dilluns, 5 de maig de 2008

La descatalanització de la llengua catalana ( 2 )

Els mots, en veritat,
no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,
sinó per descobrir el que, transparents, oculten.
Joan Vinyoli, "Sense mans-I"


La ideologia ha pesat moltes vegades negativament i ha desfigurat les paraules i els
noms amb l'acceptació que s'ha fet per part de les autoritats oficials dels mots que s'han incorporat a la llengua.
A tall d’exemple, cal recordar que sota la dictadura de Franco, a fi d’espanyolitzar i descatalanitzar, van ser alterats i malescrits molts topònims i cognoms catalans.

També s’ha acceptat mots deformats per l’ús social vulgar com és el cas dels plurals
“es” que s’han acceptat com “as”, en molts casos degut a la fonètica barcelonina.
Trobem un exemple en el cas de : Guilleumas enlloc de Guilleumes, Corominas enlloc de Coromines, Casas enlloc de Cases, Moragas enlloc de Moragues,...

També amb altres formes ortogràfiques, fent de la “o” una “u” com: Buigas enlloc de Bohigues que és derivat de Bohi. ( Caldes de Montbui s’hauria de escriure Caldes de Mont Bohi)

Darrerament fins i tot han tret la “h” una lletra que pels lingüistes que segueixen el criteri cabalístic té una importància essencial.( Segons la càbala, donada a conèixer des de Catalunya pels volt del segle X i sobretot des de l'Escola de l'Ànima de Girona, considerada durant l'Edat Mitjana la "Mare d'Israel", cada paraula és la suma de lletres les quals tenen assignada una correspondència amb un número o nombre, i es valora, per tant, el seu valor numèric total. Si es treu la "h" el valor numèric queda alterat i la paraula perd la seva força natural i mística) EXemples: Montblach, Bach i March s'ha deixat per Montblanc, Bac i Marc. En llengua germànica "Bach" vol dir "rierol".

El nom de "Baqueira", topònim relacionat amb unes famoses pistes d'esquí dels Pirineus catalans, és un derivat de "Bach". Orogràficamt, aquest lloc pirinenc, és un lloc amb "rierols". Ara li han posat "Vaquèira" i diuen que és un mot que ve de vaca, i com en el Pirineu hi ha vaques, s'accepta...Es tergiversen significats lingüístics, s'esborren petjades històriques, s'altera la fidedigna percepció realitat.

S’accepta com a normal, i es fa servir l’acabament “ero” com és el cas de canyero, musiquero, monedero, dominguero enlloc de l’acabament “er” que és canyer,musiquer o moneder. En el cas concret de Barcelona ho pronuncies canyeru, musiqueru o munederu. Hauria de ser canyer, moneder, musiquer, diumenger...

Amb altres casos, es fa de la “ll” una “y” com per exemple: “Soley” enlloc de “Solell” o “Mayol” enlloc de “Malloll”, entre d’altres.

Al llarg dels segles, les ideologies i determinats poders dominants que han imperat a
terres catalanes, han traït l'esperit de la llengua catalana apartant-la de la font que li dóna la força i el ser. Jo crec que ens han descatalanitzat la llengua catalana perquè algun poder no volia, i encara no ho vol, que aquesta llengua tingui la força de reeiximent que ha de tenir i que reflecteixi i manifesti l'esperit per mitjà de la catalanitat, o sigui l'esperit de la terra o esperit vernacle, com deien els intel·lectuals de la Renaixença, el qual, li és consubstancial i li dóna la creativitat i la comunió amb l'Ésser universal. L'Universalisme no és "estar amb molts" , com prediquen els espanyols castellanistes i uniformistes, sinó que vol dir "ser amb l'U" com prediquen els espiritualistes d'arreu del món, i entre aquests, els vernaclistes catalans.

1 comentari:

Dídac López ha dit...

Caldria distingir entre dos fenòmens:
- la persistència de formes no-normatives per la influència directa de l'espanyolisme o del francesisme. Penso, per exemple, en el cas flagrant i ignominiós de Castelló de la Ribera a la qual se l'imposa la denominació filipisto-franquista de Villanueva de Castellón.
- l'existència de formes no-normatives que segueixen normes ortogràfiques pre-fabrianes. És el cas de Corominas/Coromines. Fabrianament hem d'escriure tothora Coromines, car fer 'Corominas' denota un oblit del fet que la norma ortogràfica catalana ha d'adir-se amb la norma fonètica mitjana i integradora de totes les variants. D'altra banda, tenim casos diferents com Cassà/Caçà de la Selva, on les dues formes serien fonèticament equivalents, però la segona hauria d'ésser la preferida. Finalment, hi ha qüestions com la 'h' final, en cognoms com March o Salrach: no és un signe fonètic sinó un signe ortogràfic històric, avui superat (però, en essència, si algú el vol mantindre, no el podem posar en el mateix sac que als espanyolistes).

Els dos fenòmens, però, s'entrelliguen. Un exemple és el franquisme victoriós, el qual sentia una tírria ben natural contra el mestre Pompeu Fabra, pel fet que Fabra havia descastellanitzat el català amb una estratègia occitanitzadora que poava en la llengua catalana poc o gens interferidora de la majoria de comarques. El franquisme victoriós, doncs, recupera les normatives pre-fabrianes i les fomenta per tal d'ensorrar la tasca normativitzadora, sembrar la discòrdia entre la catalanitat resistent de l'interior i desmoralitzar aquelles persones que volien aprendre a escriure correctament la pròpia llengua.