dissabte, 31 d’octubre de 2015

El comú denominador de les llengües del món: la vernaclitat o origineitat

Diàleg amb Heliona ( 2 )
El comú denominador de les llengües del món

 Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües,
 cada una amb els seus propis caràcters d’escriptura,
 amb el seu propi ordre, número i figura,
 ordenats, no a l’atzar o voluntat de l’home,
 sinó conforme a les disposicions harmòniques
 amb els cossos celestes. 


E.C. Agrippa De Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (La Filosofia Oculta en l’Art Breu de Ramon Llull)


De la destrucció del temple de Palmira a Síria, Heliona,  se’n parla molts aquest dies. Molts diaris i televisions se’n fan ressò. Cap, però, estableix relació amb la destrucció de temples que s’ha fet a altres llocs, els quals, tenen el mateix denominador comú, no el fet de la destrucció en sí mateixa, sinó en el fet d’allò que representen, de la identificació cultural que signifiquen. El denominador comú que jo hi veig el trobo en allò que ens volen dir els temples; la visió del món que mostren i posen de manifest en el marc mental de les creences.
Recordo les comparacions que al llarg dels anys he anat fent entre aquests  temples i les seves columnes, tot cercant el seu denominador comú. Els temples van lligats a un  llenguatge mitològic  que és el denominador que es troba en moltes llengües. Aquest llenguatge, deixant al marge el fet que molta gent  confon llengua amb llenguatge,  comporta un denominador comú original. La ciència ara està fent un nou llenguatge i aquest, té paral·lelismes amb les mitologies.
 S’ha de saber entendre. Parlarem més endavant de Ramon Llull i el seu mètode filosòfic per entendre allò que és la Realitat i la seva relació amb la Veritat. La mitologia i la ciència tenen un punt de trobada en el missatge que transmeten. A vegades he pensat que tu, Heliona, és la veu de l’Heli, aquest element de la Creació.
I, em costa distingir allò que em ve de tu, com a ona del so original,  que és convertible en àtom i convertible en paraula i matèria; allò que jo sóc i qui he de ser.

A l’origen de tot, allà on es situa la manifestació de l’anomenat principi creador,  que els científics actuals anomenen Big Bang, hi ha un so.  
D’aquest so deriven les llengües que s’han establert a cada lloc  del món en funció  de la seva circumstància; materialment, relacionada – diuen els científics, amb la temperatura de l’espai-, quan es tracta de matèria. I, quan es tracta de l’esperit, ara anomenat allò immaterial [1]o no material, pensament  o idea, s’entra en el misteriós espai de la vernaclística o origènia, un espai misteriós en el que es dóna sentit a les llengües creadores; el so es fa paraula; es fa llengües que  estan en consonància amb el so creador, aquella llum, aquells fotons, que ens arriben, es manifesten i es fan Realitat; fonètica amb la paraula;  gràfica en el Verb de l’escriptura - en molts casos rebuda en les criptes  i coves pels anacoretes o ermitans-; i  en el llenguatge de les formes significatives en l’art polifacètic, entre aquests, el de l’arquitectura que ha fet els temples,  de les formes que fan sempre diferent la mateixa presència. Aquest és el denominador comú de les llengües del món: el so original present en el Big Bang. I, abans de fer-se so, present en el silenci del Ser, allò que també se’n diu Plasma o Prana en la filosofia hindú.
He conegut acadèmics que cerquen els moviments de les llengües a través de la superfície de la Terra i estableixen les seves teories en funció de les barreges que s’han produït  i produeixen entre elles.




Mapa del Univers quan tenia 380.000 anys. El color representa la temperatura de cada zona. Les vermelles són les més  calentes.

Es farà algun dia un mapa del Univers amb els senyals geogràfics nacionals marcats per les ones vibratòries de cada llengua original o vernacla? La meva anàlisi, el meu criteri, Heliona, no és el de migracions lingüístiques, és un altre criteri, és un criteri que anomeno vernaclístic o origeneístic que relaciona les llengües amb el lloc on es parlen. I, els llocs amb la materialització de les ones o fotons de la llum original, que amb el canvi de les circumstàncies i el canvi de temperatura es solidifiquen. Sempre, però, hi és present.

Aquestes llengües vernacles[1] o originals, les persones de diferents ètnies les parlen quan s’integren en un lloc; es fan universals al parlar-les, al sintonitzat amb la vibració  que fa consonància entre la fonètica de la llengua natural o vernacla, el lloc on es parla, espai que està ple de fotons d’aquell so original en els arbres, terra, fruits, l’hàbitat sencer; aquell so, que era llum, fotó, àtom, paraula, escriptura. Qui parla aquestes llengües vernacles o origeneístiques, és  “creatura del Creador”, fills de la Divinitat. Està en comunió. En aquest espai vernaclístic o origeneístic, Heliona, tu i jo podem dialogar.


Jordi Salat



[1] Les llengües vernacles són les llengües naturals de cada lloc; el diccionari espanyol – castellà- i altres diccionaris tendenciosos, les defineixen adúlterament com a “llengües dels esclaus de Roma”. Ho tergiversen per desprestigiar-les; tots els imperis fan igual.


[1] Trobo que quedaría millor l’article neutre  “lo”  que crec que s’hauria de recuperar per la llengua catalana.