dimarts, 20 d’octubre de 2015

Records del present

Diàleg amb Heliona
Records del present

Oh, Heliona! << És  totalment  necessari que els esperits “senyats”  demanin per a ells tots els béns als déus i, especialment, el coneixement de la naturalesa d’aquests, aplicant a aquesta tasca tota la capacitat humanament possible.  Res no hi ha més gran per l’ésser humà que l’obtenció de la Veritat ja que és el més noble que un déu pot concedir.[1]>>

Ho porto a dins,  m’acompanya, de tant en tant es fa present; són records, és el passat, experiències, pensaments, ahir expressats i viscuts amb entusiasme, ara convertits en objecte de reflexions.
Reflexiono, amb la presència del passat fet record del present, mentrestant,  damunt la taula del meu despatx, contemplo els llibres que he llegit durant les vacances d’aquest estiu del 2015.
Al seu costat, uns retalls de diari amb notícies que  m’han fet sentir desig de comentar;  darrera d’elles, m’han vingut fets i pensaments del passat que s’hi han empeltat com si tot formés part d’una mateixa cosa, tot fent-se records del present. I, potser, llavors del futur.

Entre aquestes notícies de premsa, una que fa referència a la destrucció del temple de Palmira que es troba a terres de Síria, dedicat a la divinitat que es coneguda amb el nom de Baal. “Síria – em diuen els records- deu el seu nom a l’estrella Sirius, de la que jo en vaig parlar a la meva conferència sobre el significat de les verges negres”. I també em ve, com a records que es fan presents,  aquell estudi que vaig fer sobre  el topònim Homs que es troba a Síria i a un lloc dels Pirineus i de Catalunya com a “Homs, Omells o Omellons” i entre cognoms catalans d’origen occità  escrits com a “Homs” i “Oms” .
Aquestes notícies de la destrucció dels temples de Palmira  – que eren ruïnosos, a causa de guerres anteriors, que ja vénen de relats de l’Antic Testament- sota la barbàrie dels soldats de fe musulmana de l’Estat Islàmic, m’han fet recordar  també la destrucció de les quatre columnes que va fer construir Josep Puig Cadafalch a la muntanya de Montjuic de Barcelona, enderrocades pels soldats espanyols en temps del general Primo de Ribera.

Tema, aquest,  que em va mantenir entusiasmat durant molts anys – més de dotze- i sobre el qual vaig escriure un llibre amb el títol de Les quatre columnes catalanes. Així, he sentit la presència en forma de record d’aquells judicis hostils que van fer-me aquells catalans, compatriotes meus, que em censuraven per exposar la relació d’aquestes columnes amb el temple de la deessa Isis, Asherah, o Astarteh, l’esposa del déu Baal o Bel. “Les quatre columnes són catalanes i prou”, em deien, tot  afegint: “No s’ha de anar més enllà, no hi arrels que buscar”. I en lloc de restituir-les com a monument religiós d’una religiositat original de caràcter zodiacal simbòlicament relacionada amb l’art romànic més genuí, les van voler restituir com a homenatge als herois catalans morts per defensar la causa catalana al llarg del temps, mentre esborraven el meu nom, i amb mi  dotze anys d’història, i de lluita reivindicativa, que volia donar a conèixer allò que era veritablement la causa per la qual havien mort, la catalanitat genuïna, la causa original de la nostra lluita com a catalans, tot dient que la seva lluita no era a la meva, ja que jo volia restituir-les amb tot el seu simbolisme de religiositat hel·lenista relacionat amb la deessa Atenea Niké, amb les columnes coronades amb les victòries alades i els nou rajos que sortiren del que havia de ser el Palau de Saber Antic, ara MNAC, cinc grocs i quatre vermells dibuixant la senyera dant del cel de Barcelona,... i afegint: “Nosaltres som ateus, i si ara visqués Puig Cadafalch, també ho seria”. Gràcies a aquesta gent, diguem-ne “discrepant” , vaig descobrir que la meva gent eren els meus congèneres i no pas aquells que havia considerat dels meus pel fet de ser compatriotes ja que, tot i compartir el sentiment catalanista i la voluntat de voler la independència de Catalunya, el seu criteri i la seva identificació mental o espiritual no era a meva.

Els uns enderroquen temples, i els altres els adulteren. Tots per adaptar la realitat i el sentit de la Vida als seus criteris subjectius. I el poble, continua captiu dins d’un Gran Engany.

L’any 2015, a Síria, uns musulmans de l’Estat Islàmic destrueixen les columnes de Baal i Asherah o Astarteh de Palmira.

L’any 1928 a Catalunya, uns catòlics de l’Estat espanyol, en nom d’España  destrueixen les columnes que es relacionen amb Baal i Asherah o Astarteh de la muntanya de Montjuic de Barcelona.

Alguns catalans neguen aquesta identificació. Jo la proclamo, és part del meu pensament. Penso així i ho de dir. He de donar testimoni de mi mateix, em sembla que només així es pot donar sentit a la vida. Alguns m’acusen de barrejar-ho tot. No hi veuen el sentit essencial, la substància que impregna les formes, en el fons dels meus raonaments. Faig sincretisme i m’identifico amb allò que és essencial.

Catòlics i islamistes destrueixen la mateixa cultura, la cultura del déu Baal o Bel, Senyor del cel,  i la seva esposa o reina, Asherah o Astarteh. Una cultura zodiacal que jo identifico amb la cristiana del Pare Celestial del Nou Testament. I, l’entenc diferent de la de la llei de Jahveh de l’Antic Testament. La dialèctica del meu anàlisi de la història, es basa en la dualitat entre baalites i jahvehites tal com s’explica a l’Antic Testament, discernint allò que és cert i allò que ha estat adulterat.
I, si resulta que la causa nacional catalana es baalita i la causa imperial espanyola és jahvehita? L’ Antic pensament que es manté viu en els meus records del present. No eren bel·lònides – seguidors de Bel o Baal-,  els reis del Casal de Barcelona que tenien com a símbol els quatre pals vermells sobre fons daurat?  Qui i per quin motiu va canviar el nom de Guifré el Bel·lós, pel de Guifré el Pelós? Es volen esborrar les arrels baalites de la cultura catalana? És per aquesta causa que determinats poders de l’Estat Vaticà i determinats poders de l’Estat Español estan en contra de l’Estat Català?

Els records del present, em porten una vella qüestió estudiada per mi ara fa uns quants anys, ara, en forma de consell a les generacions més joves: “Potser hauríem d’esbrinar què i qui hi ha darrera les guerres entre baalites i jahvehites de les quals se’ns parla a l’Antic Testament bíblic”.  Començar per fer una relació de tots els texts bíblics on es parla dels temples  fets a base de columnes com és el cas de la deessa Asherah i Baal o Bel.

Aquesta ha estat la meva lluita, viscuda en mig  la incomprensió dels meus coetanis; ara, continua viva, en els meus records del present.  El que és , es va fent i desfent, sempre present. L’alè batega.

Les quatre columnes del Temple al déu Baal o Bel i la seva esposa  Asherah o Astarteh. Palmira. Siria

Les quatre columnes hel·lenístiques del Temple a Atenea Kiné o Victoriosa. Atenes. Grècia


Les quatre columnes de Montjuic a Barcelona que formen par del projecte hel·lenista de Josep Puig Cadafalch







[1] Extret del llibre de Plutarc “ Els misteris d’Isis  i Osiris”. Plutarc començá  el llibre dirigint-se a << Clea>> , jo em dirigeixo a << Heliona>>;