diumenge, 28 d’agost de 2016

BLANQUERNA I BLAQUERNA Diàleg amb Heliona 6/1.1

Diàleg amb Heliona 6/1

Originalitat i degeneració del mots o paraules: 
BLANQUERNA I BLAQUERNA.
BOHU I TOHU.
YHWH i IHOA
6/1.1
BLANQUERNA I BLAQUERNA.

Reflexionava sobre els mots o paraules que incorporem en els diccionaris, que conformen les llengües que parlem i escrivim,  tot passejant pel Parc de Can Solei de Badalona, un mati de primavera, en un dia “solell”. El nom d’aquest parc, “Solei”, és un nom original?- vaig preguntar-me -.
Què vol dir? Està ben escrit? Quina és l’autoritat que pot dir si un mot  està ben escrit o no ho està? Amb quin criteri es basen els arguments?
El mot Solei deriva del mot original Solell. Aquest mot voldria dir lloc  on hi toca el Sol o dies en els que llueix el  Sol i la llum dels seus raigs omplen l’espai. També l’he trobat escrit com a  en cognoms catalans  en la forma de Soley. Quina ha de ser la grafia original : Solei, Solell o Soley? A mi em sembla que hauria de ser Solell. L’acabament en “ll” és un acabament català genuí derivat d’una paraula mare que és el Sol. Una llengua, l’entenc, com una xarxa de camins fets amb mots que tenen una paraula mare i de la qual se’n deriven els correlatius.  Ramon Llull, en seu Art, en parla d’aquesta mena d’ articulació lingüística amb el mètode dels correlatius: Amor, Amar, Amant, Amatent, Amorós,...


Llull va aportar unes bases raonables a la composició de una llengua i va fer-ho amb la llengua catalana. Ramon Llull no va parlar mai castellà, o sigui espanyol.   També s’hauria de tenir present que Llull parlava àrab i que va ser un àrab de religió sufí , Abu-Hàmid al- Ghazali, el seu , podríem dir-ne “guia” o “mestre” en qüestions teològiques (Jo distingeixo les qüestions teològiques de totes les religions de les qüestions jahvehítiques  - Moisès i les Taules de la Llei de Jahveh - que pertanyen només a l’Antic Testament bíblic).
Però, de l’adulteració i degeneració del “llullisme”[1] en parlaré més àmpliament en propers escrits. Ara, parlaré de l’ adulteració que s’ha fet d’una de les seves obres més emblemàtiques i significatives, la que  Ramon Llull va titular  “Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna són fill”.
Aquesta obra literària tant significativa, s’ha conegut amb el nom de “Blanquerna”. I ara  també s’ha editat amb el títol de “ Romanç d’Evast i Blaquerna”  i  “Blaquerna”.
Li han tret la “n” i li han tallar  la “correlació” amb “Blanc”.
Qui ho ha fet i per quin motiu han canviat el nom del  “Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna són fill”.
de Ramon Llull?


El mot “Blanc” – al qual ja se li havia tret la “h”-, doncs era “Blanch”-, el trobem  en noms  de personatges també literaris catalans d’origen valencià com “Tirant lo Blanch”,  noms propis de personatges històrics com és el cas de “Blanca”, o topònims com “Blancafort”, “Montblanch”,  o “Les Borges Blanques”, i en cognoms  com “Blanch” o “Blancher”

S’ha volgut justificar amb un document que s’ha trobat a París on està escrit “Blaquerna” sense “n”. Es sabut que la fonètica parisenca no pronuncia la “n” quan és davant la “q”.
 És com si ara ens diguessin que s’ha trobat un document a  Madrid on està escrit Sabadel  – amb “ela” final-, i ens fessin canviar el nom del municipi català que es diu “Sabadell” – amb “ella” final-. Es sabut que  la fonètica madrilenya no pronuncia la “ll” a final de paraula.
I, a més a més, ens volen fer creure que aquest nom “Blaquerna” – sense “n”-, fa referència a una divinitat de Turquia, que es femenina “Santa Maria de Blaquerne. ( A sobre,  de l’església ortodoxa de Bizanci, quan Llull està relacionat amb l’església de Roma). Com potser això, si el llibre de Llull parla de “Blanquerna” com a personatge masculí?  Això no té sentit.

El títol original del llibre de Ramon Llull era: “Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna són fill”




A més a més,  s’ha degenerat en el títol que, ara, en noves edicions, es diu “Romanç d’Evast i Blaquerna”
Com s’ha pogut acceptar un disbarat així?! 
Qui ho ha fet? Quins acadèmics ho han acceptat? 
Això, no és degeneració? 

 Al meu entendre, sí. S’està adulterant, i degenerant  coses emblemàtiques i significatives de la cultura catalana per desvirtuar el seu sentit original i per a descatalanitzar la catalanitat? Jo crec que sí. Qui ho fa? Aquesta és una qüestió que tractarem més endavant. 

Ara, però, he de dir que ja es va adulterar i degenerar quan es van canviar adúlterament per a degenerar la idea original, els noms de llocs  cultes pagans zodiacals durant l'Edat Mitjana. I, també abans. I, com podreu llegir en el següent escrit, "Tohu i Bohu" l'adulteració i degeneració comença des del mateix origen en la traducció de la Bíblia. 

Jordi Salat Orteu




[1] Escric “llullisme” derivat del català “Llull”. No faig servir el mot “lul·lisme· derivat del llatí “Lulio”. Considero que les correlacions s’han de fer a partir del mot original en el sentit vernacle. Escriure Raimundo Lulio en lloc de Ramon Llull és una manera de descatalanitzar el mot original.


dissabte, 14 de maig de 2016

Descatalunyitzar i Descatalanitzar



Verge Negra patrona de Catalunya.Timpà de l'Església de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona.








Són diverses les actituds que promouen la descatalunyització i la descatalanització als Països Catalans; unes intencionades, altres sense adonar-se’n. Quina ha de ser l’actitud correcta (en funció de l’ideal nacional català ) emocionalment satisfactòria i èticament noble quan es vol viure la vida amb un sentit transcendent? Aquesta és la qüestió.

Necessitem identificar-nos amb una identitat transcendent. On és troba aquesta identitat? La identificació amb la catalanitat – en tant que identitat natural, pròpia o vernacla de Catalunya ( Països Catalans) – és una qüestió viva, vital i de plena actualitat.

Aquest ideal català, espiritualitat universal que es manifesta en la particularitat catalana, es debat entre dues forces contràries que cada una per la seva banda la volen fer anorrear

El Nihil, “no ser”, així l'anomenaven els càtars o cristians albigesos/span>.

El Bohil, “ ser”, així ho anomenaven els càtars o cristians albigesos que volien fer-la realitat o reeixir


Els conceptes càtars del "Bohil" i el "Nihil" estan relacionats amb la gran qüestió shakespeariana del "Ser" i el "No Ser" i probablement també amb la filosofia del "Ser" i el "No res" de Heidegger. La catalanitat es debat entre aquest dos principis.

Descatalanitzar i descatalunyitzar són conceptes que formen part del llenguatge que delata les actituds que no volen deixar que la catalanitat – en tant que camí que mitjà de la identificació i el testimoni amb l’essència o substància vernacla ens porta cap a la realització personal en harmonia amb el lloc on vivim i en fa universals en l’ésser – sigui, com ha de ser, i allí on ha de ser, en aquells que voler i han de testimoniar-la perquè forma part d’un ordre còsmic i d’un Ser viu en formació, de Veritat, en la Realitat.

Entenc per descatalunyització, el fet de "treure tota referència al marc geogràfic i polític propi de Catalunya" (l'àrea que pertany al lloc on ha de reeixir la catalanitat o sigui Catalunya o Països Catalans)

Exemples de descatalunyització:

1.- Posar a les etiquetes dels productes fets a Catalunya, a més del text en català, també la referència identitària "Catalunya" a continuació del nom de "Municipi" en el quan ha estat fet. Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"

2.- Posar a les targes de presentació personal, a continuació del nom de la persona i el nom del municipi, també "Catalunya". Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"

3.- Referir-se a "Catalunya" o els Països Catalans, dient que són "El Nord Este d'Espanya " o el "Sud Est de França" ( Això ho observat a molts llibres i webs que parlen fins i tot d'artistes com Gaudi, Dalí, Tàpies, Miró, Ramon Llull, Arnau de Vilanova, etc. presentant-los com nascuts al Nord d'Espanya sense cap referència a la identitat pròpia i naturalment vernacla que és Catalunya)

4.- Presentar públicament als artistes, esportistes, científics, escriptors, poetes, gastrònoms,...que són catalans amb el prefix “el español” i no fer cap esment a “el catralà” o originaria de Catalunya. ” ( Com fan estratègicament els mitjans de comunicació espanyols)

5.- Traduir el nom dels personatges catalans per a descatalanitzar. Com s’ha fet recentment, amb “Josep Lluis Carod-Rovira a TVE a qui se li van dirigir unes persones del públic castellanitzar-li el nom com “José Luis”. ( No és que no ho sàpiguin dir, és que no volen dir-ho. Falten al respecte però no tenen mala consciència perquè la castellanització és per als “castellanitzadors” espanyolistes una mena de deure moral superior a l’Amor al proïsme, el Bé, la Veritat i la Justícia.. Ho fan provocativament, per castellanitzar i descatalanitzar. És una perversa estratègia de “desidentificacionalització”; i ,de substitució de la identificació de la identitat natural o vernacla, en aquest cas, la catalana)

Entenc per descatalanització "el fet de treure la catalanitat"de les manifestacions culturals - entre aquestes els mateixos mots (ortografia i significat)-, dels fet i fenòmens de tota mena.

Exemples de descatalanització:

Mots

Es substitueix el mot “got” per “vas” i se’n diu que ho fan perquè ve del llatí i no del castellà “vaso”. Però, perquè han de substituir “got”. D’on ve aquest mot? D’una llengua anterior a la llatina que va ser la primera llengua de colonització de Catalunya. Ens van castellanitzant la llengua catalana amb l’acceptació de mots castellans, tal és el cas de: “mescla”, derivat del castellà “mezcla” substituint el genuïnament català “barreja”; “gràcies” derivat del castellà “gracias” substituint el genuïnament català “mercès”.
Els catalans vam aportar a la gastronomia diverses salses, entre aquestes – ens diu Josep Pla -, la salsa de Mahó, la “mahonesa”. Aquest mot va ser castellanitzat com a “mayonesa” . Ara els acadèmics catalans l’han acceptat com a “maionesa” (fent-la derivar del castellà “mayonesa”) i enlloc de restituir “mahonesa” el seu nom original.

Topònims

Es canvien els topònims i noms de municipis de forma que es queda perdut el seu significat i arrelament cultural pre-romà i autènticament autòcton, com és el cas de: “Sanaüja” en lloc de “Sa Nahüja”; “Gombrèn” en lloc de “Gombreny”; “Peníscola” en lloc de “Penyíscola” ( La toponímia més antiga ens diu que era una “vila situada en el penyal”. Així doncs, “Penyíscola” i no pas “Peníscola” que va de “península”); “Sesgaioles” en lloc de “Ses Gaioles”; “Collserola” en lloc de “Coll S’Erola”; Sant Just Desvern” en lloc de “Sant Just d’Es Vern”; Sant Joan Despí” en lloc de “Sant Joan d’Es Pi”( Què diríem si ara diguessin “Lospitalet” en lloc de “l’Hospitalet”? Fan canvis i amb el pas del temps es van quedant consolidats de manera que acaben fent-se normals...) S’esborren molts del topònims catalans que tenen arrels en llengua ibera o euskera que és la llengua ibera actual.:
“Bohi” derivat del mont “Bohil” , que en temps dels càtars volia dir que “tenia ser” ( contràriament a “Nihil”) i que és un mot que trobem en els llocs on hi ha aigües termals i per tant és en aquest sentit que també se li pot trobar un significat , s’ha convertit en “Boí” i he sentit alguns lingüistes que diuen que ve de “Boví” o sigui de “vaca”. El trobem a Caldes de Bohi, Caldes de Montbui ( Abans Caldes de Montbohi), Bohigues ( convertit en Bohigas o Buigas).
“Baqueira” que ve de “Bach” que en germànic vol dir “rierol” i és un nom posat a una vall muntanyenca dels Pirineus plena de rierols, l‘han canviat per “Vaquèira”
“Alb” en documents medievals es pot trobar “Alb” i Queralbs” municipis situats en els Pirineus i no gaire lluny l’un de l’altre. Ara li diuen “Alp” ( “Alb” segons alguns lingüistes està relacionat amb “Albi” i aquest amb un mot iber igual com el basc “Albistegui” . Diuen que ve del llatí “Alba” que vol dir blanc. Però hi un significat ibero-basc que els lingüistes oficialistes no el tenen en compte i que està relacionat amb un arbre que es diu “Vern”.)
A la mateixa zona dels Pirineus, la Cerdanya, hi havia un poble que es deia “Urg” i que estava relacionat amb “Urgell” al qual li han posat “Utrx”
Al Pirineu de Catalunya Nord trobem un municipi que es diu “Erre” , mot que té una relació amb la muntanya i orgien del cognom “S’Erre” que ha esdevingut “Serra”.( La “e” s’ha convertit en “a” a causa de la fonètica barcelonina).
També a Catalunya Nord, a prop de s’Arrià el municipi on va néixer Guifré el Pelós, hi ha un poble que es diu “Eus” . El nom d'Eus – ens diu la versió oficial que jo he llegit -, prové de la contracció d'Alzina, d'on va passar a Elz i posteriorment a Eus.
A mi em sembla que és més lògic deduir que “Eus” deriva del mot “Eu” ( Hi ha gent, però, que no pensa segons la lògica del pensament sinó que memoritza allò que diuen els diccionaris o determinats acadèmics oficialistes engendrats per academicismes que es passen falsedats de mestre a alumne donant-se títols i perpetuant les nocions falses deixades passar per la censura, dels anys de censura que tenim en el passat, perpetuant allò que es fals en detriment d’allò que és Veritat i no es pot restituir perquè es rebutjar pels mateixos determinats acadèmics “censuritzats”). Sobre el nom "Eu" hi ha una altra verssió que no el fa derivar "d'Elz" contracció d'Alzina, sinò que , com he dit, la fa derivar del mot “Eu”.
Eu, que trobem a nom com “Europa” i “Eufrates”, el trobem també a altres municipis com és el cas dels catalans "Manlleu", "Reus" i altres topònims catalans, deriva de l'ibèric "Eu" que vol dir "Bo". Pot derivar de l’hebreu o arameu.. Potser com diuen alguns lingüistes l’ibèric i l’hebreu tinguin quelcom en comú. Aquests lingüistes fan derivar i relacionen “Ebre” , “Iber”, “Ber-eber” i “Eber” amb un personatges hebreu, descendent de Sem que es deia “Éber” i la seva nació.( Per a mi es una qüestió essencial esbrinar si els habitants dels Pirineus eren descendents de Sem o de Cam en funció del que diu Gènesi 9-111-final, però aquest és una altre tema que ara no és moment de parlar-ne. Donat que Túbal, era dit també Caím, i era el rei dels Pirineus i les seves nacions vernacles ( conegudes amb el nom de Ibèria i Hispània o Marca Hispànica amb capital a Lleida ( Ilerda en temps d’Indíbil) i a Tarragona ( temps del romans) o Barcelona abans que els castellanistes s’apropiessin d’aquest nom i el convertissin amb “España” amb capital a Madrid) cal veure com encaixen l’Éber semita amb el Túbal camita. Si és que això és així.)
El municipi de “Torroja” de la Segarra malgrat tenir una “torre roja” en el seu escut municipal des de fa segles, ara li han posat “Tarroja” de la Segarra. Per què li han canviat el nom? ( Al municipi homònim , Torroja del Priorat , li han conservat el nom).

Quan vaig a viure a terres de Les Garrigues, sempre havia sentit dir “El Cogull”. Ara li na posat “El Cogul”. Perquè li han tret la identificació catalana de la “ll” a final de paraula? ( Un pagès em va dir: És que els espanyols nio la saben pronunciar i els ho posem més fàcil perquè parlin català. Vet aquí la sornegueria o ironia del bon pagès lleidatà que amb la mirada em deia “ens estan descatalanitzant el català”)

Abans he comentat que ens han tret la “h” de noms com “Bohi” que l’han deixat “Boí”. Aquest “h” és un senyal identitari català que s’ha perdut també a Vich, Montjuich, Montblanch i d’altres noms i topònims. La “h” indica la presència d’una cultura pre-romana que es va esborrant. Jo relaciono aquesta cultura amb un coneixement que té les seves arrels en allò que ha passat a la història com a “nuesa de Noé” i que , al meu entendre, no era un cos despullat de roba sinó un coneixement sagrat del qual ens esborren tota senyal.

Hi ha una estació d’esquí anomenada “Port Ainé”. Aquest nom “Ainé” és un nom afrancesat. En català s’hauria de dir “Ainet” Com els francesos no saber pronunciar la “t” a final de paraula, doncs li traiem nosaltres...Passa el mateix que amb “Cogull”, que li traiem la “ll” perquè els espanyols no la sabem pronunciar?). Ainna és un nom propi encara conservat a Mallorca i té una arrel que es pot relacionat amb una divinitat mesopotàmica que es diu “Aina” i que fa referència a la “puresa”. El nom del pic pirinenc “Aneto”, castellanització d’”Ainet”, masculí d’”Ainna”, fa referència a auesta divinitat interpretant la seva puresa com a puresa que es troba en la neu. Podríem dir que es correspon amb el culte a Nostra Senyora de les Neus.
Personatges

A Ramon LLull el trobem substituït tot sovint pel seu nom llatinitzat “Raimundo Lulio” i en molts casos precedit del prefix “El espanyol Raimundo Lulio”. No era pas espanyol. España no existia en el segle XIII Ni enel XV. La oprova és que quan els Reis Catòlics – Isabel de Castilla i León i Ferran d’Aragó i Catalunya van signar el Tractat de Tordesillas asignant les terres descobertes al Nou Món, es va fer a nom de “Castilla” perquè España no existia.( Un altre tema és esbrinar perquè es va fer a nom de Castilla i no a nom de Catalunya, més quan el Papa que ho va atyorgar era català de València...

D'altra banda, em pregunto:

Per què els acadèmics catalans fan derivar del llatí "Lulio" el referent "lul·lisme" en lloc de fer-lo derivar del català "Llull" i dir-ne "llull·llisme"?.(El mateix ho podríem dir del "Colom" que en diuen "Colombòfils" del llatí "Colombo" enlloc de "Colòmfils" fent-lo derivar del català "Colom")

Molts catalans van adaptant la seva mentalitat i opinió a la política dels “fets consumats”, una política que amb ignoràncies i acomplexaments, van descatalanitzat i descatalunyitzant; la llengua catalana, Catalunya, els Països Catalans i els catalans.

Fins i tot ens descatalanitzen la catalanitat. Alguns catalans, fins i tot m’han dit que com el català és una llengua que la parlem només
A Catalunya i els Països Catalans amb un total de uns 12 milions de persones això és “limitar-se” enfront de la llengua castellana o l’anglesa que la parlen centenars de milions. Jo entenc que parlar una llengua vernacla , com ho és el català, i fer-ho amb criteri vernaclista , no ens limita ens al contrari ens fa veritablement universal perquè ens posen en comunió amb la Substància de la Vida mentre que les altres llengües si no són vernacles sí que ens limiten perquè no van més enllà dels formalismes, és una mena d’idolatria lingüística que els fa esclaus de les paraules perquè, sense el factor vernacle, no perceben el seu sentit inherent , les memoritzen i reciten buides de sentit. Parlar amb les llengües vernacles ben parlades ens fa substancials i per tant ens fa universals.

Parlar amb llengües desvernaclitzades – com és el castellà als Països Catalans- ens fa insubstancials i per tant esclaus, ignorants d’un coneixement naturalista relacionat amb el Geni del Lloc on habitem i amb l’Esperit Universal que anima la Vida i ens en fa partíceps com a veritables ciutadans del món i de la Creació.


Aquest llenguatge, ebn sóc conscient, en la nostra època,actualment, marcada per la mentalitat nihilista, no és ben interpretat.

He pogut constatar que un poder fàctic, protagonitzat per catalans agnòstics i ateus ha instaurat a Catalunya una censura i una inquisició que està descatalanitzant Catalunya en català.
A més, confonen espiritualisme, que es pot veure amb criteri científic com ho feia A.Einstein, am...b dogmatisme i fanatisme religiós, tot desvirtuant i rebutjant la substància transcendent que es troba en el patrimoni cultural català.

Alexandre Deulofeu, a "la Matemàtica de la Història" ens diu que aquesta mentalitat "nihilista" és pròpia d'una època, la qual dura un determinat temps i que es substituïda per una que retroba el sentit original dels simbols i els mots; i amb ell, amb el seny, una renovada percepció de la "creença"


Jordi Salat