Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 de setembre del 2025

Adulterar el significat dels mots com a arma estratègica espanyolista

 

Adulterar el significat dels mots 

com a arma estratègica espanyolista


Li pregunto al chatGPT

—En el diccionari espanyol es va afegir una nota a la definició del mot llatí  «vernaculus» —com a «arma estratègica» contra la reforma vernaclista del Concili Vaticà II— per adulterar el sentit original del mot i fer-lo  rebutjable? 

—Resposta del ChatGPT Plus

La definició que associa llengua vernacla amb la llengua dels esclaus romans té arrels molt més antigues, tot i que el context ideològic del franquisme i la reacció contra el vernaclisme hi van influir indirectament.

En diccionaris espanyols

·       El Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) incloïa definicions semblants molt abans de Franco. Per exemple:

o   DRAE 1884: «Vernáculo: lo propio del país en que se vive».

o   A partir del segle XIX i principis del XX, alguns diccionaris afegeixen «dicho de la lengua: la nativa, en oposición a la latina».

—Comentari meu:

Actualment  2025, en el Diccionari de la Llengua Espanyola diu això:




Es va afegir: «Dit d’un esclau:Nascut a la casa de l’amo» 

Adulterant el significat dels mots es volia provocar un rebut al mot. Adulterar el significat dels mots és un arma de la contrareforma vernaclista que s'havia reobert amb el Concili Vaticà II. Ho van aconseguir? En parlem a continuació. Ho argumentem. La resposta és que sí: molts acadèmics catalans van caure en el parany i van rebutjar el mot vernacle —i encara ara el rebutgen—. 

El vernaclisme que donava un marc referencial universalista a les nacions autòctones o vernacles en lloc d’obrir-se de bat a bat  i fer-les reviure en llibertat i independència, va ser tancada i van continuar oprimides i «genocidades» (no poden créixer en funció del seus orígens, el seu Genos,  el seu Genius Loci)  dins el marc referencial —cultural i legislatiu— dels poders antivernaclistes. 

Es evident que la llengua que parlaven els esclaus de Roma, no era la llengua imperial aliena i alienista,  la llatina, sinó  la llengua autòctona o vernacla que parlaven quan eren lliures, abans de ser conquerits  i esclavitzats pels romans. La llengua del lloc la llengua del Genius Loci. La que comporta un marc referencial cultural natural i holístic latent a sota de les lleis imperials. Una llengua viva que emana del Genius Loci, i que «reviu i rebrota sempre al llarg de la Història i del temps, malgrat les lleis imposades pels seus malèfics i antinaturalistes opressors»

—Chat GPT

Franquisme i  Concili Vaticà II

·       Durant el franquisme sí que es va donar una càrrega negativa a les llengües vernacles (català, gallec, basc), perquè l’ideari era centralista i castellanitzador.

·       El Concili Vaticà II (1962-65) va impulsar la introducció de les llengües vernacles a la litúrgia (en lloc del llatí exclusiu). El règim franquista i sectors ultraconservadors van veure-ho com un perill per a la uniformitat religiosa i cultural, però això no va modificar oficialment la definició lexicogràfica.

Per què es manté l’associació amb esclaus?

·       És una herència etimològica. Però és cert que la combinació d’aquesta etimologia amb el context polític (vernacle = local, popular, menys digne) ha alimentat prejudicis culturals.

Conclusió global

·       En anglès i alemany, la definició contemporània de vernacular / vernakulär és: llengua pròpia d’un lloc.

·       Cap diccionari associa directament la llengua vernacla amb esclaus; només apareix en l’apartat d’etimologia l’origen verna («esclau nascut a casa»).

·       La càrrega semàntica actual és cultural i localista, territorial, no servil ni pròpia del esclaus.

Escrit anterior

VERNACLISME I ESPANYOLISME 


VERNACLISME I ESPANYOLISME: EL VERNACLISME UN PERILL PER  LA UNITAT D’ESPANYA, I, UNA VIA PER LA INDEPENDÈNCIA  DE CATALUNYA  I EL REEXIMENT DE LA CATALANITAT

Jordi Salat


dimecres, 3 de setembre del 2025

Vernaclisme: un perill per la unitat d'Espanya. Una via per la independència i el reeximent de Catalunya

 

DIÀLEG AMB  EL CHATGPT

VERNACLISME I ESPANYOLISME: EL VERNACLISME UN PERILL PER  LA UNITAT D’ESPANYA, I, UNA VIA PER LA INDEPENDÈNCIA  DE CATALUNYA  I EL REEXIMENT DE LA CATALANITAT



Li he preguntat al chatGPT:

—Pots explicar-me en un petit escrit el comportament antivernacliste de Franco i si va fer lleis antivernaclistes?

M’ha contestat això:

—Sí, hi ha constància documental i historiogràfica sobre la incomoditat del règim franquista arran del Concili Vaticà II (1962-1965), especialment pel que fa a la Constitució Sacrosanctum Concilium (1963), que permetia l’ús de les llengües vernacles a la litúrgia en lloc del llatí. Això xocava amb la política d’uniformisme lingüístic del franquisme.

Reacció del règim de Franco

·       Incomoditat inicial i resistència: Franco i els sectors més integristes del nacionalcatolicisme espanyol veien la mesura com una amenaça a la “unitat nacional” i a la seva idea d’Espanya com a “una, grande y libre”, amb “el castellà com a llengua única”.

·       Por al catalanisme i al basquisme: temien que el retorn del català, el basc o el gallec a les esglésies esdevingués una plataforma de resistència cultural i política.

·       Control episcopal: el règim pressionava els bisbes afins perquè retardessin l’aplicació de la reforma litúrgica a Espanya. Els bisbats més conservadors, sobretot a Castella, van trigar anys a introduir el vernacle.

·       Contradicció ideològica: el franquisme havia basat part del seu poder en l’aliança amb l’Església; desobeir el Concili era impossible, però aplicar-lo plenament també era un risc polític.

Evolució posterior

·       A partir de 1965, el Vaticà va pressionar per aplicar les reformes. Així, les llengües vernacles van tornar tímidament a la litúrgia catalana i basca, però sempre sota supervisió del règim, que controlava els textos i vigilava sermons.

·       Els sectors més durs del règim ho interpretaren com una “concessió al separatisme”, i alguns informes de Govern Civil recullen preocupacions per la “catalanització de la missa”.

 

El xoc entre el franquisme i el Concili Vaticà II: Antivernaclisme i nacionalcatolicisme espanyolista.

«El franquisme va construir la seva identitat política sobre un espanyolisme castellanista excloent, que vinculava la “unitat nacional” amb la unitat lingüística sota el castellà i amb la “unitat catòlica” sota el règim. Aquesta fusió ideològica és el que coneixem com a nacionalcatolicisme, una aliança entre Estat i Església que legitimava la dictadura. En aquest context, la política franquista va ser radicalment antivernaclística, ja que prohibia o restringia l’ús públic del català, basc i gallec en escoles, mitjans, documents i fins i tot en la litúrgia.

 

Quan el Concili Vaticà II (1962-1965) va aprovar la Constitució Sacrosanctum Concilium (1963), permetent l’ús de les llengües vernacles a la missa en lloc del llatí, el règim va viure-ho com una amenaça. La raó era clara: la litúrgia en català, basc o gallec podia esdevenir un espai de reafirmació cultural que xocava amb el projecte uniformitzador del franquisme.

Reaccions  dels espanyols castellanistes documentades

·       Carta de bisbes espanyols a Pau VI (1964):

«Esta doctrina [sobre la libertad religiosa y la reforma litúrgica] constituye una ruptura inadmisible con la tradición. Rogamos que se retire de la deliberación conciliar»
(Font:
Mare de Déu de Montserrat - Arxiu de documents conciliars)

·       Informe del bisbe castrense Alonso Muñoyerro:

«España frueix de la unidad católica desde el siglo VII, y no podemos permitir que esta reforma, que favorece el uso de dialectos, debilite nuestra esencia nacional»
(Font: Informe episcopal conservat a l’Arxiu Secret Vaticà, citat per historiadors de la Conferència Episcopal Espanyola)

·       Circular de Govern Civil (1965):

«Se vigilará que la introducción del catalán o de otras lenguas en la misa no se convierta en pretexto para manifestaciones separatistas»

(Font: Arxiu Històric Provincial de Barcelona)

Cronologia del conflicte

·       1962: Inici del Concili Vaticà II. Els bisbes espanyols, majoritàriament franquistes, expressen recel davant la proposta de llengües vernacles.

·       1963: Sacrosanctum Concilium aprovada. Reacció immediata dels sectors nacionalcatòlics: informes interns qualifiquen la mesura de “ruptura inadmissible”.

·       1964: Cartes a Pau VI demanant frenar la llibertat religiosa i la litúrgia en llengües nacionals.

·       1965: Pau VI pressiona per aplicar el Concili. El franquisme accepta formalment, però amb vigilància estricta.

·       1966-1969: Primeres misses en català i gallec autoritzades amb censura. El règim controla textos i sermons.

·       1970: La introducció del vernacle en litúrgia és una realitat parcial, tot i els intents de control.

 

OBSERVACIÓ

L’adulteració dels mots en els diccionaris és una arma imperialista, l’han fet servir tots els imperis forasteristes i alienadors del món i sempre, al llarg de tota la Història. Amb aquesta adulteració han aconseguit un marc referencial favorable al seu domini mental dels pobles conquerits. 

Per tornar a ser lliures i reeixir genuïnament s’ha de sortir d’aquest marc referencial adúlter i alienista antivernacliste. No hem d’intentar  fugir-ne buscant mots nous,  sinó reivindicar els mots originals, regenerant, tornant als orígens, al que es coneix com a Genius Loci.

Més informació al  Llibre VERNACLÍSTICA


Jordi Salat

dimarts, 22 de març del 2022

REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA

 

REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA



Llegeixo dues notícies a la premsa d’avui 22 de Març de 2022 que parlen del tema de la llengua.

Un d’elles parla de l’edició d’un llibre  escrit per filòlegs catalans que, exposen que  la llengua catalana, si Catalunya fós[1] una república, tindria un millor reconeixement que no pas el que hi té dins d’una monarquia com és el cas de l’Estat espanyol. Consideren que la llengua catalana està maltractada dins la Monarquia “española” i ens recomanen que, si volem un reconeixement de la llengua catalana, en les pròximes eleccions votem a favor d’ una República Catalana.

Però, una altra notícia sembla que ho contradiu.

L’altra notícia, parla del president de la República francesa, Emmanuel Macron, el qual ha dit que “accepta discutir amb els independentistes de Còrsega que no s’identifiquen amb l’Estat de la República francesa, sobre  l’autonomia, si cessen els aldarulls”. I, afegeix: “No hi ha tabús, però la llengua de la República, és el francès”

La llengua de la República de França és el francès.

La llengua del Reino de España es el español.

Banderes de Còrsega i Catalunya amb la bandera vernaclística i la bandera d'Europa


Sembla ser que hi ha catalans que tenen falses esperances amb la República... A la República de França, igual com a la Monarquia de España, hi ha una llengua pròpia a efectes oficials : la llengua francesa a la República i  la lengua española.[2] a la Monarquia.

Quin és el marc referencial en el que la llengua catalana hi té un protagonisme reconegut?

En el meu llibre DOTZE exposo el marc referencial vernaclístic. N’hi ha algun altre? Jo parlo d’aquest marc vernaclístic i històricament l’he vist en repúbliques i en monarquies. Per tant la qüestió de la llengua no és una qüestió, essencialment, de sistema polític sinó que és una qüestió, essencialment i substancialment, de mentalitat cultural. I és en aquest sentit que, posteriorment, ha de tenir una aplicació política; sigui en forma de república o en forma de monarquia. He llegit coses sobre la monarquia del Comtat català d’arrels occitanes de Barcelona a Catalunya, i dels regnes de la Corona d’Aragó que fan pensar que tenien una mentalitat lingüística vernaclística i descentralitzada.

Aquesta mentalitat, la relaciono amb el marc cultural que tenia l’Europa del Renaixement.

Aquells que hagin llegit el llibre UTOPIA de Thomas More, hi hauran llegit la importància que tenen les llengües vernacles.

 



 

Thomas More,  ha sigut considerat “sant” per l’Església Catòlica i per l’Església Anglicana, i  fet Patró dels Governants i Polítics” en general i en concret d’Europa. Com és que els governants i polítics de l’Eurocambra no han assumit el seu pensament vernaclístic i han reconegut les llengües vernacles d’Europa? Com és que hi ha polítics a Catalunya que,  enganyats per la propaganda anti-vernaclística fomentada pels imperialistes,  encara consideren les llengües vernacles com a llengües dels esclaus de l’imperi romà, i no reconeixen que eren aquestes llengües vernacles les que parlaven quan eren pobles lliures i donaven testimoni de la seva autèntica i natural identitat nacional?

Continuarà REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA 2

 " Documento Nacional de Identidad: España l'any 2020. Reino de España des del 2 d'Agost de 2021"








Jordi Salat



NOTÍCIES

Notícies sobre Còrsega i Catalunya



[1] Escric “fós” perquè discrepo de les normes oficials que han tret  una accentuació de la llengua catalana  que jo considero necessària i significativa; escric,per tant, de forma “heterodoxament correcta”. Fós per a mi vol dir “ temps del verb Ser”. Fos, sense accent vol dir “ temps del verb fondre”. Fòs,  vol dir topònim d’Occitània.

[2] De fet  lingüísticament la llengua anomenada francesa és la langue d’oil i la llengua anomenada espanyola es la llengua castellana.