dijous, 13 de setembre de 2012

Sant Martí del Canigó: Adulteració de la identificació catalana



Adulteració de la identificació catalana:
 Monestir de Sant Martí del Canigó
Durant les vacances he visitat el monestir català, anexionat a la França de llengua d’oïl, de Sant Marti del Canigó. La guia turística, una monja francesa que només parlava la llengua d’oïl, o sigui, francès, va dir que era "romànic meridional". No va dir res de romànic català. Vaig pensar: fa com els espanyols que parlen de la llengua catalana de la Franja ( "anexionada" a l’España de llengua castellana?), dient-li "aragonès oriental" enlloc de català, però, en versió francesa.


 Ens va ensenyar la tomba de un tal "Guifré II " però no va dir que era català; tenia els 4 pals vermells sobre fons groc pintats al capçal de la tomba, però no va dir que era la bandera catalana ni res del casal de Barcelona. A l'església hi havia les relíquies de Sant Galderic, però,li va dir "Gauderique" i no va dir que era el patró original dels pagesos catalans. Ni res de que haguessin estat al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona.

 Per cert,  a la majoria de pobles de Catalunya hi ha una estàtua de Sant Isidre a les esglésies i els catalans ignoren que fou aquest sant madrileny – San Isidro- els que es va fer servir per a substituir el català Sant Galderic en un acte mesquí  de descatalanització del santoral pròpiament català). Em pregunto: Quan serà restituït? Hem d’esperar a ser independents de Madrid i la seva Espanya castellanista o podem fer-ho abans? Què hi diu l’església catòlica catalana? Els ateus diuen que tant se val; jo penso que es molt greu per una nació els fet de  deixar-se substituir els referents identitaris.
La noia, que feia de guia turística, era monja catòlica de França, malgrat que els cristians diuen i celebren la Pentacosta perquè l'Esperit Sant els infon el do de llengües i parlen amb la llengua de cada lloc, malgrat ser en terra culturalment catalana, El Rosselló i El Conflent, la monja francesa que feia de guia turística, només parlava en llengua d'oil, el francès, o sigui, feia de guia turística a la francesa. 
A costat de Sant Martí del Canigó,  que es troba al voltant de l'àrea geogràfica de Prada de Conflent, on es fa cada any la Universitat Catalana d'Estiu,  hi trobem també  el municipi de"Vinçà". Hi ha una argumentació històrica que diu que els avantpassats  del genial Leonardo da Vinci, o fins i tot ell mateix, eren originaris de Vinçà i que "Vinci" es la italianització o llatinització d'aquest  esmentat nom català de  “Vinçà”.
A sota del monestir de Sant Martí del Canigó, s’hi troba el municipi de “Castell” actualment anomenat en francès  “Castel” amb “l” ja que els francesos de llengua d’oil no saben pronunciar la “ll” a final de paraula. Curiosament, penso,  els espanyols de llengua castellana no saben pronunciar  la “m” a final de paraula. Això, al meu entendre,  ha desvirtuat mols cognoms i topònims  propis de la llengua catalana i de Catalunya. A més, també ha estat la causa, al meu entendre, de que el nom “Colom” es quedés en “Colón” adulterant la història del descobridor d’Amèrica que al meu entendre va ser el català Cristòfor Colom. La monja que ens feia de guia  en francès i a la francesa, ens va mostrar un capitell del claustre en el qual es veia un “colom” i ens va dir que era , l’escut heràldic d’una família  noble que  es deia “Colombe” i que havia promogut la construcció del monestir. El nom de “Colombe” es un nom francès i resulta que quan es va construir el monestir de Sant Martí del Canigó,  pels voltants del segle X, en aquestes terres no s’hi parlava llengua d’oïl o com ara es diu, francès; s’hi parlava català. Per tant si hi hagué un noble no es podia dir “Colombe”, en tot cas, es deuria dir “Colom”
Segons llegeixo a l’enciclopèdia, el monestir es va construir  cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya i Conflent, nét de Guifré el Pelós.
 A mi em va semblar que donades les característiques del capitell, tal com es pot veure a la fotografia, no correspon a un escut heràldic sinó que fa referència al “colom de la pau” ja que porta una branca d’olivera a la boca tal com explica el relat bíblic que parla del diluvi i l’Arca de Noé.

 Davant d’aquest, n’hi ha un altre que fa referència a  un altre relat bíblic; el de la dansa de Salomé amb els set vels. Aquesta dansa té un significat esotèric o hermètic relacionat amb el nombre set,  sobre el qual no va explicar res. Ramon Llull explica el motiu pel qual va dividir el seu “Llibre de l’Orde de Cavalleria” en set parts. El nombre set, també té un sentit hermètic relacionat amb la tradició que explica que va ser set els trobadors- i Ramon Llull, n’era-, que es van reunir davant la verge negra, Nostra Dona la Daurada, a Tolosa de Llenguadoc, per a  constituir els Jocs Florals dels mestres en Gai Saber, mestres del llenguatge literari amb sentit hermètic, al·legòric, de doble sentit o que té un substrat.
La interpretació que es fa dels símbols hermètics en llengua francesa, o llengua d’oïl, una llengua no-vernacla a les terres catalanes, al demostrar no percebre aquest sentit al·legòric en el llenguatge, em fa pensar en la importància essencial  que té el fet de parlar amb la llengua original o vernacla de cada lloc, la qual, sí la percep i exercita, per a poder tenir una interpretació fidedigna i total de la realitat, així com del seu sentit hermètic, ocult o subjacent.
Aquesta facultat de les llengües originals o vernacles, és tant important, que els poders de la propaganda imperialista anti-vernacla, ha adulterat el seu significat; i,  han posat la seva definició adúltera en el diccionari i volen fer creure que  “la llengua vernacla és la llengua dels esclaus de Roma” en lloc de dir que és “la llengua del pensament original” o immaculat; la del “geni de cada lloc”. Això ha fet que molts autoctonistes, enganyats, han rebutjar identificar la llengua  original o vernacla, que és el vehicle de la seva llibertat, coneixement autèntic i reeximent personal. Confio en que aquest escrit els faci  reflexionar i sortir del l’engany en el els han fet creure els adulteradors de la identificació  catalana i de la catalanitat.  La identificació de la realitat, i també del monestir de Sant Martí del Canigó, ha de ser feta amb criteri original o vernacle.  O sigui, en aquest cas, ha de ser una identificació catalana i no pas a la francesa.
Convido als lectors d’aquest escrit a escoltar la composició musical feta per Pau Casals (1876-1973) titulada “SantMartí del Canigó”

Cap músic de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap composició musical al Canigó.

I, recomano una visita  l’enllaç  de Jacint Verdaguer amb el poema dedicat al ”Canigó” 

Cap poeta de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap poema al Canigó. El Canigó inspira en llengua catalana, en llengua vernacla,  en llengua original. Cal retornar al orígens. Qui perd els orígens perd la identitat; i, per tant,  perd el ser.  

Jordi Salat 





2 comentaris:

Francisco Ortodoncia ha dit...

Com sempre la història l'escriuen els vencedors i l'expliquen a la seva manera.
M'ha agradat molt l'article.
Una salutació cordial.

Lluís Gay ha dit...

Estic completament d'acord amb la manera d'enfocar el teu article,és un greuge molt gran el que s'ha fet i es continúa fent contra l'identitat Catalana.
És d'agraïr la lectura de quelcom escrit amb pensament crític i amb sentit de País.
Felicitats