Pàgines

dimecres, 3 de setembre del 2025

Vernaclisme: un perill per la unitat d'Espanya. Una via per la independència i el reeximent de Catalunya

 

DIÀLEG AMB  EL CHATGPT

VERNACLISME I ESPANYOLISME: EL VERNACLISME UN PERILL PER  LA UNITAT D’ESPANYA, I, UNA VIA PER LA INDEPENDÈNCIA  DE CATALUNYA  I EL REEXIMENT DE LA CATALANITAT



Li he preguntat al chatGPT:

—Pots explicar-me en un petit escrit el comportament antivernacliste de Franco i si va fer lleis antivernaclistes?

M’ha contestat això:

—Sí, hi ha constància documental i historiogràfica sobre la incomoditat del règim franquista arran del Concili Vaticà II (1962-1965), especialment pel que fa a la Constitució Sacrosanctum Concilium (1963), que permetia l’ús de les llengües vernacles a la litúrgia en lloc del llatí. Això xocava amb la política d’uniformisme lingüístic del franquisme.

Reacció del règim de Franco

·       Incomoditat inicial i resistència: Franco i els sectors més integristes del nacionalcatolicisme espanyol veien la mesura com una amenaça a la “unitat nacional” i a la seva idea d’Espanya com a “una, grande y libre”, amb “el castellà com a llengua única”.

·       Por al catalanisme i al basquisme: temien que el retorn del català, el basc o el gallec a les esglésies esdevingués una plataforma de resistència cultural i política.

·       Control episcopal: el règim pressionava els bisbes afins perquè retardessin l’aplicació de la reforma litúrgica a Espanya. Els bisbats més conservadors, sobretot a Castella, van trigar anys a introduir el vernacle.

·       Contradicció ideològica: el franquisme havia basat part del seu poder en l’aliança amb l’Església; desobeir el Concili era impossible, però aplicar-lo plenament també era un risc polític.

Evolució posterior

·       A partir de 1965, el Vaticà va pressionar per aplicar les reformes. Així, les llengües vernacles van tornar tímidament a la litúrgia catalana i basca, però sempre sota supervisió del règim, que controlava els textos i vigilava sermons.

·       Els sectors més durs del règim ho interpretaren com una “concessió al separatisme”, i alguns informes de Govern Civil recullen preocupacions per la “catalanització de la missa”.

 

El xoc entre el franquisme i el Concili Vaticà II: Antivernaclisme i nacionalcatolicisme espanyolista.

«El franquisme va construir la seva identitat política sobre un espanyolisme castellanista excloent, que vinculava la “unitat nacional” amb la unitat lingüística sota el castellà i amb la “unitat catòlica” sota el règim. Aquesta fusió ideològica és el que coneixem com a nacionalcatolicisme, una aliança entre Estat i Església que legitimava la dictadura. En aquest context, la política franquista va ser radicalment antivernaclística, ja que prohibia o restringia l’ús públic del català, basc i gallec en escoles, mitjans, documents i fins i tot en la litúrgia.

 

Quan el Concili Vaticà II (1962-1965) va aprovar la Constitució Sacrosanctum Concilium (1963), permetent l’ús de les llengües vernacles a la missa en lloc del llatí, el règim va viure-ho com una amenaça. La raó era clara: la litúrgia en català, basc o gallec podia esdevenir un espai de reafirmació cultural que xocava amb el projecte uniformitzador del franquisme.

Reaccions  dels espanyols castellanistes documentades

·       Carta de bisbes espanyols a Pau VI (1964):

«Esta doctrina [sobre la libertad religiosa y la reforma litúrgica] constituye una ruptura inadmisible con la tradición. Rogamos que se retire de la deliberación conciliar»
(Font:
Mare de Déu de Montserrat - Arxiu de documents conciliars)

·       Informe del bisbe castrense Alonso Muñoyerro:

«España frueix de la unidad católica desde el siglo VII, y no podemos permitir que esta reforma, que favorece el uso de dialectos, debilite nuestra esencia nacional»
(Font: Informe episcopal conservat a l’Arxiu Secret Vaticà, citat per historiadors de la Conferència Episcopal Espanyola)

·       Circular de Govern Civil (1965):

«Se vigilará que la introducción del catalán o de otras lenguas en la misa no se convierta en pretexto para manifestaciones separatistas»

(Font: Arxiu Històric Provincial de Barcelona)

Cronologia del conflicte

·       1962: Inici del Concili Vaticà II. Els bisbes espanyols, majoritàriament franquistes, expressen recel davant la proposta de llengües vernacles.

·       1963: Sacrosanctum Concilium aprovada. Reacció immediata dels sectors nacionalcatòlics: informes interns qualifiquen la mesura de “ruptura inadmissible”.

·       1964: Cartes a Pau VI demanant frenar la llibertat religiosa i la litúrgia en llengües nacionals.

·       1965: Pau VI pressiona per aplicar el Concili. El franquisme accepta formalment, però amb vigilància estricta.

·       1966-1969: Primeres misses en català i gallec autoritzades amb censura. El règim controla textos i sermons.

·       1970: La introducció del vernacle en litúrgia és una realitat parcial, tot i els intents de control.

 

OBSERVACIÓ

L’adulteració dels mots en els diccionaris és una arma imperialista, l’han fet servir tots els imperis forasteristes i alienadors del món i sempre, al llarg de tota la Història. Amb aquesta adulteració han aconseguit un marc referencial favorable al seu domini mental dels pobles conquerits. 

Per tornar a ser lliures i reeixir genuïnament s’ha de sortir d’aquest marc referencial adúlter i alienista antivernacliste. No hem d’intentar  fugir-ne buscant mots nous,  sinó reivindicar els mots originals, regenerant, tornant als orígens, al que es coneix com a Genius Loci.

Més informació al  Llibre VERNACLÍSTICA


Jordi Salat

dilluns, 1 de setembre del 2025

DE LLENGUA VERNACLA A LLENGUA MINORITÀRIA

 

DE LLENGUA VERNACLA A LLENGUA MINORITÀRIA

Un canvi de concepte de llengua vernacla a llengua minoritària que ha generat desnaturalització i  minorització de la llengua catalana.

 

1954 UNESCO

Llengua vernacla entesa com a identificació genuïna, original, autòctona, natural, local, indígena, territorial, ecolingüística o pròpia d’un lloc geogràfic, marc cultural i política nacional

 

L’any 1954 la UNESCO va recomanar l’ús de les llengües vernacles a l’ensenyament. Per quin motiu va recomanar aquestes llengües i no les llengües imperials? Un dels valor que s’atribueix a les llengües vernacles és de llengües connectades amb el Genius Loci, o sigui: llengües del lloc. El lloc s’entenia com a geogràfic i nacional.  Hi havia una relació entre geografia —deessa Gea— i nació—Esperit o Alè que té el seu origen en la Paraula segons podem llegir entres escrits en els escrits bíblics de Sant Joan «Déu és la Paraula» que va ser adulterada pels imperis que sotmetien pobles per espoliar-los. Què feien lingüísticament? Destruir la llengua del Genius Loci i imposar la llengua imperial, la llengua aliena i alienadora per a convertir-los en súbdits obedients que no pensen atès que li els han tret la llengua original i vernacla transmissora de l’Alè. Es va pervertir el concepte vernacle i en lloc de dir-li llengua original del lloc, és va dir que era la llengua dels esclaus de l’imperi. I els esclaus es van creure que si volien deixar de ser esclaus havien de deixar de parlar la llengua vernacla.  El vernaclisme no es deixa enganyar i sap que la llibertat es tornar a les fonts. La regeneració que comporta llibertat del futur és  troba a les fonts vernacles originals del passat. Cal una regeneració a nivell global.


1949 Rovira Virgili



La llengua del Renaixement va ser la llengua vernacla. Els intel·lectuals, poetes i polítics del Renaixement català van parlar de la llengua catalana com a llengua pròpia de Catalunya, i això s’identifica amb elf et vernacle. No s’identifica amb el fet que sigui minoritzada sinó autòctona, original o vernacla entesa com a natural del lloc. Aquest era el seu concepte de llengua. Antoni Rovira Virgili n’és un exemple. Sempre que s’esdevé un temps històric de regeneració es torna a les llengües vernacles o originals. Així va ser també en el Renaixement a Europa.



Continuarà.......

1965 Concili Vaticà II  Defensa del concepte llengua "vernacla" la pròpia del lloc


1974 Edició Llibre de Joan Coromines refusant el concepte "vernacle"







1982 Concepte llengua "pròpia de Catalunya"


LLENGUA MINORITZADA

1970-1980: Comença a aparèixer en documents del Consell d’Europa i de la UNESCO 
1992 Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries

Diferència amb altres termes

Vernacla es refereix a un concepte de  valor qualitatiu

Minoritària  es refereix a un concepte de valor quantitatiu  dins un territori.

El concepte llengua minoritària a generat minorització...
Cal recuperar el concepte de  llengua vernacla de la Renaixença. 
Regenerar i donar-li el valor «qualitatiu»

Més informació al Llibre VERNACLÍSTICA

Jordi Salat


dissabte, 30 d’agost del 2025

Llull i Xirinacs

 

Llull i Xirinacs

Dos sistemes filosòfics autòctons o vernacles engendrats en llengua catalana: Ars Magna i Globàlium





Ramon Llull (Segle XIII-XIV) i Lluis Maria Xirinacs (Segle XX-XXI), ambdós de parla en llengua catalana,  han engendrat dos sistemes filosòfics per explicar l’estructura del món, o potser hauríem de dir-ne: la estructura de l’Univers o la Creació. Llull amb l’Ars Magna. Xirinacs amb el Globàlium. Els dos, es consideraven cristians. Però els dos han estat considerats en certa manera dissidents  respecte del Dogma Oficial Catòlic Ortodox Damasonià. Quin és aquet «Dogma Damasonià»? La resposta és: el que es considerat ortodox en base a una interpretació de la Tradició de les que eren considerades les Sagrades Escriptures Cristianes que el Papa Dámaso I (Segle IV-V) —nascut a la província romana de Gallaecia de la Península Ibèrica (actualment Galícia)— va fer constar al que es coneix com La Vulgata —l’actual Bíblia—conjuntament amb Jeroni d’Estridó (Segle IV-V)— canonitzat com a sant Jeroni, nascut a la província romana de Dalmàcia— que va ser el traductor dels text «seleccionats» i considerats «canònic» o sigui «acceptats» com a bons o adients a la fe cristiana.  Altres texts foren rebutjats. Això va tenir lloc com a conseqüència de les conclusions del conclave del Concili de Nicea (Segle IV). Aquest concili es va fer en temps de l’emperador Constantí. Alguns historiadors consideren que en aquest concili van haver-hi pressions polítiques perquè hi hagués unes conclusions dogmàtiques favorables als interessos imperialistes que dominaven la situació política en aquells temps. Hi va haver uns «dissidents» respecte de les conclusions dogmàtiques aprovades  en aquest concili, conclusions i credo que anomeno «dogmatisme damasonià» els quals foren considerats heretges per les autoritats dominants en aquell moment i que són coneguts com a «cristians arrians». Dit això, el tema que jo vull comentar relacionat amb Llull i Xirinacs  abans d’entrar en matèria religiosa o bíblica —una cosa és la religió i una altra és la religiositat basada en els dogmes damasonians de la Vulgata o actual Bíblia—, és una reflexió de caràcter lingüístic. Llull i Xirinacs van engendrar dos sistemes filosòfics en llengua catalana: l’Ars Magna i el Globàlium. Em pregunto: s’ha engendrat mai algun sistema filosòfic en llengua castellana? Atès que la llengua castellana és coneguda com a llengua espanyola, ens hem de preguntar doncs també:  s’ha engendrat mai algun sistema filosòfic en llengua espanyola, o sigui amb la llengua que ha fet servir l’imperialisme espanyolista? Que jo sàpiga, no. La reflexió continua amb una conclusió: aquest és molt significatiu. Li dóna un valor molt important a la llengua catalana. Un valor que la llengua castellana o espanyola —si no es demostra el contrari—no té.

 

Continuarà......

Què és l’Ars Magna?

Què és el Globàlium?

Què és la Pantología

Jordi Salat

31-8-2025

Cristòfor Colom, català Virrei de la Corona bel·lònida i occitano-catalana d'Aragó i independentista aragonès

 

DIÀLEG SOBRE CRISTÒFOR COLOM



Cristòfor Colom, català Virrei de la Corona  bel·lònida i occitano-catalana d'Aragó i independentista aragonès

Cristòfor Colom, Virrei de la Corona bel·lònida d’Aragó, visità  Badalona

 


Monestir de Sant Jeroni de la Murtra  o  Monestir de Nostra Senyora de la Vall de Betlem[i] Situat sota les ermites dedicades a Sant Climen[ii]t i Sant Onofre[iii]

 

-       —Cristòfor Colom és un dels viatgers més famosos de la Història. Un personatge que va ser a la ciutat de Badalona. Li dic Colom, perquè crec que aquest era el seu cognom i no pas Colón ni Colombo. Entre molts arguments que ho justifiquen, hi ha una carta en la que així hi consta “Colom”.

 


-     —  Quan va ser això?

-       —L’any 1493

-      — I  com va ser que va venir a Badalona?

-       —Quan Cristòfor Colom va tornar del seu viatge, al que ara es coneix com Amèrica,[1]  va venir a Barcelona. Aquí va ser rebut per Ferran II, comte de Barcelona  i rei dels regnes bel·lònides de la Corona d’Aragó. Atès que  Ferran II estava hostatjat a en el monestir de Sant Jeroni de la Murtra que es troba a Badalona, Colom, després de ser rebut com a virrei de la Corona d’Aragó al Palau Reial Major de Barcelona,  va venir a Badalona en un acte oficial diplomàtic.

-       —Diplomàtic?

-     —Cristòfor Colom havia estat nomenat Virrei de la Corona d’Aragó en les Capitulacions de Santa Fe signades l’any 1492. Era Virrei. Aquell any 1493 mentre es preparava la sortida del segon viatge de Colom des de Barcelona, es va produir un fet històricament molt significatiu i és que Ferran II com a rei de la Corona bel·lònida d’Aragó, Cristòfor Colom  com a virrei i  Joan, el fill de Ferran II,  com a príncep van fer un passeig a cavall pels carrers de Barcelona envoltats d’aclamacions dels catalans de la ciutat. Barcelona era la capital de Catalunya en tan que Principat de la Corona bel·lònida d’Aragó.  Hi havia el Palau Reial Major dels regnes bel·lònides de la Corona d’Aragó.  Quan el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV es va casar en el segle XII amb Peronelha filla d’Agnès d’Aquitània, que no parlava castellà sinó gascó o el que ara en diríem occità, va aportar aquest referent dels quatre pals vermells sobre fons daurat dels bel·lònides al que es va anomenar Corona d’Aragó.  Aragó és una paraula que etimològicament no està relacionada amb la llengua castellana.  Cal preguntar-se en quina llengua parlaven  entre ells el rei Ferran, el virrei Colom i el príncep Joan.

 

Escut dels Reis Catòlics, Ferran II comte de Barcelona i rei dels regnes bel·lònides de la Corona d’Aragó  i  Isabel dels regnes de Castella i Lleó al claustre del monestir de Sant Jeroni de la Murtra o Nostra Senyora de la Vall de Betlem (Badalona)

 

-       —Ah! Tens raó. No hi havia pensat en aquest detall. I, la reina Isabel del regne de Castilla no hi era?

—  —Al Palau Reial de la Corona d’Aragó de Barcelona, potser que no. No he trobat documentació que ho digui. Al monestir de Sant Jeroni de la Murtra si que hi va ser. Té sentit atès que els jerònims són un orde fundat al reino de Castilla. Però fixat en aquesta foto de la ceràmica que hi ha la plaça de Espanya de Sevilla.   Hi veus l’escut dels reis catòlics?


-       —No! El que hi veig és en primer pla un patge amb l’escut del regnes de Castilla i León, i al costat de Ferran II quatre pals, referent bel·lònida i català de la Corona d’Aragó. El quart pal, per cert, quasi tapat. 




-       La història relacionada amb Cristòfor Colom està molt adulterada. Qui l’ha adulterat i per quin motiu? Podríem dir que, al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, on sí que hi ha l’escut correcte, el que surt a la portada de les Capitulacions de Santa Fe, hi estigueren Ferran II i  Isabel de Castilla però al Palau Reial Major de Barcelona crec que  només hi foren  presents Ferran II, Joan i Cristòfor Colom, en tan que rei, príncep i virrei de la Corona d’Aragó. No té sentit que també hi fos la reina de Castilla. El secretari que va redactar les Capitulacions de Santa Fe,  Joan de Coloma, que era de Barcelona i va anar a Granada a redactar-les lògicament les va redactar en  llengua catalana, la llengua que es parlava a Barcelona, capital del Principat de Catalunya. A Barcelona, conjuntament amb el regne de Mallorca i el regne de València, era on hi havia el port de mar amb la flota de naus més important dels regnes de la Corona d’Aragó.

-       Però, a les Capitulacions hi consta que  a Colom el van fer virrei, oi? 

-       Si, hi consta.  Però la historiologia espanyolista ho ignora. 





Escut de la tapa de les Capitulacions de Santa Fe signat per Ferran II comte de Barcelona i rei dels regnes bel·lònides de la Corona d’Aragó, Isabel reina del regne de Castilla i Cristòfor Colom. Redactat per Joan de Coloma secretari de l’Arxiu Reial Barcelona que escrivia en llengua catalana on hi ha la documentació dels regnes bel·lònides i després del casament del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronelha, la filla de Agnès d’Aquitània també el que s’anomena Corona d’Aragó

 

 

Continuarà...

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Gestor de l'Espai Cristòfor Colom de Barcelona




Àudio conferència el 18 de Juliol de 2024 al Reial Cercle Artístic de Barcelona

on exposo els  «arguments»  que m'han fet considerar al català Cristòfor Colom, virrei de la Corona bel·lònida d'Aragó, un independentista aragonès

Clicar per escoltar conferència




[1] El nom que li donen els indígenes –aborígens, autòctons o vernacles-, és Abya Yala https://ca.wikipedia.org/wiki/Abya_Yala



[i] https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Jeroni_de_la_Murtra

 Nota: El nom Betlem. Betlem era una ciutat  cananea  del 3000 anys aC, època en què els cananeus assentats a la regió aixecaren pobles envoltats de muralles per protegir-se dels seus enemics. Adoptaren el déu caldeu de la fertilitat Lahamu. Betlem voldria dir Casa de Lahamu. Casa de déu. Altre déu cananeu era Bel o Baal que vol dir Senyor del Cel. La seva esposa era Astarteh, que vol dir Senyora del Cel. Els cananeus són els descendents de Cam, els camites. A la Bíblia, Gènesi 9:25 es diu que van ser maleïts per Noè a ser esclaus del semites a causa d’haver vist la nuesa de Noé.

 

[ii] Sant Climent, cristià hel·lenista i santjoanista 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Climent_d%27Alexandria  Pobles que porten el nom  de Sant Climent

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Climent

 

[iii] Sant Onofre cristià santjoanista https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Onofre

 

divendres, 29 d’agost del 2025

Diàleg amb ChatGPT: Arguments amb criteri vernaclístic per la integració de la immigració a Catalunya aplicable arreu del món

 

DIÀLEG AMB EL CHAT GPT

 


Pregunta meva:

 —Em pots escriure quatre arguments amb criteri vernacliste per a convèncer als immigrats que han vingut a Catalunya per fer-los entendre la necessitat de parlar-hi català?

Resposta ChatGPT Plus

—Aquí tens quatre arguments ben estructurats amb una mirada vernaclística, respectuosa i arrelada, que no imposa sinó que convida al sentit i al valor cultural del català:

1. El català és clau per arrelar-se i fer comunitat

Argument: Aprendre català no és només conèixer una llengua, sinó obrir la porta a la vida social, cultural i laboral del país. Quan parles la llengua del lloc, deixes de ser visitant i et converteixes en part de la comunitat, amb llaços reals i vincles de confiança.


Criteri vernaclístic: El vernaclisme defensa que la llengua pròpia és la clau de l’arrelament. Arrelar-se no vol dir renunciar a les arrels d’origen, sinó afegir-ne una altra que et connecta amb la terra on vius.

2. Respectar la llengua és respectar la diversitat real

Argument: Catalunya és plural, però la seva pluralitat històrica té com a columna vertebral la llengua catalana. Si la llengua desapareix, la diversitat també s’empobreix i tots hi perdem. Parlar català és protegir aquest mosaic cultural que us acull i us fa espai.


Criteri vernaclístic: La cultura universal neix del respecte a les arrels particulars. El català no és un obstacle, és una riquesa compartida que dona sentit a la convivència.

 

3. La llengua obre oportunitats i trenca barreres

Argument: Saber català et dona més opcions laborals, educatives i socials. Et permet entendre millor la història i el pensament del país i no quedar-te en una bombolla tancada. Parlar-lo és guanyar llibertat per moure’t amb seguretat i dignitat.


Criteri vernaclístic: El vernaclisme no defensa llengües com a tòtem, sinó com a eines vives per connectar amb la realitat i créixer-hi.

 

4. El català no exclou la teva llengua: les reforça totes dues

Argument: Aprendre català no vol dir oblidar el castellà, l’àrab o el quítxua. Al contrari, el bilingüisme o el trilingüisme és una força. Els fills que parlen diverses llengües tenen més capacitat cognitiva i més opcions al futur.


Criteri vernaclístic: La llengua pròpia del territori i la llengua d’origen no són enemigues. Com més llengües saps, més arrels i més ales tens.


Vols que ara et prepari un discurs emocional amb metàfores vernaclístiques (arrels, llavors, llum, ponts) per fer-la encara més inspiradora?

—Si

—Germans i germanes,

Avui us vull parlar de les arrels. Quan arribem a un nou lloc, portem les nostres arrels dins el cor: la llengua, la música, la fe, els records. Però si no les reguem amb la terra on som, aquestes arrels s’assequen. I nosaltres no volem assecar-nos, volem créixer, volem donar fruit.

Aquí, a Catalunya, hi ha una terra que us acull. Una terra amb la seva llum, amb la seva llengua: el català. Aquesta llengua és com una llavor. Si la poseu a dins vostre, si la feu créixer, us donarà ombra i fruits per viure millor. No és només una llengua: és el pont que us farà sentir part de la comunitat.

Algú pot pensar: “Ja tinc la meva llengua, ja tinc el castellà, l’àrab, el quítxua.” I és cert, i és una riquesa. Però sabeu què passa amb un arbre que només té una arrel? Que és fràgil. Com més arrels té, més fort és. Aprendre català és posar una arrel nova en la terra que ara us sosté.

Parlar català és donar respecte a qui us acull i donar força a la diversitat que ens fa grans. Si el català desapareix, aquesta terra perd la seva música, i tots quedem més pobres. Però si el feu vostre, la llum d’aquesta terra també serà la vostra llum.

Amics, no es tracta de deixar res enrere. Es tracta de sumar, d’enfortir, de construir junts. Com més llengües parlem, més ponts aixequem. I Catalunya necessita ponts, no murs.

Així que, fem-ho junts: posem arrels, sembrem la llengua, encenguem la llum que ens unirà com una sola comunitat.

Gràcies per voler ser part d’aquest camí.

Vols que la fem bilingüe català-anglès per fer-la encara més inclusiva?

—Si

Germans i germanes,
Brothers and sisters,

Avui us vull parlar de les arrels.
Today I want to speak to you about roots.

Quan arribem a un nou lloc, portem les nostres arrels dins el cor: la llengua, la música, la fe, els records.
When we arrive in a new place, we carry our roots in our hearts: our language, our music, our faith, our memories.

Però si no les reguem amb la terra on som, aquestes arrels s’assequen.
But if we do not water them in the soil where we are, those roots dry out.

Aquí, a Catalunya, hi ha una terra que us acull.
Here in Catalonia, there is a land that welcomes you.

Una terra amb la seva llum, amb la seva llengua: el català.
A land with its own light, with its own language: Catalan.

Aquesta llengua és com una llavor. Si la poseu a dins vostre, us donarà ombra i fruits per viure millor.
This language is like a seed. If you plant it within you, it will give you shade and fruits to live better.

No és només una llengua: és el pont que us farà sentir part de la comunitat.
It is not just a language: it is the bridge that will make you feel part of the community.

Algú pot pensar: “Ja tinc la meva llengua, ja tinc el castellà, l’àrab, el quítxua.”
Some may think: “I already have my language, I already have Spanish, Arabic, Quechua.”

I és cert, i és una riquesa.
And that’s true, and it’s a richness.

Però sabeu què passa amb un arbre que només té una arrel? Que és fràgil.
But do you know what happens to a tree with only one root? It is fragile.

Com més arrels té, més fort és.
The more roots it has, the stronger it becomes.

Aprendre català és posar una arrel nova en la terra que ara us sosté.
Learning Catalan is putting down a new root in the land that now sustains you.

Parlar català és donar respecte a qui us acull i donar força a la diversitat que ens fa grans.
Speaking Catalan is showing respect to those who welcome you and giving strength to the diversity that makes us great.

Si el català desapareix, aquesta terra perd la seva música, i tots quedem més pobres.
If Catalan disappears, this land loses its music, and we all become poorer.

Però si el feu vostre, la llum d’aquesta terra també serà la vostra llum.
But if you make it yours, the light of this land will also become your light.

Amics, no es tracta de deixar res enrere. Es tracta de sumar, d’enfortir, de construir junts.
Friends, it’s not about leaving anything behind. It’s about adding, strengthening, building together.

Com més llengües parlem, més ponts aixequem. I Catalunya necessita ponts, no murs.
The more languages we speak, the more bridges we build. And Catalonia needs bridges, not walls.

Així que, fem-ho junts: posem arrels, sembrem la llengua, encenguem la llum que ens unirà com una sola comunitat.
So let’s do it together: let’s put down roots, plant the language, and light the flame that will unite us as one community.

Gràcies per voler ser part d’aquest camí.
Thank you for wanting to be part of this journey.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

29 d'Agost de 2025