dilluns, 5 de març de 2018

1 Occitània, Catalunya i l'Ideal d'Europa


L’esperit i el pensament de les arrels occitano-catalanes
i la identificació  dels pobles o nacions naturals d’Europa



Començo aquest escrit amb unes referències al pensament de Simone Weil, que he  llegit en el llibre “El Geni d’Oc. Reflexions sobre la civilització occitana medieval”.  Simone Weil (1909-1943) (1), veia en els valors de la civilització occitana medieval, la llavor per a un projecte que permetés recuperar una Europa  que necessitava urgentment un re-equilibri espiritual (pàg 45).  Ella, ens diu: “La vocació espiritual de la Grècia antiga és la vocació mateixa d’Europa “(pag 97). “Grècia va rebre el missatge d’Egipte”(pag 99). “La nostra època (això ho deia abans de la seva mort el 1943) tots nosaltres encara patim les conseqüències d’aquella desfeta” (pàg.82), referint-se a la derrota de la batalla de Muret (1243) on va morir el català, nascut a Montblanc, Pere el Catòlic (comte del Casal de Barcelona i rei d’Aragó).
Capítol 1
L’esperit que va sobreviure a la derrota de batalla de Mureth (1213)

Va sobreviure l’esperit  que animava l’ànima dels protagonistes vençuts a la batalla de Muret? L’esperit que va sobreviure a la derrota de la batalla de Muret, comporta una visió del món i una configuració nacionalista de característiques vernaclístiques que serà l’Europa del segle XXI? He pensat moltes vegades en aquella “profecia” que, segons ens diu la llegenda,  van pronunciar quatre càtars quan fugien d’un castell que es trobava a la muntanya de Montsegur” o “Mont s’Egur”(2) després de la derrota dels exèrcits de la Corona d’Aragó a la Batalla de Muret (1213): “Dintre de set cents anys, reverdirà el llorer”

Muntanya de “Mont s’Egur” o Montsègur

 A la batalla de Mureth (1213) a prop de Tolosa de Llenguadoc, en terres d’Occitània, el català nascut a Montblanc, el rei Pere I de la Corona d’Aragó i  comte Pere II del comtat de Barcelona,  de la dinastia dels bel·lònides, dit “el Catòlic”,   va perdre  davant els exèrcits de Felip II de França, de la dinastia dels capets i després borbons.
Era la fi de la croada contra els cristians albigesos o càtars. Va quedar prohibida una creença i amb ella una configuració de les nacions  naturals d’Europa i les seves respectives llengües vernacles o territorials. Sóc dels investigadors que cerco informació sobre  una enigmàtica  “Taula del rei Salomó”  en la que segons una vella  i enigmàtica hipòtesi hi hauria dibuixat un mapa de les nacions  de Terra fet en funció de determinismes naturals o zodiacals que tindrien la seva base en el número dotze, el mateix que les constel·lacions astrals. La concepció cultural dels bel·lònides era zodiacalista. Aquest era, segons aquesta hipòtesi,  l’orde nacionalista que volien constituir els templers. Entre aquests, molts occitans i molts catalans – també aragonesos, bascos i navarresos-  amb les seves llengües territorials, naturals o vernaclístiques: occità, català,basc, volien constituir una nació al voltant del Pirineu.
Escut Comte de Tolosa. Bandera d'Occitània


Escut  dels bel·lònides. Escut Casal de Barcelona. Corona d’Aragó.



Escut dels Capets. Corona de França


“Déu va dividir els pobles per la Terra segons la seva llengua i costums” – deien els càtars quan llegien determinats texts de la Bíblia -. A L’Occitània, l’occità. A Catalunya el català.
Els càtars, cristians albigesos, tenien una voluntat política que els historiadors “francesistes” (expliquen fets que justifiquen l’hegemonia de  la langue d’oil  o francès a França)  i “espanyatistes” ( expliquen fets que justifiquen la la lengua castellana o espanyol a Espanya) han  esborrat de les seves històries; encara ara, es neguen a acceptar-ho.
Els cristians albigesos o càtars tenien criteri propi: lingüístic ( Pentecosta i do de llengües de l’Esperit Sant representat per un colom), filosòfic ( Llibre dels dos principis) , teològic ( Pare Celestial i Crist,  del Nou Testament)  i polític ( Confederació de nacions naturals vernacles al voltant del Pirineu - Occitània, Catalunya, Navarra i altres llocs que integraren en determinats temps la Corona d’Aragó en temps dels bel·lònides -  i a escala també europea i internacionalment)
Aquest criteri es basa en el reeiximent de l’esperit del lloc, el Genius Loci. Aquest criteri és el que jo anomeno vernaclístic. El seu símbol és el colom  i el relaciono amb  la creença cristiana, basada en el relat del evangelistes en el Nou Testament,   que se celebra per  La Pentecosta. Una ensenyança, per cert, molt present, i significativament, en l’art romànic.

Jordi Salat

NOTES
Capítol 1

1.- Simone Weil (Paris 1909 – Ashford (Anglaterra) 1943), fou una filòsofa, activista social i mística. Neix el 1909 com a segona filla d'una família burgesa, jueva i agnòstica (no practicava la fe jahvehita o de Moisès de l’Antic Testament bíblic pròpia del judaisme). El 1917 entra en un lycée per primera vegada, i alterna els estudis amb classes particulars i l'aprenentatge del grec antic. Des de 1927, manifesta posicions pacifistes participant en el grup Volonté de paix, fundat per Madeleine Vernet. Escrits d'aquesta època són Introduction à un Cours pour des ouvriers (1927) i Sur una tentative d'éducation du prolétariat(1930). La seva tesi de llicenciatura és Science et perception dans Descartes, escrita el 1929-1930. Després de llicenciar-se en filosofia el 1931, treballa com a professora d'aquesta matèria i de grec a l'institut de Le Puy. En aquest temps intensifica la seva activitat política, com una treballadora més.Quan les tropes alemanyes entren a França, la seva família, amb ella, fuig a Marsella. Allà coneix el poeta Joan Tortel, Jean Lambert i Lanza del Vasto. Escriu bona part de les notes que després es publicaran com a Cahiers, i l'article, entre d'altres, de El Geni d’Oc. Va mantenir gran amistat amb l’occitanista i especialista en catarisme Deodat Roché. Entra en contacte amb grups de  sindicalistes revolucionaris. Fa classes en un lycée de Bourges i, davant l'esclat de la Guerra civil espanyola, decideix travessar la frontera per fer costat al bàndol republicà.Escriu multitud d'articles i el text L'enracinement, en què tracta el tema de la necessitat humana d'arrelament. Afeblida i esgotada, en part per la seva dedicació excessiva a la feina, mor el 24 d'agost de 1943. Tot i la brevetat de la seua vida, 34 anys, són prou coneguts els seus escrits sobre la guerra, en què es barreja el misticisme amb unes grans clarividència i originalitat. Obres en català: En espera de Déu: Barcelona: Edicions 62, 1965. Escrits sobre la guerra: Alzira: Bromera, 1997. Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella: Paiporta: Denes (Col·lecció Rent), 2008. L'arrelament. Preludi a una declaració dels deures envers l'ésser humà: Barcelona: Edicions de 1984, 2016.



2 .- Actualment  he arribat a la conclusió que el nom original de Montsegur era  Mont S’Egur. El mot “egur” vol dir “tronc d’arbre” en euskera. A la  muntanya de Mont s’Egur, era un temple  “zodiacalista” o solar i està relacionat amb el culte a una divinitat  que podria ser “Bel·lisena”  l’esposa del déu “Bel”; interpreti que està relacionada amb el culte a divinitats mesopotàmiques d’origen camita com són Astarteh i Asherah.  Un compte anomenat Comte Bel·ló era el Senyor de Carcassona. Els comtes occitans eren i són bel·lònides. Els comtes de Barcelona eren i són bel·lònides. Penso i crec que els nobles de la Corona d’Aragó , fins al Compromís de Casp, amb Marti l’Humà, eren bel·lònides. Altres exemples que relaciono amb “egur” a Catalunya són els municipis de: Pobla de Segur( S’Egur) on es present encara la tradició relacionada amb  “Los Raiers” que transporten els arbres pel riu Segre; també Sant Pau de Seguries, Segur de Calafell. Estic estudiant el  cognom “Segura” en relació amb les migracions occitanes i també el topònim “Segura” relacionat amb el riu Segura de Múrcia per a veure si té alguna relació amb els occitans i catalans que van anar amb els exèrcits de l’occità Jaume I a reconquerir aquelles als àrabs; terres que havien estat dels ibers, un poble al qual jo considero relacionat amb els bascos i els camites. Una de les capitals dels pobles camites és Ur de Caldea. Els camites tenien a Baal o Bel i a la seva esposa Astarteh i Asherah entre les seves divinitat zodiacals.

A les terres que ara es coneixen amb el nom de Múrcia ( observo la presència de “ur” en el nom  de Múrcia;  “ur” en camita- i també en basc-, vol dir “aigua”), el català es va parlar, i encara es parla, a algunes zones. Des del segle XIII, època de Jaume I (1208-1276) fins a principis del segle XVI, es parlava el català a les àrees de l'Horta i del Camp de Cartagena (circa 1500). El català amb occitanismes pot ser considerat com un dels substrats del panotxo. Cal no confondre el català que històricament es va parlar a Múrcia, a les àrees susdites, amb el català que es parla a la zona murciana del Carxe.
La prova documental més coneguda que fa testimoni de la presència d'una comunitat lingüística en català a terres murcianes és la del Cronista Ramón Muntaner, que més de seixanta anys després de l'entrada del rei  nascut a Montpeller ( Occitània), en Jaume I, va escriure:
E com la dita ciutat hach presa e poblada tota de cathalans, e axí mateix Oriola e Elx e Guardamar e Alacant e Cartagena e los altres llochs; sí que siats cert, que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia o els davant dits llochs són poblats, són vers cathalans e parlen del bell catalanesch del món
Pel que fa al riu “Segura”, que segons la meva hipòtesi basada en la influencia dels soldats que van anar amb Jaume I, entre els quals hi havia  mallorquins i rossellonesos de parlar dialectal “salat” ( article “s” enlloc de “l”) s’hauria d’escriure “S’Egura”. A Murcia trobem la devoció a una verge negra que es anomenada “morenica” igualment com a Catalunya s’anomena en català “moreneta” a la verge negra de Montserrat també patrona.  La tradició “hermètica” d’aquestes verges negres les relaciona amb Isis i Astarteh i Asherah. A Occitània hi trobem moltes verges negres com la de Tolosa, Nostra Dona la Daurada, que estan relacionades amb tradicions culturals portades pels templers a Europa.  Antigament la verge negra es deia “Arrixaca”, i aquesta imatge del segle  segle XIII està relacionada amb la Reconquesta  en temps de Jaume I, el Conqueridor, l’occità rei de la Corona d’Aragó. Aquest, com la majoria dels reis de la Corona d’Aragó, era templer. El nom “Arrixaca”  està probablement relacionat amb el basc “arri” ( harri) que vol dir “pedra”. No es estrany trobar topònims basco a l’actual Andalusia; “Granada” originalment es  deia “iliberris”. Per cert, igualment com el municipi de Catalunya Nord, “Elna”.