El Rellotge Català i el Cap d'Any

L’HORA CATALANA

(El rellotge que senyala el temps amb el sistema típicament català  dels quarts)

 L’Ajuntament de Cardedeu ha estat el primer dels Ajuntaments catalans que ha instal·lat a la seva façana un rellotge que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional a Catalunya.

" Els catalans sempre vivim més avançats que els castellans perquè quan nosaltres ja som a dos quarts de vuit, ells encara són a "las siete y media" - deia l’avi Jeroni, un agricultor de Lleida que anyalment consultava el calendari del pagès de Fra Ramon dels Pirineus.

El mateix podem dir sobre el tema del canvi de segle. Pels catalans que tenim el sistema de quarts, el segle XXI comença a un quart d’una de la nit que va del 31-12-99 al dia del 1-1-2000. Per la cultura castellana, el segle XXI comença A partir de l’any 2001.

¿Seguiran l’exemple de l’Ajuntament de Cardedeu els altres Ajuntaments de Catalunya?

L’Ajuntament de Barcelona, no ho ha fet. L’Ajuntament de Badalona tampoc.

El mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona sí que ho ha fet a la façana de l'església.

He anat a veure la façana de l’Ajuntament de Barcelona, i no hi he vist  el rellotge que mesura el temps amb el sistema dels quarts tradicional de Catalunya. 

Al meu costat hi havia un grup de turistes, que d’haver vist l’original rellotge, s’haurien assabentat de l’existència de la cultura catalana, i ajudaria a reduir el nombre de turistes que visiten Barcelona, i se’n tornen sense assabentar-se’n que existeix la catalanitat i Catalunya.

El rellotge de l’Ajuntament de la Capital de Catalunya, no marca les hores amb el sistema tradicional català.

¿Perquè no es catalanitza Catalunya amb els seus símbols i mites propis?

Les grans metròpolis, com més universals es fan, més reflecteixen en el seu urbanisme els senyals i símbols  de la seva pròpia identitat. Nova York, té l’Estàtua de la Llibertat. Paris, té la Torre Eiffel. Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben".

 Tots els polítics i turistes que visiten la ciutat de Praga, van a veure el típic i llegendari rellotge de l’Ajuntament.

Barcelona, hauria de ser un mirall que reflectís la catalanitat, així es faria una capital digna dels catalans.

Aquests símbols facilitarien la integració dels nouvinguts doncs sabrien més fàcilment amb què s’han d’identificar. La catalanitat no és solament una qüestió de llengua. 

Es una qüestió de mites i símbols; de referents que senyalen el camí de l’existència als éssers humans. És, des del punt de vista funcional de la cultural, una manera d’integrar-se en la realitat.

"El rellotge esfèric que marca les hores amb el sistema dels quarts" tradicional de la cultura catalana, - conegut ja com "el rellotge català"-, hauria de ser un símbol de Catalunya, que estigués present en tots els seus municipis.

S’hauria de posar, sense complexos, el rellotge català, al Palau de la Generalitat, a l’ Ajuntament de Barcelona, en el parc de temàtica catalana "Catalunya en Miniatura", a les esglésies parroquials, com a Badalona ho ha fet el mossèn de Sant Josep al qual felicito públicament.

No puc felicitar però, als monjos del Monestir de Poblet, ni els monjos del Monestir de Santes Creus, ni els del Monestir de Ripoll, ni els monjos del  Monestir de Montserrat que passen per ser molt catalanistes, però no tenen ficat el rellotge català en els seus monestirs.

Tampoc puc felicitar al president del “Barça”, un club que vol ser més que un club perquè té la representació de la catalanitat en boca dels seus socis i simpatitzants, doncs no hi el rellotge català dels quarts a l’estadi i si vol ser un club amb simbologia catalana, ho hauria de tenir.

La llista de rellotges que mesuren el temps amb sistema foraster ficats a Catalunya, és molt llarga. S’hauria de promoure la catalanització dels rellotges de Catalunya.

La mesura, o senyalització del temps en el sistema català dels quarts, comporta tota una concepció cultural.

La comercialització d’aquests rellotges, a més a més, crearà llocs de treball i una font de riquesa local.

La comercialització de les coses autòctones fa venir diners de fora i fa rics als seus habitants. La comercialització de les coses forasteres, fa marxar diners a fora, fa rics als de fora i pobres als que són naturals del lloc.

¿Hi veurem un rellotge que senyali les hores en el sistema català dels quarts, tradicional de la cultura catalana en el telenotícies de TV3, la Televisió de Catalunya?

El rellotge que mideix el temps amb el sistema dels quarts, dóna imatge de catalanitat.

¿Sacrificarem una vegada més la representació de la simbologia catalana, justificant-ho amb el subterfugi de la pseudomodernitat d’un disseny “light”, indefinit i sense sentit, com ho han fet els responsables de la mascota olímpica dita “cobi” i del canvi de l’escut municipal per treure’n el simbolisme templer de la creu vermella sobre fons blanc, i el simbolisme cabalístic dels quatre pals?

L’alcalde de Barcelona, l’alcalde de Badalona, el president de la Generalitat, el president del F.C. Barcelona, el director general de TV3, els monjos de Montserrat, … 

I molts altres personatges catalans, haurien de fixar-se en l’exemple del mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona i ficar als rellotges amb el sistema català dels quarts en els llocs i edificis que estan sota la seva responsabilitat.

El mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona ha ficat el rellotge català en el campanar de la seva església, potser perquè, com a bon cristià, té present aquella ensenyança evangèlica que fa referència al respecte que han de manifestar els cristians pels símbols autòctons, entre aquests, els símbols i la llengua: 

”Reconeixeran que sou els Meus deixebles – va dir Jesucrist -, perquè allà on anireu l’Esperit Sant os infondrà el do de llengües i tot arreu on sigueu parlareu en les llengües pròpies de cada lloc i respectareu els seus costums”

Gràcies i felicitats, mossèn, per haver conservat per Badalona un símbol català relacionat amb una qüestió tant científica com és la mesura del temps.

M’agradaria menjar-me els dotze grans o gatims de raïm de la propera nit de cap d’any, el cap d’any del 2000, escoltant les campanades d’un rellotge que mesurés el temps amb el sistema tradicional català dels quarts i que ho transmetessin per TV3 via satèl·lit.

                                                     

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrit any 2000

Les nacions i les tradicions: sentit, adulteració, rebuig i regeneració

Diàleg amb Heliona 3

Les nacions i les  tradicions: sentit, adulteració, rebuig i regeneració.

El records  de fets passats es barregen amb les vivències del present en aquestes celebracions nadalenques. Tot es fusiona en un magma que es configura al voltant d’un sentit que a vegades costa de trobar i a vegades es fa present  de forma instantània com un llampec. “T’has fixat – em diu un amic que ja no es parla de la construcció d’Europa sobre la base de les regions o identitats regionals ?”

Tot es barreja a la meva ment, com a record del present, conjuntament amb  aquells escrits, conferències i entrevistes  que vaig fer ara ja fa uns anys i que han caigut en l’oblit, o potser resten esperant en els llimbs el seu temps de realització material. Això vol dir, fer-se realitat en les mentalitats i en les constitucions de les autèntiques nacions.  Perquè, allò que alguns en deien regions, i ara ja no en parlen, en realitat eren autèntiques nacions; nacions naturals, vernaclístiques, origeneístiques o zodiacals com també les anomeno. ” Déu,- llegeixo a la Bíblia- va distribuir la Terra entre els pobles o nacions segons la seva llengua i costums”.  I la concepció de Déu que jo tinc,  la trobo en frescos de l’art romànic, l’art nacional català, com el que reflecteix el Crist zodiacal.

Això no ho reflecteix la Constitución Española que ha fet un marc legal, amb criteri castellanista, contrari i hostilment adversari d’aquesta realitat nacionalista natural que anomeno vernaclística que té un caràcter zodiacal.

Europa tampoc la reconeix en la voluntat, sentiment i mentalitat dels seus representants polítics en l’actual parlament Europeu de Brussel·les. Les qüestions identitàries i les qüestions territorials no són analitzades amb criteri vernaclístic. Només s’analitzen qüestions amb criteri econòmic. I, dins el marc legal artificialment constituït. El Poder Dominant, demana obediència a la Llei i no demana respecte per la voluntat del poble que pensa per sí mateix. El Déu viu de Veritat  es manifesta en la voluntat que posen de manifests els éssers humans, el Déu viu fa pensar, és la paraula viva, no és la paraula escrita.  La “paraula escrita” no és Déu. És, moltes vegades una eina de destrucció de l’obra de Déu.  Resulta curiós fer aquests raonaments en aquestes festes de Nadal en que domina el tema de la religiositat cristiana.  No obstant, la meva manera d’entendre Nadal no és la que fan creure els acadèmics autoritzats oficialment per les lleis del marc legal que a mi em fa sentit oprimit i enganyat. Ho entenc amb criteri naturalista: és una senyalització zodiacal, els solstici d’hivern. Interpreto els personatges  del “pessebre” amb un simbolisme zodiacal: l’estrella podria ser Sírius, el bou la constel·lació de Taure,  l’àngel, un missatges relacionat amb el concepte de  Déu, com a “El” o Bel” el qual per a mi té un significat diferent del que comporta Jahveh. “Tot això que dius– em comenta l’amic MC- és molt complicat d’entendre. Aquells que creuen amb criteri oficial et prenen per boig i aquells qui com jo, som ateus, no et fan cas” .

Entre reflexions vénen records de les lectures que ja fa anys amb entusiasme quan llegia el llibre “La pau al món per la matemàtica de la història” d’Alexandre Deulofeu, en el qual parlava dels cicles de la Història i la matemàtica que regia els esdeveniments, i de com els fets, s’originaven en pensaments que alimentaven la voluntat de les persones.

 I de com, penso, ara el poder polític dominant es manifesta hostilment contra l’art de la filosofia que ens ensenya a pensar amb criteri. Ah! Sempre he tingut present el llibre “El Criteri” del   català Jaume Balmes. Tres gran llibres de gran filosofia han estat per a mi El Criteri de Balmes, l’Art de Llull i el Globàlium de Xirinacs, tots ells engendrats per una llengua que fa pensar. Una llengua pensadora. Com en diria Llull, quan parla dels correlatius,  una llengua generativa.

Tot plegat em fa recordar també de les meves lectures de ciència ficció que ara semblen haver-se fet realitat,  i especialment, “Un món feliç” (1932)  d’Aldous Huxley, Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury i el “1984” de George Orwell, publicada l’any 1949, l’any que jo vaig néixer. En aquesta, Orwell, comparava la utilització de la llengua, l’anomenada neolengua, amb la lengua española, com a eina de substitució de les llengües naturals o vernacles que són les que fan  pensar per controlar les ments de les persones, la qual em veia obligat a parlar en substitució de la llengua catalana que és la natural de la de Catalunya i la seva àrea zodiacal o geogràfica. La que fa pensar - deia jo, als meus companys  a la Universitat-. 

Se’m barreja tot amb les notícies que aquests dies porten els diaris de “consignes” de  partits polítics  espanyolistes que en llengua española demanen als catalans  amb pensaments sobiranistes que  no podem pensar en ser catalans,  que només ens hem de limitar a obeir la llei espanyola y el seu marc legal: la Constitución. Ah, com em fa enrecordar del llibre “1984”  el comportament dels polítics espanyolistes y alguns diaris de Madrid!  No entenen- em pregunto- que espanyolitzar destruint allò que és natural de cada lloc és anar contra la voluntat de la natura i contra una voluntat  del Déu que en la natura es posa de manifest per mitjà dels pensaments de les persones y no pas pel dogmatisme de les lleis? El “marc legal espanyol” impedeix la realització del meu “marc mental català”. El mal de la societat, és posa de manifest sempre que el “marc legal” va contra “el marc mental”. El “marc mental” va lligat al “marc territorial”.  I, aquest, té un caràcter zodiacal. Això ho he exposar en el meu llibre “Vernaclística”.  Fins i tot vaig dissenyar-ne una bandera que s’hauria d’haver agermanat amb la bandera de las nacions origeneistes d’arreu del món.

Bandera nacions vernacles

Bandera nacions indígenes

     

Vaig publicar el llibre amb entusiasme i he descobert, decebedorament, que les mentalitats han estat adulterades i les paraules tergiversades de manera que el missatge  vernaclístic no ha arribat als qui jo pensava que estava destinat. El mot “vernacle” que vol dir “natural del lloc “ ha esta adulterat en el diccionari espanyol; han posat que vol dir “llengua parlada pels esclaus de Roma”. Els meus compatriotes em diuen que no volen parlar vernacle perquè és la llengua dels esclaus de Roma.

Ens trobem en la fase “adulterística” del cicle vital.  I això es nota també en l’aspecte de les tradicions. Entre aquestes la de Nadal. Un a celebració que   posa de manifest el fet de “néixer de dalt”, ser cristià vol dir “ser ungit” nascut de dalt.  Això ha estat adulterat i la gent ja no ho associa al zodíac ni a la concepció de Déu com a Pare Celestial  del Nou Testament bíblic a diferencia de la concepció de Jahveh de l’Antic Testament bíblic que és adversari dels cultes zodiacals com el d’Astasteh i Asherah,  ni tant sol quan veu l’estel damunt la cova on es troba el Crist, al costat d’un bou i un ase que també tenen interpretacions relacionades amb constel·lacions astrals. Jo penso la interpretació correcta de les tradicions comporta  el reconeixement d’un mapa on es poden identificar de forma natural les nacions.

La cultura – i també la Història- com deia Alexandre Deulofeu té unes fases cícliques: sentit original, adulterització, rebutjament, regeneració, i torna al sentit original. El futur es troba a l’origen.

El “Pessebre” té una interpretació  relacionable amb antigues mitologies zodiacals. El “Tió”, tradicional del Nadal, a terres de parla catalana, per a mi representa una culte a la deessa Asherah o Astarteh,  “Senyora del Cel”, l’esposa de Baal o Bel, i es propi de les tradicions zodiacals del solstici d’hivern. En temps d’adulteramentació el seu sentit s’ha perdut o tergiversat. Ens volen fer ser allò que no som. Ens volen fer creure allò que no és. Ho he exposat, Heliona, en diverses ocasions, que aquesta concepció tradicional està relacionada amb la sobirania nacional catalana ja que els comtes de Barcelona eren seguidors de “Bel”,  l’espòs de Asherah o Astarteh, eren Bel·lònides.

Aquesta divinitat tenia temples amb columnes i troncs d’arbres. El seu sentit i religiositat estan relacionats amb les catedrals i altres temples amb columnes de pedra. També amb els monuments megalítics que senyalen el Camí de les Estrelles o Via Làctia. Llocs especials són els que tenen ermites a les verges negres en general i en concret les que porten el nom de Nostra Senyora de la Llet, nom català derivat del llatí “làctea”. Aquesta concepció de la Realitat que jo exposo no és acceptada per les autoritats acadèmiques que imposen el “marc mental” oficial.

Hem de discernir el llenguatge literal del llenguatge al·legòric. “Caím” representa el cicle agrícola; “Abel” representa el cicle “industrial”. El llenguatge mitològic és un llenguatge al·legòric. Hem de retrobar el sentit dels símbols que en el fons també són obres d’art. Graons d’un camí senyalat. Hem de fer el camí cap a la regeneració i amb el retrobament del sentit original, constituir un ordenament nacionalista basat en les nacions autèntiques, les de caracterologia zodiacal.  Com es fa aquest camí? Com s’han identificar les nacions zodiacals? Quins són els seus llocs i quines són les seves senyals identificadores? Quin és el senyal zodiacal de Catalunya? He llegit que és Escorpí. Espanya, jo penso que no té senyal zodiacal perquè no és una nació zodiacal; és un estat que té una Constitución. Les nacions autèntiques tenen una “Substància” un “Ésser” que està en el seu interior, sub-estanciat.  Les nacions i les tradicions tenen un sentit original. Ens cal anar cap el retrobament d’ aquest sentit original, i amb la cultura original constituir la confederació internacional de les nacions indígenes originàries o vernacles. Actualment Heliona, estic llegint el llibre que m’acabo de comprar: La voz de los pueblos indígenas que porta per subtítol Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas.  Mentre el llegeixo, penso: només cal canviar-li el mot “indígena” pel de “vernacle” , “zodiacal”, “natural” o bé “origeneista”  i ens trobem amb el mateix contingut exposat en el meu llibre “Vernaclística”. Sota paraules diferents, i a llocs diferents, batega un mateix Esperit que ens fa pensar, sentir i voler. Hi ha un denominador comú en la seva essència. La Veritat vol fer-se Realitat a través de nosaltres.

Escric tot això, en vigílies d’eleccions. Aniré a votar. Votaré. Cap partit polític, però, porta la meva concepció del món en el seu programa. El meu llenguatge és un llenguatge que es fa estrany, fins i tot entre aquells que parlen  en llengua catalana, la mateixa llengua que parlo jo. Un amic va dir-me ara fa un temps “trenques motlles”. Potser que trenqui closques que impedeixen la llibertat nacional i la consciencia mental de la Veritat. No ho sé, Heliona; el cas és que, quan escric em deixo portar per allò que sento que vol sortir de dins, com una llavor que germina.

Jordi Salat

19-12-2015