dimecres, 18 de desembre de 2013

Europa dona l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles


Tot un manifest en favor de les cultures naturals o zodiacalistes i  la concepció d'un ideal universal. 

Europa serà vernaclista o no serà

Jordi Salat

La independència de Catalunya respecte del "Estado Español" és una necessitat històrica per tal d' aconseguir l'objectiu de la pau mundial amb la confederació internacional de les nacions genuïnes, les naturals o vernacles. Tard o d'hora farem d'aquest Ideal, "l'égregor" identitari del moviment polític a escala  catalana i internacional.

Jordi Salat

Entrevista  a Jordi Salat 25 de desembre de 2013 feta per Daniel Solano Bello


En un món tan multicultural, es torna a fer evident la necessitat d’exigir el respecte  per les cultures naturals de cada lloc, les originals o vernacles, que han de ser el marc referencial de integració de la diversitat en un tronc comú: la naturalitat o vernaclitat, la genuïnitat.

Només, des de dins del marc original es pot anar cap al Infinit. 

Ser universal, vol dir, fer-se del lloc on habites, donar testimoni del “Genius Loci”.  

Hem volgut endinsar-nos una mica en aquest àmbit de la sociolingüística de la mà de  Jordi Salat.

Autor del llibre Les quatre columnes catalanes i Vernaclística, tot un manifest en favor de les cultures naturals, autòctones o pròpies de cada lloc i el seu sentit universal. 

- Quines són les llengües que anomenem vernacles?


- Són les llengües de la terra,  naturals i pròpies de cada lloc, les llengües del  la “pensa”( allò que és el contingut del pensament),  i  de la creativitat. Son l'expressió del genius loci o saviesa del lloc. Les llengües vives.


- No és un concepte massa conegut...


- Una vegada un professor d'universitat em va advertir que això de les llengües vernacles era un concepte desacreditat pel fet que va ser utilitzat pel franquisme de manera despectiva. Per tant, hi ha tota un generació d'acadèmics que rebutja aquest concepte adulterat pel feixisme.

- Es un terme proscrit.

- Exacte. Ens han volgut fer creure que les llengües escolàstiques, com ara el llatí, han estat les llengües cultes de la història. Però resulta que fins-i-tot el principal representant de l'escolàstica, Sant Tomàs d'Aquino, autor de la 'Summa Theològica', pensava en una llengüa vernacle i llegia diverses llengües vernacles. Aquest senyor va recollir tot el saber del moment en teologia i el va recollir en un llibre que ens ha arribat escrit en llatí. Però aquests sabers, els va transcriure d'altres llengües, que són les llengües originals i creatives.

- Per tant, el llatí, en aquest cas, no va ser la llengua de pensament...

- Sovint la llengua llatina només va ser la llengua de transmissió, no pas de creació. El que va fer l'imperi romà és transcriure els coneixements de les llengües vernacles al llatí, per fer-nos creure que la seva era la llengüa de la saviesa. I aquest engany, després perpetuat pels escolàstics al llarg de l'Edat Mitjana i el renaixement, l'han repetit molts imperis, entre ells l'espanyol.


- En quina llengua pensava Sant Tomàs d'Aquino?


- Hi ha indicis per pensar que ho va fer en català. Aquino és una població del Laci que al segle XIII, en temps de Tomàs de Aquino, va pertanyer al Regne de Sicília. Aquest sant, va passar part de la seva vida en territoris de domini de la corona catalana. En aquells moments a Aquino no es parlava llatí. Per tant, la seva llengüa vernacle no era el llatí. Sant Tomàs, de fet, era un noble de família germànica, lligat a la dinastia dels Hohenstaufen, molt relacionats amb els Urgell catalans. Una dada interessant és que l'antic escut d'armes dels Aquino porta la senyera. Per tant, podria ser que els orígens d'aquest personatge hagin estat manipulats, com tants d'altres de la nostra història. Aquest senyor podria tenir vincles amb Catalunya que han estat esborrats.


- Tornant al vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües vernacles?


- Malauradament, moltes persones encara consideren que hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona. Espanya, per exemple, oculta al món les seves llengües vernacles. El català n'és una d'elles. Han volgut fer creure a l'academicisme internacional que el castellà és la única llengua culta de l'estat espanyol i que el basc, el gallec o el català són llengües de segona categoria.

- Llavors la llengua castellana no és vernacle?


- La llengua castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a Castella, però quan s'exporta a l'exterior, perd el 'genius loci', perd la creativitat. Es el mateix que passa a totes les llengües. La vernaclitat vincula la llengua a la riquesa del lloc.


- El vernaclisme és només un tema de llengües?


- No. L'obra d'Oteiza o d'Antoni Tàpies, per exemple, son fruit de cultures vernacles. El seu treball va ser pensat en llengüa vernacle i respon a l'energia d'un lloc determinat, a un 'genius loci' concret.

- L'enemic del vernaclisme seria l'imperialisme?


- El que passa és que l'imperialisme acaba negant les cultures i les nacions vernacles perquè, amb l'excusa de fer-ne una síntesi, al final acaba creant una nova entitat que no s'ajusta a la realitat i que ho confon tot. A més, l'imperialisme respón a criteris polítics, mentre que el vernaclisme és una noció cultural, més lligada al territori i a unes nocions astrològiques.


- Astrològiques?


- Es basa en conceptes astrològics i aspectes de la cultura hel·lènica. Fixa't que hel·lenisme ve d'Helena, però també d'Helios, que vol dir sol. Totes les cultures hel·lèniques tenen un marc referencial astrològic que sovint va lligat al lloc on es desenvolupen. A Occident tenim molts exemples, com poden ser Europa, París o l'antiga Tàuride. I al darrera de tot això, a més, hi ha un concepte de la divinitat amagat, que és molt diferent al que ens han ensenyat amb aquesta barreja de l'antic i el nou testament que han fet els catòlics.

- Podem parlar, per tant, de nacions vernacles?


- Alexandre Deulofeu ja va distingir un cicle espiritualista i creador que va originar les nacions vernacles d'Europa, com ara Catalunya, el País Basc, la Llombardia, etc. Aquestes nacions tenen l'esperit creador del geni del lloc. Però compte que parlem del lloc i no pas de la raça. En el vernaclisme, el concepte de llengua no és ètnic, sinó territorial. Pel vernaclisme, la llengua materna no és la de la mare humana, sinó la de la terra on has nascut.


- Europa és vernacla?


- L'actual Europa està donant l'esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles. Quan s'estava construint la Unió Europea es parlava de l'Europa de les Nacions, enteses com a nacions vernacles. Però ara ja no. Als anys 60, per exemple, al Concili Vaticà II, l'esglèsia reivindicava que s'havien de recuperar les nacions i llengües vernacles, i ara, en canvi, hi ha una contrareforma de caire estatalista que nega aquesta realitat. Només cal escoltar el que diu la Conferència Episcopal Espanyola. Sembla que si no es parla en castellà ja no ets cristià. A l'Amèrica Llatina, en canvi, les coses van per un altre camí. Allí s'ha recuperat una bandera anomenada 'Wiphala' que representa les nacions originàries d'Amèrica i que està relacionada amb una divinitat negra que anomenen 'Pachamama', de l'estil de les nostres verges negres o de la deesa Isis d'Egipte. I els presidents com l'Evo Morales l'onegen en les seves institucions al mes alt nivell.


- Una senyera vernaclística.


- Els nadius americans son conscients del poder d'aquest símbol. I els pobles originaris europeus també necessitem una 'Wiphala' que ens faci caminar plegats. Aquesta seria la nostra bandera, i no pas l'actual bandera europea, que és l'emblema d'una Europa dels estats que tots estem veient que no funciona perquè no és natural. Els nostres aliats sempre seran les nacions vernacles, mai els estats imperialistes. I les nacions originàries juntes poden tenir la força necessària per transformar l'Europa dels estats.

–En quina llengua pensava Sant Tomàs d’Aquino?
–Primer s’hauria de dilucidar què vol dir «pensar», i, què vol dir «parlar». Entenc que les llengües que fan pensar són les que estan en comunió amb el geni del lloc, l’alè de la terra, el ki de l’Univers (com en diuen els taoistes); això és el que jo identifico també com l’alè d’Asherah, la Senyora Reina del Cel de la cultura camita d’Ur de Caldea; Isthar, Astarteh, la Nut i Isis d’Egipte. Aquesta concepció de la divinitat es relacionada amb la concepció hermètica de les verges negres, anomenades originàriament nostra senyora o en francès notre dame. Aquestes verges negres, són un fenomen aparegut en temps de construcció de catedrals, des del segle VIII fins al segle XV, i sempre reivindicant el valor essencial del lloc, donant noms a arbres (Nostra Senyora del Lledó) i muntanyes (Nostra Senyora de Montserrat), resistint-se a ser canviades del lloc on han estat trobades. Actualment aquesta temàtica ha estat adulterada, i encara ara, es fa creure a les persones que la negror d’aquestes verges és cosa del fum de les espelmes. Això és fals. Aquesta característica, de «llengua del lloc», a Catalunya i els Països Catalans, a la Corona d’Aragó, només la té la llengua catalana i les seves varietats dialectals, i està relacionada amb l’iber, abans que amb el llatí. Sobre en quina llengua pensava Sant Tomàs d’Aquino, només puc dir allò que em permet posar de manifest el nivell dels meus estudis actuals. Aquino és una població del Laci, ens diuen les enciclopèdies, i al Laci s’hi parla llatí; però no especifiquen que, al segle XIII, en temps de Tomàs de Aquino, nascut 1225 al castell de Rocasseca, aquella terra no pertanyia al Laci; no era italiana ni s’hi parlava italià. Va viure, en una terra sota influència de noblesa germànica, el Regne de Sicília (1130) i Regne de Nàpols, dos regnes que, posteriorment, sense trencar lligams amb els germànics que hi eren nobles habitants del lloc, van estar relacionats amb la Corona d’Aragó, la qual, tenia com a oficial la llengua catalana. Posteriorment va ser annexionada al que ara es coneix com a Itàlia. Dominació germànica dels Hohenstaufen (1194-1266). Dominació catalana del Casal de Barcelona i d’Urgell, Corona d’Aragó (1282-1442). El rei català, Pere el Gran, es casà amb la germànica Hohenstaufen, Constança de Sicília (1247-1302). Constança de Sicília, fou enterrada a la catedral de Barcelona.


Tomba de Constança de Sicília a la catedral de Barcelona.
Els dos reialmes, Sicília i Nàpols, estaran separats fins el 1442 quan el Alfons el Magnànim, que ja no era del Casal de Barcelona, sinó que era de Castilla, un Trastàmara, conquerirà el Regne de Nàpols i provocarà el naixement del Regne de les dues Sicílies, passant els seus territoris a formar part de la Monarquia Catòlica. En aquells temps a Aquino no es parlava llatí. Per tant, la seva llengua vernacla no era el llatí. Sant Tomàs, de fet, era un noble de família germànica, lligat a la dinastia dels Hohenstaufen, molt relacionats amb el Casal de Barcelona i els Urgell catalans.


Escut d’Armes del Regne de Sicília. Àguila dels Hohenstaufen germànics i quatre pals catalans del Casal de Barcelona.
Una dada interessant és que l’antic escut d’armes dels Aquino porta la senyera. Per tant, podria ser que els orígens d’aquest personatge hagin estat manipulats, com tants d’altres de la nostra història. Aquest personatge, Sant Tomàs de Aquino, podria tenir vincles amb Catalunya que han estat esborrats. Ens diuen que va escriure llibres en llatí, però en realitat els va traduir al llatí. De quines llengües va traduir i posar en llatí? Aquesta és la qüestió per esbrinar quines són les llengües realment vives i creadores.


Escut del Regne de Nàpols (1442-1816) amb els quatre pals del Casal de Barcelona, i de la Corona d’Aragó. 



No era Itàlia era Corona d’Aragó i la llengua oficial era el català.
D’altra banda, la tomba de Sant Tomàs d’Aquino, es troba a Tolosa de Llenguadoc, a Occitània, on es parla llengua d’oc com a llengua vernacla. Actualment ha estat afrancesat i s’hi parla oficialment francès o sigui langue d’oil. En aquell temps no s’hi parlava francès, o sigui, langue d’oil, s’hi parlava llengua d’oc.




Tomba de Sant Tomàs d’Aquino. Convent del Jacobins de Tolosa de Llenguadoc (Occitània).



–Tornant al vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües vernacles?
–Malauradament, moltes persones encara consideren que hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona. Espanya, per exemple, oculta al món les seves llengües vernacles i fa lleis per a anorrear-les. Recentment, els darrers anys, hem llegit moltes notícies a la premsa sobre l’actitud hostil dels espanyols castellanistes contra la llengua catalana, tant a Catalunya, com a Balears com a València. No valoren ni respecten les llengües vernacles. Mai ho han fet. Sempre han negat el factor territorial de les llengües, com és el cas de les vernacles –naturals o originàries– dels seus respectius llocs. El català n’és una d’elles. Fins i tot el poder anti-vernaclista de l’espanyolisme castellanista canvia el seu nom com és el cas del català de les terres de la Franja que ara vol fer anomenar «lapao». Han volgut fer creure a l’academicisme internacional que el castellà és l’única llengua culta de l’estat espanyol i que el basc, el gallec o el català són llengües de segona categoria. Han parlat despectivament de les llengües vernacles, les quals, com he comentat són llengües creadores de Realitat. L’espanyolisme anti-vernaclista no parla de Realitat, parla de «Legalitat». Talment sembla, en base als arguments que llegeixo a la premsa, que, parlant català, a les terres de la geografia catalana, es pot arribar fins a l’Infinit, parlant en espanyol, només es pot arribar fins a la «Constitución Española». La creativitat, però, està en les llengües vernacles que volen destruir. A Madrid, hi ha museus, plens d’obres d’art, fetes per artistes de nacions vernacles; entre aquests, Dalí, Tàpies i Miró que tenien com a llengua vernacla el català i no pas el castellà o espanyol. Els diccionaris espanyols els presenten com a «espanyols», no esmenten la seva identificació cultural amb la llengua vernacla catalana.
–Llavors la llengua castellana no és vernacla?
–La llengua castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a Castella, la seva àrea geogràfica natural; però quan s’exporta a l’exterior, més enllà de la seva frontera natural, perd el contacte amb el «genius loci», o sigui amb allò que els taoistes xinesos en diuen l’energia «ki» i perd la creativitat ja que no té vincle amb la vernaclitat, amb el geni del lloc. Es el mateix que passa a totes les llengües. La vernaclitat vincula la llengua a l’esperit de la terra, amb el lloc. L’espanyolisme castellanista no vol parlar de llengües territorials, parla només de llengües individuals per afavorir la llengua castellana, ja que és la seva llengua vehicular imperial. I, ho fa, perquè la concepció de llengua individual, donat que els castellans són molts, afavoreix la seva hegemonia, i depredació colonial. Una llengua sense vernaclitat, –alè, ki, esperit–, és una llengua morta, encara que la parlin 700 milions de persones. Una llengua sense vernaclitat fa una bombolla justificada amb un marc legal; una llengua amb vernaclitat, fa participació amb el Cosmos, amb el fluid de la Vida que no és una bombolla, és una esfera autènticament global, com una volta obóveda celeste.

Esfera Celeste i Esfera model Globàliumde Lluís Maria Xirinacs.

El vernaclisme és només un tema de llengües?
-No. L’obra del basc Oteiza o del català Tàpies, per exemple, son fruit de cultures vernacles, com ho són la basca i catalana. El seu treball va ser pensat en llengua vernacla i respon a l’energia d’un lloc determinat, a un «genius loci» concret. En els mitjans de comunicació anti-vernaclistes, són presentats com a espanyols perquè Euskadi i Catalunya estan dins d’Espanya, sense esmentar el seu origne vernacle basc i català. Oteiza i Tàpies, però, no pensaven en español, o sigui, en castellà; pensaven en basc i en català, dues llengües vernacles, originals, naturals, del seu territori o geografia: Euskadi i Catalunya. És, doncs, la vernaclitat o sentit creador original, un tema espiritual que comporta una visió civilitzadora. El vernaclisme és una concepció cultural, una cosmogonia, amb la seva mitologia universal. Això de conceptuar les llengües en funció de la quantitat de persones que les parlen, com a majoritàries o minoritàries, és una conceptualització errònia, ja que no té en consideració el valor qualificatiu, el valor de creació propi d’una llengua veritablement viva. Una llengua viva, no és la que es parlada per molt agent, sinó la que la que té «geni», origeneïtat o vernaclitat, comunió amb el Geni de cada lloc. Allò que els cristians en diuen alè o esperit, els taoistes en diuen ki, o el físics en diuen energia vital.
-L’enemic del vernaclisme seria l’imperialisme?
-El que passa és que l’imperialisme, és que es degenera ja que en el seu origen, moltes vegades, trobem una «confederació», que amb el temps i l’organització del poder, acaba negant les cultures i les nacions vernacles que s’haurien de confederar voluntàriament i amb mutu respecte. Amb l’excusa de fer-ne una síntesi cultural, al final, s’acaba creant una nova entitat que no s’ajusta a la realitat i que ho confon tot. De forma que destrueix l’origen creador, la vernaclitat. A més, l’imperialisme respon a criteris polítics patriarcalistes, mentre que el vernaclisme és una noció cultural, matriarcalista, més lligada al territori i a unes nocions astrològiques o zodiacals. La comunió amb la naturalesa comença per parlar amb la llengua del territori. A l’àrea geogràfica catalana, a la terra catalana, llengua territorial, només ho és la catalana. Els imperialismes que han sotmès a la nació catalana, en nom de Roma o Espanya, sempre han volgut destruir la catalanitat, la origeneïtat pròpia de Catalunya. Recomano la lectura del llibre L’Esperit de Catalunya de Josep Trueta, i La matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu.
-Astrològiques?
-Es basa en conceptes astrològics i aspectes de la cultura hel·lènica. Fixa’t que hel·lenisme ve d’Helena, però també d‘Helios, que vol dir Sol. Totes les cultures hel·lèniques tenen un marc referencial astrològic, el qual, sovint va lligat al lloc on es desenvolupen. La mitologia hel·lènica, com totes les mitologies humanístiques arreu del món, te un marc zodiacal. A Occident tenim molts exemples, com poden ser Europa, París que són de mites, o l’antiga Tàuride i Síria que són noms zodiacals. I al darrera de tot això, a més, hi ha un concepte de la divinitat amagat, que és molt diferent al que ens han ensenyat amb aquesta barreja de l’antic i el nou testament que han fet els catòlics. Hi ha un cristianisme que te una concepció zodiacal. Aquesta mena de concepció cristiana la trobem en l’art romànic del Pirineu (català, occità, aragonès i basco-navarrés).

Art romànic del Pirineu.
El Sol i les dotze cases zodiacals. Jesús i els dotze apòstols.
-Podem parlar, per tant, de nacions vernacles?
-Alexandre Deulofeu ja va distingir un cicle espiritualista i creador que va originar les nacions vernacles d’Europa, com ara Catalunya, el País Basc, la Llombardia, etc. Aquestes nacions tenen l’esperit creador del geni del lloc. Però compte, que parlem del lloc i no pas de la raça. En el vernaclisme, el concepte de llengua no és ètnic, sinó territorial. Un concepte, aquest, el territorial, que l’espanyolisme castellanista que vol castellanitzar la geografia catalana, nega aferrissadament. Pel vernaclisme, la llengua materna no és la de la mare humana o biològica, sinó la de la mare terra, la del lloc o de l’hàbitat on hom habita. De llengua materna, a les terres catalanes, només n’hi ha una: la del lloc. La catalana entesa com a llengua tel·lúrica o del geni del lloc. En el llenguatge del Globàlium xirinaquià, en podríem dir llengua i nació tel·lúrica o noümènica.
-Europa és vernacla?
-En la mitologia original, sí, donat que l’hel·lenisme està impregnat de vernaclisme, ja que el pensament era original i expressat en les llengües naturals i pròpies de cada lloc. Els filòsofs parlaven la llengua dels nadius igual que ho feien els cristians primitius i així ens ho recorda la festa de la Pentacosta, o la del do de llengües. Els mites originals tenen una base zodiacal, igual com la té el vernaclisme, i és característica universal de les mitologies originals. L’actual Europa, però, està donant l’esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles, i la concepció cultural que els dóna sentit. Quan s’estava construint la Unió Europea es parlava de l’Europa de les Nacions, enteses com a nacions vernacles o naturals. Alguns en deien «regions». Ara, però, ja no en sento parlar, o se’n parla poc i malament, de forma indefinida. Als anys seixanta, per exemple, amb motiu del Concili Vaticà II, l’Església Catòlica reivindicava que s’havien de recuperar i reconèixer les nacions i llengües vernacles, i ara, en canvi, hi ha una contrareforma de caire estatalista que nega aquesta realitat, o la valora hipòcritament, sense el reconeixement que les dignifiqui. Només cal escoltar el que diu la Conferència Episcopal Espanyola, escoltant allò que diu sobre l’espanyolisme, sembla que si no es parla en castellà ja no ets cristià. Quan, la característica cristiana original era el parlar en la llengua vernacla pròpia de cada lloc. Ara, els catòlics vaticanistes, neguen el valor territorial de les llengües. Hi ha hagut una contrareforma, i aquesta, te quelcom a veure amb l’Opus Dei i el seus militants espanyolistes.

A Amèrica Llatina, en canvi, les coses van per un altre camí. Allí s’ha recuperat una bandera anomenada «Wifala».
Aquesta bandera representa les nacions originàries d’Amèrica, Abya Yala, és el seu nom precolombí. En els seus discursos, el president de l’Estat «Plurinaconal» de Bolívia, Evo Morales, parla d’una divinitat anomenada «Pachamama», que té característiques que es poden relacionar amb les nostres verges negres cristianes, tenint en compte el seu sentit hermètica, la deessa Isis d’Egipte o la deessa Asherah. I els presidents dels Estats llatinoamericans, com l’Evo Morales, fan onejar la Whiphala en les seves institucions al mes alt nivell i parla de Bolívia com a Estat Plurinacional, tot fent reconeixement de les nacions, o pobles, originaris, que jo anomeno vernacles, seguint la tradició cristiana del Concili Vaticà II. M’identifico, en gran part, amb el discurs que va fer Evo Morales conegut amb el nom de Manifiesto de la Isla del Sol, fet el 2013.
A mi em sembla que a les nacions vernacles ens cal una bandera identificadora de la nostra realitat nacional conjunta i és per això que en el meu llibre Vernaclística proposa «una bandera internacional». Aquesta bandera permetria a Catalunya tenir uns aliats i un discurs diferent del discurs anti-vernaclista usat pels espanyols castellanistes de l’Estat espanyol, i els seus aliats, entre aquests, els que hi tenen al l’Estat vaticà.
-Una senyera vernaclística.
-Els nadius, les nacions originàries o vernacles, de llatinoamèrica, en llenguatge vernaclística hem de referir-nos-hi com a Abya Yala, el seu nom original, son conscients del poder d’aquest símbol que els agermana, la bandera Wifala. I els pobles originaris europeus també necessitem una bandera que ens ens faci caminar plegats.

Aquesta bandera d’Europa és la bandera dels Estats.
Aquesta Europa que s’està fent, no té en consideració el valor fonamental de la identificació vernacles de les nacions que l’haurien d’integrar. Hi manca el factor vernacle o natural. Hi imperen els valor mercantils. Catalunya, sencera, tota la seva àrea geogràfica, hauria de ser-hi reconeguda com a Estat sobirà. Malgrat l’empressada voluntat sobiranista del poble català, de la qual l’exitosa Via Catalana del passat 11 de Setembre de 2013, n’ha estat un impressionant exemple democràtic, escolto en boca de polítics europeus la seva oposició tot justificant-se en argumentacions que es justifiquen només amb l’obediència a la llei. La obediència a la llei, per damunt de la voluntat del poble, no és democràcia, és tirania. No ens adonem que Europa, arrossegada, entre d’altres Estats, també per l’Estat espanyol i l’Estat vaticà, s’està tornant una tirania?
Aquesta seria la nostra bandera, la de l’Europa construïda sobre la base de la confederació de les nacions originals o vernacles.
Aquesta és la línia que jo veig que indica el camí que fa el president Evo Morales des de l’Estat Plurinacional de Bolívia. I, no pas, aquells que enlairen l’actual bandera Europea, que és l’emblema d’una Europa dels Estats, que oprimeixen dins el seu marc legal, les autèntiques nacionals naturals, plenes de vida creadora i noble i pacífica voluntat política. Aquesta Europa dels Estat, tots estem veient que no funciona; no funciona perquè no és natural. Europa serà vernaclística o no serà. Els nostres aliats sempre seran les nacions vernacles, mai els Estats imperialistes. I les nacions originàries o vernacles, juntes, poden tenir la força necessària per transformar l’Europa dels Estats, en un Estat Plurinacional, sobre la base de les nacions naturals o vernacles. I, si l’Estat Vaticà recupera les ensenyances del Concili Vaticà II, podria liderar a Europa, i a nivell mundial, aquest moviment, que es manifesta com a moviment emergent, dins del fluir del temps, dins del camí, en el qual la vida, viu, i ens fa viure, tot essent-ne la característica pròpia i vigent en el segle XXI, la qual ens porta, vers la Confederació Internacional de les Nacions originaries, naturals o vernacles. Cal fer tot el possible per a sintonitzar-hi. Cal sortir del marc legal diabòlic, en el qual les lleis maten, i construir el marc legal just, en el qual, l’esperit vivifica. Si no es vol fer servir el mot «esperit», per trobar-lo un mot adulterat i fet servir de forma perversa al servei de la religiositat hipòcrita, diguem-li «energia», diguem-li «energia ki» en llenguatge taoista, diguem-li «noumènia» en llenguatge globlaliumnístic del model filosòfic de Xirinacs, però, es fa necessari esmentar aquesta substància que tot ho anima i crea la realitat o manifestació fenomènica perceptible amb els sentits dins l’espai que la conté. Donem-li un nom i un senyal identificadors.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com


Cap comentari: