dijous, 29 de maig de 2008

La descatalanització de la llengua catalana ( 3 )

"Evolució" , "destrucció" i "sabirització" d'una llengua, als Paisos Catalans, la llengua catalana.

Observo que, des que es parla de normalitzar la llengua catalana als Països Catalans, després d'anys (segles) de repressió i prohibició en el seu ús social per part de poders polítics espanyolistes, es fa, de forma subtil i sense que molts se n'adonin, una mena de descatalanització de la llengua catalana amb la tècnica de l'adopció de mots aliens i també amb la substitució de mots propis per altres que són estranys i per tant alienants.

D'altra banda, es produeix una "sabirització", això vol dir, derivat de mot "sabir", fer un lèxic a base de mots de diferents llengües alienes al lloc on es parla, llenguatge típic dels ports de mar on confluien diverses parles de mariners o gent que va de passada i que formen una pseudo-llengua anomenada "sabir" que no és una llengua sinó una barreja de mots de diferents llengues , caracteritzat per estar mancat d'un esperit propi.
El "sabir" permet comunicar-se però no facilita el fet de pensar, com ho fa una llengua que tingui el factor vernacle que li confereix el "geni del lloc".
Avui, la gent que va de passada ja no es troba solament en els ports de mar, sinó que es troba també en els aeroports plens de "yuppis" i en les oficines i despatxos de les empreses multinacionals. I, també en les societats multi-ètniques que vénen configurant-se amb els procesos migratoris tant accentuats sociològicament en els darrers anys. Ens estem "sabiritzant".

Exemple de paraules catalanes que han estat substituides per castellanismes. Alguns lingüístes encara ho justifiquen dient que són mots que vénen del llatí per a dissimular que s'agafen mots castellans per espanyolejar alhora que es menyspreen els mots d'arrels iberes de la llengua catalana que són més autòctons i vernacles que no pas els de les arrrels llatines, donat que el llatí, va ser una llengua dels ocupants de les terres catalanes i no pas dels autòctons, naturals o vernacles:

1.- "Taula" per "Mesa" (Castellà "Mesa")
2.- "Aturada" per "Parada" (Castellà " Parada")
3.- "Barreja" per "Mescla" (Castellà "Mezcla")
4.- "Entremig" per " Intermedi" (Castellà "Intermedio")
5.- "Got" per "Vas" (Castellà "Vaso")
6.- "Acabament" per "Termini" (Castellà "Terminar")
7.- "Batlle" per "Alcalde" (Castellà "Alcalde")
8.- "Botiga" per "Tenda" (Castellà "Tienda")
10.- "Llença't" per "Tira't" (Castellà "Tírate")
11.- "Menjable" per "Comestible" (Castellà "Comer")
12.- "Decanto" per "Inclino" (Castellà "Inclino")
13.- "Llogater" per Inquili"(Castellà "Inquilino")
14.- "Pair" per "Digerir" (Castellà "Digerir")
15.- "Desborar" (Català "Bora") per "Desbordar" (Castellà "Borde")En català, a Lleida i València, també es fa servir "Sobreeixir"
16.- "Mahonesa"(salsa de Mahó ( Balears. Països Catalans) per "Maionesa" (derivat del castellà "Mayonesa")
17.- "Picarols" per "Cascavells"(Castellà "Cascaveles")
18.- "Ruc" per "Burro" (Castellà "Burro")
19.- "Popes" per "Tetes" (Castellà "Tetas")
20.- "Trobada" per "Encontre"(Castellà "Encuentro")
21.- "Badejo" per "Bacallà" (Castellà "Bacalao")
22.- "Trumfes" per "Patates" (Castellà "Patatas")
23.- "Esmentar" per "Mencionar" ( Castellà "Mencionar")
24.- "Fer servir" per "Utilitzar" ( Castellà "Utilizar")
25.- "Salser" per "Salsero"(Català acabats en "er";castellà acabats en"ero")
26.- "Fuet" per "Coet" (Castellà "Cohete")
27.- "Davanter" per "Delanter" ( Castellà "Delantero"). Ho he escoltat en les retransmissions de partits de futbol, a TV3 i a Catalunya Ràdio.
28.- "Guixetes" per "Taquilles" ( Castellà "Taquilles")
29.- "Befa" per "Mofa" ( Castellà "Mofa")
30.- "Llaga" per "Úlcera" ( Casstellà "Úlcera")

L'alternativa a la "sabirització" i l'"alienació" que comporten la manca d'esperit creador, està en la "vernaclització" que ens retorna a l'Esperti Universal que es manifesta per mitjà del Geni del LLoc o Genius Loci. Als Països Catalans, vernaclització és catalanització. En tant que part del fet vernacle, els catalans som molts més milions que no pas els espanyols, doncs, la llengua espanyola, no és vernacla.( La llengua castellana, si, però a Castella; l'espanyol no és llegua vernacla a cap lloc que estigui basat en paràmetres naturals)



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

diumenge, 25 de maig de 2008

Carles Cardó: La Nit Transparent (3 )

Per això Déu tan sovint apaga les llumeneres de la sensualitat, de la riquesa, dels honors mundanals, àdhuc de vegades de la ciència, i deixa l’ànima dins la tenebra més espessa. No triga llavors a apuntar la llum de l’altre món, fiblades d’estels que recorden als humans la immensitat del seu destí i la migradesa de les coses a què havia votat la seva ànima nobilíssima. Menja d’animals són totes les gaubances d’aquesta vida, sepulcre secular de tot vivent és aquesta habitació que tan afanyosament ens bastim ací baix. Retirada la cortina de la llum il·lusòria, la nit de l’ànima, plena de Déu, deixa veure, per fi, la immensitat veritable, l’existència de la llum incorruptible i d’altres móns que ens esperen, perquè la vida dels humans transcendeix els límits migradíssims d’aquesta Terra i els termes angoixosament estrets d’aquesta vida.

Els humans som immensos i immortals, però només la nit ens revela aquesta immensitat i aquesta immortalitat. I si la nit de la tribulació ens les revela amb insinuacions imperfectes, la nit de la mort ens les revelarà amb plenitud d’evidència, però també, amb fixament eternament definitiu en la seva destinació.

Heus-la ací, la utilitat de la tribulació, si algú la ignorava. Heus ací perquè Déu visita amb la desolació els humans i els pobles o nacions.

Els humans, els pobles o nacions que desaprofiten dormint aquesta nit transparent, en lloc d’esmerçar-la a meditar sobre els seus destins i els mitjans avinents per a acomplir-los, es fan indignes de la llum eterna.

Visions hagudes en aquestes nits de l’ànima són els articles que segueixen, petits assaigs de condensació en poques pàgines d’assumptes que demanarien una explicació més folgada. Bé que la matèria sobre què versen és molt vària, sempre llur redacció ha estat envoltada de silenci interior, d’abstracció aïlladora, de tenebra immediata perforada per la llum remota. Són veritables hores de nit transparent.
Escrits durant deu anys a la revista “La Paraula Cristiana”, contenen la meva visió personal de la major part dels problemes que han neguitejat el món, molt particularment el nostre petit món, durant aquesta dècada agitadíssima.
El pensament d’aplegar-los en un volum no ha estat meu, sinó del patrici Rafael Patxot Jubert, el nom del qual estalvia tots els qualificatius elogiosos. Sols la seva iniciativa, acceptada per mi amb agraïment degut a una fina i discreta generositat, ha pogut fer que sortissin en gavell aquest petits treballs que jo tenia - i compleixo- l’obligació de creure mereixedors de l’oblit perpetu.

Carles Cardó . prevere
Barcelona, Gener del 1935

Carles Cardó: La Nit Transparent (2)

Moltes religions han vist en el somni un possible camí d’epifania, una cruïlla on els humans poden escaure’s, i s’escau sovint, amb l’Esperit Creador. Manta vegada els profetes d’Israel reberen en somnis les paraules roents del Senyor i no en manquen exemples en l’hagiografia cristiana, començant per les revelacions nocturnes de Sant Pau relatades en els Fets dels Apòstols.
I és que, talment com en l’odre material la llum immediata ens ullprèn i limita a la Terra l’àrea de la nostra mirada, també en l’odre espiritual les petites llumeneres d’aquesta vida, sense excloure’n la ciència i l’art, ens tenen , ens tenen espiritualment ullpresos en les coses d’ací baix, i mai no alçaríem la vista a la llum eterna si la cortina de la llum material no es retirava , si no envoltava l’esperit la nit de la tribulació, que mata les fulgors fugisseres i apaga les remors seductores del món de la matèria.
Ens cal la nit o per a veure el cel. La llum d’aquest món és impura, perquè tant com il·lumina enlluerna. Il·lumina per fer veure el petit, enlluerna per no deixar veure el gran. És una condició trista, però certa, de l’ésser humà que la prosperitat d’ací baix , majorment en avantatges i comoditats corporals , li limita la visió a una àrea poc més extensa que la de les bèsties, li suggestiona la mirada de l’enteniment fins a no deixar-li apartar de les coses sensibles, l’enlluerna amb petites refulgències fugisseres que li permeten de veure les coses eternes, i en aquesta distracció, el fa viure negligent de les seves supremes finalitats.

dilluns, 19 de maig de 2008

Carles Cardó: La Nit Transparent (1)

Fa anys vaig llegir el llibre "Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes i el Gran Refús" del catalanista cristià, en Carles Cardó, i em vaig quedar meravellat per aquest relat poètic de "La nit Transparent". A més, les coses que es diuen en aquest llibre, escrit l'any 1938, són les mateixes que es llegeixen a la premsa dels nostres dies, talment com si el temps no hagués passat...: El Gran Refús que Carles Cardó denúncia fou el d'una bona part de les autoritats eclesiàstiques catalanes que " més fidels a la mònita política rebuda de Madrid que a la missió apòstolica confiada per Roma" refusaven reconèixer la realitat de Catalunya.

LA NIT TRANSPARENT


No sé quants anys fa. Només recordo que fou una nit refrigerant d’estiu, opulenta de gemes inextingibles,la que em suggerí aquest gran tema, poètic i ascètic alhora , de la nit il·luminadora.

La nit no és l’obscuritat, com el vulgar s’obstina a creure. En retirar-se la cortina de la llum solar, un gran alliberament s’opera en nosaltres: les colors de la Terra es morfonen, tota detonació cromàtica s’apaga, fins les remors dels vivents s’atuden en el silenci; la realita recula fins a mig camí del desésser per tal produir en els humans de vida interior aquella gran presència de sí mateix que només dóna la solitud. La Terra perd tota la seva puixança seductora, i si en aquells moments els humans no cerquen altres seduccions il·luminades per llums efímers, poden rebre l’alta revelació de la tenebra transparent.

Perquè, per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca. De dia, el mantell de llum amb què el Sol embolcalla l’hemisferi és mur impenetrable a les corporals , que la llum obsessionant i enganyosa del dia fàcilment ens faria creure coincidents amb les que pot abastar la nostra intel·ligència, són , en comparança d’aquells, petites mesures d’insecte. Els humans en resten aclaparats, davant la seva petitesa corporal, però sols en aquells moments de contemplació ardent de la tenebra perforada és quan veu la immensitat de la seva pensa, la mesura de visió de la qual no exhaurirà mai l’univers, per més que les sines profundes dels seus espais vagin eixamplant-se.
I com que tot , en aquesta vida, és fet a semblança de l’altra, i tots els elements de la Creació, treballen per al nostre alliçonament esperitual, prou podem creure que la puixança reveladora de la nit respecte d’altres mons no és sinó una imatge justíssima del procés de la nostra il·luminació religiosa. La nit és l’hora de Déu.




Carles Cardó
http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Card%C3%B3

Jordi Salat

dilluns, 5 de maig de 2008

La descatalanització de la llengua catalana ( 2 )

Els mots, en veritat,
no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,
sinó per descobrir el que, transparents, oculten.
Joan Vinyoli, "Sense mans-I"


La ideologia ha pesat moltes vegades negativament i ha desfigurat les paraules i els
noms amb l'acceptació que s'ha fet per part de les autoritats oficials dels mots que s'han incorporat a la llengua.
A tall d’exemple, cal recordar que sota la dictadura de Franco, a fi d’espanyolitzar i descatalanitzar, van ser alterats i malescrits molts topònims i cognoms catalans.

També s’ha acceptat mots deformats per l’ús social vulgar com és el cas dels plurals
“es” que s’han acceptat com “as”, en molts casos degut a la fonètica barcelonina.
Trobem un exemple en el cas de : Guilleumas enlloc de Guilleumes, Corominas enlloc de Coromines, Casas enlloc de Cases, Moragas enlloc de Moragues,...

També amb altres formes ortogràfiques, fent de la “o” una “u” com: Buigas enlloc de Bohigues que és derivat de Bohi. ( Caldes de Montbui s’hauria de escriure Caldes de Mont Bohi)

Darrerament fins i tot han tret la “h” una lletra que pels lingüistes que segueixen el criteri cabalístic té una importància essencial.( Segons la càbala, donada a conèixer des de Catalunya pels volt del segle X i sobretot des de l'Escola de l'Ànima de Girona, considerada durant l'Edat Mitjana la "Mare d'Israel", cada paraula és la suma de lletres les quals tenen assignada una correspondència amb un número o nombre, i es valora, per tant, el seu valor numèric total. Si es treu la "h" el valor numèric queda alterat i la paraula perd la seva força natural i mística) EXemples: Montblach, Bach i March s'ha deixat per Montblanc, Bac i Marc. En llengua germànica "Bach" vol dir "rierol".

El nom de "Baqueira", topònim relacionat amb unes famoses pistes d'esquí dels Pirineus catalans, és un derivat de "Bach". Orogràficamt, aquest lloc pirinenc, és un lloc amb "rierols". Ara li han posat "Vaquèira" i diuen que és un mot que ve de vaca, i com en el Pirineu hi ha vaques, s'accepta...Es tergiversen significats lingüístics, s'esborren petjades històriques, s'altera la fidedigna percepció realitat.

S’accepta com a normal, i es fa servir l’acabament “ero” com és el cas de canyero, musiquero, monedero, dominguero enlloc de l’acabament “er” que és canyer,musiquer o moneder. En el cas concret de Barcelona ho pronuncies canyeru, musiqueru o munederu. Hauria de ser canyer, moneder, musiquer, diumenger...

Amb altres casos, es fa de la “ll” una “y” com per exemple: “Soley” enlloc de “Solell” o “Mayol” enlloc de “Malloll”, entre d’altres.

Al llarg dels segles, les ideologies i determinats poders dominants que han imperat a
terres catalanes, han traït l'esperit de la llengua catalana apartant-la de la font que li dóna la força i el ser. Jo crec que ens han descatalanitzat la llengua catalana perquè algun poder no volia, i encara no ho vol, que aquesta llengua tingui la força de reeiximent que ha de tenir i que reflecteixi i manifesti l'esperit per mitjà de la catalanitat, o sigui l'esperit de la terra o esperit vernacle, com deien els intel·lectuals de la Renaixença, el qual, li és consubstancial i li dóna la creativitat i la comunió amb l'Ésser universal. L'Universalisme no és "estar amb molts" , com prediquen els espanyols castellanistes i uniformistes, sinó que vol dir "ser amb l'U" com prediquen els espiritualistes d'arreu del món, i entre aquests, els vernaclistes catalans.

La descatalanització de la llengua catalana ( 1 )

La descatalanització de la llengua catalana: Topònims.Nacionalisme i concepte de llengua: vernacla o no-vernacla

Tots els mots de topònims tenen alguna relació amb l'orografia del lloc. Només cal veure el castell de "Penyíscola" per a veure que està damunt d'un "penyal". Així doncs: Per què dir-li "Peníscola" derivat de “penis” o "península" i no "Penyíscola" derivat de “penyal” quan tots sabem que la forma orogràfica d’aquest lloc és un penyal de terra que s’endinsa en el mar i per altra banda aixì el defineix el seu referent més antic :"municipi situat en un penyal"? Hem d'acceptar el criteri establert oficialment o hem de reivindicar el criteri orogràfic que és troba a l'origen dels mots dels topònims?

A mi em sembla que s'hauria d'escriure "Penyíscola" derivat de "penyal" que és
l'origen del mot donat que els topònim sempre tenen relació amb l’orografia o geografia del lloc.

He llegit les argumentacions donades per a justificar el nom de "Peníscola" però no les trobo convincents perquè no són orogràfiques. Ho justifiquen en un escrit medieval que hi posava "Peníscola"...en detriment d’allò que és lògic: acceptar que “penyal” és la paraula mare de la que se’n deriven altres com “penyíscol”, “penyíscola”, “penya segat”...etc. O, a vegades, en molts topònims, pel fet d'haver trobat un document notarial sense preguntar-se si aquell notari era del temps de la descatalanització espanyolista o fidel a la catalanitat.

Allò que val per donar el veritable sentit als topònims, en la immensa majoria de casos, és la seva relació amb l'orografia.

M’he trobat amb filòlegs que defensen les posicions oficialistes, que no respecten el critei orogràfic, tan aferrissadament, que fins i tot m’han fet pensar que hi hagués un altre motiu amagat que no es vol donat a conèixer; potser per a tergiversar paraules que ens poden fer entreveure uns lligams culturals més profunds que la romanització i que es volen amagar. Algunes vegades,perquè contradiuen els dogmes de fe de l'església catòlica vaticanista.

Tal n’és el cas de la cultura ibera que és la cultura genuïna dels Països Catalans i no la de tota la península celtibèrica com es vol fer creure des de determinats poders centralistes i “castellano- espanyolistes”. Molts lingüistes catòlics oficialistes prefereixen embrancar el català amb la llengua llatina. Altres estudiosos, cristians però no dogmàtics, entre aquests Jaume Cinca, autor del llibre "Athanàgia", ens diuen que el català no ve del llatí. Quan van venir els romans a Catalunya, ( Països Catalans) aquí ja es parlava el que després s'ha conegut com a català.

Sóc d’una generació catalana, la desl anys 60, que no va poder estudiar el català a l’escola perquè una dictadura espanyolista ho tenia prohibit. Volia que tothom als Països Catalans, parlés exclusivament en castellà. A més de prohibir la llengua catalana, també s’ha tingut cura de descatalanitzar-la incorporant i acceptant com a normals mots que no eren genuïns. Per exemple “mescla” derivat del castellà “mezcla” enlloc del genuí “barreja”. Per a justificar-ho se’ns ha dit que venia del llatí. Amb aquest pretext s’han posat moltes castellanades dins de la llengua catalana.