Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Adulteracions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Adulteracions. Mostrar tots els missatges

dimecres, 24 de febrer del 2021

Adulteracions: La Guitarra Catalana




La guitarra catalana o la guitarra espanyola? 

L'adulteració de la Història comença amb la substitució de noms propis originals per noms aliens colonials

He visitat la secció de guitarres del Museu de la Música de Barcelona que es troba a l’edifici de l’Auditori. 

A més de preguntar-me quan li posaran un nom propi que l'identifiqui amb  la catalanitat i li posin el nom algun dels grans musics catalans, com s'ha fet a altres auditoris de Catalunya, i si es quedarà així, l'Auditori, sense definició identitària catalana malgrat estar escrit en català, com a passat amb altres temes com el camp de fútbol del F. C. Barcelona,  el "Camp Nou", i fer-me la mateixa reflexió sobre els noms dels teatres i cinemes de Barcelona, m’he fixat en un escrit que diu el següent: «J. Tinctoris. atribueix l'origen de la guitarra als catalans»

He cercat a Viquipèdia : Johannes Tinctoris ( 1435-1511) va ser un compositor flamenc, de Flandes, i un teòric de la música del Renaixement.

 Els seus escrits van influenciar a compositors i d'altres teòrics de la música renaixentistes. Com la majoria dels intel·lectuals de l'època, Tinctoris s'interessà per tots els àmbits del coneixement i va ser clergue, poeta, matemàtic, i home de lleis; alguna font documental el descriu fins i tot com un pintor consumat. 

 Sempre trobem que es fa referència a aquest instrument musical de la guitarra clàssica, es fa presentant i anomenant-la “guitarra espanyola”. 

Ara resulta que és un instrument musical   presentat arreu del món com a guitarra espanyola,  segons aquest estudiós de Flandes, en realitat seria d’origen català. Una altra cosa que s’han apropiat els espanyols que s’identifiquen amb la llengua castellana!

Penso també que si els espanyols que van anar a sotmetre els flamencs de Flandes amb Los Tercios de Flandes haguessin guanyat la batalla i els haguessin fet súbdits espanyols ens trobaríem a les enciclopèdies espanyoles que Hergé, el creador del Tintín, també seria espanyol. I, si Argentina no s'hagués independitzat d'España, Jorge Luis Borges, seria considerat un escriptor espanyol i el tango seria un ball español. I si Mèxic no s'hagués independitzat d'España Cantinflas seria considerat español.

Les identificacions polítiques no sempre coincideixen amb les identitats genuïnes naturals (vernacles). En nom d'España s'han adulterat moltes identitats genuïnes naturals o vernacles. Aquest adulteració comporta una classe de Maldad.

Vivim dins una gran closca mental feta a base de falsificacions, tergiversacions, mentides i adulteracions. 

Les adulteracions són moltes i de diversa índole. La Realitat ha estat alterada de forma malèvola.  I, què es pot fer? Fer ús de la Raó 

De què serveix aquesta actitud  de fer ús de la Raó quan els malèfics fan ús de la Força?  I, un cop aconseguida la Victòria amb l’ús de la Força, constitueixen un marc legal lleis injustes i malèvoles que imposen als dominats? 

I no solsament s'apropien de un instrument com és la guitarra, també de les cançons. Una de les cançons de guitarra que més m’agraden i que forma part de la meva selecció personal és una que es coneix amb el nom castellà de “Romance Anónimo” . En algunes gravacions que he trobar a internet, en concret al YouTube , fins i tot el presenten com a “Spanish Romance” 

Moltes vegades, quan una cosa es presenta com a “anònima” en la cultura espanyola de llengua castellana és per amagar que el seu autor va ser català . 

Aquesta composició musical era catalana? 

A mi em sembla que encaixa amb les característiques de la tradició musical catalana. I, si a més, resulta que la guitarra és un instrument musical d’origen català, doncs la resposta és, sí. 

És, probablement, la cançó per a guitarra més interpretada de tota la història de la música, i per guitarristes de totes les èpoques i de tots els països el món. Potser hauríem d'anomenar-la "La Romança Anònima Catalana". 

Escoltem-la   Romanço Anònim 

Trobem informació a diversos llocs i diverses enciclopèdies 

Informació a Viquipèdia  Guitarra 

A mitjans del segle XIV apareix esmentada a la cort del Príncep Joan d'Aragó, nascut a Perpinyà el 1350. Als segles XV i XVI la guitarra fou molt difosa a l'àmbit català, bé que a la fi fou substituïda per la viola de mà i restà limitada al repertori popular.

 No diuen, però, que la guitarra és un instrument originari català; potser seria més correcte dir relacionat amb els regnes de la Corona d'Aragó i les seves arrels amb Occitània i el món dels trobadors.

L'espanyolisme castellanista ho amaga o tergiversa; unes vegades per esborrar la identitat catalana, altres vegades per apropiar-s'ho i donar a creure a l'opinió que són fruit de la cultura de llengua castellana ( "espanyola" en diuen ells) quan en realitat són fruit de la cultura de llengua catalana. I, cal entendre la catalanitat,  dins el marc  referencial cultural dels regnes de la Corona d'Aragó i les seves arrels occitanes relacionades amb la noble dinastia dels bel·lònides.

 

Jordi Salat

Escrit fet l'any 2011, fa 10 anys. Revisat i ampliat el 2021

Llibre DOTZE

BookTràiler Llibre DOTZE


Apèndix:

En el mateix sentit podria parlar del català Antoni Soler, presentat a les  com a "el español" Antonio Soler. Un olotí monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat,  compositor excepcional d'obres per a  guitarra.

 Sonata en Sol Major del monjo català  Antoni Soler

Interpretació a piano

Sonata Nº 84 en Re Major del monjo català Antoni Soler


Al youtube no he trobat cap guitarrista que l'interpreti. Això també és significatiu. 
Segons un amic meu, que és psicòleg, això és degut a que entre els catalans no es valoren els artistes propis, per desconeixement, per enveja o per autoodi, en aquest cas,  a vegades, degut al complex d'inferioritat que, en part ,és degut a la propaganda del poder que domina Catalunya i els diversos regnes de la Corona d'Aragó i  que ha engendrat una  mentalitat subordinada, dins un  marc referencial que falseja la veritable Realitat i fa creure allò que no és de Veritat i ho imposa amb lleis qiue no són de la Justícia, sinó de la Conveniència del dominador adulterista.

També és significatiu que artistes considerats espanyols l'interpretin i se l'hagin fet seu...

Afortunadament, hi ha, i n'hi ha molts, catalans que que no s'han deixat acomplexar i són fidels a la cultura catalana:

Tinc un disc de música de guitarra del monjo Antoni Soler que he escoltat moltes vegades al llarg de la meva vida. És un dels meus músics preferits.

També, vull afegir-hi, que quan vaig estudiar guitarra, tocava la cançó Llàgrima del valencià Francesc Tàrrega, un altre músic de guitarra que està entre els meus preferits.


  
Avui tot cercant a google he trobat aquest disc que desconeixia. No és interpretat amb guitarra és interpretat amb piano.

Disc de música del Pare Antoni Soler


La pianista barcelonina Sira Hernández, gran improvisadora i coneixedora d’autors com Mompou i Scarlatti, il·lumina dotze sonates del Pare Antoni Soler, transcrites pel musicòleg Joaquim Nin i Castellanos. Un gran treball per conèixer un compositor del Barroc tardà i el primer Classicisme.



dilluns, 13 de febrer del 2012

Pensar o Creure i el poder dels Doctors de la Llei




















PENSAR O CREURE I EL PODER DELS DOCTORS DE LA LLEI.

J.- El nom basc, "aker" vol dir "boc" (en castellà "macho cabrio" ) i "larre" vol dir "prat on pasturen els animals o terreny silvestre"

E.- Així, doncs, el mot "akelarre", que està relacionat precisament amb les trobades de bruixes que ballen al voltant del boc , vol dir " el prat del boc"?

J.- Jo penso que sí. No obstant n'hi ha altres persones que ho tradueixen de manera diferent.

E.- Em pots posar un exemple?

J.- Si, es clar; mira el què em diu un historiador, que té milers de seguidors, els quals no s’atreveixen a creure res sense el seu vist-i-plau, en un correu que he rebut: "Jo no crec que akelarre vulgui dir el prat del bóc, sinó més aviat "cova", perquè els cultes d'iniciació es feien a les coves i l'akelarre de Zugarramurdi també. A més a més l'etimologia permet aquesta lectura; ake (pedra), larre (tallada).

E.- "Ake" vol dir "pedra"?

J.- Que jo sàpiga no; pedra, en basc, es diu "harri"

E.- Doncs, perquè diu això aquest historiador?

J.- Més greu que dir-ho, és que s'ho "creu" . Ell mateix diu " Jo no crec que ...”

E.- Per quin motiu s'ho creu?

J.- Dins de cada persona hi actua alguna força, per al meu enteniment, encara misteriosa, la qual ens fa discernir. Per quin motiu uns creuen una cosa i altres una d'altra? No ho sé. Quan jo tenia trenta anys també creia coses ( algunes me les feien creure sense pensar-les); ara, que en tinc més de seixanta, només les penso. Només crec que penso, però no em crec allò que penso. El pensament sempre flueix, allò que és, a la vegada és i no-és.

E.- El mot basc "larre" vol dir "tallada"?

J.- No; en basc, "tallar" es diu "ebaki"

E.- Doncs aquest historiador s'inventa les coses? I dius que té seguidors?

J.- Escriu molts llibres, i els seus llibres es venen molt; probablement dius coses que ens semblaran més lògiques.

E.- Si, potser si; però com discerneixen els seus seguidors allò que diu? La gent li fa cas?

J.- Hi ha gent que allò que necessita no és pensar, sinó creure. Ell té un títol universitari. La nostra societat, creu molt i pensa poc; si tens un títol hi ha gent que et creu perquè tens el suport oficial. Si no tens un títol, no et creuen. El fet de pensar sense el vist-i-plau del poder dominant està mal acceptat. Comporta, moltes vegades, anar contra el corrent.

E.- Em fas recordar una història bíblica; aquella que explica que Jesús va anar al Temple a parlar amb "els doctors de la Llei" després de viure en la solitud del desert....No tenia títols universitaris...

J.- Jesús parlava del Pare Celestial que ens fa pensar; els doctors de la Llei, parlaven de la Llei de Jahvé, la que l’Antic Testament ens diu que va ser donada a Moisès que ens fa obeir.

E.- La llei de Jahvé?

J.- Si. A la Bíblia, a l’Antic Testament es parla de Jahvé i Moisès. Al Nou Testament es parla de Jesús i el Pare Celestial. I, dotze apòstols; fixa´t-hi, “dotze”, el mateix nombre que les dotze cases zodiacals de l’astrologia o ciència dels astres celestes.

E.- Jahvé i Pare Celestial, és el mateix?

J. Hi ha qui creu que si; hi ha qui pensa que no. Els cristians albigesos o càtars pensaven que no són el mateix.

E.- La nostra societat viu en aquesta dialèctica: pensar o creure?

J.- A vegades he pensat que si; una d'aquesta vegades va ser quan vaig veure milers de catalans donant testimoni de la seva voluntat de ser independents d'Espanya i comprovar que les úniques raons que els espanyols esgrimien en contra d'aquesta voluntat catalanista, era exigir-los obediència a la llei que configura el marc legal de la Constitució espanyola. La naturalesa humana té aquestes dues actituds, la de pensar i la de creure. El “ser” és pensament; el “dogma” és creença. Els humans lliures pensen; els humans esclaus obeeixen; moltes vegades, obeeixen lleis que els fan fet creure.

E.- Què podem fer per a pensar?

J.- Per a mi, pensar vol dir combregar amb l’origen i el sentit vertader de les coses i les idees; sentir-te que formes part del Tot. Expressar i viure en funció d’allò que penses és un dret natural; un dret que, per cert, molts constitucions polítiques no respecten. Una de les vies per arribar al pensament, és parlar en la llengua natural – original o vernacla- de cada lloc.

E.- Existeixen encara aquestes llengües, quan durant segles hi ha hagut migracions i transplantament de poblacions d’un lloc cap a un altre? Quan la majoria de les llengües han adoptat mots d’altres llengües que no eren naturals del lloc on ara es parlen? Tenim l’exemple de “futbol” que és un mot derivat de l’anglès “foot” i “ball”( “peu “ i “pilota”) entre molts d’altres. En català tenim molts que vénen de l’iber, del grec, del llatí, de l’hebreu, de l’anglès, del francès o langue d’oil,....

J.- Sí, es clar que encara existeixen. Trobo molt interessant el fet parlar del concepte de llengua. El meu concepte de llengua és el de llengua natural o vernacla, ja que , al meu entendre, és la que combrega amb l’esperit o geni de cada lloc. La que ens fa pensar.

E.- Aquest concepte no coincideix amb el de llengua minoritzada o minoritària, oi que no?

J.- No, doncs, a dins de l’àrea cultural, naturalment catalana, la llengua vernacla es la catalana; i, hi podem trobar llengües minoritàries parlades per grups de nouvinguts. Quan una llengua forastera esdevé majoritària i substitueix la llengua vernacla o natural del lloc es produeix un acre anti-natural amb unes molts greus conseqüències; entre d’altres conseqüències perjudicials, unes que afecten a la mentalitat de les persones que hi habiten.

E.- Tens alguna altre comentari que voldries fer-me sobre d’historiador que abans m’has esmentat?

J.- Si, però no com a crítica personal, sinó com a denúncia de la idolatria que pateix la nostra societat actual. La nostra societat viu sotmesa a “la tirania i la censura dels doctors de la llei”. Aquest fet em fa recordar aquell passatge de la Bíblia, esmentat abans, on els doctors de la Llei ( que es sabien de memòria les lleis i preceptes d el llibre de Moisés que havia rebut de Jahvé), disputen contra Jesús que havia aprés els seus coneixements del Pare Celestial en el desert. “D’on ho has tret això” – li preguntaven-. Per cert, et recomano un llibre que acabo de llegir, on es parla de “logólatres” i “textólatres” , en certa manera és del què jo et vull palrar. El llibre es diu “ Los Logólatras” i és de George Steiner. Doncs, bé, perquè vegis el criteri de l’esmentat historiador que tradueix de manera distorsionada la llengua basca, “doctorat per la universitat” i amb “títols acadèmics que l’acrediten com a autoritat oficial reconeguda”, t’explico un altre detall. En una ocasió va dir-me: No facis servir el mot “doncs” ; és una expressió francesa; en català es diu “ja que”
O sigui, segons aquest historiador, acadèmic i doctorat en historia i lingüística, hem de substituir “doncs” per “ja que”. I, mira amb què ens trobem si li fem cas. T’ho explico en dues frases: “ Plou, doncs, agafo el paraigües”. Si dic la frase segons el consell d’aquest historiador, amb títols acadèmics, i doctor en història i lingüística, hauria de dir: “Plou, ja que, agafo el paraigües”

E.- Ha ha ha.....I em pots dir el nom d’aquest famós historiador?

J.- No, perquè sóc del parer que s’han de dir els pecats però no els pecadors. No obstant, guardo el seu correu electrònic, amb el seu consell, i comentaris sobre la seva traducció del basc, perquè, a vegades, cal defensar-se dels acadèmics i doctors de la llei. Només ho diré en cas de haver-me de defensar.

E.- Per a tenir coneixement, és més important tenir criteri que tenir informació i títols.

J.- Si, tens raó; moltes vegades he defensat que s'hauria de llegir el llibre " El Criteri" de Jaume Balmes a les escoles, especialment a les escoles catalanes.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Adulterisme. Monestir de Sant Pere de Roda

Desconstruir la catalanitat: 
El monestir de Sant Pere de "Roda" ara dit "Rodes"

Aquest estiu de 2011 vaig publicar un escrit al meu Blog Vernacle sobre la cripta del Park Güell en el que denunciava la falsa interpretació que, al meu entendre, es fa del significat de la cripta.

Un cop publicat aquest escrit vaig anar-me'n de vacances. Per una d’aquelles sincronies del Destí vaig anar a banyar-me a les platges rocoses del Port de la Selva a l’Empordà; lloc on, des de la platja es veia la majestuositat del monestir  ara anomenat Sant Pere de Rodes a dalt de la muntanya i a sobre d’ell la silueta del castell de sant Salvador. 
El monestir abans es deia Sant Pere de Roda, ara li han posat en lloc de “Roda”, “Rodes” i es diu, doncs, Sant Pere de Rodes. 
Em pregunto: per quin motiu li han canviat el nom? 
A quina roda es referia el nom? 
Tenia alguna a veure amb altres topònims cm Roda de Ter o Roda Berà? 
Probablement si, però molts dels topònims de les terres catalanes han estat adulterats en diverses ocasions i el seu sentit original s’ha perdut. Talment sembla com si algun poder fàctic hagués volgut esborrar alguna cosa significativa; o millor dit, algun coneixement que es vol mantenir ocult. Tot sovint, em trobo amb que, certes explicacions oficials, avalades per autoritats acadèmiques, no són de fiar perquè no tenen cap mena de sentit. Són molts les adulteracions que observo. Tantes, que m'atreveixo a parlar de un poder adulterista que perverteix la Realitat Història i Cultural.



El cas és que per la tarda, amb la meva família, vaig pensar que seria bo fer una visita a aquest monestir que jo he visitat en moltes ocasions al llarg de la meva vida, amb la intenció d’ensenyar-li a la meva filla i parlar-li de la seva importància arquitectònica i en la vida espiritual de la cultura catalana. 

Li vaig explicar les teories de Deulofeu que, jo comparteixo, el qual considera que l’art romànic va néixer a Catalunya i en concret a aquest indret. 

Ara fa anys - li vaig dir -jo vaig visitar aquest monestir i vaig veure una imatge d’una verge com la Montserrat, que és una verge negra i té un simbolisme que ens ha estat amagat per determinats poders que no volen explicar-h ; era una imatge feta de pedra i estava en el capitell d’una columna del claustre.
Tot fent la visita al monestir vaig comprovar que les columnes del claustre havien estat fetes de nou; es veien noves, però totes elles eren llises sense cap simbolisme.
On era aquella amb la verge romànica com la de Montserrat que jo havia vist en temps passats -vaig preguntar-me -?
Tot seguin l’itinerari indicat per les informacions turístiques anotades en unes plaquetes ficades en pedestals, vaig baixar unes escaletes i vaig entrar a un recinte que hi deia  Cripta de la Mare de Déu de la Cova
De cop ,vaig trobar-me davant una columna que em va recordar la cripta que va dissenyar Gaudí al Park Güell de Barcelona i que va ser motiu del meu darrer escrit en el blog. En les dues columnes, curiosament i significativament, hi ha un forat.















Cripta de Nostra Senyora de la Cova del Monestir romànic de Sant Pere de Roda.










Cripta del Park Güell de Barcelona. Foto: Jordi Salat




A l’escrit anterior feia una relació de la cripta del Park Güell i la cripta del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Sobre aquesta  de Sant Miquel de Cuixà he de dir que és una cripta circular dita de la Nativitat o del Pessebre, amb un pilar central molt gros, on es venerava la imatge de la verge romànica de Nostra Senyora del Pessebre. Un nom relacionat amb el naixement. Néixer de dalt; de l’Esperit? Els monestirs dedicats a Sant Miquel, originalment, sempre tenen una imatge de una verge negra.







Cripta de Nostra Senyora del Pessebre. Monestir de Sant Miquel de Cuixà





Ena quest monestir va morir l’Abat Oliba, impulsor del romànic en els Pirineus l’any 1046. En aquella època el cristianisme sestava unificat; no hi havia església d’Orient (Bizanci, hel•lenística) i d’Occident (Roma).

Una de les adulteracions que s’ha fet en el llenguatge religiós de Catalunya ha estat canviar el nom de les icones de les verges trobades en coves - verges negres com la de Montserrat, Núria, Puigcerdà Montgrony  i d'altres-, que sempre s’havien dit Nostra Senyora per dir-los Mare de Déu.

Això comporta una adulteració del significat ja que senyora va relacionada amb el seny i el seu aspecte masculí de senyor. Dir-los marededéu trenca aquesta filiació significativa o etimològica. 

En el cas de Nostra Senyora de la Mercè, patrona de Barcelona, l’adulteració és més greu ja que originalment era una verge negra, que actualment es presenta com una verge blanquejada i no es vol restituir en la seva forma original.
 
Acabada la visita al monestir, vaig entrar a la botiga de recordatoris -ara en diuen souvenirs mot francès, que ha substituït el català recordatoris amb el vist i plau dels acadèmics de la llengua catalana- vaig fer-ho amb l’esperança de trobar una postal amb la imatge de la Nostra Senyora de la Cova. O bé, el capitell que jo havia vist anys enrere amb la icona d’una verge, com la Montserrat i Montgrony, feta escultura de pedra, ficada en el capitell d’una columna del claustre.

L’encarregada de la botiga va dir-me “aquí no hi ha hagut mai cap verge romànica”.
- Tenen una cripta dedicada a Nostra Senyora de la Cova – li vaig preguntar- i no tenen cap imatge d’aquesta verge?
- No hi ha hagut mai cap verge –va dir, mirant als altres visitants que feien cua per comprar el tiquet d’entrada, com volen deixar clar que allí no hi havia hagut mai cap verge, malgrat el què jo hagués dit -.

Aquí – vaig pensar- em diuen que no hi hagut cap verge, i al Park Güell diuen que era una cripta dedicada a guardar cotxes de cavalls...Qui s’ho pot creure això? Qui ens està enganyant? Què ens estan amagant?

Un poder pervers, adulteriste de caràcter malèfic i anti-vernaclista, al llarg del segles, ha censurat, tergiversat i prohibit la catalanitat a Catalunya; ara, tinc la sensació de que ens trobem en un procés de desconstrucció. Un procés, en el que hi participen els mateixos catalans; i, entre aquests, alguns acadèmics (civils i religiosos catòlics) de l’estructura del poder. Existeix un catolicisme adulteriste.
 
Mentrestant, la major part del poble català – i de Catalunya-, ho deixa fer; perquè, o bé ho ignora, o bé, amb propaganda falsària, li han rentat el cervell i li han fet creure que és veritat, allò que no ho és. 

I si em pregunteu “què és allò que s’està traient o buidant  de les formacions culturals i els seus referents i símbols amb aquesta desconstrucció?” Us diré que és “la Substància”. I què és la Substància? Quelcom  de caràcter espiritual.

El contingut espiritual que omple i dona sentit transcendent a la vida. La dialèctica no consisteix en ser d’esquerres o de dretes; nacionalista o imperialista; capitalista o comunista; d’una religió o d’una altra; d’una ètnia o d’una altra. La dialèctica consisteix en “ser, o no-ser”.

A la botiga hi havia una vitrina amb llibres; vaig mirar per a veure si hi tenien el llibre d’Alexandre Deulofeu  Sant Pere de Roda. Importància, Història i Art. Aquest llibre on explica coses com: el monestir és una construcció dels voltants de l’any 610 relacionada amb el Papa Bonifaci IV ( pàg. 7 i 30); hi foren dipositades les relíquies de Sant Pere a una cova prop del monestir ( pàg.8); la construcció en forma d’opus spicatum ( forma d’espiga) té un simbolisme (pàg.11-12); el pensament del bisbe Fèlix d’Urgell i l’origen dels càtars; l’origen de l’art romànic ( pàg. 19) .
"Amb Sant Pere de Roda – ens diu Deulofeu-, comença la cultura Occidental i una altra d’origen espiritual, seguint una corrent creadora que va d’Orient a Occident, partint de la cultura sumèria, iraniana, egípcia, grega, i finalment la cultura dita romànico-gòtica o Occidental que te el seu origen a Sant Pere de Roda”; “el sentiment religiós és per tant, el que dóna l’estil artístic”( pàg. 21); “la Bíblia de Sant Pere de Roda és un document molt important que es troba dipositada a la Biblioteca Nacional de París”(pàg.25);en el lloc de construcció del monestir hi hagué un temple pagà dedicat a la Venus Pirenaica ( pàg. 26). No hi havia  aquest llibre de Deulofeu. Deulofeu l’anomena Roda i no pas Rodes com se li diu actualment.

El Mestre de Cabestany , dit així perquè era natural del municipi de Cabestany a la Catalunya Nord, és l’autor de la “desapareguda” portalada del monestir de Sant Pere de Roda.

Aquest mot, Roda, el trobem a diversos llocs de Catalunya, com és el cas de Roda de Ter , Roda de Berà o Barà.

A altres llocs, amb esglésies romàniques, també hi trobem el mot Roda :

La Roda (Albacete) , Roda a prop de Sevilla , Roda de Isábena , Roda de Eresma ...

Caldria preguntar-se el motiu pel qual en terres de parla castellana es fa servir el mot català “roda” i no pas el mot castellà “rueda”.

Per altra banda “La Mancha” , on es troba el municipi de La Roda Albacete, es un territori agregat a Castilla, des de fan uns anys, però antigament, no era Castilla; hi ha un zona de “La Mancha” – terra que va ser marc geogràfic de la novel•la “El Quixot” de Cervantes-, que porta noms aragonesos, i per tant d’influència catalana i valenciana. La Mancha de Montearagón I, cal tenir present que fins el polític Compromís de Casp (1412), a la Corona d'Aragó, la llengua oficial, era la catalana.

El mot Roda, a quina roda es refereixen”? Comporta aquest nom relacionat amb l’art romànic un simbolisme relacionat amb determinada concepció religiosa?
Vet aquí un dibuix del simbolisme de  la roda segons la tradició hermètica universal.





La roda astrològica del Zodíac amb Crist en el lloc del Sol. Cristianisme gnòstic que relaciona el concepte de Déu en tant que "Pare Celestial" amb l'astrologia, tal com es diu al Nou Testament seguit pels cristians de Jesús, a diferència - i en contraposició- al concepte de Déu atribuït a Jahvé, com es diu a l'Antic Testament seguit pels judaics de Moisès?


L’art romànic es va originar en aquest monestir i des d’aquí es va escampar per tota Europa – tal com explica Alexandre Deulofeu-?

Les seves teories no són acceptades per les autoritats oficials; un acadèmic de la Universitat de Barcelona i  un monjo d’una fraternitat religiosa catalana, en concret , la del Monestir de Santa Maria de Montserrat, van dir-me que no podia ser que des de Catalunya hagués influït a Llombardia. 
No creien aquesta teoria de Deulofeu. No obstant,  quan vaig dir-los  que  el mestre d’obres més famós de la Llombardia es deia Cabestany,  que és un cognom català, van posar en dubte la seva opinió, la creença que havien tingut fins aleshores.
El fet que els llombards tinguessin un mestre d’obres, el més admirat de tots, que anomenat Mestre de Cabestany els va fer pensar i revisar allò que havien cregut fins aleshores. Cabestany és un municipi català, que està a l’actual Catalunya Nord  que es troba sota administració francesa; aquest municipi està tant a prop de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Pere de Roda que podria anar-s’hi a peu.

Existeix una voluntat que vol convertir els monestirs que han estat centres d’espiritualitat en centres de turisme. L’important no és l’espiritualitat; ho és l’atractiu turístic. Vivim temps de prostitució; fet que comporta tergiversació i manipulació adulteristes. Un gran engany i una sensació de buidor impregna les ànimes. A Catalunya, i probablement a altres llocs del món, a més de censura es produeix una desconstrucció, una adulteració perversa.

Quina Catalunya s’està desconstruint? 
Quina Catalunya s’està construint? 
S’ha perdut l’enteniment de les coses?
 S’ignora que s’ha perdut aquest enteniment? 

Una altra anècdota per sumar a aquesta del Monestir de Sant Pere de Roda, també és la que vaig viure al Monestir de Santa Maria de Montserrat. 
En el monestir de Montserrat hi ha un monument dedicat a l’Escala de l’Enteniment de Ramon Llull  que va ser fet per Josep Maria Subirachs. 
Vaig anar a la botiga del monestir a comprar una postal d’aquest monument. No n’hi havia cap; no en tenien. 
Ara fa uns anys van voler fer-nos creure  i fa anys que ho intenten, fer creure que la imatge de Nostra Senyora de Montserrat, “la Moreneta”, era blanca! 
 Qui ens està enganyant? Què ens estan amagant?  Qui ens amaga el sentit hermètic que tenen les verges negres relacionades amb Isis i Astarteh?
Cal desemmascarar el poder adulteriste i regenerar la cultura. En un temps culturalment degenerat, el futur torna ha haver de passar pels orígens.  

Jordi Salat
Agost 2011

LA VERGE ROMÀNICA DEL MONESTIR DE SANT PERE DE RODA




Aquest any 2023,  he anat a visitar el Monestir de Sant Pere de Roda i he trobat la imatge de la verge romànica. És la imatge que esmento en el meu escrit. La que jo recordava haver vist fa anys. 
La imatge és  esculpida a la pedra del capitell de la columna. 

Si observeu la imatge d'aquesta verge de pedra veureu que té els trets de la verge negra com és la de Montserrat i d'altres.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Desconstruir la catalanitat: La cripta del Park Güell de Barcelona feta per Gaudí






Cripta del Park Güell










Vaig escoltar els comentaris que feia una guia turística a un grup de turistes que visitaven el Park Güell, de Barcelona, construit per Antoni Gaudí. Es trobava davant de la construcció que es pot veure a la fotografia que encapçala aquest escrit.

Els deia que era una rotonda, i que "aquesta rotonda l'havia fet en Gaudí perquè hi poguessin donar la volta els carruatges que hi entraven amb els cavalls".


A mí se'm va fer molt estranya l'explicació. M'ho vaig mirar atentament i vaig constatar que un carruatge tirar per cavalls allí no hi podia donar la volta. per tant - vaig pensar- hi deu haver alguna altra explicació.

Vaig fer investigacions i una de les persones a qui vaig fer la consulta va dir-me que aquella construcció era un "elefant".

Un elefant? - li vaig insistir-.
Si si, va dir-me, és un elefant.









Un elefant- vaig comentar-li- es caracteritza per la trompa. On hi veus tu la trompa?
La trompa - va replicar- no hi és però les quatre potes si.
El meu interlocutor n'estava convençut i feia diverses teories al respecte.

Un dia vaig anar de visita al monestir de Sant Miquel de Cuixà. lloc relacionat amb la cultura catalana i Catalunya, actualment sotmès a l'administració política de França. Vaig veure la cripta d'aquest monestir i em va venir al cap la cripta del Park Güell que havia fet construir Gaudí.

Aquesta cripta té unes explicacions molt interessants pel seu significat, ja que té algunes observacions de caràcter hermètic relacionades amb els dons de l'Esperit Sant - segons em va dir un estudiós de la Catalunya Nord-, i també, arquitectònicament, pel fet de ser una cripta feta amb una columna central.




Cripta de Sant Miquel de Cuixà







Aquesta explicació em va semblar més convincent que no pas les anteriors.
Vaig fer-me una sèrie de raonaments al voltants de dos fets:

Com és que no expliquen això els guies turístics catalans que enseyen la cripta del Park Güell als milers de turistes que visiten Barcelona i per tant la capital de Catalunya?

Vaig pensar que probablement,i des de determinades instàncies acadèmiques, es vol amagar l'hermetisme de l'obra de Gaudí i també, evitar parlar d'uns territoris de cultura catalana, com és el cas de Sant Miquel de Cuixà, que va ser anexionat a França i dels fets històrics que ho va motivar.

Se'm fa evident que un poder fàctic està descatalanitzant i adulterant el patrimoni arquitectònic català i tergiversant l'obra d'Antoni Gaudí.

L'altra, és que, se'm fa evident que un determinat tipus de persones, autòctones que viuen aquí i forasters que venen a fer-hi turisme, s'empassen totes les explicacions que els donen sense pensar-s'ho. Sense raonament.

Una de les característiques negatives de la nostra societat actual, és aquesta actitud de "credulisme irracional". Creure, només pel fet que ho diu una autoritat acadèmica, en molts casos engendrada en un temps de censura en que s'ensenyava allò que convenia que fos cregut, més que no pas allò que era de Veritat. Es va abolir la censura,però ens va deixar els acadèmics censurats. Tenim, com a conseqüència de tot això, un problema de seny, de criteri propi que ens forgi una consciència raonada i també de mentalitat.

Hi ha persones que saben pensar, hi ha persones que necessiten creure.
Jo voldria ser dels que pensen, però encara no em conec prou a mi mateix.

Jordi Salat