diumenge, 28 d’agost de 2016

BLANQUERNA I BLAQUERNA Diàleg amb Heliona 6/1.1

Diàleg amb Heliona 6/1

Originalitat i degeneració dels mots o paraules: 
BLANQUERNA I BLAQUERNA.
BOHU I TOHU.
YHWH i IHOA
6/1.1
BLANQUERNA I BLAQUERNA.

Reflexionava sobre els mots o paraules que incorporem en els diccionaris, que conformen les llengües que parlem i escrivim,  tot passejant pel Parc de Can Solei de Badalona, un mati de primavera, en un dia “solell”. El nom d’aquest parc, “Solei”, és un nom original?- vaig preguntar-me -.
Què vol dir? Està ben escrit? Quina és l’autoritat que pot dir si un mot  està ben escrit o no ho està? Amb quin criteri es basen els arguments?
El mot Solei deriva del mot original Solell. Aquest mot voldria dir lloc  on hi toca el Sol o dies en els que llueix el  Sol i la llum dels seus raigs omplen l’espai. També l’he trobat escrit com a  en cognoms catalans  en la forma de Soley. Quina ha de ser la grafia original : Solei, Solell o Soley? A mi em sembla que hauria de ser Solell. L’acabament en “ll” és un acabament català genuí derivat d’una paraula mare que és el Sol. Una llengua, l’entenc, com una xarxa de camins fets amb mots que tenen una paraula mare i de la qual se’n deriven els correlatius.  Ramon Llull, en seu Art, en parla d’aquesta mena d’ articulació lingüística amb el mètode dels correlatius: Amor, Amar, Amant, Amatent, Amorós,...



Llull va aportar unes bases raonables a la composició de una llengua i va fer-ho amb la llengua catalana. Ramon Llull no va parlar mai castellà, o sigui espanyol.   També s’hauria de tenir present que Llull parlava àrab i que va ser un àrab de religió sufí , Abu-Hàmid al- Ghazali, el seu , podríem dir-ne “guia” o “mestre” en qüestions teològiques (Jo distingeixo les qüestions teològiques de totes les religions de les qüestions jahvehítiques  - Moisès i les Taules de la Llei de Jahveh - que pertanyen només a l’Antic Testament bíblic).
Però, de l’adulteració i degeneració del “llullisme”[1] en parlaré més àmpliament en propers escrits. Ara, parlaré de l’ adulteració que s’ha fet d’una de les seves obres més emblemàtiques i significatives, la que  Ramon Llull va titular  “Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna són fill”.
Aquesta obra literària tant significativa, s’ha conegut amb el nom de “Blanquerna”. I ara  també s’ha editat amb el títol de “ Romanç d’Evast i Blaquerna”  i  “Blaquerna”.
Li han tret la “n” i li han tallat  la “correlació” amb “Blanc”.
Qui ho ha fet i per quin motiu han canviat el nom del  “Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna són fill”.de Ramon Llull?



El mot “Blanc” – al qual ja se li havia tret la “h”-, doncs era “Blanch”-, el trobem  en noms  de personatges també literaris catalans d’origen valencià com “Tirant lo Blanch”,  noms propis de personatges històrics com és el cas de “Blanca”, o topònims com “Blancafort”, “Montblanch”,  o “Les Borges Blanques”, i en cognoms  com “Blanch” o “Blancher”


S’ha volgut justificar amb un document que s’ha trobat a París on està escrit “Blaquerna” sense “n”. Es sabut que la fonètica parisenca no pronuncia la “n” quan és davant la “q”.
 És com si ara ens diguessin que s’ha trobat un document a  Madrid on està escrit Sabadel  – amb “ela” final-, i ens fessin canviar el nom del municipi català que es diu “Sabadell” – amb “ella” final-. Es sabut que  la fonètica madrilenya no pronuncia la “ll” a final de paraula.
I, a més a més, ens volen fer creure que aquest nom “Blaquerna” – sense “n”-, fa referència a una divinitat de Turquia, que es femenina “Santa Maria de Blaquerne. ( A sobre,  de l’església ortodoxa de Bizanci, quan Llull està relacionat amb l’església de Roma). Com potser això, si el llibre de Llull parla de “Blanquerna” com a personatge masculí?  Això no té sentit.

El títol original del llibre de Ramon Llull era: “Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna són fill”




A més a més,  s’ha degenerat en el títol que, ara, en noves edicions, es diu “Romanç d’Evast i Blaquerna”.

Amb el mot "Romanç" (usat en l'expressió despectiva: aneu a fer romanços, no em vinguis amb romanços) es rebaixa vilment i se l'hi treu seriositat a un dels llibres filosòfics i teològics més importants de l'edat mitjana. Ramon Llull li  li va posar el títol de  "Llibre" no va dir-li "Romanç"

Com s’ha pogut acceptar un disbarat així?! 
Qui ho ha fet? Quins acadèmics ho han acceptat? 
Això, no és degeneració? 

 Al meu entendre, sí. S’està adulterant, i degenerant  coses emblemàtiques i significatives de la cultura catalana per desvirtuar el seu sentit original i per a descatalanitzar la catalanitat? Jo crec que sí. Qui ho fa? Aquesta és una qüestió que tractarem més endavant. 


Ara, però, he de dir que ja es va adulterar i degenerar quan es van canviar adúlterament per a degenerar la idea original, els noms de llocs on hi havia cultes pagans zodiacals durant l'Edat Mitjana. I, també abans. I, com podreu llegir en el següent escrit, "Tohu i Bohu" l'adulteració i degeneració comença des del mateix origen en la traducció de la Bíblia. 

Jordi Salat Orteu




[1] Escric “llullisme” derivat del català “Llull”. No faig servir el mot “lul·lisme· derivat del llatí “Lulio”. Considero que les correlacions s’han de fer a partir del mot original en el sentit vernacle. Escriure Raimundo Lulio en lloc de Ramon Llull és una manera de descatalanitzar el mot original.