dimarts, 30 de desembre de 2014

Nacionalisme shakespearià i nacionalisme català



Shakespeare

Estelada catalana



Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent?
W. Shakespeare “Hamlet”

¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
W. Shakespeare “ Hamlet”

Escolto debats polítics que es fan des de l’enfrontament de dues concepcions principals, o de principis contraposats. Avui, per cert, mentre llegia notícies de les coses indignes, indignants, falses, mentideres i difamadores que es diuen a Madrid, per part de persones que es defineixen com a espanyols,  del procés polític  de l’expressió d’ una voluntat democràtica sobiranista que es viu a Catalunya  i de les persones catalanes que en són protagonistes principals, m’he recordat de les reflexions de Hamlet,  el personatge de l’obra de teatre de Shakespeare:

¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,

Què hem de fer ? Què hauria de fer la comunitat internacional? Com és que es permeten tantes dolenteries? Com és possible que es permetin, i es  demani obediència, a lleis injustes que emparen el mal i la dolenteria? Amb perplexitat, observo, entre la gent, a Catalunya,  diverses maneres de definir-se. N’hi ha que es mostren unionistes amb “lo español” i n’hi ha que es mostren catalanistes, identificats amb “lo català”, i es manifesten independentistes  respecte d’España.  

N’’hi ha que parlen de les dretes i de les esquerres, de manera que  les dretes corresponen als interessos dels rics o capitalistes i les esquerres  corresponen als pobres o classe obrera; aquesta  dualitat o dialèctica seria la utilitzada per exemple, pels marxistes i els materialistes. N’hi ha una altra que els principis que contraposa són els de els creients o teistes i els no creients o ateus;  alguns en diuen gnòstics i agnòstics. Inclouen, així, entre els no creients els indefinits o nihilistes que a vegades manifesten la seva creença, però indemostrable. N’hi ha que són imperialistes i d’altes que són nacionalistes. I, aquí és on voldria  aturar-me en aquest escrit. Recordo haver vist  propaganda espanyolista, en els anys 1938 , escrit en llengua castellana, que deia por el imperio hacia Dios. Ara, ens trobem en els anys 2000, i observo que els espanyols no parlen d’imperi. 

N’hi ha que parlen de “castes” o “elits” les quals contraposen a “pàries” o “plebeus” però no els donen nom propi;  no divideixen entre dreta i esquerra, divideixen entre els de dalt i els de baix o abaix.  Quan parlen de Déu, escolto bisbes catòlics que confonen Déu amb el Jahveh de l’Antic Testament, i amb el Pare Celestial del Nou Testament, i penso que aquesta no és la meva fe. El meu concepte de la Divinitat és diferent. No m’hi identifico amb ells. Observo, que, quan manifesto el meu sentiment catalanista, els espanyols imperialistes, que ja no es diuen imperialistes, em titllen despectivament de “nacionalista”.  Ells, ara  diuen  són “no-nacionalistes”. Però,  continuen amb l’actitud ancestral de voler-me castellanitzar. Tenen una obsessió per a castellanitzar-ho tot i a tothom. No respecten el ser natural   de cada lloc ni en volen donar testimoni, ni volen que se’n doni testimoni. No copsen, no entenen o no els convé als seus interessos particulars, conviure amb aquesta manifestació essencial, originàriament natural.  Ells, copsen la realitat constitucional feta a la mida de les seves conveniències, al marge i en contra de les emanacions de la Creació natural. El “ser o no ser” no és el seu dilema; el seu dilema és “ constitucional o no constitucional”. Em convé o no em convé.

No distingeixen entre llengua del lloc i llengua ètnica. No respecten les llengües territorials – naturals o vernacles-. No les volen parlar ni deixar que es parlin. Em pregunto, i s’haurien de preguntar ells, quina mena de força vitalitza les seves ànimes. Déu vol castellanitzar el món i a tothom? A mi em sembla que no. Sempre he pensat que era molt encertada aquella ensenyança hindú: “Déu va dir, vull ser molts”.  A mi, la força que m’arriba a la meva ànima, em fa sentir ganes de “ser català” i manifestar-me  de forma digna en el lloc on sóm i he de fer-me present perquè em considero, igual que a tota criatura i a tothom,  part d’un Gran Pla de la Creació. 

En aquest sentit i al meu entendre, l’espanyolitat castellanista escampada fora del seu àmbit natural, que hauria de ser només Castilla,  va contra natura. I, aquí és on  em defineixo com a nacionalista shakespearià,  perquè vehiculo els meus pensaments en la seva frase, portada amb tant d’èxit als teatres de tot el món: “Ser o no ser, aquesta és la qüestió”.
I, observo que aquesta concepció que jo professo, no es troba en els partits polítics que jo he de votar quan vull manifestar-me democràticament a les terres catalanes. La vaig posar de manifest en un llibre que recollia escrits fets al llarg de molts anys, més de vint anys, el qual vaig anomenar “Vernaclística”. Fet això, què més  puc fer? No el puc fer llegir. No el puc fer compartir. Fet això,  continuo observant i llegeixo llibres, nous els quals portes escrits de sempre. Estudio el model filosòfic “Globàlium” de Xirinacs  i  medito sobre el simbolisme de l’Escala de l’Enteniment i de la Creació de Ramon Llull. Els vuit fusos esferoides del model de Xirinacs i els vuit graons  espiralejats de Llull. Amb aquest model filosòfic, el Model Menor  ja que el Model Major  encara no l’he estudiat, aprenc a reconèixer l’Ésser, i la seva manifestació complexa. Com a idea teòrica i com a emanació noumènica sorgida del no-res. Consta de vint-i-sis categories, dins  una superfície esfèrica de tres dimensions: parença, tensió i cernent. Dues polaritats que s’anomenen Pràctica (PRA) i Teoria (TEO)
 És la matèria prima (hylé) de totes les coses. Els hinduistes li assignem com a terme afí més proper “força”,  força vivent, de valor, d’empenta, de desig, d’impuls. Cal procurar que mai no es trenqui l’arrel que ens lliga a la “Terra” de la PRÀCTICA, des d’on ens puja la força regalada i imparable.   
Jo, relaciono Pràctica amb  Prakriti. Prakṛti, també Prakriti o Prakruti (de llengua sànscrita प्रकृति, prakṛti), significa "natura". És, segons l'hinduisme, la naturalesa bàsica de la intel·ligència per la qual l'Univers existeix i funciona Es descriu en el Bhagavad Gita com el "força motriu primordial".
 D’acord amb la doctrina vedanta, Prakriti és la matèria bàsica  de la que es composa l’Univers. Està formada per tres gunes que són:
Satua ( puresa, veritat, pau, espiritualitat)
Rayas ( força, acció, moviment, passió)
Tamas ( inèrcia, letargia)
El déu Krishna, en el Bhagavad Gita, descriu Prakriti  com una mena  d’energia que dóna vida, millor dit, “alè”,  a les ànimes.  Un “alè”,  que emana de Paramatma, l’Ésser Suprem o Divinitat.  Prakriti també significa la naturalesa. Al meu entendre, tal com exposo en el llibre Vernaclística, les nacions vernacles , originals i per tant naturals, són emanacions de Prakriti. El seu “esperit” nacional emana de Prakriti no emana de la Constitució o compendi de Lleis.  Les emanacions de Prakriti, en els subjectes humans, són pensaments, sentiments i desigs. Subjecte, és una de les vint-i-sis categories del model Menor del Globàlium.

Escala de Ramon Llull    




   Model Major del Globàlium de Xirinacs

El Globàlium,  és un marc referencial filosòfic en el que trobo un llenguatge. Un llenguatge que, ensenyat, podria esdevenir un llenguatge universal utilitzable amb totes les llengües del món; té un criteri. És un model, “pensat” en català amb sentit universal que podria  fer admirable la “nostra manera de manifestar el Ser”, i facilitar l’acceptació del nostre ser nacional a tot el món, i exemplar camí de raonament  útil per a totes les cultures, un model filosòfic tant important, no s’ensenya a les universitats catalanes. El “ser o no ser” comença per conèixer-se a un mateix, com a persona i com a nació concebuda de forma naturalista  i no ètnica de la qual es forma part de forma natural en harmonia amb l’Ésser.

Tenim la facultat necessària per a seguir aquest raonament?  Ramon Llull i Lluis Maria Xirinacs van deixar-nos un mètode o model.  Com és que no l’estudiem a les nostres escoles i  universitats? Ramon Llull, Lluis Maria Xirinacs, i Jaume Balmes amb el seu  llibre “El Criteri”. Tres grans pensadors amb sentit universal.

Per cert: la llengua catalana ha engendrat dos models filòsofs universals, que són,  l’Ars Magna de Llull i el Globàlium de Xirinacs. Quin model filosòfic universal ha  engendrat la llengua espanyola, o sigui, la llengua  castellana? Jo no en conec cap. Ver taqui un raonament per a valorar la importància de les llengües vernacles o naturals de cada lloc com a factor de creativitat.
Els habitants d’un lloc  tenen una qüestió essencial per les seves vides: Ser o no ser. I, el ser és troba en les emanacions del “Genius Loci”,  la “Prakriti”, el Geni o origen natural de cada lloc. Dic, del lloc, no dic, en les lleis o  la Constitució del poder dominant ni de la sang de les ètnies.

“Ser o no ser”. Entre pensament i pensament; entre pregunta i pregunta; entre resposta i resposta; entre sentiment i sentiment; entre desig i desig,  sento la presència del dubte. Allò que hagi de ser, serà. Allò que és, és. Observo, sóc en temps d’observació. Sóc, però no és el meu temps d’acció. Hi ha molts personatges a l’escenari, però, jo  sóc entre  bastidors, mentre es continua escrivint el guió, em defineixo, com a nacionalista shakespearià. Lluito per a sobreviure en una situació legal que em vol fer ser castellà de forma anti-natural, mantenint la meva ànima fidel  l’origen del ser català que forma part de l’harmonia de la Creació.  I, en deixo constància, mentrestant penso, que els meus compatriotes, immersos en altres concepcions culturals malgrat compartir els mateixos sentiments,  no entendran la meva concepció; i ho faig amb l’esperança de retrobar-me amb els meus congèneres. Des de fa un temps, camino per uns senders solitaris i sento ganes de trobar  algú més en aquests camins. “Ser o no ser, aquesta és la qüestió” Shakespeare tenia raó. Jo amb la meva concepció catalanista de caràcter vernaclista, des dels temps del Concili Vaticà II que va plantar la llavor de l’Europa de les nacions i Estats vernacles dins  la qual Catalunya i els regnes de parla catalana, recuperaven el seu lloc natural,  em considero nacionalista shakespearià.[1] Hem considero nacionalista shakespearià, o sigui, nacionalista català amb criteri vernaclià, l’única manera d’ésser i de formar part de l’Univers.


Jordi Salat Orteu
23-12-2014
Hamlet
William Shakespeare

Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent?
Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
¿quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
És el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
El pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
Si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
El nom d’accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.
Shakespeare, William, Hamlet. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, 133-134
Traduït per Joan Sellent







[1] " Ser o no ser " és la primera línia d'un soliloqui de l'obra de William Shakespeare, Hamlet (escrita al voltant de 1600), en l'acte tercer, escena primera. És una de les cites més famoses de la literatura universal 


diumenge, 16 de febrer de 2014

Desconstrucció i desidentificació nacional en l'urbanisme de Barcelona






J.- L’Ajuntament de Barcelona ja ha decidit, i per tant ha aprovat, segons llegeixo literalment a la premsa barcelonina, “el projecte urbanístic per la “Plaça de les Glòries”.

E.-  Qui ho ha decidit?

J.- Ho ha decidit un jurat integrat per 14 persones.

E.- No ho ha decidit el poble català? Els habitants naturals de Barcelona?

J.- “El jurat del concurs – diu la notícia de la premsa -, format per 14 membres, va emetre el veredicte per unanimitat. En la resolució van destacar com  apunts forts de la proposta guanyadora l’aposta per reintroduir la naturalesa a la ciutat” 


E.-Per quin motiu li diuen “Plaça de les Glòries” si el seu nom és “Plaça de les Glòries Catalanes”? Per què treuen “catalanes” del seu nom? La catalanitat, a Barcelona, és naturalitat. Per quin motiu ometen aquesta identificació i deixen només com “les Glòries”, expressió indefinida, o sigui, sense definició identitària?

J.-La indefinició és una estratègica i subtil forma de desidentificació. La notícia continua dient que “s’aposta per un gran parc amb mirador i zones verdes amb molts arbres”. La naturalitat està en les qüestions físiques o materials.

E.- La catalanitat és una qüestió espiritual, identitària. Probablement, amb el llenguatge que fa servir Xirinacs en el seu model Globàlium, en diríem que és una qüestió del fus de la “noumèmica”, mentre que les qüestions materials són del fus  de la “fenomènica”.

J.- La notícia no diu res del plafons de ceràmica que hi havia ficats al voltant de la plaça, els quals, feien referència a qüestions identitàries catalanes, relacionades amb significatius moments i fets de la Història de Catalunya. D’aquí el seu nom “Plaça de les Glòries Catalanes”. Hi he anat a veure les obres que s’hi ha començat a fer.  A una pancarta que anuncia les obres, hi llegeixo el mot “desconstrucció”. He pogut comprovar que alguns d’aquest plafons ja estan fets miques, enderrocats.

E.- Desconstrucció i indefinició comportarà descatalanització?

J.- No ho sé. La notícia del projecte aprovat no diu res que faci referència als plafons històrics amb contingut identitari català.

E.- En el treu llibre “Vernaclística” ja vas posar de manifest alguns  aspectes identitaris relacionats amb l’urbanisme de Barcelona, oi?

J.- Sí; vaig fer esment de noms de carrer que han estat adulterats per a substituir la seva identificació i alterar-la tendenciosament. Per exemple, els noms dels carrers de l’Eixample de Barcelona i rodalies. Que és el lloc on es troba la Plaça de les Glòries Catalanes, al final de la Gran Via de les Corts Catalanes. El seu nom originalment previst havia de tenir identificació política relacionada amb la Corona d’Aragó, un reialme d’Estats confederats al voltant de la bandera del Comte de Barcelona,  en el qual, la llengua oficial era la llengua catalana. Aquells noms van ser subtilment adulterats per a donar-los un significat diferent, un significat geogràfic i no pas polític.

L’avinguda d’Aragó, havia de ser Avinguda de la Corona d’Aragó.
El carrer Mallorca, havia de ser carrer del Regne de Mallorca.
El carrer València, havia de ser carrer del Regne de València.
El carrer Lleida, havia de ser carrer del Regne de Lleida.
El carrer Sicília havia de ser carrer del Regne de Sicília.
El carrer Nàpols, havia de ser carrer del Regne de Nàpols.
El carrer Bruch, havia de ser carrer del Timbaler del Bruch.
El carrer Provença, havia de ser carrer del Regne de Provença.
El carrer Casp, havia de ser carrer del Compromís de Casp.
El carrer Llull, havia de ser carrer de Ramon Llull.
La plaça de Tetuan, havia de ser plaça de la Batalla de Tetuan.
El carrer Trafalgar, havia de ser carrer d ela Batalla de Trafalgar.
El carrer Navas, havia de ser carrer de la Batalla de les Navas de Tolosa
El Passeig de Sant Joan, hauria de ser passeig de Sant  Joan Baptista
Els referents polítics han quedat substituïts subtilment  per referents geogràfics, i per tant, adulterats, buidats de referents polític.

Podríem parlar també del fet que el monument a Pau Claris, actualment sense placa explicativa de la  victoriosa Batalla de Montjuic (1641). Aquest monument, actualment arraconat a un cantó del  l’Arc del Triomf, i sense informació identificadora del gloriós fet històric, havia de ser ficat a sota l’Arc del Triomf.

E.- En el teu llibre “Les quatre columnes catalanes” també vas posar de manifest altres enderrocs,  manipulacions i adulteracions. Fins i tot restitucions adúlteres, oi?

J.- Sí, i per exposar aquestes coses, a mi, també se m’ha censurat, silenciat i esborrat. La setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula La gran estafa americana,  de David O. Russell. Em va fer reflexionar  sobre el fenomen de l’engany. Els qui enganyen i els qui es deixen enganyar sota els efectes d’una necessitat o prejudici sense la  influència de l’amor a la Veritat. Entre reflexió i reflexió, em fenia a la ment una ensenyança cristiana que vaig rebre en la meva infantesa: Només la Veritat us farà lliures. És per aquest motiu que em dolen les adulteracions. La llibertat és quelcom més que la independència. Independència vol dir no-dependència. Llibertat vol dir identificació amb una identitat que es defineix en funció d’uns principis, d’uns valors i d’un coneixement de la Realitat i el misteri metafísic i místic de la Transcendència.  A vegades em fa l'efecte que es fan les coses sense el criteri "senyat". És fa possible la llibertat sense el seny? És fa possible construir la Realitat sense el Seny?  A vegades em fa l'efecte que s'ha perdut el sentit de la Vida.
La "Plaça de les Glòries Catalanes" de Barcelona, en el futur, ha de continuar sent la Plaça de les Glòries Catalanes; no ha de ser una "Plaça de les Glòries" indefinida, sense cap identificació nacional catalana.  Serà així, o no serà?  
Es restituiran  les identificacions catalanes a la resta de carrers i avingudes de Barcelona actualment indefinits, entre aquests, els esmentats en aquest escrit?










dissabte, 4 de gener de 2014

PARLEM DE CRISTÒFOR COLOM I LA SEVA CATALANITAT 4/4

És cert que el port de Palos d’on van sortir les caravel·les era Pals de Girona?

Penso que  és possible,  que podria haver sortit  alguna nau i que anés fent escales tot baixant costa avall,  a Barcelona, a Tarragona,  a Tortosa,  a València,  i “ Palos” de la Frontera. Aquest municipi actualment andalús, “Palos”, podria ser un topònim català “Pals” castellanitzat. Cal tenir molt present que a Palos de la Frontera,  en el segle XIII (  uns dos-cents anys abans de 1492)   un monjo franciscà, català de València, que es deia Pasqual, va portar a Palos de la Frontera la imatges de la patrona de Barcelona, Nostra Senyora de la Mercè, la qual va ser rebuda amb aclamacions populars.  Això vol dir que ja hi vivien catalans de Barcelona.



Verge Negra de Nostra Senyora de la Mercè a Jerez de la Frontera.

 A Huelva, també hi trobem a Nuestra Señora de la Cinta, que és de Tortosa. Un altre lloc relacionat amb Colom. Tinc un escrit  en el meu Blog Vernacle, en el que ho explico amb més detall. Es pot llegir a: Blog Vernacle

 Les verges negres tenen relació amb el templers i el culte a la deessa Asherah- Astarté, Isis, Nut-. Els mites originals de les terres que avui han estat castellanitzades amb el nom d’Andalusia, tenien un alte nom autòcton o vernacle. Entre aquest mites, el de Gàrgoris, i el seu fill Hàbidis, estan relacionats amb les abelles. Les abelles estan relacionades amb el culte a Isis, Astarté i Asherah. Els templers volien restituir una mentalitat. Blanca de Castilla, com a regent de França, va propiciar la destrucció dels templers i la seva concepció cultural. Tot ha estat adulterat. El mètode castellanitzador  emprat per l’espanyolisme, ha instal·lat  l’adulterisme. S’ha fet una closca amb un gran engany, i, als humans conquerits, se’ls ha tancat a dins. Descobrir la veritable identitat de Colom, comporta el trencament  d’aquesta closca.

Colom és un cognom català? Pot ser d’un altre país?

Aquest mot, “Colom” , és  català. Que jo conegui, no es troba a cap altra llengua que no sigui la catalana. Podria tenir quelcom d’occità si es confirma l’antiguitat i lligams catalans dels Colom de Bordeus i amb els Santa Coloma, afrancesats com a Sainte Colombe.

Pots dir quatre o cinc raons històriques irrefutables per les quals Colom hauria de ser català i no genovès?

Raons, de les quals, hom pot  deduir que Colom era català:


1.- Hi ha un document en que figura la signatura escrita així “Colom”. Un nom exclusivament català
2.- Per navegar s’havia de tenir coneixements d’astronomia, matemàtiques, desxiframent de cartes de navegar....Això requeria molts estudis. El Colombo genovès no tenia estudis, era un botigues de una botiga de teixits. En aquells temps,  els teixidors no  tenien aquest tipus d’estudis.
3.-  L’equip de persones que es va rodejar Colom, eren catalans.
4.- En el segon viatge, sortit des de Barcelona, es va emportar amb ell a Bernat de Bohil, i els monjos del monestir de Montserrat, que eren  catalans.
5.- El seu millor amic i home de confiança,  era un tal Miquel Ballester, “català de Tarragona” segons consta  en un escrit.

Només amb aquestes dades ja podem deduir, si pensem. La gent però, tot sovint,  no ho vol pensar; només vol creure allò que li diuen les autoritats acadèmiques. A vegades les autoritats acadèmiques són els vigilants de la closca.

Planifesfei  del cosmògraf portugés, Domingo de Teixeira ( 1573)
Mapa d’Amèrica amb banderes catalanes.




Bandera de Castilla. Aquesta bandera no s’hi veu en el mapa de Teixeira. Sí que s’hi veu la catalana de la Corona d’Aragó. Que és també la de La Provença i els Comtes de Barcelona.

Com és que en la història oficial encara no es reconeix la teoria que Colom pugui ser català?

Després de veure aquest mapa de Teixeira, no entenc  com encara poden haver-hi historiadors que diguin que “ Para Castilla y León, América descubrió Colón”. Les  referències han estat adulterades pels poders polititzats per l’espanyolisme imperialista i castellanitzador. Un exemple són quadres com aquest, on hi han fet posar la bandera de Castella y Lleó,manipulant- la Història que fa palesa, fa evident, el quadre del portuguès Teixeira, fet el 1573; o sigui, uns quants segles abans del fatídic 1714, una de les dates que va comportar, l’anihilament de tot “lo català”, i  la castellanització de la Història relacionada amb Catalunya i la Corona d’Aragó.




Jo penso que  el motiu és perquè això comporta el reconeixement de Catalunya com a nació i Estat, i també perquè hi ha uns drets sobre Amèrica que podrien descobrir coses que es volen amagar a nivell polític. També tenim  els motius de l’Estat Vaticà, com és que no han fet “sant" a Colom essent l’evangelitzador cristià  més gran de la Història?  Cal recordar que Colom, segons digués el seu fill, era “joaquimita”. Joaquim de Flor, conegut com a “Fiore” tot i que era de Calàbria i la seva llengua autòctona o vernacla era el calabrès i no el llatí del Laci) fou considerat heretge cristià per determinat poder vaticanista.

La forma d’escriure de Colom dóna alguna pista?

Si, però no està exempta de dubtes. Escrivia Colom o bé tenia un escrivà? Cal observar que el seu “Diari de a bord” està escrit en tercera persona. Es refereix a Colom, dient “el” Almirant  en tercera persona. “El Almirante”, en la versió que ens ha  arribat castellanitzada, ja que talment sembla que es va perdre  el primer Diari de a Bord,  donat  per Colom a Ferran II de Catalunya i Aragó quan va trobar-se amb ell a Barcelona, el 1493, en arribar de les “Antípodes”, - Colom parlava  d’Antípodes” no parlava d’Amèrica-.

Quin paper té la guerra civil catalana en la història de Colom?

Tot fa pensar que  després  del Compromís de Casp,  la família Colom es va posar a la banda dels Urgell  catalans, i no pas a la banda dels Trastàmara castellans. Donat que  un Trastàmara va ocupar el tron de Catalunya, els Colom va quedar al que ara en diríem a l’oposició. Això, vol dir que van quedar a fora del poder.  I, aquest fet comporta una colla de conseqüències adverses.

En el tema de Colom hi ha interessos de la corona castellana i hi ha intervenció de la censura?

Sí. Es van apropiar de la gesta i dels beneficis materials derivats del fet d’haver instaurant un ordre “colonialista” depredador i genocida, destructiu dels pobles, nacions, cultures  i llengües autòctones, originaries o vernacles del Continent que van dominar.  La censura va prohibir dir la veritat. Va permetre amagar les malifetes que van fer i tergiversar-ho tot adulterant-ho tot per a justificar els seus robatoris. Colom va ser empresonat per castellans, gent de Castilla i de parla castellana. Colom, en tant que franciscà, no podia ser autor  ni permetre que es fessin les malifetes que es van fer amb els indígenes.


Quina és la importància que Colom sigui català a part de descobrir la veritat?


Conèixer la Veritat sempre és important. L’autèntic missatge cristià diu que “la Veritat ens farà lliures”.  Darrera de la Veritat hi ha un sentit de la vida i un ordre nacionalista internacional basat en uns valors i principis, una concepció cultural. Cal recordar que Colom tenia molt present la “Immaculada Concepció”, tret característic dels franciscans, això vol dir quelcom sobre una mentalitat neta de mentides i fal·làcies. Valors que  tenen en la Veritat la seva essència i raó de ser. La Veritat comporta  un ordenament nacionalista. Catalunya – digués Francesc Pujols- és la pàtria de la Veritat.  Aquest dies del mes de Novembre de 2012,  en que ens trobem en campanya electoral, a  Barcelona, capital de Catalunya s’escolten moltes veritats;  en canvi, a Madrid, capital d’Espanya s’escriuen moltes mentides. La Veritat és important perquè sense la Veritat no hi ha res.


Jordi Salat


Nota: Reviso aquest escrit el Desembre de 2013, i durant tots aquests mesos que han passat, les mentides del espanyols castellanistes, han continuat  a la premsa, ràdio i televisió. Ara s’hi ha afegit els negacionistes que es neguen a acceptar la veritat, en general, i en concret la que s’exposa al Museu “ El Born” de Barcelona sobre els fets de 1714. Va dir-me un pagès del Ripollès, “El dia que es conegui la Veritat, Espanya desapareixerà, perquè els espanyols es moriran de vergonya”.  Potser es per això que no poden acceptar-la. Psicològicament, mantenir la fal·làcia el gran engany, és el seu mecanisme d’autodefensa. Descobrir la identitat de Colom, comporta trencar aquesta closca construïda per l’espanyolitat adulterista que manté captivats a milions d’éssers humans. La  Constitució  política de lleis fetes pels adulteristes, ens fa ser esclaus. La Veritat ens farà lliures.








dimecres, 1 de gener de 2014

PARLEM DE CRISTÒFOR COLOM I LA SEVA CATALANITAT 3/4



Blasó de Sainte Colombe, nom afrancesat de Santa Coloma. Relacionat amb Montesquieu, nom afrancesat del municipi occità, en català Montesquiu.



El Dr. Luís de Ulloa va esmentar, en el seu llibre, Cristòfor Colom fou català, editat en francès a París l’any 1927,  en el capítol IV, sota el títol  de Colom a Islàndia i Groenlandia,  el següent: “ al globus terrestre de Frisius Mercator, del 1537, hi ha en una inscripció, el  pilot anomenat “Joan Scolom”. A mí aquest nom em fa pensar que podria ser  la transcripció feta  del català salat, “Es Colom”; una manera de dir “En Colom” en la parla pròpia del Pirineu, portada posteriorment a Balears, el català que es coneix com a català salat la qual fa servir l’article “Es” i “Sa”.


Hi ha teories sobre això? Hi ha diverses teories

Efectivament hi ha diverses teories. Jo treballo sobre la conjectura de que Colom  tenia família a “Torroja” de la Segarra i que  aquests eren originaris de la zona del Rosselló a l’altra banda dels Pirineus. En concret,  investigo la família càtara del Castell de Sò o Olleta de Conflent.  Família noble, de cristians càtars, emigrada a Mont Sò, actualment anomenat “Monzón” en llengua castellana o espanyola. Un castell, aquest, relacionat amb els templers catalans i de llengua catalana,  que pel riu Ebre anaven a navegar a la mediterrània, per Tortosa i Tarragona,  i amb el rei català de la Corona d’Aragó, en  Jaume I, un rei relacionat amb el culte a la verge negra, Nostra Senyora de la Mercè.


 Castell Templer de Mont Sò ara anomenat “Monzón” en espanyol.

 Molts historiadors accepten que Colom tingué un parent que era del Pirineu, la Gascunya,  i es deia “Cazesnove Couloun”. A Bordeus hi he trobat el cognom Colom en diversos alcaldes de la ciutat.

Investigo les migracions occitanes que van venir a Catalunya després de la corada contra els albigesos o càtars al segle XIII. També investigo un monjo de Lleida que es digué Ferrer Colom i que  té dedicat un altar lateral  a la Seu Vella de Lleida i a un dels  viatgers que va anar en el segon viatge de Colom i que es deia Antoni Ferrer i era cavaller hospitalari del Castell de l’Espluga Calba. Un dels propietaris del castell fou Pere de Carcassona.  Aquest nom, Carcassona, és el nom d’una famosa i bonica ciutat occitana.

Castell de l’Orde dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem. L’Espluga Calba. Lleida. Catalunya Un cavaller, Antoni Ferrer, acompanyà a Colom en el segon viatge, l'any 1493 i s'instal·là a Colòmbia.


 Castell dels Ducs de Cardona. Cardona. Catalunya

També investigo la nissaga dels Ducs de Cardona  que tenien un castell a la Floresta de les Garrigues i la seva  relació amb el municipi de Bellpuig,  a les terres de Lleida. Els ducs de Cardona, els Folch de Cardona, van ser Virreis d’Amèrica, o sigui Nueva Granada o Gran Colòmbia. Estaven “vinclejats” amb  l’Infant Fortuna. Aquest Infant,  va acompanyar  a Colom, al costat del rei Ferran II d’Aragó, pels carrers de Barcelona, en la arribada del seu viatge l’any 1493. Quan Colom va desfilar per Barcelona aclamat pel poble català,  per celebrar el seu retorn de les Antípodes; anava muntat a cavall al costat de Ferran II, i a l’altre costat hi anava l’Infant Fortuna. La família dels Folch de Cardona s’haurien d’investigar més a fons dins els paràmetres “colomians”, o sigui, relacionat amb Colom. A la ciutat valenciana de Gandia hi tenien un palau. Un es digué Lluis de Cardona i Enríquez. Aquest cognom, Enríquez, el trobem present entre les persones que van tenir tractes amb Colom.