El mite d'Antígona i els presos polítics catalans
Després de llegir notícies a la
premsa que fan referència a la situació en que es troben els polítics catalans
per voler votar democràticament i acceptar els resultat d’unes eleccions
democràtiques favorables a la independència de Catalunya respecte de l’Estat
d’Espanya, i els arguments que donen les
forces polítiques d'España i també d'Europa a més
dels polítics espanyols que es defineixen com a constitucionalistes, en el
sentit de "condicionar la voluntat democràtica del poble" al marc
constitucional, sobre la legalitat del procés sobiranista català al qual consideren
“il·legal”, de forma inconscient, he agafat un llibre de la meva llibreria i
l’he obert a l’atzar.
El llibre ha resultat ser El lenguaje olvidado d'Erich
Fromm. La pàgina que he obert parla d'Antígona,
l’heroïna hel·lènica de la que parla
l'obra de teatre de Sòfocles. Antígona, fou castigada a morir per desobeir la
llei "constitucional" que defensava el rei Creont i el seu govern a
Tebes.
De cop he tingut una visió
que relaciona la mitologia hel·lènica amb el procés sobiranista que viu
el poble català especialment en lo
que fa referència al poder que sublliga la
voluntat del poble a la Llei del poder dominant i el fa sentir i ser oprimit.
Se m’ha fet evident un paral·lelisme amb el regne de Tebes, el seu rei Creont amb
la seva Llei i “la il·legal” Antígona.
Aquest fet històric i mitològic
va ser portat al teatre cap a l’any 442 aC. per Sòfocles, dramaturg grec amb el
nom d’Antígona. Salvador Espriu també va fer-ne una obra de teatre en català.
En la meva manera de veure-ho,
m’ha semblat que es arguments dels poders polítics anomenats
"constitucionalistes" d'España,
els que van aplicar l’article 155 de
la Constitución Española i per tant
també del govern
espanyol i la Comissió Europea que ho recolza a fi de condemnar als
protagonistes del procés sobiranista català m'ha semblat que tenien un
cert paral·lelisme amb Les argumentacions
legalistes de Creont, el rei de Tebes, i el govern tebesenc per
condemnar a Antígona.
Antígona,
representa els protagonistes del procés
sobiranista català empresonats i condemnats per un poder que els acusa, igual
que es fa amb Antígona, d’haver fet un
acte il·legal. Han passat segles, més de
2.000 anys. Res de nou sota el Sol.
Antigona i els soldats-policies de Tebes
El món
és l'escenari d'un teatre, una "Divina Comedia" com va dir Dant
Alighieri. Un cop fetes unes reflexions he recordat que Salvador Espriu va fer una obra de teatre amb el nom
d’Antígona. I també amb el nom d’altres personatges, podríem dir-ne que mitològics,
de la cultura hel·lènica: les tres obres dramàtiques que Espriu va escriure
al llarg de la seva trajectòria literària, que van ser, Antígona, Primera història d’Esther i Una altra Fedra si us plau. Salvador
Espriu ja va parlar-ne d'aquest paral·lelisme entre mites grecs i situacions
polítiques a Catalunya en temps del règim de Franco. Han passat anys. Res
de nou sota el Sol.
La Història
són cicles repetitius com deien Toynbee, Spengler i Deulofeu? Hi ha evidències
que ens fan creure que sí. Hi ha un “Ésser” que es vol manifestar i fer
Realitat i un Poder Fàctic que no l’hi
ho vol permetre.
Tot això ens porta a parlar del Bé i del Mal. I, dels seus atributs,que són: la Veritat i la Falsedat o Mentida. Podem parlar dels mites del zoroastrisme o “toroastrisme” i la dialèctica entre la Veritat lluminosa d’ Ahura Mazda i la Mentida tenebrosa d’Arhiman.[1]
Tot això ens porta a parlar del Bé i del Mal. I, dels seus atributs,que són: la Veritat i la Falsedat o Mentida. Podem parlar dels mites del zoroastrisme o “toroastrisme” i la dialèctica entre la Veritat lluminosa d’ Ahura Mazda i la Mentida tenebrosa d’Arhiman.[1]
Sobre
aquesta qüestió també porta anys fent les meves reflexions, expressades
públicament des de fa més de quaranta anys. La lluita entre Catalunya i España
te un fons religiós que comporta una concepció de la Divinitat diferent des de
l’origen; una dualitat a qual podríem dir-ne dialèctica matriarcal i paternal.
Hi ha però, un matis més essencial que jo anomeno zodiacal – en el cas
genuïnament català ( i també occità, basc, cors, bretó, flamenc i de la resta
de nacions naturals d’arreu del món)-, i anti-zodiacal – en el cas de
l’espanyatisme-.
El
zodiacalisme l’identifico amb el Nou Testament bíblic i el seu concepte de divinitat celestial (12 apòstols de Crist igual com 12 cases
zodiacals del Sol) i el considero
diferent del jahvehisme de l’Antic
Testament bíblic.
Així ho
entenien també els càtars de llengua d’oc a Occitània. Aquells cristians, els
cristians albigesos o càtars, víctimes
d’una croada, en el segle XIV,
empresonats, torturats i morts en nom
d’una legalitat, igual que Antígona.
També m’ha fet reflexionar la interpretació que fa Erich Fromm del mite
d’Edip relacionant-lo més aviat amb la lluita entre la concepció cultural matriarcal enfront la
concepció cultural patriarcal més que no pas amb la que fa Freud el qual la relaciona
amb l’enamorament de la mare. Quelcom en el meu interior, el meu criteri, em fa
sentir identificat amb la concepció de Fromm més que no pas amb la de Freud.
Però m’he tornat a centrar atentament en el tema d’Antígona i el tema
de la llibertat i l’obediència a la
llei, ja sigui dogmatisme religiós o constitucionalisme polític i la fidelitat
a un ma5eix, als propis pensaments i sentiments, i del mètode o criteri que ens
ajudi a dilucidar-ne la bondat o maldat. Em pregunto si no ens serveix encara
la magnífica obra “El Criteri” del català Jaume Balmes. Com és que no s’ensenya
aquest llibre a les escoles catalanes ( igual com “ L’Esperit de Catalunya” de
Josep Trueta) i a les classes de
filosofia de les universitats catalanes i d’arreu del món?
Em pregunto:
Podria la mitologia hel·lènica ajudar a fer entendre el procés que es viu a Catalunya als polítics espanyols i europeus que no el volen reconèixer ni recolzar?
Podria la mitologia hel·lènica ajudar a fer entendre el procés que es viu a Catalunya als polítics espanyols i europeus que no el volen reconèixer ni recolzar?
Llegeixo el
següent en el llibre de Sòfocles ( 496 a.C) sobre Antígona:
"Creont considera que té autoritat suficient per dictar unes lleis de la terra malgrat que transgredeixin les lleis divines, ...
I, continuo llegint:
Per això, Antígona també prefereix posar
per davant el seu destí diví que el seu destí terrenal. Només d'aquesta manera
es pot justificar l'acceptació de la mort abans que retractar-se de les seves
accions.
Això no obstant, Creont té una ceguesa de
l'esperit (en grec até) que no li permet veure que s'està condemnant a si
mateix davant els déus i que haurà de respondre al més enllà pels seus actes. Aquesta dualitat entre llei terrenal i
llei divina permet identificar molt bé quina era la visió de l'autor respecte
a aquest assumpte".
Trobo que en els temps actuals s’hauria de representar aquesta obra als
teatres de Catalunya i a TV3.[2] I, a totes les televisions d’España, d’Europa i del món...
A aquells que posin en dubte que
la voluntat d'un poble és divina els recomano que reflexionin sobre d'on
vénen els sentiments i les voluntats del pobles que ho manifesten
democràticament. I el poble català ho ha demostrat democràticament a les urnes
en diverses ocasions. Han estat molts els filòsofs i teòlegs que han predicat
sobre "la democràcia de l'Esperit" i la seva interpretació
divina en el sentit que la identifica amb el ser interior de cada persona que
es posa en comunió amb el Ser de totes les coses que són de Veritat i no pas
amb el Dogma o la Llei. El Déu de la democràcia és un Déu interior que es
revela en el cap de les persones i el seu pensament, sentiment i voluntat
noble, i no pas a dalt de la muntanya fent lleis que s’han d’obeir sense
pensar, sense criteri raonable.
Estàtua de Sòfocles (496 a.C.) Museu lateranense. Roma
Quan
Sòfocles va escriure Antígona, posava de
manifest un arquetip universal: la
dialèctica entre l’obediència de la llei i la fidelitat a l’esperit.[3]
Aquesta és la dialèctica que viuen els protagonistes del procés sobiranista
català davant la llei espanyola que no els deixa ser allò que són, senten i
volen ser. El poble català que vol donar testimoni del seu esperit, encarnat en
persones humanes de diverses ètnies i classes socials que són els éssers humans
de Catalunya, com Antígona, representa, encarna
i dóna testimoni d’un arquetip universal que afecta a totes les nacions
autèntiques – naturals o vernaclístiques- reprimides per legalitats
adverses, i aquest fet, representa i afecta també a tota la
Humanitat i el seu noble destí.
Jordi
Salat
[2]
També fora bò representar l’obra Fuenteovejuna
de Lope de Vega. Fuenteovejuna (escrita el 1613) narra la revolta d'un
poble contra els abusos de poder del seu governador.És la unió del poble el que
aconsegueix vèncer el tirà i la denúncia social sobre els abusos de
poder.
[3]
El poder imperialista de Roma, a aquest fenomen anomenat esperit pels
cristians, i n’és exemple el llibre Josep Trueta, L’Esperit de Catalunya,
l’anomenava “genius loci”; genius
en grec vol dir “origen” i origen ve “or” que vol dir “llum”(Or) del “principi
o començament (Gen);també se l’anomena alè
creador, emanació , eó, o prana en el budisme.
