dimecres, 18 de desembre de 2013

L’actual Europa està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles 3/3




- Tornant al vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües vernacles?
- Malauradament, moltes persones encara consideren que hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona. Espanya, per exemple, oculta al món les seves llengües vernacles i fa lleis per a anorrear-les. Recentment, els darrers anys,  hem llegit moltes notícies a la premsa sobre l’actitud hostil dels espanyols castellanistes contra la llengua catalana, tant a Catalunya, com a Balears com a València. No valoren ni respecten les llengües vernacles. Mai ho han fet. Sempre han negat el factor territorial de les llengües, com és el cas de les vernacles – naturals o originàries- dels seus respectius llocs. El català n’és una d’elles. Fins i tot el poder anti-vernaclista de l’espanyolisme castellanista canvia el seu nom com és el cas del català de les terres de la Franja que ara vol fer anomenar “lapao”. Han volgut fer creure a l’academicisme internacional que el castellà és la única llengua culta de l’estat espanyol i que el basc, el gallec o el català són llengües de segona categoria. Han parlat despectivament de les llengües vernacles,les quals, com he comentat són llengües creadores de Realitat. L’espanyolisme anti-vernaclista no parla de Realitat, parla de “Legalitat”.  Talment sembla, en base als arguments que llegeixo a la premsa, que, parlant català, a les terres de la geografia catalana,  es pot arribar fins a l’Infinit, parlant en espanyol, només es pot arribar fins a la “Constitución Española”.  La creativitat, però, està en les llengües vernacles que volen destruir. A Madrid, hi ha museus, plens d’obres d’art, fetes per artistes de nacions vernacles; entre aquests, Dalí, Tàpies i Miró que tenien com a llengua vernacla el català i no pas el castellà o espanyol. Els diccionaris espanyols els presenten com a “espanyols”, no esmenten la seva identificació cultural amb la llengua vernacla catalana.

- Llavors la llengua castellana no és vernacla?

La llengua castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a Castella, la seva àrea geogràfica natural; però quan  s’exporta a l’exterior, més enllà de la seva frontera natural,  perd el contacte amb el ‘genius loci’, o sigui amb allò que els taoistes xinesos en diuen l’energia “ki”, o Xirinacs en diu en el seu model Globàlium el “noümen”,  i perd la creativitat ja que no té vincle amb la vernaclitat. Es el mateix que passa a totes les llengües. La vernaclitat vincula la llengua a l’esperit de la terra, amb el lloc. L’espanyolisme castellanista no vol parlar de llengües territorials, parla només de llengües individuals. I, ho fa perquè  la concepció de llengua individual, donat que els castellans són molts, afavoreix la seva hegemonia, i depredació colonial i  imperialista. Una llengua sense  vernaclitat, - alè, ki, esperit, noümen-, és una llengua morta, encara que la parlin 700 milions de persones. Una llengua sense vernaclitat  fa una bombolla justificada amb un marc legal; una llengua amb vernaclitat , fa participació amb el Cosmos, amb el fluid de la Vida que no és una bombolla, és una esfera autènticament global, com una  volta o bóveda celeste. 


Esfera Celeste  i   Esfera model Globàlium de Ll. M. Xirinacs

- El vernaclisme és només un tema de llengües?
- No. L’obra del basc Oteiza o del català Tàpies, per exemple, son fruit de cultures vernacles, com ho són la basca i catalana. El seu treball va ser pensat en llengua vernacla i respon a l’energia d’un lloc determinat, a un ‘genius loci’ concret. En els mitjans de comunicació anti-vernaclistes, son presentats com a espanyols perquè Euzkadi i Catalunya estan  dins d’Espanya, sense esmentar el seu origne vernacle basc i català. Oteiza i Tàpies, però, no pensaven en español, o sigui, en castellà; pensaven en basc i en català; dues llengües vernacles, oringlas . naturals del seu territori o geografia natural: Euskadi i Catalunya. És, doncs, la vernaclitat o sentit creador original, un tema espiritual que comporta una visió civilitzadora. El vernaclisme és una concepció cultural , una cosmogonia amb la seva mitologia universal. Això de conceptuar les llengües en funció de la quantitat de persones que les parlen, com a majoritàries o minoritàries, és una conceptualització errònia, ja que no té en consideració el valor qualificatiu, el valor de creació propi d’una llengua veritablement viva. Una llengua viva, no és la que es parlada per molt agent, sinó la que la que té “geni”, origeneitat o vernaclitat, comunió amb el Geni de cada lloc. Allò que els cristians en diuen  alè o esperit, els taoistes en diuen ki, o el físics en diuen energia vital.

- L’enemic del vernaclisme seria l’imperialisme?
- El que passa és que l’imperialisme, és que es degenera ja que en el seu origen, moltes vegades,  trobem una “confederació”, que amb el temps i l’organització del poder,  acaba negant les cultures i les nacions vernacles que s’haurien de confederar voluntàriament i amb mutu respecte, perquè, amb l’excusa de fer-ne una síntesi cultural, al final acaba creant una nova entitat que no s’ajusta a la realitat i que ho confon tot. De forma que destrueix l’origen creador, la vernaclitat. A més, l’imperialisme respon a criteris polítics, mentre que el vernaclisme és una noció cultural, més lligada al territori i a unes nocions astrològiques o zodiacals. La comunió amb la naturalesa comença per parlar amb la llengua del territori. A  l’àrea geogràfica catalana, a la terra catalana, llengua territorial, només ho és la catalana. Els imperialismes que han sotmès a la nació catalana, sempre han volgut destruir la catalanitat, la origeneitat pròpia de Catalunya. Recomano la lectura del llibre “L’Esperit de Catalunya” de Josep Trueta, i “`La matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu.

- Astrològiques?
- Es basa en conceptes astrològics i aspectes de la cultura hel·lènica. Fixa’t que hel·lenisme ve d’Helena, però també d‘Helios, que vol dir Sol. Totes les cultures hel·lèniques tenen un marc referencial astrològic, el qual, sovint va lligat al lloc on es desenvolupen. La mitologia hel·lènica, com totes les mitologies humanístiques arreu del món,  te un marc zodiacal. A Occident tenim molts exemples, com poden ser Europa, París que són de mites, o l’antiga Tàuride i Síria que són noms zodiacals[1]. I al darrera de tot això, a més, hi ha un concepte de la divinitat amagat, que és molt diferent al que ens han ensenyat amb aquesta barreja de l’antic i el nou testament que han fet els catòlics. Hi ha un cristianisme que te una concepció zodiacal. Aquesta mena de concepció cristiana la trobem en l’art romànic del Pirineu ( català, occità, aragonès i  basco-navarrés).




Art romànic del Pirineu
El Sol i les dotze cases zodiacals. Jesús i els dotze apòstols.

- Podem parlar, per tant, de nacions vernacles?
- Alexandre Deulofeu ja va distingir un cicle espiritualista i creador que va originar les nacions vernacles d’Europa, com ara Catalunya, el País Basc, la Llombardia, etc. Aquestes nacions tenen l’esperit creador del geni del lloc. Però compte, que parlem del lloc i no pas de la raça. En el vernaclisme, el concepte de llengua no és ètnic, sinó territorial. Un concepte, aquest, el territorial, que l’espanyolisme castellanista que vol castellanitzar la geografia catalana, nega aferrissadament. Pel vernaclisme, la llengua materna no és la de la mare humana o biològica, sinó la de la mare terra, la del lloc o de l’hàbitat on  hom habita. De llengua materna, a les terres catalanes, només n’hi ha una: la del lloc. La catalana entesa com a llengua tel·lúrica o del geni del lloc. En el llenguatge  del Globàlium  xirinaquià, en podríem dir llengua i nació  tel·lúrica o noümènica.


- Europa és vernacla?
-  En la mitologia original, sí, donat que l’hel·lenisme està impregnat de vernaclisme, ja que el pensament era original i expressat en les llengües naturals i pròpies de cada lloc. Els filòsofs parlaven la llengua dels nadius igual que ho feien els cristians primitius i així ens ho recorda la festa de la Pentacosta, o la del do de llengües. Els mites originals tenen una base zodiacal, igual com la té el vernaclisme, i és característica universal de les mitologies originals. L’actual Europa, però, està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles, i la concepció cultural que els dóna sentit. Quan s’estava construint la Unió Europea es parlava de l’Europa de les Nacions, enteses com a nacions vernacles o naturals. Alguns en deien “regions”. Ara, però,  ja no en sento parlar, o se’n parla poc i malament, de forma indefinida. Als anys seixanta, per exemple, amb motiu del Concili Vaticà II, l’Església Catòlica reivindicava que s’havien de recuperar i reconèixer les nacions i llengües vernacles, i ara, en canvi, hi ha una contrareforma de caire estatalista que nega aquesta realitat, o la valora hipòcritament, sense el reconeixement que les dignifiqui. Només cal escoltar el que diu la Conferència Episcopal Espanyola, escoltant allò que diu sobre l’espanyolisme, sembla que si no es parla en castellà ja no ets cristià.  Quan, la característica cristiana original era el parlar en la llengua vernacla pròpia de cada lloc. Ara, els catòlics vaticanistes, neguen el valor territorial de les llengües. Hi ha hagut una contrareforma, i aquesta, te quelcom a veure amb l’Opus Dei i el seus militants espanyolistes. 
A Amèrica Llatina, en canvi, les coses van per un altre camí. Allí s’ha recuperat una bandera anomenada ‘Wifala’.

Aquesta bandera representa les nacions originàries d’Amèrica, Abya Yala, és el seu nom precolombí. En els seus discursos, el president de l’Estat “Plurinaconal” de Bolívia, Evo Morales,  parla d’una divinitat anomenada ‘Pachamama’, que té característiques  que es poden relacionar amb les nostres verges negres cristianes, tenint en compte el seu sentit hermètica, la deessa Isis d’Egipte o la deessa Asherah. I els presidents dels Estats llatinoamericans,  com l’Evo Morales, fan onejar la Whiphala en les seves institucions al mes alt nivell i parla de Bolívia com a Estat Plurinacional, tot fent reconeixement de les nacions, o pobles, originaris, que jo anomeno vernacles, seguint la tradició cristiana del Concili Vaticà II. M’identifico,  en gran part, amb el discurs que va fer Evo Morales conegut amb el nom de Manifiesto de la Isla del Sol , fet el 2013
A mi em sembla que a les nacions vernacles ens cal una bandera identificadora de la nostra realitat nacional conjunta i és per això que en el meu llibre Vernaclística proposa “una bandera internacional” . Aquesta bandera permetria a Catalunya tenir uns aliats i un discurs diferent del discurs anti-vernaclista usat pels espanyols castellanistes de l’Estat espanyol, i els seus aliats, entre aquests,  els que hi tenen al l’Estat vaticà. 

- Una senyera vernaclística.

- Els nadius, les nacions originàries o vernacles,  de llatinoamèrica, en llenguatge vernaclística hem de referir-nos-hi com a Abya Yala, el seu nom original,  son conscients del poder d’aquest símbol que els agermana, la bandera Wifala. I els pobles originaris europeus també necessitem una bandera que ens ens faci caminar plegats.

Aquesta bandera d’Europa és la bandera dels Estats.

Aquesta Europa que s’està fent, no té en consideració el valor fonamental de la identificació vernacles de les nacions que l’haurien d’integrar. Hi manca el factor vernacle o natural. Hi imperen els valor mercantils.  Catalunya, sencera, tota la seva àrea geogràfica, hauria de ser-hi reconeguda com a Estat sobirà.  Malgrat l’empressada voluntat sobiranista del poble català, de la qual  l’exitosa Via Catalana del passat 11 de Setembre de 2013, n’ha estat un impressionant exemple democràtic, escolto en boca de polítics europeus la seva oposició tot justificant-se en argumentacions que es justifiquen només amb l’obediència a la llei. La obediència a la llei, per damunt de la voluntat del poble, no és democràcia, és tirania.  No ens adonem que Europa, arrossegada, entre d’altres Estats, també per l’Estat espanyol i  l’Estat  vaticà, s’està tornant una tirania?

Aquesta seria la nostra bandera, la de l’Europa construïda sobre la base de la confederació de les nacions originals o vernacles.


Aquesta és la línia que jo veig que indica el camí que fa  el president Evo Morales des de l’Estat Plurinacional de Bolívia. I, no pas, aquells que enlairen l’actual bandera Europea, que és l’emblema d’una Europa dels Estats, que oprimeixen dins el seu marc legal, les autèntiques nacionals naturals, plenes de vida creadora i noble i pacífica voluntat política. Aquesta Europa dels Estat, tots estem veient que no funciona;  no funciona perquè  no és natural. Europa serà vernaclística o no serà. Els nostres aliats sempre seran les nacions vernacles, mai els Estats imperialistes. I les nacions originàries o vernacles, juntes, poden tenir la força necessària per transformar l’Europa dels Estats, en un Estat  Plurinacional, sobre la base de les nacions naturals o vernacles. I, si l’Estat Vaticà recupera les ensenyances del Concili Vaticà II, podria liderar a  Europa, i a nivell mundial, aquest moviment, que es manifesta com a moviment emergent, dins del fluir del temps, dins del camí, en el qual la vida, viu, i ens fa viure,  tot essent-ne  la característica pròpia i vigent en el  segle XXI, la qual ens porta, vers la Confederació Internacional de les Nacions originaries, naturals o vernacles. Cal fer tot el possible per a sintonitzar-hi.  Cal sortir del marc legal diabòlic, en el qual les lleis maten, i construir el marc legal just, en el qual,  l’esperit vivifica. Si no es vol fer servir el mot “esperit”,  per trobar-lo un mot adulterat i fet servir de forma perversa al servei de la religiositat hipòcrita, diguem-li “energia”, diguem-li  “energia ki” en llenguatge taoista, diguem-li “noumènia”[1] en llenguatge globlaliumnístic del model filosòfic de Xirinacs, però, es fa necessari esmentar aquesta substància que tot ho anima i crea la realitat o manifestació fenomènica perceptible amb els sentits dins l’espai que la conté. Donem-li un nom i un senyal identificadors.

Per a més informació recomanem la lectura del Llibre Vernaclística de Jordi Salat






[1] Neologisme que vol dir  allò que està com a  l’ésser o essència, dins el fus dit Noümen, de la Hiperesfera del  model filosòfic de Ll. M. Xirinacs.




[1] Tàuride amb Taure, Síria amb Sírius. China, amb l’energia còsmica Chi, anomenada també Ki