Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges

dimecres, 3 de setembre del 2025

Vernaclisme: un perill per la unitat d'Espanya. Una via per la independència i el reeximent de Catalunya

 

DIÀLEG AMB  EL CHATGPT

VERNACLISME I ESPANYOLISME: EL VERNACLISME UN PERILL PER  LA UNITAT D’ESPANYA, I, UNA VIA PER LA INDEPENDÈNCIA  DE CATALUNYA  I EL REEXIMENT DE LA CATALANITAT



Li he preguntat al chatGPT:

—Pots explicar-me en un petit escrit el comportament antivernacliste de Franco i si va fer lleis antivernaclistes?

M’ha contestat això:

—Sí, hi ha constància documental i historiogràfica sobre la incomoditat del règim franquista arran del Concili Vaticà II (1962-1965), especialment pel que fa a la Constitució Sacrosanctum Concilium (1963), que permetia l’ús de les llengües vernacles a la litúrgia en lloc del llatí. Això xocava amb la política d’uniformisme lingüístic del franquisme.

Reacció del règim de Franco

·       Incomoditat inicial i resistència: Franco i els sectors més integristes del nacionalcatolicisme espanyol veien la mesura com una amenaça a la “unitat nacional” i a la seva idea d’Espanya com a “una, grande y libre”, amb “el castellà com a llengua única”.

·       Por al catalanisme i al basquisme: temien que el retorn del català, el basc o el gallec a les esglésies esdevingués una plataforma de resistència cultural i política.

·       Control episcopal: el règim pressionava els bisbes afins perquè retardessin l’aplicació de la reforma litúrgica a Espanya. Els bisbats més conservadors, sobretot a Castella, van trigar anys a introduir el vernacle.

·       Contradicció ideològica: el franquisme havia basat part del seu poder en l’aliança amb l’Església; desobeir el Concili era impossible, però aplicar-lo plenament també era un risc polític.

Evolució posterior

·       A partir de 1965, el Vaticà va pressionar per aplicar les reformes. Així, les llengües vernacles van tornar tímidament a la litúrgia catalana i basca, però sempre sota supervisió del règim, que controlava els textos i vigilava sermons.

·       Els sectors més durs del règim ho interpretaren com una “concessió al separatisme”, i alguns informes de Govern Civil recullen preocupacions per la “catalanització de la missa”.

 

El xoc entre el franquisme i el Concili Vaticà II: Antivernaclisme i nacionalcatolicisme espanyolista.

«El franquisme va construir la seva identitat política sobre un espanyolisme castellanista excloent, que vinculava la “unitat nacional” amb la unitat lingüística sota el castellà i amb la “unitat catòlica” sota el règim. Aquesta fusió ideològica és el que coneixem com a nacionalcatolicisme, una aliança entre Estat i Església que legitimava la dictadura. En aquest context, la política franquista va ser radicalment antivernaclística, ja que prohibia o restringia l’ús públic del català, basc i gallec en escoles, mitjans, documents i fins i tot en la litúrgia.

 

Quan el Concili Vaticà II (1962-1965) va aprovar la Constitució Sacrosanctum Concilium (1963), permetent l’ús de les llengües vernacles a la missa en lloc del llatí, el règim va viure-ho com una amenaça. La raó era clara: la litúrgia en català, basc o gallec podia esdevenir un espai de reafirmació cultural que xocava amb el projecte uniformitzador del franquisme.

Reaccions  dels espanyols castellanistes documentades

·       Carta de bisbes espanyols a Pau VI (1964):

«Esta doctrina [sobre la libertad religiosa y la reforma litúrgica] constituye una ruptura inadmisible con la tradición. Rogamos que se retire de la deliberación conciliar»
(Font:
Mare de Déu de Montserrat - Arxiu de documents conciliars)

·       Informe del bisbe castrense Alonso Muñoyerro:

«España frueix de la unidad católica desde el siglo VII, y no podemos permitir que esta reforma, que favorece el uso de dialectos, debilite nuestra esencia nacional»
(Font: Informe episcopal conservat a l’Arxiu Secret Vaticà, citat per historiadors de la Conferència Episcopal Espanyola)

·       Circular de Govern Civil (1965):

«Se vigilará que la introducción del catalán o de otras lenguas en la misa no se convierta en pretexto para manifestaciones separatistas»

(Font: Arxiu Històric Provincial de Barcelona)

Cronologia del conflicte

·       1962: Inici del Concili Vaticà II. Els bisbes espanyols, majoritàriament franquistes, expressen recel davant la proposta de llengües vernacles.

·       1963: Sacrosanctum Concilium aprovada. Reacció immediata dels sectors nacionalcatòlics: informes interns qualifiquen la mesura de “ruptura inadmissible”.

·       1964: Cartes a Pau VI demanant frenar la llibertat religiosa i la litúrgia en llengües nacionals.

·       1965: Pau VI pressiona per aplicar el Concili. El franquisme accepta formalment, però amb vigilància estricta.

·       1966-1969: Primeres misses en català i gallec autoritzades amb censura. El règim controla textos i sermons.

·       1970: La introducció del vernacle en litúrgia és una realitat parcial, tot i els intents de control.

 

OBSERVACIÓ

L’adulteració dels mots en els diccionaris és una arma imperialista, l’han fet servir tots els imperis forasteristes i alienadors del món i sempre, al llarg de tota la Història. Amb aquesta adulteració han aconseguit un marc referencial favorable al seu domini mental dels pobles conquerits. 

Per tornar a ser lliures i reeixir genuïnament s’ha de sortir d’aquest marc referencial adúlter i alienista antivernacliste. No hem d’intentar  fugir-ne buscant mots nous,  sinó reivindicar els mots originals, regenerant, tornant als orígens, al que es coneix com a Genius Loci.

Més informació al  Llibre VERNACLÍSTICA


Jordi Salat

dilluns, 21 d’abril del 2025

Llengua, cultura, política i nació amb criteri vernaclístic

 

Llengua, cultura, política i nació 

amb criteri vernaclístic

El Marc Referencial per la llibertat i sobirania de "les nacions naturals" 

Vindrà un dia que el Pirineu regnarà i la corona serà de la dinastia bel·lònida occitano-catalana-aragonesa


Jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà! (Joan Maragall)



Les llengües i les nacions vernacles, el seu esperit,  la seva identificació, el seu pensament, la seva voluntat, els seus drets nacionals, la seva llibertat i la seva unitat holística que vol dir confederalista o conjunta (l'harmonia holística de les particularitats, que és diferent de la unitat imperialista genocida i alienadora)

A tot el món s’observa un renaixement del nacionalisme vernacle o indigenista que queda escindit entre autoctonistes i forasteristes. A Catalunya entre catalans autòctons i espanyols castellanòfons o castellanistes. A Irlanda, entre irlandesos i britànics o anglòfons. A Ucraïna entre ucraïnesos i soviètics russòfons. A Occitània entre occitans (llengua d’oc) i francesos (llengua d’oil). A Euskal Herria entre euskalduns (llengua euskera) i espanyols (llengua castellana). La llista de nacions genuïnes – naturals o vernaclístiques- podria fer-se molt més llarga. A la premsa he llegit referències a Caledònia, Escòcia, Geòrgia, Llombardia, Galícia, Còrsega, Hawai …

Totes aquestes voluntats democràtiques de caràcter autòcton o genuí  o vernaclístiques estan sotmeses a un marc legal o Constitució  Estat de caràcter imperialista – alienista i depredador- que les condiciona. També a un medi social advers compost per una població trasplantada amb caràcter hostil i adversària, marc legal que comporta una determinada mentalitat i concepció cultural adúltera i antinatural feta a mida i conveniència dels poders dominadors.

Es tracta d’un fenomen internacional. Pel que respecta a les poblacions trasplantades o desterrades amb caràcter alienador i desnaturalitzador em pregunto: quin nom té aquest fenomen de migracions amb caràcter desnaturalitzador o alienador? 

Quines són les conseqüències socials i culturals? És un fenomen característic dels poders imperialistes? És un fenomen que es fa present en els diversos sistemes polítics tant a monarquies com a repúbliques?

Ens hauríem de preguntar: qui vol dominar aquestes nacions políticament amb la cultura i llengües que manifesten originalment com a emanacions genuïnes? D’on surten aquestes emanacions? Hi ha un “poder” que opera a escala terrenal abastant tot el planeta Terra? 

Potser també opera a un nivell còsmic interplanetari? Cal identificar aquest poder malèvol i hostil amb les nacions, llengües i cultures genuïnes. Sense identificar-lo no se’l pot combatre.

Els polítics han de cercar un discurs que no estigui relacionat amb la identitat per obtenir el vot de tots? Quin és el seu discurs? 

Un discurs materialista de classe social i un discurs culturalment indefinit per no entrar en qüestions identitàries? 

No crec que sigui aquest el camí de la pau, l’equitat i l’harmonia humanística. Volen sumar a còpia de negar. Aquesta actitud és una mala política.

 VERNACLISME I  INTEL·LIGÈNCIA  ARTIFICIAL


VIA VERNACLÍSTICA I INDEPENDÈNCIA  I REEXIMENT ESPERIT NACIONAL 


Jordi Salat (Escrit  any 2023)

josalort@hotmail.com

Nota:

Glossa de Joan Maragall

¡jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà! 

Glosa (fragment)

Jo no sé com, pro un vent de profecia
corre sobre eixos monts d'ací i d'allà;
¡jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà!
Vosaltres els del mar cap a Baiona,
vosaltres els de Pau i d'Argelers,
vosaltres de Tolosa i de Narbona
i los del bell parlar provençalès;
i tu, Aragó més alt, i tu. Navarra;
¡oh! catalans que a l'altre mar sou junts,
alceu els ulls al mur que ara ens separa:
s'acosta el dia que serem tot uns...

«Aquelles muntanyes — que s'abaixaran
i les amoretes — que pareixeran».

Pareixerà l'Amor — damunt la cordillera,
sos raigs resplendiran en la blavor,
i la que fou barrera
serà el trono reial de la unió.
Nostra parla suau, que s'acolora
als mil reflects de nostres valls semblants,
d'uns amb altres es prou entenedora:
tots ens obrim els braços — quan ens diem germans.
Tots davallem de la mateixa alçada,
tots bevem l'aigua de les mateixes neus,
nostres cançons tenen igual tonada,
i nostres crits desperten — idèntics tornaveus.
De mar a mar només hi ha uns Pirineus.
Jo hi tinc l'amor i és ell el qui m'inspira.
Donzelles i fadrins ja m'entendran:
¡un jorn cremà el Pirene — en fabulosa pira,
i si ara un cor aimant — és la nova guspira,
d'un nou incendi els cims s'abrandaran!

«Aquelles muntanyes — que tan altes són,
me priven de veure — mos amors on són».

 

dilluns, 17 d’abril del 2023

El Papa Joan XXIII i la independència de Catalunya PACEM IN TERRIS

 

PACEM IN TERRIS

Avui 17/4/2023 m'ha sortit a Facebook un post meu 

de l'any 2015 que diu el següent:

"ELPAPA JOAN XXIII i LA INDEPENDENCIA DE CATALUNYA"


Els catalanistes dels anys 60 volíem la independència de Catalunya i ens recolzàvem els nostres arguments en la encíclica  PACEM IN TERRIS. Aquesta encíclica que donava veu a les llengües i nacions vernacles en tant que "originals i pròpies de cada lloc" i no pas "esclaves de l'imperi", va ser considerada "SUBVERSIVA" pels poders de L'ESPANYOLISME CASTELLANISTA i el RÈGIM DEL GENERAL FRANCO. Un règim que es considerava catòlic i no acceptava el què deia el Papa catòlic!

Avui, que som a l'any 2015, trobo que està de plena actualitat i a mi em sembla que els abats, bisbes i capellans de Catalunya haurien de reivindicar-ho a la Via Lliure de l'Avinguda Meridiana de Barcelona.

Avui que som 17/4/2023 en torno a parlar:

Què va ser a l'any 2015 la Via Catalana?

La Via Lliure, o Via Lliure a la República Catalana, va ser una concentració multitudinària que va omplir un tram de 5,2 quilòmetres de l'avinguda de la Meridiana de Barcelona per l'Onze de setembre de 2015 amb l'objectiu de reivindicar la independència de Catalunya.[1] Va ser organitzada per la plataforma Ara és l'hora.

La concentració també va servir per a reivindicar els deu eixos bàsics d'una futura República Catalana: la justícia social i el benestar social, la democràcia, la diversitat, la solidaritat, la igualtat, l'equilibri territorial, la sostenibilitat, la innovació, la cultura i l'educació i l'obertura al món.[3]

L'organització va convidar una trentena de personalitats internacionals, entre les quals hi havia: Susan GeorgeKai-Olaf LangIrvine WelshMichael KeatingMichel SeymourBardo FassbenderDavid FarellRogers BrubakerSebastian Balfour o Ben Page.[4]

La Via Lliure va tenir diverses rèpliques realitzades per la diàspora catalana durant els dies previs en diverses ciutats d'arreu del món: AmsterdamBangkokBerlínBernaBrussel·lesBuenos AiresCanberraDubaiLondresMèxicMont-realNova YorkParísSantiago de Xile, entre d'altres.

Avui, quan ja han passat  uns 8 anys des del 2015 al 2023, em continua semblant de plena vigència allò que es va dir ara fa uns 60 anys.

El vernaclisme és el camí que porta a la independència de les nacions com Catalunya  com a nació i com a Principat dels regnes de la Corona d'Aragó i que també porta a la pau al món.

QUÈ DIU PACEM IN TERRIS l'Encíclica del Papa Joan XXII?

Pacem in Terris és una encíclica de Joan XXIII apareguda l'11 d'abril de 1963. Adreçada no solament als catòlics, sinó «a tots els homes de bona voluntat», va ser molt revolucionària en aquell moment. És una crida a la pau, basada «en la veritat, la justícia, l'amor solidari i la llibertat, no pas en la força de les armes». Joan XXIII hi propugnava, a més, la llibertat de religió i hi defensava els valors democràtics. Tot això en plena guerra freda i amb el món al caire d'una guerra nuclear. Va ser traduïda a moltes llengües.

L'encíclica va obrir el Vaticà als països de l'est, aleshores governats per règims comunistes, i va originar una ruptura als estats de règim nacional-catòlic, com Espanya, on les autoritats franquistes van censurar l'encíclica, que consideraven «subversiva». A Catalunya va influir en diversos col·lectius, sobretot del cristianisme progressista.


Avui, quan ja han passat  uns 8 anys des del 2015 al 2023, em continua semblant de plena vigència allò que es va dir ara fa uns 60 anys. I ho torno a escriure:

" està de plena actualitat i a mi em sembla que els abats, bisbes i capellans de Catalunya haurien de reivindicar-ho " fent costat a les persones que es continuem manifestant a l'Avinguda de la Meridiana de Barcelona. 


Jordi Salat

josalort@hotmail.com


MERIDIANA 2015

 Via Lliure  Avinguda Meridiana de Barcelona 


MERIDIANA 2019 a 2023

Meridiana Resisteix







dilluns, 20 de setembre del 2021

Llibre DOTZE

 

DOTZE

Escriptures Heterodoxes


El 12 és un número significatiu en moltes tradicions culturals. A la portada té un Dodecaedre, polígon de 12 cares, que segons el filòsof Plató té quelcom a veure amb l'estructura de l'Univers.

En el Dodecaedre hi ha quatre pals vermells sobre fons daurat que representen els quatre elements de la Creació.

Per mitjà de dotze escrits, distribuïts en quatre parts, Foc, Aire, Aigua i Terra, exposa una manera de interpretar la Història  de les nacions dins el marc referencial de dues tradicions bíbliques, la Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita o Baalita a partir de la Maledicció de Noé que s’esmenta a la Bíblia Gènesi 9:25

Dins aquest marc referencial situa els elements culturals que justifiquen el necessari reeiximent de les mentalitats i nacionalismes humanistes que anomena nacionalismes vernaclistes - indígenes, autòctons o naturals- els quals són presents als cinc continents.

Fer possible aquest reeiximent a mena de ressorgiment que es manifesta i fa present al llarg de la Història  comporta un canvi de l’actual mentalitat ortodoxa.

Parla del nacionalisme català, occità, basc, irlandès, escocès, cors, flamenc, i d'altres d'Europa no reconeguts per constitucions d'Estats en estat de corrupció i decadència.

A la lamentació negativa del “No és això”,  i el “Diguem no”  hi  contraposa  una mentalitat alternativa amb l’afirmació positiva del “És això” i el “Diguem si”:  “Sí que és això”





"Cal retornar la nació catalana al seu centre natural, que no és la península, sinó el gran espai occitano-català. És en aquest espai, ençà i enllà del Pirineu, on hi ha l'origen i batega l'esperit creatiu del país"

Extret del llibre "6 d'Octubre. Palestra i Batista i Roca" pàgina 38 de Victor Castells.


Et convido a llegir-lo  


En venda a Amazon:

Llibre DOTZE