diumenge, 25 de maig de 2008

Carles Cardó: La Nit Transparent (3 )

Per això Déu tan sovint apaga les llumeneres de la sensualitat, de la riquesa, dels honors mundanals, àdhuc de vegades de la ciència, i deixa l’ànima dins la tenebra més espessa. No triga llavors a apuntar la llum de l’altre món, fiblades d’estels que recorden als humans la immensitat del seu destí i la migradesa de les coses a què havia votat la seva ànima nobilíssima. Menja d’animals són totes les gaubances d’aquesta vida, sepulcre secular de tot vivent és aquesta habitació que tan afanyosament ens bastim ací baix. Retirada la cortina de la llum il·lusòria, la nit de l’ànima, plena de Déu, deixa veure, per fi, la immensitat veritable, l’existència de la llum incorruptible i d’altres móns que ens esperen, perquè la vida dels humans transcendeix els límits migradíssims d’aquesta Terra i els termes angoixosament estrets d’aquesta vida.

Els humans som immensos i immortals, però només la nit ens revela aquesta immensitat i aquesta immortalitat. I si la nit de la tribulació ens les revela amb insinuacions imperfectes, la nit de la mort ens les revelarà amb plenitud d’evidència, però també, amb fixament eternament definitiu en la seva destinació.

Heus-la ací, la utilitat de la tribulació, si algú la ignorava. Heus ací perquè Déu visita amb la desolació els humans i els pobles o nacions.

Els humans, els pobles o nacions que desaprofiten dormint aquesta nit transparent, en lloc d’esmerçar-la a meditar sobre els seus destins i els mitjans avinents per a acomplir-los, es fan indignes de la llum eterna.

Visions hagudes en aquestes nits de l’ànima són els articles que segueixen, petits assaigs de condensació en poques pàgines d’assumptes que demanarien una explicació més folgada. Bé que la matèria sobre què versen és molt vària, sempre llur redacció ha estat envoltada de silenci interior, d’abstracció aïlladora, de tenebra immediata perforada per la llum remota. Són veritables hores de nit transparent.
Escrits durant deu anys a la revista “La Paraula Cristiana”, contenen la meva visió personal de la major part dels problemes que han neguitejat el món, molt particularment el nostre petit món, durant aquesta dècada agitadíssima.
El pensament d’aplegar-los en un volum no ha estat meu, sinó del patrici Rafael Patxot Jubert, el nom del qual estalvia tots els qualificatius elogiosos. Sols la seva iniciativa, acceptada per mi amb agraïment degut a una fina i discreta generositat, ha pogut fer que sortissin en gavell aquest petits treballs que jo tenia - i compleixo- l’obligació de creure mereixedors de l’oblit perpetu.

Carles Cardó . prevere
Barcelona, Gener del 1935

2 comentaris:

Vernacle ha dit...

El mateix que deia Carles Cardó el 1935, ho he tornat a sentir l'any 2026 per part de religosos catalanistes que no han estat escoltats pel poder català entregat a l'ateisme i el laicisme.
Ara, però, sense el recolzament de la intel·lectualitat internacional.

Els adversaris de Catalunya i de la Catalanitat, s'han apropiat de la identitat nacional catalana treient-la del context català manipulant i buidant de sentit el seu discurs. A vegades, presentant-la com a espanyola sense esmentar l'esperit català de qui dóna testimoni.

Polítics, artistes, científics, poetes, ....Han estat presentats com a "el espanyol" fulano de tal o cual amb intenció de descontextualitzar. Ens han pres el prestigi vernacle davant l'opinió pública internacional.

A vegades amb la concessió i l'acceptació de distincions i guardons espanyolitzadors. Ens disfressen i ens deixem disfressar...

Som en la nit, però aquesta, talment sembla, que, pels catalans, ja no és transparent.

Com digué Salvador Espriu en els anys 60 i podria dir actualment en un versot titulat,"Setmana Santa" amb tota la càrrega simbòlica que comporta aquest nom relacionat amb la mort de Jesucrist:


"Giravoltem penjats als braços
dels arbres secs del pensament.
Res no s'entèn. Un vent dolent
ens va escanyant amb parats llaços"

Anònim ha dit...

DECADÈNCIA CATALANA.

“Correlativa a aquesta bona tradició (de llibertat), hi ha la dolenta, que s'inicia molt d'hora. L'esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya”

Carles Cardó "Les dues tradicions" Barcelona 1977, p. 87).