diumenge, 25 de gener de 2015

El complex de Coriolà

Psicoanàlisi i política: El complex de Coriolà




E.- Has vist la pel·lícula  dirigida per Ralph Fiennes, "Coriolanus", basada en  l'obra  teatral de William Shaskespeare?
J.- Sí;  m'ha semblat una gran pel·lícula. A més a més,  la manera com està feta, combinant els temps en que es produeixen  els fets, de manera que es veuen imatges situades en els temps antics i  altres en els temps actuals,  facilita la comprensió del missatge.
E.- Quin missatge hi has trobat?
J.- Coriolanus és un bon patriota, que ha viscut fidel a la seva pàtria, Roma, amb honradesa, lleialtat i noblesa, donant testimoni del valors i coneixement de l'esperit cultural en els que es basa la seva identitat nacional.  Fins hi tot lluita en batalla contra els enemics, els invasors  que volen oprimir la seva nació, els volscs. Coriolanus, en llatí Cneus Marcius Coriolanus, en català, Coriolà,  fou un heroi llegendari romà. Els romans el fan descendent del rei Anc Marci.
E.- Els volscs, en llatí  volsci,  foren un poble del centre del que actualment és coneix com a Itàlia, els quals van tenir un paper important a l'antiga història de  Roma.
J.- El valor i les virtuts que dignificaven a Coriolà, van fer que guanyés la batalla contra els invasors volscs,els quals volien conquerir i oprimir Roma, la pàtria de Coriolà, lleis injustes, imposant-los impostos depredadors colonialistes i una llengua forastera sense creativitat, i per tant, impròpia del seu país. Amb la victòria, va aconseguir mantenir la seva pàtria en la llibertat i en la sobirania nacional. 

El poble, admirava a Coriolà i el tenia com a heroi, un heroi nacional per al qual sentia simpatia i congenialitat.

En les eleccions democràtiques van votar a favior d'ell i va ser escollit per un alt càrrec de representant polític. 

Posteriorment, les intrigues polítiques entre tribuns i patricis, diguem-ne, els dos partits polítics del govern de Roma, van maquinar contra ell fins que va aconseguir fer que el poble li girés l'esquena, no el reconegués ni el valorés com es mereixia per la seva dedicació i bon servei. Coriolà, decebut, ferit en la seva dignitat, va marxar de Roma, se'n va anar a l'exili. 

Va anar-se'n a veure els  volscs, els enemics de Roma, i els va oferir el seu servei. Va passar-se a l'altre bàndol. No ho va fer per sentiment de traïció; va fer-ho per sentiment de revenja, per a recobrar la dignitat, perduda a causa de la decepció deguda a un maltracte indecent. Com a cap dels volscs, Coriolà, va tornar a Roma, però aquesta vegada lluitant a favor dels volscs, i va guanyar la batalla; Roma, els seus compatriotes, se li van rendir.  Aleshores, els romans van valorar-lo i li van oferir reconeixement; van demanar-li que els perdonés, però, ja era massa tard. Els romans van obtenir la gràcia de quedar-se vius, però van pagar la seva culpa, quedant-se vius, sí, però,  com a  esclaus dels volscs. Aquests els cobraven els impostos i els obligaren a parlar una llengua que no era la seva pròpia del lloc. Els conqueridors, acomodant-se moralment com a dominadors dins d'un marc legal fet a al seva mida d'opressors d'un poble dominat, esdevingueren els amos d'una terra que no era la seva terra natural, era, només, la seva terra conquerida. Coriolà, va ser mort pels volscs. Roma perdé la seva independència i quedà sota les lleis  dels invasors que l'havien conquerit.
E.- Tothom interpreta aquesta obra com ho fas tu?

J.- A internet hi he trobat altres interpretacions.  Aquesta és la que jo he fet perquè n'he tret una ensenyança.
E.- Quina ensenyança n'has tret?
J.- He descobert, segurament degut a la meva inclinació natural per la psicologia, un nou complexe  per afegir a la llarga llista de comportaments neuròtics que integren els estudis de les anàlisi psicoanalítiques; l'anomeno el complex de Coriolà.
E.- En què consisteix aquesta actitud o comportament neuròtic  de transtorn de la personalitat?
J.- El considero neuròtic de conseqüència, degut a una causa externa, no pas de  naturalesa pròpia o intrínseca a la personalitat. Vull dir, amb això, que és una autodefensa contra el maltractament que hom sofreix per part dels propis compatriotes. Unes vegades per enveja, altres per ignorància, incomprensió i tot sovint per egoismes, mesquineses i gelosies de diverses modalitats. N'hi ha afeccions de diferents intensitats i formes. Algunes, es queden en el ressentiment, o allò que se'n diu, quedar-se dolgut; aquesta és una actitud de forma passiva, sense acció de  revenja.
E.- Podries posar-me un exemple de personatge català al qual consideris que  va ser un exiliat coriolà?
J.- Si; ara mateix te'n podria dir dos:  Anselm Turmeda i Eugeni d'Ors. Te'n diré més, ja que, a Catalunya, de genis catalans, artistes, poetes, arquitectes, futbolistes, empresaris, ..., N'hi ha hagut molts de maltractats, difamats, menystinguts, escarnits i marginats  pels seus propis compatriotes catalans. La llista dels  catalans dolguts per culpa d'altres catalans es podria fer molt llarga. Podria afegir-hi, Gaudí, Dalí, Verdaguer,Xirinacs...Afortunadament tots no han caigut en el complex de Coriolà, i s’han mantingut ferms amb al catalanitat. Però, dolguts; perquè són humans.
E.- El teatre, és teràpia en el món hel·lènic. Penses que aquest, recent  "complex de Coriolà" que acabes de descobrir en una obra de teatre de Shakespeare,  és un dels mals psicològics que pateix la societat catalana?  Catalunya com a nació?
J.- Sí.


Jordi Salat



dimarts, 30 de desembre de 2014

Nacionalisme shakespearià i nacionalisme català



Shakespeare

Estelada catalana



Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent?
W. Shakespeare “Hamlet”

¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
W. Shakespeare “ Hamlet”

Escolto debats polítics que es fan des de l’enfrontament de dues concepcions principals, o de principis contraposats. Avui, per cert, mentre llegia notícies de les coses indignes, indignants, falses, mentideres i difamadores que es diuen a Madrid, per part de persones que es defineixen com a espanyols,  del procés polític  de l’expressió d’ una voluntat democràtica sobiranista que es viu a Catalunya  i de les persones catalanes que en són protagonistes principals, m’he recordat de les reflexions de Hamlet,  el personatge de l’obra de teatre de Shakespeare:

¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,

Què hem de fer ? Què hauria de fer la comunitat internacional? Com és que es permeten tantes dolenteries? Com és possible que es permetin, i es  demani obediència, a lleis injustes que emparen el mal i la dolenteria? Amb perplexitat, observo, entre la gent, a Catalunya,  diverses maneres de definir-se. N’hi ha que es mostren unionistes amb “lo español” i n’hi ha que es mostren catalanistes, identificats amb “lo català”, i es manifesten independentistes  respecte d’España.  

N’’hi ha que parlen de les dretes i de les esquerres, de manera que  les dretes corresponen als interessos dels rics o capitalistes i les esquerres  corresponen als pobres o classe obrera; aquesta  dualitat o dialèctica seria la utilitzada per exemple, pels marxistes i els materialistes. N’hi ha una altra que els principis que contraposa són els de els creients o teistes i els no creients o ateus;  alguns en diuen gnòstics i agnòstics. Inclouen, així, entre els no creients els indefinits o nihilistes que a vegades manifesten la seva creença, però indemostrable. N’hi ha que són imperialistes i d’altes que són nacionalistes. I, aquí és on voldria  aturar-me en aquest escrit. Recordo haver vist  propaganda espanyolista, en els anys 1938 , escrit en llengua castellana, que deia por el imperio hacia Dios. Ara, ens trobem en els anys 2000, i observo que els espanyols no parlen d’imperi. 

N’hi ha que parlen de “castes” o “elits” les quals contraposen a “pàries” o “plebeus” però no els donen nom propi;  no divideixen entre dreta i esquerra, divideixen entre els de dalt i els de baix o abaix.  Quan parlen de Déu, escolto bisbes catòlics que confonen Déu amb el Jahveh de l’Antic Testament, i amb el Pare Celestial del Nou Testament, i penso que aquesta no és la meva fe. El meu concepte de la Divinitat és diferent. No m’hi identifico amb ells. Observo, que, quan manifesto el meu sentiment catalanista, els espanyols imperialistes, que ja no es diuen imperialistes, em titllen despectivament de “nacionalista”.  Ells, ara  diuen  són “no-nacionalistes”. Però,  continuen amb l’actitud ancestral de voler-me castellanitzar. Tenen una obsessió per a castellanitzar-ho tot i a tothom. No respecten el ser natural   de cada lloc ni en volen donar testimoni, ni volen que se’n doni testimoni. No copsen, no entenen o no els convé als seus interessos particulars, conviure amb aquesta manifestació essencial, originàriament natural.  Ells, copsen la realitat constitucional feta a la mida de les seves conveniències, al marge i en contra de les emanacions de la Creació natural. El “ser o no ser” no és el seu dilema; el seu dilema és “ constitucional o no constitucional”. Em convé o no em convé.

No distingeixen entre llengua del lloc i llengua ètnica. No respecten les llengües territorials – naturals o vernacles-. No les volen parlar ni deixar que es parlin. Em pregunto, i s’haurien de preguntar ells, quina mena de força vitalitza les seves ànimes. Déu vol castellanitzar el món i a tothom? A mi em sembla que no. Sempre he pensat que era molt encertada aquella ensenyança hindú: “Déu va dir, vull ser molts”.  A mi, la força que m’arriba a la meva ànima, em fa sentir ganes de “ser català” i manifestar-me  de forma digna en el lloc on sóm i he de fer-me present perquè em considero, igual que a tota criatura i a tothom,  part d’un Gran Pla de la Creació. 

En aquest sentit i al meu entendre, l’espanyolitat castellanista escampada fora del seu àmbit natural, que hauria de ser només Castilla,  va contra natura. I, aquí és on  em defineixo com a nacionalista shakespearià,  perquè vehiculo els meus pensaments en la seva frase, portada amb tant d’èxit als teatres de tot el món: “Ser o no ser, aquesta és la qüestió”.
I, observo que aquesta concepció que jo professo, no es troba en els partits polítics que jo he de votar quan vull manifestar-me democràticament a les terres catalanes. La vaig posar de manifest en un llibre que recollia escrits fets al llarg de molts anys, més de vint anys, el qual vaig anomenar “Vernaclística”. Fet això, què més  puc fer? No el puc fer llegir. No el puc fer compartir. Fet això,  continuo observant i llegeixo llibres, nous els quals portes escrits de sempre. Estudio el model filosòfic “Globàlium” de Xirinacs  i  medito sobre el simbolisme de l’Escala de l’Enteniment i de la Creació de Ramon Llull. Els vuit fusos esferoides del model de Xirinacs i els vuit graons  espiralejats de Llull. Amb aquest model filosòfic, el Model Menor  ja que el Model Major  encara no l’he estudiat, aprenc a reconèixer l’Ésser, i la seva manifestació complexa. Com a idea teòrica i com a emanació noumènica sorgida del no-res. Consta de vint-i-sis categories, dins  una superfície esfèrica de tres dimensions: parença, tensió i cernent. Dues polaritats que s’anomenen Pràctica (PRA) i Teoria (TEO)
 És la matèria prima (hylé) de totes les coses. Els hinduistes li assignem com a terme afí més proper “força”,  força vivent, de valor, d’empenta, de desig, d’impuls. Cal procurar que mai no es trenqui l’arrel que ens lliga a la “Terra” de la PRÀCTICA, des d’on ens puja la força regalada i imparable.   
Jo, relaciono Pràctica amb  Prakriti. Prakṛti, també Prakriti o Prakruti (de llengua sànscrita प्रकृति, prakṛti), significa "natura". És, segons l'hinduisme, la naturalesa bàsica de la intel·ligència per la qual l'Univers existeix i funciona Es descriu en el Bhagavad Gita com el "força motriu primordial".
 D’acord amb la doctrina vedanta, Prakriti és la matèria bàsica  de la que es composa l’Univers. Està formada per tres gunes que són:
Satua ( puresa, veritat, pau, espiritualitat)
Rayas ( força, acció, moviment, passió)
Tamas ( inèrcia, letargia)
El déu Krishna, en el Bhagavad Gita, descriu Prakriti  com una mena  d’energia que dóna vida, millor dit, “alè”,  a les ànimes.  Un “alè”,  que emana de Paramatma, l’Ésser Suprem o Divinitat.  Prakriti també significa la naturalesa. Al meu entendre, tal com exposo en el llibre Vernaclística, les nacions vernacles , originals i per tant naturals, són emanacions de Prakriti. El seu “esperit” nacional emana de Prakriti no emana de la Constitució o compendi de Lleis.  Les emanacions de Prakriti, en els subjectes humans, són pensaments, sentiments i desigs. Subjecte, és una de les vint-i-sis categories del model Menor del Globàlium.

Escala de Ramon Llull    




   Model Major del Globàlium de Xirinacs

El Globàlium,  és un marc referencial filosòfic en el que trobo un llenguatge. Un llenguatge que, ensenyat, podria esdevenir un llenguatge universal utilitzable amb totes les llengües del món; té un criteri. És un model, “pensat” en català amb sentit universal que podria  fer admirable la “nostra manera de manifestar el Ser”, i facilitar l’acceptació del nostre ser nacional a tot el món, i exemplar camí de raonament  útil per a totes les cultures, un model filosòfic tant important, no s’ensenya a les universitats catalanes. El “ser o no ser” comença per conèixer-se a un mateix, com a persona i com a nació concebuda de forma naturalista  i no ètnica de la qual es forma part de forma natural en harmonia amb l’Ésser.

Tenim la facultat necessària per a seguir aquest raonament?  Ramon Llull i Lluis Maria Xirinacs van deixar-nos un mètode o model.  Com és que no l’estudiem a les nostres escoles i  universitats? Ramon Llull, Lluis Maria Xirinacs, i Jaume Balmes amb el seu  llibre “El Criteri”. Tres grans pensadors amb sentit universal.

Per cert: la llengua catalana ha engendrat dos models filòsofs universals, que són,  l’Ars Magna de Llull i el Globàlium de Xirinacs. Quin model filosòfic universal ha  engendrat la llengua espanyola, o sigui, la llengua  castellana? Jo no en conec cap. Ver taqui un raonament per a valorar la importància de les llengües vernacles o naturals de cada lloc com a factor de creativitat.
Els habitants d’un lloc  tenen una qüestió essencial per les seves vides: Ser o no ser. I, el ser és troba en les emanacions del “Genius Loci”,  la “Prakriti”, el Geni o origen natural de cada lloc. Dic, del lloc, no dic, en les lleis o  la Constitució del poder dominant ni de la sang de les ètnies.

“Ser o no ser”. Entre pensament i pensament; entre pregunta i pregunta; entre resposta i resposta; entre sentiment i sentiment; entre desig i desig,  sento la presència del dubte. Allò que hagi de ser, serà. Allò que és, és. Observo, sóc en temps d’observació. Sóc, però no és el meu temps d’acció. Hi ha molts personatges a l’escenari, però, jo  sóc entre  bastidors, mentre es continua escrivint el guió, em defineixo, com a nacionalista shakespearià. Lluito per a sobreviure en una situació legal que em vol fer ser castellà de forma anti-natural, mantenint la meva ànima fidel  l’origen del ser català que forma part de l’harmonia de la Creació.  I, en deixo constància, mentrestant penso, que els meus compatriotes, immersos en altres concepcions culturals malgrat compartir els mateixos sentiments,  no entendran la meva concepció; i ho faig amb l’esperança de retrobar-me amb els meus congèneres. Des de fa un temps, camino per uns senders solitaris i sento ganes de trobar  algú més en aquests camins. “Ser o no ser, aquesta és la qüestió” Shakespeare tenia raó. Jo amb la meva concepció catalanista de caràcter vernaclista, des dels temps del Concili Vaticà II que va plantar la llavor de l’Europa de les nacions i Estats vernacles dins  la qual Catalunya i els regnes de parla catalana, recuperaven el seu lloc natural,  em considero nacionalista shakespearià.[1] Hem considero nacionalista shakespearià, o sigui, nacionalista català amb criteri vernaclià, l’única manera d’ésser i de formar part de l’Univers.


Jordi Salat Orteu
23-12-2014
Hamlet
William Shakespeare

Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent?
Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
¿quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
És el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
El pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
Si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
El nom d’accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.
Shakespeare, William, Hamlet. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, 133-134
Traduït per Joan Sellent







[1] " Ser o no ser " és la primera línia d'un soliloqui de l'obra de William Shakespeare, Hamlet (escrita al voltant de 1600), en l'acte tercer, escena primera. És una de les cites més famoses de la literatura universal