El mot vernacle va ser considerat un perill per la unitat d'Espanya, i ara no agrada a alguns catalans.

                                                     Adulterar el significat dels mots 

com a arma estratègica espanyolista

 

Li pregunto al chatGPT

—En el diccionari espanyol es va afegir una nota a la definició del mot llatí  «vernaculus» —com a «arma estratègica» contra la reforma vernaclista del Concili Vaticà II— per adulterar el sentit original del mot i fer-lo  rebutjable? 

—Resposta del ChatGPT Plus

La definició que associa llengua vernacla amb la llengua dels esclaus romans té arrels molt més antigues, tot i que el context ideològic del franquisme i la reacció contra el vernaclisme hi van influir indirectament.

En diccionaris espanyols

·       El Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) incloïa definicions semblants molt abans de Franco. Per exemple:

o   DRAE 1884: «Vernáculo: lo propio del país en que se vive».

o   A partir del segle XIX i principis del XX, alguns diccionaris afegeixen «dicho de la lengua: la nativa, en oposición a la latina».

Comentari meu:

—Actualment  2025, en el Diccionari de la Llengua Espanyola diu això:

Es va afegir: «Dit d’un esclau: Nascut a la casa de l’amo» 

Adulterant el significat dels mots es volia provocar un rebut al mot. Adulterar el significat dels mots és un arma de la contrareforma vernaclista que s'havia reobert amb el Concili Vaticà II. Ho van aconseguir? En parlem a continuació. Ho argumentem. La resposta és que sí: molts acadèmics catalans van caure en el parany i van rebutjar el mot vernacle —i encara ara el rebutgen—. 

El vernaclisme que donava un marc referencial universalista a les nacions autòctones o vernacles en lloc d’obrir-se de bat a bat  i fer-les reviure en llibertat i independència, va ser tancada i van continuar oprimides i «genocidades» (no poden créixer en funció del seus orígens, el seu Genos,  el seu Genius Loci)  dins el marc referencial —cultural i legislatiu— dels poders antivernaclistes. 

Es evident que la llengua que parlaven els esclaus de Roma, no era la llengua imperial aliena i alienista,  la llatina, sinó  la llengua autòctona o vernacla que parlaven quan eren lliures, abans de ser conquerits  i esclavitzats pels romans. La llengua del lloc la llengua del Genius Loci. La que comporta un marc referencial cultural natural i holístic latent a sota de les lleis imperials. Una llengua viva que emana del Genius Loci, i que «reviu i rebrota sempre al llarg de la Història i del temps, malgrat les lleis imposades pels seus malèfics i antinaturalistes opressors»

—Chat GPT

Franquisme i  Concili Vaticà II

·       Durant el franquisme sí que es va donar una càrrega negativa a les llengües vernacles (català, gallec, basc), perquè l’ideari era centralista i castellanitzador.

·       El Concili Vaticà II (1962-65) va impulsar la introducció de les llengües vernacles a la litúrgia (en lloc del llatí exclusiu). El règim franquista i sectors ultraconservadors van veure-ho com un perill per a la uniformitat religiosa i cultural, però això no va modificar oficialment la definició lexicogràfica.

Per què es manté l’associació amb esclaus?

·       És una herència etimològica. Però és cert que la combinació d’aquesta etimologia amb el context polític (vernacle = local, popular, menys digne) ha alimentat prejudicis culturals.

Conclusió global

·       En anglès i alemany, la definició contemporània de vernacular / vernakulär és: llengua pròpia d’un lloc.

·       Cap diccionari associa directament la llengua vernacla amb esclaus; només apareix en l’apartat d’etimologia l’origen verna («esclau nascut a casa»).

·       La càrrega semàntica actual és cultural i localista, territorial, no servil ni pròpia del esclaus.

He demanat un resum al chat GPT i em diu això:

La reacció del franquisme davant la defensa de les llengües vernacles al Concili Vaticà II

1. Context general

• El Concili Vaticà II (1962–1965) impulsa la reforma litúrgica (Sacrosanctum Concilium) i obre la porta a l’ús de llengües vernacles.
• El règim franquista veu aquesta obertura com una amenaça a la unitat política i cultural d’Espanya.
• Franco activa un dispositiu polític-religiós per frenar l’entrada del català, basc i gallec a la litúrgia.

---

2. Actors principals mobilitzats per Franco

Bisbes afins al règim que actuen com a transmisors de queixes:

• Fernando Quiroga Palacios (cardenal, arquebisbe de Santiago)
• Coordinador de la línia oficial davant Roma; defensa de la litúrgia en llatí.
• Casimiro Morcillo (arquebisbe de Saragossa / Madrid)
• Figura clau del nacionalcatolicisme; pressiona contra les llengües vernacles.
• Gregorio Modrego (bisbe de Barcelona)
• Remet informes crítics sobre les iniciatives catalanes.
• Altres col·laboradors puntuals: Bueno Monreal, Jubany (fase inicial), bisbes bascos conservadors.

Estructures civils del règim:

• Ministeri d’Afers Exteriors (Fernando María Castiella): coordina les queixes.
• Governadors civils (Barcelona, Bilbao): elaboren informes alarmistes.
• Vicesecretaria de Educación Popular: rastreja activitats en català o basc.

OBSERVACIÓ

El vernaclisme  autèntic  i el concepte de llengua vernacla prové del mot "ver" que vol dir "primavera en llatí". 

Aquest concepte està relacionat amb el Punt Vernal, Àries o Anyell, constel·lació zodiacal.

Àries. Inici del cicle Zodiacal. Renaixement. Regeneració. Originalitat. ES relaciona amb el Genius Loci (La llengua vernacla seria la llengua de l'esperit del lloc).

Punt d'Àries

✔️ 1. ver – primavera

• ver, veris (n.) significa primavera.

• D’aquí prové vernus o vernal, que vol dir primaveral.

• 
  

• Jordi Salat