Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comissió europea. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comissió europea. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 d’agost del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

divendres, 10 de gener del 2020

El "factor castiñol" i la democràcia del Nihil Obstat com a factor d'involució a Europa


S’ha posar de manifest a rel del procés sobiranista català que hi ha i ha hagut una contrareforma democràtica a Europa? Avui l’opinió periodística parla d’involució democràtica. Tornem cap al Nihil Obstat del segle XV: aprovació oficial per part d’un censor abans de fer-se un llibre. 
Segle XXI, democràcia a l’espanyola o democràcia amb Nihil Obstat: aprovació oficial per part d’un censor abans que pugui fer-se un referèndum. Allò que es fa sense permís del censor és il·legal. Quin factor ho ha originat?

Hi ha darrera aquesta contrareforma o involució democràtica del segle XXI A Europa el mateix poder o factor que el que hi hagué darrera de la contrareforma catòlica  en el segle XVI a l’època del Renaixement. Ha tornat la inquisició espanyola a apoderar-se d’Europa? Jo penso que sí. Al factor que provoca la involució o contrareforma al llarg de la Història, l’anomeno factor castiñol. Què vol dir?  Que és el poder, la mentalitat i la voluntat que considera lo español como a una identificació exclusiva amb lo castellano.

La democràcia a l’espanyola és la democràcia amb nihil obstat. Hi ha  darrera d’aquesta democràcia espanyola o del  Nihil Obstat l’Opus Dei de concepció ultracatòlica, segons diuen alguns historiadors? El Papa de Roma, Francisco, ha rebutjat a un polític espanyol, Fernández Díaz, que va protagonitzar accions hostils i barroeres amb els catalans i el procés sobiranista de Catalunya, com a ambaixador per ser de l’Opus Dei. Aleshores el neologisme que proposo  per a aquest factor és “factor castiñolicanista” que identifica lo castellà, lo espanyol i lo vaticanista. Allò que en el règim  nacionalista espanyol o “nazinyolista” de Franco es deia nacional catolicismo.
 Aquest factor castinyol i castinyolicanista el podem veure al llarg de la Història d’Europa com un factor involutiu.

En el segle VI, en que alguns historiadors situen  l’origen d’España, ens trobem amb el rei Recaredo va renegar de la fe cristiana arriana dels visigots europeus que tenien la capital a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) i a Barcelona (Catalunya).

En el segle X, l’emperador Ot va promoure una reforma cultural cristiana a Europa assessorat per Gerbert d’Orlhac, Papa Silvestre II, l’occità monjo del monestir català de Santa Maria de Ripoll. Va haver-hi una contrareforma.
En el segle XIV, la reina Isabel de Castilla va promoure la croada contra els cristians càtars o albigesos, també occitans, amb la col·laboració del frare dominic de Castilla, Domingo de Guzmán.  I, com a regent de França, va instigar i donar  origen a promoure el judici contra el cristians templers i es va condemnar a l’Orde del Temple.

En el segle XIV, Arnau de Vilanova va parlar de la vinguda de l’Anticrist i va promoure una “reforma” de la Cristiandad a Europa exposada en el Raonament d’Avinyó, protagonitzada pels reis Jaume de Mallorca i Frederic de Sicília de la Corona d’Aragó. Hi hagué una “contrareforma” amb protagonistes del reino de Castilla.

En el segle XVI, Felipe II de España, va promoure croades contra els cristians protestants – erasmistes i luterans- de Flandes, Alemanya, Anglaterra i també de la Corona d’Aragó.[1] protagonitzant la contrareforma contra la reforma de la fe cristiana.

En el segle XXI, Felipe VI  de España, com passarà a la Història? 
Es farà una contrareforma dels acords del Concili Vaticà II i el cristianisme vernaclista que va tornar a resorgir?

Estem vivint en els temps actuals una contrareforma del model democràtic genuí d’Europa per substituir-lo per un model democràtic condicional o del Nihil Obstat inquisitorial que no permet votar allò que el poble vol sinó només allò que se li permet, la democràcia a l’espanyola o democràcia del nihil obstat? 
Des de quan es democràtica un estat de dret sense dret a decidir? Una democràcia on posar les urnes per votar es il·legal? 

La sentència del TJUE de Luxemburg d’aquest 20/12/19 sobre el cas Oriol Junqueras és una bona notícia pel nacionalisme català, i també, per la resta de nacions naturals o vernacles europees, que volen i senten la necessitat de construir Europa amb sentit genuïnament  democràtic, l’Europa de les nacions naturals originals i donar testimoni del pensament i l’esperit o alè que les anima.

Què hi ha en el fons del factor castinyol i castinyolicanista hostil que vol adulterar i anorrear l’ideal  i la voluntat que faci realitat aquesta Europa?
Allò que hi ha, és un mal. És aquest mal, la vinguda de l’Anticrist que va anunciar Arnau de Vilanova en el segle XIV? La Corona d’Aragó representava l’Ideal genuí de la Cristiandat, i una concepció d’Europa basada en les nacions o regnes  i llengües naturals.

Amb les conseqüències de la Sentència o Compromís de Casp (1412) i la posterior incorporació del reino de Castilla a la Corona d’Aragó,  es vas instaurar un altra mena de poder, implantar un altra llengua – la castellana- i un altra mentalitat.

Aquesta argumentació plateja una qüestió a la qual s’ha de donar resposta. Podria ser la conclusió de l’Arnau de Vilanova, debatuda a nivell d’Europa, sobre la vinguda de l’Anticrist?  Actualment ningú es planteja la utilització d’aquest concepte. N’hi ha d’altres? Quin concepte podem fer servir ara que faci palès el fons de la qüestió?

Una de les proves de que   “una determinada religiositat dogmàtica de dubtosa fiabilitat” està relacionada i enganxada amb el factor “castiñol” i “castiñolicaniste” la tenim en algunes de les declaracions  de caràcter involutiu i contràries a les reformes que volen regenerar un marc ple de mentides i corrupcions de tota mena fetes en aquests darrers mesos de l’any 2019 per capellans, i també bisbes de la Conferencia Episcopal Espanyola que són identificadores d’un “factor castiñol” que es manifesta al llarg dels segles. Quina és la identitat que hi ha en el fons d’aquest factor? Aquesta és la qüestió que plantejo.

Jordi Salat
Observació:

Recomano llegir “La polèmica gerundense sobre el Anticristo entre Arnau de Vilanova y los Dominicos” de Joaquin Carreras Artau. En el fons d’aquesta disputa de Girona que m’he proposat portar al teatre, hi ha temes que són d’actualitat.

N’hi ha un que és el  de “l’instint caïnita” que tant de mal ha fet entre els catalans.

A Girona, va ser el de Bernat de Puigcercós contra Arnau de Vilanova

A Barcelona i Palma de Mallorca, Nicolau Eymerich, contra Ramon Ramon Llulll (Que també va parlar de l’Anticrist).

Avui, però, ningú s’atreveix a parlar d’aquest marc referencial. Ens han “condicionat mentalment” amb un subtil Nihil Obstat imperceptible; acomplexats, ens trobem dins un marc referencial presoners de conceptes falsos i adúlters. Dins d’aquest marc referencial les coses que són raonables i de veritat, no hi tenen cabuda legal. 

Observació:

Avui  16/1/20 m'he comprat el libre de Joan Lluis Bozo, adaptació de l'obra Egmont de Goethe, amb pròleg del president en el exili, Carles Puigdemont. Hi he llegit coses que són un exemple del que anomeno a factor castinyol i castinyolicanista. En el segle XVI com en el segle XXI. Res de nou Sota el Sol.


Avui 12/6/2020
Jorge Fernandez Díaz És més, assegura que el papa Benet XVI li va donar una explicació definitiva sobre l’independentisme català: El diable vol destruir Espanya”.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/fernandez-diaz-benet-xvi-dimoni-vol-trencar-espanya_512778_102.html


[1] En el segle XX, Franco va promoure també   una croada contra cristians que no eren catòlico-vaticanistes. Tenim l’exemple de cristians catalans com mossèn Dalmau mossèn Ll. M. Xirinacs entre molts d’altres de la Corona d’Aragó i altres territoris de la Península Ibèrica.