REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA
Llegeixo
dues notícies a la premsa d’avui 22 de Març de 2022 que parlen del tema de la
llengua.
Un
d’elles parla de l’edició d’un llibre
escrit per filòlegs catalans que, exposen que la llengua catalana, si Catalunya fós[1] una
república, tindria un millor reconeixement que no pas el que hi té dins d’una
monarquia com és el cas de l’Estat espanyol. Consideren que la llengua catalana
està maltractada dins la Monarquia
“española” i ens recomanen que, si volem un reconeixement de la llengua
catalana, en les pròximes eleccions votem a favor d’ una República Catalana.
Però,
una altra notícia sembla que ho contradiu.
L’altra
notícia, parla del president de la República francesa, Emmanuel Macron, el qual
ha dit que “accepta discutir amb els
independentistes de Còrsega que no s’identifiquen amb l’Estat de la República
francesa, sobre l’autonomia, si cessen
els aldarulls”. I, afegeix: “No hi ha
tabús, però la llengua de la República, és el francès”
La
llengua de la República de França és el
francès.
La
llengua del Reino de España es el
español.
Sembla
ser que hi ha catalans que tenen falses esperances amb la República... A la República de França, igual com a la Monarquia
de España, hi ha una llengua pròpia a efectes oficials : la llengua
francesa a la República i la lengua española.[2] a la Monarquia.
Quin és
el marc referencial en el que la llengua catalana hi té un protagonisme
reconegut?
En el
meu llibre DOTZE exposo el marc referencial vernaclístic. N’hi ha algun altre?
Jo parlo d’aquest marc vernaclístic i històricament l’he vist en repúbliques i
en monarquies. Per tant la qüestió de la llengua no és una qüestió,
essencialment, de sistema polític sinó que és una qüestió, essencialment i
substancialment, de mentalitat cultural. I és en aquest sentit que,
posteriorment, ha de tenir una aplicació política; sigui en forma de república
o en forma de monarquia. He llegit coses sobre la monarquia del Comtat català
d’arrels occitanes de Barcelona a Catalunya, i dels regnes de la Corona
d’Aragó que fan pensar que tenien una mentalitat lingüística vernaclística i
descentralitzada.
Aquesta
mentalitat, la relaciono amb el marc cultural que tenia l’Europa del
Renaixement.
Aquells
que hagin llegit el llibre UTOPIA de Thomas
More, hi hauran llegit la importància que tenen les llengües vernacles.
Thomas More, ha sigut considerat “sant” per l’Església Catòlica i per l’Església
Anglicana, i fet Patró dels Governants i
Polítics” en general i en concret d’Europa. Com és que els governants i polítics
de l’Eurocambra no han assumit el seu pensament vernaclístic i han reconegut
les llengües vernacles d’Europa? Com és que hi ha polítics a Catalunya que, enganyats per la propaganda anti-vernaclística
fomentada pels imperialistes, encara
consideren les llengües vernacles com a llengües dels esclaus de l’imperi romà,
i no reconeixen que eren aquestes llengües vernacles les que parlaven quan eren
pobles lliures i donaven testimoni de la seva autèntica i natural identitat
nacional?
Continuarà REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA 2
" Documento Nacional de Identidad: España l'any 2020. Reino de España des del 2 d'Agost de 2021"
.jpg){kind=small}
[1]
Escric “fós” perquè discrepo de les
normes oficials que han tret una
accentuació de la llengua catalana que
jo considero necessària i significativa; escric,per tant, de forma “heterodoxament
correcta”. Fós per a mi vol dir “ temps del verb Ser”. Fos, sense accent vol
dir “ temps del verb fondre”. Fòs, vol
dir topònim d’Occitània.
[2] De fet lingüísticament la llengua anomenada francesa
és la langue d’oil i la llengua anomenada espanyola es la llengua castellana.
