diumenge, 27 de desembre de 2015

El Rellotge Català i el Cap d'Any

L’HORA CATALANA

(El rellotge que senyala el temps amb el sistema típicament català  dels quarts)

 L’Ajuntament de Cardedeu ha estat el primer dels Ajuntaments catalans que ha instal·lat a la seva façana un rellotge que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional a Catalunya.
" Els catalans sempre vivim més avançats que els castellans perquè quan nosaltres ja som a dos quarts de vuit, ells encara són a "las siete y media" - deia l’avi Jeroni, un agricultor de Lleida que anyalment consultava el calendari del pagès de Fra Ramon dels Pirineus.
El mateix podem dir sobre el tema del canvi de segle. Pels catalans que tenim el sistema de quarts, el segle XXI comença a un quart d’una de la nit que va del 31-12-99 al dia del 1-1-2000. Per la cultura castellana, el segle XXI comença A partir de l’any 2001.
¿Seguiran l’exemple de l’Ajuntament de Cardedeu els altres Ajuntaments de Catalunya?
L’Ajuntament de Barcelona, no ho ha fet. L’Ajuntament de Badalona tampoc.
El mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona sí que ho ha fet a la façana de l'església.


He anat a veure la façana de l’Ajuntament de Barcelona, i no hi he vist  el rellotge que mesura el temps amb el sistema dels quarts tradicional de Catalunya. Al meu costat hi havia un grup de turistes, que d’haver vist l’original rellotge, s’haurien assabentat de l’existència de la cultura catalana, i ajudaria a reduir el nombre de turistes que visiten Barcelona, i se’n tornen sense assabentar-se’n que existeix la catalanitat i Catalunya.

El rellotge de l’Ajuntament de la Capital de Catalunya, no marca les hores amb el sistema tradicional català.
¿Perquè no es catalanitza Catalunya amb els seus símbols i mites propis?
Les grans metròpolis, com més universals es fan, més reflecteixen en el seu urbanisme els senyals i símbols  de la seva pròpia identitat. Nova York, té l’Estàtua de la Llibertat. Paris, té la Torre Eiffel. Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben".
 Tots els polítics i turistes que visiten la ciutat de Praga, van a veure el típic i llegendari rellotge de l’Ajuntament.
Barcelona, hauria de ser un mirall que reflectís la catalanitat, així es faria una capital digna dels catalans.
Aquests símbols facilitarien la integració dels nouvinguts doncs sabrien més fàcilment amb què s’han d’identificar. La catalanitat no és solament una qüestió de llengua. Es una qüestió de mites i símbols; de referents que senyalen el camí de l’existència als ésser humans. És, des del punt de vista funcional de la cultural, una manera d’integrar-se en la realitat.

"El rellotge esfèric que marca les hores amb el sistema dels quarts" tradicional de la cultura catalana, - conegut ja com "el rellotge català"-, hauria de ser un símbol de Catalunya, que estigués present en tots els seus municipis.

S’hauria de posar, sense complexos, el rellotge català, al Palau de la Generalitat, a l’ Ajuntament de Barcelona, en el parc de temàtica catalana "Catalunya en Miniatura", a les esglésies parroquials, com a Badalona ho ha fet el mossèn de Sant Josep al qual felicito públicament.
No puc felicitar però, als monjos del Monestir de Poblet, ni els monjos del Monestir de Santes Creus, ni els del Monestir de Ripoll, ni els monjos del  Monestir de Montserrat que passen per ser molt catalanistes, però no tenen ficat el rellotge català en els seus monestirs.
Tampoc puc felicitar al president del “Barça”, un club que vol ser més que un club perquè té la representació de la catalanitat en boca dels seus socis i simpatitzants, doncs no hi el rellotge català dels quarts a l’estadi i si vol ser un club amb simbologia catalana, ho hauria de tenir.

La llista de rellotges que mesuren el temps amb sistema foraster ficats a Catalunya, és molt llarga. S’hauria de promoure la catalanització dels rellotges de Catalunya.
La mesura, o senyalització del temps en el sistema català dels quarts, comporta tota una concepció cultural.
La comercialització d’aquests rellotges, a més a més, crearà llocs de treball i una font de riquesa local.
La comercialització de les coses autòctones fa venir diners de fora i fa rics als seus habitants. La comercialització de les coses forasteres, fa marxar diners a fora, fa rics als de fora i pobres als que són naturals del lloc.
¿Hi veurem un rellotge que senyali les hores en el sistema català dels quarts, tradicional de la cultura catalana en el telenotícies de TV3, la Televisió de Catalunya?
El rellotge que mideix el temps amb el sistema dels quarts, dóna imatge de catalanitat.
¿Sacrificarem una vegada més la representació de la simbologia catalana, justificant-ho amb el subterfugi de la pseudomodernitat d’un disseny “light”, indefinit i sense sentit, com ho han fet els responsables de la mascota olímpica dita “cobi” i del canvi de l’escut municipal per treure’n el simbolisme templer de la creu vermella sobre fons blanc, i el simbolisme cabalístic delsquatre pals?
L’alcalde de Barcelona, l’alcalde de Badalona, el president de la Generalitat, el president del F.C. Barcelona, el director general de TV3, els monjos de Montserrat, … i molts altres personatges catalans, haurien de fixar-se en l’exemple del mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona i ficar als rellotges amb el sistema català dels quarts en els llocs i edificis que estan sota la seva responsabilitat.

El mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona ha ficat el rellotge català en el campanar de la seva església, potser perquè, com a bon cristià, té present aquella ensenyança evangèlica que fa referència al respecte que han de manifestar els cristians pels símbols autòctons, entre aquests, els símbols i la llengua: ”Reconeixeran que sou els Meus deixebles – va dir Jesucrist -, perquè allà on anireu l’Esperit Sant os infondrà el do de llengües i tot arreu on sigueu parlareu en les llengües pròpies de cada lloc i respectareu els seus costums”
Gràcies i felicitats, mossèn, per haver conservat per Badalona un símbol català relacionat amb una qüestió tant científica com és la mesura del temps.
M’agradaria menjar-me els dotze grans o gatims de raïm de la propera nit de cap d’any, el cap d’any del 2000, escoltant les campanades d’un rellotge que mesurés el temps amb el sistema tradicional català dels quarts i que ho transmetessin per TV3 via satèl·lit.
                                                     
Jordi Salat
Escrit any 2000


diumenge, 20 de desembre de 2015

Les nacions i les tradicions: sentit, adulteració, rebuig i regeneració

Diàleg amb Heliona 3
Les nacions i les  tradicions: sentit, adulteració, rebuig i regeneració.


El records  de fets passats es barregen amb les vivències del present en aquestes celebracions nadalenques. Tot es fusiona en un magma que es configura al voltant d’un sentit que a vegades costa de trobar i a vegades es fa present  de forma instantània com un llampec. “T’has fixat – em diu un amic que ja no es parla de la construcció d’Europa sobre la base de les regions o identitats regionals ?”

Tot es barreja a la meva ment, com a record del present, conjuntament amb  aquells escrits, conferències i entrevistes  que vaig fer ara ja fa uns anys i que han caigut en l’oblit, o potser resten esperant en els llimbs el seu temps de realització material. Això vol dir, fer-se realitat en les mentalitats i en les constitucions de les autèntiques nacions.  Perquè, allò que alguns en deien regions, i ara ja no en parlen, en realitat eren autèntiques nacions; nacions naturals, vernaclístiques, origeneístiques o zodiacals com també les anomeno. ” Déu,- llegeixo a la Bíblia- va distribuir la Terra entre els pobles o nacions segons la seva llengua i costums”.  I la concepció de Déu que jo tinc,  la trobo en frescos de l’art romànic, l’art nacional català, com el que reflecteix el Crist zodiacal.


Això no ho reflecteix la Constitución Española que ha fet un marc legal, amb criteri castellanista, contrari i hostilment adversari d’aquesta realitat nacionalista natural que anomeno vernaclística que té un caràcter zodiacal.
Europa tampoc la reconeix en la voluntat, sentiment i mentalitat dels seus representants polítics en l’actual parlament Europeu de Brussel·les. Les qüestions identitàries i les qüestions territorials no són analitzades amb criteri vernaclístic. Només s’analitzen qüestions amb criteri econòmic. I, dins el marc legal artificialment constituït. El Poder Dominant, demana obediència a la Llei i no demana respecte per la voluntat del poble que pensa per sí mateix. El Déu viu de Veritat  es manifesta en la voluntat que posen de manifests els éssers humans, el Déu viu fa pensar, és la paraula viva, no és la paraula escrita.  La “paraula escrita” no és Déu. És, moltes vegades una eina de destrucció de l’obra de Déu.  Resulta curiós fer aquests raonaments en aquestes festes de Nadal en que domina el tema de la religiositat cristiana.  No obstant, la meva manera d’entendre Nadal no és la que fan creure els acadèmics autoritzats oficialment per les lleis del marc legal que a mi em fa sentit oprimit i enganyat. Ho entenc amb criteri naturalista: és una senyalització zodiacal, els solstici d’hivern. Interpreto els personatges  del “pessebre” amb un simbolisme zodiacal: l’estrella podria ser Sírius, el bou la constel·lació de Taure,  l’àngel, un missatges relacionat amb el concepte de  Déu, com a “El” o Bel” el qual per a mi té un significat diferent del que comporta Jahveh. “Tot això que dius– em comenta l’amic MC- és molt complicat d’entendre. Aquells que creuen amb criteri oficial et prenen per boig i aquells qui com jo, som ateus, no et fan cas” .
Entre reflexions vénen records de les lectures que ja fa anys amb entusiasme quan llegia el llibre “La pau al món per la matemàtica de la història” d’Alexandre Deulofeu, en el qual parlava dels cicles de la Història i la matemàtica que regia els esdeveniments, i de com els fets, s’originaven en pensaments que alimentaven la voluntat de les persones.
 I de com, penso, ara el poder polític dominant es manifesta hostilment contra l’art de la filosofia que ens ensenya a pensar amb criteri. Ah! Sempre he tingut present el llibre “El Criteri” del   català Jaume Balmes. Tres gran llibres de gran filosofia han estat per a mi El Criteri de Balmes, l’Art de Llull i el Globàlium de Xirinacs, tots ells engendrats per una llengua que fa pensar. Una llengua pensadora. Com en diria Llull, quan parla dels correlatius,  una llengua generativa.
Tot plegat em fa recordar també de les meves lectures de ciència ficció que ara semblen haver-se fet realitat,  i especialment, “Un món feliç” (1932)  d’Aldous Huxley, Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury i el “1984” de George Orwell, publicada l’any 1949, l’any que jo vaig néixer. En aquesta, Orwell, comparava la utilització de la llengua, l’anomenada neolengua, amb la lengua española, com a eina de substitució de les llengües naturals o vernacles que són les que fan  pensar per controlar les ments de les persones, la qual em veia obligat a parlar en substitució de la llengua catalana que és la natural de la de Catalunya i la seva àrea zodiacal o geogràfica. La que fa pensar - deia jo, als meus companys  a la Universitat-. 
Se’m barreja tot amb les notícies que aquests dies porten els diaris de “consignes” de  partits polítics  espanyolistes que en llengua española demanen als catalans  amb pensaments sobiranistes que  no podem pensar en ser catalans,  que només ens hem de limitar a obeir la llei espanyola y el seu marc legal: la Constitución. Ah, com em fa enrecordar del llibre “1984”  el comportament dels polítics espanyolistes y alguns diaris de Madrid!  No entenen- em pregunto- que espanyolitzar destruint allò que és natural de cada lloc és anar contra la voluntat de la natura i contra una voluntat  del Déu que en la natura es posa de manifest per mitjà dels pensaments de les persones y no pas pel dogmatisme de les lleis? El “marc legal espanyol” impedeix la realització del meu “marc mental català”. El mal de la societat, és posa de manifest sempre que el “marc legal” va contra “el marc mental”. El “marc mental” va lligat al “marc territorial”.  I, aquest, té un caràcter zodiacal. Això ho he exposar en el meu llibre “Vernaclística”.  Fins i tot vaig dissenyar-ne una bandera que s’hauria d’haver agermanat amb la bandera de las nacions origeneistes d’arreu del món.
Bandera nacions vernacles


Bandera nacions indígenes

     
Vaig publicar el llibre amb entusiasme i he descobert, decebedorament, que les mentalitats han estat adulterades i les paraules tergiversades de manera que el missatge  vernaclístic no ha arribat als qui jo pensava que estava destinat. El mot “vernacle” que vol dir “natural del lloc “ ha esta adulterat en el diccionari espanyol; han posat que vol dir “llengua parlada pels esclaus de Roma”. Els meus compatriotes em diuen que no volen parlar vernacle perquè és la llengua dels esclaus de Roma.
Ens trobem en la fase “adulterística” del cicle vital.  I això es nota també en l’aspecte de les tradicions. Entre aquestes la de Nadal. Un a celebració que   posa de manifest el fet de “néixer de dalt”, ser cristià vol dir “ser ungit” nascut de dalt.  Això ha estat adulterat i la gent ja no ho associa al zodíac ni a la concepció de Déu com a Pare Celestial  del Nou Testament bíblic a diferencia de la concepció de Jahveh de l’Antic Testament bíblic que és adversari dels cultes zodiacals com el d’Astasteh i Asherah,  ni tant sol quan veu l’estel damunt la cova on es troba el Crist, al costat d’un bou i un ase que també tenen interpretacions relacionades amb constel·lacions astrals. Jo penso la interpretació correcta de les tradicions comporta  el reconeixement d’un mapa on es poden identificar de forma natural les nacions.
La cultura – i també la Història- com deia Alexandre Deulofeu té unes fases cícliques: sentit original, adulterització, rebutjament, regeneració, i torna al sentit original. El futur es troba a l’origen.






El “Pessebre” té una interpretació  relacionable amb antigues mitologies zodiacals. El “Tió”, tradicional del Nadal, a terres de parla catalana, per a mi representa una culte a la deessa Asherah o Astarteh,  “Senyora del Cel”, l’esposa de Baal o Bel, i es propi de les tradicions zodiacals del solstici d’hivern. En temps d’adulteramentació el seu sentit s’ha perdut o tergiversat. Ens volen fer ser allò que no som. Ens volen fer creure allò que no és. Ho he exposat, Heliona, en diverses ocasions, que aquesta concepció tradicional està relacionada amb la sobirania nacional catalana ja que els comtes de Barcelona eren seguidors de “Bel”,  l’espòs de Asherah o Astarteh, eren Bel·lònides.
Aquesta divinitat tenia temples amb columnes i troncs d’arbres. El seu sentit i religiositat estan relacionats amb les catedrals i altres temples amb columnes de pedra. També amb els monuments megalítics que senyalen el Camí de les Estrelles o Via Làctia. Llocs especials són els que tenen ermites a les verges negres en general i en concret les que porten el nom de Nostra Senyora de la Llet, nom català derivat del llatí “làctea”. Aquesta concepció de la Realitat que jo exposo no és acceptada per les autoritats acadèmiques que imposen el “marc mental” oficial.
Hem de discernir el llenguatge literal del llenguatge al·legòric. “Caím” representa el cicle agrícola; “Abel” representa el cicle “industrial”. El llenguatge mitològic és un llenguatge al·legòric. Hem de retrobar el sentit dels símbols que en el fons també són obres d’art. Graons d’un camí senyalat. Hem de fer el camí cap a la regeneració i amb el retrobament del sentit original, constituir un ordenament nacionalista basat en les nacions autèntiques, les de caracterologia zodiacal.  Com es fa aquest camí? Com s’han identificar les nacions zodiacals? Quins són els seus llocs i quines són les seves senyals identificadores? Quin és el senyal zodiacal de Catalunya? He llegit que és Escorpí. Espanya, jo penso que no té senyal zodiacal perquè no és una nació zodiacal; és un estat que té una Constitución. Les nacions autèntiques tenen una “Substància” un “Ésser” que està en el seu interior, sub-estanciat.  Les nacions i les tradicions tenen un sentit original. Ens cal anar cap el retrobament d’ aquest sentit original, i amb la cultura original constituir la confederació internacional de les nacions indígenes originàries o vernacles. Actualment Heliona, estic llegint el llibre que m’acabo de comprar: La voz de los pueblos indígenas que porta per subtítol Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas.  Mentre el llegeixo, penso: només cal canviar-li el mot “indígena” pel de “vernacle” , “zodiacal”, “natural” o bé “origeneista”  i ens trobem amb el mateix contingut exposat en el meu llibre “Vernaclística”. Sota paraules diferents, i a llocs diferents, batega un mateix Esperit que ens fa pensar, sentir i voler. Hi ha un denominador comú en la seva essència. La Veritat vol fer-se Realitat a través de nosaltres.
Escric tot això, en vigílies d’eleccions. Aniré a votar. Votaré. Cap partit polític, però, porta la meva concepció del món en el seu programa. El meu llenguatge és un llenguatge que es fa estrany, fins i tot entre aquells que parlen  en llengua catalana, la mateixa llengua que parlo jo. Un amic va dir-me ara fa un temps “trenques motlles”. Potser que trenqui closques que impedeixen la llibertat nacional i la consciencia mental de la Veritat. No ho sé, Heliona; el cas és que, quan escric em deixo portar per allò que sento que vol sortir de dins, com una llavor que germina.

Jordi Salat
19-12-2015

divendres, 13 de novembre de 2015

La Cruz de ocho puntas:Sant Juan de Jerusalén, Aragón, Cataluña, Navarra y Malta

El Castillo de l'Espluga Calba y la isla de Malta

El Viaje


El motivo principal de mi viaje a la isla de Malta, fué el de visitar la co-catedral de San Juan Evangelista de La Vallette, capital de la isla, para ver la lápida sepulcral del noble caballero de la Orden de Malta Nicolau Abrí d’Es Catllar,  quién en el siglo XVIII  fué comendador del castillo de l’Espluga Calba, mi pueblo natal, situado en la comarca catalana de les Garrigues, en tierras de Lleida. 

Castillo de l’Espluga Calba ( Lleida)


La Vallette capital de la isla de Malta

La Historia
Me documenté sobre la relación  histórica que hubo  entre la isla de Malta y la Cataluña de la Corona de Aragón – Reino de Sicilia, Reino de València, Reino de Mallorca, Reino de Nápoles,…-,  y el Casal de Barcelona, que tenía (y tiene)  en el escudo heráldico la representación de cuatro  palos su identificación referencial.



Descubrí informaciones interesantísimas que abarcan, no sólo hechos históricos, sino también concepciones filosóficas y maneras de entender el  sentido de la Vida y una determinada interpretación del mensaje cristiano, especialmente el basado en el bautismo, el Espíritu Santo y el simbolismo de la paloma en función de Pentecostés y el don de lenguas.
Éstos son temas  relacionados con la experiencia de mi viaje a Malta que iré comentando a lo largo de sucesivos escritos:
-          La co-catedral de San Juan Baptista de la Vallette capital de la isla de Malta 




-      -            El simbolismo del número 8 presente en la cruz , en las 8 capillas de la co-catedral


-          -  El altar mayor con el bautismo de Cristo por San Juan y la presencia de la simbólica paloma, habitual en el arte románico y su relación con Pentecostés y el don de lenguas
-        
-   -           La capilla de la “Lengua de Aragón, Cataluña y Navarra”, que es una de las 8 capillas de la co-catedral de San Juan Bautista de la isla de Malta.






 -  Biografía de “La Valllette” y su posible relación con el castillo  templario de <>,  Cotlliure, en su nombre catalán original


Jean Parisot de Valette (1494-1568)  Natural de Carcin, en occitano o provenzal,  en francés Quercy, murió en Malta. Fue Gran Maestro de la Orden de Malta. Entró en la orden a la sección de la lengua de”la Provença”

Escudo de la Provença


Castillo de Cotlliure ( Collioure)

-          - Caravaggio y el cuadro “ La decapitación de San Juan Bautista” y la comunidad cristiana de “Los Sanjuanistas”



“La decapitación de San Juan Baptista” de Caravaggio. Oratorio de la co-catedral de San Juan Bautista de Malta. En esta sala se encuentra la lápida de mármol con texto escrito en catalán, del comendador del castillo de l’Espluga Calba, el mallorquín, Nicolau Abrí  d’Es Catllar
-          Los caballeros hospitalarios del castillo de l’Espluga Calba: Antoni Ferrer (1493), Jeroni  de Motoliu (1780) y Nicolau Abrí d’Es Catllar (1790) escrito “Dezcallar” adulterando el original catalán de Mallorca “d’Es Catllar” que hace referencia a un topónimo “Catllar” precedido del artículo “Es” propio del catalán dialectal  llamado catalá salat que usa como artículo masculino “es” en vez de “el”





-          -  Emperador  Carlos V del Sacro Imperio Romano Germánico y  a la vez Carlos I de los reinos Hispánicos y su relación con el Casal de Barcelona y el reino de Cataluña y Aragón. En el año  1530 entregó al isla de Malta que pertenecía a la Corona de Cataluña y Aragón,  - desde  el reinado del rey catalán Pere el Gran (Pere II de Cataluña y III de Aragón)  con la siciliana de origen alemán, Contança d’Hohenstaufen -  a la orden de los hermanos del Hospital de San Juan Bautista de Jerusalén, que  a partir de entonces, se la llamó también  Orden de Malta. 




Escudo del Emperador Carlos V del Sacro Imperio Romano Germánico y Carlos I de los reinos Hispánicos: Castilla y León; Cataluña–Aragón y Sicilia que formaba parte de dicha corona.

Todas estas temáticas históricas que conllevan cuestiones de arquitectura, sociología, arte, simbología, teología y filosofía, además de las propiamente relacionadas con  la isla de Malta, como es el caso de sus canteras, cuevas, monumentos megalíticos, gastronomía y bellezas paisajísticas, tiene un potencial muy importante como para  convertirse en rutas de turismo histórico de carácter cultural, en general, y en concreto, la que hace referencia a su  relación con el castillo de l’Espluga Calba.
El hecho de que entre más de cuatrocientas  lápidas con texto escrito en latín, exista una en otra lengua y que ésta sea la lengua catalana, la del caballero que fué comendador del castillo de l’Espluga Calba, resulta singular y puede tener un significado importante.  



Lápidas en el suelo de la Co-catedral de San Juan Bautista. La Vallette. Malta

Por otro lado, en éste municipio también se pueden encontrar canteras,  de piedra blanca como las de Malta, - por cierto, de éstas canteras de l’Espluga Calba salen piedras con las que se construye el Templo de la Sagrada Familia de  Gaudí en Barcelona-.

Me he propuesto establecer contactos con las autoridades de Malta para estudiar la viabilidad de estas rutas de turismo cultural.


dissabte, 31 d’octubre de 2015

El comú denominador de les llengües del món: la vernaclitat o origineitat

Diàleg amb Heliona ( 2 )
El comú denominador de les llengües del món

 Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües,
 cada una amb els seus propis caràcters d’escriptura,
 amb el seu propi ordre, número i figura,
 ordenats, no a l’atzar o voluntat de l’home,
 sinó conforme a les disposicions harmòniques
 amb els cossos celestes. 


E.C. Agrippa De Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (La Filosofia Oculta en l’Art Breu de Ramon Llull)


De la destrucció del temple de Palmira a Síria, Heliona,  se’n parla molts aquest dies. Molts diaris i televisions se’n fan ressò. Cap, però, estableix relació amb la destrucció de temples que s’ha fet a altres llocs, els quals, tenen el mateix denominador comú, no el fet de la destrucció en sí mateixa, sinó en el fet d’allò que representen, de la identificació cultural que signifiquen. El denominador comú que jo hi veig el trobo en allò que ens volen dir els temples; la visió del món que mostren i posen de manifest en el marc mental de les creences.
Recordo les comparacions que al llarg dels anys he anat fent entre aquests  temples i les seves columnes, tot cercant el seu denominador comú. Els temples van lligats a un  llenguatge mitològic  que és el denominador que es troba en moltes llengües. Aquest llenguatge, deixant al marge el fet que molta gent  confon llengua amb llenguatge,  comporta un denominador comú original. La ciència ara està fent un nou llenguatge i aquest, té paral·lelismes amb les mitologies.
 S’ha de saber entendre. Parlarem més endavant de Ramon Llull i el seu mètode filosòfic per entendre allò que és la Realitat i la seva relació amb la Veritat. La mitologia i la ciència tenen un punt de trobada en el missatge que transmeten. A vegades he pensat que tu, Heliona, és la veu de l’Heli, aquest element de la Creació.
I, em costa distingir allò que em ve de tu, com a ona del so original,  que és convertible en àtom i convertible en paraula i matèria; allò que jo sóc i qui he de ser.

A l’origen de tot, allà on es situa la manifestació de l’anomenat principi creador,  que els científics actuals anomenen Big Bang, hi ha un so.  
D’aquest so deriven les llengües que s’han establert a cada lloc  del món en funció  de la seva circumstància; materialment, relacionada – diuen els científics, amb la temperatura de l’espai-, quan es tracta de matèria. I, quan es tracta de l’esperit, ara anomenat allò immaterial [1]o no material, pensament  o idea, s’entra en el misteriós espai de la vernaclística o origènia, un espai misteriós en el que es dóna sentit a les llengües creadores; el so es fa paraula; es fa llengües que  estan en consonància amb el so creador, aquella llum, aquells fotons, que ens arriben, es manifesten i es fan Realitat; fonètica amb la paraula;  gràfica en el Verb de l’escriptura - en molts casos rebuda en les criptes  i coves pels anacoretes o ermitans-; i  en el llenguatge de les formes significatives en l’art polifacètic, entre aquests, el de l’arquitectura que ha fet els temples,  de les formes que fan sempre diferent la mateixa presència. Aquest és el denominador comú de les llengües del món: el so original present en el Big Bang. I, abans de fer-se so, present en el silenci del Ser, allò que també se’n diu Plasma o Prana en la filosofia hindú.
He conegut acadèmics que cerquen els moviments de les llengües a través de la superfície de la Terra i estableixen les seves teories en funció de les barreges que s’han produït  i produeixen entre elles.




Mapa del Univers quan tenia 380.000 anys. El color representa la temperatura de cada zona. Les vermelles són les més  calentes.

Es farà algun dia un mapa del Univers amb els senyals geogràfics nacionals marcats per les ones vibratòries de cada llengua original o vernacla? La meva anàlisi, el meu criteri, Heliona, no és el de migracions lingüístiques, és un altre criteri, és un criteri que anomeno vernaclístic o origeneístic que relaciona les llengües amb el lloc on es parlen. I, els llocs amb la materialització de les ones o fotons de la llum original, que amb el canvi de les circumstàncies i el canvi de temperatura es solidifiquen. Sempre, però, hi és present.

Aquestes llengües vernacles[1] o originals, les persones de diferents ètnies les parlen quan s’integren en un lloc; es fan universals al parlar-les, al sintonitzat amb la vibració  que fa consonància entre la fonètica de la llengua natural o vernacla, el lloc on es parla, espai que està ple de fotons d’aquell so original en els arbres, terra, fruits, l’hàbitat sencer; aquell so, que era llum, fotó, àtom, paraula, escriptura. Qui parla aquestes llengües vernacles o origeneístiques, és  “creatura del Creador”, fills de la Divinitat. Està en comunió. En aquest espai vernaclístic o origeneístic, Heliona, tu i jo podem dialogar.


Jordi Salat



[1] Les llengües vernacles són les llengües naturals de cada lloc; el diccionari espanyol – castellà- i altres diccionaris tendenciosos, les defineixen adúlterament com a “llengües dels esclaus de Roma”. Ho tergiversen per desprestigiar-les; tots els imperis fan igual.


[1] Trobo que quedaría millor l’article neutre  “lo”  que crec que s’hauria de recuperar per la llengua catalana.