dissabte, 19 de setembre del 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània (3) Referents identitaris, Identitat i Criteri identificador

 

La Bisbal d’Empordà i Occitània (3)

L'occità Pere de Carcassona,  el català Berenguer de Cruïlles i el valencià Roderic Borja, si.  El castellà, l'inquisidor Francisco Arévalo, no

Castell Palau dels bisbes de Girona: Pere de Carcassona (Occitània), Berenguer de Cruïlles, president de la Generalitat de Catalunya i Roderic Borja, Papa de Roma

 

Aquella nit vaig cercar informació a internet sobre aquest Castell Palau  i vaig llegir el següent:

El Castell Palau




El castell situat al centre de la Bisbal d'Empordà, és l'antic palau episcopal residència dels bisbes de Girona, que eren senyors de la ciutat. Constitueix una extraordinària mostra de l'arquitectura romànica  civil de l'edat mitjana.

Em pregunto perquè en el fulletó informació turística de La Bisbal han posat de forma indefinida El Castell Palau, i han fet omissió del subjectes propietaris els bisbes de Girona. Per què no han fet constar El Castell Palau dels bisbes de Girona?

L'any 844, un precepte  carolingi esmenta els drets del bisbe de Girona sobre la parròquia de Santa Maria, posteriorment dita de la Bisbal, drets que passarien als vescomtes de Cabrera (1110-1150).

El bisbe Guifré de Cruïlles

En fou nomenat batlle Guifré – Gausfred o Jofre-  de Cruïlles, ( no diu que era fill de Gilabert de Cruïlles.[1] Ni tampoc se’l relaciona amb el nom de Guifré “el Bel·lós” encara oficialment mal anomenat “Pilós” ni esmenta la dinastia bel·lònida)[2]

El castell és documentat l'any 1180. A cavall dels segles xii i xiii va ser escenari dels durs enfrontaments entre la família Cruïlles i el bisbat de Girona. Finalment, el bisbat rebria la plena jurisdicció civil i criminal de la vila per decisió de Jaume I[3] (no diu que era occità nascut a Montpeller, relacionat amb els bel·lònides i rei dels regnes de la Corona d’Aragó.[4])

Busco la llista dels bisbes de Girona i  entre d’altres, trobo els següents que considero molt significatius:

Llistat de bisbes de Girona

Les primeres notícies d'un bisbe a Girona són del segle iv en el baix Imperi Romà i posteriorment en els regnes visigòtics de Tolosa de Llenguadoc (Occitània)[5] i Toledo. Aquest bisbes visigots estaven relacionats amb els cristians arrians.[6] Recordo, mentre escric, que el mot arrià està relacionat amb Guifré d’Arrià,  nom de municipi actualment adulterat i afrancesat com a “Rià”.[7]

El bisbe Ot

El bisbe 26, el primer bisbe que esmenta, com a oficial, és l’abat Odó, també anomenat Ot segons algunes fonts (? - 1010),  que fou bisbe de Girona (995-1010) i abat del monestir de Sant Cugat del Vallès [8] [9]

Suposadament de procedència d'alt llinatge aristocràtic, probablement bel·lònida, Odó ingressà com a levita en el monestir entorn de l'any 970. E986, l'abat Odó reféu el monestir i el patrimoni i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc Lotari i sis anys més tard del papa Silvestre II.

Com no es diu qui era aquest Silvestre II i ho considero molt important ens deixo constància i en parlo abans de continuar amb la llista de bisbes de Girona.

Qui era Silvestre II? [10] Silvestre II, de nom Gerbert d'Orlhac (en langue d’oil o francés Gerbert d'Aurillac) va nèixer a Belliach,[11] Comtat d’Alvèrnia[12] a Occitània, l’any 938 i fou Papa de Roma on va morir l’any 1003. Va ser el primer Papa d'origen occità.

Com a  filòsof i matemàtic  va introduir el nombre zero a Europa i  a l’Occident, va ser un dels actors principals de la renaixença gnòstica de la religiositat cristiana basada en el Nou Testament, l’evangeli de Sant Joan i de Sant Pau (com posteriorment professaren els arrians, càtars, i com fou la religiositat “nou renaixement” del segle XV amb un altre Papa amb arrels occitanes com fou Alexandre VI, de nom Roderic Borja) hagut a Occident.

També cal recordat que Gerbert d’Orlhac, el Papa Silvestre II, va ser conseller dels  l’emperadors Ot I i Ot II dels Sacre Imperi Romano Germànic.[13]

Després del bisbe de Girona, número 26 de la llista, significativament de nom,  Ot (995-1010) tenim als següents:

El bisbe Pere de Carcassona (Occitània)

El 27 va ser  Pere Roger o Pere de Carcassona (1010-1050)[14] germà d’Ermessenda de Carcassona.[15] Carcassona[16] és una important ciutat d’Occitània.[17]

El bisbe Guillem de Peratallada

El 33 va ser Guillem de Peratallada o Ròctalhada (en occità) (1160-1168)[19]

El bisbe Arnau de Mont-rodón

El 50 Arnau de Mont-rodón (1335-1348)[21] Un templer anomenat Mont-rodón va ser mestre, tutor, del rei Jaume I

El bisbe Berenguer de Cruïlles


Escut heràldic dels Cruïlles o Croilhes (en occità)

Placa al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya

 

El 51 Berenguer de Cruïlles (1348-1362)[22] Primer president de la Diputació del General de Catalunya. Aquest bisbe de Girona, amb arrels occitanes, relacionat amb el Castell Palau dels bisbes de Girona de la Bisbal d’Empordà, es considerat el primer President de la Generalitat de Catalunya. Nascut a Peratallada d’Empordà.[23] El municipi està relacionat amb un dels místics visionaris més importants d’Europa,  el germà  franciscà Joan de Rocatallada; si bé se’l considera d’origen occità, igual que Gerbert d’Orlhac, també aquest està molt relacionat amb Catalunya i la cultura de llengua catalana i el cristianisme espiritualista basat en el Nou Testament.[24]

 

El bisbe Roderic de Borja, Papa de Roma amb el nom d’Alexandre VI

Escut  heràldic dels Borja com a Papa Alexandre VI


Escut  damunt la porta  de pedra del Palau dels Borja de Gandia

( País Valencià. Corona d’Aragó). El posen en els fulletons turístics.

 El bisbe 63 va ser Roderic de Borja, que ho fou l’any 1458 i 1458, posteriorment traslladat a València. Roderic Borja (1431-1503) va ser Papa de Roma amb el nom d’Alexandre VI. Va ser el Papa del Renaixement  i està relacionat amb la història dels fets coneguts com a “ la Descoberta d’Amèrica” . Considero que  la seva identitat amb arrels occitanes no ha estat prou explicada segons el meu parer, degut a que està relacionada amb la identitat de “Cristòfor Colom”, gran personatge del Renaixement amb la religiositat relacionada amb el cristianisme de l’Esperit Sant i no amb el Jahveh de l’Antic Testament, a Europa,  i les seves arrels amb els Colom de Bordeus (Occitània) esmentats ja en el segle XII.

El  bisbe Joan Margarit Pau[25]

El bisbe 68, Joan Margarit Pau (1462-1484)  Un noble anomenat Margarit, de Girona, probablement relacionat amb aquest Margarit Pau  que va ser home de confiança del rei Ferran II de la Corona d’Aragó conegut a Castilla com a el Catalanote, està relacionat amb Cristòfor Colom i els viatges a Amèrica.

El bisbe Guillem Ramon de Bohil

El bisbe 69 Guillem Ramon Bohil (Bouhil) (1503-1532)   Amb Cristòfor Colom, en el segon viatge també hi anà un monjo de Santa Maria de Montserrat anomenat Bohil i ho va fer com a delegat del Papa de Roma que era el català de València Roderic Borja, Papa Alexandre VI que com hem dit va ser bisbe de Girona.

El bisbe Joan de Margarit

El bisbe 70, Joan de Margarit (1534-1554) 50é President de la Diputació del General de Catalunya.

El bisbe Francisco Arévalo de Zuazo

El bisbe 75, va ser  Francisco Arévalo de Zuazo (1598-1611), un bisbe del reino de Castilla, per tant de parla castellana.

A la llinda de la porta principal, feta l'any 1604, hi ha les armes i el nom del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo, que en commemora les obres de reforma realitzades. Durant el segle xix s'utilitzà com a presó.

Fulletó turistic de La Bisbal

I arribat aquí, em pregunto:

amb tota aquesta llista de bisbes tant importants, a nivell de Catalunya i d’Europa, com van ser per exemple, el Cruïlles, president de la Generalitat de Catalunya i el Borja que va arribar a ser Papa de Roma i i important figura del Renaixement a Europa i la gesta dels viatges a Amèrica el 1492, en el fulletó informació turística és adient posar-hi l’escut de Francisco Arévalo de Zuazo, un bisbe castellà,  l’únic bisbe no català ni occità, de la llista de més de setanta bisbes, i a més representant de la Inquisició hostil amb els cristians catalans?

 Aquesta és una bona imatge? Aquest és un bon referent català? Qui ho ha fet aquest fulletó que trobo tant indigne, em pregunto. I, faig un escrit que envio a diversos mitjans de comunicació social, associacions culturals i partits polítics de La Bisbal.


L’endemà vaig visitar el Castell  Palau  i en cap lloc  referencialment significatiu hi vaig veure que hi posés que era “dels bisbes de Girona”. La visita comença per la visió d’un audiovisual. Vaig pensar que en aquell audiovisual parlaria dels bisbes propietaris del castell. No va ser així. S’hi parla d’un personatge anomenat Pere Canyà, síndic remença de la Bisbal d’Empordà, que va intervenir en la Revolta dels Remences i les converses mantingudes amb Castilla  amb el rei Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castilla. La seva actuació només es coneguda en la fase de negociacions- ara potser en diríem diàleg- que seguí el fracàs de la revolta de Pere Joan sala.

I, em torno a preguntar: amb una llista de bisbes tant importants, aquest, Pere Canyà, és el personatge més adient per a ser protagonista de l’audiovisual del Castell  Palau dels Bisbes de Girona?

Faig un correu a diverses associacions, entitats culturals  i partits polítics de la Bisbal d’Empordà i els envio el meu escrit sobre la identificació de la creu de l’escut de La Bisbal d’Empordà i la creu d’Occitània esmentant la relació  específica d’un bisbe, Pere de Carcassona (Occitània). Esmento altres bisbes com Berenguer de Cruïlles[26] i Roderic de Borja.

I, específicament pregunto perquè han posat l’escut de l’inquisidor de Castilla al fulletó turístic del municipi.

Només rebo dues respostes, la resta no van mostrar interès. Rebo les següents respostes:  

“Perfecte, Jordi! I tant que ens interessa!”

Ha passat dos mesos, no n’he sabut res més.

Referent a l’escut del inquisidor castellà, pregunto:

“Podeu dir-me qui és el responsable d’aquest fulletó d’informació turística? A qui se li ha acudit posar posar l’escut d’un inquisidor de Castilla  quan s’hi podria posar l’escut  dels  bisbes catalans, com, per exemple, n’és el cas de Berenguer de Cruïlles o Croilhes en occità, primer President de la Generalitat de Catalunya; i el del Roderic Borja, Papa de Roma amb el nom d’Alexandre VI?

Ho vaig escriure pensat que potser em dirien que ho havia fet un polític d’algun partit polític espanyolista. Vaig rebre una resposta i va ser d’un partit catalanista que té la independència de Catalunya  i la reunificació dels pobles de la Corona d’Aragó en el seu programa.

La resposta va ser aquesta:

“A veure...., l’escut hi és de sempre. El castell de la Bisbal pertanyia al bisbe de Girona, per això ell mateix s’hi va posar el seu escut. Res a veure amb Cruïlles. Si vols et passaré contacte amb l’ historiador local i en parleu. Per part meva estem en contacte. Anem parlant, Jordi!”


Extret del llibre DOTZE  de Jordi Salat

josalort@hotmail.com


La Bisbal d'Empordà i Occitània (1)

La Bisbal d'Empordà i Occitània (2)



[11] Crec que actualment es diu Sant Simó https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Simon_(Cantal)

[12] Comtat d’Alvèrnia https://ca.wikipedia.org/wiki/Comtat_d%27Alv%C3%A8rnia Mot relacionat amb Albera i Alberes

[23] Peratallada (Pedra Tallada o en occità Pèira Talhada) https://ca.wikipedia.org/wiki/Peratallada

[24] Recomano la lectura del llibre Visionarios, Beguinos y fraticelos catalanes (siglos XIII-XV) de Josep Maria Pou Marti. 

[26] Presidents de la Generalitat de Catalunya de Berenguer de Cruïlles fins a Quim Torra https://docplayer.es/87257901-De-berenguer-de-cruilles-a-quim-torra-els-131-presidents-de-la-generalitat.html

dissabte, 8 d’agost del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)