dijous, 1 de novembre de 2018

Des de Moisès als Papes Borgia i el simbolisme del bou


Des de Moisés als Papes Borgia

El Vedell d’Or i el simbolisme del bou com a fil conductor amb 

clau catalana i bel·lònida, de la Corona d’Aragó i Europa.


L’Adoració del vedell o bou d’or. Nicolàs Poussin. Observem que al seu voltant s’hi balla una dansa circular, també dita ball rodó o  “sardana” a Catalunya.


                         El bou en l’escut dels Borja                     Europa i el toro en la mitologia grega



Revista La TortugaAvui núm. 74 pagina 7 a 10

CONTINUACIÓ CAPÍTOL 4
Revista La TortugaAvui  núm. 75 pàgina 26 a 30

CONTINUACIÓ CAPÍTOL 5
 Revista La TortugaAvui  núm. 76 pàgina 26 a 29

CONTINUACIÓ CAPÍTOL 6.1
 Revista La TortugaAvui núm. 77 pàgina  26 a 29

CONTINUACIÓ CAPÍTOL 6.2
Revista La Tortuga Avui núm 78 pàgina 30 a 35

CONTINUACIÓ CAPÍTOL  6.3
Revista La TortugaAvui  núm. 79 pàgina 22 a 27

CONTINUACIÓ CAPÍTOL  6.3 SEGONA PART
Revista La TortugaAvui núm. 80 pàgina 36 a 42

dissabte, 27 d’octubre de 2018

Escut Heràldic: Cervantes o "Ciervantes"


En el llibre “Les quatre columnes catalanes”, publicat l’any  2005, ara fa tretze anys, vaig deixar-hi constància dels raonaments que em feien pensar que Miguel de Cervantes i Saavedra,  pels seus escrits, especialment  a la seva novel·la El Ingenioso Hidalgo Don  Quijote de la Mancha hi trobava més afinitat amb la literatura catalana i occitana de l’ideal cavalleresc i dels trobadors que no pas amb la literatura castellana. Vaig arribar a la conclusió que  la biografia de  Miguel de Cervantes i Saavedra probablement havia estat adulterada. Al llarg d’aquest anys he llegit informacions i llibres que parlen d’aquest tema. Avui, tot cercant informació a google sobre  escuts heràldics m’he trobat això que transcric a continuació[1] :


“Cervantes también tenia escudo, el cual  así transcribo: De azur, dos ciervos de oro; bordura de gules con ocho aspas de oro”

M’ho he llegit varies vegades això de “ciervos” i m’ha vingut una pregunta al cap:
Si  a l’escut de Cervantes hi ha “ciervos”, perquè no és diu “Ciervantes”, que seria la derivada lògica del mot castellà “ciervo”?  Si el seu cognom és  “Cervantes”, és perquè deriva del català “cèrvol”?

Només ha estat una pensada. Només plantejo una pegunta.


Miro informació sobre Cervantes a google i trobo que es parla de dubtes sobre  el seu retrato personal.



Llegim el següent: Retrato atribuido a Juan de Jáuregui, también llamado el Pseudo-Jáuregui. No ha sido autentificado y no existe ningún supuesto retrato de Cervantes cuya antenticidad haya sido establecida.[2]



 I, sobre la seva partida de naixement, llegim que hi ha dubtes sobre dues localitzacions: Alcalà de Henares i Alcazar de San Juan[3]

Mentre escric penso que pot ser interessant que hi reflexionem. I, que mentrestant hi reflexionem, tinguem present que a la Batalla de Lepant (1571),  - Naupacto era el seu nom original en grec, posteriorment italianitzat com Lepanto i en català Lepant -, en la que va participar-hi Cervantes,  van participar-hi catalans, occitans, mallorquins, valencians i aragonesos com els Montcada, els Requesens, i cavallers de l’Orde de Malta, tots ells relacionats amb les arrels de la Corona d’Aragó, i preguntem-nos sobre la qüestió:  a qui pertanyia el vaixell en el que va lluitar Cervantes? Continuaré fer recerca per a veure si trobo alguna relació entre Cervantes i altres personatges històrics que tinguin el “cèrvol” en el seu escut personal.



Jordi Salat
Octubre 2018





[1] Ho escric en castellà ja que la pàgina que he trobat està escrita en llengua castellana, o sigui el que s’ha donat a conèixer com a lengua española, especialment pels poders imperialistes espanyatistes que són els qui no volen acceptar la realitat plurilingüística ni plurinacional de la geografia territorial de l’actual Estat espanyol

dijous, 11 d’octubre de 2018

Occitània, Catalunya i Europa:el Geni d'Oc


Cicle de Conferències

 “Occitània, Catalunya i Europa”

Lloc: Seu social dels Amics de la Unesco de Barcelona C/. Mallorca, 207 Pral.  Barcelona


Dijous 4 d’Octubre de 2018

Presentació del Cicle de Conferències
 A càrrec de Sra.  Rosa- Maria Pujol, presidenta Amics de la Unesco de Barcelona

A càrrec de Jordi Salat Coordinador Cercle d’Iniciatives Occitano-Catalanes (CIOC)





dimecres, 19 de setembre de 2018

El Cataloní


Un Poder Pervers  manipula i desnaturalitza les llengües originals o vernacles

Fa més de vint anys  vaig escriure un article sobre la degeneració i descatalanització de la llengua catalana. Vaig parlar del criteri que segueixen els acadèmics per acceptar la “normalitat” dels mots i incloure’ls en els diccionaris: criteri etimològic que té present les arrels dels mots amb el mot mare original i criteri ús social que té en compte com parla la gent de la societat, allò que en llatí se’n deia el vulgo. Determinats poders fàctics destructors i anorreadors de llengües fan servir el criteri de l’ús social de les llengües per a destruir-les. La seva tàctica consisteix en el següent: posen en circulació, ells mateixos quan parlen, i per mitjà de premsa, ràdio i televisió, mots mal pronunciats i mal escrits, i quan ja s’han fet habituals en el marc social, aleshores  argumenten que “com és el que es diu popularment” doncs els adopten posant-los en el diccionari i els converteixen en “normals” i “correctes”. També acostumen a dir que “les llengües evolucionen” quan algú els fa fixar que “ han degenerat la llengua”. No servei de res insistir en que el què fan es degeneració de la llengua i no pas evolució.

 Vaig adonar-me que molta gent confonia evolució de la llengua amb degeneració de la llengua. I també vaig adonar-me que molta gent no fa distinció entre llengua (codi de signes) i llenguatge (  codi alfabètic, codi matemàtic, codi geomètric, codi zoomòrfic,...etc.)

 Al llarg d’aquests anys he llegit altres articles de diferents persones que denunciaven  el mateix, a més a més dels topònims adulterats, tot parlant de “catanyol”, quan s’adopten espanyolismes i de “catanglish”, quan s’adopten  anglicismes.  Pitjor que prohibir  la llengua catalana, com va fer-se en temps del règim espanyatista del general Franco, és fomentar la descatalanització de la llengua catalana; amb la conseqüent descatalanització de la catalanitat i “lo”català que això comporta.

Fins ara, però, no n’he vist cap que  faci referència a la degeneració etimològica de la llengua catalana que comporta la “fonètica barcelonina” especialment quan es acceptada acadèmicament com a normativa  correcta.
Com li hem de dir a aquest català deformat i degenerat (en el sentit de desvirtuar l’arrelament  o origen etimològic dels mots de la paraula mare original) que comporta la fonètica barcelonina  que passa a l’escriptura i que de la “e” en fa una “a” i de la “o” en fa una “u”?[1] Jo l’anomeno “cataloní”.

La qüestió adúltera és una  degeneració produïda per la fonètica barcelonina quan es transcrita a escriptura ortogràficament.  Dic “degeneració”, en el sentit de pèrdua de l’origen, el lligam genuí amb la paraula mare.

En alguns casos ja els han acceptat les autoritat acadèmiques substituint  mots genuïns” permots catalonins”:

Exemples:

Recó per Racó

Terradelles per Tarradellas

 (La paraula mare es terra,  que fa referència a un element de la natura, i no pas “tarra” )

Jonqueres per Junqueras

 (La paraula mare és jonc, que fa referència a una planta i no pas “junc” que no fa referència a res)

Memòria per Mamòria

(La paraula mare Mem fa referència a la facultat de recordar, mentre que “Mam”  fa referència a absorbir líquid)

Pegar per Pagar

(La paraula mare pegar fa referència a un act e violent; la paraula o mot “pagar” fa referència a saldar un deute)

Televisió per Talavisió

(La paraula mare Tele ve del grec i es relaciona amb quelcom que es fa a distància; tallar  vol dir dividir en parts o trencar quelcom)

 Petites per Patitas

(Petites fa referència a una característica relacionada amb la mida; patitas  en català no vol dir res)

Retencions per Ratancions

(Retenir vol dir aturar o subjectar, res a veure amb “rata” que és un animal)

Pedralbes per Padralbas

(Pedralbes fa referència a una “pedra”; padralbes no vol dir res en català)

Epicentre per Apicentra

Festuc per Fastuc

Mercat per Marcat

Mercat és un lloc on es vénen productes de menjar;  un marcat és quelcom relacionat amb un senyal.

Orquestra Selvatana per Urquestra Salvatana
Selva per Salva

(La Selva és una comarca catalana homònima d’un altra d’occitana; hi ha un lligam occitano-català. Salvar és un verb relacionat amb  sortir d’un perill)

Competició per Cumpatició

Montaner per Muntaner

Femenina per Famanina

( No és el mateix una cosa derivada de la dona que derivada de la fama)

Especulació per Aspaculació

Efectiva per Afactiva

 (No és el mateix efecte que  “afecte”. A un programa de TV3 que es diu “Efectivament” he escoltat que els tertulians s’hi refereixen explicitant: “Afectivament amb e”)

Matemàticament per Matamàticament

(No es igual derivar d’un mot relacionat amb fer nombres que amb matar)

Metafísica per Matafísica

Nevades per Navadas

Onades per Unadas

Boixaderes per Buixaderas ( Paraula mare original “Boix)

Megafonia per Magafonia ( Paula mare “mega” que vol dir gran no “maga” que vol dir dona que fa màgia)

Senegal per Sanagal

Equip per Aquip

Coromines per Curuminas

Mono (vestit de feina) per Munu (Ho he escoltat aquest mes de Juliol 2018, a una ràdio de Barcelona)

Pel·lícula per Pal·lícula

Meritxell per Maritxell

Celleret per Cellaret  (Ho he  vist  escrit en el rètol d’un bar de Barcelona. Celler, és un lloc on es guarden vins; cella, és la part de pell amb pèl de sobre l’ull)

Coma Ermada per Coma Armada ( Ho he vist en un llibre de  mapes. Erma vol dir que no hi creix vegetació; arma, vol dir estri de guerra)

Metallica per Matàl·lica

Pomera per Pumera

Perera per Parera

Pedró per Padró

Aeroports per Aauruports

Telediari per Taladiari ( no és igual un mot que fa referència a quelcom fer a distància que quelcom que es parteix en parts com és el “tallar”)

Emperadors per Amparadors

Enoturisme per Anuturisma (A un programa de ràdio he escoltat un anunci d’una ruta de turisme sobre els vins del Penedès,  i l’anomemen “Ruta  de l’anuturisma del Panadès”. No és el mateix “eno”  que fa referència al vi, que “anu” que fa referència al forat del cul)

Euro per Auru

 Europa per Aurupa

Catedral per Catadral

Moltes per Multes ( A la “manifastació” hi havia “multas”  “parsonas”...)

Especial per Aspacial

Teologia per Taologia

Neumàtics per Naumàtics

Loteria per Luteria

Hipercor per Hiparcor

Emergència per Amargencia

Trempat per Trampat

Exiliats per Axiliats

El Punt Avui per Al Punt Avui

(El mot, article, “el” fa referència a un subjecte, mentre que “al” fa referència a una situació o estat “fet al punt de sal”)

Epidèmia per Apidèmia

Mecànica per Macànica

Pentagrama per Pantagrama

Exili que Axili

Metàfora per Matàfora

Meridiana per Maridiana

Bohigues per Buigas

Montbohi per Montbui ( La paraula mare original, habitual a llocs on hi ha aigües termals és “Bohi” i és topònim i cognom). 

Caldes de Montbohi, ha estat degenerat i ara li diuen Caldes de Montbui degut a la fonètica barcelonina?

Per acabar voldria explicar una anèdcdota, és la següent: 

Vaig veure un llibre  a una botiga de Barcelona titulat “Hiparxiologia” i vaig preguntar al venedor què volia dir el nom del títol.  No ho sé – em va contestar -. De què tracta? – vaig preguntar-li -. Tracta sobre un ritual que té a veure amb una religiositat catalana a la qual un filòsof català, que es deia Francesc Pujols li va posar el nom de Pantologia o ciència del tot. Ah! – vaig pensar- el titol del llibre tindria sentit si en lloc de dir-se “Hipar” es digués “Hiper” que vol dir “gran” en grec. Conservar el mot mare, el camí o lligam etimològic amb el mot original que ens portat el sentit, és l’essencial de les paraules.

La reforma lingüística que va fer Pompeu Fabra, a diferència del què proposava Josep Carbonell, i altres lingüistes, va trencar el lligam etimològic que  lligava mots catalans amb mots occitans. 




Personalment el meu pensament sintonitza més amb Josep Carbonell que no pas amb Pompeu Fabra. 

Penso que desoccitanitzar la llengua catalana és descatalanitzar el català. Aquest tema, trobo que avui està vigent, i té relació amb el fet que  s’escampi  el cataloní, per mitjà de l’ús social, a la premsa, ràdio i televisió de Catalunya. 

I més, ara, que tant es parla del què hem de fer políticament per “ampliar la base social” que vol alliberar-se de l’Estat espanyol. 

Crec que un Poder Pervers vol tallar els lligams lingüístics d’un arrelament que ens porta a un origen que és un Coneixement i un Enteniment de  caràcter i mitologia zodiacalista.

Jordi Salat



DESCATALUNYITZAR LO CATALÀ

LA VERNACLÍSTICA I LA FILOSOFIA GREGA

LA VERNACLÍSTICA I LA FILOSOFIA GREGA 2

dijous, 23 d’agost de 2018

Antígona i presos polítics



El mite d'Antígona i els presos polítics catalans

Després de llegir notícies a la premsa que fan referència a la situació en que es troben els polítics catalans per voler votar democràticament i acceptar els resultat d’unes eleccions democràtiques favorables a la independència de Catalunya respecte de l’Estat d’Espanya, i els  arguments que donen les forces polítiques d'España i també d'Europa a més dels polítics espanyols que es defineixen com a constitucionalistes, en el sentit de "condicionar la voluntat democràtica del poble" al marc constitucional,  sobre la legalitat del procés sobiranista català al qual consideren “il·legal”, de forma inconscient, he agafat un llibre de la meva llibreria i l’he obert a l’atzar.       

El llibre ha resultat ser El lenguaje olvidado d'Erich Fromm. La pàgina que he obert parla d'Antígona, l’heroïna hel·lènica de  la que parla l'obra de teatre de Sòfocles. Antígona, fou castigada a morir per desobeir la llei "constitucional" que defensava el rei Creont i el seu govern a Tebes.



De cop he  tingut una visió que relaciona la mitologia hel·lènica amb el procés sobiranista que  viu el poble català especialment en lo que fa referència al poder que sublliga la voluntat del poble a la Llei del poder dominant i el fa sentir i ser oprimit. Se m’ha fet evident un paral·lelisme amb el regne de Tebes, el seu rei Creont amb la seva Llei  i  “la il·legal” Antígona.

Aquest fet històric i mitològic va ser portat al teatre cap a l’any 442 aC. per Sòfocles, dramaturg grec amb el nom d’Antígona. Salvador Espriu també va fer-ne una obra de teatre en català.

En la meva manera de veure-ho, m’ha semblat que es arguments dels poders polítics anomenats  "constitucionalistes" d'España, els que van aplicar l’article 155 de la Constitución Española i per tant també del govern espanyol  i la Comissió Europea que ho recolza a fi de condemnar als protagonistes del procés sobiranista català  m'ha semblat que tenien un cert paral·lelisme amb Les argumentacions legalistes  de Creont, el rei de Tebes,  i el govern tebesenc per condemnar a Antígona.
Antígona,  representa els protagonistes del  procés sobiranista català empresonats i condemnats per un poder que els acusa, igual que es fa amb Antígona,  d’haver fet un acte il·legal.  Han passat segles, més de 2.000 anys. Res de nou sota el Sol.


Antigona i els soldats-policies de Tebes

El món és  l'escenari d'un teatre, una "Divina Comedia" com va dir Dant Alighieri. Un cop fetes unes reflexions he recordat que Salvador Espriu  va fer una obra de teatre amb el nom d’Antígona. I també amb el nom d’altres personatges, podríem dir-ne que mitològics, de la cultura hel·lènica: les tres obres dramàtiques que Espriu va escriure al llarg de la seva trajectòria literària, que van ser,  AntígonaPrimera història d’Esther Una altra Fedra si us plau. Salvador Espriu ja va parlar-ne d'aquest paral·lelisme entre mites grecs i situacions polítiques a Catalunya en temps del règim de Franco. Han passat anys. Res de nou sota el Sol.

La Història són cicles repetitius com deien Toynbee, Spengler i Deulofeu? Hi ha evidències que ens fan creure que sí. Hi ha un “Ésser” que es vol manifestar i fer Realitat  i un Poder Fàctic que no l’hi ho vol permetre. 

Tot això ens porta a parlar del Bé i del Mal. I, dels seus atributs,que són: la Veritat i la Falsedat o Mentida. Podem parlar dels mites del zoroastrisme o “toroastrisme” i la dialèctica entre la Veritat lluminosa d’ Ahura Mazda i  la Mentida tenebrosa d’Arhiman.[1]


Sobre aquesta qüestió també porta anys fent les meves reflexions, expressades públicament des de fa més de quaranta anys. La lluita entre Catalunya i España te un fons religiós que comporta una concepció de la Divinitat diferent des de l’origen; una dualitat a qual podríem dir-ne dialèctica matriarcal i paternal. Hi ha però, un matis més essencial que jo anomeno zodiacal – en el cas genuïnament català ( i també occità, basc, cors, bretó, flamenc i de la resta de nacions naturals d’arreu del món)-, i anti-zodiacal – en el cas de l’espanyatisme-. 

El zodiacalisme l’identifico amb el Nou Testament bíblic  i el seu concepte de divinitat celestial (12 apòstols de Crist igual com 12 cases zodiacals del Sol)  i el considero diferent del jahvehisme de l’Antic Testament bíblic.
Així ho entenien també els càtars de llengua d’oc a Occitània. Aquells cristians, els cristians albigesos o càtars,  víctimes d’una croada,  en el segle XIV, empresonats, torturats  i morts en nom d’una legalitat, igual que Antígona.

També m’ha fet reflexionar la interpretació que fa Erich Fromm del mite d’Edip relacionant-lo més aviat amb la lluita entre  la concepció cultural matriarcal enfront la concepció cultural patriarcal més que no pas amb la que fa Freud el qual la relaciona amb l’enamorament de la mare. Quelcom en el meu interior, el meu criteri, em fa sentir identificat amb la concepció de Fromm més que no pas amb la de Freud.

Però m’he tornat a centrar atentament en el tema d’Antígona i el tema de la llibertat i l’obediència  a la llei, ja sigui dogmatisme religiós o constitucionalisme polític i la fidelitat a un ma5eix, als propis pensaments i sentiments, i del mètode o criteri que ens ajudi a dilucidar-ne la bondat o maldat. Em pregunto si no ens serveix encara la magnífica obra “El Criteri” del català Jaume Balmes. Com és que no s’ensenya aquest llibre a les escoles catalanes ( igual com “ L’Esperit de Catalunya” de Josep Trueta)   i a les classes de filosofia de les universitats catalanes i d’arreu del món?

Em pregunto: 
Podria  la mitologia hel·lènica ajudar a fer entendre el procés que es viu a Catalunya als polítics espanyols i europeus que no el volen reconèixer ni recolzar? 
Llegeixo el següent en el llibre de Sòfocles ( 496 a.C) sobre Antígona:

"Creont considera que té autoritat suficient per dictar unes lleis de la terra malgrat que transgredeixin les lleis divines, ...


I, continuo llegint:

 Per això, Antígona també prefereix posar per davant el seu destí diví que el seu destí terrenal. Només d'aquesta manera es pot justificar l'acceptació de la mort abans que retractar-se de les seves accions.
Això no obstant, Creont té una ceguesa de l'esperit (en grec até) que no li permet veure que s'està condemnant a si mateix davant els déus i que haurà de respondre al més enllà pels seus actes. Aquesta dualitat entre llei terrenal i llei divina permet identificar molt bé quina era la visió de l'autor respecte a aquest assumpte". 

Trobo que en els temps actuals s’hauria de representar aquesta obra als teatres de Catalunya i a TV3.[2] I, a totes les televisions d’España, d’Europa i  del món...

A aquells que posin en dubte que la voluntat d'un poble és divina  els recomano que reflexionin sobre d'on vénen els sentiments i les voluntats del pobles que ho manifesten democràticament. I el poble català ho ha demostrat democràticament a les urnes en diverses ocasions. Han estat molts els filòsofs i teòlegs que han predicat sobre  "la democràcia de l'Esperit" i la seva interpretació divina en el sentit que la identifica amb el ser interior de cada persona que es posa en comunió amb el Ser de totes les coses que són de Veritat i no pas amb el Dogma o la Llei. El Déu de la democràcia és un Déu interior que es revela en el cap de les persones i el seu pensament, sentiment i voluntat noble,  i no pas a dalt de la muntanya fent lleis que s’han d’obeir sense pensar, sense criteri raonable.

Estàtua de Sòfocles (496 a.C.) Museu lateranense. Roma

Quan Sòfocles va escriure Antígona,  posava de manifest un arquetip universal: la dialèctica entre l’obediència de la llei i la fidelitat a l’esperit.[3] Aquesta és la dialèctica que viuen els protagonistes del procés sobiranista català davant la llei espanyola que no els deixa ser allò que són, senten i volen ser. El poble català que vol donar testimoni del seu esperit, encarnat en persones humanes de diverses ètnies i classes socials que són els éssers humans de Catalunya, com Antígona,  representa, encarna i dóna testimoni d’un arquetip universal que afecta a totes les nacions autèntiques – naturals o vernaclístiques- reprimides per legalitats adverses,  i  aquest fet, representa i afecta també a tota la Humanitat i el seu noble destí. 

Jordi Salat






[2] També fora bò representar l’obra Fuenteovejuna de Lope de Vega. Fuenteovejuna (escrita el 1613) narra la revolta d'un poble contra els abusos de poder del seu governador.És la unió del poble el que aconsegueix vèncer el tirà i la denúncia social sobre els abusos de poder. 

[3] El poder imperialista de Roma, a aquest fenomen anomenat esperit pels cristians, i n’és exemple el llibre Josep Trueta, L’Esperit de Catalunya,  l’anomenava “genius loci”;  genius en grec vol dir “origen” i origen ve “or” que vol dir “llum”(Or) del “principi o començament (Gen);també se l’anomena alè creador, emanació , , o prana en el budisme.