divendres, 1 de novembre de 2013

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles 1/3

Una entrevista del periodista  Daniel Solano a Jordi Salat



En un món tan multicultural, es torna a fer evident la necessitat d’exigir el respecte  per les cultures naturals de cada lloc, les originals o vernacles, que han de ser el marc referencial d’integració de la diversitat en un tronc comú: la naturalitat o vernaclitat. Només, des de dins del marc original es pot anar cap a l’infinit.  Ser universal, vol dir, fer-se del lloc on habites, donar testimoni del “Genius Loci”.  Hem volgut endinsar-nos una mica en aquest àmbit de la sociolingüística de la mà de l’inesgotable investigador i historiador Jordi Salat. Autor del llibre ‘Les quatre columnes catalanes’ i del documental ‘Ramon Llull, Montserrat i l’escala de l’enteniment’, ara acaba de presentar, fa uns mesos, el seu nou llibre anomenat ‘Vernaclística’, tot un manifest en favor de les cultures naturals, autòctones o pròpies de cada lloc i el seu sentit universal. 

  
- Quines són les llengües que anomenem vernacles?


- Són les llengües de la terra, del lloc, són les del geni o origen de la paraula. Són llengües amb alè creatiu. En llenguatge oriental podríem dir que són llengües que tenen energia “Ki”, i combreguem amb el Tao, perquè són plenes de l’energia creadora. Son l’expressió del ‘genius loci’, que les fa llengües vives i creadores de Realitat.  Les entenc com a les llengües que participen de la Creació del món, les que són subjectes actius, llengües vives, del “Llibre de les Metamorfosis o Canvis” anomenat I King o I Ching. Jo també els dic que són les llengües de la deessa Asherah, la Senyora Reina del Cel,  de la que parlen les antigues cultures d’Ur de Caldea. En el sistema filosòfic de Ll. M. Xirinacs, el model Globàlium, se les podria anomenar llengües tel·lúriques o noumèniques. Diversos sistemes filosòfics i religions els han donat els seus respectius noms. En el fons, en essència, volen dir el mateix. L’Església Catòlica, en el Concili Vaticà II, les va anomenar “llengües vernacles”.
Tai Ki .Tao te King
Les quatre columnes amb símbols zodiacals. Monument a la deessa Asherah d’ Ur de Caldea
Hiperesfera del Model Globàlium de Ll. M. Xirinacs.


- No és un concepte massa conegut...
- Una vegada un professor d’universitat em va advertir que això de les llengües vernacles era un concepte desacreditat pel fet que va ser utilitzat de manera despectiva  per l’espanyolisme del règim del general Franco. Per tant, hi ha tota un generació d’acadèmics formats sota aquest règim, que rebutja aquest concepte adulterat pel feixisme. Hem de renunciar a una paraula pel fet que ens ha estat adulterada o l’hem de revestir amb el seu concepte original? Penso que s’ha de  regenerar, o sigui, genuinitzar, tornar al sentit original,  tot allò que ha estat adulterat. Buscar paraules substitutives és fer una Realitat alternativa,  que no vol dir  fer la Realitat de Veritat.

- Es un terme proscrit.
- Exacte. Ens han volgut fer creure que les llengües escolàstiques, com ara el llatí, han estat les llengües cultes de la història. Però resulta que fins-i-tot el principal representant de l’escolàstica, Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274), autor de la Summa Theológica, pensava en una llengua vernacle i llegia diverses llengües vernacles.  De fet, en la seva “Summa”,  es va dedicar a traduir al llatí allò que s’havia “pensat” en llengües vernacles, com la jònica, hel·lènica, de Grècia i altres de diversos llocs d’Europa que no han estat reconeguts com a nacions ni Estats. Aquest monjo, fet sant, va recollir tot el saber del moment en teologia i el va recollir en un llibre que ens ha arribat escrit en llatí. Però aquests sabers, els va transcriure d’altres llengües, que són les llengües originals i creatives, llengües vernacles, com per exemple ho era l’esmentada  la llengua jònica hel·lènica. El lloc on va viure Sant Tomàs, Aquino, està a les terres de Sicília, terres de la Corona d’Aragó, que tenia com a llengua oficial el català. Sant Tomàs, era d’origen germànic, de la noble família Hohenstaufen. L’escut del Regne de Sicília, porta l’àguila dels Hohenstaufen i els quatre pals catalans de la Corona d’Aragó. O sigui, l’escut de La Provença i  original del noble Casal de Barcelona. Un poder malèfic, que adultera la Realitat i la Història, i adultera enciclopèdies i diccionaris,  ens vol fer creure allò que no és Veritat, i ha proscrit allò que és Veritat. Ha proscrit l’Ésser i vol fer adorar el No-Ésser. Aquest poder malèfic, presenta a  Tomàs de Aquino com a italià i la llengua llatina de Roma com a llengua culta, tot negant el valor de les llengües vernacles i la identificació autèntica del personatge històrics en el seu marc natural vernacle, que en cas de  Tomàs de Aquino, era alemany i català.
Escut Regne de Sicília
Escut de Aquino


- Per tant, el llatí, en aquest cas, no va ser la llengua sàvia...

- Sovint la llengua llatina només va ser la llengua de transmissió, no pas de creació. Allò que va fer l’imperi romà, va ser transcriure els coneixements de les llengües vernacles al llatí, per fer-nos creure que la seva llengua era la llengua de la saviesa. I aquest engany, després perpetuat pels escolàstics al llarg de l’edat mitjana i el renaixement, l’han repetit molts imperis; entre ells, els imperialistes espanyols, que ho volgut fer creure que la llengua viva era la llengua “espanyola” o castellana, ( negant el valor a les llengües vernacles com les de Catalunya, Galícia i Euskadi) igual com els imperialistes de Roma van voler fer creure que ho era la llengua “romana” o llatí ( negant el valor a les llengües de Nursia amb Sant Benet (480-547), d’Umbría amb Joan Bernat d’Assís, conegut com a Sant Francesc (1182-1226), i de Sicília amb Sant Tomàs de Aquino (1225-1274) ). Així ens trobem que les enciclopèdies espanyoles  diuen “el espanyol” quan parlen de Dalí, Gaudí, Miró, Tàpies, Pep Guardiola, Ferran Adrià, etc, sense esmentar la seva identitat vernacla o original catalana.  Configuren la Realitat en funció dels interessos polítics de l’espanyolitat castellanista,  no pas de la vernaclitat universalista,  o sigui dels orígens que ens fan sintonitzar amb el geni i l’alè ;  el Ki, del qual parlen els taoistes; o, l’Esperit Sant, del qual parlen els cristians, que ho celebren per la Festa de Pentacosta. Recentment, tot estudiant el sistema filosòfic fet per Ll. M. Xirinacs, el Globàlium, model relacionat amb el marc de raonabilitat i cientificitat de l’Ars Magna de Ramon Llull, m’he adonat que la llengua vernacla es pot dir també, llengua tel·lúrica o llengua noumènica;  la lingüística està en les seves vuitanta categories i en el fusos que componen la seva Hiperesfera  de base quàntica.

 Hiperesfera del model Globàlium de Ll. M. Xirinacs