dimarts, 31 de desembre de 2013

PARLEM DE CRISTÒFOR COLOM I LA SEVA CATALANITAT 1 i 2/4


PARLEM DE CRISTÒFOR COLOM I LA SEVA CATALANITAT[1] 1/4



Dibuix referent a la Nau de Cristòfor Colom amb creu vermella sobre fons blanc. Creu de l’Orde del Temple del Rei Salomó i de Sant Jordi

Per què ets va interessar per aquest tema?

L’explicació  que em van donar a l’escola dient que  Castilla havia participat en  la descoberta d’Amèrica  no em va deixar mai convençut,  ja que , pensava: com pot ser  això si a Castella no hi ports de mar i per tant no hi ha mariners?

Pertanys alguna institució o associació d’estudis colombins?
No.

Està reconeguda la teva feina en els estudis sobre Colom?
Per part d’algunes persones sí; valoren i comparteixen les meves hipòtesi, investigacions, conjectures, deduccions i conclusions. N’hi ha d’altres que no.

Has publicat treballs o articles sobre Colom?
Si. Es poden consultar en el meu web www.jordisalat.cat

Estàs d’acord en que Colom és l’home de les mil cares?

No. Colom era un monjo terciari franciscà i això comporta una identificació, i uns principis, que tenen en la bondat, la sinceritat i honestedat una de les seves bases essencials. S’ha de discernir el gra de la palla. Colom va ser, i encara és,  difamat i  calumniat. Per a descobrir qui era realment Colom, el català Colom, s’ha de fer servir el seny o sentit comú, ja que no ens podem refiar dels documents. El “documentarisme”, és de mal fiar, ja que hui han hagut moltes adulteracions.



Colom amb l’hàbit franciscà i envoltat de franciscans en el moment de la seva mort

Per què creus que Colom no deia mai d’on era?

Colom no deia mai d’on era?  Què t’ho ha fet pensar això? Qui t’ho ha fet creure això? Jo penso que sí que ho deia, però ens ho han amagat. Ell, no; els altres. Com es pot signar un document davant d’un notari, com va fer a les Capitulacions de Santa Fe, sense estar identificat? Ningú s’ha fixat en que el Notari, Joan de Coloma, era català, funcionari de la Corona d’Aragó, que tenia com a llengua oficial el català? Per a què volien una reina que parlava castellà, i un  genovès que parlava genovès ( Itàlia encara no existia com la coneixem actualment), un notari que escrivia en català, la llengua oficial de la Corona d’Aragó i Catalunya?  La Corona d’Aragó i Catalunya era una confederació d’Estats amb sobirania política i moneda pròpia.  Quin sentit té que un notari d’aquest Estat, que repeteixo, tenia com a  llengua oficial la llengua catalana,  sigui  redactant les Capitulacions, escriptura del contracte subscrit entre un genovès, Colombo, i una castellana la reina Blanca de Castilla? Ara bé, si tenim en compte que l’altre personatge present, el rei Ferran II, era rei  de la Corona de  Catalunya i Aragó, aleshores sí que en té de sentit; això vol dir que el contracte es va fer amb l’Estat que tenia com a llengua oficial el català: la Corona d’Aragó, que era integrada pels “regnes” de Catalunya[2], Aragó, València, Mallorca i probablement relacionats amb  el Regne de Sardenya, el Regne de Nàpols i el Regne de Sicília que formaren part de la Corona d’Aragó. Preguntem-nos: Cristoforo Colombo, un genovès que no sabia català, podia signar i donar el seu vist-i-plau,  un document tant important com les Capitulacions de Santa Fe,  escrites per un notari català, en català, sense entendre allò que s’hi deia? 

Quantes teories colombines hi ha avui en dia serioses?

Penso que  n’hi ha diverses; no sé  quantes.  A mi , hi ha una teoria que la considero seriosa, i que és la teoria que  ens diu que  Colom era cristià,  un monjo terciari franciscà, relacionat amb els templers i amb “Torroja” de la Segarra. ( El seu nom original  d’aquest municipi era “Torroja” ara l’han adulterat i li diuen “Tarroja”)  I, relacionat per tant,  en certa manera, amb el templer nascut a Solsona, Arnau de Torroja, novè Gran Mestre del Temple. Castilla no ha tingut mai cap Gran Mestre del Temple. Catalunya n’ha tingut més de quatre. I, alguns templers importants eren de les terres de Lleida. N’estic convençut que Colom era templer. I, penso que els cavallers de l’Orde del Temple del Rei Salomó,  eren “asherahites” no eren “jahvehites”; això vol dir que el seu cristianisme era el del culte a la deessa Asherah. Jahvé va prohibir aquest culte, que està relacionat amb el zodiacalisme i les divinitats, i verges, negres com és el cas d’Isis. El culte a Isis venera el toro no el mata, com fan els espanyols. Asherah. té com a simbolisme l’arbre i els troncs. Considero que el “Tió” , que és un tronc, és una tradició cultural asherahita i que aquesta cultura és la que tenia Colom en tant que català i  templer, ja que, al meu entendre,  era la del rei Salomó.


  



[1] Entrevista feta per R.C. alumne d’una escola de Lleia a Jordi Salat

[2] La història oficial diu que Catalunya era un Principat, del qual  l’antic Regne de Lleida en formava part. Tot això s’ha d’explicar més extensament,   en una entrevista no hi ha prou espai.



Luis de Ulloa y Cisneros

Va ser important la feina de Lluís Ulloa? Per què?

El considero el millor historiador de tots el que he llegit sobre  el tema de la catalanitat de Cristòfor Colom. Per diversos motius, a més de ser un meticulós historiador i molt professional, volia fer honor a la Veritat i fer-ho amb dignitat i sense vanitat.
1.- Ulloa era peruà,  d’origen gallec, i volia demostrar que Colom era gallec. Quan va anar investigant i va arribar a la conclusió que era català, ho va dir anteposant la veritat a la vanitat.
2.- L’espectre de temes relacionats amb Colom que va plantejar és molt ampli. Ell,el va relacionar amb Ramon Llull.

Vol destacar algun historiador català que hagi tractat el tema Colom?

Només un, en Caius Parellada. Entre els historiadors catalans,m’atreveixo a dir que, tots, han fet aportacions molt lloables. No obstant,  no s’ha fet bona pinya, no s’han articulat les aportacions en un conjunt. He trobat  moltes lluites egòlatres i gelosies, mútues desqualificacions: A vegades, amb  argumentacions mancades de respecte. He sentit a dir davant d’una discrepància, despectivament,  “aquest el que vol és marcar paquet”, en lloc d’oferir una reflexió respectuosa com a resposta constructiva. Egos que cerquen  la pròpia glòria vanitosa més que no pas descobrir  la Veritat.   Per altra banda, alguns són ateus i materialistes, no han tingut formació cultural cristiana o bíblica; i, els documents que analitzen sobre els fets relacionats amb Colom, trobo que  no els saben interpretar dins el marc referencial corresponent, que és un marc religiós. Colom,  era molt religiós; era cristià. Va posar-se un nom adoptiu, com feien els frares franciscans que feien els vots religiosos, “Cristo Ferens” o “Xristo Ferens”. Aquest, però, no era el seu nom de pila baptismal. Colom, parlava de l’Esperit Sant. Això també ho feien els càtars i els “santjoanistes”.  Això comporta una determinada concepció “espiritual” (ell era franciscà, templer franciscà, això penso ). Està documentat que el seu guia espiritual era un català de Calàbria, en Joaquim de Flor, conegut amb els seu nom italianitzat de “Joachim de Fiore. No era catòlic  d’obediència servil a la dogmàtica de la jerarquia religiosa de l’Estat Vaticà.  Potser per això no l’han fet “sant” tot i ser l’evangelitzador cristià més gran de la Història. Les investigacions sobre Cristòfor Colom, han de fer-se dins el marc de la religiositat cristiana i dins del marc de la història de la Corona d’Aragó  que tenia com a llengua oficial la llengua catalana.  Em sembla que alguns historiadors catalans diuen autèntics disbarats. Per altra banda,  jo, de moment, no em puc creu que Colom tingués 70 anys l’any 1492 . S’ha de tenir molta empenta per a fer aquella gran proesa  marinera. Hi ha qui diu que sí que pot ser, potser per a  justificar la seva personal teoria, pecant de vanitat, però jo no m’ho puc creure ( de moment). Al meu entendre, cap historiador català ha arribat a l’alçada del peruà, d’origen gallec, Don  Luis de Ulloa y Cisneros. Les seves recomanacions respecte  de la relació de Colom amb Ramon Llull, un altre català franciscà, no han estat prou estudiades. Aquesta és la meva línia d’estudi i d’investigació. Els  nobles i reis catalans de la Corona d’Aragó,  com Jaume I, eren sota la guia espiritual de frares franciscans i relacionats amb els templers. I, Colom, era un noble català i penso que templer. Els nobles de la Corona de Castilla, estaven relacionats  amb els dominics, no pas amb els franciscans. Els nobles de Gènova no estaven pas relacionats amb els franciscans. Colom, va anar a la Ràbida, un convent de franciscans. El Dr. Ulloa, també ens va indicar la importància de Dídac Colom, el germà de Colom, que era sacerdot,  del qual ens diu que, probablement, era el seu germà gran, i que  no era ben vist per les autoritats catòliques de Roma. S’hauria d’esbrinar quina mena de cristianisme professava en Dídac Colom. De tots els historiadors “colomians”, a qui més  admiro és a Don Luís de Ulloa y Cisneros, per la seva investigació, les seves intuïcions exposades com a hipòtesi de treball  i per la seva noblesa d’ànima. Estimava la Veritat i no es deixava vèncer per la vanitat, ni per les actituds hostils dels ignorants que el calumniaven i difamaven.

Seria possible reconstruir l’ADN a partir dels ossos de Colom?

Si es sabés del cert que són de Colom potser si. Però, no es pot saber del cert. Qui ho pot assegurar que són els ossos de Colom?

S’ha fet?

S’ha fet sobre uns suposats ossos  que es troben a Sevilla. Els resultats, que jo sàpiga, no s’han dit públicament.

Suposant que el descobridor era català es pot assegurar de quina zona era?

Es pot exposar, a mena de conjectura, com a hipòtesi sobre argumentacions raonables.   Les conjectures,  són molt importants, quan segueixen un fil “senyat”  d’observacions. No s’han de menystenir. S’han de valorar en la seva justa mesura. Tot sovint la veritat,  com els grans descobriments, tenen el seu origen en una conjectura. D’altra banda tenim un document  que hi posa “Colom”.


Carta de Colom, on es pot llegir “Colom”



dimecres, 18 de desembre de 2013

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles 3/3




- Tornant al vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües vernacles?
- Malauradament, moltes persones encara consideren que hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona. Espanya, per exemple, oculta al món les seves llengües vernacles i fa lleis per a anorrear-les. Recentment, els darrers anys,  hem llegit moltes notícies a la premsa sobre l’actitud hostil dels espanyols castellanistes contra la llengua catalana, tant a Catalunya, com a Balears com a València. No valoren ni respecten les llengües vernacles. Mai ho han fet. Sempre han negat el factor territorial de les llengües, com és el cas de les vernacles – naturals o originàries- dels seus respectius llocs. El català n’és una d’elles. Fins i tot el poder anti-vernaclista de l’espanyolisme castellanista canvia el seu nom com és el cas del català de les terres de la Franja que ara vol fer anomenar “lapao”. Han volgut fer creure a l’academicisme internacional que el castellà és la única llengua culta de l’estat espanyol i que el basc, el gallec o el català són llengües de segona categoria. Han parlat despectivament de les llengües vernacles,les quals, com he comentat són llengües creadores de Realitat. L’espanyolisme anti-vernaclista no parla de Realitat, parla de “Legalitat”.  Talment sembla, en base als arguments que llegeixo a la premsa, que, parlant català, a les terres de la geografia catalana,  es pot arribar fins a l’Infinit, parlant en espanyol, només es pot arribar fins a la “Constitución Española”.  La creativitat, però, està en les llengües vernacles que volen destruir. A Madrid, hi ha museus, plens d’obres d’art, fetes per artistes de nacions vernacles; entre aquests, Dalí, Tàpies i Miró que tenien com a llengua vernacla el català i no pas el castellà o espanyol. Els diccionaris espanyols els presenten com a “espanyols”, no esmenten la seva identificació cultural amb la llengua vernacla catalana.

- Llavors la llengua castellana no és vernacla?

La llengua castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a Castella, la seva àrea geogràfica natural; però quan  s’exporta a l’exterior, més enllà de la seva frontera natural,  perd el contacte amb el ‘genius loci’, o sigui amb allò que els taoistes xinesos en diuen l’energia “ki”, o Xirinacs en diu en el seu model Globàlium el “noümen”,  i perd la creativitat ja que no té vincle amb la vernaclitat. Es el mateix que passa a totes les llengües. La vernaclitat vincula la llengua a l’esperit de la terra, amb el lloc. L’espanyolisme castellanista no vol parlar de llengües territorials, parla només de llengües individuals. I, ho fa perquè  la concepció de llengua individual, donat que els castellans són molts, afavoreix la seva hegemonia, i depredació colonial i  imperialista. Una llengua sense  vernaclitat, - alè, ki, esperit, noümen-, és una llengua morta, encara que la parlin 700 milions de persones. Una llengua sense vernaclitat  fa una bombolla justificada amb un marc legal; una llengua amb vernaclitat , fa participació amb el Cosmos, amb el fluid de la Vida que no és una bombolla, és una esfera autènticament global, com una  volta o bóveda celeste. 


Esfera Celeste  i   Esfera model Globàlium de Ll. M. Xirinacs

- El vernaclisme és només un tema de llengües?
- No. L’obra del basc Oteiza o del català Tàpies, per exemple, son fruit de cultures vernacles, com ho són la basca i catalana. El seu treball va ser pensat en llengua vernacla i respon a l’energia d’un lloc determinat, a un ‘genius loci’ concret. En els mitjans de comunicació anti-vernaclistes, son presentats com a espanyols perquè Euzkadi i Catalunya estan  dins d’Espanya, sense esmentar el seu origne vernacle basc i català. Oteiza i Tàpies, però, no pensaven en español, o sigui, en castellà; pensaven en basc i en català; dues llengües vernacles, oringlas . naturals del seu territori o geografia natural: Euskadi i Catalunya. És, doncs, la vernaclitat o sentit creador original, un tema espiritual que comporta una visió civilitzadora. El vernaclisme és una concepció cultural , una cosmogonia amb la seva mitologia universal. Això de conceptuar les llengües en funció de la quantitat de persones que les parlen, com a majoritàries o minoritàries, és una conceptualització errònia, ja que no té en consideració el valor qualificatiu, el valor de creació propi d’una llengua veritablement viva. Una llengua viva, no és la que es parlada per molt agent, sinó la que la que té “geni”, origeneitat o vernaclitat, comunió amb el Geni de cada lloc. Allò que els cristians en diuen  alè o esperit, els taoistes en diuen ki, o el físics en diuen energia vital.

- L’enemic del vernaclisme seria l’imperialisme?
- El que passa és que l’imperialisme, és que es degenera ja que en el seu origen, moltes vegades,  trobem una “confederació”, que amb el temps i l’organització del poder,  acaba negant les cultures i les nacions vernacles que s’haurien de confederar voluntàriament i amb mutu respecte, perquè, amb l’excusa de fer-ne una síntesi cultural, al final acaba creant una nova entitat que no s’ajusta a la realitat i que ho confon tot. De forma que destrueix l’origen creador, la vernaclitat. A més, l’imperialisme respon a criteris polítics, mentre que el vernaclisme és una noció cultural, més lligada al territori i a unes nocions astrològiques o zodiacals. La comunió amb la naturalesa comença per parlar amb la llengua del territori. A  l’àrea geogràfica catalana, a la terra catalana, llengua territorial, només ho és la catalana. Els imperialismes que han sotmès a la nació catalana, sempre han volgut destruir la catalanitat, la origeneitat pròpia de Catalunya. Recomano la lectura del llibre “L’Esperit de Catalunya” de Josep Trueta, i “`La matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu.

- Astrològiques?
- Es basa en conceptes astrològics i aspectes de la cultura hel·lènica. Fixa’t que hel·lenisme ve d’Helena, però també d‘Helios, que vol dir Sol. Totes les cultures hel·lèniques tenen un marc referencial astrològic, el qual, sovint va lligat al lloc on es desenvolupen. La mitologia hel·lènica, com totes les mitologies humanístiques arreu del món,  te un marc zodiacal. A Occident tenim molts exemples, com poden ser Europa, París que són de mites, o l’antiga Tàuride i Síria que són noms zodiacals[1]. I al darrera de tot això, a més, hi ha un concepte de la divinitat amagat, que és molt diferent al que ens han ensenyat amb aquesta barreja de l’antic i el nou testament que han fet els catòlics. Hi ha un cristianisme que te una concepció zodiacal. Aquesta mena de concepció cristiana la trobem en l’art romànic del Pirineu ( català, occità, aragonès i  basco-navarrés).




Art romànic del Pirineu
El Sol i les dotze cases zodiacals. Jesús i els dotze apòstols.

- Podem parlar, per tant, de nacions vernacles?
- Alexandre Deulofeu ja va distingir un cicle espiritualista i creador que va originar les nacions vernacles d’Europa, com ara Catalunya, el País Basc, la Llombardia, etc. Aquestes nacions tenen l’esperit creador del geni del lloc. Però compte, que parlem del lloc i no pas de la raça. En el vernaclisme, el concepte de llengua no és ètnic, sinó territorial. Un concepte, aquest, el territorial, que l’espanyolisme castellanista que vol castellanitzar la geografia catalana, nega aferrissadament. Pel vernaclisme, la llengua materna no és la de la mare humana o biològica, sinó la de la mare terra, la del lloc o de l’hàbitat on  hom habita. De llengua materna, a les terres catalanes, només n’hi ha una: la del lloc. La catalana entesa com a llengua tel·lúrica o del geni del lloc. En el llenguatge  del Globàlium  xirinaquià, en podríem dir llengua i nació  tel·lúrica o noümènica.


- Europa és vernacla?
-  En la mitologia original, sí, donat que l’hel·lenisme està impregnat de vernaclisme, ja que el pensament era original i expressat en les llengües naturals i pròpies de cada lloc. Els filòsofs parlaven la llengua dels nadius igual que ho feien els cristians primitius i així ens ho recorda la festa de la Pentacosta, o la del do de llengües. Els mites originals tenen una base zodiacal, igual com la té el vernaclisme, i és característica universal de les mitologies originals. L’actual Europa, però, està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles, i la concepció cultural que els dóna sentit. Quan s’estava construint la Unió Europea es parlava de l’Europa de les Nacions, enteses com a nacions vernacles o naturals. Alguns en deien “regions”. Ara, però,  ja no en sento parlar, o se’n parla poc i malament, de forma indefinida. Als anys seixanta, per exemple, amb motiu del Concili Vaticà II, l’Església Catòlica reivindicava que s’havien de recuperar i reconèixer les nacions i llengües vernacles, i ara, en canvi, hi ha una contrareforma de caire estatalista que nega aquesta realitat, o la valora hipòcritament, sense el reconeixement que les dignifiqui. Només cal escoltar el que diu la Conferència Episcopal Espanyola, escoltant allò que diu sobre l’espanyolisme, sembla que si no es parla en castellà ja no ets cristià.  Quan, la característica cristiana original era el parlar en la llengua vernacla pròpia de cada lloc. Ara, els catòlics vaticanistes, neguen el valor territorial de les llengües. Hi ha hagut una contrareforma, i aquesta, te quelcom a veure amb l’Opus Dei i el seus militants espanyolistes. 
A Amèrica Llatina, en canvi, les coses van per un altre camí. Allí s’ha recuperat una bandera anomenada ‘Wifala’.

Aquesta bandera representa les nacions originàries d’Amèrica, Abya Yala, és el seu nom precolombí. En els seus discursos, el president de l’Estat “Plurinaconal” de Bolívia, Evo Morales,  parla d’una divinitat anomenada ‘Pachamama’, que té característiques  que es poden relacionar amb les nostres verges negres cristianes, tenint en compte el seu sentit hermètica, la deessa Isis d’Egipte o la deessa Asherah. I els presidents dels Estats llatinoamericans,  com l’Evo Morales, fan onejar la Whiphala en les seves institucions al mes alt nivell i parla de Bolívia com a Estat Plurinacional, tot fent reconeixement de les nacions, o pobles, originaris, que jo anomeno vernacles, seguint la tradició cristiana del Concili Vaticà II. M’identifico,  en gran part, amb el discurs que va fer Evo Morales conegut amb el nom de Manifiesto de la Isla del Sol , fet el 2013
A mi em sembla que a les nacions vernacles ens cal una bandera identificadora de la nostra realitat nacional conjunta i és per això que en el meu llibre Vernaclística proposa “una bandera internacional” . Aquesta bandera permetria a Catalunya tenir uns aliats i un discurs diferent del discurs anti-vernaclista usat pels espanyols castellanistes de l’Estat espanyol, i els seus aliats, entre aquests,  els que hi tenen al l’Estat vaticà. 

- Una senyera vernaclística.

- Els nadius, les nacions originàries o vernacles,  de llatinoamèrica, en llenguatge vernaclística hem de referir-nos-hi com a Abya Yala, el seu nom original,  son conscients del poder d’aquest símbol que els agermana, la bandera Wifala. I els pobles originaris europeus també necessitem una bandera que ens ens faci caminar plegats.

Aquesta bandera d’Europa és la bandera dels Estats.

Aquesta Europa que s’està fent, no té en consideració el valor fonamental de la identificació vernacles de les nacions que l’haurien d’integrar. Hi manca el factor vernacle o natural. Hi imperen els valor mercantils.  Catalunya, sencera, tota la seva àrea geogràfica, hauria de ser-hi reconeguda com a Estat sobirà.  Malgrat l’empressada voluntat sobiranista del poble català, de la qual  l’exitosa Via Catalana del passat 11 de Setembre de 2013, n’ha estat un impressionant exemple democràtic, escolto en boca de polítics europeus la seva oposició tot justificant-se en argumentacions que es justifiquen només amb l’obediència a la llei. La obediència a la llei, per damunt de la voluntat del poble, no és democràcia, és tirania.  No ens adonem que Europa, arrossegada, entre d’altres Estats, també per l’Estat espanyol i  l’Estat  vaticà, s’està tornant una tirania?

Aquesta seria la nostra bandera, la de l’Europa construïda sobre la base de la confederació de les nacions originals o vernacles.


Aquesta és la línia que jo veig que indica el camí que fa  el president Evo Morales des de l’Estat Plurinacional de Bolívia. I, no pas, aquells que enlairen l’actual bandera Europea, que és l’emblema d’una Europa dels Estats, que oprimeixen dins el seu marc legal, les autèntiques nacionals naturals, plenes de vida creadora i noble i pacífica voluntat política. Aquesta Europa dels Estat, tots estem veient que no funciona;  no funciona perquè  no és natural. Europa serà vernaclística o no serà. Els nostres aliats sempre seran les nacions vernacles, mai els Estats imperialistes. I les nacions originàries o vernacles, juntes, poden tenir la força necessària per transformar l’Europa dels Estats, en un Estat  Plurinacional, sobre la base de les nacions naturals o vernacles. I, si l’Estat Vaticà recupera les ensenyances del Concili Vaticà II, podria liderar a  Europa, i a nivell mundial, aquest moviment, que es manifesta com a moviment emergent, dins del fluir del temps, dins del camí, en el qual la vida, viu, i ens fa viure,  tot essent-ne  la característica pròpia i vigent en el  segle XXI, la qual ens porta, vers la Confederació Internacional de les Nacions originaries, naturals o vernacles. Cal fer tot el possible per a sintonitzar-hi.  Cal sortir del marc legal diabòlic, en el qual les lleis maten, i construir el marc legal just, en el qual,  l’esperit vivifica. Si no es vol fer servir el mot “esperit”,  per trobar-lo un mot adulterat i fet servir de forma perversa al servei de la religiositat hipòcrita, diguem-li “energia”, diguem-li  “energia ki” en llenguatge taoista, diguem-li “noumènia”[1] en llenguatge globlaliumnístic del model filosòfic de Xirinacs, però, es fa necessari esmentar aquesta substància que tot ho anima i crea la realitat o manifestació fenomènica perceptible amb els sentits dins l’espai que la conté. Donem-li un nom i un senyal identificadors.

Per a més informació recomanem la lectura del Llibre Vernaclística de Jordi Salat






[1] Neologisme que vol dir  allò que està com a  l’ésser o essència, dins el fus dit Noümen, de la Hiperesfera del  model filosòfic de Ll. M. Xirinacs.




[1] Tàuride amb Taure, Síria amb Sírius. China, amb l’energia còsmica Chi, anomenada també Ki

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles 2//3

- En quina llengua pensava Sant Tomàs d’Aquino?

Primer s’hauria de dilucidar què vol dir “pensar” i que vol dir “parlar”. Jo entenc que les llengües que fan pensar són les que estan en comunió amb el geni del lloc, l’alè de la terra,  el Ki de l’Univers, en diuen els taoistes; això és el que jo identifico també com  l’alè d’ Asherah, la Senyora Reina del Cel de la cultura camita d’Ur de Caldea, o la Nut i Isis d’Egipte. Aquesta concepció de la divinitat es relacionada amb la concepció hermètica de les verges negres, anomenades originàriament nostra senyora o en francès notre dame. Aquestes verges negres, són un fenomen aparegut en temps de construcció de catedrals, des del segle VIII fins al segle XV, i sempre reivindicant el valor essencial del lloc, com es fa vernaclísticament amb les llengües del lloc.  Actualment aquesta temàtica ha estat adulterada i encara ara es fa creure a les persones que la negror d’aquestes verges és cosa del fum de les espelmes. Això és fals. Aquesta  característica, de “llengua del lloc”,  a Catalunya i els Països Catalans de la Corona d’Aragó, només la té la llengua catalana i les seves varietats dialectals, i està relacionada amb l’iber, abans que amb el llatí.  Sobre en quina llengua pensava Sant Tomàs d’Aquino, només puc dir allò que em permet posar de manifest el nivell dels meus estudis actuals. Aquino és una població del Laci, ens diuen les enciclopèdies, però no especifiquen que,  al segle XIII, en temps de Tomàs de Aquino, nascut 1225 al castell de Rocasseca aquella terra no era italiana ni s’hi parlava italià. Va viure, en unes terres sota influència de noblesa germànica, el Regne de Sicília (1130) i Regne de Nàpols, dos regnes que, posteriorment, sense trencar lligams amb els germànics que hi eren nobles habitants del lloc, van estar relacionats amb la Corona d’Aragó, la qual,  tenia com a oficial la llengua catalana. Posteriorment va ser annexionada al que ara es coneix com a Itàlia. Dominació germànica dels Hohenstaufen (1194-1266). Dominació catalana del Casal de Barcelona i d’Urgell,  Corona d’Aragó ( 1282-1442).  El rei català, Pere el Gran, es casà amb la germànica Hohenstaufen, Constança  de Sicília (1247-1302). Constança de Sicília, fou enterrada a la catedral de Barcelona.
Tomba de Constança de Sicília a la catedral de Barcelona

 Els dos reialmes, Sicília i Nàpols, estaran separats fins el  1442  quan el  Alfons el Magnànim, que ja no era del Cas de Barcelona, sinó que era de Castilla, un Trastàmara,  conquerirà el Regne de Nàpols i provocarà el naixement del Regne de les dues Sicílies, passant els seus territoris a formar part de la Monarquia Catòlica.

En aquells temps a Aquino no es parlava llatí. Per tant, la seva llengua vernacla no era el llatí. Sant Tomàs, de fet, era un noble de família germànica, lligat a la dinastia dels Hohenstaufen, molt relacionats amb el Casal de Barcelona i els  Urgell catalans. 


Escut d’Armes del Regne de Sicília. Àguila dels Hohenstaufen germànics  i quatre pals catalans del Casal de Barcelona


Una dada interessant és que l’antic escut d’armes dels Aquino porta la senyera. Per tant, podria ser que els orígens d’aquest personatge hagin estat manipulats, com tants d’altres de la nostra història. Aquest personatge, Sant Tomàs de Aquino,  podria tenir vincles amb Catalunya que han estat esborrats.  Ens diuen que va escriure llibres en llatí, però en realitat els va traduir al llatí. De quines llengües  va traduir i posar en llatí? Aquesta és la qüestió  per esbrinar quines són les llengües realment vives i creadores.



Escut del Regne de Nàpols (1442-1816) amb els quatre pals catalans de la Corona d’Aragó



No era Itàlia era Corona d’Aragó i la llengua oficial era el català

D’altra banda, la tomba de Sant Tomàs d’Aquino, es troba a Tolosa de Llenguadoc, a Occitània, on es parla llengua d’oc com a llengua vernacla. Actualment ha estat afrancesat i s’hi parla oficialment francès o sigui langue d’oil.  En aquell temps no s’hi parlava francès, o sigui, langue d’oil.


Tomba de Sant Tomàs d’Aquino. Conventdel Jacobins de Tolosa de Llenguadoc ( Occitània)