La Catalunya adulterada: El costum de posar la "i" entre cognom i co-cognom

La Catalunya adulterada: 

Posar la "i" entre cognom i co-cognom

és un castellanisme, una alienació o alienament  descatalanitzador?

Llegeixo un article de Josep M. Huertas ( El Periódico de Catalunya 3-III-1992) amb el títol de " Contra la "i" entre cognom i co-cognom" en el que es fa ressò de la mort del lingüista Enric Moreu-Rey del qual diu el següent: 

" Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia

Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.

"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum. 

Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".

Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.

En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos-en, no rectifiquem, talment com si ens auto immoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia. 

La vanitat de l'ego, o alguna altra debilitat de l'ànima humana,  sovint es manifesta més forta que el testimoni de la veritat i oposa una resistència que no ens deixa canviar d'opinió.

Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil. Ser humil  també té la seva dificultat. Té un punt d'equilibri entre l'amor propi o autoestima i el complex d'inferioritat  més enllà del qual es perd la dignitat, es a dir, entre la dignitat i la indignitat.  

Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.

Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.

I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).

I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.

Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.

I, a més, actualment no estan de moda.

Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya. 

Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)

Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans? 

Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.

L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.

En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

El català: llengua minoritària o llengua vernacla ?

Segons l'estudi de NITLE Blog Census, el català és la segona llengua utilitzada en els blogs a Internet; la primera és l'anglès. Després d'aquesta dada, costa parlar del català com a llengua minoritària. Podeu consultar els resultats de l'estudi esmentat a www.hirank.com/ Així doncs, l'expressió "llengua minoritària" no s'escau. El català a Internet no és una llengua minoritària. Trobo que l'expressió que es va inventar en el seu dia, per a definir el català en funció de la seva situació social, en vàlida només en funció d'aquella situació social en la que es troba. Curiosament, en aquesta situació social en la que es va definir a determinades llengües com a minoritàries, es trobem altres llengües que hi són com a "majoritàries" i no se les anomena mai així "llengues majoritàries" com fora lògic atesa la noció de contraposició enfront les "minoritàries". No he llegit mai cap escrit en el que al castellà se l'anomeni "llengua majoritària". La distinció entre llengua minoritària i llengua majoritària serveix per a exposar una situació, és una definició basada en el factor quantitatiu. Però, com hem pogut comprovar per la notícia esmentada a Internet la llengua catalana no és una llengua minoritària. La definició, doncs, no se li escau. Hem de definir a una llengua només sobre la base del factor quantitatiu? En base a quins factors s'ha de definir una llengua? Què és una llengua?Com li hem de dir doncs a la llengua catalana per a identificar-la de veritat i abastament, de forma total, tenint en compte allò que és essencial d'una llengua: l'expressió d'un contingut que són idees o pensament, sentiments o emocions i necessitats o voluntats?Una llengua és l'expressió d'un Ésser. La llengua - ens diuen totes les religions de la Humanitat al llarg de la Història - és l'expressió d'un Ésser, i és considera "Verb" quan s'exposa per escrit i "Paraula" quan s'exposa fonèticament. La podem identificar en funció d'una situació quantitativa, com a "minoritària", en funció d' una cultura i una nació com a "catalana", en funció d'una realitat política com a "nacional", però en funció d'una mentalitat o pensament ens cal donar-li un altre nom. Quin nom? Jo l'anomeno "llengua vernacla" tot seguint una tradició mil·lenària. Aquesta definició comporta una relació de la llengua amb una espiritualitat. És una definició que li dóna una vida, un factor qualificatiu que la situa en un marc diferent del que la situa la definició de "llengua minoritària" que només té en consideració el factor quantitatiu i que serveix per posar de manifest una "situació" en la que es troba la llengua ( i denunciar l' actitud política que la minoritza amb voluntat d'anorrear-la fent servir , quasi sempre, una llengua majoritària que s'imposa per la força bruta o per transplantaments de població hostil) però no una qualitat essencial, que la presenta com a participadora d'un Ésser i per tant creativa.La concepció de la llengua com a expressió de l'esperit del lloc, - o del Geni del Lloc -, li dóna a la llengua vernacla un nivell de consciència superior a la que comporta la definició de llengua minoritària, o llengua materna. Aquesta definició, de llengua materna o paterna, és una definició ètnica, que es fa servir per a justificar el drets dels immigrats que ocupen un territori. Quan són diversos pobles els nouvinguts a un lloc, es justifica la minorització de la llengua vernacla en el fet de promoure una llengua majoritària que és presentada com a "llengua de tots" . Del que es tracta és de que no es parli la llengua del lloc, la natural, la vernacla , la que fa pensar perquè ens posa en comunió amb l'esperit del lloc. Crec que un dels passos que cal fer per caminar envers la independència de Catalunya i la reunificació dels Països Catalans, és recuperar el concepte de llengua vernacla ( i també el de nació vernacla) perquè aquest concepte comporta un factor qualitatiu ( el concepte de llengua minoritària només és quantitatiu) que posa de manifest una espiritualitat, a la vegada que comporta una configuració nacionalista basada en factors naturalistes i un pensament universal basat en les essències com a denominador comú de la diversitat de formes que aquest esperit agafa en funció de cada lloc on es fa realitat. La pau al món la veig com una confederació mundial de nacions vernacles amb les llengües pròpies sense minoritzar i parlades pels seus habitants, els quals, per damunt de les diferències ètniques i de classe social, trobaran en el vernaclisme el denominador comú essencial que a tots ens agermana i ens fa ser, o participar, en el Ser.

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE