Adulteracions: La Guitarra Catalana

La guitarra catalana o la guitarra espanyola? 

L'adulteració de la Història comença amb la substitució de noms propis originals per noms aliens colonials

He visitat la secció de guitarres del Museu de la Música de Barcelona que es troba a l’edifici de l’Auditori. 

A més de preguntar-me quan li posaran un nom propi que l'identifiqui amb  la catalanitat i li posin el nom algun dels grans musics catalans, com s'ha fet a altres auditoris de Catalunya, i si es quedarà així, l'Auditori, sense definició identitària catalana malgrat estar escrit en català, com a passat amb altres temes com el camp de fútbol del F. C. Barcelona,  el "Camp Nou", i fer-me la mateixa reflexió sobre els noms dels teatres i cinemes de Barcelona, m’he fixat en un escrit que diu el següent: «J. Tinctoris. atribueix l'origen de la guitarra als catalans»

He cercat a Viquipèdia : Johannes Tinctoris ( 1435-1511) va ser un compositor flamenc, de Flandes, i un teòric de la música del Renaixement.

 Els seus escrits van influenciar a compositors i d'altres teòrics de la música renaixentistes. Com la majoria dels intel·lectuals de l'època, Tinctoris s'interessà per tots els àmbits del coneixement i va ser clergue, poeta, matemàtic, i home de lleis; alguna font documental el descriu fins i tot com un pintor consumat. 

 Sempre trobem que es fa referència a aquest instrument musical de la guitarra clàssica, es fa presentant i anomenant-la “guitarra espanyola”. 

Ara resulta que és un instrument musical   presentat arreu del món com a guitarra espanyola,  segons aquest estudiós de Flandes, en realitat seria d’origen català. Una altra cosa que s’han apropiat els espanyols que s’identifiquen amb la llengua castellana!

Penso també que si els espanyols que van anar a sotmetre els flamencs de Flandes amb Los Tercios de Flandes haguessin guanyat la batalla i els haguessin fet súbdits espanyols ens trobaríem a les enciclopèdies espanyoles que Hergé, el creador del Tintín, també seria espanyol. I, si Argentina no s'hagués independitzat d'España, Jorge Luis Borges, seria considerat un escriptor espanyol i el tango seria un ball español. I si Mèxic no s'hagués independitzat d'España Cantinflas seria considerat español.

Les identificacions polítiques no sempre coincideixen amb les identitats genuïnes naturals (vernacles). En nom d'España s'han adulterat moltes identitats genuïnes naturals o vernacles. Aquest adulteració comporta una classe de Maldad.

Vivim dins una gran closca mental feta a base de falsificacions, tergiversacions, mentides i adulteracions. 

Les adulteracions són moltes i de diversa índole. La Realitat ha estat alterada de forma malèvola.  I, què es pot fer? Fer ús de la Raó 

De què serveix aquesta actitud  de fer ús de la Raó quan els malèfics fan ús de la Força?  I, un cop aconseguida la Victòria amb l’ús de la Força, constitueixen un marc legal lleis injustes i malèvoles que imposen als dominats? 

I no solsament s'apropien de un instrument com és la guitarra, també de les cançons. Una de les cançons de guitarra que més m’agraden i que forma part de la meva selecció personal és una que es coneix amb el nom castellà de “Romance Anónimo” . En algunes gravacions que he trobar a internet, en concret al YouTube , fins i tot el presenten com a “Spanish Romance” 

Moltes vegades, quan una cosa es presenta com a “anònima” en la cultura espanyola de llengua castellana és per amagar que el seu autor va ser català . 

Aquesta composició musical era catalana? 

A mi em sembla que encaixa amb les característiques de la tradició musical catalana. I, si a més, resulta que la guitarra és un instrument musical d’origen català, doncs la resposta és, sí. 

És, probablement, la cançó per a guitarra més interpretada de tota la història de la música, i per guitarristes de totes les èpoques i de tots els països el món. Potser hauríem d'anomenar-la "La Romança Anònima Catalana". 

Escoltem-la   Romanço Anònim 

Trobem informació a diversos llocs i diverses enciclopèdies 

Informació a Viquipèdia  Guitarra 

A mitjans del segle XIV apareix esmentada a la cort del Príncep Joan d'Aragó, nascut a Perpinyà el 1350. Als segles XV i XVI la guitarra fou molt difosa a l'àmbit català, bé que a la fi fou substituïda per la viola de mà i restà limitada al repertori popular.

 No diuen, però, que la guitarra és un instrument originari català; potser seria més correcte dir relacionat amb els regnes de la Corona d'Aragó i les seves arrels amb Occitània i el món dels trobadors.

L'espanyolisme castellanista ho amaga o tergiversa; unes vegades per esborrar la identitat catalana, altres vegades per apropiar-s'ho i donar a creure a l'opinió que són fruit de la cultura de llengua castellana ( "espanyola" en diuen ells) quan en realitat són fruit de la cultura de llengua catalana. I, cal entendre la catalanitat,  dins el marc  referencial cultural dels regnes de la Corona d'Aragó i les seves arrels occitanes relacionades amb la noble dinastia dels bel·lònides.

 

Jordi Salat

Escrit fet l'any 2011, fa 10 anys. Revisat i ampliat el 2021

Llibre DOTZE

BookTràiler Llibre DOTZE

Apèndix:

En el mateix sentit podria parlar del català Antoni Soler, presentat a les  com a "el español" Antonio Soler. Un olotí monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat,  compositor excepcional d'obres per a  guitarra.

 Sonata en Sol Major del monjo català  Antoni Soler

Interpretació a piano

Sonata Nº 84 en Re Major del monjo català Antoni Soler

Al youtube no he trobat cap guitarrista que l'interpreti. Això també és significatiu. 

Segons un amic meu, que és psicòleg, això és degut a que entre els catalans no es valoren els artistes propis, per desconeixement, per enveja o per autoodi, en aquest cas,  a vegades, degut al complex d'inferioritat que, en part ,és degut a la propaganda del poder que domina Catalunya i els diversos regnes de la Corona d'Aragó i  que ha engendrat una  mentalitat subordinada, dins un  marc referencial que falseja la veritable Realitat i fa creure allò que no és de Veritat i ho imposa amb lleis qiue no són de la Justícia, sinó de la Conveniència del dominador adulterista.

També és significatiu que artistes considerats espanyols l'interpretin i se l'hagin fet seu...

Afortunadament, hi ha, i n'hi ha molts, catalans que que no s'han deixat acomplexar i són fidels a la cultura catalana:

Tinc un disc de música de guitarra del monjo Antoni Soler que he escoltat moltes vegades al llarg de la meva vida. És un dels meus músics preferits.

També, vull afegir-hi, que quan vaig estudiar guitarra, tocava la cançó Llàgrima del valencià Francesc Tàrrega, un altre músic de guitarra que està entre els meus preferits.

Capritx àrab de Francesc Tàrrega

The Best of Tàrrega

  

Avui tot cercant a google he trobat aquest disc que desconeixia. No és interpretat amb guitarra és interpretat amb piano.

Disc de música del Pare Antoni Soler

XII Sonates del Pare Antoni Soler (Solfa Recordings)

La pianista barcelonina Sira Hernández, gran improvisadora i coneixedora d’autors com Mompou i Scarlatti, il·lumina dotze sonates del Pare Antoni Soler, transcrites pel musicòleg Joaquim Nin i Castellanos. Un gran treball per conèixer un compositor del Barroc tardà i el primer Classicisme.

La Catalanitat adulterada: La descatalanització de la llengua catalana

La descatalanització de la llengua catalana

Adulteració lingüística i dominació política forasterista colonial 

Topònims i concepte de llengua: vernacla o no-vernacla 

Tots els mots de topònims tenen alguna relació amb l'orografia del lloc. Només cal veure el castell de "Penyíscola" per a veure que està damunt d'un "penyal". 

Així doncs: Per què dir-li "Peníscola" derivat de “penis” o "península" i no "Penyíscola" derivat de “penyal” quan tots sabem que la forma orogràfica d’aquest lloc és un penyal de terra que s’endinsa en el mar i per altra banda aixì el defineix el seu referent més antic :"municipi situat en un penyal"? 

Hem d'acceptar el criteri establert oficialment o hem de reivindicar el criteri orogràfic que és troba a l'origen dels mots que identifiquen els topònims? 

 A mi em sembla que s'hauria d'escriure "Penyíscola" derivat de "penyal" que és l'origen del mot donat que els topònim sempre tenen relació amb l’orografia o geografia del lloc. 

 He llegit les argumentacions donades per a justificar el nom de "Peníscola" però no les trobo convincents perquè no són orogràfiques. Ho justifiquen en un escrit medieval que hi posava "Peníscola"en detriment d’allò que és lògic: acceptar que “penyal” és la paraula mare de la que se’n deriven altres com “penyíscol”, “penyíscola”, “penya segat”...etc. 

O, a vegades, en molts topònims, pel fet d'haver trobat un document notarial sense preguntar-se si aquell notari era  un funcionari  espanyol de llengua castellana i també podria ser que fos un subjecte que està al servei de l'imperialisme espanyol amb instruccions de descatalanitzar la llengua catalana, la llengua dels conquerits per a imposar la llengua dels conqueridors i matar així la llengua del Genius Loci, comfeien els imperialistes de Roma i tots els imperialismes.

Allò que val per donar el veritable sentit als topònims, en la immensa majoria de casos, és la seva relació amb l'orografia. 

M’he trobat amb filòlegs que defensen les posicions oficialistes, que no respecten el criteri orogràfic, tan aferrissadament, que fins i tot m’han fet pensar que hi hagués un altre motiu amagat que no es vol donat a conèixer; potser per a tergiversar paraules que ens poden fer entreveure uns lligams culturals més profunds que la romanització i que es volen amagar. Uns lligams amb una concepció cultural zodiacalista, que vol dir que té lligams identitaris amb les mitologies astrològiques i paganes.

Algunes vegades, perquè contradiuen els dogmes de fe de l'església catòlica vaticanista. 

 Tal n’és el cas de la cultura ibera que és la cultura genuïna dels Països de la Corona d'Aragó, i no la de tota la península celtibèrica com es vol fer creure des de determinats poders centralistes i “castellano- espanyolistes”. 

 

Molts lingüistes catòlics oficialistes prefereixen embrancar el català amb la llengua llatina. Altres estudiosos ens diuen que el català no ve del llatí. 

Quan van venir els romans a Catalunya (Països de la Corona d'Aragó) aquí ja es parlava el que després s'ha conegut com a català. 

Sóc d’una generació catalana, la dels anys 60, que no va poder estudiar el català a l’escola perquè una dictadura espanyolista ho tenia prohibit. 

Volia que tothom als Països de la Corona d'Aragó, parlés exclusivament en castellà. A més de prohibir la llengua catalana, també s’ha tingut cura de descatalanitzar-la incorporant i acceptant com a normals mots que no eren genuïns. I, també se li han tallat les arrels que la relacionaven amb la llengua d'oc, o llengua d'Occitània. Un poder espanyolista ha aplicat la norma del "divideix i dominaràs ( Divide et impera) i ha esmicolat la llengua catalana de forma que l'ha desvinculat de l'occità,  i li ha donat noms diferents: català, valencià, mallorquí, ...I, el més greu és que hi ha gent que s'ha deixat  portar per aquest engany adulteriste desvirtuador de la Realitat Natural.

Molts mots genuïnament catalans han estat castellanitzats i posats al diccionari català com a catalans i presentats com a "normals".

Per exemple “mescla” derivat del castellà “mezcla” enlloc del genuí “barreja”. 

Per a justificar-ho se’ns ha dit que venia del llatí. Amb aquest pretext s’han posat moltes castellanades dins de la llengua catalana.

Per altra banda la fonètica barcelonina que jo anomeno cataloní ha trencat molts lligams etimològics que han  desvirtuat el significat original dels mots i la seva relació amb un marc referencial que té una Imago Creator: una concepció de lo que és el món creat amb una Idea original. 

Per altra banda, la mateixa definició de llengua  comporta una desvirtuació  o desoriginització (la treu del seu marc original) i una adulteració que la situa fora del seu marc referencial natural, quan l'anomena llengua minoritzada o minoritària que és un  definició quantitativa  i no l'anomena llengua vernacla, natural o autòctona que és la definició qualitativa  que la vincula amb el seu territori. Els territoris tenen llengua pròpia. La llengua catalana  té el seu propi territori i n'és la seva llengua vernacla - natural o autòctona-. 

Cal diferenciar llengües vernacles (naturals, pròpies, territorials, autòctones) de llengües imperials o colonials (forasteristes, alienes, alienants).

Cal recordar que els cristians, els autèntics, celebren el Dia de les llengües vernacles el  Dia de Pentecostés i les identifiquen amb un do de llengües relacionat amb l'Esperit Sant. Aquesta ensenyança cristiana ha estat adulterada, entre d'altres,  també per un poder imperialista espanyol que es mostra hostil amb les llengües vernacles diferentes de la llengua castellana a la que anomena lengua española.

i vol fer creure que es la lengua de todos.

Sobreposen el subjecte i concepte polític al subjecte i concepte natural. Tallen l'arrel o vincle vernacle-o autòcton i natural-  amb els orígens que hauria de ser el factor identitari de totes les persones de les diverses ètnies que estan com a habitants d'un territori i volen ser part de la comunitat natural vernacla parlant la seva llengua pròpia natural del lloc.

Pels fets els reconeixereu: observeu les llengües vernacles i trobareu artistes, científics, poetes...

I, arquitectes com Gaudí, considerat l'arquitecte de Déu, que parlava català i va pensar o concebre la seva obra en aquesta llengua, el qual va ser tancat a la presó a Barcelona,  per negar-se a parlar espanyol a un policia español.

Les llengües vernacles són llengües de creació. Les llengües  parlades fora del seu territori o lloc natural, les llengües no-vernacles, també?

Un mal poder ha posat la qüestió lingüística en un marc referencial pervers i  uns acadèmics estúpids -o estulticis o estulticiats- com diria Erasme de Rotterdam (Elogi de la Estultícia, llibre traduït  com  a Elogi de la Follia),  o  comprats pel poder imperialista alienador, per la por o pels diners i prevendas,  volen fer creure al poble que això és normal i modern, ja que a vegades o presenten com a evolució natural de la llengua o altres arguments sense raonabilitat.

S'està descatalanitzant la catalanitat? Jo crec que sí.

Un poble sense identitat o amb identitat adulterada, no és poble, és masa, és un poble dominat.

La Catalanitat adulterada: El Cataloní

Jordi Salat

La Catalunya adulterada Els noms dels carrers de Barcelona i del “Palau del Saber Antic”

Diàleg amb Heliona (4/4)

Senyals Identitaris: 

Els noms dels carrers de Barcelona i del “Palau del Saber Antic”

Davant del marc referencial de les quatre columnes que hi ha a la muntanya de Montjuïc de Barcelona s'hi ha fet la celebració del Cap d’any 2015. Ho han vist milions de persones per la televisió. Hi ha quelcom però que, malgrat haver-se vist, no s’ha posat de manifest. Resta amagat, adulterat, en el subconscient. 

Quin és el significat de les quatre columnes? Quina és la concepció cultural que representen? Quina és aquesta concepció cultural de la qual la catalanitat en forma part i n'és consubstancial?

Les quatre columnes tenen una concepció hel·lenística i fan referència a  la Tetraktis de Pitàgores? Fan referència a les quatre lletres del nom de Déu i estan relacionades amb una determinada concepció zodiacalística de la càbala?  Fan referència als quatre elements de la Creació: Aire, Aigua, Terra i Foc?

 

Al meu entendre, tenen una interpretació zodiacalista, representen els quatre elements de la naturalesa i tot el que he preguntat, té una interpretació segons la qual  tot està interrelacionat. Així és com jo ho interpreto. 

Mentre faig aquest  escric veig les celebracions de les campanades del Cap d’Any d’aquest 2015  a Barcelona, que donen per televisió  en el marc de Montjuïc on es troben les quatre columnes. 

A la retransmissió del cap d'any que fan per la Televisió de Catalunya (TV3) no hi vaig un rellotge però No hi veig el rellotge català que marca els quarts. 

Les columnes restituïdes, al meu entendre, però,  de forma incompleta i adulterada.  

Falten les victòries alades al capdamunt de les columnes i els nou rajos – cinc grocs i quatre vermells- projectant  amb raigs làser la senyera  - símbols identitari català, de la Corona d’Aragó amb significat universal - cap a dalt del cel.

Després del temps de destrucció que va patir Barcelona i Catalunya durant la darrera guerra, em pregunto si darrera d’aquella guerra hi podem trobar alguna relació amb l’actual guerra de Síria. A mi em sembla que la restitució que s’està fent, en aquest temps de democràcia controlada per un poder fàctic que manté la creença en una gran mentida mental, de forma adulterada i intencionadament. 

S'han restituït de forma tendenciosa amb la intenció de tapar el moviment que volia restituir-les de forma genuïna tal com volia Josep Puig Cadafalch el seu projecte arquitectònic per la muntanya de Montjuic de Barcelona?   Crec que si. Qui ho ha fet? Per quin motiu ho ha fet? Què ens han volgut amagar? Crec que ens han volgut tapar una concepció cultural catalanista que participa d'una concepció cultural universal la qual està relacionada amb el cristianisme hel·lenista i amb l'art romànic. A aquest poder el relaciono amb el catolicisme niceanià. El que va sorgir del Concili de Nicea. Relaciono aquests catolicisme niceanià amb  l'espanyolisme castellanista.

Des de fa anys que ens diuen que tenim règim democràtic, observo que no es restitueix la catalanitat amb el seu sentit genuí. Es posen coses en català. Però, no és el mateix "en" català que "català".

Un exemple el tenim amb els noms dels carrers, com és el cas de  Avenida de Aragón  que es va posar en castellà quan manava el règim espanyolista castellanitzador, i ara s’ha posat en català “Avinguda d’Aragó”. El seu nom havia de ser “Avinguda de la Corona d’Aragó” Un concepte geogràfic “Aragó” ha substituït un concepte polític “Corona d’Aragó” 

I això s’ha fet amb tots els carrers de l’Eixample que originalment  havien de ser relacionats amb la Corona d’Aragó: 

Regne de València i es diu València

Regne de Sicília i es diu Sicília

Regne de Provença i es diu Provença

Regne de Nàpols i es diu Nàpols

Regne de Mallorca i es diu Mallorca

Regne de Sardenya i es diu Sardenya

Regne de Còrsega i es diu Còrsega

El carrer “Casp” que avui fa referència a un referent geogràfic, la ciutat aragonesa de Casp, s’havia de dir “Compromís de Casp” un referent polític que fa referència a la successió  Marti l’Humà, rei català d’un estat sobirà, la Corona d’Aragó,  per un Trastàmara relacionat amb Castilla,  Ferran d’Antequera, ha estat censurat; despolititzat. 

S’ha esborrat un referent històric. Tants anys que porten de democràcia – em pregunto- com és que  a Barcelona, la capital de Catalunya, no s’han ficat els noms  de l’urbanisme tal com han de ser-hi? No ho ha reivindicat cap partit polític? No ho ha reivindicat Òmnium Cultural? 

Podríem parlar també del nom de la patrona de Barcelona que avui es coneguda com a “Sant a Eulàlia” i no es restitueix el seu nom original que segons consta en el vitrall de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, era el de “Santa Eulària”. Dos noms amb significat diferents. El nom Eulària, desglossat “Eu- l’Ària” comporta una relació amb els cristians “arrians”, voldria dir “la bona arriana” i això ens porta a un cristianisme- l’albigès i càtar - i la lluita entre cristians arrians i catòlic niceanians sorgida en el Concili de Nicea.

Ells van fer l’església d’Amor, en oposició a l’església de Roma. El nom Amor es llegeix Roma llegit del revés.

Vitrall de Santa “Eulària” Santa Maria del Mar (Barcelona)

Baixada de Santa Eulàlia barri gòtic de Barcelona. A la placa de ceràmica sota la imatge es pot llegir un poema de Jacint Verdaguer on l’anomena “Santa Eulària” i no pas Santa Eulàlia”

Arquitectura i urbanisme són com un llibre de pedra, nous dòlmens i megàlits,  i tenen un significat, que ens senyala un camí envers la transcendència, que dóna sentit a la Vida, i un espai on viure el present. 

I, en el present, conflueixen els meus records del passat i anhels de futur en un sol temps, en una mentalitat amb arrels originals, les úniques arrels que ens podem fer créixer perquè són les que porten l’alè o saba de la Vida i per tant fan pensar. I, aquestes càbales que em faig, em pregunto: a qui li poden interessar?

Em ve a la meva memòria, el record de l’una obra de teatre de  Maria Aurèlia Capmany que es diu “L’Ombra de l’Escorpí”. Zodiacalment, Catalunya sembla ser que és Escorpí. Els escorpins, quan es veuen davant una situació d’adversitat dificultosa o de perill, s’autodestrueixen clavant-se el  seu fibló amb el seu propi verí. Estem fent això els catalans?

Escolto una entrevista a una persona de la CUP i sento que es defineix com a “ català, ateu, de l’esquerra independentista”. Recordo que així es va definir també una de les persones que va censurar-me, a mi i va esborrar de la història el meu protagonisme i tasca en favor de la restitució autènticament fidel i significativa de les quatre columnes de Montjuïc, amb les victòries alades, la senyera projectada cap el cel; i la meva lluita per  canviar el nom del MNAC per posar-li el nom que volia l’arquitecte constructor del projecte original, Josep Puig Cadafalch,  que havia de ser  “Palau de Saber Antic”. I,  sobre aquest “Saber Antic”,  i la seva cúpula que havia de tenir figuratives mitologies hel·lèniques.

No era això, companys, no era això......

A vegades, Heliona, penso que el diàleg amb tu, només serveix per seguir caminant pel Camí Interior. Cap al futur, l’origen sempre present. Avui, ho deixo escrit, segueixo caminant, sense companys de viatge, solitàriament. Sempre carregant l'esperança. L'esperança que es faci realitat allò que era, és i ha de ser.

Jordi Salat

2015

Nota: 

Això ho vaig escriure l'any 2015, avui que ho rellegeixo i reviso, som  al mes de Febrer de l'any 2024

La Catalunya adulterada: l'urbanisme de Barcelona

J.- L’Ajuntament de Barcelona ja ha decidit, i per tant ha aprovat, segons llegeixo literalment a la premsa barcelonina, “el projecte urbanístic per la “Plaça de les Glòries”.

E.-  Qui ho ha decidit?

J.- Ho ha decidit un jurat integrat per 14 persones.

E.- No ho ha decidit el poble català? Els habitants naturals de Barcelona?

J.- “El jurat del concurs – diu la notícia de la premsa -, format per 14 membres, va emetre el veredicte per unanimitat. En la resolució van destacar com  apunts forts de la proposta guanyadora l’aposta per reintroduir la naturalesa a la ciutat” 

E.-Per quin motiu li diuen “Plaça de les Glòries” si el seu nom és “Plaça de les Glòries Catalanes”? Per què treuen “catalanes” del seu nom? La catalanitat, a Barcelona, és naturalitat. Per quin motiu ometen aquesta identificació i deixen només com “les Glòries”, expressió indefinida, o sigui, sense definició identitària?

J.-La indefinició és una estratègica i subtil forma de desidentificació. La notícia continua dient que “s’aposta per un gran parc amb mirador i zones verdes amb molts arbres”. La naturalitat està en les qüestions físiques o materials.

E.- La catalanitat és una qüestió  de "genuïnitat" identitària. 

J.- La notícia no diu res del plafons de ceràmica que hi havia ficats al voltant de la plaça, els quals, feien referència a qüestions identitàries catalanes, relacionades amb significatius moments i fets de la Història de Catalunya. D’aquí el seu nom “Plaça de les Glòries Catalanes”. Hi he anat a veure les obres que s’hi ha començat a fer.  A una pancarta que anuncia les obres, hi llegeixo el mot “desconstrucció”. He pogut comprovar que alguns d’aquest plafons ja estan fets miques, enderrocats.

E.- Desconstrucció i indefinició comportarà descatalanització? Esborrar els referents és esborrar la identitat?

J.- Crec que si. La notícia del projecte aprovat no diu res que faci referència als plafons històrics amb contingut identitari català.

E.- En el treu llibre “Vernaclística” ja vas posar de manifest alguns  aspectes identitaris relacionats amb l’urbanisme de Barcelona, oi?

J.- Sí; vaig fer esment de noms de carrer que han estat adulterats per a substituir la seva identificació i alterar-la tendenciosament. Per exemple, els noms dels carrers de l’Eixample de Barcelona i rodalies. Que és el lloc on es troba la Plaça de les Glòries Catalanes, al final de la Gran Via de les Corts Catalanes. El seu nom originalment previst havia de tenir identificació política relacionada amb la Corona d’Aragó, un reialme d’Estats confederats al voltant de la bandera del Comte de Barcelona,  en el qual, la llengua oficial era la llengua catalana. Aquells noms van ser subtilment adulterats per a donar-los un significat diferent, un significat geogràfic i no pas polític.

L’avinguda d’Aragó, havia de ser Avinguda de la Corona d’Aragó.

El carrer Mallorca, havia de ser carrer del Regne de Mallorca.

El carrer València, havia de ser carrer del Regne de València.

El carrer Lleida, havia de ser carrer del Regne de Lleida.

El carrer Sicília havia de ser carrer del Regne de Sicília.

El carrer Nàpols, havia de ser carrer del Regne de Nàpols.

El carrer Bruch, havia de ser carrer del Timbaler del Bruch.

El carrer Provença, havia de ser carrer del Regne de Provença.

El carrer Casp, havia de ser carrer del Compromís de Casp.

El carrer Llull, havia de ser carrer de Ramon Llull.

La plaça de Tetuan, havia de ser plaça de la Batalla de Tetuan.

El carrer Trafalgar, havia de ser carrer d ela Batalla de Trafalgar.
El carrer Navas, havia de ser carrer de la Batalla de les Navas de Tolosa
El Passeig de Sant Joan, hauria de ser passeig de Sant  Joan Baptista
Els referents polítics han quedat substituïts subtilment  per referents geogràfics, i per tant, adulterats, buidats de referents polític.

Podríem parlar també del fet que el monument a Pau Claris, actualment sense placa explicativa de la  victoriosa Batalla de Montjuic (1641). Aquest monument, actualment arraconat a un cantó del  l’Arc del Triomf, i sense informació identificadora del gloriós fet històric, havia de ser ficat a sota l’Arc del Triomf.

E.- En el teu llibre “Les quatre columnes catalanes” també vas posar de manifest altres enderrocs,  manipulacions i adulteracions. Fins i tot restitucions adúlteres, oi?

J.- Sí, i per exposar aquestes coses, a mi, també se m’ha censurat, silenciat i esborrat. La setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula La gran estafa americana,  de David O. Russell. Em va fer reflexionar  sobre el fenomen de l’engany. Els qui enganyen i els qui es deixen enganyar sota els efectes d’una necessitat o prejudici sense la  influència de l’amor a la Veritat. Entre reflexió i reflexió, em venia a la ment una ensenyança cristiana que vaig rebre en la meva infantesa: Només la Veritat us farà lliures. És per aquest motiu que em dolen les adulteracions. La llibertat és quelcom més que la independència. Independència vol dir no-dependència. Llibertat vol dir identificació amb una identitat que es defineix en funció d’uns principis, d’uns valors i d’un coneixement de la Realitat i el misteri metafísic i místic de la Transcendència.   A vegades em fa l'efecte que s'ha perdut el sentit de la Vida. La "Plaça de les Glòries Catalanes" de Barcelona, en el futur, ha de continuar sent la Plaça de les Glòries Catalanes; no ha de ser una "Plaça de les Glòries" indefinida, sense cap identificació nacional catalana.  Serà així, o no serà?  
Es restituiran  les identificacions catalanes a la resta de carrers i avingudes de Barcelona actualment indefinits, entre aquests, els  de l'Ei8xample de Cerdà esmentats en aquest escrit?

La Catalunya adulterada: Sant Martí del Canigó: Adulteració de la identificació catalana

Adulteració de la identificació catalana:

 Monestir de Sant Martí del Canigó

Durant les vacances he visitat el monestir català, anexionat a la França de llengua d’oïl, de Sant Marti del Canigó. La guia turística, una monja francesa que només parlava la llengua d’oïl, o sigui, francès, va dir que era "romànic meridional". No va dir res de romànic català. Vaig pensar: fa com els espanyols que parlen de la llengua catalana de la Franja ( "anexionada" a l’España de llengua castellana?), dient-li "aragonès oriental" enlloc de català, però, en versió francesa.

 Ens va ensenyar la tomba de un tal "Guifré II " però no va dir que era català; tenia els 4 pals vermells sobre fons groc pintats al capçal de la tomba, però no va dir que era la bandera catalana ni res del casal de Barcelona. A l'església hi havia les relíquies de Sant Galderic, però,li va dir "Gauderique" i no va dir que era el patró original dels pagesos catalans. Ni res de que haguessin estat al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona.

 Per cert,  a la majoria de pobles de Catalunya hi ha una estàtua de Sant Isidre a les esglésies i els catalans ignoren que fou aquest sant madrileny – San Isidro- els que es va fer servir per a substituir el català Sant Galderic en un acte mesquí  de descatalanització del santoral pròpiament català). Em pregunto: Quan serà restituït? Hem d’esperar a ser independents de Madrid i la seva Espanya castellanista o podem fer-ho abans? Què hi diu l’església catòlica catalana? Els ateus diuen que tant se val; jo penso que es molt greu per una nació els fet de  deixar-se substituir els referents identitaris.

La noia, que feia de guia turística, era monja catòlica de França, malgrat que els cristians diuen i celebren la Pentacosta perquè l'Esperit Sant els infon el do de llengües i parlen amb la llengua de cada lloc, malgrat ser en terra culturalment catalana, El Rosselló i El Conflent, la monja francesa que feia de guia turística, només parlava en llengua d'oil, el francès, o sigui, feia de guia turística a la francesa. 

A costat de Sant Martí del Canigó,  que es troba al voltant de l'àrea geogràfica de Prada de Conflent, on es fa cada any la Universitat Catalana d'Estiu,  hi trobem també  el municipi de"Vinçà". Hi ha una argumentació històrica que diu que els avantpassats  del genial Leonardo da Vinci, o fins i tot ell mateix, eren originaris de Vinçà i que "Vinci" es la italianització o llatinització d'aquest  esmentat nom català de  “Vinçà”.

A sota del monestir de Sant Martí del Canigó, s’hi troba el municipi de “Castell” actualment anomenat en francès  “Castel” amb “l” ja que els francesos de llengua d’oil no saben pronunciar la “ll” a final de paraula. Curiosament, penso,  els espanyols de llengua castellana no saben pronunciar  la “m” a final de paraula. Això, al meu entendre,  ha desvirtuat mols cognoms i topònims  propis de la llengua catalana i de Catalunya. A més, també ha estat la causa, al meu entendre, de que el nom “Colom” es quedés en “Colón” adulterant la història del descobridor d’Amèrica que al meu entendre va ser el català Cristòfor Colom. La monja que ens feia de guia  en francès i a la francesa, ens va mostrar un capitell del claustre en el qual es veia un “colom” i ens va dir que era , l’escut heràldic d’una família  noble que  es deia “Colombe” i que havia promogut la construcció del monestir. El nom de “Colombe” es un nom francès i resulta que quan es va construir el monestir de Sant Martí del Canigó,  pels voltants del segle X, en aquestes terres no s’hi parlava llengua d’oïl o com ara es diu, francès; s’hi parlava català. Per tant si hi hagué un noble no es podia dir “Colombe”, en tot cas, es deuria dir “Colom”

Segons llegeixo a l’enciclopèdia, el monestir es va construir  cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya i Conflent, nét de Guifré el Pelós.

 A mi em va semblar que donades les característiques del capitell, tal com es pot veure a la fotografia, no correspon a un escut heràldic sinó que fa referència al “colom de la pau” ja que porta una branca d’olivera a la boca tal com explica el relat bíblic que parla del diluvi i l’Arca de Noé.

 Davant d’aquest, n’hi ha un altre que fa referència a  un altre relat bíblic; el de la dansa de Salomé amb els set vels. Aquesta dansa té un significat esotèric o hermètic relacionat amb el nombre set,  sobre el qual no va explicar res. Ramon Llull explica el motiu pel qual va dividir el seu “Llibre de l’Orde de Cavalleria” en set parts. El nombre set, també té un sentit hermètic relacionat amb la tradició que explica que va ser set els trobadors- i Ramon Llull, n’era-, que es van reunir davant la verge negra, Nostra Dona la Daurada, a Tolosa de Llenguadoc, per a  constituir els Jocs Florals dels mestres en Gai Saber, mestres del llenguatge literari amb sentit hermètic, al·legòric, de doble sentit o que té un substrat.

La interpretació que es fa dels símbols hermètics en llengua francesa, o llengua d’oïl, una llengua no-vernacla a les terres catalanes, al demostrar no percebre aquest sentit al·legòric en el llenguatge, em fa pensar en la importància essencial  que té el fet de parlar amb la llengua original o vernacla de cada lloc, la qual, sí la percep i exercita, per a poder tenir una interpretació fidedigna i total de la realitat, així com del seu sentit hermètic, ocult o subjacent.

Aquesta facultat de les llengües originals o vernacles, és tant important, que els poders de la propaganda imperialista anti-vernacla, ha adulterat el seu significat; i,  han posat la seva definició adúltera en el diccionari i volen fer creure que  “la llengua vernacla és la llengua dels esclaus de Roma” en lloc de dir que és “la llengua del pensament original” o immaculat; la del “geni de cada lloc”. Això ha fet que molts autoctonistes, enganyats, han rebutjar identificar la llengua  original o vernacla, que és el vehicle de la seva llibertat, coneixement autèntic i reeximent personal. Confio en que aquest escrit els faci  reflexionar i sortir del l’engany en el els han fet creure els adulteradors de la identificació  catalana i de la catalanitat.  La identificació de la realitat, i també del monestir de Sant Martí del Canigó, ha de ser feta amb criteri original o vernacle.  O sigui, en aquest cas, ha de ser una identificació catalana i no pas a la francesa.

Convido als lectors d’aquest escrit a escoltar la composició musical feta per Pau Casals (1876-1973) titulada “SantMartí del Canigó”

Cap músic de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap composició musical al Canigó.

I, recomano una visita  l’enllaç  de Jacint Verdaguer amb el poema dedicat al ”Canigó” 

Cap poeta de llengua d’oïl o francesa li ha dedicat cap poema al Canigó. El Canigó inspira en llengua catalana, en llengua vernacla,  en llengua original. Cal retornar al orígens. Qui perd els orígens perd la identitat; i, per tant,  perd el ser.  

Jordi Salat 

josalort@hotmail.com

http://vernaclistes.blogspot.com/