dissabte, 16 de novembre de 2013

Psicoanàlisi i política: " El complex de Coriolà"




E.- Has vist la pel·lícula  dirigida per Ralph Fiennes, "Coriolanus", basada en  l'obra  teatral de William Shaskespeare?
J.- Sí;  m'ha semblat una gran pel·lícula. A més a més,  la manera com està feta, combinant els temps en que es produeixen  els fets, de manera que es veuen imatges situades en els temps antics i  altres en els temps actuals,  facilita la comprensió del missatge.
E.- Quin missatge hi has trobat?
J.- Coriolanus és un bon patriota, que ha viscut fidel a la seva pàtria, Roma, amb honradesa, lleialtat i noblesa, donant testimoni del valors i coneixement de l'esperit cultural en els que es basa la seva identitat nacional.  Fins hi tot lluita en batalla contra els enemics, els invasors  que volen oprimir la seva nació, els volscs. Coriolanus, en llatí Cneus Marcius Coriolanus, en català, Coriolà,  fou un heroi llegendari romà. Els romans el fan descendent del rei Anc Marci.
E.- Els volscs, en llatí  volsci,  foren un poble del centre del que actualment és coneix com a Itàlia, els quals van tenir un paper important a l'antiga història de  Roma.

J.- El valor i les virtuts que dignificaven a Coriolà, van fer que guanyés la batalla contra els invasors volscs,els quals volien conquerir i oprimir Roma, la pàtria de Coriolà, lleis injustes, imposant-los impostos depredadors colonialistes i una llengua forastera sense creativitat, i per tant, impròpia del seu país. Amb la victòria, va aconseguir mantenir la seva pàtria en la llibertat i en la sobirania nacional. 
El poble, admirava a Coriolà i el tenia com a heroi, un heroi nacional per al qual sentia simpatia i congenialitat.

En les eleccions democràtiques van votar a favior d'ell i va ser escollit per un alt càrrec de representant polític. 

Posteriorment, les intrigues polítiques entre tribuns i patricis, diguem-ne, els dos partits polítics del govern de Roma, van maquinar contra ell fins que va aconseguir fer que el poble li girés l'esquena, no el reconegués ni el valorés com es mereixia per la seva dedicació i bon servei. Coriolà, decebut, ferit en la seva dignitat, va marxar de Roma, se'n va anar a l'exili. 

Va anar-se'n a veure els  volscs, els enemics de Roma, i els va oferir el seu servei. Va passar-se a l'altre bàndol. No ho va fer per sentiment de traïció; va fer-ho per sentiment de revenja, per a recobrar la dignitat, perduda a causa de la decepció deguda a un maltracte indecent. Com a cap dels volscs, Coriolà, va tornar a Roma, però aquesta vegada lluitant a favor dels volscs, i va guanyar la batalla; Roma, els seus compatriotes, se li van rendir.  Aleshores, els romans van valorar-lo i li van oferir reconeixement; van demanar-li que els perdonés, però, ja era massa tard. Els romans van obtenir la gràcia de quedar-se vius, però van pagar la seva culpa, quedant-se vius, sí, però,  com a  esclaus dels volscs. Aquests els cobraven els impostos i els obligaren a parlar una llengua que no era la seva pròpia del lloc. Els conqueridors, acomodant-se moralment com a dominadors dins d'un marc legal fet a al seva mida d'opressors d'un poble dominat, esdevingueren els amos d'una terra que no era la seva terra natural, era, només, la seva terra conquerida. Coriolà, va ser mort pels volscs. Roma perdé la seva independència i quedà sota les lleis  dels invasors que l'havien conquerit.
E.- Tothom interpreta aquesta obra com ho fas tu?
J.- A internet hi he trobat altres interpretacions.  Aquesta és la que jo he fet perquè n'he tret una ensenyança.
E.- Quina ensenyança n'has tret?
J.- He descobert, segurament degut a la meva inclinació natural per la psicologia, un nou complexe  per afegir a la llarga llista de comportaments neuròtics que integren els estudis de les anàlisi psicoanalítiques; l'anomeno el complex de Coriolà.
E.- En què consisteix aquesta actitud o comportament neuròtic  de transtorn de la personalitat?
J.- El considero neuròtic de conseqüència, degut a una causa externa, no pas de  naturalesa pròpia o intrínseca a la personalitat. Vull dir, amb això, que és una autodefensa contra el maltractament que hom sofreix per part dels propis compatriotes. Unes vegades per enveja, altres per ignorància, incomprensió i tot sovint per egoismes, mesquineses i gelosies de diverses modalitats. N'hi ha afeccions de diferents intensitats i formes. Algunes, es queden en el ressentiment, o allò que se'n diu, quedar-se dolgut; aquesta és una actitud de forma passiva, sense acció de  revenja.
E.- Podries posar-me un exemple de personatge català al qual consideris que  va ser un exiliat coriolà?
J.- Si; ara mateix te'n podria dir dos:  Anselm Turmeda i Eugeni d'Ors. Te'n diré més, ja que, a Catalunya, de genis catalans, artistes, poetes, arquitectes, futbolistes, empresaris, ..., N'hi ha hagut molts de maltractats, difamats, menystinguts, escarnits i marginats  pels seus propis compatriotes catalans. La llista dels  catalans dolguts per culpa d'altres catalans es podria fer molt llarga. Podria afegir-hi, Gaudí, Dalí, Verdaguer, Xirinacs,...Afortunadament, tots no han caigut en el complex de Coriolà, sinó que  s'an mantingut ferms en la catalanitat.Però, dolguts; perquè són humans.
E.- El teatre, és teràpia en el món hel·lènic. Penses que aquest, recent  "complex de Coriolà" que acabes de descobrir en una obra de teatre de Shakespeare,  és un dels mals psicològics que pateix la societat catalana?  Catalunya com a nació?
J.- Sí.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com





divendres, 1 de novembre de 2013

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles 1/3

Una entrevista del periodista  Daniel Solano a Jordi Salat



En un món tan multicultural, es torna a fer evident la necessitat d’exigir el respecte  per les cultures naturals de cada lloc, les originals o vernacles, que han de ser el marc referencial d’integració de la diversitat en un tronc comú: la naturalitat o vernaclitat. Només, des de dins del marc original es pot anar cap a l’infinit.  Ser universal, vol dir, fer-se del lloc on habites, donar testimoni del “Genius Loci”.  Hem volgut endinsar-nos una mica en aquest àmbit de la sociolingüística de la mà de l’inesgotable investigador i historiador Jordi Salat. Autor del llibre ‘Les quatre columnes catalanes’ i del documental ‘Ramon Llull, Montserrat i l’escala de l’enteniment’, ara acaba de presentar, fa uns mesos, el seu nou llibre anomenat ‘Vernaclística’, tot un manifest en favor de les cultures naturals, autòctones o pròpies de cada lloc i el seu sentit universal. 

  
- Quines són les llengües que anomenem vernacles?


- Són les llengües de la terra, del lloc, són les del geni o origen de la paraula. Són llengües amb alè creatiu. En llenguatge oriental podríem dir que són llengües que tenen energia “Ki”, i combreguem amb el Tao, perquè són plenes de l’energia creadora. Son l’expressió del ‘genius loci’, que les fa llengües vives i creadores de Realitat.  Les entenc com a les llengües que participen de la Creació del món, les que són subjectes actius, llengües vives, del “Llibre de les Metamorfosis o Canvis” anomenat I King o I Ching. Jo també els dic que són les llengües de la deessa Asherah, la Senyora Reina del Cel,  de la que parlen les antigues cultures d’Ur de Caldea. En el sistema filosòfic de Ll. M. Xirinacs, el model Globàlium, se les podria anomenar llengües tel·lúriques o noumèniques. Diversos sistemes filosòfics i religions els han donat els seus respectius noms. En el fons, en essència, volen dir el mateix. L’Església Catòlica, en el Concili Vaticà II, les va anomenar “llengües vernacles”.
Tai Ki .Tao te King
Les quatre columnes amb símbols zodiacals. Monument a la deessa Asherah d’ Ur de Caldea
Hiperesfera del Model Globàlium de Ll. M. Xirinacs.


- No és un concepte massa conegut...
- Una vegada un professor d’universitat em va advertir que això de les llengües vernacles era un concepte desacreditat pel fet que va ser utilitzat de manera despectiva  per l’espanyolisme del règim del general Franco. Per tant, hi ha tota un generació d’acadèmics formats sota aquest règim, que rebutja aquest concepte adulterat pel feixisme. Hem de renunciar a una paraula pel fet que ens ha estat adulterada o l’hem de revestir amb el seu concepte original? Penso que s’ha de  regenerar, o sigui, genuinitzar, tornar al sentit original,  tot allò que ha estat adulterat. Buscar paraules substitutives és fer una Realitat alternativa,  que no vol dir  fer la Realitat de Veritat.

- Es un terme proscrit.
- Exacte. Ens han volgut fer creure que les llengües escolàstiques, com ara el llatí, han estat les llengües cultes de la història. Però resulta que fins-i-tot el principal representant de l’escolàstica, Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274), autor de la Summa Theológica, pensava en una llengua vernacle i llegia diverses llengües vernacles.  De fet, en la seva “Summa”,  es va dedicar a traduir al llatí allò que s’havia “pensat” en llengües vernacles, com la jònica, hel·lènica, de Grècia i altres de diversos llocs d’Europa que no han estat reconeguts com a nacions ni Estats. Aquest monjo, fet sant, va recollir tot el saber del moment en teologia i el va recollir en un llibre que ens ha arribat escrit en llatí. Però aquests sabers, els va transcriure d’altres llengües, que són les llengües originals i creatives, llengües vernacles, com per exemple ho era l’esmentada  la llengua jònica hel·lènica. El lloc on va viure Sant Tomàs, Aquino, està a les terres de Sicília, terres de la Corona d’Aragó, que tenia com a llengua oficial el català. Sant Tomàs, era d’origen germànic, de la noble família Hohenstaufen. L’escut del Regne de Sicília, porta l’àguila dels Hohenstaufen i els quatre pals catalans de la Corona d’Aragó. O sigui, l’escut de La Provença i  original del noble Casal de Barcelona. Un poder malèfic, que adultera la Realitat i la Història, i adultera enciclopèdies i diccionaris,  ens vol fer creure allò que no és Veritat, i ha proscrit allò que és Veritat. Ha proscrit l’Ésser i vol fer adorar el No-Ésser. Aquest poder malèfic, presenta a  Tomàs de Aquino com a italià i la llengua llatina de Roma com a llengua culta, tot negant el valor de les llengües vernacles i la identificació autèntica del personatge històrics en el seu marc natural vernacle, que en cas de  Tomàs de Aquino, era alemany i català.
Escut Regne de Sicília
Escut de Aquino


- Per tant, el llatí, en aquest cas, no va ser la llengua sàvia...

- Sovint la llengua llatina només va ser la llengua de transmissió, no pas de creació. Allò que va fer l’imperi romà, va ser transcriure els coneixements de les llengües vernacles al llatí, per fer-nos creure que la seva llengua era la llengua de la saviesa. I aquest engany, després perpetuat pels escolàstics al llarg de l’edat mitjana i el renaixement, l’han repetit molts imperis; entre ells, els imperialistes espanyols, que ho volgut fer creure que la llengua viva era la llengua “espanyola” o castellana, ( negant el valor a les llengües vernacles com les de Catalunya, Galícia i Euskadi) igual com els imperialistes de Roma van voler fer creure que ho era la llengua “romana” o llatí ( negant el valor a les llengües de Nursia amb Sant Benet (480-547), d’Umbría amb Joan Bernat d’Assís, conegut com a Sant Francesc (1182-1226), i de Sicília amb Sant Tomàs de Aquino (1225-1274) ). Així ens trobem que les enciclopèdies espanyoles  diuen “el espanyol” quan parlen de Dalí, Gaudí, Miró, Tàpies, Pep Guardiola, Ferran Adrià, etc, sense esmentar la seva identitat vernacla o original catalana.  Configuren la Realitat en funció dels interessos polítics de l’espanyolitat castellanista,  no pas de la vernaclitat universalista,  o sigui dels orígens que ens fan sintonitzar amb el geni i l’alè ;  el Ki, del qual parlen els taoistes; o, l’Esperit Sant, del qual parlen els cristians, que ho celebren per la Festa de Pentacosta. Recentment, tot estudiant el sistema filosòfic fet per Ll. M. Xirinacs, el Globàlium, model relacionat amb el marc de raonabilitat i cientificitat de l’Ars Magna de Ramon Llull, m’he adonat que la llengua vernacla es pot dir també, llengua tel·lúrica o llengua noumènica;  la lingüística està en les seves vuitanta categories i en el fusos que componen la seva Hiperesfera  de base quàntica.

 Hiperesfera del model Globàlium de Ll. M. Xirinacs