dilluns, 19 de setembre de 2016

Diàleg amb Heliona 6/1.2 BOHU I TOHU

Originalitat i degeneració del mots o paraules:
BOHU I TOHU


Els mots Tohu i Bohu  apareixen  traduïts en el segon versicle del  llibre del Gènesi, primer dels llibres de la Bíblia,  de la següent manera:la Terra estava en tenebres i buida i les tenebres ho cobrien tot. De quin llibre es van traduir? Quina era la llengua original, de quina llengua formen part els mots Tohu    i Bohu? A quina llengua es van traduir? Es van traduït correctament conservant el seu sentit original?
Aquests molts van ser traduïts a la llengua hel·lènica en el llibre anomenat Gènesi.
“Gènesi” en llengua hel·lènica vol dir “Origen” i “Bíblia”  vol dir “Llibres” .
Està etimològicament relacionat amb el mot  “Bohu” amb català “Bohil”? [1]
La llengua original dels mots Tohu i Bohu encara és un misteri. S’atribueixen, per part d’alguns historiadors, a la llengua aramea i aquesta la relacionen amb llengües semítiques. Donat que jo distingeixo entre llengües semítiques i llengües camítiques i les enciclopèdies “oficialistes” majoritàriament no ho fan,  a totes els diuen semítiques, encara no em puc pronunciar. No obstant deixaré constància de la meva  opinió i de les argumentacions que van configurant el meu pensament al respecte, encara que sigui només com a teoria.
Més endavant (si em continueu llegint)  veureu el motiu del meu dubte que es basa en el versicle nou del Gènesi que fa distinció entre semites i camites. 
Vet aquí el versicle:
Gènesi 9:24-27 :
24 Quan Noè es despertà de la seva embriaguesa i va saber el que el seu fill menor havia fet amb ell, 25 va dir:
"Maleït sigui Canaan!
El més baix dels esclaus
¿Serà als seus germans ".
26 També va dir:
"Beneït sigui el Senyor, el Déu de Sem!
Sigui Canaan[2] esclau de Sem.
27 Déu, doncs, estendre [b] el territori de Jafet;
Jafet pot viure a les botigues de Sem,
i sigui Canaan esclau de Jafet ".
A l’origen de les cultures de tots els pobles del món  hi trobem mites; aquest és el primer llenguatge, en sentit al·legòric, no literal, dels éssers humans arreu del món.  (Hi ha una cultura diferent que no té mites, te lleis. No vol que l’ésser humà pensi, vol que obeeixi. És la del poble de la Llei el poble de l’Antic Testament relacionat amb Jahveh)



[1] Mots “Buí” (Caldes de Montbui),  “Boï”, “Bouil”,”Boyl”, degeneracions del mot original “Bohil”?
[2] Canaan, o Canaà, és la terra dels Camites. Jo em decanto a favor dels historiadors que consideren que  aquesta terra és Filistea, Palestina.( Filis Tea  vol dir “ Amants o estudiosos ( Filis) de la Divinitat ( Tea ).
El nom «filisteu» prové del llatí philistæus,variant de philistinus, que apareix en els escrits de Flavio Josepho. Podria interpretar-se com a “Servidors de la Divinitat”. Les Cinc Ciutats Principals de la Pentàpolis filistea,mai van tenir un sol regne. Els seus governants s'anomenaven «senyors» (serenim) o «reis» i governaven  com en conjunt, com una federació  d’estats, de forma descentralitzada, prenent decisions per les votacions democràticament.  Es creu de que títol de «senyor» era hereditari.   Cal tenir present que , Bel·ló – que vol dir Senyor i ve de Bel o Baal, era el Senyor de Carcassona. I els bel·lònides eren els avantpassats de Guifré el “Bel·lós mal anomenat Guifré el Pilós” (El mot Pilós  es va posar per a substituir l’original Bel·lós” , per degenerar el significat i tallar les arrels històriques originals. Això és el què jo penso) Aquestes reflexions ens porten al plantejament d’una qüestió religiosa en el fons de la qüestió nacional catalana i occitana respecte de “lo francès” i “lo espanyol”.

Mapa de Galilea. Terres camites

En el llibre del Gènesi es fa un recull d’aquest mites que volen explicar la Creació per part d’un Ésser Creador o d’un Principi Creador – Alè,  Força o Intel·ligència -.
En quina llengua va ser escrit Tohu i Bohu? Era una llengua semita o camita? Tohu wa Bohu, així comença l’origen de l’Origen, segons llegim en el llibre anònim Sefer Ha Bahir,  ( Llibre de la Llum) escrit a Occitània, terra de la llengua d’oc, una nació vernaclística[1].
Una terra estretament relacionada amb les terres de llengua catalana amb troncs que comparteixen les mateixes arrels.
En aquesta àrea geogràfica que abasta territoris de llengua d’oc, llengua catalana, i llengua basca, - amb les seves diverses variants dialectals- es va donar a conèixer la Càbala – Kabbalah, amb una “h” al final que en llengua aramea indica accentuació. En parlarem en el proper apartat d’aquest escrit quan parlem del Tetragramma o quatre lletres sagrades corresponent al nom de Déu. Unes “quatre lletres” que es representen gràficament de forma abstracta per “quatre pals” igual que la senyera o bandera catalana, escut de La Provença, la Corona d’Aragó que era la del Casal  català de Barcelona.
En aquesta àrea geogràfica troben la història dels “cagots”, un poble maleït. La meva opinió és que poble era un poble “camita” Un dels pobles maleïts dels qual parla el Gènesi 9:24-27 al qual acabo de referir-me. Maleït per qui? Per Jahveh? En aquestes terres els cristians albigesos o càtars predicaven que Crist era fill del Pare Celestial. Aquest era Abba, i no pas Jahveh.
En  aquesta àrea geogràfica hi trobem mots en cognoms de persones i topònim de llocs territorials que provenen de l’arameu? Per exemple trobem “Homs” [2]( Actualment molt present a la premsa quan es parla dels bombardejos a Síria o Syria ja que n’és el nom d’una important ciutat. També el trobem a la premsa quan es parla d’un polític català que volla independència política de Catalunya respecte d’Espanya. Aquestes terres de Síria i Líbia actualment notícia perquè són bombejades i en guerra, eren terres de Canà, terres dels camites – segons afirmen molts historiadors -.  Fixem-nos doncs que aquelles guerres de milers d’anys abans de Crist, avui continuen vigents, són actualitat.



[1]Vernaclistica vol dir identificació amb allò que és natural, autòcton  i propi del lloc; de caràcter zodiacal.
[2]En llengua d’oc o occità “Oms”



Baalbek. Terres camites. Líban

 Palmira. Terres Camites.Temples a Baal o Bel i Astarteh. Síria

Palmira (és en llatí) En camita, Tadmor o Tedmor, el seu significat és “Palma” Alguan relació amb “Palma” la ciutat  de parla catalana de Mallorca ( Les Balears). Balears, comença amb “BA” igual que Baal. Segons les teories d’alguns historiadors de cultures orientals i ibèriques, GA fa referència a Astarteh i BA fa referència a Baal. D’aqui treuen significació pels topònims de municipis catalans  com són GABA i BAGA


Tot el què plantejo a continuació, són preguntes, reflexions i una hipòtesi relacionada amb els mots Tohu i Bohu.
Podria estar-hi relacionat el mot català “Bohil” present en llocs de l’esmentada àrea geogràfica  i com a personal relacionat amb la Història de Catalunya i de la Corona d’Aragó? Per exemple l’abat Bernat de Bohil, monjo de Montserrat que va anar amb Cristòfol Colom – al qual considero noble català - a les Antilles i va batejar una illa amb el nom de Montserrat?
Aquest molt també ha estat adulterat com a “Boïl”, “Buil”, “Bouyl”. El municipi de Caldes de Montbui, hauria de dir-se Caldes de Montbohí? Penso que sí.
Algun poder fàctic adultera noms per a degenerar el seu sentit i tallar les arrels que ens porten a l’origen, l’origen que dóna sentit  i comporta la plenitud a la Vida? Penso que sí. I, si és així, quin és  aquest poder, quina la seva potestat  constitucionalista o poder polític, quin és, o són,  el nom, o noms dels seus estats? Tenien raó Arnau de Vilanova i Anselm Turmeda quan van dir que ja havien arribat els temps de l’Anti-crist a la Terra?
Tot passejant, recordo vells temps; aquells, en que  anava sovint – cada diumenge- a missa catòlica  i escoltava el capellà dir allò de “Paraula de Déu” quan acaba la seva lectura d’un text bíblic.
Per què diu paraula de Déu –preguntava jo, Heliona-, si està parlant de Jahveh? I, em deien “és que  Déu i Jahveh és el mateix”. I, després de llegir-me cinc vegades seguides la Bíblia,  durant aquella llarga convalescència mentre es guaria la meva malaltia del pulmó, Heliona, tot reflexionant-hi durant molt de temps, vaig arribar a la conclusió que no és cert. Ens han confós amb les paraules degenerant-les i  ens enganyen tergiversant-ne el significat.
L’Antic Testament parla de Jahveh i Moisès. S’hi llegeixen cròniques on es parla de guerres del Regne de Judà contra el Regne d’Israel; de jahvehistes que serveixen a Jahveh obeint la seva “Llei”, amb el protagonisme de Moisès com a líder, els quals  fan  guerres contra pobles que parlen de Déu referint-s’hi com a Pare Celestial – Abba o Habbah-. Aquests pobles o nacions “abbahites” donen culte a divinitats d’un panteó zodiacalista als qual anomenen Baal, Astarteh o Asherah. De guerres entre nacions camites que avui porten el nom de Palestina, Síria i Líban. ( Entre d’altres). 

 Mapa de Filistea i nacions camites
Baal, seria el Senyor, la manifestació masculina, i Asherah o Astarteh seria la Senyora, la esposa, la manifestació femenina.
Tahu, seria la nit. Bohu seria el Dia.  “La” nit porta article femení com “la” Senyora. “El” dia porta article masculí, com”el” Senyor.
Investigant en aquesta temàtica, vaig trobar-me que, en  el primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, hi havia paraules que  podien haver estat degenerades donant lloc a una mentalitat degenerada que és l’origen d’una de les causes de la presència del Mal en aquest món.
Un mal que és mental. S’ha fet creure allò que no és. La Realitat té una Substància que li dóna el sentit del Ser. Aquesta Realitat ha estat degenerada.
Una Realitat morta, fa ànimes mortes. Una concepció de la Realitat degenerada fa mentalitats degenerades. Cal retornar als orígens i retrobat allò que és de veritat el Ser.
Origen, potser no és una paraula original; potser sigui una combinació del mot “Or” (“Llum” en llengua mesopotàmica) i “gen”( de “gènesi”, origen en llengua hel·lènica o grec) I, voldria dir “La Llum del començament de Tot)  A la Bíblia  traduïda al grec o hel·lènic se la va traduir com a “Gènesi”
Llegim a la Bíblia: ElS ORÍGENS (1-11)La creació:
1 Al principi o origen, Déu va crear el Cel i la Terra. La Terra era “Tohu” traduït com caòtica i desolada,les tenebres cobrien  la superfície de l’Oceà, i l’Esperit de Déu, planava sobre les aigües.3 Déu digué “Bohu” traduït com que es faci la llum. I, la llum va existir 4 Déu va veure que la llum era bona i separà la llum de les tenebres. 5 Déu va dir a la llum, dia; i a les tenebres, nit.
Tohu, en la llengua original, voldria dir la nit. En sentit al·legòric la foscor.
Bohu  voldria dir el dia, en sentit al·legòric la llum.
“Tohu wa Bohu” – en hebreu – camita o  arameu -, és una frase que  explica l’origen o  el començament de la Creació segons el  Llibre de Gènesi i s’ha traduït com: “Que es faci la llum"
La meva hipòtesi és que els mots catalans “Bohil” i les seves transcripcions que considero degenerades – Buí, Buyl, Bouyl, Buil,  - així com els cognoms “Bohigues”  i personatges històrics de la Corona d’Aragó, com és el cas de Bernat de Bohil, monjo de Montserrat ( primer capellà que anà amb el català Cristòfol Colom a les Antilles, i batejà una illa amb el nom de Montserrat), Ramon de Bohil Montagut, valencià virrei de Nàpols i d’ Els Abruços,  i  Violant de Bohil, la seva filla, deriven del mot original “Bohu”, que voldria dir “Llum” o també “Dia”. I, estic investigant si va haver presència d’occitans a les terres de Lorena perquè a mi em sembla que el conegut pel nom llatinitzat de Godofredo de Bouillon, en occità o català seria “Guifré de Bohuilló”[1]
Abraham bar Hiya va ser el primer a interpretar el Tohu i Bohu  amb el significat de matèria i la forma, i la mateixa idea apareix a Safer ha Bahir 2,9-10 . Safer ha Bahir vol dir “Llibre de la Llum” S’ha traduït com a “Llibre de la Claredat”. Té alguna relació etimològica Bahir amb Bohu?
La interpretació del primer versicle del Gènesi és l'objecte de discussions.
Els mots, moltes vegades, són traduït de forma adúltera i degenerativa. Amb la degeneració dels mots, es tallen i esborren les arrels d’un llenguatge, l’alfabètic, llenguatge que sintonitza amb les vibracions de la naturalesa i aparta la ment de l’espai de comunió amb l’Ésser Creador. De tal manera ens aparten, que malauradament els ésser humans  “de bona voluntat”  acaben sent els que es diuen ateus. Aquests,  no es deixen enganyar. Darrera d’aquesta mena de “Matrix” o  “Falsedat Referencial Adúltera”, però, hi ha una “Realitat de Veritat” i m’atreveixo a dir “Realitat amb arrels divines”, a la qual no podem renunciar.

Jordi Salat Orteu
josalort@hotmail.com




[1]Godefroy de Bouillon (1058- Jerusalem 1100), va ser un cavaller medieval i un dels nou líders de la Primera Croada o Creuada. Va ser Senyor de Bouillon des del 1076 i duc de la Baixa Lorena des de 1087. Després de la presa de Jerusalem el 1099 va esdevenir el primer governant del Regne de Jerusalem, tot i que no va fer servir el títol de "rei".

diumenge, 28 d’agost de 2016

BLANQUERNA I BLAQUERNA Diàleg amb Heliona 6/1.1

Diàleg amb Heliona 6/1

Originalitat i degeneració dels mots o paraules: 
BLANQUERNA I BLAQUERNA.
BOHU I TOHU.
YHWH i IHOA
6/1.1
BLANQUERNA I BLAQUERNA.

Reflexionava sobre els mots o paraules que incorporem en els diccionaris, que conformen les llengües que parlem i escrivim,  tot passejant pel Parc de Can Solei de Badalona, un mati de primavera, en un dia “solell”. El nom d’aquest parc, “Solei”, és un nom original?- vaig preguntar-me -.
Què vol dir? Està ben escrit? Quina és l’autoritat que pot dir si un mot  està ben escrit o no ho està? Amb quin criteri es basen els arguments?
El mot Solei deriva del mot original Solell. Aquest mot voldria dir lloc  on hi toca el Sol o dies en els que llueix el  Sol i la llum dels seus raigs omplen l’espai. També l’he trobat escrit com a  en cognoms catalans  en la forma de Soley. Quina ha de ser la grafia original : Solei, Solell o Soley? A mi em sembla que hauria de ser Solell. L’acabament en “ll” és un acabament català genuí derivat d’una paraula mare que és el Sol. Una llengua, l’entenc, com una xarxa de camins fets amb mots que tenen una paraula mare i de la qual se’n deriven els correlatius.  Ramon Llull, en seu Art, en parla d’aquesta mena d’ articulació lingüística amb el mètode dels correlatius: Amor, Amar, Amant, Amatent, Amorós,...



Llull va aportar unes bases raonables a la composició de una llengua i va fer-ho amb la llengua catalana. Ramon Llull no va parlar mai castellà, o sigui espanyol.   També s’hauria de tenir present que Llull parlava àrab i que va ser un àrab de religió sufí , Abu-Hàmid al- Ghazali, el seu , podríem dir-ne “guia” o “mestre” en qüestions teològiques (Jo distingeixo les qüestions teològiques de totes les religions de les qüestions jahvehítiques  - Moisès i les Taules de la Llei de Jahveh - que pertanyen només a l’Antic Testament bíblic).
Però, de l’adulteració i degeneració del “llullisme”[1] en parlaré més àmpliament en propers escrits. Ara, parlaré de l’ adulteració que s’ha fet d’una de les seves obres més emblemàtiques i significatives, la que  Ramon Llull va titular  “Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna són fill”.
Aquesta obra literària tant significativa, s’ha conegut amb el nom de “Blanquerna”. I ara  també s’ha editat amb el títol de “ Romanç d’Evast i Blaquerna”  i  “Blaquerna”.
Li han tret la “n” i li han tallat  la “correlació” amb “Blanc”.
Qui ho ha fet i per quin motiu han canviat el nom del  “Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna són fill”.de Ramon Llull?



El mot “Blanc” – al qual ja se li havia tret la “h”-, doncs era “Blanch”-, el trobem  en noms  de personatges també literaris catalans d’origen valencià com “Tirant lo Blanch”,  noms propis de personatges històrics com és el cas de “Blanca”, o topònims com “Blancafort”, “Montblanch”,  o “Les Borges Blanques”, i en cognoms  com “Blanch” o “Blancher”


S’ha volgut justificar amb un document que s’ha trobat a París on està escrit “Blaquerna” sense “n”. Es sabut que la fonètica parisenca no pronuncia la “n” quan és davant la “q”.
 És com si ara ens diguessin que s’ha trobat un document a  Madrid on està escrit Sabadel  – amb “ela” final-, i ens fessin canviar el nom del municipi català que es diu “Sabadell” – amb “ella” final-. Es sabut que  la fonètica madrilenya no pronuncia la “ll” a final de paraula.
I, a més a més, ens volen fer creure que aquest nom “Blaquerna” – sense “n”-, fa referència a una divinitat de Turquia, que es femenina “Santa Maria de Blaquerne. ( A sobre,  de l’església ortodoxa de Bizanci, quan Llull està relacionat amb l’església de Roma). Com potser això, si el llibre de Llull parla de “Blanquerna” com a personatge masculí?  Això no té sentit.

El títol original del llibre de Ramon Llull era: “Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna són fill”




A més a més,  s’ha degenerat en el títol que, ara, en noves edicions, es diu “Romanç d’Evast i Blaquerna”.

Amb el mot "Romanç" (usat en l'expressió despectiva: aneu a fer romanços, no em vinguis amb romanços) es rebaixa vilment i se l'hi treu seriositat a un dels llibres filosòfics i teològics més importants de l'edat mitjana. Ramon Llull li  li va posar el títol de  "Llibre" no va dir-li "Romanç"

Com s’ha pogut acceptar un disbarat així?! 
Qui ho ha fet? Quins acadèmics ho han acceptat? 
Això, no és degeneració? 

 Al meu entendre, sí. S’està adulterant, i degenerant  coses emblemàtiques i significatives de la cultura catalana per desvirtuar el seu sentit original i per a descatalanitzar la catalanitat? Jo crec que sí. Qui ho fa? Aquesta és una qüestió que tractarem més endavant. 


Ara, però, he de dir que ja es va adulterar i degenerar quan es van canviar adúlterament per a degenerar la idea original, els noms de llocs on hi havia cultes pagans zodiacals durant l'Edat Mitjana. I, també abans. I, com podreu llegir en el següent escrit, "Tohu i Bohu" l'adulteració i degeneració comença des del mateix origen en la traducció de la Bíblia. 

Jordi Salat Orteu




[1] Escric “llullisme” derivat del català “Llull”. No faig servir el mot “lul·lisme· derivat del llatí “Lulio”. Considero que les correlacions s’han de fer a partir del mot original en el sentit vernacle. Escriure Raimundo Lulio en lloc de Ramon Llull és una manera de descatalanitzar el mot original.


dissabte, 14 de maig de 2016

Descatalunyitzar lo català



Descatalunyitzar  lo català


















Verge Negra patrona de Catalunya.Timpà de l'Església de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona.


Són diverses les actituds que promouen la descatalunyització i la descatalanització als Països Catalans; unes intencionades, altres sense adonar-se’n. Quina ha de ser l’actitud correcta (en funció de l’ideal nacional català ) emocionalment satisfactòria i èticament noble quan es vol viure la vida amb un sentit transcendent? Aquesta és la qüestió.

Necessitem identificar-nos amb una identitat transcendent. On és troba aquesta identitat? La identificació amb la catalanitat – en tant que identitat natural, pròpia o vernacla de Catalunya ( Països Catalans) – és una qüestió viva, vital i de plena actualitat.

Aquest ideal català, espiritualitat universal que es manifesta en la particularitat catalana, es debat entre dues forces contràries que cada una per la seva banda la volen fer anorrear

El Nihil, “no ser”, així l'anomenaven els càtars o cristians albigesos/span>.

El Bohil, “ ser”, així ho anomenaven els càtars o cristians albigesos que volien fer-la realitat o reeixir


Els conceptes càtars del "Bohil" i el "Nihil" estan relacionats amb la gran qüestió shakespeariana del "Ser" i el "No Ser" i probablement també amb la filosofia del "Ser" i el "No res" de Heidegger. La catalanitat es debat entre aquest dos principis.

Descatalanitzar i descatalunyitzar són conceptes que formen part del llenguatge que delata les actituds que no volen deixar que la catalanitat – en tant que camí que mitjà de la identificació i el testimoni amb l’essència o substància vernacla ens porta cap a la realització personal en harmonia amb el lloc on vivim i en fa universals en l’ésser – sigui, com ha de ser, i allí on ha de ser, en aquells que voler i han de testimoniar-la perquè forma part d’un ordre còsmic i d’un Ser viu en formació, de Veritat, en la Realitat.

Entenc per descatalunyització, el fet de "treure tota referència al marc geogràfic i polític propi de Catalunya" (l'àrea que pertany al lloc on ha de reeixir la catalanitat o sigui Catalunya o Països Catalans)

Exemples de descatalunyització:

1.- Posar a les etiquetes dels productes fets a Catalunya, a més del text en català, també la referència identitària "Catalunya" a continuació del nom de "Municipi" en el quan ha estat fet. Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"

2.- Posar a les targes de presentació personal, a continuació del nom de la persona i el nom del municipi, també "Catalunya". Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"

3.- Referir-se a "Catalunya" o els Països Catalans, dient que són "El Nord Este d'Espanya " o el "Sud Est de França" ( Això ho observat a molts llibres i webs que parlen fins i tot d'artistes com Gaudi, Dalí, Tàpies, Miró, Ramon Llull, Arnau de Vilanova, etc. presentant-los com nascuts al Nord d'Espanya sense cap referència a la identitat pròpia i naturalment vernacla que és Catalunya)

4.- Presentar públicament als artistes, esportistes, científics, escriptors, poetes, gastrònoms,...que són catalans amb el prefix “el español” i no fer cap esment a “el catralà” o originaria de Catalunya. ” ( Com fan estratègicament els mitjans de comunicació espanyols)

5.- Traduir el nom dels personatges catalans per a descatalanitzar. Com s’ha fet recentment, amb “Josep Lluis Carod-Rovira a TVE a qui se li van dirigir unes persones del públic castellanitzar-li el nom com “José Luis”. ( No és que no ho sàpiguin dir, és que no volen dir-ho. Falten al respecte però no tenen mala consciència perquè la castellanització és per als “castellanitzadors” espanyolistes una mena de deure moral superior a l’Amor al proïsme, el Bé, la Veritat i la Justícia.. Ho fan provocativament, per castellanitzar i descatalanitzar. És una perversa estratègia de “desidentificacionalització”; i ,de substitució de la identificació de la identitat natural o vernacla, en aquest cas, la catalana)

Entenc per descatalanització "el fet de treure la catalanitat"de les manifestacions culturals - entre aquestes els mateixos mots (ortografia i significat)-, dels fet i fenòmens de tota mena.

Exemples de descatalanització:

Mots

Es substitueix el mot “got” per “vas” i se’n diu que ho fan perquè ve del llatí i no del castellà “vaso”. Però, perquè han de substituir “got”. D’on ve aquest mot? D’una llengua anterior a la llatina que va ser la primera llengua de colonització de Catalunya. Ens van castellanitzant la llengua catalana amb l’acceptació de mots castellans, tal és el cas de: “mescla”, derivat del castellà “mezcla” substituint el genuïnament català “barreja”; “gràcies” derivat del castellà “gracias” substituint el genuïnament català “mercès”.
Els catalans vam aportar a la gastronomia diverses salses, entre aquestes – ens diu Josep Pla -, la salsa de Mahó, la “mahonesa”. Aquest mot va ser castellanitzat com a “mayonesa” . Ara els acadèmics catalans l’han acceptat com a “maionesa” (fent-la derivar del castellà “mayonesa”) i enlloc de restituir “mahonesa” el seu nom original.

Topònims

Es canvien els topònims i noms de municipis de forma que es queda perdut el seu significat i arrelament cultural pre-romà i autènticament autòcton, com és el cas de: “Sanaüja” en lloc de “Sa Nahüja”; “Gombrèn” en lloc de “Gombreny”; “Peníscola” en lloc de “Penyíscola” ( La toponímia més antiga ens diu que era una “vila situada en el penyal”. Així doncs, “Penyíscola” i no pas “Peníscola” que va de “península”); “Sesgaioles” en lloc de “Ses Gaioles”; “Collserola” en lloc de “Coll S’Erola”; Sant Just Desvern” en lloc de “Sant Just d’Es Vern”; Sant Joan Despí” en lloc de “Sant Joan d’Es Pi”( Què diríem si ara diguessin “Lospitalet” en lloc de “l’Hospitalet”? Fan canvis i amb el pas del temps es van quedant consolidats de manera que acaben fent-se normals...) S’esborren molts del topònims catalans que tenen arrels en llengua ibera o euskera que és la llengua ibera actual.:
“Bohi” derivat del mont “Bohil” , que en temps dels càtars volia dir que “tenia ser” ( contràriament a “Nihil”) i que és un mot que trobem en els llocs on hi ha aigües termals i per tant és en aquest sentit que també se li pot trobar un significat , s’ha convertit en “Boí” i he sentit alguns lingüistes que diuen que ve de “Boví” o sigui de “vaca”. El trobem a Caldes de Bohi, Caldes de Montbui ( Abans Caldes de Montbohi), Bohigues ( convertit en Bohigas o Buigas).
“Baqueira” que ve de “Bach” que en germànic vol dir “rierol” i és un nom posat a una vall muntanyenca dels Pirineus plena de rierols, l‘han canviat per “Vaquèira”
“Alb” en documents medievals es pot trobar “Alb” i Queralbs” municipis situats en els Pirineus i no gaire lluny l’un de l’altre. Ara li diuen “Alp” ( “Alb” segons alguns lingüistes està relacionat amb “Albi” i aquest amb un mot iber igual com el basc “Albistegui” . Diuen que ve del llatí “Alba” que vol dir blanc. Però hi un significat ibero-basc que els lingüistes oficialistes no el tenen en compte i que està relacionat amb un arbre que es diu “Vern”.)
A la mateixa zona dels Pirineus, la Cerdanya, hi havia un poble que es deia “Urg” i que estava relacionat amb “Urgell” al qual li han posat “Utrx”
Al Pirineu de Catalunya Nord trobem un municipi que es diu “Erre” , mot que té una relació amb la muntanya i orgien del cognom “S’Erre” que ha esdevingut “Serra”.( La “e” s’ha convertit en “a” a causa de la fonètica barcelonina).
També a Catalunya Nord, a prop de s’Arrià el municipi on va néixer Guifré el Pelós, hi ha un poble que es diu “Eus” . El nom d'Eus – ens diu la versió oficial que jo he llegit -, prové de la contracció d'Alzina, d'on va passar a Elz i posteriorment a Eus.
A mi em sembla que és més lògic deduir que “Eus” deriva del mot “Eu” ( Hi ha gent, però, que no pensa segons la lògica del pensament sinó que memoritza allò que diuen els diccionaris o determinats acadèmics oficialistes engendrats per academicismes que es passen falsedats de mestre a alumne donant-se títols i perpetuant les nocions falses deixades passar per la censura, dels anys de censura que tenim en el passat, perpetuant allò que es fals en detriment d’allò que és Veritat i no es pot restituir perquè es rebutjar pels mateixos determinats acadèmics “censuritzats”). Sobre el nom "Eu" hi ha una altra verssió que no el fa derivar "d'Elz" contracció d'Alzina, sinò que , com he dit, la fa derivar del mot “Eu”.
Eu, que trobem a nom com “Europa” i “Eufrates”, el trobem també a altres municipis com és el cas dels catalans "Manlleu", "Reus" i altres topònims catalans, deriva de l'ibèric "Eu" que vol dir "Bo". Pot derivar de l’hebreu o arameu.. Potser com diuen alguns lingüistes l’ibèric i l’hebreu tinguin quelcom en comú. Aquests lingüistes fan derivar i relacionen “Ebre” , “Iber”, “Ber-eber” i “Eber” amb un personatges hebreu, descendent de Sem que es deia “Éber” i la seva nació.( Per a mi es una qüestió essencial esbrinar si els habitants dels Pirineus eren descendents de Sem o de Cam en funció del que diu Gènesi 9-111-final, però aquest és una altre tema que ara no és moment de parlar-ne. Donat que Túbal, era dit també Caím, i era el rei dels Pirineus i les seves nacions vernacles ( conegudes amb el nom de Ibèria i Hispània o Marca Hispànica amb capital a Lleida ( Ilerda en temps d’Indíbil) i a Tarragona ( temps del romans) o Barcelona abans que els castellanistes s’apropiessin d’aquest nom i el convertissin amb “España” amb capital a Madrid) cal veure com encaixen l’Éber semita amb el Túbal camita. Si és que això és així.)
El municipi de “Torroja” de la Segarra malgrat tenir una “torre roja” en el seu escut municipal des de fa segles, ara li han posat “Tarroja” de la Segarra. Per què li han canviat el nom? ( Al municipi homònim , Torroja del Priorat , li han conservat el nom).

Quan vaig a viure a terres de Les Garrigues, sempre havia sentit dir “El Cogull”. Ara li na posat “El Cogul”. Perquè li han tret la identificació catalana de la “ll” a final de paraula? ( Un pagès em va dir: És que els espanyols nio la saben pronunciar i els ho posem més fàcil perquè parlin català. Vet aquí la sornegueria o ironia del bon pagès lleidatà que amb la mirada em deia “ens estan descatalanitzant el català”)

Abans he comentat que ens han tret la “h” de noms com “Bohi” que l’han deixat “Boí”. Aquest “h” és un senyal identitari català que s’ha perdut també a Vich, Montjuich, Montblanch i d’altres noms i topònims. La “h” indica la presència d’una cultura pre-romana que es va esborrant. Jo relaciono aquesta cultura amb un coneixement que té les seves arrels en allò que ha passat a la història com a “nuesa de Noé” i que , al meu entendre, no era un cos despullat de roba sinó un coneixement sagrat del qual ens esborren tota senyal.

Hi ha una estació d’esquí anomenada “Port Ainé”. Aquest nom “Ainé” és un nom afrancesat. En català s’hauria de dir “Ainet” Com els francesos no saber pronunciar la “t” a final de paraula, doncs li traiem nosaltres...Passa el mateix que amb “Cogull”, que li traiem la “ll” perquè els espanyols no la sabem pronunciar?). Ainna és un nom propi encara conservat a Mallorca i té una arrel que es pot relacionat amb una divinitat mesopotàmica que es diu “Aina” i que fa referència a la “puresa”. El nom del pic pirinenc “Aneto”, castellanització d’”Ainet”, masculí d’”Ainna”, fa referència a auesta divinitat interpretant la seva puresa com a puresa que es troba en la neu. Podríem dir que es correspon amb el culte a Nostra Senyora de les Neus.
Personatges

A Ramon LLull el trobem substituït tot sovint pel seu nom llatinitzat “Raimundo Lulio” i en molts casos precedit del prefix “El espanyol Raimundo Lulio”. No era pas espanyol. España no existia en el segle XIII Ni enel XV. La oprova és que quan els Reis Catòlics – Isabel de Castilla i León i Ferran d’Aragó i Catalunya van signar el Tractat de Tordesillas asignant les terres descobertes al Nou Món, es va fer a nom de “Castilla” perquè España no existia.( Un altre tema és esbrinar perquè es va fer a nom de Castilla i no a nom de Catalunya, més quan el Papa que ho va atyorgar era català de València...

D'altra banda, em pregunto:

Per què els acadèmics catalans fan derivar del llatí "Lulio" el referent "lul·lisme" en lloc de fer-lo derivar del català "Llull" i dir-ne "llull·llisme"?.(El mateix ho podríem dir del "Colom" que en diuen "Colombòfils" del llatí "Colombo" enlloc de "Colòmfils" fent-lo derivar del català "Colom")

Molts catalans van adaptant la seva mentalitat i opinió a la política dels “fets consumats”, una política que amb ignoràncies i acomplexaments, van descatalanitzat i descatalunyitzant; la llengua catalana, Catalunya, els Països Catalans i els catalans.

Fins i tot ens descatalanitzen la catalanitat. Alguns catalans, fins i tot m’han dit que com el català és una llengua que la parlem només
A Catalunya i els Països Catalans amb un total de uns 12 milions de persones això és “limitar-se” enfront de la llengua castellana o l’anglesa que la parlen centenars de milions. Jo entenc que parlar una llengua vernacla , com ho és el català, i fer-ho amb criteri vernaclista , no ens limita ens al contrari ens fa veritablement universal perquè ens posen en comunió amb la Substància de la Vida mentre que les altres llengües si no són vernacles sí que ens limiten perquè no van més enllà dels formalismes, és una mena d’idolatria lingüística que els fa esclaus de les paraules perquè, sense el factor vernacle, no perceben el seu sentit inherent , les memoritzen i reciten buides de sentit. Parlar amb les llengües vernacles ben parlades ens fa substancials i per tant ens fa universals.

Parlar amb llengües desvernaclitzades – com és el castellà als Països Catalans- ens fa insubstancials i per tant esclaus, ignorants d’un coneixement naturalista relacionat amb el Geni del Lloc on habitem i amb l’Esperit Universal que anima la Vida i ens en fa partíceps com a veritables ciutadans del món i de la Creació.


Aquest llenguatge, ebn sóc conscient, en la nostra època,actualment, marcada per la mentalitat nihilista, no és ben interpretat.

He pogut constatar que un poder fàctic, protagonitzat per catalans agnòstics i ateus ha instaurat a Catalunya una censura i una inquisició que està descatalanitzant Catalunya en català.
A més, confonen espiritualisme, que es pot veure amb criteri científic com ho feia A.Einstein, am...b dogmatisme i fanatisme religiós, tot desvirtuant i rebutjant la substància transcendent que es troba en el patrimoni cultural català.

Alexandre Deulofeu, a "la Matemàtica de la Història" ens diu que aquesta mentalitat "nihilista" és pròpia d'una època, la qual dura un determinat temps i que es substituïda per una que retroba el sentit original dels simbols i els mots; i amb ell, amb el seny, una renovada percepció de la "creença"


Jordi Salat

divendres, 1 d’abril de 2016

Discurs de Josep Puig Cadafalch del 1889 vigent el 2016

Discurs en la sessió inaugural de 

Josep Puig Cadafalch


com a President del Centre Escolar Catalanista de Barcelona

de l’any 1889-1990



“Som una veu del concert de pobles que ressusciten, com si hi hagués un sentit divinal senyalant l’hora de tornar a viure sobre la terra de les antigues nacionalitats, pàtries naturals, que havien format segles abans que l’artificialisme unitarista hagués creat les nacions modernes.

Es que els pobles no s’esborren per real ordre de sobre la terra.

Hi ha un encadenament en les idees tal que jo crec que el fet de la resurrecció de les antigues nacionalitats ( nacions naturals o vernacles) no és res més que una conseqüència dels caràcters del mètode científic aplicat modernament a totes les branques del saber.

Els caràcters dels pobles compleixen la llei que serveix en la zoologia i la botànica per formar les classificacions naturals.

Hi hagué un temps en que Europa volgué desconèixer que no està en ses mans lo forjar nacions i pobles; hi hagué un temps en que aquell uniformisme romà de tants segles enterrat va somoure la llosana de sa tomba i fou tret a la llum del dia; més disfressat com ridícol carnestoltes.

Fou llavors en què oblidant-se en totes les branques de l’activitat, la constitució natural dels pobles que anava fent l’Edat Mitjana, formant-se així de mica en mica les bases de la vera llibertat. Fou substituïda per l’artificialisme unitari de la tirania de les nacions ( Estats en diem actualment).

Llavors se volgué fer un sistema social deslligat en la història, com s’havia fet un bordissenc sistema artístic sense enllaç amb lo passat, sense descendir de ningú.
Veus aquí l’origen d’aquestes unitats nacionals que no ha fet la naturalesa .

Més per sort de la Pàtria, aquelles doctrines artificials, filles de l’apriorisme, passen ja de moda i la societat, sens adonar-se’n, sent la veu de la sang que li recorda sos pares i torna a voler la realitat en totes les branques de l’activitat humana.

La ciència en totes ses parts, vol ser experimental i d’observació; la literatura i l’art cerquen primer que tot la naturalitat i rebutgen les lleis d’acadèmia i d’escola; l’arquitectura torna a cercar en lo naturalisme constructiu la base de la forma com li buscà l’Edat Mitjana; i la sociologia emprèn lo camí de l’observació per guiar-se en los complicats problemes dels governs dels pobles, fomentant així l’escola històrica del dret contra la filosòfia ; tendències que porten al cap i a la fi al regionalisme, que és no més que l’escola naturalista en la constitució de les nacions.

Tal és lo camí que ha seguit la Renaixença en la nostra Pàtria.Començàrem fent catalanisme de vetllada literària, romàntic i platònic; començàrem enamorant-nos de l’avior, i era que tot això ens mostrava lo que som i lo que fórem per a poder demanar lo que volem ser.

Sicília, Catalunya i el rei de Jerusalem


MOSAIC AMB LES ARMES DEL REGNE DE SICÍLIA, AL PALAU REIAL DE PALERM
El rei català Pere II el Gran ( 1276-1285) alliberà els sicilians el 1282 del domini i la tirania dels francesos (Carlos d'Anjou). Va triomfar la "Revolta de les Vespres Sicilianes". Les armes de Sicília - Regne de Sicília - uneixen els quatre pals de Catalunya i Aragó i les àguiles imperials de la seva muller,l'alemanya Constança de Hohenstaufen. Frederic II Hohenstaufen era Rei de Jerusalem.
Arnau de Vilanova va dedicar "Allocutio Chistiani" a Frederic III . Frederic III de Sicília era fill de Pere el Gran d'Aragó i de Constança de Sicília, i germà, per tant, dels comtes-reis Alfons el Franc (II de Barcelona i III d'Aragó) i Jaume II el Just. La reina Constança de Sicília era filla del rei Manfred, que era fill natural de l'emperador Frederic II Hohenstaufen



Vet aquí el correu que m'ha enviat un amic que ha estat de vacances a Palerm, Sicília (Itàlia)


Estava de vacances a Palerm, quant donant-li un copd´ull a un planell de la ciutat vaig ensopegar amb una esglèsia anomenada Santa Eulalia dei Catalani. tot emocionat vaig localitzar-la al mapa i no era aquesta gaire lluny d´on érem. Tot cofoi vaig anar a cercar-la i la sorpresa va ser Monumental.
Un esglèsia preciosa, gens ostentosa del segle XIV dedicada a Sta Eulalia, amb l´escut de Catalunya i de Barcelona i 4 barres en forma de columna dórica!!!
Refeta i amb unes vidrieres hi havia escrit: " Instituto Cervantes. Enseñanza del español. Amb un parell de Ñ de com a mínim 2 metres cadascuna".


L´emprenyada que vaig agafar envcara em dura, hi havien uns quants rocs per allà solts i va anar d´un pèl que aquets no es dirigissin directament devant les esmentades blasfemies espanyolistes que esborren la presència i la identificació catalana falsejant la història fent creure que allò era "castellà" i no pas "català".
A més a més, han posat a la biblioteca el nom de Salvador Espriu,- xsense dir que era català -. Resulta que també era "español" !! En nom de l'espanyolisme, castellanegen i esborren la catalanitat Manipulen la identificació.





Sicília, actualment, està sota dominació política de l'Estat italià, però va haver-hi un temps en que era catalana. L'Emperador d'Europa, d'origen alemany, Frederic II Staufen en va ser rei.

Gerbert d'Orlhac - Papa Silvestre II- occitano català, monjo de Ripoll, i els catalans  Ramon Llull i Arnau de Vilanova van ser guies espirituals de religiosos alemanys.


Alguns historiadors relacionen Arnau de Vilanova amb els templers, l'alquímia i la càbala cristiana que jo anomeno "càbala abbahita" i diferencio de la "càbala jahvehita" que enfronta cristians i judaics.

Sicília és molt important per a entendre la història de Catalunya, de com és el cas de la dinastia dels Urgell dels qui es diu que tenien "sang reial" perquè eren descendents dels merovingis ( El que s'explica en el llibre de Dan Brown "El Codi da Vinci" com argument de novel·la, a la història de Catalunya es pot considerar com a fet real)

El rei de Sícilia era , en determinat temps,rei de Jerusalem. Aquest títol els corresponia els reis catalans - potser també degut a la seva "sang reial" relacionada amb descendència de Jesús i la Magdalena. ( S'en parla en el llibre "El Tudó i la Pedra. L'enigma de la sang reial del Casal de Barcelona" d'Arnau de Trevillac).

Tenia aquest títol el rei català en Martí I l'Humà? Cal tenir present allò que el prestigiós historiador, en Pere Català i Roca, sobre el calze del Sant Sopar, altrament anomenat "Sant Greal" ens deixà escrit:

 "L'any 713 fou dipositat al monestir de Sant Joan de la Penya . Hi seria guardat fins l'any 1399 (i aquí la llegenda enllaça amb la història)puix que uns documents datats d'aquell mzateix any i trobats a l'Arxiu de la Corona d'Arago ens diuen que fou ofert al rei Marti I l'Humà pel prior de Saragossa, en una gran cerimònia i amb la presència dels nobles de la cort. Després del 1399, sabem que fou guardat a la capella del Palau Major , de la Plaça del Rei de Barcelona i el 1415 , en morir el capellà que vetllava les joies i relíquies de la Capella del Rei, el rei Ferran "el Antequera" va manar el trasllat d'aquestes a la sagristia de la catedral. Més tard l'any 1437, el rei Alfons "el Magnànim" donà el calze , junt amb altres joies , a la catedral de València on encara avui poder contemplar-lo" ( "Càtars i catarisme a Catalunya" de Anna M. Adroer i Tasis i Pere Català i Roca ,Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1996 Pàgina 41)

El títol de rei de Jerusalem , a la mort del rei Marti I l'Humà sense descendència, va passar als Trastàmara castellans en el Compromís de Casp (1412) però en realitat la sang reial va continuar en Jaume II d'Urgell que va morir a Xàtiva assassinat , segons afirmen diversos historiadors , per uns sicaris al servei dels interesos polítics de "Castilla".

El títol de "reis de Jerusalem" , actualment, el tenen els "reis d'Espanya" i per això li donen tanta importància i volen castellanitzar el passat històric Sicília posant la "ñ" que identifica la castellanitat i treure la "ny" que identifica la catalanitat perquè volen ser reconeguts amb aquest títol de reis de Jerusalem i de fet el món s'ho creu i oblida o desconeix que era un títol català i no pas castellà o espanyol.

Per això van batejar amb aigua portada del riu Jordà a la filla del princep Felip i la Letízia. Aquesta era una tradició dels reis de Jerusalem, i ho feien els catalans, sobretot els del Casal de Barcelona i d'Urgell. Es va fer amb el frei Jaume I, el qual va tenir molt a veure amb Sicília durant el seu regnat i en les croades a Terra Santa per a recuperar el Sant Sepulcre de Jerusalem.

El fet que hi hagin posat el nom de Salvador Espriu a la Biblioteca també té una lectura en aquest sentit: apropiar-se de la identitat d'un poeta que parlava de "Sefarad" , la "Hispània jueva" i escrivia poemes a més a més en clau cabalista com és el cas del poema "l'Arbre", referint-se a l'Arbre de la Vida.( Però van ser els castellans o espanyols castellanistes -  als quals anomeno "els espanyats" per a diferenciar-los dels "espanyols"  que són no-dogmàtics-,  els qui van perseguir i exterminar els jueus cabalistes de "Sefarad" i ara s'apropien per conveniència del seu llegat cultural tergiversant-lo o buidant-lo de contingut).

Hispània, el reialment del rei Tubal i la seva filla Pirena, no és Espanya. Hispània tenia la capital a Barcelona;España té la capital a Madrid.( Isabel de Castilla no parlava mai d'Hispània ni d'Espanya, perquè això pertanyia al Casal de Barcelona i d'Urgell, en aquell temps, fet el Compromís de Casp amb sentència en contra dels Urgell, ja en poder d'un Trastàmara, en Ferran de Catalunya i Aragó)

Els espanyols castellanistes ho tergiversen tot i s'apropien de coses que no els corresponen; sobretot de coses catalanes. Espanyolitzen per castellanitzar i tergiversar la Veritat. "Espanyatitzen"  que vol dir adulterar la identificació de l'espanyolisme amb mentides i falsedats. L' Espanyolisme és una qüestió de caràcter polític. L' espanyatisme és una qüestió de caràcter mental  neuròtic, adúlter i pervers.

Les filles de Jaume II d'Urgell, princeses, són unes dones molt importants perquè estan relacionades amb el rei de Portugal, Cristòfor Colom - català de Torroja de la Segarra i templer amb la missió de protegir els descendents de la "sang reial" i per tant de la "causa dels Urgell" ? -, i també perquè amb una d'elles es volia casar el negus, l'emperador d'Àfrica , rei d'Etiòpia, que va venir a Barcelona per casar-se amb una princesa d'Urgell a més de demanar "mestres d'obres" per a fer esglésies romàniques a Etiòpia.( Consultar llibre de Ferran Soldevila " Les dones de la casa d'Urgell" pàgina 18 )

Vet aquí la importància d'apropiar-se de Sicília, de la seva història i esborrar-ne la presència i titularitat catalana. Apropiar-se de la història de Sicília ho van voler fer els francesos amb els Anjou i ara els espanyols amb el Borbons. És sense cap mena de dubte molt beneficiós perquè ostentar el títol de "reis de Jerusalem" comporta un reconeixement i una autoritat internacional.

Si l'opinió pública i els polítics de l'ONU sabéssin que aquesta "sang reial" i el títol de "reis de Jerusalem" correspon al Casal de Barcelona i als Urgell de Catalunya, i a l avegada que estan emparentats amb nobles d'Aragó, d'Occitània,La Provença i altres terres pirineques, es podria generar, molt probablement i amb certesa, un corrent de simpatia internacional a favor de la causa independentista catalana i de la creació d'un Estat Català. El món hauria de saber que "España no és Hispània"
Hispània, tal com va deixar escrit Cristòfor Colom en la carta que va enviar al català de València Lluis de Santàngel, és la terra que va des de "Cotlliure, a Catalunya, fins a Fuenterrabia en Vizcaia"
D'aquí que li posés a la illa descoberta el nom de "Hispaniola" que és el dimunutiu de "Hispania" en llengua catalana, com "Cerdanyola" ho és de "Cerdanya".
Aquest "llenguatge referencial", però, no és tingut en consideració pels moviments polítics i culturals catalans.



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

diumenge, 6 de març de 2016

L' opinió que tenia Miquel de Cervantes de Madrid



M'agrada més llegir a Miguel de Cervantes y Saavedra en català que no pas en castellà. Trobo que té un "no sé què" que el fa més natural, més genuí, potser caldria dir més autèntic. N'és el cas el poema del llibre "Viaje del Parnaso" del qual transcric les dues versions:


1
L'opinió que tenia Cervantes de Madrid

Adéu Madrid, adéu el teu prat i fonts
Que ragen nèctar, plouen ambrosia.
Adéu converses suficients
A entretenir un pit fatxenda
I a dos mil desvalguts pretendents.
Adéu, lloc agradable i mentider
Dos van ser els gegants cremats
Amb el raig de Júpiter fogós
Adéu, teatres públics, honrats
Per la ignorància que enaltida veig
En mil disbarats recitats.




«Adiós Madrid, adiós tu prado y fuentes,
que manan néctar, llueven ambrosía.
Adiós, conversaciones suficientes
a entretener un pecho cuidadoso
y a dos mil desvalidos pretendientes.
Adiós, sitio agradable y mentiroso,
Adiós, teatros públicos, honrados
por la ignorancia que ensalzada veo
en cien mil disparates recitados».

2

L'opinió que tenia Cervantes de Barcelona


Cervantes dedicó a Barcelona muchos elogios entre los que sobresalen los que recrea la voz de nuestro protagonista don Quijote y que la ruta literaria nos ha permitido reproducirlos de nuevo:


Jordi Salat