
'Mare (de Déu)'

Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer',
i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.

Ells, desvergonyits ho són del tot,
no tenen gens ni mica de vergonya, ja que diuen

sinvergüenzas', mentre que els corresponents
catalans són, només, uns 'poca-vergonyes'.


Com a mesura preventiva o deslliuradora,
ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.


Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en
tenim prou, com en tenim prou també amb un 'Bon dia' , ells diuen "Buenos dias""

Ells diuen "Buenas noches" nosaltres diem 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront
dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches'
diaris.


Dels ous de gallina que no són blancs, ells
en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que
s'oposen habitualment parlant dels cabells de les
persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen
vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen
dues realitats tan diferents com és un mol·lusc
salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un
cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou,
rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí
'enraonem', és a dir, fem anar la raó.Vet aquí una de les dificultats de poder arribar a entendren's raonablement amb ells.

Ells per ensenyar alguna cosa a algú
'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels
conceptes polítics actuals, els uns basen
l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i
els altres sobre la sinistra'(esquerra).

Ells van a "tomar un café", nosaltres anem a "fer un cafè"

Tota una concepció del món, doncs,
s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la
llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu,
d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o
pitjor que altres.

No es tracta, en conseqüència, de
traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els
qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al
treball, no únicament canvien de llengua. També
canvien de punt de vista, de consciència i de mentalitat.

Ells diuen "ja estem aquí", nosaltres diem "ja som aquí".Ells s'hi estan, nosaltres hi som.


Nota:
El contingut d'aquest escrit l'he rebut en un correu electrònic sense identificar en el que es demanava que es donés a conèixer i difongués.