diumenge, 27 de desembre de 2015

El Rellotge Català i el Cap d'Any

L’HORA CATALANA

(El rellotge que senyala el temps amb el sistema típicament català  dels quarts)

 L’Ajuntament de Cardedeu ha estat el primer dels Ajuntaments catalans que ha instal·lat a la seva façana un rellotge que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional a Catalunya.
" Els catalans sempre vivim més avançats que els castellans perquè quan nosaltres ja som a dos quarts de vuit, ells encara són a "las siete y media" - deia l’avi Jeroni, un agricultor de Lleida que anyalment consultava el calendari del pagès de Fra Ramon dels Pirineus.
El mateix podem dir sobre el tema del canvi de segle. Pels catalans que tenim el sistema de quarts, el segle XXI comença a un quart d’una de la nit que va del 31-12-99 al dia del 1-1-2000. Per la cultura castellana, el segle XXI comença A partir de l’any 2001.
¿Seguiran l’exemple de l’Ajuntament de Cardedeu els altres Ajuntaments de Catalunya?
L’Ajuntament de Barcelona, no ho ha fet. L’Ajuntament de Badalona tampoc.
El mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona sí que ho ha fet a la façana de l'església.


He anat a veure la façana de l’Ajuntament de Barcelona, i no hi he vist  el rellotge que mesura el temps amb el sistema dels quarts tradicional de Catalunya. Al meu costat hi havia un grup de turistes, que d’haver vist l’original rellotge, s’haurien assabentat de l’existència de la cultura catalana, i ajudaria a reduir el nombre de turistes que visiten Barcelona, i se’n tornen sense assabentar-se’n que existeix la catalanitat i Catalunya.

El rellotge de l’Ajuntament de la Capital de Catalunya, no marca les hores amb el sistema tradicional català.
¿Perquè no es catalanitza Catalunya amb els seus símbols i mites propis?
Les grans metròpolis, com més universals es fan, més reflecteixen en el seu urbanisme els senyals i símbols  de la seva pròpia identitat. Nova York, té l’Estàtua de la Llibertat. Paris, té la Torre Eiffel. Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben".
 Tots els polítics i turistes que visiten la ciutat de Praga, van a veure el típic i llegendari rellotge de l’Ajuntament.
Barcelona, hauria de ser un mirall que reflectís la catalanitat, així es faria una capital digna dels catalans.
Aquests símbols facilitarien la integració dels nouvinguts doncs sabrien més fàcilment amb què s’han d’identificar. La catalanitat no és solament una qüestió de llengua. Es una qüestió de mites i símbols; de referents que senyalen el camí de l’existència als ésser humans. És, des del punt de vista funcional de la cultural, una manera d’integrar-se en la realitat.

"El rellotge esfèric que marca les hores amb el sistema dels quarts" tradicional de la cultura catalana, - conegut ja com "el rellotge català"-, hauria de ser un símbol de Catalunya, que estigués present en tots els seus municipis.

S’hauria de posar, sense complexos, el rellotge català, al Palau de la Generalitat, a l’ Ajuntament de Barcelona, en el parc de temàtica catalana "Catalunya en Miniatura", a les esglésies parroquials, com a Badalona ho ha fet el mossèn de Sant Josep al qual felicito públicament.
No puc felicitar però, als monjos del Monestir de Poblet, ni els monjos del Monestir de Santes Creus, ni els del Monestir de Ripoll, ni els monjos del  Monestir de Montserrat que passen per ser molt catalanistes, però no tenen ficat el rellotge català en els seus monestirs.
Tampoc puc felicitar al president del “Barça”, un club que vol ser més que un club perquè té la representació de la catalanitat en boca dels seus socis i simpatitzants, doncs no hi el rellotge català dels quarts a l’estadi i si vol ser un club amb simbologia catalana, ho hauria de tenir.

La llista de rellotges que mesuren el temps amb sistema foraster ficats a Catalunya, és molt llarga. S’hauria de promoure la catalanització dels rellotges de Catalunya.
La mesura, o senyalització del temps en el sistema català dels quarts, comporta tota una concepció cultural.
La comercialització d’aquests rellotges, a més a més, crearà llocs de treball i una font de riquesa local.
La comercialització de les coses autòctones fa venir diners de fora i fa rics als seus habitants. La comercialització de les coses forasteres, fa marxar diners a fora, fa rics als de fora i pobres als que són naturals del lloc.
¿Hi veurem un rellotge que senyali les hores en el sistema català dels quarts, tradicional de la cultura catalana en el telenotícies de TV3, la Televisió de Catalunya?
El rellotge que mideix el temps amb el sistema dels quarts, dóna imatge de catalanitat.
¿Sacrificarem una vegada més la representació de la simbologia catalana, justificant-ho amb el subterfugi de la pseudomodernitat d’un disseny “light”, indefinit i sense sentit, com ho han fet els responsables de la mascota olímpica dita “cobi” i del canvi de l’escut municipal per treure’n el simbolisme templer de la creu vermella sobre fons blanc, i el simbolisme cabalístic delsquatre pals?
L’alcalde de Barcelona, l’alcalde de Badalona, el president de la Generalitat, el president del F.C. Barcelona, el director general de TV3, els monjos de Montserrat, … i molts altres personatges catalans, haurien de fixar-se en l’exemple del mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona i ficar als rellotges amb el sistema català dels quarts en els llocs i edificis que estan sota la seva responsabilitat.

El mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona ha ficat el rellotge català en el campanar de la seva església, potser perquè, com a bon cristià, té present aquella ensenyança evangèlica que fa referència al respecte que han de manifestar els cristians pels símbols autòctons, entre aquests, els símbols i la llengua: ”Reconeixeran que sou els Meus deixebles – va dir Jesucrist -, perquè allà on anireu l’Esperit Sant os infondrà el do de llengües i tot arreu on sigueu parlareu en les llengües pròpies de cada lloc i respectareu els seus costums”
Gràcies i felicitats, mossèn, per haver conservat per Badalona un símbol català relacionat amb una qüestió tant científica com és la mesura del temps.
M’agradaria menjar-me els dotze grans o gatims de raïm de la propera nit de cap d’any, el cap d’any del 2000, escoltant les campanades d’un rellotge que mesurés el temps amb el sistema tradicional català dels quarts i que ho transmetessin per TV3 via satèl·lit.
                                                     
Jordi Salat
Escrit any 2000


diumenge, 20 de desembre de 2015

Les nacions i les tradicions: sentit, adulteració, rebuig i regeneració

Diàleg amb Heliona 3
Les nacions i les  tradicions: sentit, adulteració, rebuig i regeneració.


El records  de fets passats es barregen amb les vivències del present en aquestes celebracions nadalenques. Tot es fusiona en un magma que es configura al voltant d’un sentit que a vegades costa de trobar i a vegades es fa present  de forma instantània com un llampec. “T’has fixat – em diu un amic que ja no es parla de la construcció d’Europa sobre la base de les regions o identitats regionals ?”

Tot es barreja a la meva ment, com a record del present, conjuntament amb  aquells escrits, conferències i entrevistes  que vaig fer ara ja fa uns anys i que han caigut en l’oblit, o potser resten esperant en els llimbs el seu temps de realització material. Això vol dir, fer-se realitat en les mentalitats i en les constitucions de les autèntiques nacions.  Perquè, allò que alguns en deien regions, i ara ja no en parlen, en realitat eren autèntiques nacions; nacions naturals, vernaclístiques, origeneístiques o zodiacals com també les anomeno. ” Déu,- llegeixo a la Bíblia- va distribuir la Terra entre els pobles o nacions segons la seva llengua i costums”.  I la concepció de Déu que jo tinc,  la trobo en frescos de l’art romànic, l’art nacional català, com el que reflecteix el Crist zodiacal.


Això no ho reflecteix la Constitución Española que ha fet un marc legal, amb criteri castellanista, contrari i hostilment adversari d’aquesta realitat nacionalista natural que anomeno vernaclística que té un caràcter zodiacal.
Europa tampoc la reconeix en la voluntat, sentiment i mentalitat dels seus representants polítics en l’actual parlament Europeu de Brussel·les. Les qüestions identitàries i les qüestions territorials no són analitzades amb criteri vernaclístic. Només s’analitzen qüestions amb criteri econòmic. I, dins el marc legal artificialment constituït. El Poder Dominant, demana obediència a la Llei i no demana respecte per la voluntat del poble que pensa per sí mateix. El Déu viu de Veritat  es manifesta en la voluntat que posen de manifests els éssers humans, el Déu viu fa pensar, és la paraula viva, no és la paraula escrita.  La “paraula escrita” no és Déu. És, moltes vegades una eina de destrucció de l’obra de Déu.  Resulta curiós fer aquests raonaments en aquestes festes de Nadal en que domina el tema de la religiositat cristiana.  No obstant, la meva manera d’entendre Nadal no és la que fan creure els acadèmics autoritzats oficialment per les lleis del marc legal que a mi em fa sentit oprimit i enganyat. Ho entenc amb criteri naturalista: és una senyalització zodiacal, els solstici d’hivern. Interpreto els personatges  del “pessebre” amb un simbolisme zodiacal: l’estrella podria ser Sírius, el bou la constel·lació de Taure,  l’àngel, un missatges relacionat amb el concepte de  Déu, com a “El” o Bel” el qual per a mi té un significat diferent del que comporta Jahveh. “Tot això que dius– em comenta l’amic MC- és molt complicat d’entendre. Aquells que creuen amb criteri oficial et prenen per boig i aquells qui com jo, som ateus, no et fan cas” .
Entre reflexions vénen records de les lectures que ja fa anys amb entusiasme quan llegia el llibre “La pau al món per la matemàtica de la història” d’Alexandre Deulofeu, en el qual parlava dels cicles de la Història i la matemàtica que regia els esdeveniments, i de com els fets, s’originaven en pensaments que alimentaven la voluntat de les persones.
 I de com, penso, ara el poder polític dominant es manifesta hostilment contra l’art de la filosofia que ens ensenya a pensar amb criteri. Ah! Sempre he tingut present el llibre “El Criteri” del   català Jaume Balmes. Tres gran llibres de gran filosofia han estat per a mi El Criteri de Balmes, l’Art de Llull i el Globàlium de Xirinacs, tots ells engendrats per una llengua que fa pensar. Una llengua pensadora. Com en diria Llull, quan parla dels correlatius,  una llengua generativa.
Tot plegat em fa recordar també de les meves lectures de ciència ficció que ara semblen haver-se fet realitat,  i especialment, “Un món feliç” (1932)  d’Aldous Huxley, Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury i el “1984” de George Orwell, publicada l’any 1949, l’any que jo vaig néixer. En aquesta, Orwell, comparava la utilització de la llengua, l’anomenada neolengua, amb la lengua española, com a eina de substitució de les llengües naturals o vernacles que són les que fan  pensar per controlar les ments de les persones, la qual em veia obligat a parlar en substitució de la llengua catalana que és la natural de la de Catalunya i la seva àrea zodiacal o geogràfica. La que fa pensar - deia jo, als meus companys  a la Universitat-. 
Se’m barreja tot amb les notícies que aquests dies porten els diaris de “consignes” de  partits polítics  espanyolistes que en llengua española demanen als catalans  amb pensaments sobiranistes que  no podem pensar en ser catalans,  que només ens hem de limitar a obeir la llei espanyola y el seu marc legal: la Constitución. Ah, com em fa enrecordar del llibre “1984”  el comportament dels polítics espanyolistes y alguns diaris de Madrid!  No entenen- em pregunto- que espanyolitzar destruint allò que és natural de cada lloc és anar contra la voluntat de la natura i contra una voluntat  del Déu que en la natura es posa de manifest per mitjà dels pensaments de les persones y no pas pel dogmatisme de les lleis? El “marc legal espanyol” impedeix la realització del meu “marc mental català”. El mal de la societat, és posa de manifest sempre que el “marc legal” va contra “el marc mental”. El “marc mental” va lligat al “marc territorial”.  I, aquest, té un caràcter zodiacal. Això ho he exposar en el meu llibre “Vernaclística”.  Fins i tot vaig dissenyar-ne una bandera que s’hauria d’haver agermanat amb la bandera de las nacions origeneistes d’arreu del món.
Bandera nacions vernacles


Bandera nacions indígenes

     
Vaig publicar el llibre amb entusiasme i he descobert, decebedorament, que les mentalitats han estat adulterades i les paraules tergiversades de manera que el missatge  vernaclístic no ha arribat als qui jo pensava que estava destinat. El mot “vernacle” que vol dir “natural del lloc “ ha esta adulterat en el diccionari espanyol; han posat que vol dir “llengua parlada pels esclaus de Roma”. Els meus compatriotes em diuen que no volen parlar vernacle perquè és la llengua dels esclaus de Roma.
Ens trobem en la fase “adulterística” del cicle vital.  I això es nota també en l’aspecte de les tradicions. Entre aquestes la de Nadal. Un a celebració que   posa de manifest el fet de “néixer de dalt”, ser cristià vol dir “ser ungit” nascut de dalt.  Això ha estat adulterat i la gent ja no ho associa al zodíac ni a la concepció de Déu com a Pare Celestial  del Nou Testament bíblic a diferencia de la concepció de Jahveh de l’Antic Testament bíblic que és adversari dels cultes zodiacals com el d’Astasteh i Asherah,  ni tant sol quan veu l’estel damunt la cova on es troba el Crist, al costat d’un bou i un ase que també tenen interpretacions relacionades amb constel·lacions astrals. Jo penso la interpretació correcta de les tradicions comporta  el reconeixement d’un mapa on es poden identificar de forma natural les nacions.
La cultura – i també la Història- com deia Alexandre Deulofeu té unes fases cícliques: sentit original, adulterització, rebutjament, regeneració, i torna al sentit original. El futur es troba a l’origen.






El “Pessebre” té una interpretació  relacionable amb antigues mitologies zodiacals. El “Tió”, tradicional del Nadal, a terres de parla catalana, per a mi representa una culte a la deessa Asherah o Astarteh,  “Senyora del Cel”, l’esposa de Baal o Bel, i es propi de les tradicions zodiacals del solstici d’hivern. En temps d’adulteramentació el seu sentit s’ha perdut o tergiversat. Ens volen fer ser allò que no som. Ens volen fer creure allò que no és. Ho he exposat, Heliona, en diverses ocasions, que aquesta concepció tradicional està relacionada amb la sobirania nacional catalana ja que els comtes de Barcelona eren seguidors de “Bel”,  l’espòs de Asherah o Astarteh, eren Bel·lònides.
Aquesta divinitat tenia temples amb columnes i troncs d’arbres. El seu sentit i religiositat estan relacionats amb les catedrals i altres temples amb columnes de pedra. També amb els monuments megalítics que senyalen el Camí de les Estrelles o Via Làctia. Llocs especials són els que tenen ermites a les verges negres en general i en concret les que porten el nom de Nostra Senyora de la Llet, nom català derivat del llatí “làctea”. Aquesta concepció de la Realitat que jo exposo no és acceptada per les autoritats acadèmiques que imposen el “marc mental” oficial.
Hem de discernir el llenguatge literal del llenguatge al·legòric. “Caím” representa el cicle agrícola; “Abel” representa el cicle “industrial”. El llenguatge mitològic és un llenguatge al·legòric. Hem de retrobar el sentit dels símbols que en el fons també són obres d’art. Graons d’un camí senyalat. Hem de fer el camí cap a la regeneració i amb el retrobament del sentit original, constituir un ordenament nacionalista basat en les nacions autèntiques, les de caracterologia zodiacal.  Com es fa aquest camí? Com s’han identificar les nacions zodiacals? Quins són els seus llocs i quines són les seves senyals identificadores? Quin és el senyal zodiacal de Catalunya? He llegit que és Escorpí. Espanya, jo penso que no té senyal zodiacal perquè no és una nació zodiacal; és un estat que té una Constitución. Les nacions autèntiques tenen una “Substància” un “Ésser” que està en el seu interior, sub-estanciat.  Les nacions i les tradicions tenen un sentit original. Ens cal anar cap el retrobament d’ aquest sentit original, i amb la cultura original constituir la confederació internacional de les nacions indígenes originàries o vernacles. Actualment Heliona, estic llegint el llibre que m’acabo de comprar: La voz de los pueblos indígenas que porta per subtítol Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas.  Mentre el llegeixo, penso: només cal canviar-li el mot “indígena” pel de “vernacle” , “zodiacal”, “natural” o bé “origeneista”  i ens trobem amb el mateix contingut exposat en el meu llibre “Vernaclística”. Sota paraules diferents, i a llocs diferents, batega un mateix Esperit que ens fa pensar, sentir i voler. Hi ha un denominador comú en la seva essència. La Veritat vol fer-se Realitat a través de nosaltres.
Escric tot això, en vigílies d’eleccions. Aniré a votar. Votaré. Cap partit polític, però, porta la meva concepció del món en el seu programa. El meu llenguatge és un llenguatge que es fa estrany, fins i tot entre aquells que parlen  en llengua catalana, la mateixa llengua que parlo jo. Un amic va dir-me ara fa un temps “trenques motlles”. Potser que trenqui closques que impedeixen la llibertat nacional i la consciencia mental de la Veritat. No ho sé, Heliona; el cas és que, quan escric em deixo portar per allò que sento que vol sortir de dins, com una llavor que germina.

Jordi Salat
19-12-2015

dissabte, 31 d’octubre de 2015

El comú denominador de les llengües del món: la vernaclitat o origineitat

Diàleg amb Heliona ( 2 )
El comú denominador de les llengües del món

 Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües,
 cada una amb els seus propis caràcters d’escriptura,
 amb el seu propi ordre, número i figura,
 ordenats, no a l’atzar o voluntat de l’home,
 sinó conforme a les disposicions harmòniques
 amb els cossos celestes. 


E.C. Agrippa De Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (La Filosofia Oculta en l’Art Breu de Ramon Llull)


De la destrucció del temple de Palmira a Síria, Heliona,  se’n parla molts aquest dies. Molts diaris i televisions se’n fan ressò. Cap, però, estableix relació amb la destrucció de temples que s’ha fet a altres llocs, els quals, tenen el mateix denominador comú, no el fet de la destrucció en sí mateixa, sinó en el fet d’allò que representen, de la identificació cultural que signifiquen. El denominador comú que jo hi veig el trobo en allò que ens volen dir els temples; la visió del món que mostren i posen de manifest en el marc mental de les creences.
Recordo les comparacions que al llarg dels anys he anat fent entre aquests  temples i les seves columnes, tot cercant el seu denominador comú. Els temples van lligats a un  llenguatge mitològic  que és el denominador que es troba en moltes llengües. Aquest llenguatge, deixant al marge el fet que molta gent  confon llengua amb llenguatge,  comporta un denominador comú original. La ciència ara està fent un nou llenguatge i aquest, té paral·lelismes amb les mitologies.
 S’ha de saber entendre. Parlarem més endavant de Ramon Llull i el seu mètode filosòfic per entendre allò que és la Realitat i la seva relació amb la Veritat. La mitologia i la ciència tenen un punt de trobada en el missatge que transmeten. A vegades he pensat que tu, Heliona, és la veu de l’Heli, aquest element de la Creació.
I, em costa distingir allò que em ve de tu, com a ona del so original,  que és convertible en àtom i convertible en paraula i matèria; allò que jo sóc i qui he de ser.

A l’origen de tot, allà on es situa la manifestació de l’anomenat principi creador,  que els científics actuals anomenen Big Bang, hi ha un so.  
D’aquest so deriven les llengües que s’han establert a cada lloc  del món en funció  de la seva circumstància; materialment, relacionada – diuen els científics, amb la temperatura de l’espai-, quan es tracta de matèria. I, quan es tracta de l’esperit, ara anomenat allò immaterial [1]o no material, pensament  o idea, s’entra en el misteriós espai de la vernaclística o origènia, un espai misteriós en el que es dóna sentit a les llengües creadores; el so es fa paraula; es fa llengües que  estan en consonància amb el so creador, aquella llum, aquells fotons, que ens arriben, es manifesten i es fan Realitat; fonètica amb la paraula;  gràfica en el Verb de l’escriptura - en molts casos rebuda en les criptes  i coves pels anacoretes o ermitans-; i  en el llenguatge de les formes significatives en l’art polifacètic, entre aquests, el de l’arquitectura que ha fet els temples,  de les formes que fan sempre diferent la mateixa presència. Aquest és el denominador comú de les llengües del món: el so original present en el Big Bang. I, abans de fer-se so, present en el silenci del Ser, allò que també se’n diu Plasma o Prana en la filosofia hindú.
He conegut acadèmics que cerquen els moviments de les llengües a través de la superfície de la Terra i estableixen les seves teories en funció de les barreges que s’han produït  i produeixen entre elles.




Mapa del Univers quan tenia 380.000 anys. El color representa la temperatura de cada zona. Les vermelles són les més  calentes.

Es farà algun dia un mapa del Univers amb els senyals geogràfics nacionals marcats per les ones vibratòries de cada llengua original o vernacla? La meva anàlisi, el meu criteri, Heliona, no és el de migracions lingüístiques, és un altre criteri, és un criteri que anomeno vernaclístic o origeneístic que relaciona les llengües amb el lloc on es parlen. I, els llocs amb la materialització de les ones o fotons de la llum original, que amb el canvi de les circumstàncies i el canvi de temperatura es solidifiquen. Sempre, però, hi és present.

Aquestes llengües vernacles[1] o originals, les persones de diferents ètnies les parlen quan s’integren en un lloc; es fan universals al parlar-les, al sintonitzat amb la vibració  que fa consonància entre la fonètica de la llengua natural o vernacla, el lloc on es parla, espai que està ple de fotons d’aquell so original en els arbres, terra, fruits, l’hàbitat sencer; aquell so, que era llum, fotó, àtom, paraula, escriptura. Qui parla aquestes llengües vernacles o origeneístiques, és  “creatura del Creador”, fills de la Divinitat. Està en comunió. En aquest espai vernaclístic o origeneístic, Heliona, tu i jo podem dialogar.


Jordi Salat



[1] Les llengües vernacles són les llengües naturals de cada lloc; el diccionari espanyol – castellà- i altres diccionaris tendenciosos, les defineixen adúlterament com a “llengües dels esclaus de Roma”. Ho tergiversen per desprestigiar-les; tots els imperis fan igual.


[1] Trobo que quedaría millor l’article neutre  “lo”  que crec que s’hauria de recuperar per la llengua catalana.  


dimarts, 20 d’octubre de 2015

Records del present

Diàleg amb Heliona
Records del present

Oh, Heliona! << És  totalment  necessari que els esperits “senyats”  demanin per a ells tots els béns als déus i, especialment, el coneixement de la naturalesa d’aquests, aplicant a aquesta tasca tota la capacitat humanament possible.  Res no hi ha més gran per l’ésser humà que l’obtenció de la Veritat ja que és el més noble que un déu pot concedir.[1]>>

Ho porto a dins,  m’acompanya, de tant en tant es fa present; són records, és el passat, experiències, pensaments, ahir expressats i viscuts amb entusiasme, ara convertits en objecte de reflexions.
Reflexiono, amb la presència del passat fet record del present, mentrestant,  damunt la taula del meu despatx, contemplo els llibres que he llegit durant les vacances d’aquest estiu del 2015.
Al seu costat, uns retalls de diari amb notícies que  m’han fet sentir desig de comentar;  darrera d’elles, m’han vingut fets i pensaments del passat que s’hi han empeltat com si tot formés part d’una mateixa cosa, tot fent-se records del present. I, potser, llavors del futur.

Entre aquestes notícies de premsa, una que fa referència a la destrucció del temple de Palmira que es troba a terres de Síria, dedicat a la divinitat que es coneguda amb el nom de Baal. “Síria – em diuen els records- deu el seu nom a l’estrella Sirius, de la que jo en vaig parlar a la meva conferència sobre el significat de les verges negres”. I també em ve, com a records que es fan presents,  aquell estudi que vaig fer sobre  el topònim Homs que es troba a Síria i a un lloc dels Pirineus i de Catalunya com a “Homs, Omells o Omellons” i entre cognoms catalans d’origen occità  escrits com a “Homs” i “Oms” .
Aquestes notícies de la destrucció dels temples de Palmira  – que eren ruïnosos, a causa de guerres anteriors, que ja vénen de relats de l’Antic Testament- sota la barbàrie dels soldats de fe musulmana de l’Estat Islàmic, m’han fet recordar  també la destrucció de les quatre columnes que va fer construir Josep Puig Cadafalch a la muntanya de Montjuic de Barcelona, enderrocades pels soldats espanyols en temps del general Primo de Ribera.

Tema, aquest,  que em va mantenir entusiasmat durant molts anys – més de dotze- i sobre el qual vaig escriure un llibre amb el títol de Les quatre columnes catalanes. Així, he sentit la presència en forma de record d’aquells judicis hostils que van fer-me aquells catalans, compatriotes meus, que em censuraven per exposar la relació d’aquestes columnes amb el temple de la deessa Isis, Asherah, o Astarteh, l’esposa del déu Baal o Bel. “Les quatre columnes són catalanes i prou”, em deien, tot  afegint: “No s’ha de anar més enllà, no hi arrels que buscar”. I en lloc de restituir-les com a monument religiós d’una religiositat original de caràcter zodiacal simbòlicament relacionada amb l’art romànic més genuí, les van voler restituir com a homenatge als herois catalans morts per defensar la causa catalana al llarg del temps, mentre esborraven el meu nom, i amb mi  dotze anys d’història, i de lluita reivindicativa, que volia donar a conèixer allò que era veritablement la causa per la qual havien mort, la catalanitat genuïna, la causa original de la nostra lluita com a catalans, tot dient que la seva lluita no era a la meva, ja que jo volia restituir-les amb tot el seu simbolisme de religiositat hel·lenista relacionat amb la deessa Atenea Niké, amb les columnes coronades amb les victòries alades i els nou rajos que sortiren del que havia de ser el Palau de Saber Antic, ara MNAC, cinc grocs i quatre vermells dibuixant la senyera dant del cel de Barcelona,... i afegint: “Nosaltres som ateus, i si ara visqués Puig Cadafalch, també ho seria”. Gràcies a aquesta gent, diguem-ne “discrepant” , vaig descobrir que la meva gent eren els meus congèneres i no pas aquells que havia considerat dels meus pel fet de ser compatriotes ja que, tot i compartir el sentiment catalanista i la voluntat de voler la independència de Catalunya, el seu criteri i la seva identificació mental o espiritual no era a meva.

Els uns enderroquen temples, i els altres els adulteren. Tots per adaptar la realitat i el sentit de la Vida als seus criteris subjectius. I el poble, continua captiu dins d’un Gran Engany.

L’any 2015, a Síria, uns musulmans de l’Estat Islàmic destrueixen les columnes de Baal i Asherah o Astarteh de Palmira.

L’any 1928 a Catalunya, uns catòlics de l’Estat espanyol, en nom d’España  destrueixen les columnes que es relacionen amb Baal i Asherah o Astarteh de la muntanya de Montjuic de Barcelona.

Alguns catalans neguen aquesta identificació. Jo la proclamo, és part del meu pensament. Penso així i ho de dir. He de donar testimoni de mi mateix, em sembla que només així es pot donar sentit a la vida. Alguns m’acusen de barrejar-ho tot. No hi veuen el sentit essencial, la substància que impregna les formes, en el fons dels meus raonaments. Faig sincretisme i m’identifico amb allò que és essencial.

Catòlics i islamistes destrueixen la mateixa cultura, la cultura del déu Baal o Bel, Senyor del cel,  i la seva esposa o reina, Asherah o Astarteh. Una cultura zodiacal que jo identifico amb la cristiana del Pare Celestial del Nou Testament. I, l’entenc diferent de la de la llei de Jahveh de l’Antic Testament. La dialèctica del meu anàlisi de la història, es basa en la dualitat entre baalites i jahvehites tal com s’explica a l’Antic Testament, discernint allò que és cert i allò que ha estat adulterat.
I, si resulta que la causa nacional catalana es baalita i la causa imperial espanyola és jahvehita? L’ Antic pensament que es manté viu en els meus records del present. No eren bel·lònides – seguidors de Bel o Baal-,  els reis del Casal de Barcelona que tenien com a símbol els quatre pals vermells sobre fons daurat?  Qui i per quin motiu va canviar el nom de Guifré el Bel·lós, pel de Guifré el Pelós? Es volen esborrar les arrels baalites de la cultura catalana? És per aquesta causa que determinats poders de l’Estat Vaticà i determinats poders de l’Estat Español estan en contra de l’Estat Català?

Els records del present, em porten una vella qüestió estudiada per mi ara fa uns quants anys, ara, en forma de consell a les generacions més joves: “Potser hauríem d’esbrinar què i qui hi ha darrera les guerres entre baalites i jahvehites de les quals se’ns parla a l’Antic Testament bíblic”.  Començar per fer una relació de tots els texts bíblics on es parla dels temples  fets a base de columnes com és el cas de la deessa Asherah i Baal o Bel.

Aquesta ha estat la meva lluita, viscuda en mig  la incomprensió dels meus coetanis; ara, continua viva, en els meus records del present.  El que és , es va fent i desfent, sempre present. L’alè batega.

Les quatre columnes del Temple al déu Baal o Bel i la seva esposa  Asherah o Astarteh. Palmira. Siria

Les quatre columnes hel·lenístiques del Temple a Atenea Kiné o Victoriosa. Atenes. Grècia


Les quatre columnes de Montjuic a Barcelona que formen par del projecte hel·lenista de Josep Puig Cadafalch







[1] Extret del llibre de Plutarc “ Els misteris d’Isis  i Osiris”. Plutarc començá  el llibre dirigint-se a << Clea>> , jo em dirigeixo a << Heliona>>;

diumenge, 25 de gener de 2015

El complex de Coriolà

Psicoanàlisi i política: El complex de Coriolà




E.- Has vist la pel·lícula  dirigida per Ralph Fiennes, "Coriolanus", basada en  l'obra  teatral de William Shaskespeare?
J.- Sí;  m'ha semblat una gran pel·lícula. A més a més,  la manera com està feta, combinant els temps en que es produeixen  els fets, de manera que es veuen imatges situades en els temps antics i  altres en els temps actuals,  facilita la comprensió del missatge.
E.- Quin missatge hi has trobat?
J.- Coriolanus és un bon patriota, que ha viscut fidel a la seva pàtria, Roma, amb honradesa, lleialtat i noblesa, donant testimoni del valors i coneixement de l'esperit cultural en els que es basa la seva identitat nacional.  Fins hi tot lluita en batalla contra els enemics, els invasors  que volen oprimir la seva nació, els volscs. Coriolanus, en llatí Cneus Marcius Coriolanus, en català, Coriolà,  fou un heroi llegendari romà. Els romans el fan descendent del rei Anc Marci.
E.- Els volscs, en llatí  volsci,  foren un poble del centre del que actualment és coneix com a Itàlia, els quals van tenir un paper important a l'antiga història de  Roma.
J.- El valor i les virtuts que dignificaven a Coriolà, van fer que guanyés la batalla contra els invasors volscs,els quals volien conquerir i oprimir Roma, la pàtria de Coriolà, lleis injustes, imposant-los impostos depredadors colonialistes i una llengua forastera sense creativitat, i per tant, impròpia del seu país. Amb la victòria, va aconseguir mantenir la seva pàtria en la llibertat i en la sobirania nacional. 

El poble, admirava a Coriolà i el tenia com a heroi, un heroi nacional per al qual sentia simpatia i congenialitat.

En les eleccions democràtiques van votar a favior d'ell i va ser escollit per un alt càrrec de representant polític. 

Posteriorment, les intrigues polítiques entre tribuns i patricis, diguem-ne, els dos partits polítics del govern de Roma, van maquinar contra ell fins que va aconseguir fer que el poble li girés l'esquena, no el reconegués ni el valorés com es mereixia per la seva dedicació i bon servei. Coriolà, decebut, ferit en la seva dignitat, va marxar de Roma, se'n va anar a l'exili. 

Va anar-se'n a veure els  volscs, els enemics de Roma, i els va oferir el seu servei. Va passar-se a l'altre bàndol. No ho va fer per sentiment de traïció; va fer-ho per sentiment de revenja, per a recobrar la dignitat, perduda a causa de la decepció deguda a un maltracte indecent. Com a cap dels volscs, Coriolà, va tornar a Roma, però aquesta vegada lluitant a favor dels volscs, i va guanyar la batalla; Roma, els seus compatriotes, se li van rendir.  Aleshores, els romans van valorar-lo i li van oferir reconeixement; van demanar-li que els perdonés, però, ja era massa tard. Els romans van obtenir la gràcia de quedar-se vius, però van pagar la seva culpa, quedant-se vius, sí, però,  com a  esclaus dels volscs. Aquests els cobraven els impostos i els obligaren a parlar una llengua que no era la seva pròpia del lloc. Els conqueridors, acomodant-se moralment com a dominadors dins d'un marc legal fet a al seva mida d'opressors d'un poble dominat, esdevingueren els amos d'una terra que no era la seva terra natural, era, només, la seva terra conquerida. Coriolà, va ser mort pels volscs. Roma perdé la seva independència i quedà sota les lleis  dels invasors que l'havien conquerit.
E.- Tothom interpreta aquesta obra com ho fas tu?

J.- A internet hi he trobat altres interpretacions.  Aquesta és la que jo he fet perquè n'he tret una ensenyança.
E.- Quina ensenyança n'has tret?
J.- He descobert, segurament degut a la meva inclinació natural per la psicologia, un nou complexe  per afegir a la llarga llista de comportaments neuròtics que integren els estudis de les anàlisi psicoanalítiques; l'anomeno el complex de Coriolà.
E.- En què consisteix aquesta actitud o comportament neuròtic  de transtorn de la personalitat?
J.- El considero neuròtic de conseqüència, degut a una causa externa, no pas de  naturalesa pròpia o intrínseca a la personalitat. Vull dir, amb això, que és una autodefensa contra el maltractament que hom sofreix per part dels propis compatriotes. Unes vegades per enveja, altres per ignorància, incomprensió i tot sovint per egoismes, mesquineses i gelosies de diverses modalitats. N'hi ha afeccions de diferents intensitats i formes. Algunes, es queden en el ressentiment, o allò que se'n diu, quedar-se dolgut; aquesta és una actitud de forma passiva, sense acció de  revenja.
E.- Podries posar-me un exemple de personatge català al qual consideris que  va ser un exiliat coriolà?
J.- Si; ara mateix te'n podria dir dos:  Anselm Turmeda i Eugeni d'Ors. Te'n diré més, ja que, a Catalunya, de genis catalans, artistes, poetes, arquitectes, futbolistes, empresaris, ..., N'hi ha hagut molts de maltractats, difamats, menystinguts, escarnits i marginats  pels seus propis compatriotes catalans. La llista dels  catalans dolguts per culpa d'altres catalans es podria fer molt llarga. Podria afegir-hi, Gaudí, Dalí, Verdaguer,Xirinacs...Afortunadament tots no han caigut en el complex de Coriolà, i s’han mantingut ferms amb al catalanitat. Però, dolguts; perquè són humans.
E.- El teatre, és teràpia en el món hel·lènic. Penses que aquest, recent  "complex de Coriolà" que acabes de descobrir en una obra de teatre de Shakespeare,  és un dels mals psicològics que pateix la societat catalana?  Catalunya com a nació?
J.- Sí.


Jordi Salat