Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 de juliol del 2026

«PERE CASACUBERTA» EN LLOC DE «JEAN BOUIN» Dignifiquem els referents identitaris catalans a Catalunya

 

  

«PERE CASACUBERTA»  EN  LLOC DE «JEAN BOUIN»

Dignifiquem els referents identitaris de Catalunya

 






 

La Jean Bouin és una cursa atlètica de caràcter popular que cada any es fa a Barcelona, la capital de Catalunya, des del  1920. Està organitzada pel diari El Mundo Deportivo, i des de  1946 és una cursa internacional.

 

DIÀLEG AMB LA I.A.

 

—Per quin motiu porta el nom d’un francès i no porta el nom d’un català?

La  cursa no va ser concebuda com un homenatge a Barcelona o a Catalunya, sinó com un homenatge internacional a qui aleshores era considerat el millor corredor de fons d'Europa. Quan la prova es va crear el 1920, els seus promotors —els periodistes Josep Antoni Trabal, Lluís Meléndez i Rossend Calvet— van decidir batejar-la amb el nom de Jean Bouin, l'atleta francès mort prematurament a la Primera Guerra Mundial. Bouin havia estat rècord mundial dels 10.000 metres, tres vegades vencedor del Cross de les Nacions i subcampió olímpic dels 5.000 metres als Jocs d'Estocolm de 1912. La seva figura s'havia convertit en un mite de l'atletisme europeu. Posar-li el nom de Jean Bouin donava prestigi internacional a una competició que acabava de néixer. Ara bé, la teva pregunta és interessant des d'un punt de vista històric: «¿per què no un esportista català?» Hi ha diversos factors: El 1920 l'atletisme català era encara molt jove. Encara no existia cap figura catalana amb la projecció internacional de Jean Bouin.

—Actualment, però, tenim un referent català admirat a tot el món.  En Pere Casacuberta. Pere Casacuberta,  català campió del món júnior de cros el 1984, al circuit de Meadowlands de Nova Jersey, a l'àrea metropolitana de Nova York.  Els catalans amb criteri vernacliste defensem la identificació catalana, referents catalans, per Catalunya. No creus que s’hauria de canviar el nom de «Jean Bouin» i posar-li «Pere Casacuberta»?

— Sí, es podria defensar perfectament. Els arguments a favor d'un canvi de nom podrien ser sòlids: Pere Casacuberta és un dels esportistes catalans més excepcionals del segle XX. Va derrotar els grans favorits africans quan ningú no ho esperava, una fita que encara avui és considerada extraordinària. La seva història té un fort component humà: després del triomf mundial, un accident laboral va truncar la seva carrera, i molts periodistes i historiadors de l'esport consideren que Catalunya no li ha reconegut prou el mèrit. La seva trajectòria esportiva i el seu valor simbòlic el converteixen en un candidat molt digne.

—Redacta'm un escrit per iniciar una campanya i demanar-ho per subscripció popular

Per una Cursa Pere Casacuberta: Manifest per al reconeixement dels nostres referents esportius

·         Campanya de recollida de signatures

·          

·         Hi ha noms que formen part de la història. I n'hi ha d'altres que, tot i haver escrit pàgines extraordinàries de l'esport català, han quedat injustament relegats a l'oblit.

·         Creiem que ha arribat el moment de reparar aquesta mancança.

·         Fa més d'un segle que Barcelona celebra la Jean Bouin, una cursa que ha esdevingut un dels grans esdeveniments atlètics de Barcelona, la capital de Catalunya. El nom de Jean Bouin responia a un context històric concret: l'any 1920, els seus fundadors van voler retre homenatge a una figura emblemàtica de l'atletisme europeu i donar projecció internacional a una prova que acabava de néixer.

·         Aquella decisió era comprensible en el seu moment.

·         Però avui, més de cent anys després, Catalunya disposa d'una història esportiva pròpia, rica i plena de figures que mereixen ocupar un lloc destacat en la nostra memòria col·lectiva.

·         Entre elles sobresurt Pere Casacuberta, un dels atletes catalans més brillants de tots els temps. El seu triomf al Campionat del Món júnior de cros el 1984 va situar Catalunya en l'elit mundial de l'atletisme. La seva trajectòria representa l'esforç, el talent, la superació i la dignitat de l'esport català.

·         Tanmateix, el reconeixement institucional rebut no ha estat proporcional a la importància de la seva gesta.

·         Les nacions madures honoren els seus referents.

·         Els carrers, els estadis, les curses i els equipaments esportius expliquen qui som i quins valors volem transmetre a les noves generacions. Quan una ciutat dedica els seus espais públics als seus esportistes, no només recorda una persona: educa el futur.

·         Per això proposem obrir un debat ciutadà perquè Barcelona i Catalunya puguin retre homenatge a Pere Casacuberta.

·         Aquesta campanya no pretén esborrar la història.

·         Pretén enriquir-la.

·         Convidem les institucions esportives, l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, la Federació Catalana d'Atletisme, els clubs, els atletes i tota la ciutadania a estudiar la possibilitat que una de les grans curses de Barcelona porti el nom de Pere Casacuberta, o bé que se li dediqui una prova atlètica de màxim nivell que perpetuï la seva memòria.

·         És hora que els nostres infants coneguin els noms dels grans esportistes catalans amb la mateixa naturalitat amb què coneixen els grans noms internacionals.

·         No es tracta de mirar menys enfora.

·         Es tracta de mirar també cap a casa.

·         L'esport és patrimoni.

·         La memòria també.

·         Per tot això, demanem el suport de la ciutadania perquè aquesta proposta sigui estudiada i debatuda públicament.

Signa aquest manifest.

Perquè els nostres campions també formen part del nostre patrimoni.

Perquè els pobles que recorden els seus referents vernaclistes construeixen millor el seu futur.

Per un títol que dignifiqui l’esportisme català i els esportistes catalans a  Barcelona, la Capital de Catalunya

CURSA PERE CASACUBERTA

Adhereix-te a aquesta iniciativa i ajuda'ns a retornar a Pere Casacuberta el lloc que mereix en la història de l'esport català.

 

 Jordi Salat

josalort@hotmail.com


dimarts, 2 de juny del 2026

La llengua dels Apòstols de Crist i la llengua del Papa Lleó XIV a Barcelona

 

LA LLENGUA  DELS  APÒSTOLS DE CRIST

 

El do de llengües que es pot llegit en el Fets dels Apòstols de Crist Fets 2,1-11 el passatge fonamental que es llegeix habitualment en la celebració de la Pentecosta, diu:

Quan va arribar el dia de Pentecosta tots eren reunits en un mateix lloc. De sobte, vingué del cel una remor com d'una ventada impetuosa i omplí tota la casa on es trobaven. Llavors se'ls aparegueren unes llengües com de foc que es repartiren i es posaren sobre cadascun d'ells. Tots quedaren plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en altres llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se. (Fets 2,1-4)

I continua explicant que els vinguts de moltes nacions els sentien parlar cadascú en la seva pròpia llengua:

«Com és que nosaltres els sentim parlar en la nostra llengua pròpia?» (Fets 2,8)

La llengua pròpia de Catalunya, és  la llengua catalana.

L’any 1965 en el Concili Vaticà II és va anomenar i identificar com a llengua vernacla.

Reflexionem-hi...

Ara digueu: En quina llengua hauria de parlar-hi el Papa Lleó XIV quan inauguri la Torre de Crist de la Sagrada Família?







Jordi Salat
josalort@hotmail.com


dimarts, 20 de gener del 2026

La visió artística i religiosa d'en Gaudí




A la pàgina 33 del llibre «La visió artística i religiosa d'en Gaudí» de Francesc Pujols hi llegeixo:

«Gaudí, el gran arquitecte de l’Univers, tenia la convicció del catolicisme, que com a tots el que encara la tenen els hi entela la visió clara de la religió, perquè en lloc de fer-ne una visió científica o dialèctica, en fan una visió moral o ètica que desfigura completament el quadre general de la realitat religiosa que ens embolcalla i conté a tots»

La inclouré en el meu nou llibre per «enraonar» temes relacionats amb el marc referencial vernaclístic.

Aquest any 2026 que és Any Gaudí, se'n parlarà del significat que comporta aquest text?


Jordi Salat

josdalort@hotmail.com

Observació: Extret del llibre «Diàleg amb Elior» que si tot va com voldria que anés es publicarà aquest any 2026


dilluns, 10 de novembre del 2025

Les 4 columnes de Montjuïc: més enllà de la senyera catalana, el simbolisme universal "adulterat i silenciat"

 Les 4 columnes de Montjuïc: 

més enllà de la senyera catalana, el simbolisme universal "adulterat i silenciat"

Entrevista que m'ha fet la periodista Anna Clarà per a Ràdio Ciutat de Badalona

Les 4 columnes de Montjuïc sovint s’associen a la senyera catalana, però Josep Puig i Cadafalch els va donar un significat molt més profund: espiritual, universal i arrelat a la cultura clàssica i a Ramon Llull. Enderrocades pel general espanyolista Primo de Rivera abans de l’Exposició del 1929, les columnes havien de convertir Montjuïc en una autèntica acròpolis catalana. Avui volem entendre què queda d’aquell projecte i del seu simbolisme. Per quin motiu no s'hi van  posar les victòries alades previstes en el projecte original?

Clicar aquí per escoltar entrevista


Jordi Salat

josalort@hotmail.com





dimecres, 6 d’agost del 2025

Vernaclism: referential framwork and a path related to identity

 

TRANSLATIONS

Catalan writings translated into english using AI


Vernaclism


A referential framework and a path related to identity

“The Utopians learn the sciences in their own language or vernacular, which is rich, harmonious, and a faithful interpreter of thought.”
(Utopia, by Thomas More)


Cited by Jordi Salat in the book Vernaclística.

Jordi Salat wrote in a tweet dated 18/05/2024:

Vernaclístic thinking will lead Catalonia and the genuine ideal of the kingdoms of the Crown of Aragon to spearhead the resurgence and success of natural, original, or genuine nations on an international level. The path is the Vernaclístic Way.

I don't know whether what Jordi Salat claims will happen exactly like that, but I do believe that Vernaclism is a philosophy that must be part of the better future we desire for the Catalan Nation and for all Humanity.

Surely, in that horizon, the reference frameworks of thought that will guide us will no longer be a single doctrine against all others—as has happened until now in a system of closed, mutually exclusive dogmas—but rather resemble a constellation of diverse philosophical sources that add up in the same liberating direction, where the Genius Loci (Spirit of the Place) of each people becomes the true foundation of an authentic planetary interculturality.

And in this project of liberating nations and peoples, I believe Vernaclism must occupy a prominent place, because it explains how things should be if we wish to preserve the wisdom and cultural heritage accumulated by humankind.

In this sense, Jordi Salat’s book becomes an essential proposal, because the core of his reflection, once read, can no longer be ignored.

On this journey proposed by Salat, you can accompany him far or stay closer—but if you truly dream of the freedom of all the world’s peoples and cultures, it will be impossible not to wish him well.

As Catalans, it is inevitable to relate Salat’s work to the reflection on why the outcome of the independence process, which culminated in the Self-Determination Referendum of October 1, 2017, was so disappointing.

Today we know that, while supposedly advancing toward the recovery of freedom for the Catalonia occupied south of the Pyrenees, we were emptying ourselves of national, cultural, and linguistic substance.

Paradoxically, the closer we came to independence, the less Catalan we were. And so, the crushing repression by Spain ended up being like water falling on already soaked ground—watered down by ourselves as we self-diluted into an unrecognizable, soulless nation, a national nothingness, while contradictorily claiming independence for a non-existent national community.

It is here that Jordi Salat’s Vernaclism opens a horizon of hope to rebuild ourselves as a people in extremis, on the very eve of disappearing forever.

It fills us with light and reasons to return to our origins, contemplating the culture of each place as the most natural fact for imagining a truly human-scale Humanity. It reminds us that the vernacular language of each land is much more than a communication tool: it is a cultural and intellectual system of its own, an instrument linked to the habitat and to nature—from which our creativity emerges and upon which the progress of Humanity has been built (and where even quantum physics has something to say).

Because where vernacular languages reign—where the Genius Loci of peoples can be expressed—there is creative freedom. But where vernacular cultures have been suffocated and made uniform, we speak of something else: submission and slavery.

Yet to rebuild ourselves nationally, we must know who we are, where we come from, and where we are headed. And for that, the book Vernaclística once again offers us an essential, holistic roadmap—where the part is in the Whole, and the Whole is in the part. For Vernaclism allows us to guide ourselves in rediscovering who we are: our Catalan being.

A way of being, thinking, and doing that is truly our own—with a Genius Loci and a singular spirit opposed to the imperialist spirit that built Spain at the cost of destroying the nations occupied by Castile.

But the recovery of who we are and where we come from, as proposed by Salat, goes far beyond an intellectual discovery. It is also a reclaiming of our stolen self-esteem, an act of love toward ourselves as a historical, distinct, and distinguishable people.

It is an invitation to once again be a luminous and influential nation in the international context—not through war, but through peace. Through the scientific and philosophical thought we can contribute as Catalans inspired by Ramon Llull, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, Jacint Verdaguer, Puig i Cadafalch, Josep Trueta, Antoni Gaudí, and so many others.

However, the fascinating journey into the past that Vernaclism suggests has no final destination. One can always go further—like the Journey to Ithaca by Cavafy, set to music by Lluís Llach, one of the author’s favorite singer-songwriters. Because in the exploration of our past and in the recovery of a coherent historical cultural path of the Catalan way of doing—based on freedom, justice, and the ways of reason and seny—the thread connecting the Catalan Nation with the culture of the Occitans, the Cathars, the Arian Christians, zodiacalism, Hellenism, the Bellonids, the Baalites, etc., is no anecdote.

On the contrary, entering this erased tunnel of time through which the nation has traveled and endured becomes, for Salat, a necessity—if we wish to grasp the authentic (original) Catalan Spirit and understand what our mission is in the world.

And indeed, Vernaclística is an exercise in regaining self-esteem on a path that will take us as far as we are willing to go, challenging our own culturally self-hating prejudices imposed by unquestionable mental colonization—the result of centuries of violent occupation. For Vernaclística connects the recovery of our national identity, our own Catalan way of being, with the bonds this human community has woven since the beginning with universal core values that have continued to express and reproduce themselves over the centuries through the cultural nation of the Catalans.

From the symbolism of the four elements of nature in the four bars of the senyera (earth, sea, air, and fire) on a golden background (the Vernal Point, the creative sun, the apocalypse understood as revelation or birth), to the Catalans' confederal constitutionalism—almost unique in the world and an expression of a human organizational model based on equitable agreement and respect for the other’s freedom (vernaclistic freedom). And in between, as an indestructible glue, the recovery of the triad of Truth-Goodness-Beauty as a human guide of immutable principles that defines the universal spirit of a people.

And as for where we are going? Regarding our spiritual mission in the planetary future, Jordi Salat offers a final answer grounded in what is scientific and natural and self-evident: the vernaclístic nationalism that Catalans desire for ourselves is, in line with our confederal approach, the same that we demand for the rest of the peoples of the Earth: a new vernaclístic world order.

That is, a universal confederation of vernacular nations.

And if anyone still isn’t convinced to climb this ladder toward liberating understanding, know this: this is serious—and at the top, there is a tree and a flag.

Miquel R.

Vernacular flag


Wifala flag





Vernacular literature book published only in catalan language

vernacular language of Catalonia and its capital, Barcelona. The vernacular language of Antoni Gaudí, Salvador Dalí, Ramon Llull, Pau Casals, ...

Translated from the Catalan language with Artificial Intelligence

Jordi Salat
josalort@hotmail.com



dijous, 17 d’octubre del 2024

Les quatre columnes, una història silenciada i adulterada

 

El simbolisme religiós de les 4 columnes  relacionat amb la cultura hel·lenística i fenícia que ha sigut amagat i presentat de forma adúltera



Us convido a escoltar la conferència sobre les 4 columnes de Montjuïc ( Barcelona. Catalunya) que van ser enderrocades  per uns espanyolistes catòlics constantinians i restituïdes de forma adúltera  per uns catalans ateus   


Les quatre columnes de Montjuïc de Barcelona









Jordi Salat

josalort@hotmail.com



dimecres, 10 de juliol del 2024

Cristòfor Colom i un escut amb els quatre pals





 Quina relació té Cristòfor Colom amb aquest escut?

En parlarem...

Us convido a venir a la conferència el proper 18 de Juliol al Reial Cercle Artístic de Barcelona, carrer Arcs, 5 final Portal de l'Àngel prop de la Catedral



Moltes gràcies a tothom per la vostra assistència




dimecres, 28 de febrer del 2024

Les quatre columnes de Montjuïc a Barcelona un referent català amb simbolisme hel·lenista i internacional

 25 de Febrer de 2024

Les quatre columnes catalanes de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, construïdes per Josep Puig Cadafalch: 

Història, Simbolisme i moltes coses més totes elles conjuntades dins del Marc Referencial de la cultura catalana, europea,  hel·lènica i fenícia. 

El 27/10/2000 un regidor de CiU, va demanar al plè de l'Ajuntament de Barcelona que es votés la seva restitució en resposta i en atenció a una carta que li vaig enviar sol·licitant-li que ho demanés. PP i PSC van votar-hi en contra. ERC es va abstenir...! Curiós, oi?

La Viquipèdia no ho explica, no ho he sentit a cap ràdio, diari ni televisió de Catalunya. Curiós, oi?


En parlo en la conversa que podeu escoltar

Conversa amb Jordi Salat moderada per Josep Maria Mas i Xavier Climent 

en el programa  Espai del Diumenge

Per escoltar-la podeu clicar aquest enllaç de sota:

Espai del Diumenge



Llibre editat el 2005
Segona edició en preparació per editar aquest 2024
Revisada i ampliada






diumenge, 25 de juny del 2023

Cardona. El comte de Barcelona Borrell II i la Carta de població de Cardona

 


Monument al comte de Barcelona

 el bel·lònida Borrell II a la plaça de Cardona

A la plaça de la de Cardona hi ha un monument dedicat a Comte Borrell II que és obra  de Josep Maria Subirachs.



Estàtua del comte Borrell II (930) fill de Riquilda de Tolosa de Llenguadoc ciutat del regne d’Aquitània ara Occitània. Casat amb Letgarda que també era de Tolosa de Llenguadoc. Va rebre la Carta de Poblament de Cardona atorgada pel seu avi Guifré el “Bel·lós” parent del comte Bel·ló de Carcassona (Occitània) i de Salomó, comte de Narbona (Occitània) ciutat on es troba la catedral dedicada a Sant Just i Sant Pastor relacionada amb la basílica de Sant Just i Sant Pastor una basílica relacionada amb els cristians arrians que també trobem a Barcelona.

Borrell II el primer independentista català amb arrels occitanes i la Independència de Catalunya[1]

Borrell II es va destacà per negar-se a renovar el Pacte de Vassallatge amb el rei francès de la dinastia capeta, Hug Capet després que aquest es negués a ajudar-lo a lluitar contra els musulmans, per la qual cosa els seus comtats catalans passaren a ser independents de Facto, ara en diríem  de forma Unilateral.

A part dels títols comtals hereditaris, emprava els títols honorífics de marquès i duc de la Gòtia dux Gothicae (Borrelli ducis Gothicae) (971), així com el títol de "príncep de Gothlandia" amb connotacions de sobirania. Quan arribà el decisiu any 987, quan Borrell II demanà auxili al rei franc  Hug Capet per valer el pacte de vassallatge, el cronista de la cort franca Richer el qualificà de duc de la Hispània Citerior, un títol que Borrell II mai no utilitzà per a si mateix; davant la ineficàcia de l'auxili franc el pacte de vassallatge quedà trencat. Vers el març del 988 Borrell II s'intitulava gratia Dei hibereo duci atque marchiso («per la gràcia de Déu duc ibèric i marquès») i hom no coneix cap precepte reial franc per a la Gòtia posterior al 986. Això no obstant però, en tots els documents de la Gòtia es continuaran datant els documents oficials per la data del regnat dels reis francs —i no per l’Era Hispànica—, una pràctica que continuaria fins que el llinatge dels comtes de Barcelona esdevingueren reis de la Corona d’Aragó.[2]

 

Les guies i els guies de turisme oficials de Catalunya, ja des de la seva formació acadèmica, no arriben a aquest nivell històric que configura un Marc Referencial d’arrels occitanes. Aquest marc comporta relacions amb la dinastia dels bel·lònides, el cristianisme arrià, els càtars, les llegendes del sant Graal i la revelació “poliglota” vernaclista de Pentecostès.....

Hi ha un filtreig o censura  per part d'un poder fàctic que intervé en la formació acadèmica el qual condiciona i determina la mentalitat del poble català, els habitants de Catalunya i la identitat catalana, la identificació de la catalanitat i el seu reconeixement genuí? Jo crec que sí.

 

 Jordi Salat

josalort@hotmail.com