Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua catalana. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de setembre del 2021

Llibre DOTZE

 

DOTZE

Escriptures Heterodoxes


El 12 és un número significatiu en moltes tradicions culturals. A la portada té un Dodecaedre, polígon de 12 cares, que segons el filòsof Plató té quelcom a veure amb l'estructura de l'Univers.

En el Dodecaedre hi ha quatre pals vermells sobre fons daurat que representen els quatre elements de la Creació.

Per mitjà de dotze escrits, distribuïts en quatre parts, Foc, Aire, Aigua i Terra, exposa una manera de interpretar la Història  de les nacions dins el marc referencial de dues tradicions bíbliques, la Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita o Baalita a partir de la Maledicció de Noé que s’esmenta a la Bíblia Gènesi 9:25

Dins aquest marc referencial situa els elements culturals que justifiquen el necessari reeiximent de les mentalitats i nacionalismes humanistes que anomena nacionalismes vernaclistes - indígenes, autòctons o naturals- els quals són presents als cinc continents.

Fer possible aquest reeiximent a mena de ressorgiment que es manifesta i fa present al llarg de la Història  comporta un canvi de l’actual mentalitat ortodoxa.

Parla del nacionalisme català, occità, basc, irlandès, escocès, cors, flamenc, i d'altres d'Europa no reconeguts per constitucions d'Estats en estat de corrupció i decadència.

A la lamentació negativa del “No és això”,  i el “Diguem no”  hi  contraposa  una mentalitat alternativa amb l’afirmació positiva del “És això” i el “Diguem si”:  “Sí que és això”





"Cal retornar la nació catalana al seu centre natural, que no és la península, sinó el gran espai occitano-català. És en aquest espai, ençà i enllà del Pirineu, on hi ha l'origen i batega l'esperit creatiu del país"

Extret del llibre "6 d'Octubre. Palestra i Batista i Roca" pàgina 38 de Victor Castells.


Et convido a llegir-lo  


En venda a Amazon:

Llibre DOTZE  














dilluns, 28 de desembre del 2020

La Catalanitat adulterada: La descatalanització de la llengua catalana

La descatalanització de la llengua catalana
Adulteració lingüística i dominació política forasterista colonial 
Topònims i concepte de llengua: vernacla o no-vernacla 

Tots els mots de topònims tenen alguna relació amb l'orografia del lloc. Només cal veure el castell de "Penyíscola" per a veure que està damunt d'un "penyal". 

Així doncs: Per què dir-li "Peníscola" derivat de “penis” o "península" i no "Penyíscola" derivat de “penyal” quan tots sabem que la forma orogràfica d’aquest lloc és un penyal de terra que s’endinsa en el mar i per altra banda aixì el defineix el seu referent més antic :"municipi situat en un penyal"? 

Hem d'acceptar el criteri establert oficialment o hem de reivindicar el criteri orogràfic que és troba a l'origen dels mots que identifiquen els topònims? 

 A mi em sembla que s'hauria d'escriure "Penyíscola" derivat de "penyal" que és l'origen del mot donat que els topònim sempre tenen relació amb l’orografia o geografia del lloc. 

 He llegit les argumentacions donades per a justificar el nom de "Peníscola" però no les trobo convincents perquè no són orogràfiques. Ho justifiquen en un escrit medieval que hi posava "Peníscola"en detriment d’allò que és lògic: acceptar que “penyal” és la paraula mare de la que se’n deriven altres com “penyíscol”, “penyíscola”, “penya segat”...etc. 

O, a vegades, en molts topònims, pel fet d'haver trobat un document notarial sense preguntar-se si aquell notari era  un funcionari  espanyol de llengua castellana i també podria ser que fos un subjecte que està al servei de l'imperialisme espanyol amb instruccions de descatalanitzar la llengua catalana, la llengua dels conquerits per a imposar la llengua dels conqueridors i matar així la llengua del Genius Loci, comfeien els imperialistes de Roma i tots els imperialismes.

Allò que val per donar el veritable sentit als topònims, en la immensa majoria de casos, és la seva relació amb l'orografia. 

M’he trobat amb filòlegs que defensen les posicions oficialistes, que no respecten el criteri orogràfic, tan aferrissadament, que fins i tot m’han fet pensar que hi hagués un altre motiu amagat que no es vol donat a conèixer; potser per a tergiversar paraules que ens poden fer entreveure uns lligams culturals més profunds que la romanització i que es volen amagar. Uns lligams amb una concepció cultural zodiacalista, que vol dir que té lligams identitaris amb les mitologies astrològiques i paganes.

Algunes vegades, perquè contradiuen els dogmes de fe de l'església catòlica vaticanista. 

 Tal n’és el cas de la cultura ibera que és la cultura genuïna dels Països de la Corona d'Aragó, i no la de tota la península celtibèrica com es vol fer creure des de determinats poders centralistes i “castellano- espanyolistes”. 
 
Molts lingüistes catòlics oficialistes prefereixen embrancar el català amb la llengua llatina. Altres estudiosos ens diuen que el català no ve del llatí

Quan van venir els romans a Catalunya (Països de la Corona d'Aragó) aquí ja es parlava el que després s'ha conegut com a català. 

Sóc d’una generació catalana, la dels anys 60, que no va poder estudiar el català a l’escola perquè una dictadura espanyolista ho tenia prohibit. 

Volia que tothom als Països de la Corona d'Aragó, parlés exclusivament en castellà. A més de prohibir la llengua catalana, també s’ha tingut cura de descatalanitzar-la incorporant i acceptant com a normals mots que no eren genuïns. I, també se li han tallat les arrels que la relacionaven amb la llengua d'oc, o llengua d'Occitània. Un poder espanyolista ha aplicat la norma del "divideix i dominaràs ( Divide et impera) i ha esmicolat la llengua catalana de forma que l'ha desvinculat de l'occità,  i li ha donat noms diferents: català, valencià, mallorquí, ...I, el més greu és que hi ha gent que s'ha deixat  portar per aquest engany adulteriste desvirtuador de la Realitat Natural.

Molts mots genuïnament catalans han estat castellanitzats i posats al diccionari català com a catalans i presentats com a "normals".

Per exemple “mescla” derivat del castellà “mezcla” enlloc del genuí “barreja”. 

Per a justificar-ho se’ns ha dit que venia del llatí. Amb aquest pretext s’han posat moltes castellanades dins de la llengua catalana.

Per altra banda la fonètica barcelonina que jo anomeno cataloní ha trencat molts lligams etimològics que han  desvirtuat el significat original dels mots i la seva relació amb un marc referencial que té una Imago Creator: una concepció de lo que és el món creat amb una Idea original. 

Per altra banda, la mateixa definició de llengua  comporta una desvirtuació  o desoriginització (la treu del seu marc original) i una adulteració que la situa fora del seu marc referencial natural, quan l'anomena llengua minoritzada o minoritària que és un  definició quantitativa  i no l'anomena llengua vernacla, natural o autòctona que és la definició qualitativa  que la vincula amb el seu territori. Els territoris tenen llengua pròpia. La llengua catalana  té el seu propi territori i n'és la seva llengua vernacla - natural o autòctona-. 
Cal diferenciar llengües vernacles (naturals, pròpies, territorials, autòctones) de llengües imperials o colonials (forasteristes, alienes, alienants).

Cal recordar que els cristians, els autèntics, celebren el Dia de les llengües vernacles el  Dia de Pentecostés i les identifiquen amb un do de llengües relacionat amb l'Esperit Sant. Aquesta ensenyança cristiana ha estat adulterada, entre d'altres,  també per un poder imperialista espanyol que es mostra hostil amb les llengües vernacles diferentes de la llengua castellana a la que anomena lengua española.
i vol fer creure que es la lengua de todos.

Sobreposen el subjecte i concepte polític al subjecte i concepte natural. Tallen l'arrel o vincle vernacle-o autòcton i natural-  amb els orígens que hauria de ser el factor identitari de totes les persones de les diverses ètnies que estan com a habitants d'un territori i volen ser part de la comunitat natural vernacla parlant la seva llengua pròpia natural del lloc.

Pels fets els reconeixereu: observeu les llengües vernacles i trobareu artistes, científics, poetes...

I, arquitectes com Gaudí, considerat l'arquitecte de Déu, que parlava català i va pensar o concebre la seva obra en aquesta llengua, el qual va ser tancat a la presó a Barcelona,  per negar-se a parlar espanyol a un policia español.

Les llengües vernacles són llengües de creació. Les llengües  parlades fora del seu territori o lloc natural, les llengües no-vernacles, també?

Un mal poder ha posat la qüestió lingüística en un marc referencial pervers i  uns acadèmics estúpids -o estulticis o estulticiats- com diria Erasme de Rotterdam (Elogi de la Estultícia, llibre traduït  com  a Elogi de la Follia),  o  comprats pel poder imperialista alienador, per la por o pels diners i prevendas,  volen fer creure al poble que això és normal i modern, ja que a vegades o presenten com a evolució natural de la llengua o altres arguments sense raonabilitat.

S'està descatalanitzant la catalanitat? Jo crec que sí.
Un poble sense identitat o amb identitat adulterada, no és poble, és masa, és un poble dominat.


Jordi Salat



dilluns, 20 de juliol del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 2



Català o De Catalunya no vol dir el mateix

identificació cultural o identificació geogràfica



Referent identitari catalanitat


Mapa dels regnes de la Corona d’Aragó 

 Mapa de Catalunya


Els mots tenen un poder que es el poder de la paraula quan la paraula es fa servir bé


Mentre faig aquest recull de frases de JTB, expressions del seu llenguatge, quan parla de lo Català” i no de Catalunya,  se m’acudeixen reflexions. En alguns casos relacionades amb notícies actuals.

Quan, aquest dies es parla de política a Euskadi  i a Galícia sento noms de partits polítics com Partido Nacionalista Vasco i Bloque Nacionalista Galego.

Quan es parla de política a Catalunya, sento noms de partits polítics com: 

Convergència Democràtica de Catalunya; 
Esquerra Republicana de Catalunya,  
Partit dels Socialistes de Catalunya, 
Partit Nacional de Catalunya, 
Unió Democràtica de Catalunya, 
Junts per Catalunya.

No porten la paraula “català”; en el seu lloc porten l’expressió “de Catalunya” o “per Catalunya”.

No és el mateix ser de Catalunya que ser Català. 

La primera fa referència a un lloc geogràfic  la segona fa referència a un Ser espiritual o Alè.

No són el mateix, ni a efectes de identificació ni a efectes de element de cohesió.

Si es vol ampliar la base de cara a futures eleccions, tal com volen molts partits polítics a Catalunya, he pensat, potser hauríem de començar per posar noms que comportin una identificació de catalanitat que vagi a l’ànima i no uns noms que comporten una identificació geogràfica.

Recordant el pensament de JTB, he escrit: 

La catalanitat comporta uns valors universals en els quals es poden sentir identificats tots els actuals habitants de Catalunya, no pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó pel fet de sentir-se catalans per identificació amb la Catalanitat.

Fa anys que en parlo en els meus escrits sobre vernaclisme. A això em refereixo quan parlo d’Identitat humanista i territori geogràfic. Fa anys que  parlo del zodiacalisme i la seva “immaculada” concepció cultural que es present a l’origen de totes les cultures humanes del món. Només cal  interpretar amb sentit i raonabilitat les mitologies engendrades a l’origen del Pensament Humà.

També he sentit l’expressió partits polítics de casa nostra. Perquè no diuen partits polítics catalans?

Amb la televisió  i la ràdio podríem dir el mateix: Ràdio Nacional de Catalunya o Televisió de Catalunya. Perquè no Radio Catalana i Televisió Catalana

Ho comento a diverses persones, algunes són lingüistes i en algun cas membres de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Alguns em diuen que és el mateix. Jo els contesto no us heu fixat que els espanyols diuen “Televisión Española” i vosaltres dieu “Televisió de Catalunya”?

Quan  el president Josep Tarradellas va tornar de l’exili  l’any 1977 es va dirigir al poble des del balcó de la Generalitat de Catalunya amb la frase Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí. Va dir “ciutadans” no va dir “catalans”. Actualment són moltes les notícies que parlen del fracàs  de la reforma democràtica i de la restauració de la catalanitat als seus territoris geogràfics  per part del que s’anomena règim del 78 en referència als polítics  i la política  d’aquells anys i els noms que va fer servir en els seus discursos. No és el mateix “catalans” que “ciutadans” de Catalunya.

Tampoc és el mateix Generalitat de Catalunya que Generalitat Catalana. I, aquí, vull deixar constància que els valencians han estat  més identitaris nacionalment i vernaclísticament parlant,  ja que no han posat una nomenclatura geogràfica com hauria estat Generalitat de València, sinó que han posat nomenclatura identitària com ho és,  Generalitat Valenciana; i a mi em sembla molt bé.

Avui m'han enviat un escrit  fet pel Front Nacional de Catalunya. He pensat que si es diguessin Front Nacional Català, podrien obtenir la identificació més amplia ja que geogràficament a més de Catalunya podrien  incloure Balears i País Valencia, i algun territori més, allò que alguns en diuen Paisos Catalans i jo en dic regnes de la Corona d'Aragó.  

JTB ho explicava molt bé, els mots tenen un esperit, un ésser. 

I, aquest és el seu factor universal integrador de la diversitat. Aquesta paraula que tant valorava JTB ha estat corrompuda i pervertida per uns religiosos  hipòcrites, més diabòlics que divins, els quals han corromput la religiositat i volen fer creure allò que no és. S’han apropiat d’uns mots i han falsejat el seu sentit.

El llenguatge amb el que escriu i fa el seu discurs JTB parla de Tradició Catalana no parla de Tradició de Catalunya.[1]

I, una vegada més, tot fent reflexions em venen al cap texts que va escriure Erasme de Rotterdam en el llibre “ Elogi de l’Estultícia”, en el que s’explica com és l’Estultícia la que mana i imposa el seu criteri a la gent del món. Estultícia vol dir Estupidesa. El llibre ha estat traduït com a Elogi de la Follia. A vegades he pensat que aquest títol l’ha ficat algun estúpid que no vol ser identificat pels lectors.

Erasme parlava de la gent del segle XVI. Ara fa més de 500 anys. JTB parlava de la gent del segle XX. Ara fa més de 100 anys.

Res de nou sota el Sol. Llegeixo  les notícies dels diaris actuals, i l’Estupidesa  hi és present.



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

ESCRIT ANTERIOR



En venda a Amazon:


[1] Josep Trueta va escriure L’Esperit de Catalunya. Em pregunto si algú ha escrit un llibre sobre L’Esperit Català.