diumenge, 23 d’agost de 2020

Gregori i el colom

 

Gregori  i el colom

la pesta, l’arcàngel  i  l'égregor del cant gregorià 

 les llengües vernacles i les llengües colonials (1)



 

Gregori

Gregori va néixer a Roma, l’any 540, era fill del senador Gordià i de  Santa Sílvia. Nomenat  prefecte de Roma, important càrrec dins la jerarquia del poder romà[1] als 25 anys, va deixar el seu càrrec i distribuí la seva riquesa entre els pobres i va fer-se monjo benedictí.

L’any 590 fou escollit Papa de Roma i va promoure reformes relacionades amb un retorn als conceptes originals del cristianisme recuperant el caràcter espiritualista en detriment del caràcter autoritarista de la jerarquia dels bisbes, el clero dogmàtic i les seves creences no raonables en general.

Va sistematitzar els rituals i els cants sagrats instituint el cant que porta el seu nom el cant gregorià.

Va confirmar l'autoritat civil del Papa, consolidant-ne el poder temporal a partir de les terres administrades per l'Església, l'anomenat Patrimoni de Sant Pere.

Establí relacions diplomàtiques amb diversos estats europeus: va aconseguir que el rei visigot Recared del  Regne de de Toledo que estava relacionat amb el Regne de Tolosa de Llenguadoc a (Occitània).[2] [3] [4]es convertís del cristianisme arrià al cristianisme catòlic. 

Aquesta conversió, penso jo, no va ser perquè Recared canviés la fe arriana per la fe catòlica, sinó perquè amb les reformes del Papa Gregori, l’Església Catòlica de Roma va recuperar les essències del cristianisme original i el seu espiritualisme. Això ho explicaré més endavant quan parli de la llegenda del colom del Papa Gregori, símbol del cristianisme espiritualista o de l’Esperit Sant i el do de llengües, el concepte Déu com a Pare Celestial propi del Nou Testament i també del pensament de Sant Pau,  i diferent del jahvehisme de l’Antic Testament que considera Déu a Jahveh.

 

Es definia com a Servus servorum Dei (Servent dels servents de Déu). Morí a Roma el 12 de març de l’any 604

 

Una llegenda apòcrifa[5]  que alguns historiadors consideren està  basada en el mite d’Èdip,[6]  ens parla d’un infant nascut d’un home i una dona que eren germans bessons i que per tant, en engendrar-lo, havien comès incest.

La mare, quan va néixer, el ficà en un cistell i el deixà a la platja perquè el mar se l'endugués, però fou trobat per un pescador que el crià com a fill seu.

Als sis anys, entrà en un convent, però en marxà per fer vida militar. Amb el temps, passà per molts llocs i arribà al lloc on havia nascut i s'hi casà amb la reina, vídua, que era, sense que ningú ho sabés, la seva mare.

Quan van descobrir el nou incest, Gregori marxà i féu penitència durant disset anys, fins que fou elegit papa.

La llegenda ha inspirat la novel·la Der Erwählte (L'elegit) de Thomas Mann

 

L’ epidèmia de Pesta a Roma

Quan  Gregori accedí al papat, una greu epidèmia de pesta assolava Roma. Gregori va fer fer processons a  Santa Maria la Major[7] per demanar la fi de la plaga, però la reunió de gent n'incrementà els contagis.



Quan, finalment, la pesta s’acabà, es diu que la gent va poder veure l’arcàngel Sant Miquel embeinant la seva espasa sobre el mausoleu d'Adrià[8], indicant que s’havia acabat.

A partir de llavors, l'edifici rebé el nom de Castel de Sant’Angelo

("castell del Sant Àngel") i s'hi col·locà una estàtua de l'arcàngel.

 



  Un dia, al Papa Gregori, el colpí veure con eren venuts joves anglosaxons al mercat d'esclaus i els va comprar per convertir-los al  cristianisme; convertits, va fer que tornessin a la seva terra per evangelitzar-la, convertint-los en els pioners de la cristianització de les Illes Britàniques. Els esclaus, de bell aspecte, va fer que Gregori en digués: "No angles, sinó àngels haurien d'ésser anomenats" (Non Angli sed Angeli).

 

La llegenda del colom del Papa Gregori




Una tradició que es troba en manuscrits a partir del segle ix diu que Gregori dictava els seus càntics a un monjo que els copiava; els dos estaven separats per una cortina. Quan dictava, Gregori alternava moments de dictat amb altres de silenci; el monjo, encuriosit, va mirar per veure què feia el papa quan callava i veié que un colom blanc, posat a la seva espatlla, dictava els cants a cau d'orella de Gregori: eren, doncs, cants inspirats per l'Esperit Sant.

 Gregori, l’égregor i  el cant gregorià

Gregori, ja com a Papa Gregori I el Gran, va sistematitzar els rituals i els cants sagrats, instituint el cant gregorià.

El cant gregorià és un tipus de música monòdica, que té ritme lliure, és cantada sobre textos en llatí. és propi de la litúrgia cristiana i que s'origina en l’alta edat mitjana.

La denominació de cant gregorià es deu al fet que aquest tipus de cant és atribuït al Papa Gregori com una evolució del cant ambrosià.[9]  El text era, doncs, la raó de ser del cant gregorià.

 

El cant gregorià s'escriu sobre el  tetragrama és a dir, sobre quatre línies;  no es feia  sobre el pentagrama, cinc línies, com es fa actualment.

El fet que el text del cant gregorià sigui en llatí, podria interpretar-se com a una contradicció respecte  al simbolisme atribuït al colom en la tradició cristiana i en concret a la llegenda de Gregori,  en el sentit de representar el do de llengües i per tant el plurilingüisme en funció de la vernaclitat o autoctonitat de les diverses llengües pròpies de cada lloc o territori. Ens ho expliquen bé tot això les enciclopèdies?

 

Del cant gregorià a mi m’ha interessat des de sempre l’égregor. Égregor és un concepte propi de l’ocultisme o hermetisme que ve a representar una forma de pensament  o ment col·lectiva, una entitat psíquica capaç d’influir benèficament en un grup de persones, en qualsevol àmbit, ja sigui un convent de religiosos, una empresa o a nivell nacional i imperial.

Entenc l’égregor com una idea que atreu i harmonitza les diverses idees particularitats magnèticament esdevenint una entitat global. En certa manera és consciència compartida. Ho relaciono amb el pensament de C. G. Jung. Un égregor és generat per una poderosa corrent de pensament col·lectiu, quan un gran nombre de persones es concentren juntes sobre el mateix ideal. Moltes vegades he pensat que a l’actual moviment sobiranista que es viu a les terres catalanes i de llengua catalana els manca un égregor. L’esperit del grup. Potser per això no acaben de reeixir. Connectats entre sí es vibra amb la mateixa longitud d’ona  amb un voltatge suficient pel ressorgiment de l’esperit de grup o nacional.

De la música gregoriana, el text és important, però l’égregor jo entenc que encara ho és més.

En un proper escrit faré reflexions sobre el simbolisme del colom al llarg de la Història; ara, però,  voldria deixar-ne constància d’una que he fet relacionada amb l’epidèmia :  En el segle VI, epidèmia de pesta a Roma. En el segle XXI, epidèmia Coronavirus de la Covid 19, a la Terra. Han passat més de mil anys...Les qüestions essencials són les mateixes? Jo crec que sí. Ens cal retrobar un llenguatge que ha estat adulterat i ocultat? Jo crec que sí. La llegenda del colom del Papa Gregori, ens parla d’aquest llenguatge amb Substància relacionat amb les llengües vernacles o autòctones que un mal poder vol substituir per llengües colonials sense Substància? Jo crec que sí.

 Jordi Salat

josalort@hotmail.com

 

Continuarà...

Amb reflexions històriques i filosòfiques, i representacions del colom al llarg de la Història com és en les esglésies romàniques del Pirineu,  la llegenda del rei Clovis batejat amb un oli d’una ampolla baixada de  dalt del cel per un colom, el bateig de Crist en el riu Jordà de Leonardo da Vinci on es veu un colom dalt del cel, el colom  darrera de l’Altar Major de la Basílica de Sant Pere del vaticà i  el colom que va enviar Noé després del Diluvi Universal i que va tornar amb una branca d’olivera, tot fent-ne una lectura literal i una lectura hermètica que treurà el vel per deixar veure un hipotètic sentit ocult, si se’n fa una lectura com a llegenda.

Música Gegoriana que he escoltat mentre escrivia aquest escrit

https://www.youtube.com/watch?v=OLsSan9koAU

https://www.youtube.com/watch?v=VSVw4hHZb9o


[3] Regne de Tolosa de Llenguadoc(Occitània) https://ca.wikipedia.org/wiki/Regne_de_Tolosa

[5] Segons  la Història  acceptada i feta creure pels poders dominants, sense fonament històric. En aquest cas s’hauria d’explicar el sentit al·legòric o hermètic. Però, no es fa. No obstant, jo crec que el té. Se li ha de trobar.

[8] Emperador de Roma  Adrià https://ca.wikipedia.org/wiki/Adri%C3%A0

dissabte, 8 d’agost de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

dijous, 6 d’agost de 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània 2

La Bisbal d’Empordà i Occitània

Església, Interior de l’església i concepció lingüística espiritualista

L’interior de l’església parroquial de La Bisbal, l’església de Santa Maria, em va recordar l’església del Santuari d’El Miracle centre religiós del municipi de Riner a prop de Solsona ja que té om una mena de balcons  a la part superior dels costats de la nau. A l’església del  Miracle hi ha un altar lateral amb un interessant i significatiu retaule protagonitzat per l’Esperit Sant.[1] 



La referència a l’Esperit Sant és molt significativa i pròpia de l’art romànic i identifica l’ensenyança cristiana del do de llengües que es celebra per la Pentecosta.

 

Retaule Sant Esperit . Pere Serra. La Seu de Manresa[2]

 

En el cas de l’església de La Bisbal,  la referència a l’Esperit Sant es pot veure en el vitrall de la rosassa que coincideix en la part interior de l’escut amb la bandera occitana que hi ha a la façana.



Els Apòstols autèntics tenien el do de l’Esperit Sant i parlaven i predicaven en la llengua de cada territori on anaven;  la llengua dels cristians espiritualistes és la llengua vernacla, no és la llengua materna. 

Aquest cristianisme espiritualista, que és el del Nou Testament, el de Sant Pau, Sant Joan i Maria, mare de Crist, té en el colom  el referent a l’Esperit Sant. 

El cristianisme d’arrels occitana, relacionada amb els càtars o cristians albigesos,s’identificava amb aquesta tradició, però  no s’identificava amb la tradició de l’Antic Testament  que parla de Jahveh i Moisès, els quals no sabem en quina llengua van  parlar, encara que es creu que va ser només en hebreu, però sabem que no van parlar del do de llengües ni de l’Esperit Sant. 

Quina era la concepció cristiana que tenien els bisbes que predicaven a La Bisbal? Sabem que els bisbes de la Bisbal eren de Girona, i que estaven relacionats amb el rei  templer Jaume I de la Corona d’Aragó el qual era nascut a Montpeller, i per tant, era occità, ja que Montpeller és una ciutat d’Occitània.

Sabem que la concepció cristiana dels templers era la dels cristians espiritualistes, no era la dels jahvehïtes. I sabem que on hi ha templers hi ha verges negres, i em ve al cap el pensament de que probablement  en aquesta església de a La Bisbal  en els orígens deuria haver-hi una verge negra. Els bisbes de La Bisbal eren bisbes de Girona i a la catedral de Girona hi havia una verge negra, Nostra Senyora del Bell Ull.


He cercat informació sobre aquesta església i no he vist cap referència sobre la creu occitana ni al vitrall sobre la Pentecosta.[3]  Hi llegeixo això: La primitiva església de Santa Maria de la Bisbal fou consagrada l'any 904 pel bisbe de Girona i enderrocada el 1701 i posteriorment reconstruïda amb materials de l’anterior. D'estil barroc, és un edifici d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portalada principal data de 1757 i porta l'escut de la Bisbal; el campanar alt i esvelt fou acabat el 1770 i és un dels signes d'identitat de la ciutat.

Donat que el tema  de la creu occitana a sobre la porta d’entrada de l’Església el trobo interessant, cerco l’adreça de  l’Oficina de Turisme  per anar-hi a demanar  informació. Resulta que aquesta oficina està en un castell del qual en desconeixia l’existència. M’hi adreça i pregunto per la creu occitana. Em diuen que és una creu cristiana, la creu del bisbe ja que com el nom del municipi indica era residència de bisbes. Se m’acudeixen diverses preguntes però com ja era l’hora en que tancaven l’oficina vaig deixar-les  per l’endemà en que m’havia proposat visitar el castell.

Castell Palau a La Bisbal d’Empordà

Vaig agafar un fulletó amb informació turística el qual tenia a la portada una foto de la porta d’entrada al castell  amb un escut a sobre on hi posava “Castell Palau”. Castell Palau, de qui – em pregunto-. Qui hi vivia?


Continuarà....

La Bisbal d'Empordà i Occitània 1

La Bisbal d'Empordà 3

Jordi Salat