dissabte, 14 de maig de 2016

Llibre de la Centúria " Hispània " no és " España "


Mapa de la Hispània Citerior i la Hispània Ulterior. Més al nord dels Pirineus hi hauria unes altres terres hispàniques - Occitània i Euskal Herria -, la mítica i llegendària terra de la princesa Pirene, unida amorosament amb Hèrcules, filla del rei Túbal Caím monarca dels pobles hispans.

Els enemics d'Hispània, són els espanyols? Entenent per "Hispània" la confederació de nacions vernacles iberes i celtes i per "España" l'imperialisme basat en l'hegemonia opressiva i colonial de la nació castellana sobre les altres nacions iberes i celtes manipulada fins i tot en contra de Castella des de la capital de Madrid?

El “LLIBRE DE LA CENTÚRIA”d’ Esteve Barellas

Traducció al català de "El Libro de Centúria o Història de las Famosas aventuras y hechos del Gran Bernardo Barcino, conde de Barcelona, de su hijo Zinofre ( Guifré) y otros caballeros de Cataluña escrit per Esteve Barellas.

Barellas era natural de Lleida, pare Serafí de l’orde de Sant Francesc . En aquest llibre també es parla d’Otger Cataló i de les seves gestes i aventures heroiques, en testimoni d’uns valors i uns principis i al servei de la llibertat de les persones i els pobles o nacions oprimides sota malèfics i perversos dominadors que els mantenen tiranitzats.

Fra Esteve Barellas va escriure el llibre, explicant que era transcriptor d’un llibre més antic trobat després de molts anys d’haver romangut amagat a causa de la seva persecució i prohibició. Ens diu que el llibre original va arribar a les seves mans vers l’any 1576, molt estragat i trencat, escrit per un rabí anomenat Capdevila, fill de pares natius cristians, naturals del lloc de Duesaigües, vilatà de la vila de Montblanc en terres de Tarragona frontereres amb Lleida, que són a prop dels monestirs de Poblet, Vallbona de les Monges i Santes Creus, a la falda de la serra de Prades, serralada veïna de les muntanyes del Montsant on es troba també el Monestir d’Scala Dei.
“Afillat per l’esmentat Capdevila – ens diu Barellas – el Rabí Ruben Híscar Christià, orfe de pares i degut a la calamitat Maura (es refereix a la guerra de la moreria, sarraïns o moros, que havien ocupat les terres catalanes i de la península ibero-celta, des del segle VIII) el va portar amb ell a les muntanyes en la retirada, com els altres cristians, on va ser ensenyat, per l’esmentat Híscar, en les lletres divines i humanes”

Capítol 1

Dels fets i els confins de l’ Hispània Ulterior i Citerior i altres coses de memòria històrica



Van ser tant sobtats els tràngols de guerra del Rei Don Rodrigo , el Got, de nostra Hispània amb el tant poderós exèrcit, així de terra com de mar, sortit de la Mauritània i Àfrica en els confins de la Hispània Citerior, que en pocs dies van apoderar-se de la major part d’ella. Van demostrar voler-se venjar amb la seva ferocitat amb tots els hispans que, havent-se oblidat del què en altres temps doblegaren el seu clatell i quedaren sota el domini de les nacions del món, venjaren bé en aquesta ocasió els greuges patits en els que no va poder en els segles passats doblegar el seu braç al jou Africà, ni el mateix Mart o poble Romà, van donar realitat als seus pensaments en els desventurats hispans.
Oblidats no sé per quina flaquesa o debilitat, tret i esborrat de la fràgil memòria com en altres temps van triomfar en tot el món, en aquesta ocasió miserable deixen tots , per un temps, no solsament el camp i armes sinó també els llocs on van néixer, roquers castells on van viure, on poguessin entretenir-se fins que els Convents, Magistrats o Audiències, com en aquell daurat segle, acostumava a governar-se tota Hispània, donessin per aixecar cabdill, capità, Príncep i Governador, que els manés, encapçalés i emparés, amb la qual cosa poder resistir el dany Africà.
Era costum en aquells riscos, o primers temps i principi de nostra Hispània, governar-se pels convents, tal com la van dividir els primers pares de la pàtria en set províncies: Magistrats, Governs o Convents , nom del qual van gaudir els primers habitants de la nostra Hispània.
El primer va ser el convent o audiència va ser posat a l’antiga ciutat de Tarraco, avui dita Tarragona.
El segon ,Cantàbria
El tercer, Taga
El quart Gadix
El cinquè Còrdova
El sisè Astigitano a prop de Granada
El setè Hispalense o Sevilla
A aquests convents es van ajuntar els Prínceps de la nostra Hispània per als negocis que tocaven el bé comú i particular dels poblats.
Entre els convents el que era de més autoritat extenia més el seu senyoriu, era la Tarraconense o Catalunya per haver-s’hi assentat el pare Túbal la seva filla i Imperi. I, abans, el propi avi Noé li va donar aquesta autoritat dintre d ela mateixa Hispània, per haver aportat a ella, com refereixen autors grandíssims i haver-li quedat al Mont Iano, veí de la ciutat anomenada Favència avui Barcelona el nom de l’avi de Noé.
El senyoriu de la Tarraconense, s’allargava, tal com sembla per haver-se trobat una Piràmide terminal o pedra entre Àvila Zerebrera, i Zerebrera i las Navas, amb una inscripció a una i altra part que deia: Hic est Tarraco, non Lusitània. Com qui diu: Fins aquest lloc s’extén el convent Tarraconense i la seva Província, d’aquí cap endavant és Lusitània.
Vist doncs el desastrós fi que va tenir la guerra a la Província en tota Hispània i el poc temps que van tenir els convents per a reparar la trencada, escomesos per terra i mar per milers d’enemics Africans, van considerar oportú de retirar-se a les muntanyes i a França que no pas tornar a les armes per a resistir tant gran poder de la Mauritània i Àfrica. Aixa doncs, uns i altres van pujar als monts i s’hi van encastellar.( refugiar en els Castells) per enfortir-se i des d’allí procurar la seva llibertat més endavant quan l’ocasió fós oportuna.
Entre d’altres, els qui van procurar la llibertat van ser els Tarraconenses retirats als monts amb els seus tresors i havers o pertinences.
Van sortir capitanejats o encabdillats dels monts Pirineus, deixant algunes forces i castells roquers per la retirada si fós necessari. Va dirigir o “agafar la mà” de tant feliç fet i honrosa empresa un que va ser en altre temps President del convent Tarraconense, anomenat Bernat Barcino d’Arrià, home cristianíssim, gelós de l’honra de Déu i del Bé de la seva pàtria.
Va detenir aquest cavaller, en companyia d’altres cavallers i homes naturals , la fúria Africana.
Tenen els Cristians Tarraconenses amb això algun descans, doncs els Moros detenen la seva fúria, comencen de nou a reparar les forces caigudes i arruïnades per l’antiguitat i en fan altres noves a propòsit en els llocs que consideraven importants.
Entre d’altre jornades que en aquells temps van succeir o tenir lloc, una va ser a la vall de Rajadell, on va encertar a passar un Comte Lusità, unes relíquies del sant màrtir Maurici Thebà i altres cossos Sants, van quedar en el camp, els quals recolliren els Cristians i van quedar a la Pobla, avui anomenada Sant Fruitós. Bernat Barcino es va retirar als monts amb poca guarnició.
Els Moros, varen nomenar Reis de la Província Tarraconense, i assentaren les seves filles (transplantaren habitants) a Toledo, Fraga, Segorbe, Castell Dansas, València , Sansuenya. A la Provincia Citerior, Granada, Sevilla i altres llocs, reconeixent a Almocaden, Almançor, el de Córdova com a Rei i Emperador, a qui tots obeïen com a principal.



NOTES del traductor:
A l’edició castellana hi posa “Espanya” però el nom original era “Hispània” . Hispània Citerior i Hispània Ulterior- , la terra i regne de Túbal – Caím pare de la princesa Pirena. Geogràficament , és un regne que tenia els Pirineus de centre i espina dorsal. Ens els segle XII, els cristians albigesos o càtars (i probablement també els templers) volien reunficar-lo segons he llegit en el llibre “Cercamón” de Lluís Racionero. Les llengües que s’hi parlaven eren l’iber – occità, català, euskara -. Als Pirineus, a Hispània, el regne del rei Túbal, no s'hi parlava castellà o espanyol ni tampoc langue d’oil o francès.
El diminutiu de "Hispània" en català és "Hispaniola" ( Com de "Cerdanya" ho és "Cerdanyola"). Quan Cristòfor Colom va batejar la illa descoberta a Les Antilles amb el nom de "Hispaniola" li va posar un "nom català" aquesta podria ser una prova de la catalanitat de Colom?. "Hispània" té el centre de gravetat en els Pirineus, no té el centre a Madrid: Hispània no és España tal com es presenta actualment.
D’això se’n podria deduir que, els espanyols parlen castellà. Els "hispaniols" parlen català, occità i euskera a la Hispània Citerior i bètic a la Hispània Ulterior. A Andalusia (Països Bètics) quan eren Hispània Ulterior no s’hi parlava castellà. Tenien llengua pròpia. Abans de la invasió musulmana, i abans del transplantament o migració castellana de 1492, Granada es deia “Iliberis” Igual es deia Elna, municipi que es troba al costat de Perpinyà quan encara era català i no pas francès.

Descatalunyitzar i Descatalanitzar



Verge Negra patrona de Catalunya.Timpà de l'Església de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona.








Són diverses les actituds que promouen la descatalunyització i la descatalanització als Països Catalans; unes intencionades, altres sense adonar-se’n. Quina ha de ser l’actitud correcta (en funció de l’ideal nacional català ) emocionalment satisfactòria i èticament noble quan es vol viure la vida amb un sentit transcendent? Aquesta és la qüestió.

Necessitem identificar-nos amb una identitat transcendent. On és troba aquesta identitat? La identificació amb la catalanitat – en tant que identitat natural, pròpia o vernacla de Catalunya ( Països Catalans) – és una qüestió viva, vital i de plena actualitat.

Aquest ideal català, espiritualitat universal que es manifesta en la particularitat catalana, es debat entre dues forces contràries que cada una per la seva banda la volen fer anorrear

El Nihil, “no ser”, així l'anomenaven els càtars o cristians albigesos/span>.

El Bohil, “ ser”, així ho anomenaven els càtars o cristians albigesos que volien fer-la realitat o reeixir


Els conceptes càtars del "Bohil" i el "Nihil" estan relacionats amb la gran qüestió shakespeariana del "Ser" i el "No Ser" i probablement també amb la filosofia del "Ser" i el "No res" de Heidegger. La catalanitat es debat entre aquest dos principis.

Descatalanitzar i descatalunyitzar són conceptes que formen part del llenguatge que delata les actituds que no volen deixar que la catalanitat – en tant que camí que mitjà de la identificació i el testimoni amb l’essència o substància vernacla ens porta cap a la realització personal en harmonia amb el lloc on vivim i en fa universals en l’ésser – sigui, com ha de ser, i allí on ha de ser, en aquells que voler i han de testimoniar-la perquè forma part d’un ordre còsmic i d’un Ser viu en formació, de Veritat, en la Realitat.

Entenc per descatalunyització, el fet de "treure tota referència al marc geogràfic i polític propi de Catalunya" (l'àrea que pertany al lloc on ha de reeixir la catalanitat o sigui Catalunya o Països Catalans)

Exemples de descatalunyització:

1.- Posar a les etiquetes dels productes fets a Catalunya, a més del text en català, també la referència identitària "Catalunya" a continuació del nom de "Municipi" en el quan ha estat fet. Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"

2.- Posar a les targes de presentació personal, a continuació del nom de la persona i el nom del municipi, també "Catalunya". Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"

3.- Referir-se a "Catalunya" o els Països Catalans, dient que són "El Nord Este d'Espanya " o el "Sud Est de França" ( Això ho observat a molts llibres i webs que parlen fins i tot d'artistes com Gaudi, Dalí, Tàpies, Miró, Ramon Llull, Arnau de Vilanova, etc. presentant-los com nascuts al Nord d'Espanya sense cap referència a la identitat pròpia i naturalment vernacla que és Catalunya)

4.- Presentar públicament als artistes, esportistes, científics, escriptors, poetes, gastrònoms,...que són catalans amb el prefix “el español” i no fer cap esment a “el catralà” o originaria de Catalunya. ” ( Com fan estratègicament els mitjans de comunicació espanyols)

5.- Traduir el nom dels personatges catalans per a descatalanitzar. Com s’ha fet recentment, amb “Josep Lluis Carod-Rovira a TVE a qui se li van dirigir unes persones del públic castellanitzar-li el nom com “José Luis”. ( No és que no ho sàpiguin dir, és que no volen dir-ho. Falten al respecte però no tenen mala consciència perquè la castellanització és per als “castellanitzadors” espanyolistes una mena de deure moral superior a l’Amor al proïsme, el Bé, la Veritat i la Justícia.. Ho fan provocativament, per castellanitzar i descatalanitzar. És una perversa estratègia de “desidentificacionalització”; i ,de substitució de la identificació de la identitat natural o vernacla, en aquest cas, la catalana)

Entenc per descatalanització "el fet de treure la catalanitat"de les manifestacions culturals - entre aquestes els mateixos mots (ortografia i significat)-, dels fet i fenòmens de tota mena.

Exemples de descatalanització:

Mots

Es substitueix el mot “got” per “vas” i se’n diu que ho fan perquè ve del llatí i no del castellà “vaso”. Però, perquè han de substituir “got”. D’on ve aquest mot? D’una llengua anterior a la llatina que va ser la primera llengua de colonització de Catalunya. Ens van castellanitzant la llengua catalana amb l’acceptació de mots castellans, tal és el cas de: “mescla”, derivat del castellà “mezcla” substituint el genuïnament català “barreja”; “gràcies” derivat del castellà “gracias” substituint el genuïnament català “mercès”.
Els catalans vam aportar a la gastronomia diverses salses, entre aquestes – ens diu Josep Pla -, la salsa de Mahó, la “mahonesa”. Aquest mot va ser castellanitzat com a “mayonesa” . Ara els acadèmics catalans l’han acceptat com a “maionesa” (fent-la derivar del castellà “mayonesa”) i enlloc de restituir “mahonesa” el seu nom original.

Topònims

Es canvien els topònims i noms de municipis de forma que es queda perdut el seu significat i arrelament cultural pre-romà i autènticament autòcton, com és el cas de: “Sanaüja” en lloc de “Sa Nahüja”; “Gombrèn” en lloc de “Gombreny”; “Peníscola” en lloc de “Penyíscola” ( La toponímia més antiga ens diu que era una “vila situada en el penyal”. Així doncs, “Penyíscola” i no pas “Peníscola” que va de “península”); “Sesgaioles” en lloc de “Ses Gaioles”; “Collserola” en lloc de “Coll S’Erola”; Sant Just Desvern” en lloc de “Sant Just d’Es Vern”; Sant Joan Despí” en lloc de “Sant Joan d’Es Pi”( Què diríem si ara diguessin “Lospitalet” en lloc de “l’Hospitalet”? Fan canvis i amb el pas del temps es van quedant consolidats de manera que acaben fent-se normals...) S’esborren molts del topònims catalans que tenen arrels en llengua ibera o euskera que és la llengua ibera actual.:
“Bohi” derivat del mont “Bohil” , que en temps dels càtars volia dir que “tenia ser” ( contràriament a “Nihil”) i que és un mot que trobem en els llocs on hi ha aigües termals i per tant és en aquest sentit que també se li pot trobar un significat , s’ha convertit en “Boí” i he sentit alguns lingüistes que diuen que ve de “Boví” o sigui de “vaca”. El trobem a Caldes de Bohi, Caldes de Montbui ( Abans Caldes de Montbohi), Bohigues ( convertit en Bohigas o Buigas).
“Baqueira” que ve de “Bach” que en germànic vol dir “rierol” i és un nom posat a una vall muntanyenca dels Pirineus plena de rierols, l‘han canviat per “Vaquèira”
“Alb” en documents medievals es pot trobar “Alb” i Queralbs” municipis situats en els Pirineus i no gaire lluny l’un de l’altre. Ara li diuen “Alp” ( “Alb” segons alguns lingüistes està relacionat amb “Albi” i aquest amb un mot iber igual com el basc “Albistegui” . Diuen que ve del llatí “Alba” que vol dir blanc. Però hi un significat ibero-basc que els lingüistes oficialistes no el tenen en compte i que està relacionat amb un arbre que es diu “Vern”.)
A la mateixa zona dels Pirineus, la Cerdanya, hi havia un poble que es deia “Urg” i que estava relacionat amb “Urgell” al qual li han posat “Utrx”
Al Pirineu de Catalunya Nord trobem un municipi que es diu “Erre” , mot que té una relació amb la muntanya i orgien del cognom “S’Erre” que ha esdevingut “Serra”.( La “e” s’ha convertit en “a” a causa de la fonètica barcelonina).
També a Catalunya Nord, a prop de s’Arrià el municipi on va néixer Guifré el Pelós, hi ha un poble que es diu “Eus” . El nom d'Eus – ens diu la versió oficial que jo he llegit -, prové de la contracció d'Alzina, d'on va passar a Elz i posteriorment a Eus.
A mi em sembla que és més lògic deduir que “Eus” deriva del mot “Eu” ( Hi ha gent, però, que no pensa segons la lògica del pensament sinó que memoritza allò que diuen els diccionaris o determinats acadèmics oficialistes engendrats per academicismes que es passen falsedats de mestre a alumne donant-se títols i perpetuant les nocions falses deixades passar per la censura, dels anys de censura que tenim en el passat, perpetuant allò que es fals en detriment d’allò que és Veritat i no es pot restituir perquè es rebutjar pels mateixos determinats acadèmics “censuritzats”). Sobre el nom "Eu" hi ha una altra verssió que no el fa derivar "d'Elz" contracció d'Alzina, sinò que , com he dit, la fa derivar del mot “Eu”.
Eu, que trobem a nom com “Europa” i “Eufrates”, el trobem també a altres municipis com és el cas dels catalans "Manlleu", "Reus" i altres topònims catalans, deriva de l'ibèric "Eu" que vol dir "Bo". Pot derivar de l’hebreu o arameu.. Potser com diuen alguns lingüistes l’ibèric i l’hebreu tinguin quelcom en comú. Aquests lingüistes fan derivar i relacionen “Ebre” , “Iber”, “Ber-eber” i “Eber” amb un personatges hebreu, descendent de Sem que es deia “Éber” i la seva nació.( Per a mi es una qüestió essencial esbrinar si els habitants dels Pirineus eren descendents de Sem o de Cam en funció del que diu Gènesi 9-111-final, però aquest és una altre tema que ara no és moment de parlar-ne. Donat que Túbal, era dit també Caím, i era el rei dels Pirineus i les seves nacions vernacles ( conegudes amb el nom de Ibèria i Hispània o Marca Hispànica amb capital a Lleida ( Ilerda en temps d’Indíbil) i a Tarragona ( temps del romans) o Barcelona abans que els castellanistes s’apropiessin d’aquest nom i el convertissin amb “España” amb capital a Madrid) cal veure com encaixen l’Éber semita amb el Túbal camita. Si és que això és així.)
El municipi de “Torroja” de la Segarra malgrat tenir una “torre roja” en el seu escut municipal des de fa segles, ara li han posat “Tarroja” de la Segarra. Per què li han canviat el nom? ( Al municipi homònim , Torroja del Priorat , li han conservat el nom).

Quan vaig a viure a terres de Les Garrigues, sempre havia sentit dir “El Cogull”. Ara li na posat “El Cogul”. Perquè li han tret la identificació catalana de la “ll” a final de paraula? ( Un pagès em va dir: És que els espanyols nio la saben pronunciar i els ho posem més fàcil perquè parlin català. Vet aquí la sornegueria o ironia del bon pagès lleidatà que amb la mirada em deia “ens estan descatalanitzant el català”)

Abans he comentat que ens han tret la “h” de noms com “Bohi” que l’han deixat “Boí”. Aquest “h” és un senyal identitari català que s’ha perdut també a Vich, Montjuich, Montblanch i d’altres noms i topònims. La “h” indica la presència d’una cultura pre-romana que es va esborrant. Jo relaciono aquesta cultura amb un coneixement que té les seves arrels en allò que ha passat a la història com a “nuesa de Noé” i que , al meu entendre, no era un cos despullat de roba sinó un coneixement sagrat del qual ens esborren tota senyal.

Hi ha una estació d’esquí anomenada “Port Ainé”. Aquest nom “Ainé” és un nom afrancesat. En català s’hauria de dir “Ainet” Com els francesos no saber pronunciar la “t” a final de paraula, doncs li traiem nosaltres...Passa el mateix que amb “Cogull”, que li traiem la “ll” perquè els espanyols no la sabem pronunciar?). Ainna és un nom propi encara conservat a Mallorca i té una arrel que es pot relacionat amb una divinitat mesopotàmica que es diu “Aina” i que fa referència a la “puresa”. El nom del pic pirinenc “Aneto”, castellanització d’”Ainet”, masculí d’”Ainna”, fa referència a auesta divinitat interpretant la seva puresa com a puresa que es troba en la neu. Podríem dir que es correspon amb el culte a Nostra Senyora de les Neus.
Personatges

A Ramon LLull el trobem substituït tot sovint pel seu nom llatinitzat “Raimundo Lulio” i en molts casos precedit del prefix “El espanyol Raimundo Lulio”. No era pas espanyol. España no existia en el segle XIII Ni enel XV. La oprova és que quan els Reis Catòlics – Isabel de Castilla i León i Ferran d’Aragó i Catalunya van signar el Tractat de Tordesillas asignant les terres descobertes al Nou Món, es va fer a nom de “Castilla” perquè España no existia.( Un altre tema és esbrinar perquè es va fer a nom de Castilla i no a nom de Catalunya, més quan el Papa que ho va atyorgar era català de València...

D'altra banda, em pregunto:

Per què els acadèmics catalans fan derivar del llatí "Lulio" el referent "lul·lisme" en lloc de fer-lo derivar del català "Llull" i dir-ne "llull·llisme"?.(El mateix ho podríem dir del "Colom" que en diuen "Colombòfils" del llatí "Colombo" enlloc de "Colòmfils" fent-lo derivar del català "Colom")

Molts catalans van adaptant la seva mentalitat i opinió a la política dels “fets consumats”, una política que amb ignoràncies i acomplexaments, van descatalanitzat i descatalunyitzant; la llengua catalana, Catalunya, els Països Catalans i els catalans.

Fins i tot ens descatalanitzen la catalanitat. Alguns catalans, fins i tot m’han dit que com el català és una llengua que la parlem només
A Catalunya i els Països Catalans amb un total de uns 12 milions de persones això és “limitar-se” enfront de la llengua castellana o l’anglesa que la parlen centenars de milions. Jo entenc que parlar una llengua vernacla , com ho és el català, i fer-ho amb criteri vernaclista , no ens limita ens al contrari ens fa veritablement universal perquè ens posen en comunió amb la Substància de la Vida mentre que les altres llengües si no són vernacles sí que ens limiten perquè no van més enllà dels formalismes, és una mena d’idolatria lingüística que els fa esclaus de les paraules perquè, sense el factor vernacle, no perceben el seu sentit inherent , les memoritzen i reciten buides de sentit. Parlar amb les llengües vernacles ben parlades ens fa substancials i per tant ens fa universals.

Parlar amb llengües desvernaclitzades – com és el castellà als Països Catalans- ens fa insubstancials i per tant esclaus, ignorants d’un coneixement naturalista relacionat amb el Geni del Lloc on habitem i amb l’Esperit Universal que anima la Vida i ens en fa partíceps com a veritables ciutadans del món i de la Creació.


Aquest llenguatge, ebn sóc conscient, en la nostra època,actualment, marcada per la mentalitat nihilista, no és ben interpretat.

He pogut constatar que un poder fàctic, protagonitzat per catalans agnòstics i ateus ha instaurat a Catalunya una censura i una inquisició que està descatalanitzant Catalunya en català.
A més, confonen espiritualisme, que es pot veure amb criteri científic com ho feia A.Einstein, am...b dogmatisme i fanatisme religiós, tot desvirtuant i rebutjant la substància transcendent que es troba en el patrimoni cultural català.

Alexandre Deulofeu, a "la Matemàtica de la Història" ens diu que aquesta mentalitat "nihilista" és pròpia d'una època, la qual dura un determinat temps i que es substituïda per una que retroba el sentit original dels simbols i els mots; i amb ell, amb el seny, una renovada percepció de la "creença"


Jordi Salat