dissabte, 2 de setembre de 2017

Els tres principis segons Einstein, Pujols i Andersen

Els tres principis universals segons Einstein, Pujols i Andersen








« Els ideals que han il·luminat i omplert la meva vida des de sempre han estat : «Veritat, Bondat i Bellesa» Albert Einstein. Pàgina 10 del llibre «La meva visió del món»


El nacionalisme català és una qüestió natural, religiosa i científica. S’han fet malament les qüestions relacionades amb els referents nacionals catalans. El materialisme - burgès i proletari - ha menyspreat la força del l’esperit, en gran part degut a que s’han deixat embolicar en la xarxa de falsedats escampades pel dogmatisme i les lleis que han teixit falsos profetes. També perquè s'ha definit malament el concepte de «materialisme» i no s'ha tingut en consideració la definició de "manifestació de l'espiritualisme en el món material" i s'ha confós amb allò que és merament benestar material o paràmetres del món dels sentits però buidats de contingut i sentit transcendent.
Els lingüístes no han tingut prou en compte les modernes teories de la física quàntica respecte de poder de les vibracions de la matèria i les vibracions fonètiques de les llengües naturals que es parlen a cada lloc respectiu. Ni tampoc s'ha tingut en consideració els predicaments de les religions que valoren les llengües autòctones o vernacles pròpies de cada lloc. Cosa que sí van fer els catalans en altres temps. Ho va fer Ramon Llull, els trobadors, els cristians albigesos o càtars i els cabalistes cristians de Girona. Podria posar altres exemples.
Passen els anys i els fets socials demostren que no anem bé. Fins i tot sentim a dir «no anem bé» en boca de polítics catalans de primera fila. Rectificar és de savis. A què esperem? No ens atrevim. No solsament ens han prohibit i prohibeixen, ens han esborrat i esborren negant-se a reconèixer els referents autèntics, naturals i pròpis de cada lloc, als Països Catalans la catalanitat, sinó que ens tenen acomplexats i nosaltres mateixos ens neguem a nosaltres mateixos. Reprimim els nostres propis pensaments, allò que és naturalment espiritual. N'hi catalans que viuen la vida amagant-se de si mateixos. Molts d'aquests, es renten la consciència maltractant, calumniant i difamant a altres catalans que si s'atreveixen a dir allò què pensen, tot posant de manifest l'Esperit Català, la particularitat vernacla de l'Esperit Universal. Els fa vergonya parlar de l'Esperit i es troben sense llenguatge alliberador. Es passen la vida dient «no és aixìo» o bé dient «diguem no».

Mentre escrit aquestes ratlles m’arriba un missatge de l'amic Àngel que em diu: “Quan a Catalunya s’hi parlava només català, arreu del món es deia allò de «els catalans de les pedres en fan pans». Ara des de que s’hi parla tant castellà, altrament anomenat espanyol, tenim problemes econòmics i crisi; ja no es diu «els catalans de les pedres en fan pans» i els diaris parlen de problemes de finançament.

«Les llengües que creen riquesa perquè són creadores i fan pensar – em diu l’Àngel – són les llengües vernacles. La llengua castellana a Catalunya i Països Catalans és forastera, no és vernacla, i en tant que a les terres de la nació catalana és una llengua de fora no és creadora de riquesa ni ens fa crèixer i pujar per l'escala de l'existència». El llenguatge de la llengua catalana ha de ser positiu i creador, no pot caure en el parany del llenguatge negatiu per a contrarestar les males influències del castellà; amb llenguatge negatiu no es pot portar la llibertat ni el reeiximent.
Si els habitants de Catalunya, els catalans de distintes ètnies i llocs de procedència, hem de recuperar la llibertat, ho hem de fer amb la llengua autòctona o vernacla i el llenguatge espiritual i positiu. A més de tenir una ètica o actitud moral correcta. Parlar català sense la idea del Bé no té força. El Bé comú és la primera acció. Avui, però, la conveniència prioritza l’ètica. La moral pràctica té soterrada la moral del Bé.

Un altre dels problemes que es té a Catalunya és l’actitud dels milers de immigrats o com diem en català: nouvinguts. N’hi ha que s’integren en fet natural i nacional català , i n’hi ha que no i que adopten una actitud anti-catalana. Com podem convèncer als milers de nouvinguts que és dignificant, convenient i necessari , el fet de parlar català als Països Catalans i integrar-se en la Catalanitat en tant que esperit de la Terra o Geni del Lloc com diuen totes les cultures clàssiques del món? Potser hauríem d’explicar què és la catalanitat i què és el Geni del Lloc. I, aquí és on jo hi veig una via positiva i de plenitud perquè en l’espiritualitat hi ha el comú denominador de la Humanitat.

Les diverses ètnies que actualment viuen i treballen a Catalunya i per extensió als Països Catalans poden trobar en els valors de l’esperit els valors originals que a tots ens agermanen. L'Esperit però s'ha de redefinir perquè ha estat i és una paraula adulterada per un mal concepte. Ni els cristians espanyols que prediquen que el seu senyal identitari celebrat per la Pentacosta és el do de llengües i que els Apòstols per la gràcia de Déu parlaran segons va dir Jesucrist en la llengua “pròpia” de cada lloc no entenen ni accepten que aquesta llengua als Països catalans és la llengua catalana i no pas la castellana, i obstinadament hi parlen i hi volen parlar exclusivament en el que en diuen “espanyol”. Malgrat que la "Constitución Española" reconeix també com a llengües espanyoles el gallec, èuscar i català, els espanyols només volen parlar castellà. A més de falisificar fets de la Història per a justificar-se malament. 

Darrera d’aquesta actitud hi trobem, entre d’altres coses, una falsa concepció de la religiositat cristiana que ha estat adulterada des fa segles per un poder que s’ha fet fort en el Vaticà. El Concili Vaticà II amb el Papa Joan XXIII va obrir la porta a aquesta religiositat vernacla, però després els poders reaccionaris, i entre aquests un determinat poder espanyol castellanista, l’han tornat a tancar. S'ha fet mal als catalans i s'ha fet mal a tota la Humanitat. La causa vernacla és doncs una causa internacional.


Els filòsof Francesc Pujols va estudiar totes les religions del món i va concloure que totes tenen un comú denominador en uns idèntics principis ètics o morals que són anomenats per ell com «els tres principis immutables» : La Veritat, la Bondat i la Bellesa. ( Igual que ho digué Albert Einstein). Penso que al catalanisme li cal un ideal alhora català i universal. El vernaclisme ho és. Un ideal universal en el que la totalitat és la suma de particularitats diverses que tenen en la seva essència un comú denominador. Vet aquí la suma, el llenguatge positiu i la matriu integradora.


Tinc davant meu el llibre “Geografia Espiritual de Catalunya. El pensament de Francesc Pujols” escrit per Artur Bladé Desumvila (Llibres de l´Index 2004. www.llibresindex.com ) perquè l’he consultat fa pocs dies amb motiu de preparar la presentació d’un llibre d’Alexandre Deulofeu «Història de l’Art Universal». 
El passat dia 22 de Desembre 2008 vaig fer, conjuntament amb en Juli Gutiérrez Deulofeu, la presentació del llibre « Història de l’art Universal» d’Alexandre Deulofeu. Aquest gran pensador català parla del factor religiós i espiritual com a inici de processos civilitzadors i de independència i reeiximent nacionals. 

Deulofeu i Pujols eren molt amics i compartien moltes idees i probablement una visió del món. A més Deulofeu donava una gran importància al “fet autòcton o vernacle” i el relacionava amb l’Esperit Universal i Creador. 

En el seu llibre «Catalunya i l’Europa Futura» fins i tot escriu el mot «VERNACLE» així, amb majúscules. Dit sigui de passada: Aquest llibre hauria de ser lectura obligatòria pels polítics catalans.

En aquest llibre « Geografia espiritual de Catalunya. El pensament de Francesc Pujols» s’ens parla de «l’Ideal català» i de «la religió catalana». A la pàgina 73, hi diu el següent: « No ens ha d’estranyar gens ni mica ni ens ha d’ocasionar la més petita molèstia que hi hagi qui, en veure sorgir del fons de les present consideracions una cosa tant desprestigiada com la religió,( sense observar que l’adjectivem “catalana”), obri els ulls com unes taronges i es pensi que es tracta d’una cosa de l’altre món. (...) La religió catalana, sostinguda per la ciència, postula l’existència d’una altra vida, basant però els seus postulats en la raó i no en la fe, en el coneixement i n o en la ignorància...”

Aquests tres principis de la Veritat, la Bondat i la Bellesa dels quals ens van parlar Einstein i Pujols, també els trobem en un altre gran pensador europeu Hans Christian Andersen en el seu escrit La piedra Filosofal


Aquest tres principis immutables,  entenc que volen dir el mateix que  els tres principis essencials  dels quals parlo jo en els meus escrits sobre tres pilars  de la vernaclística - dels probables dotze pilars, un per cada casa zodiacal-,i que són:  Amor, Veritat i Virtut.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Observació: 
Albert Einstein va néixer a Ulm a Alemanya.
Poso aqui una foto d'un edifici d'Ulm , l'ajuntament, perquè la trobo significativa en relació a Catalunya i la cultura de llengua catalana. Hi ha un reconeixement de Catalunya com a entitat sobirana i independent separada de Castilla que té el seu escut a l'altre cantó. 




divendres, 1 de setembre de 2017

Viatge a Navarra / «Nafarroara Bidaia» (1)


Quan vaig arribar al Valle de Baztán aquell mes d’Agost de 2008 disposat a gaudir d’uns dies de vacances el què primer de tot va cridar-me l’atenció, propens com sóc a fixar-me en la toponímia, va ser el nom del municipi on havia d’hostatjar-me: Erratzu.
Se’m va acudir de pensar que aquest nom podria ser un nom compost de dos vocables: «erra» i «tzu». Però, donat que no conec la llengua èuscar, ho vaig deixar com un pensament, diguem-ne, una «pensada», que intentaria aclarit amb el pas del temps tot cercant informació. Mentrestant, em preguntava d’on em vénen aquestes pensades i perquè em vénen; i, qui me les envia si és que me les envia algú.
A continuació em va venir al cap el nom d’un poble català dels Pirineus ( avui en territori políticament francès) anomenat «Erra» i em vaig preguntar si podria tenir alguna relació amb el significat del municipi basc de la Vall de Baztan. Sempre cerco el significat dels noms toponímics en l’orografia del lloc, doncs crec que aquest noms geogràfics tenen un origen relacionat amb les seves formes geogràfiques i vaig comprovar que les muntanyes de envolten Erratzu ( Pirineu navarrès avui territori políticament espanyol) i les formes geogràfiques que envolten Erra ( Pirineu català, avui territori políticament francès) tenen quelcom de semblança.

Erra està situat a la Catalunya actualment sota jurisdicció francesa va ser separada de Catalunya, en tant que nació, a causa del Tractat dels Pirineus (1659). Està situat entre Puigcerdà i Perpinyà. És en la línia de ferrocarril del famós i turístic “Tren Groc” i es troba a prop de la muntanya del Canigó, la muntanya sagrada dels catalans. No gaire lluny, i en la mateixa línia, es troba el municipi d’Arrià on va néixer i hi tenia el seu castell el mític pare d ela pàtria catalana: en Guifré el Pelós . Dins la mateixa àrea de influència cultural hi podem incloure Ripoll, bressol de Catalunya, el monestir del qual fou fundat per l’esmentat Guifré i on s’hi troba enterrat. En aquest monestir romànic, relacionat amb l’Abat Oliba, hi estudià el monjo occitano-català Gerbert d’Orlhac que va ser Papa de Roma pels anys 1.000 amb el nom de Silvestre II. Va ser un monjo cristià, mag, astròleg, cabalista l’introductor del número zero a la cultura europea i per tant occidental.

Les terres que envolten aquest Erra català estan relacionades amb les croades dels cristians catòlics contra els cristians albigesos i per tant, relacionades amb els càtars.

Hi ha alguna relació entre el municipi basc «Erratzu» – jo entenc que Navarra o millor dit “Nafarroa” és Euskal Herria- i el municipi català «Erra» ? – em preguntava a mi mateix mentre poc a poc anava entrant amb el cotxe al càmping on havia de passar unes dies vacacionals -.

A la part de Catalunya pirinenca en la que es troba «Erra» - a vegades afrancesat com a «Erre» - s’hi parla el tipus de «català salat»; dit així perquè fa servir els articles “Es” i “Sa” en lloc dels “El” i “La”

D’això es pot deduir que els noms catalans de cognoms i topònims geogràfics com ara Serra, Montserrat i Serrallonga, entre d’altres, podrien tenir el seu origen en el mot «erra».
Tenim el cas del municipis «Sant Joan Despí» que tenien com a nom original i significatiu «Sant Joan d’es Pi» i el municipi de «Sant Just Desvern» que tindria com a nom original i significatiu «Sant Joan d’es Vern». Essent el mot «pi» i el mot «vern» referents d’arbres.

Així, doncs, seguint aquesta lògica i sempre i quant la premissa inicial sigui certa, probablement el nom original dels noms abans esmentats podrien ser: “S’Erra, Mont S’Errat i S’Erra Llonga.
Però, mentre durin les vacances, aquestes pensament els guardo en un bloc de notes i ho deixo per estudiar i esbrinar quelcom cop les hagi acabat.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Cristòfor Colom (3) La recuperació dels Sant Sepulcre de Jerusalem


Cristòfor Colom volia fer una Croada. La recuperació del Sant Sepulcre de Jerusalem fou un objectiu nacional català: La Corona d’Aragó, Jaume I, Ramon Llull i Cristòfor Colom


Segell Abadia de Nostra Senyora de Sió. El colom que es veu a dalt representa a l’Esperit sant


La «recuperació del Sant Sepulcre de Jerusalem», aquesta va ser una de les coses que es van fer constar a les Capitulacions de Santa Fe, que va ser signades conjuntament per Cristòfor Colom i els reis Catòlics: Ferran de Catalunya i Aragó, i Isabel de Castella i Lleó.
Quin interès tenia Colom en fer constar això en el document notarial? La resposta s’entén si es té en compte que Colom era un noble català, ja que la recuperació del Sant Sepulcre de Jerusalem havia estat una de les missions que s’havien fixat com a objectiu ja des de Catalunya, el rei Jaume I ( 1208-1276) i també de Ramon Llull (1232-1316), de la noble família catalana dels Erill per part de mare.

Aquest fet de que Colom vulgui destinar el guanys del seu viatge al Nou Món a “fer una Croada” té una gran importància.
I la té, tant pel que fa referència a l’interès de Colom en destinar els guanys econòmics a la recuperació del Sant Sepulcre de Jerusalem com per la presència del secretari Coloma del govern estatal català. Coloma escrivia els documents en català. Perquè volia Colom que es redactessin els documents en català i que hi hagués un representant del govern estatal català?
Colom volia fer una “Croada” per a recuperar el Sant Sepulcre igual com ho volia fer Ramon Llull i com ho volgué fer Jaume I. Perquè volien els catalans recuperar el Sant Sepulcre? Perquè volien els nobles de la casa de Barcelona el títol de Reis de Jerusalem? Alguns historiadors han dit que el Casal de Barcelona era de sang jueva de la Casa del Rei David. La mateixa que tenia Jesucrist. El que si és cert és que el Casal de Barcelona, era de la nissaga del bel.lònides.

La croada de Jaume I fou un fracassat intent l’any 1269 que hagués estat la novena croada. El 4 de Setembre de 1269 va salpar de Barcelona un estol de 30 naus grosses i algunes galeres amb vuit-cents homes escollits, almogàvers, templers i hospitalers, un exèrcit total de 2.500 homes. L'empresa va ser un fracàs total ja que una tempesta va obligar la malmesa galera reial a refugiar-se a Aigües Mortes prop de Montpeller. Posteriorment, en el Concili de Lió, efectuat l’any 1274 Jaume I va oferir agafar la creu per fer una nova croada però el seu oferiment no va ser acceptat.

Perquè volia Cristòfor Colom destinar el guanys a fer una croada i reconquerir el Sant Sepulcre de Jerusalem? La seva voluntat s’entronca amb la voluntat de la noblesa catalana. Perquè volia la noblesa catalana recuperar el Sant Sepulcre de Jerusalem? Ho volien com a cristians. Ho volien per alguna raó més? Jo crec que sí. La noblesa catalana, Ramon Llull i Cristòfor Colom eren franciscans. L’església del Sant Sepulcre de Jerusalem era sota la custòdia dels frares franciscans.



Icona de verge negra de l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem. Església custodiada per franciscans.

En el Compromís de Casp els franciscans, seguidors de Sant Francesc d’Assís, defensaven la causa catalana dels Urgell i els dominics la causa castellana dels Trastàmara. La noblesa castellana era dominicana, seguidora de Domingo de Guzmán.

Els franciscans, dits també espiritualistes, creien en Crist i l’Esperit Sant no seguien la “Llei” de Jahvé com sí ho feien i fan els “jahvehites jueus. La tradició cristiana té en “El Pare Celestial” el concepte de Déu. La Tradició mosaica jueva té en “Jahvé” o Jehovah el concepte de Déu. La Tradició cristiana té el “Sermó de la muntanya”. La Tradició jahvehista té “Les Taules de la Llei de la Muntanya del Sinaí” . Actualment a Occident se’n ha fet creure que és el mateix però no és el mateix. Ho poden creure, però quan s’estudia a fons, ningú s’ho pot pensar.

Aquesta qüestió és molt important de dilucidar. No és incompatible que es sigui jueu i català, és clar que no. Ben al contrari. Jo he estat a un partit de futbol en el jugaven el Real Madrid contra FC Barcelona, i els seguidors madridistes en llengua castellana i bandera espanyola, als barcelonistes que parlàvem català i portàvem la bandera catalana ens deien “ catalanes, judíos, al paredón ”, o sigui ens volien matar per considerar-nos jueus.

Colom, Llull, i el mateix pare de la pàtria catalana, Guifré el Pelós l’avantpassat del qual es deia Salomó, tenien sang jueva, però donaven testimoni de Jesucrist no de Jahvé.

Quina explicació té el fet que els nobles catalans, Ramon Llull i Cristòfor Colom, tot i tenir sang jueva , recordem que l’avantpassat de Guifré el Pelós es deia Salomó, i volien recuperar el sant Sepulcre de Jerusalem, però no imposar la Llei de Moisès?

Quina diferencia de credo o pensament hi trobem entre els uns, els cristians segueixen a Jesús i que donen testimoni de l’Esperit Sant, i els altres, els jueus que segueixen a Moisès i obeeixen la Llei de Jahvé?

En aquest resposta està el “quid” de la qüestió que ha de redimir la cultura Occidental i que es posada en evidència quan s’aprofundeix en la personalitat de Cristòfor Colom com a noble català i s’arriba fins al fons de la qüestió, fins a reconèixer el seu pensament: El pensament de Cristòfor Colom.

No n’hi ha prou en descobrir que Colom era català; s’ha de descobrir allò què pensava Colom. Quan ens trobem en que “volia destinar els diners a la recuperació del Sant Sepulcre, el mateix que volien fer els croats, els templers, hem d’estudiar a fons el tema.


Quan estudiem el tema del Sant Sepulcre ens trobem coses molt significatives. Ens trobem amb que els custodis són els frares franciscans. I, com ja s’ha dit, tant Colom com Llull eren franciscans i els franciscans eren el que volien que sortís un rei català en el Compromís de Casp. També ens trobem el tema de les verges negres. Nostra Senyora de Jerusalem és una verge negra. Nostra Senyora de Sió també i aquesta tenia una església a prop de la catedral de Barcelona, a prop d’on hi havia un monestir dels franciscans, en un lloc ple de propietats de la família catalana dels Colom. A prop també, es troba l’església de Santa Anna de Barcelona està relacionada amb el Sant Sepulcre i la trobem també a Jerusalem. A la informació que he trobat a internet això no s'hi fa constar i es diu que va iniciada en el segle XII. Jo he llegit altra informació que diu que en aquesta església, però, hi hagué una reunió de cavallers al voltant de Nostra Senyora de Sió uns anys abans que es reunissin a la Roca de Jerusalem per a fundar l’Orde del Temple del Rei Salomó. Ho faig constar. S'haurà d'investigar.

Hi han hagut més de quatre grans mestres del temple que han estat catalans, no n’hi ha hagut cap de castellà o sigui espanyol. Eren catalans. Hi ha qui argumenta que Colom era franciscà i templer.

En aquest temes inherents a la història de Colom, o col·laterals com diu un bon amic meu, s’hi poden trobar qüestions importants i transcendents sobre la identitat catalana de Colom i també sobre allò que a mi m’interessa ( jo, ja ho dono per fet que era català) i que és el seu pensament. Actualment, en una societat descreguda, parlar d’aspectes espirituals desacredita. Jo ho faig i ho continuaré fent perquè la Veritat és una qüestió espiritual i el meu voler és reconèixer-me en Ella. Hi ha altres historiadors que es dediquen a "recopilar documentacions" i no veuen res que no sigui escrit en els documents, com sant Tomàs: no pensen en allò que és, sinó que creuen només allò que poden tocar,no s'equivocaran mai; però mai trobaran la Veritat. Potser trobin "proves", però fins i tot aixì, sense el factor espiritual no la sabran reconèixer ni actualitzar. La Veritat ens parla i quan es té el cor net se la pot escoltar. Quan no és té el cor net no s'entèn i es perden les ànimes en fantasies forasenyades. Hom ha de tenir clara la idea d'allò que és el Bé, i fer-se molt humil per a donar-ne testimoni; aconseguir això, reconec que és molt difícil. Fa anys que ho intento i no ho he aconseguit.

N'hi ha que volen demostrar que Cristòfor Colom era català. Jo ja m'ho penso i m'ho crec que era català; un noble català que era franciscà i creia en un Ésser Creador.

Ara,allò que m'interessa de Cristòfor Colom és el seu pensament: En què creia Colom?

Això és quelcom espiritual. I penso que el reconeixement de la catalanitat de Colom, un cop s'hagi acabat el temps de regeneració moral, acabat l'ateisme que han generat els anteriors temps de mentiders i falsos profetes, comportarà el redescobriment una concepció espiritual, i amb aquesta espiritualitat, l'acceptació de la sobirania, reconeixement de la seva cultura vernacla a la nació catalana, admiració i el seu lideratge a nivell internacional.

La llegenda de «l'Anell dels Pirineus»

Els anells i les espases de virtut en les llegendes dels Pirineus


Potser hauríem de dir que des de sempre hi han hagut dues
actituds davant l’art: Una que valora l’obra en funció del
sentit artístic i una altra que la valora en funció del seu
preu de mercat. Pot haver-hi un altre factor que és el vanitós
valor del prestigi social que hom atribueix als qui tenen
quelcom que altres no poden tenir. Què significa o representa això pregunten els uns. Què val això pregunten els altres.

¿Què li dóna valor a una obra d’art? Què li dóna valor a un
anell? ¿Es només la dificultat de construcció, la gràcia
original d´un disseny la representació d’un saber o un poder?.

El valor dels anells i les pedres precioses en els temps antic,
i en concret durant l’Edat Mitjana, venia determinat per unes
qualificacions diferents de les purament mercantils. Anells,
escuts, espases, pedres precioses, roques, arbres, llocs
geogràfics concrets, i fins hi to, el sucre candi, eren
qualificats segons uns atributs ben diferents, dels que hom
valora actualment des del punt de vista mercantil o de valor
econòmic de mercat. Aquestes qualificacions que donaven el
valor en la societat dels cavallers medievals, estaven
relacionades amb creences astrològiques i tel·lúriques, dins el
marc d’una cultura diferent de la que actualment s’ensenya a
nivell oficial per part de les autoritats sobiranes que avui
governen el món.

Algunes llegendes medievals ens parlen d’anells de virtut,
altrament dits, anells estel·lats i també anells de
constel·lació, molt ben valorats i preuats entre els cavallers,
i senyors de la noblesa, des dels comtes fins els reis.

El català, Eiximenis, gran filòsof cristià, però d’una
concepció del cristianisme més genuïna de que es va acceptar
oficialment a partir de determinat concili, ens va deixar
escrit el següent text sobre els anells, i les armes de virtut,
com podien ser escuts i espases: "fa l’home fort, segons los
filòsofs e ensenya clara experiència, armes constel·lades".


En alguns casos hi havia fins hi tot la pronunciació d’unes
paraules màgiques, a mena de ritual probablement relacionat amb
la creença cabalística del poder de les lleis de la fonètica,
ritual conegut amb el nom de "el recitat màgic", el qual
s’havia de pronunciar amb uns tons molts exactes, segons el
cas. Actualment, també la física quàntica s'ha fixat en les vibracions fonètiques de les llengües i el do de la creativitat i el fet de pensat en funció del lloc on hom habita. Llengües vernacles o llengües congenials ( les del «Geni del Lloc»)

Per exemple, respecte de les armes dels cavallers i el fet d'assolir la victòria:

"Espasa de virtut,
braç de cavaller,
aquest drac jo mataré".

El to i la llengua emprada en el recitat eren essencials per a
obtenir els efectes màgics.

Els comtes de Barcelona, heretaven des del segle IX, de Guifré
d’Urgell “El Pelós” ( Els reis merovingis tenien fama de ser
molt peluts i de pèl-roig) juntament amb els quatre pals
vermelles sobre fons groc de l´escut i la bandera de Catalunya,
una espasa de virtut. Aquesta espasa era anomenada i coneguda
amb el nom de Espasa Vilardella.

Una altra espasa de virtut o constel·lada també famosa( Jo
penso que era la mateixa espasa Vilardella)fou l’espasa del
Comte Arnau.

Aquesta espasa tenia el següent recitat:

"L’espasa del Comte Arnau
fereix sempre que la trau".

Recitat per llegir davant l’espasa de virtut dels catalans la
nit de sant Joan i la nit de Nadal, que són les nits dels
solsticis zodiacals:
“Espasa de virtut, espasa estel·lada
fes que es reeixieixin en llibertat
els habitants de la terra catalana”

Carlemany, l’Emperador d’Occident, màxima autoritat política de
la Cristiandat, tenia una espasa de virtut o constel·lada
anomenada "Gaudiosa"
que - segons diuen les tradicions de la Vall d’Aran -, " tenia
la virtut de guanyar totes les lluites per peludes que
siguessin".

El cavaller Rotllà, heroi del Pirineu, tenia una espasa de
virtut anomenada " Durendall".
El rei Artur, mític personatge
relacionat amb els Cavallers de la Taula Rodona, tenia una
espasa de virtut anomenada " Excalibur". El Cid, tenia una
espasa de virtut anomenada "Tizona".

Wagner , recollint les velles tradicions europees, va fer una
òpera sobre un anell de virtut, anomenada "L’anell del
Nibelung"
.


Trobem també l’anell a la famosa novel·la “El Senyor
dels Anells”. Una novel·la en la que hi ha una lluita entre dos
mags que volen dominar o alliberar els humans.

Ens comenta Martí de Riquer, en el llibre "L’arnés del
cavaller. Armes i armadures catalanes medievals"(Edicions Ariel
1968.Pag.47 Barcelona):
Aquesta actitud, on la creença en la màgia es barreja sovint
amb la superstició, encara la retrobarem en algun aspecte de
l’armament del segle XV.

Hom aplica el qualificatiu de virtut a tals peces - ens diu
Pere Català i Roca en el seu llibre "Llegendes cavalleresques
de Catalunya" Rafael Dalmau Editor. Barcelona -, perquè les
considera dotades de virtut misteriosa o sobrenatural.

Les armes de virtut- explica Joan Amades, en el “Costumari
Català"-, es feien en determinades circumstàncies astronòmiques
que els bruixots astròlegs calculaven i anunciaven.

Quan la constel·lació celeste era favorable, també es feien uns
ungüents especials per a donar virtut a les armes i els anells
que hom anomenava "ungüent de constel·lació".

A l´Edat Mitjana dominava un altre pensament. Un pensament que
va ser alterat a partir del segle XIII-XIV produint-se un canvi
en la percepció d’allò que es considerava la realitat.

Talment sembla que algú se’ns hagués begut l’enteniment o ens
hagués i fet perdre el senderi.

Estranys a l’esperit del lloc on habitem i a nosaltres
mateixos, traduïm al català històries forasteres sense adonarnos
del propi patrimoni cultural vernacle.

L’estrena de la pel·lícula "Excalibur" va tenir molt d’èxit a
Catalunya. Mentrestant, els catalans, ignoraven la seva espasa
de virtut, "Vilardella", la dels comtes d’Urgell.

Alguns ignoren allò que és català convençuts que fent-se estranya al
lloc on habiten es faran més cosmopolites i més universals,
sense adonar-se que qui es fa estrany al lloc on habita es
desintegra de la part d’universalitat que, si vol ser autèntic,
li correspon encarnar i donar testimoni amb compromís.

Els anells de virtut, també són cosa de reis. Consta de manera
històrica que Joan I, el rei català dit l’Amador de la
Gentilesa, personatge de refinada cultura, creia en els anells
de virtut.

A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva la lletra
per la qual "lo rey d´Aragó", el l9 de Juny de 1.390, comunica
al noble Ramon Alamany de Cervelló que encarregui a determinat
" prior " entés en " l´art de l´Astrologia " un o dos anells
que impedeixin l’ésser víctima " de totes metzines, fetilleries
e totes altres males obres ".


¿Quants polítics es farien fer "anells de virtut" - també
anomenats "anells de constel·lació"- en els nostres temps?
Polítics, empresaris, enamorats, i tothom en general, voldria
tenir un anell màgic que fes realitat els seus somnis i els
mantingués salvats dels seus enemics i adversaris. Fins hi tot
els presidents dels clubs de futbol, en voldrien tenir un que
fes al seu club campió.

Els anells de constel·lació, però, no poden fer realitat allò
que no ha nascut de dalt; allò que no ha nascut dels astres.

Cal haver "nascut de dalt" , d’allò que es relaciona amb la
vernaclitat i les llengües vernacles, del Pare Celestial, com
digué Jesucrist, també en les idees que copsen el nostre
enteniment; no haver nascut solament de les passions de la carn
i la sang, d’allò que fa referència a la llengua materna o
paterna genealògiques, o sigui, de l´etnocentrisme.

Dels anells de virtut se n’han conservat diverses llegendes:

L’anell de virtut del Castell de Vilarig

El senyor del Castell de Vilarig va enamorar-se rendidament de
la bonica Elisenda Rocabertí que se l’havia atret cap a ella
amb un anell de virtut encarregat a un bruixot. Hi hagué casori
i quan, al cap d´anys, morí la dama, el desconsol del senyor
fou tan intens que no va consentir que s’enterrés el cadàver
de la seva estimada, de tal manera que, estirada damunt del
llit , ell podia contemplar-la, hores i hores incansablement.
El capellà del castell de Vilarig, intrigat per tanta obcecació
en un cavaller, examinà el llit on jeia la dama morta i li
cridà l’atenció l’anell que duia ficat al dit. Li va treure,
embutxacant-se´l. Notà que a partir d’aleshores el senyor del
castell sentia a la vegada que repugnància pel cadàver de la
seva dama, una excessiva simpatia i atracció envers ell. Volgué
acabar-ho tirant l’anell de virtut al mar. El senyor del
castell de Vilarig, fins llavors indiferent pel mar, es va
gastar tota la seva fortuna en la compra d’una galera i
s’embarcà, anant-se´n mar endins, Déu sap a on, mai més va
tornar.


L’anell de virtut del Castell d’Orriols

El senyor del castell d’Orriols, tenia un anell de virtut amb
una pedra verda sucada amb un ungüent de constel·lació que la
feia envermellir si la seva muller no li era fidel. En certa
ocasió, mentre guerrejava contra els sarraïns observà que la
pedra es posava vermella. Vermell d’ira i verd de còlera,
l’enganyat marit es presentà al seu castell i enxampà, confosos
en una abraçada, al seu germà i la seva esposa. El cavaller es
lleva l’espasa i mata a l’esposa i al germà.2
L’anell de virtut dels comtes d’Urgell
Aquest anell es deia de nom “Anell Vilardell” i era relacionat
amb l’Excalibur dels catalans, una espasa actualment dipositada
al Museu militar de París, coneguda amb el nom de “l’Espasa
Vilardella”, des de Guifré d’Arrià el Pelós fins a Martí I
l’Humà. Es relacionen també amb el Comte Arnau i l’Otger
Cataló.

Els Comtes d’Urgell tenien un anell de virtut que va quedar en
possessió del dissortat Jaume d’Urgell, qui, amb la sentència
del Compromís de Casp en contra dels Urgell que eren catalans i
a favor dels Trastàmara que eren castellans, no el va voler
donar al Trastàmara Ferran d’Antequera.

No li va donar ni l’espasa ni l’anell anomenats respectivament
“Vilardella” i “Vilardell” . Aquests tenien el seu origen en
Guifré d’Arrià el Pelós, igual com el símbol dels quatre pals
catalans – vermells sobre fons daurat – els quals tenen també
un simbolisme astral relacionat amb l’Arbre de la Vida i el
tetragrammaton cabalístics que fan referència a les quatre
lletres del nom de Déu i als quatre elements essencials que són
presents en la naturalesa i que amb les seves combinacions
configuren la realitat. Cal llegir, en aquest sentit, el Timeu de Plató.

Es diu que l’espasa Vilardella es troba a París, a un museu
militar. La llegenda de l'Anell de Virtut català, l'Anell Vilardell, però que l’anell de virtut dels catalans, l’Anell
Vilardell, és troba amagat a un castell dels Pirineus. Qui el,
trobi, es diu, esdevindrà rei de Catalunya i Emperador en un
nou ordre polític internacional basat en el reconeixement de
les diverses nacionalitats autòctones naturals de cada lloc,
allò que també se’n diu la confederació de les nacions
vernacles i esdevindrà una mena de “rei del món” ; un món
configurat amb fronteres vernaclistes que serà el món de la
veritable pau,
el de la Parusia o segona vinguda de Jesucrist.


A aquells lectors que vulguin més informació sobre com és fan
els anells de virtut
, recomano la lectura del llibre De Occulta
Pshilosophia, De Vanitate scientiarum, Declamatio,in artem
breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata,
Orationes et Epistolaes escrit per E.C. Agrippa.


En aquest llibre hi ha unes explicacions basades en el pensament del
català Ramon Llull, que com sabem era de la nissaga dels
Erill. Família, aquesta, relacionada amb la llegenda d’Otger
Cataló i els 9 barons de la Fama i la presencia de l’art
romànic a les muntanyes dels Pirineus, lloc on es va donar a
conèixer la càbala en el segle X.

Els anells, són uns símbols presents a les cerimònies socials,
com és el cas dels enamorats: l’anell de promès, i l’anell de
casat. També són presents com a símbols de les autoritats
religioses: els anells dels bisbes i del Papa de Roma, i en el
poder polític: comtes, reis i emperadors.

A l´Edat Mitjana, el valor dels anells de virtut, no estava en el seu preu de mercat, ni en el seu original disseny; el valor
dels anells de virtut , també anomenats anells constel·lats,
estava en el fet d’haver estat " fets sota les influències de
determinades constel·lacions astrals" definides per complexes
operacions matemàtiques
que ensenyava, entre d’altres ciències,

la càbala dels cristians; la càbala pitagòrica que es va donar a
conèixer pels voltants del segle X a Occident des d’una cova
dels Pirineus, per mitjà dels occitans, provençals i catalans a
tot el món civilitzat; una càbala autèntica que es basava en el concepte de la Divinitat en el Pare Celestial del Nou Testament i no en el Jahvé o Jehovah de l'Antic Testament que viatjava en un núvol "grisós de dia i fosforescent de nit" imatge gràfica més pròpia de fenomenologia d'ovnis que no pas de fenomenologia de teologia.

Vindrà un temps en que “els Pirineus regnaran” – digué el poeta
Joan Maragall -.

Potser hi haurà un temps en que un mag científic
retrobarà «l’Anell Vilardell», l’anell de virtut o estelat
dels catalans, propi de Catalunya, de la cultura de llengua
catalana i de les llengües vernacles o congenials, i aquest anell es farà famós a tot el món.

L'Anell dels Pirineus,tindrà una interpretació al·legòrica

Es farà més famós que el d’“El Senyor dels anells” de J.R.R. Tolkien o L’Anell dels Nibelung de Richard Wagner ( que per cert forma part d’una tetralogia) i
serà reconegut a tot el món com l’anell català.

D'una cosa, però, n'éstic convençut: Abans de res haurà de regnar la idea del Bé per mitjà de la virtut de les persones.

La terra estèril serà llaurada, soterrada la fruita podrida i la llavor sembrada de nou. Arribarà novament el temps dels herois i del llenguatge mitològic.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Nota:
Tot rellegint aquest aquest escrit Els anells de virtut"i la cultura catalana L’anell Vilardell i l’espasa Vilardella que vaig fer ara farà uns 10 anys, se m'ha acudit de canviar-li el nom i posar-li per títol «La llegenda de l'anell dels Pirineus". Ha exisit mai aquest anell? No ho sé. Però, ho he pensat. Totes les llegendes naixen amb una pensada que vol transmetre una idea.

dimecres, 24 de maig de 2017

Arquitectura catalana adulterada



CONFERÈNCIA de Jordi Salat
Reial Cercle Artístic de Barcelona
25 Anys de Monumenta

"El conjunt arquitectònic  de la muntanya de Montjuïc


de l'arquitecte Josep Puig Cadafalch i el simbolisme de les quatre columnes"



El conjunt arquitectònic de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, obra arquitectònica de Josep Puig Cadafalch ha estat adulterada 
L'Eixample de Barcelona, obra  arquitectònica d'Ildefons Cerdà ha estat adulterada