Alemanya i Catalunya: Els Nou Barons de la Fama

 

ALEMANYA I CATALUNYA

ELS NOU BARONS DE LA FAMA

Una llegenda que relaciona Alemanya amb Catalunya i podria adaptar-se i donar un sentit a fets històrics

 

A memòria de Joan Llarch.[1]

Llegint el seu llibre “Histories de la Catalunya Màgica“(1986) vaig assabentar-me de la llegenda d'Otger Cataló

Otger Cataló pintat l’any 1855 per Claudi Lorenzale. [2] artista  català del moviment natzarenista fundat a Alemanya

 

Die neun guten Helden (Els Nou Herois Bons), Sala Hanseática de l’Ajuntament de Colonia (Alemanya)

 

Els nou barons de la fama a Catalunya, die neun guten Helden a Alemanya,  les neuf preux a França, a  nove prodi a Itàlia, son nou figures històriques presentades com l'ideal de la cavalleria donant una idea més concreta de les virtuts que exemplificaven. 

Aquesta llista va aparèixer a principis del segle xiv per Jacques du Longuyon al seu Voeux du Paon (1312). El grup de nou es divideix en tres tríades, representant  Personatges considerats significatius  dins el marc referencial del paganisme, Antic Testament i Nou Testament cristià. La seva selecció es va convertir ràpidament en un tema comú en la literatura i l'art de l'Edat Mitjana.

La primera vegada que aquest relat apareix escrit  a Catalunya és el 1438, a l'obra Histories e conquestes dels Reys de Aragó e Comtes de Barcelona del cavaller mossèn Pere Tomich.  Els historiadors apunten que es tracta d'una invenció medieval de caràcter nobiliari, creada per donar un origen èpic, prestigiós i antic a les grans línies familiars dels barons catalans. El nom d'Otger, capdill dels nou barons,  es va agafar probablement per paral·lelisme amb Otger el Danès, un heroi molt popular de l'èpica carolíngia medieval. La seva figura va tenir molta força com a símbol romàntic, especialment durant la Renaixença Catalana al segle XIX, quan autors com Jacint Verdaguer o Víctor Balaguer van recuperar el mite en la literatura i la poesia catalana. El nom Otger (o Oger) té, efectivament, un origen germànic. Prové de la combinació de dues arrels molt comunes en les llengües germàniques antigues: Aud- (o Ot-): Significa "riquesa", "fortuna", "propietat" o "patrimoni" i Gari- (o Ger-): Significa "llança". Per tant, el significat literal d'Otger es tradueix com "la llança de la fortuna" o "el guerrer ric per la seva llança". Curiosament, el nom Roger comparteix exactament la mateixa terminació: Hrod-gar ("llança gloriosa").

Com a llegenda de la mitologia tradicional catalana[3]  s’atribueix la fundació de Catalunya o Països Catalans a Otger Cataló. Algun historiador ha dit que la paraula «Catalunya» prové de «Cataló».

Aquesta llegenda ens diu el següent:

El cavaller Otger Cataló, va sobreviure a l’escomesa dels invasors colonialistes[4]  —que en aquells temps eren els sarraïns—que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els catalans havien mort.[5] Només un va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineus.

 Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès tot el tremps pel seu gos gànguil, que li era fidel i diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s’anaven guarint. S’alimentava de les fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en que s´anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra aquells invasors que tiranitzaven Catalunya. Polia el seu escut i afilava la seva daga.

El temps anava passant, mentre ell romania a la cova sota l'advocació d'una verge negra, fins que va veure un senyal en el cel i com ja s'havia recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profunda i prolongadament de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tota Catalunya, convocant als seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita per a restituir el marc referencial cultural i polític perdut, l'harmonia trencada, la independència, la llibertat i el reeiximent del seu poble dins el marc de la realitat natural que era pròpia de la Catalanitat.

 El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, la Crida de l'Otger Cataló, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home en la soledat dels agrestos paratges. Amb els seus boixits,[6] el fidel gos gànguil, li va fer entendre que volia que el seguís. L’home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d´Otger Cataló - alguns historiadors l’anomenen Príncep Otger Cathaló -, el qual li va donar el missatge que comuniqués als catalans que el moment de tornar a lluitar contra els que havien ocupat la seva terra nacional, els havien alienat i els tiranitzaven. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més prestigioses del llinatge català perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.

 Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb els seus hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris  alienats (forasteritzats) pels invasors imperials colonialistes.

Aquests nou cavallers foren els senyors de: Cervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Aquest 9 cavallers són coneguts com "Els 9 Cavallers de la Terra" o també "Els 9 Barons de la Fama".

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort i donar testimoni de l’esperit a terra que habitaven fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna[7] que els havia imposat una cultura alienadora i diferent de la que era la seva fe i el sentit de la seva Vida. A cada lloc – deien—, els éssers humans han de poder viure segons les pròpies lleis naturals per a reeixir-se en plenitud. Viure la Vida és fer realitat el propi món interior, el de l’Esperit del Lloc que s’expressa per mitjà de la llengua del lloc. Això és vernaclisme.

Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l'altar de la verge negra de  Nostra Senyora de la Llet de Montgrony, comarca del Ripollès (Catalunya) i juraren complir la seva paraula.

Nostra Senyora de la Llet.[8] Montgrony. Talla romànica del segle XIII, encara que va ser molt restaurada després d'un incendi l'any 1892. La tradició explica que  aquesta verge negra fou trobada miraculosament l'any 804 per un pastor, gràcies a la indicació d'un bou

Aquests nou cavallers, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L'únic que va tornar a quedar ferit, fou l´Otger Cataló. Aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi. 

Gos  amb dogall d’or. l’escut d’Otger Cataló.

Otger Cataló va voler que el gos gànguil pintat al seu escut dugués un dogall d'or. Aquest va ser un escut simbòlic de Catalunya des del segle VIII fins el segle X en que Guifré I el “Bel·lós” va reinstaurar com a escut català l'escut dels quatre pals vermells sobre fons groc.

Interpretació  amb paràmetres astrològics  de la identificació d'aquest   gos d'Otger Cataló com a símbol i representació de la constel·lació del Ca:« Canis Major o Canis Minor». «Ossa Gran o Ossa Petita»

Jo considero que el gos amb dogall d’or o daurat d’Otger Cataló simbòlicament fa referència  a la constel·lació zodiacal de Canis Major o Ossa Gran.  I que  els quatre pals vermells sobre fons d’or o daurat simbòlicament  representen els quatre elements de a Naturalesa (aire, aigua, terra i foc).

Ambdós personatges, Otger i Guifré, duen noms germànics, són noms propis visigots; i per tant, estan relacionats amb els visigots arrians, els cristians arrians.

Otger, en llengua germànica vol dir «Pàtria». Guifré, en llengua germànica vol dir «Pau Victoriosa». Otger també vol dir «Aquell que escolta la paraula» derivat del grec «ot» que vol dir «orella».

 

 La llegenda de l’Otger Cataló comporta unes relacions amb Alemanya, més enllà del fet que un dels seus cavallers es digués «Alemany». També comporta una relació amb Dinamarca doncs el mite nacional danès es Holguer Danske (Otger Danès) relacionat amb el català Otger Cataló. (Això podria donar a un agermanament entre Catalunya i Dinamarca)

Al llarg de la historia d'Europa hi ha hagut emperadors alemanys que ha tingut un conseller  relacionat amb la cultura catalana al seu costat. Un cas és el  de l’occità Gerbert d’Orlhac(945.-1003)  monjo del monestir de Santa Maria de Ripoll — Papa de Roma amb el nom de Silvestre II—, que fou conseller de l’emperador Ot.[9]

Amb Frederic II Hohenstaufen el conseller va ser Arnau de Vilanova. Amb Carles V el conseller va ser E.C.Agrippa, deixeble i seguidor del pensament filosòfic del català Ramon Llull. El llibre més famós d’E.C.Agrippa porta per títol: «De Occulta Philosofia, De Vanitate scientiarum Declamattio, In Artem breuem Raimundi Lulii (Ramon Llull) commentaria et Tabula Abbreuiata, Oratinones et Epistolae»

Tots ells formaven part d'un pensament cultural i polític, segons el qual, la pau a la Terra entre tots els éssers humans, havia de fer-se realitat quan s'establís un ordre universal basat en la concòrdia i l'harmonia entre la diversitat de les cultures i llengües amb identificació autòctones o vernacles. Tenia present aquella ensenyança bíblic que diu: «Déu va repartir els pobles per la Terra segons la seva llengua i costums».

Cada poble, doncs, té dret a un lloc, i és necessari que així sigui, en el que la seva ànima nacional pugui viure segons els dictats de l'Esperit i aquest Esperit es manifesta per mitjà de les diverses llengües i cultures vernacles. Per això celebràvem la Diada de la Pentecosta. Trobem aquesta diada en molts del mites i llegendes com és el cas de la Llegenda del sant Graal: « L'aventura del Graal comença el dia de Pentecosta, quan tots els cavallers de la Taula Rodona es reuneixen a la cort del rei  Artús»

La Queste del Saint Graal (Anònim, segle XIII). Aquest text és la font principal d'on neix tota la mística de la recerca del Graal. L'obra comença textualment així: "La vigília de Pentecosta, quan els companys de la Taula Rodona hagueren arribat a Camelot i hagueren sentit la missa (...), es va esdevenir que va entrar a la sala una donzella a cavall..."

Le Morte d'Arthur (Sir Thomas Malory, segle XV.  Malory va recollir i traduir gran part d'aquestes tradicions al llibre XIII de la seva cèlebre obra anglesa. Al capítol 1 s'hi llegeix: « A la festa de Pentecosta, tots els companys de la Taula Rodona estaven reunits a Camelot, i allà van escoltar el servei diví... Amb prou feines s'havia assegut el rei a la taula quan va arribar un escuder que va dir: 'Senyor, us porto estranyes notícies. Aquí sota, al riu, hi ha una gran pedra que sura sobre l'aigua, i hi ha una espasa clavada'...»

La mitologia del Sant Graal s’associa als cavallers i entre aquests als que es relacionen amb la llegenda Otger Cataló.

Si analitzen la llegenda d'Otger Cataló, hi veurem que es fa referència a la xifra nou. També van ser nou els cavallers que es van reunir a Casp per redactar el Compromís de Casp, en relació a la successió del rei dels catalans a la mort del rei Martí I l'Humà.

Aquest rei català, - segons ens diu l’historiador Pere Català i Roca en el llibre "Càtars i catarisme a Catalunya" escrit conjuntament amb Anna Mª Adroer i Tasis, a la pàgina 41, " uns documents datats el 1399 trobats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó ens diuen que (el Calze del Sant Sopar de Jesús i els Apòstols o Sant Graal) fou ofert a Marti I l'Humà pel prior del convent de Saragossa en una gran cerimònia i amb la presència dels nobles de la Cort.

Després del 1399 , sabem que fou guardat a la capella del Palau Major de la Pl del Rei ( Saló del Tinell) de Barcelona, i el 1415 , en morir el capellà que que vetllava les joies i relíquies de la Capella Reial, el rei Ferran I "el d'Antequera" ( Trastàmara castellà) va manar el trasllat d'aquestes a la sagristia de la catedral ( de Barcelona) . Més tard, l'any 1437, el rei Alfons "el Magnànim" (Trastàmara castellà) donà el calze ( Sant Graal) junt amb altres joies a la catedral de la ciutat de València on encara avui podem contemplar-lo"

 Avui dia les armes dels cavallers no són bèl·liques, - ni espases, ni bombes ni fusells -, avui dia som pacífics; les armes dels cavallers són els coneixements i la funcions dels cavallers són fer d'advocats, matemàtics, químics, físics, informàtics, empresaris, polítics,

Aquells lectors que vulguin aprofundir en el pensament de E.C.Agrippa, deixeble de Ramon Llull i conseller de l'Emperador alemany Carles V poden llegir el seu llibre més emblemàtic: "De Occulta Philosofia, De Vanitate scientiarum Declamattio, In Artem breuem Raimundi Lulii (Ramon Llull) commentaria et Tabula Abbreuiata, Oratinones et Epistolae".  En aquest llibre s'explica, fins i tot, com s'han d'organitzar les nacions d'Europa en funció de les seves identitats vernacles, que són les identitats relacionades amb les lleis basades en l'observació de la naturalesa i les seves configuracions astrològiques i a més, ens aportar interessant informació per a deduir les concepcions espirituals de la mentalitat nacionalista d'estil català que es pot trobar darrera la llegenda de l'Otger Cataló i els  nou Barons de la Fama.

 

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

 

Continuarà........

Die neun guten Helden (Els Nou Herois Bons) de Colonia (Alemanya)

El moviment artístic dels Natzarenistes a Alemanya i Catalunya

Gerbert d'Orlhac, conseller de l'emperador alemany Ot

Rudolf Steiner i Diether Rudlof , Ramon Llull i l'art romànic català

 

 

 

 

---

[1] Joan Llarch Roig https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Llarch_i_Roig

[2] L'obra és una de les pintures més emblemàtiques del romanticisme històric català i de la Renaixença. Representa el llegendari Otger Cataló, considerat per la tradició un dels fundadors mítics de Catalunya. Encara que la historiografia actual considera Otger Cataló un personatge llegendari més que no pas històric, la seva figura va tenir una gran importància simbòlica  pel catalanisme al segle XIX

[3] Que té una interpretació històrica atès que existí a Aquitània  o Occitània un cavaller anomenat Otger Cataló relacionat amb Carlemany i els carolingis.

[4] En el cas de la Renaixença els invasors feien referència als sarraïns o musulmans. Però la llegenda s’aplica als diversos invasors—ocupadors  colonials o alienistes— que hi ha hagut al llarg d de la Història.

[5] Els texts posats en negreta corresponen a qüestions que tenen una interpretació hermètica que comentaré al final en un escrit específic sobre el tema.

[6] El verb relacionat és boixir, que en aquest ús vol dir bordar o lladrar. És una forma pròpia del català nord-occidental, especialment documentada en parlars de la demarcació de Lleida.

[7] El quadre de Lorenzale fa referència a aquesta invasió. Per això s’hi veu un musulmà sota la bota d’Otger Cataló) La llegenda  és una adaptació amb mentalitat de l’època.  Però la interpretació i sentit de la llegenda és  té un sentit general, i referir-se  a les invasions alienistes en general que es produeix-se’n  a molts llocs del món  al llarg de la Història.

[8] El nom de “Senyora de la Llet” segons  una interpretació de la tradició  cristiana gnòstica basada en l’Apocalipsi de Sant Joan,  fa referència a la Via Làctia. La visió que descriu sant Joan: una dona vestida de Sol, amb la Lluna als peus i una corona de dotze estels. És per la nit quan es veuen els estels. Per això les verges negres  són negres: perquè fan referència a la nit.(No és pel fum de les espelmes)

[9] Papa Silvestre II https://ca.wikipedia.org/wiki/Silvestre_II  Era nascut a Occitània. A les enciclopèdies francesa i espanyola es diu que era «francès» però aquesta identificació és colonialista, atès que era «occità»; no era de “langue d’oil” era de “llengua d’oc”. I en el monestir de Ripoll (Catalunya) on va estar com a monjo s’hi parlava occità i català, ni s’hi parlava francès.

Diàleg amb Elior. Lo Desconhort o Desconsol de Ramon Llull

   

Diàleg amb Elior 

La Decepció i El Desconsol de Ramon Llull

J.- Avui, Elior, reflexionava sobre la incomprensió. La manca de comunió que observo en el món. Els diàlegs estèrils. La manca de raonaments. Catalunya, és  plena de gent "desagregada", "desintegrada", "deslligada de la naturalitat" local,  i en baralles per interessos i sentiments enfrontats. La situació em fa recordar aquella cançó de Raimon  "Quatre rius de sang". La cançó diu textualment "un corral plè de baralles entre els qui es diu en germans".  Cantava aquesta cançó l'any 1967, ara fa cinquanta nou anys!! Res de nou sota el Sol. Acabo de fer una xerrada sobre vernaclisme i de tots els assistents només dos m'han fet una pregunta relacionada amb  l'exposició que he fet. M'he sentit decebut. No ho valoren. No se n'enteren.(No se n'assabenten. No se n'adonen).  Pocs han mostrat interès en llegir el llibre que hi he presentat. Un llibre fet amb informacions i reflexions il·lustrades amb imatges que he fet al llarg de quaranta anys. ¿De què ha servit la dedicació del temps i l'esforç? I les reflexions m'han portat  al present des de la memòria de temps antics  una frase  que vaig sentir a l'escola cristiana on vaig estudiar.  Aquesta és la frase: «Deixeu que els morts enterrin els seus morts» I m'he preguntat: ¿com és que m'ha vingut aquesta frase al cap?  Li he preguntat a la I.A.  sobre el significat d'aquesta frase i m'ha contestat el següent: «És un text de l’evangeli de sant Lluc (9, 59-60)  A primera vista pot semblar una resposta freda, però els teòlegs solen explicar-la des de dues perspectives: la literal i l al·legòrica. Crist parlava en paràboles o al·legories.  La frase juga amb dos tipus de sentits. En sentit literal fa referència a la mort física. En sentit al·legòric fa referència a la mort espiritual. Deixa que aquells que estan morts espiritualment s’ocupin de les seves coses i aquells que estan vius espiritualment  que s’ocupin de les seves coses» 

E.- Pregunta a la I.A.  sobre el Llibre "Lo Desconhort" de Ramon Llull. 

J.- Ho he fet i m'ha contestat això:

LO DESCONHORT O DESCONSOL

"Lo desconhort" (1295), una de las obres poètiques més cèlebres i personals de Ramon Llull.

Ramon Llull va escriure Lo desconhort en català (en el català medieval del segle XIII).De fet, Llull és considerat el pare de la literatura catalana acadèmica i un dels grans herois de la nostra llengua, ja que va ser el primer a Europa a fer servir una llengua “vernacla” (en lloc del llatí) per escriure sobre filosofia, ciència i teologia.

El context i l'objectiu

Llull escriu aquesta obra a Roma, quan ja té uns 63 anys. Es troba en un moment de profunda crisi i frustració (d'aquí el títol, el desconhort o el desconsol). Després de 30 anys de viatjar, escriure i predicar la seva Art (el seu sistema filosòfic  “l’Art de Trobar la Veritat” veu que els papes i els reis no li donen suport i que gairebé ningú l'escolta, ningú l’entén.

L'estructura i l'argument

L'obra està escrita en forma de debat o diàleg dramàtic en vers (69 estrofes de dotze versos alexandrins) entre dos personatges:

1.     Ramon (el mateix Llull): Es presenta vell, trist i cansat. Plora perquè sent que la seva vida i el seu gran projecte de veritat universal han estat un fracàs.

2.     L'Ermità: Un personatge que troba al bosc. Representa la raó més convencional, la prudència i, inicialment, el retret.

El desenvolupament del diàleg:

• L'acusació de l'ermità: Al principi, l'ermità acusa en Ramon d'haver perdut el temps. Li suggereix que si ningú accepta la seva Art, potser és perquè la seva obra és una bogeria, és inútil o prové de la supèrbia.
• La defensa de Ramon: En lloc de rendir-se, Llull es defensa amb passió. Explica com va deixar la seva família, la seva posició i les seves riqueses per una crida divina. Detalla la grandesa de la seva ciència (l'Art) i argumenta que el problema no és el seu mètode, sinó la ignorància, el desinterès i la falta de fe del món.
• El gir i la reconciliació: A mesura que avança el debat, l'ermità queda corprès per la sinceritat, la fe indestructible i els arguments de Ramon. Deixa d'acusar-lo i comença a consolar-lo.

La conclusió

L'obra no acaba en un lament passiu, sinó en una renovació de l'energia. L'ermità s'adona que la "bogeria" de Ramon és, en realitat, un amor diví suprem. El llibre es tanca amb una reconciliació on tots dos acorden pregar a Déu i buscar nous camins (com anar a parlar amb el Papa) per fer triomfar la veritat.

En resum: "Lo desconhort" és un exercici d’ autojustificació i un dels primers grans exemples de literatura autobiogràfica en català, on Llull transforma la seva depressió i el sentiment de fracàs en un cant heroic de persistència i fe.

Aquest restat d'ànim forma part del camí. 

Està relacionat amb un text que ens porta a reflexionar. 

Deixa que els morts enterrin els seus morts

És un text de l’evangeli de sant Lluc (9, 59-60) ¿Què vol dir aquesta frase atribuïda a Crist? A primera vista pot semblar una resposta freda, però els teòlegs solen explicar-la des de dues perspectives: la literal i l al·legòrica. Crist parlava en paràboles o al·legories.  La frase juga amb dos tipus de sentits. En sentit literal fa referència a la mort física. En sentit al·legòric fa referència a la mort espiritual. “Deixa que aquells que estan morts espiritualment s’ocupin de les seves coses i aquells que estan vius espiritualment  que s’ocupin de les seves coses”

E.- Malgrat la incomprensió i manca d'interès  d'aquells que l'escolten, Ramon Llull, continua parlant...Les paraules de l'Amic, no poden deixar-se en el silenci. 

J.- Li he  demanat a la I.A.: «Fes-me un resum del llibre Amics i Amat de Ramon Llull» i m'ha contestat això: « Escrit cap al 1283, és una de les joies més absolutes de la literatura catalana i de la mística europea. Originalment, Llull no el va publicar com un llibre independent, sinó que el va incloure dins d'una obra més llarga, la seva novel·la Blanquerna (concretament en el llibre V). En la ficció, el protagonista (Blanquerna) es fa ermità i escriu aquests petits textos per ajudar altres religiosos a meditar. Tot el llibre és una gran al·legoria basada en una relació d'amor pur i apassionat.

• L'Amic: És l'ésser humà, el cristià, el mateix fidel (i sovint representa el mateix Ramon Llull).

• L'Amat: És Déu (o Jesucrist).

• L'Amor: És la força o el vincle que els uneix, que gairebé actua com un tercer personatge o un mediador que guia l'Amic en el seu camí cap a l'Amat.

Estructura i estil

El llibre està format per 365 metàfores o aforismes (un per a cada dia de l'any). Són textos molt curts, poètics, lírics i directes.

Llull es va inspirar en la poesia dels trobadors (que cantaven a l'amor prohibit o idealitzat) i en el misticisme sufí de l'islam, però va capgirar el llenguatge eròtic i romàntic per aplicar-lo exclusivament a l'esfera espiritual.

Temes principals i argument

No hi ha una història lineal amb un inici i un final, sinó que és una exploració dels diferents estats de l'ànima en la seva cerca de Déu:

1. El desig i l'enyorança: L'Amic viu obsessionat amb l'Amat. El busca a la natura, a les ciutats, en el silenci. La distància amb l'Amat li provoca un dolor profund.

2. El patiment per amor: Llull explica que estimar Déu costa un preu. L'Amic plora, emmalalteix i és incomprès pels altres homes, que el prenen per boig. De fet, l'Amic es defineix com un "boig d'amor".

3. La unió mística: Hi ha moments d'alegria desbordant quan l'Amic sent la presència de l'Amat. La frontera entre tots dos es desdibuixa gràcies a l'Amor.

4. La mort i el sacrifici: El lliurament és tan absolut que l'Amic està disposat a morir per l'Amat. La mort no es veu com un final, sinó com la via definitiva per fusionar-se amb ell.

Un exemple famós: "Dien al amic si volia canviar son amat per un altre. Va respondre: —Quin altre és millor ni més noble que el meu amat, que és l'amor mateix?"

Per què és tan important?

Perquè aconsegueix expressar la teologia i la filosofia més complexes de Llull a través de la poesia del cor. Llull demostra que el camí cap a Déu no és només intel·lectual (com defensava a la seva Art), sinó que, per damunt de tot, és una qüestió de voluntat i de sentiment.

E.- Sobre el tema "estar mort"  demana-li a la I.A. que t'expliqui  la història d’un mort anomenat Llàtzer que va ressuscitar. Que t’ho expliqui en sentit  al·legòric. Observa que només l’Amic pot fer ressuscitar. Tu, per molt que t’escarrassis en explicar coses, no ho pots fer.  El proper dia parlarem de la paràbola del bon sembrador

 

J.-  Li he demanat a la I.A. això : «explica'm la història de Llàtzer que diu que estava mort i Crist el va ressuscitar. Fes-ho amb lectura espiritualista o al·legòrica» M’ha contestat això: « La resurrecció de Llàtzer (que trobem a l'Evangeli de Joan, capítol 11) és una de les històries més riques per fer-ne una lectura espiritual i al·legòrica. Més enllà del miracle físic, l'escola mística i espiritualista del cristianisme (des dels Pares de l'Església com Orígens fins a la mística contemporània) veu en aquest relat el procés del despertar i la transformació de l'ànima humana. Des d'aquesta perspectiva, cada personatge i cada element de la història representa una part del nostre món interior:

1. Qui és Llàtzer? (L'ànima adormida)

En l'al·legoria espiritual, Llàtzer som cadascun de nosaltres quan caiem en la "mort espiritual". Estar mort i tancat en un sepulcre significa viure desconnectat de la nostra essència divina, atrapats pel materialisme, l'egocentrisme, les addiccions o la depressió profunda. El sepulcre és l'ego: un lloc fosc, tancat i rígid on l'ànima es va descomponent ("Senyor, ja fa pudor", diu la seva germana Marta).

2. Marta i Maria (L'acció i la intuïció)

Les dues germanes de Llàtzer representen les dues polaritats de la ment humana que busquen la veritat:

·       Marta és la ment racional, la lògica, el deure i l'acció externa. Ella corre a rebre Jesús i intenta comprendre la resurrecció com un concepte de futur.

·       Maria és la ment intuïtiva, el cor, la devoció i el sentiment profund. Ella es queda a casa plorant, representant el dolor sincer de l'ànima que reconeix la seva pèrdua.

Totes dues són necessàries: la raó i la intuïció han de cridar juntes a la Consciència Divina (Crist) perquè intervingui.

3. La Pedra del Sepulcre (Les nostres pròpies barreres)

Abans de fer el miracle, Crist diu: "Treieu la pedra". Espiritualment, aquest pas ens pertoca a nosaltres. La pedra representa els nostres blocs mentals, els prejudicis, el ressentiment i les excuses que posem per no canviar. (Podríem afegir el marc mental alienista dels poders polítics colonials i opressors que tenen nacions sotmeses al marc legal de les lleis colonialistes). Crist (la Llum divina) no entra a la força; ens demana que siguem nosaltres els qui treguem la barrera protectora que hem  posat al voltant del nostre ego. ( o bé ens han posat poders alienistes amb les seves constitucions i marc legal com a poble natural o vernacle)

4. El Crit d'Alerta: "Llàtzer, surt a fora!"

Aquest és el moment del despertar espiritual. No és una invitació amable, és una ordre potent de la Consciència Superior. "Surt a fora" significa abandonar la cova de l'ego, sortir del bucle de pensaments foscos i de l'auto-commiseració per tornar a la Vida de l'Esperit. És la crida a néixer de nou.

5. Les Venes i el Sudari (Els vells hàbits)

El text diu que Llàtzer va sortir del sepulcre lligat de mans i peus amb venes, i amb la cara tapada per un sudari. Jesús diu als presents: "Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar". Aquesta és una al·legoria preciosa del camí post-despertar: quan una persona decideix canviar de vida o desperta espiritualment, encara surt arrossegant les "venes" del seu passat (vells hàbits, traumes, pors, condicionaments). El procés de sanació necessita de la comunitat i del temps per anar traient aquests lligams fins a ser completament lliures.

La clau de la lectura espiritual: La història de Llàtzer no és un fet que va passar un cop fa dos mil anys; és un mapa de transformació que passa ara mateix a l'interior de l'ésser humà. Cada vegada que sortim de la foscor d'una crisi profunda gràcies a una força interior superior, estem vivint la resurrecció de Llàtzer en nosaltres mateixos». Passa també a les comunitats nacionals. Per exemple passa amb Catalunya i altres nacions vernaclistes.

 E.- Tens raó, Jordi; si. És així. Tingues-ho present:  «només l’Amat pot fer ressuscitar els morts». Per molt que tu estimis a la teva família, amics i compatriotes, si estan espiritualment morts, si no han rebut l’alè que comporta el “néixer de dalt”, “néixer en esperit”(la llengua de foc vernaclista” de la Pentecosta) no els podràs fer ressuscitar mai. La identificació familiar que has de tenir present és aquella  que esmenta Crist a la Creu: la meva mare, i els meus amics i la meva gent, són aquells que “escolten” la paraula del Pare Celestial i en donen testimoni.

J.- I els  apòstols o delegats per l’Amat doncs sinó no té sentit predicar, fer xerrades, fer conferències. Pots convertir a la gent, fer-los entrar en la mentalitat divina, enraonant  i parlant amb els que són morts espiritualment o bé es necessària la Gràcia?  Allò que Llull en deia l’«Afat»?

E.- Aquesta pregunta és molt interessant. Continuem parlant....Més endavant en parlarem i també  parlarem  del què és l’Afat, del «Diàleg de Crist amb Nicodem», les paràboles — la primera  la  del «Bon Sembrador»— i d’altres  temes com  «Les Noses de Canà» on es parla del miracle de convertir  l’aigua en vi. Tindrem present que Canà és regne camita. Els camites són descendents de Cam; i Cam, va ser maleït per Noé (Gènesi 9-25) a ser esclau o súbdit del seu germà Sem per haver vist la "nuesa". Què hi havia en aquesta nuesa? Està ben traduïda aquesta paraula? 

 

 

 

 29/6/26

Jordi Salat