dimarts, 4 d’octubre de 2011

Desconstruir la catalanitat: el monestir de Sant Pere de Roda

Desconstruir la catalanitat: El monestir de Sant Pere de "Roda" ara dit "Rodes"

Aquest estiu de 2011 vaig publicar un escrit al meu Blog Vernacle sobre la cripta del Park Güell en el que denunciava la falsa interpretació que, al meu entendre, es fa del significat de la cripta.

Un cop publicat aquest escrit vaig anarme’n de vacances. Per una d’aquelles sincronies del Destí vaig anar a banyar-me a les platges rocoses del Port de la Selva a l’Empordà; lloc on, des de la platja es veia la majestuositat del monestir de Sant Pere de Rodes a dalt de la muntanya i a sobre d’ell la silueta del castell de sant Salvador. Abans es deia Sant Pere de Roda, ara li han posat en lloc de “Roda”, “Rodes” i es diu, doncs, Sant Pere de Rodes. Em pregunto: per quin motiu li han canviat el nom? A quina roda es referia el nom? Tenia alguna a veure amb altres topònims cm Roda de Ter o Roda Berà? Probablement si, però molts dels topònims de les terres catalanes han estat adulterats en diverses ocasions i el seu sentit original s’ha perdut. Talment sembla com si algun poder fàctic hagués volgut esborrar alguna cosa significativa; o millor dit, algun coneixement que es vol mantenir ocult. Tot sovint, em trobo amb que, certes explicacions oficials, avalades per autoritats acadèmiques, no són de fiar perquè no tenen cap mena de sentit.



El cas és que per la tarda, vaig pensar que seria bo fer una visita a aquest monestir que jo he visitat en moltes ocasions al llarg de la meva vida, amb la intenció d’ensenyar-li a la meva filla i parlar-li de la seva importància arquitectònica i en la vida espiritual de la cultura catalana. Li vaig explicar les teories de Deulofeu que, jo comparteixo, el qual considera que l’art romànic va néixer a Catalunya i en concret a aquest indret. Ara fa anys - li vaig dir -jo vaig visitar aquest monestir i vaig veure una imatge d’una verga com la Montserrat, que és una verge negra i té un simbolisme que ens ha estat amagat per determinats poders que no volen explicar-ho ; era una imatge feta de pedra i estava en el capitell d’una columna del claustre.
Tot fent la visita al monestir vaig comprovar que les columnes del claustre havien estat fetes de nou; es veien noves, però totes elles eren llises sense cap simbolisme.
On era aquella amb la verge romànica com la de Montserrat que jo havia vist en temps passats -vaig preguntar-me -?
Tot seguin l’itinerari indicat per les informacions turístiques anotades en unes plaquetes ficades en pedestals, vaig baixar unes escaletes i vaig entrar a un recinte que hi deia “ Cripta de la Mare de Déu de la Cova”
De cop,vaig trobar-me davant una columna que em va recordar la cripta que va dissenyar Gaudí al Park Güell de Barcelona i que va ser motiu del meu darrer escrit en el blog. En les dues columnes, curiosament i significativament, hi ha un forat.















Cripta de Nostra Senyora de la Cova del Monestir romànic de Sant Pere de Rodes.










Cripta del Park Güell de Barcelona. Foto: Jordi Salat




A l’escrit anterior feia una relació de la cripta del Park Güell i la cripta del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Sobre aquesta he de dir que és una cripta circular dita de la Nativitat o del Pessebre, amb un pilar central molt gros, on es venerava la imatge de la verge romànica de Nostra Senyora del Pessebre. Un nom relacionat amb el naixement. Néixer de dalt; de l’Esperit? Els monestirs dedicats a Sant Miquel, originalment, sempre tenen una imatge de una verge negra.







Cripta de Nostra Senyora del Pessebre. Monestir de Sant Miquel de Cuixà





Ena quest monestir va morir l’Abat Oliba, impulsor del romànic en els Pirineus l’any 1046. En aquella època el cristianisme sestava unificat; no hi havia església d’Orient (Bizanci, hel•lenística) i d’Occident ( Roma).

Una de les adulteracions que s’ha fet en el llenguatge religiós de Catalunya ha estat canviar el nom de les icones de les verges trobades en coves - verges negres com la de Montserrat i Montgrony -, que sempre s’havien dit “Nostra Senyora” per dir-los “Mare de Déu”.

Això comporta una adulteració del significat ja que “senyora” va relacionada amb el “seny” i el seu aspecte masculí de “senyor”. Dir-los “marededéu” trenca aquesta filiació significativa o etimològica. En el cas de Nostra Senyora de la Mercè, patrona de Barcelona, l’adulteració és més greu ja que originalment era una verge negra, que actualment es presenta com una verge blanquejada i no es vol restituir en la seva forma original.
Acabada la visita al monestir , vaig entrar a la botiga de recordatoris -ara en diuen “souvenirs” mot francès, que ha substituït el català “recordatoris” amb el vist i plau dels acadèmics de la llengua catalana- amb l’esperança de trobar una postal am la imatge de la “Mare de Déu” de la Cova. O bé, el capitell que jo havia vist anys enrere amb la icona d’una verge, com la Montserrat i Montgrony ,feta escultura de pedra, ficada en el capitell d’una columna del claustre.

L’encarregada de la botiga va dir-me “aquí no hi ha hagut mai cap verge romànica”.
- Tenen una cripta dedicada a Nostra Senyora de la cova – li vaig preguntar- i no tenen cap imatge d’aquesta verge?
- No hi ha hagut mai cap verge –va dir, mirant als altres visitants que feien cua per comprar el tiquet d’entrada, com volen deixar clar que allí no hi havia hagut mai cap verge , malgrat el què jo hagués dit -.
Aquí – vaig pensar- em diuen que no hi hagut cap verge, i al Park Güell diuen que era una cripta dedicada a guardar cotxes de cavalls...Qui s’ho pot creure això? Qui ens està enganyant? Què ens estan amagant?

Un poder pervers, malèfic i anti-vernaclista, al llarg del segles, ha censurat, tergiversat i prohibit la catalanitat a Catalunya; ara, tinc la sensació de que ens trobem en un procés de desconstrucció. Un procés, en el que hi participen els mateixos catalans; i, entre aquests, alguns acadèmics (civils i religiosos catòlics) de l’estructura del poder.
Mentrestant, la major part del poble català – i de Catalunya-, ho deixar fer; perquè,o bé ho ignora, o bé, amb propaganda falsària, li han rentat el cervell i li han fet creure que és veritat, allò que no ho és. I si em pregunteu “què és allò que s’està traient o buidant amb aquesta desconstrucció?” Us diré que és “la substància”.

El contingut espiritual que omple i dona sentit transcendent a la vida. La dialèctica no consisteix en ser d’esquerres o de dretes; nacionalista o imperialista; capitalista o comunista; d’una religió o d’una altra; d’una ètnia o d’una altra...La dialèctica consisteix en “ser, o no-ser”.

A la botiga hi havia una vitrina amb llibres; vaig mirar per a veure si hi tenien el llibre d’Alexandre Deulofeu “Sant Pere de Roda. Importància, Història i Art”. El llibre on explica coses com: el monestir és una construcció dels voltants de l’any 610 relacionada amb el Papa Bonifaci IV ( pàg. 7 i 30); hi foren dipositades les relíquies de Sant Pere a una cova prop del monestir ( pàg.8); la construcció en forma d’opus spicatum ( forma d’espiga) té un simbolisme (pàg.11-12); el pensament del bisbe Fèlix d’Urgell i l’origen dels càtars; l’origen de l’art romànic ( pàg. 19) “amb Sant Pere de Roda – ens diu Deulofeu-, comença la cultura Occidental i una altra d’origen espiritual, seguint una corrent creadora que va d’Orient a Occident, partint de la cultura sumèria, iraniana, egípcia, grega, i finalment la cultura dita romànico-gòtica o Occidental que te el seu origen a Sant Pere de Roda”; “el sentiment religiós és per tant, el que dóna l’estil artístic”( pàg. 21); “la Bíblia de Sant Pere de Roda és un document molt important que es troba dipositada a la Biblioteca Nacional de París”(pàg.25);en el lloc de construcció del monestir hi hagué un temple pagà dedicat a la Venus Pirenaica ( pàg. 26). No hi havia el llibre de Deulofeu.
Deulofeu l’anomena “Roda” i no pas “Rodes” com se li diu actualment.

El Mestre de Cabestany , dit així perquè era natural del municipi de Cabestany a la Catalunya Nord, és l’autor de la “desapareguda” portalada del monestir de Sant Pere de Rodes,antigament Sant Pere de Roda.

Aquest mot, “Roda” el trobem a diversos llocs de Catalunya, com és el cas de Roda de Ter , Roda de Berà o Barà.

A altres llocs, amb esglésies romàniques, també hi trobem el mot “Roda” :

La Roda (Albacete) , Roda a prop de Sevilla , Roda de Isábena , Roda de Eresma ...

Caldria preguntar-se el motiu pel qual en terres de parla castellana es fa servir el mot català “roda” i no pas el mot castellà “rueda”.

Per altra banda “La Mancha” , on es tgroba el municipi de La Roda Albacete, es un territori agregat a Castilla, des de fan uns anys, però antigament, no era Castilla; hi ha un zona de “La Mancha” – terra que va ser marc geogràfic de la novel•la “El Quixot” de Cervantes-, que porta noms aragonesos, i per tant d’influència catalana i valenciana. La Mancha de Montearagón I, cal tenir present que fins el polític Compromís de Casp (1412), a la Corona d'Aragó, la llengua oficial, era la catalana.

El mot “roda”, a quina “Roda” es refereixen”? Comporta aquest nom relacionat amb l’art romànic un simbolisme relacionat amb determinada concepció religiosa?
Vet aquí un dibuix del simbolisme de “la roda” segons la tradició hermètica universal.





La roda astrològica del Zodíac amb Crist en el lloc del Sol.Cristianisme gnòstic que relaciona el concepte de Déu en tant que "Pare Celestial" amb l'astrologia, tal com es diu al Nou Testament seguit pels cristians de Jesús, a diferència - i en contraposició- al concepte de Déu atribuït a Jahvé, com es diu a l'Antic Testament seguit pels judaics de Moisès?


L’art romànic va es va originar en aquest monestir i des d’aquí es va escampar per tota Europa – tal com explica Alexandre Deulofeu-? Les seves teories no són acceptades per les autoritats oficials; un acadèmic i a monjo d’una fraternitat religiosa catalana, em va dir que no podia ser que des de Catalunya hagués influït a Llombardia. No creia aquesta teoria de Deulofeu. No obstant, va acceptar que li va fer pensar i posar dubte la seva creença, el fet que els llombards tenien un mestre d’obres, el més admirat de tots, que es deia “Mestre de Cabestany”; Cabestany és un municipi català, que està a l’actual Catalunya Nord que es troba sota administració francesa; aquest municipi està tant a prop de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Pere de Rodes que podria anar-s’hi a peu.

Existeix una voluntat que vol convertir els monestirs que han estat centres d’espiritualitat en centres de turisme. L’important no és l’espiritualitat; ho és l’atractiu turístic. Vivim temps de prostitució; fet que comporta tergiversació i manipulació. Un gran engany i una sensació de buidor impregna les ànimes. A Catalunya, i probablement a altres llocs del món, a més de censura es produeix una desconstrucció.

Quina Catalunya s’està desconstruint? Quina Catalunya s’està construint? S’ha perdut l’enteniment de les coses? S’ignora que s’ha perdut aquest enteniment? En el monestir de Montserrat hi ha un monument dedicat a l’Escala de l’Enteniment de Ramon Llull fet per Subirachs. Vaig anar a la botiga del monestir a comprar una postal d’aquest monument. No n’hi havia cap; no en tenien. Ara fa uns anys van voler fer-nos creure que la imatge de Nostra Senyora de Montserrat, “la Moreneta”, era blanca! Qui ens està enganyant? Què ens estan amagant?

Jordi Salat
Agost 2011

dimecres, 27 de juliol de 2011

Desconstruir la catalanitat: La cripta del Park Güell de Barcelona feta per Gaudí






Cripta del Park Güell










Vaig escoltar els comentaris que feia una guia turística a un grup de turistes que visitaven el Park Güell, de Barcelona, construit per Antoni Gaudí. Es trobava davant de la construcció que es pot veure a la fotografia que encapçala aquest escrit.

Els deia que era una rotonda, i que "aquesta rotonda l'havia fet en Gaudí perquè hi poguessin donar la volta els carruatges que hi entraven amb els cavalls".


A mí se'm va fer molt estranya l'explicació. M'ho vaig mirar atentament i vaig constatar que un carruatge tirar per cavalls allí no hi podia donar la volta. per tant - vaig pensar- hi deu haver alguna altra explicació.

Vaig fer investigacions i una de les persones a qui vaig fer la consulta va dir-me que aquella construcció era un "elefant".

Un elefant? - li vaig insistir-.
Si si, va dir-me, és un elefant.









Un elefant- vaig comentar-li- es caracteritza per la trompa. On hi veus tu la trompa?
La trompa - va replicar- no hi és però les quatre potes si.
El meu interlocutor n'estava convençut i feia diverses teories al respecte.

Un dia vaig anar de visita al monestir de Sant Miquel de Cuixà. lloc relacionat amb la cultura catalana i Catalunya, actualment sotmès a l'administració política de França. Vaig veure la cripta d'aquest monestir i em va venir al cap la cripta del Park Güell que havia fet construir Gaudí.

Aquesta cripta té unes explicacions molt interessants pel seu significat, ja que té algunes observacions de caràcter hermètic relacionades amb els dons de l'Esperit Sant - segons em va dir un estudiós de la Catalunya Nord-, i també, arquitectònicament, pel fet de ser una cripta feta amb una columna central.




Cripta de Sant Miquel de Cuixà







Aquesta explicació em va semblar més convincent que no pas les anteriors.
Vaig fer-me una sèrie de raonaments al voltants de dos fets:

Com és que no expliquen això els guies turístics catalans que enseyen la cripta del Park Güell als milers de turistes que visiten Barcelona i per tant la capital de Catalunya?

Vaig pensar que probablement,i des de determinades instàncies acadèmiques, es vol amagar l'hermetisme de l'obra de Gaudí i també, evitar parlar d'uns territoris de cultura catalana, com és el cas de Sant Miquel de Cuixà, que va ser anexionat a França i dels fets històrics que ho va motivar.

Se'm fa evident que un poder fàctic està descatalanitzant i adulterant el patrimoni arquitectònic català i tergiversant l'obra d'Antoni Gaudí.

L'altra, és que, se'm fa evident que un determinat tipus de persones, autòctones que viuen aquí i forasters que venen a fer-hi turisme, s'empassen totes les explicacions que els donen sense pensar-s'ho. Sense raonament.

Una de les característiques negatives de la nostra societat actual, és aquesta actitud de "credulisme irracional". Creure, només pel fet que ho diu una autoritat acadèmica, en molts casos engendrada en un temps de censura en que s'ensenyava allò que convenia que fos cregut, més que no pas allò que era de Veritat. Es va abolir la censura,però ens va deixar els acadèmics censurats. Tenim, com a conseqüència de tot això, un problema de seny, de criteri propi que ens forgi una consciència raonada i també de mentalitat.

Hi ha persones que saben pensar, hi ha persones que necessiten creure.
Jo voldria ser dels que pensen, però encara no em conec prou a mi mateix.

Jordi Salat

dilluns, 25 de juliol de 2011

El sistema vernaclista, alternativa al sistema capitalista

El “sistema vernaclista” alternativa al “sistema capitalista”

Milers d''indignats' s'han manifestat aquest diumenge 24-7-2011 a Madrid al crit de “No és la crisi, és el sistema” per denunciar el sistema capitalista, les retallades socials i reivindicar un canvi d'arrel seguint el moviment 15-M.
La manifestació l'han format 'indignats' procedents de diversos punts de l'Estat espanyol que van arribar aquest dissabte a Madrid després d'un mes caminant.

Bé, em pregunto:
quin és el sistema que ha de substituir al sistema capitalista?
Quins han de ser els nous paràmetres socials, culturals i econòmics?
Preguntats diversos periodistes a un programa de ràdio, tots contesten el mateix: No ho sé.

Des de fa anys, jo postulo el vernaclisme com alternativa. Perquè ho dic? Entre d’altres coses perquè llegint a Deulofeu vaig adonar-me que aquesta és l’alternativa que es dóna en l’esdevenir dels cicles de la Història.

També, observo allò que està al món, i veig que aquest segle XXI es caracteritza per un desvetllament de les nacions vernacles arreu del món.

Observo que arreu es torna als orígens. Al llarg de la història de la Humanitat, la sortida de les crisis, es comença amb un retorn als orígens. El vernaclisme és un origenisme. Aquest és, al meu entendre, doncs, el sistema alternatiu.

Al llarg de la Història de la Humanitat, quan es produeix la fi del cicle imperialista, i el sistema capitalista ho és, ressorgeix el cicle nacionalista. Quan l’imperialisme s’ha convertit en esclavitud i crisi, el nacionalisme es converteix en llibertat i progrés.


Així, doncs, l’alternativa al sistema imperialista actual, és el sistema nacionalista.

No obstant les forces mediàtiques, majoritàriament servidores dels sistema imperialista i capitalista, s’oposen a aquesta realitat emergent que és el nacionalisme. Aquest és el remi, però els imperialistes ho neguen.
Per una altra banda, no tots els nacionalismes són origenistes i, ho torno a dir: l’alternativa és el nacionalisme vernaclista el que retorna als orígens. No són els nacionalismes que es mouen en el paràmetres burgesos ni els que es mouen en la dialèctica de les esquerres i les dretes. El nacionalisme origenista o vernaclista és el que basa la dialèctica en el ser o no-ser.

Entre els indignats que es manifesten al crit de “No és la crisi, és el sistema” per denunciar el sistema capitalista, n’hi ha que no estan disposats a acceptar aquesta nova mentalitat vernaclista. Per quin motiu? Doncs, perquè el nou sistema comporta una organització política basada en les nacions vernacles i no pas en els Estats constitucionalistes.

Deulofeu va un estudi molt acurat de comes produeixen els desmembraments dels Estats,- “ España, ens diu Deulofeu, es desintegra l’any 2029”-, i es configura una confederació internacional de nacions vernacles.

El sistema alternatiu és el reconeixement de les nacions vernacles que comporten un retorn als orígens.

Als orígens s’hi retorna per mitjà del parlar en les llengües vernacles originals de cada lloc. Catalunya és una nació vernacla. A totes les terres de Catalunya en català. Parlar de llengües minoritàries, minoritzades o nacionals sense fer referència ala seva vernaclitat o “origenalitat” és emprar un llenguatge inapropiat.

A l’origen trobarem les llegendes si les mitologies. Al respecte, he de dir que he comprovat que hi ha catalans que no entenen el llenguatge mitològic que és en el seu origen. No fa gaires dies he comprovat com els mateixos catalans, uns incrèduls d’esquerres marxistes, i altres, creients de dretes catòliques, censuraven l’explicació de la mitologia vernacla de Catalunya. En concret, la llegenda d’Otger Cataló.

Una llegenda que ens porta fins al orígens en la seva concepció astrològica; amb una retrobada concepció de la Divinitat actualment mal explicada i per altra banda prohibida. Hi haurà un canvi de concepció cultural.

Ara per ara, he pogut constatar pels meus interlocutors, que no s’entén com jo ho entenc. Observo, però, que ens trobem en un procés.

Ens trobem en un procés de canvi en els que els imperialistes han de reconèixer allò que és, i aquells que són descobrir-se a si mateixos. Els imperialistes espanyols han de reconèixer Catalunya, i totes les nacions vernacles i els nacionalistes catalans han de redescobrir en els seus orígens la catalanitat.I, en ella, el denominador comú que compartim amb altres nacions naturals o vernacles, i que es troba present en les mitologies i llegendes originals de tot arreu.


"Tota nació ha de conservar i desplegar el seu geni propi. Tal és la fórmula espiritual del principi de les nacionalitats" ("El nacionalisme",Antoni Rovira Virgili, Edicions del Cotal, s.a, Barcelona,1978, "El principi de les nacionalitats. Fórmula Espiritual" pagina 22)


Jordi Salat

diumenge, 17 de juliol de 2011

Les dones catalanes i la Història de Catalunya

Ermesenda de Carcassona

Quin és el model de la dona catalana ideal, la dona exemplar d’un temps i un país? Quins són els noms de les protagonistes que l’encarnen i ens en donen testimoni?

En el llibre “ Les dones en la nostra Història” de Ferran Soldevila, llegeixo quelcom sobre les dones de Catalunya que han estat casades amb reis i emperadors.
Uns fets, per cert, poc coneguts a nivell del poble català; a les escoles no s’ensenyen; no hi ha prou monuments que ho commemorin i en facin memòria.

ha estat dit i repetit que les dones de Catalunya, no han tingut història. S’ha arribat a afirmar que Catalunya és un dels pobles on es poden escriure menys biografies i panegírics de dones il·lustres-ens diu Ferran Soldevila a l’esmentat llibre-. I, es planteja tres qüestions:
1.- És cert?
2.- Si és cert, quina n’ha estat la causa?
3.- Qui en són els responsables?


Si per història entenem allò que escriuen els historiadors – ens diu a la pàgina 8 -, el fet és indiscutiblement cert. Entre els responsables que les dones de Catalunya no hagin tingut Història, hi ha els historiadors catalans”

Ha estat només qüestió dels historiadors? I els autors de teatre, novel·la, cinema i òperes musicals, han fet obres basades en les dones catalanes? Tenim monuments, places i carrers, noms de teatres, hotels i cinemes que portin el seu nom, noms de dones il·lustres de Catalunya?

Tinc damunt la taula del meu escriptori, des de fa mesos, una llibre que parla de la reina Leonor d’Aquitània , una dona que, en tant que occitana té quelcom de catalana, amb la voluntat de fer-ne una obra teatral o una novel·la i recordar i perpetuar artísticament i afegir al patrimoni cultural occitano-català, la vida i l’exemple de la que va ser considerada “ la reina dels trobadors”.

Segle XII-XIV

El llibre ens parla de tres moments de plenitud, i, comença amb el moment trobadoresc. Ens recorda una poesia del trobador Guerau de Riquier que deia:

En Catalunya la gaia
Entre els catalans valents
E les dones avinents


La “gaia” es refereix al llenguatge que comporta un sentit al·legòric o doble sentit; un llenguatge màgic, amb un contingut, amb una sub-estància o substància dins de les paraules. Aquesta mena de llenguatge era el que feien servir els trobadors i Mestres en Gaia Ciència. Aquest és un tret característic de la llengua catalana en concret i de les llengües vernacles en general.

També ens transcriu una frase de l’emperador Frederic Hohenstaufen, alemany, rei de Sicília, ben relacionat amb la noblesa catalana:
Plau-me el cavaller francès
E la dona catalana
Això de “francès” ho deia referint-se als habitants del Comtat Franc, d’origen germànic i relacionats amb occitans i provençals, els quals, no parlaven francès o langue d’oil que era la llengua del Nord, la de Paris, ja que França no existia com a Estat; parlaven la seva pròpia llengua vernacla local. La dels trobadors. A Alemanya es deien “minesingers”

Frederic II Hohenstaufen, emperador d’Europa, alemany - com l’emperador Carles el Calb el que va donar a Guifré el Pelós el dret d’autodeterminació per Catalunya i com l’emperador Otó que va congeniar amb el Papa Silvestre II de l’església Catòlica, el qual era occitano-català i monjo del monestir de Ripoll-, estava casat amb una princesa catalana, de la Casa de Barcelona, probablement de forma indirecta, també del Casal d’Urgell : La princesa Constança, germana de Pere el Catòlic. Aquest rei català de la Corona d’Aragó va morir a la batalla de Muret defensant els occitans i els càtars quan des del poder Vaticà de Roma es va promoure la croada contra els albigesos. Defensant, també un model polític i cultural per a Europa.

Una figura poc estudiada”-ens diu Soldevila, referint-se a la princesa Constança- “que degué ser una dona excepcional, que atreia damunt d’ella l’atenció i l’afecció dels magnats de la Terra”.

Quan Frederic II va casar-s’hi ja era vídua d’un altre monarca, Eimerich d’Hongria, i el Papa Inocènci III va patrocinar l’enllaç.

La princesa catalana Constança “va cenyir al seu front la Corona de Sant Esteve Hongaresa i la Corona imperial dels Otons i dels Staufen, la corona de ferro dels llombards, la corona del normands, la corona de Sicília”
A continuació, en el llibre, se’ns ens parla d’una altra dona. Es tracta de Saurimonda , l’estimada i inspiradora del trobador Guillem de Cabestany.
Segle XV
A partir de la Sentència o Compromís de Casp, quan, mort el rei català, Martí I l’Humà, es dóna la corona reial d’Aragó a un castellà, en Ferran I d’Antequera, enlloc de donar-la al català Jaume d’Urgell es trenca un fil de la Història.

El castellà, s’apropiava també del títol de Rei de Jerusalem, que pertanyia al Casal de Barcelona. Dic Casal de Barcelona i no Regne d’Aragó. Un títol, aquest molt important. Per això, l’emperador Carles V d’Alemanya i I de la confederació de regnes lligats a la Corona d’Aragó, quan el va heretar en el segle XVI, va dir que preferia el títol de Comte de Barcelona més que no pas el d’Emperador d’Europa.

Les enciclopèdies presenten a aquest emperador com a Carlos I de Espanya, de forma tendenciosa per a justificar interessos polítics del poder espanyol capitalitzat a Madrid, o sigui de l’espanyolisme castellanista i vaticanista, més que no pas per a ser fidel a les veritats històriques. Una gran mentida tergiversa la Història i vol conformar un món injustament i de mala manera.

Malgrat que la nissaga catalana d’Urgell fou apartada del poder per la sentència del Compromís de Casp, les monarquies d’arreu del món, sabien de la seva importància. En un fet es va poder veure: Prínceps i reis foren pretendents a casar-se amb les princeses catalanes d’Urgell. Elles, van ser, per dir-ho d’una manera entenedora en comparació amb el segle XX, com la princesa Diana de Gales, les “Lady Di” d’aquells temps.

Ferran Soldevila, ens fa una presentació de les dones de la Casa d’Urgell, filles de Jaume d’Urgell, el Dissortat, el qui hauria d’haver estat el rei català de la Corona d’Aragó, Jaume III d’Urgell. Aquest, després de la sentencia del Compromís de Casp, es refugia un temps a Balaguer, municipi pre-pirinenc de les terres de l’antic Regne de Lleida. Més endavant, fou mort, assassinat per dos cavallers que tenien títol de nobles de Castilla, que, malgrat tenir el títol de nobles, es van comportar amb manca de noblesa al trair un pacte que havien fet amb el rei de Portugal, sogre de Jaume III d’Urgell per alliberar-lo de la captivitat en que vivia al castell de Xàtiva.

Aquestes dones, quatre filles-Isabel, Elionor,la tercera no se sap el nom, i Joana-, que li van ser arrabassades al seu pare, són unes dones catalanes molt importants.

1.- Isabel d’Urgell es casà amb el rei Pere de Portugal , Duc de Coïmbra, i va tenir dues filles: Beatriu i Felipa.
Aquesta Felipa d’Urgell i de Coïmbra, seria la dona, una de les dues dones, amb qui ¾ segons diversos historiadors¾, va casar-se el català Cristòfor Colom.

2.- Elionor d'Urgell va ser casada amb el noble italià Ramon d’Ursino, comte de Nola. Cal recordar que el primer llibre de cuina es crit a Europa, “El llibre del Coch” va ser escrit en llengua catalana per un tal Robert de Nola, per tant, natural d’aquest comtat regit per una comtessa catalana de la nissaga d’Urgell.
El llibre del Sent Soví, que es disputa amb el llibre del coch, l’antiguitat en el tema d’escriure sobre cuina, també va ser escrit en català. Això, les receptes culinàries, de les que també se n’ocupà el gran Leonardo da Vinci a l’època seva, posa de manifest un elevat nivell cultural, refinat, de relacions socials i coneixements científics de la cultura que es feia a Catalunya en llengua catalana.

3.- La tercera, potser pel fet d’haver mort jove, no se’n sap, o millor dit, jo no he trobat informació del seu nom.

4.- Joana d'Urgell, va ser casada per Alfons V el Magnànim, un rei català però Trastàmara descendent del castellà Ferran I d’Antequera, amb el comte de Foix, de la Catalunya Nord o Occitània. Abans però, aquesta princesa catalana va viure un fet històric que té una gran transcendència en el fet de preguntar-nos: Com és que la que hauria estat princesa catalana Joana d’Urgell, va ser pretesa en matrimoni pel rei d’Etiòpia, en aquells temps, emperador d’Àfrica.

En aquests dies – ens diu Ferran Soldevila a la pàgina 21 del llibre esmentat -, que Etiòpia ha arribat a ocupar un lloc destacat entre els Estats africans, escau de recordar l’aventura que va estar a punt d’ocórrer a Joana d’Urgell. Llavors Etiòpia era un país inconegut: se n’explicaven les coses més fantàstiques. Una ambaixada del negus va arribar a la cort d’Alfons V el Magnànim i va proposar-li ,entre altres coses, un doble matrimoni. El d’una princesa etiòpica amb un germà d’Alfons V el Magnànim ,i el propi negus amb alguna dona de la família reial: la víctima elegida fou Joana d’Urgell”

És molt xocant això que un rei d’Etiòpia vingui a Barcelona per casar-se amb una princesa catalana.
També ho és el judici que en Ferran Soldevila al considerar víctima a la princesa que es demanada en matrimoni per l’Emperador africà. Hauria esdevingut una mena de reina de Saba una de les dones més poderoses del món. Per quin motiu va escollir aquesta dona catalana el rei d’Etíopia?

Cal tenir present que a Etiòpia hi havia l’Arca de l’Aliança, presència de templers, i el mateix negus - títol que ostentava aquest rei-, era, a més a més, Senyor de les Taules del Rei Salomó. Aquestes Taules són les taules que va donar Jahvé a Moisès a dalt de la muntanya del Sinaí. Són les Taules de la Llei del poble d’Israel; les que segueixen els jueus que es consideren poble escollit. Són els llibres de la Torà que segueixen determinats corrents religiosos de la càbala jueva i de la càbala catalana. A Etiòpia hi ha un poble que segueix la religió basada en la llei mosaica.

A mi em sembla que s’haurien d’analitzar els possibles lligams del Casal d’Urgell i la possible relació amb la ciutat d’Ur de Caldea, capital camita pàtria de arquitectes com Hiram, que van fer el temple del rei Salomó. I, probablement l’art romànic.

El cas és que la relació cultural entre Catalunya i Etiòpia es va donar en el passat, doncs a l’esmentat llibre de Ferran Soldevila pàgina 22 podem llegir-hi:

“ en aquells temps en que sols es tenia d’Abisínia una coneixença llegendària, en que la pobra donzella d’Urgell hauria sucumbit pel camí, com van sucumbir-hi uns quants dels operaris que el rei Alfons hi va trametre a petició del negus”


Quina feina feien aquest operaris?
Per què va demanar el negus que anessin a Etiòpia?
A fer què?
Això explicaria que s’hi hagin trobat esglésies romàniques com les de Catalunya?
Eren constructors que coneixien l’arquitectura esotèrica del número d’or relacionat amb l’arquitectura del Temple del Rei Salomó que albergava l’Arca de l’Aliança, que en aquells temps, segons consta en documents, era a Etiòpia?
Tot això resulta , al meu entendre, molt curiós i interessant, històricament transcendental.

“Ha estat dit i repetit-ens diu Ferran Soldevila- que les dones de Catalunya, no han tingut història. S’ha arribat a afirmar que Catalunya és un dels pobles on es poden escriure menys biografies i panegírics de dones il·lustres”. I, es planteja tres qüestions:
1.- És cert?
2.- Si és cert, quina n’ha estat la causa?
3.- Qui en són els responsables?



Jordi Salat

diumenge, 20 de març de 2011

Adulteracions: La Guitarra Catalana




La guitarra catalana o la guitarra espanyola?

J.- Avui he visitat la secció de guitarres del Museu de la Música de Barcelona que es troba a l’edifici de l’Auditori. M’he fixat en un escrit que diu el següent: «J. Tinctoris. atribueix l'origen de la guitarra als catalans»

He cercat a Viquipèdia :

Johannes Tinctoris ( 1435-1511) va ser un compositor flamenc i un teòric de la música del Renaixement. Els seus escrits van influenciar a compositors i d'altres teòrics de la música renaixentistes. Com la majoria dels intel·lectuals de l'època, Tinctoris s'interessà per tots els àmbits del coneixement i va ser clergue, poeta, matemàtic, i home de lleis; alguna font documental el descriu fins i tot com un pintor consumat.

E.- Sempre trobem que es fa referència a aquest instrument musical de la guitarra clàssica, presentant i anomenant-la “guitarra espanyola”. Ara resulta que és un instrument musical d’origen català. Una altra cosa que s’han apropiat els espanyols! Vivim dins una gran closca mental feta a base de falsificacions, tergiversacions i mentides.

J.- Les adulteracions són moltes i de diversa índole. La Realitat ha estat alterada de forma malèvola.

E.- I, què es pot fer?

J.- Fer ús de la Raó

E.- De què serveix aquesta actitud – ser raonables-, quan els malèfics fan ús de la Força?

J.- I..., un cop aconseguida la Victòria amb l’ús de la Força, constituir un marc legal dins del qual és el Mal qui domina la situació...

E.- Mentre hi pensem, Jordi, et sembla que escoltem una cançó?

J.- Escull-la tu, Eliora. Quina cançó et sembla d’escoltar en aquest moment?

E.- Una de les cançons de guitarra que més m’agraden i que forma part de la meva selecció personal és una que es coneix amb el nom castellà de “Romance Anónimo” . En algunes gravacions que he trobar a internet, en concret al YouTube , fins i tot el presenten com a “Spanish Romance”

J.- Moltes vegades, quan una cosa es presenta com a “anònima” en la cultura espanyola de llengua castellana és per amagar que el seu autor va ser català .

E.- Vols dir que aquesta composició musical era catalana?

J.- A mi em sembla que encaixa amb les característiques de la tradició musical catalana. I, si a més, resulta que la guitarra és un instrument musical d’origen català....

E.- Escoltem-la. I després , si et sembla bé, escoltem-ne dues més: «El noi de la mare», i «Llàgrima» de Tàrrega

J.- Aquesta de Tàrrega, «Llàgrima» és una de les que van ensenyar-me a tocar quan anava a classe de guitarra; la tocava quan tenia 15 anys. Com ha passat el temps; ara ja en tinc més de 60!

E.- Creus que et farà sentir la mateixa emoció?

J.- És, probablement, la cançó per a guitarra més interpretada de tota la història de la música, i per guitarristes de totes les èpoques i de tot el món. Potser hauriem d'anomenar-la "La Romança Anònima Catalana"... Escoltem-la.

La Romança Anònima Catalana

E.- Trobem informació a diversos llocs i diverses enciclopèdies

Informació a Viquipèdia

la Guitarra

J.- No diuen, però, que la guitarra és un instrument originari català. L'espanyolisme castellanista ho amaga o tergiversa; unes vegades per esborrar la identitat catalana, altres vegades per apropiar-s'ho i donar a creure a l'opinió que són fruit de la cultura de llengua castellana ( "espanyola" en diuen ells) quan en realitat són fruit de la cultura de llengua catalana.

E.- En aquesta web es parla de "Romanç Anònim Català" Algú que fa honor a la veritat

Romanço Anònim Català Jocs Prohibits

Jordi Salat