dilluns, 17 d’agost del 2026

Contra la Màquina. Paul Kingsnorth, Premi Nobel «la faceta especial d'intenció divina» i el llibre Vernaclística

 

«Contra la Màquina» Paul Kingsnorth, 

Premi Nobel «la faceta especial d'intenció divina»

 i el llibre «Vernaclística» 





He començat el dia llegint el correu que m'ha enviat una persona que ha llegit el meu llibre "Vernaclistica". Diu això:

«Hola Jordi. Ahir a la nit estava llegint l'últim llibre d'en Paul Kingsnorth titulat "Contra la Màquina" (vell eufemisme de modernitat i progrés) i en un punt comparteix una cita del gran escriptor rus Alexander Solzhenitsyn. El seu clàssic "Arxipèlag Gulag" és un dels grans antídots contra la infàmia del comunisme, ja el deus conèixer. En el seu discurs d'acceptació del premi Nobel de literatura del 1970 va dir, entre altres coses, la següent. Al llegir-ho he pensat amb tu i el Vernaclisme. Aquí tens la traducció:

“En temps recents, s'ha posat de moda parlar sobre l'anivellament de les nacions, de la desaparició de les races en el pot de la barreja de la civilització contemporània. Jo no estic d'acord amb aquesta opinió, però la seva discussió és una altra qüestió. Aquí, és just de dir que la desaparició de les nacions ens empobreix a tots no menys que si tots els homes esdevinguessin semblants, amb una sola personalitat i una sola cara. Les nacions són la riquesa de la humanitat, les seves personalitats col·lectives; fins i tot la més petita de les nacions té els seus propis colors i porta en ella mateixa una faceta especial d’intenció divina.”

Salut,

F. B.

Aquest lector ha fet una bona associació de pensaments; ha copsat el missatge del meu llibre. Em fa sentir content poder trobar lectors com ell de tant en tant...Mentrestant espero el temps en que "la gota d'aigua esdevingui el diluvi" que regeneri la Terra i les nacions naturals vernaclistes retrobin la llibertat i el veritable reeximent alliberades (també culturalment) del marc mental i polític del poder adulterista i alienista que les han tingut i té captives i sota la Llei que ofega allò que digué Paul Kingsnorth, autor del llibre "Contra la Màquina": la «faceta  especial d’intenció divina»

M'agradaria rebre molts més correus com el d'aquest lector...

La pluja ha començat. 

Puc fer un haikú . I he fet aquest:


Gota a gota

veig núvols a dalt del cel

vindrà la pluja.


Després he pensat en demanar-li a la I.A. que em fes algun haiku relacionat amb el vernaclisme i li he demanat:

—Fes-me haikús relacionats amb el vernaclisme segons el que exposa Jordi Salat en el seu llibre "Vernaclística"

M'ha contestat això:

El vernaclisme (o vernaclística) és un corrent de pensament filosòfic i polític impulsat per l'escriptor i gestor cultural català Jordi Salat, el qual defensa la identificació, protecció i sobirania de tot allò que és propi, natural i autòcton de cada territori.

A diferència dels nacionalismes estatals o basats estrictament en l'ètnia, el vernaclisme de Salat proposa que la identitat i els drets col·lectius neixen directament del vincle profund entre la comunitat humana i la terra que habita.

Eixos fonamentals del vernaclisme de Jordi Salat

·       La llengua vinculada a la terra: Per a Salat, la llengua materna no prové només de la mare biològica, sinó de la mateixa terra on es neix i es creix. Considera el català com la llengua creadora i vertebradora de la realitat del seu territori històric.

·       Oposició a l'artificialisme: Critica l'estructura dels estats moderns unitaristes per considerar-los construccions artificials que asfixien les "pàtries naturals" i les cultures vernacles originals.

·       Fonament espiritual i científic: El seu pensament s'emmarca en una línia heterodoxa que connecta la tradició filosòfica catalana (com la de Ramon Llull o Francesc Pujols) amb plantejaments de la física quàntica (Planck, Heisenberg) i l'espiritualisme.

·       L'Europa de les Nacions: Defensa la idea original d'una Europa construïda sobre la base de les seves comunitats vernacles reals, lamentant que les institucions actuals hagin donat l'esquena a aquesta pluralitat lingüística i cultural.

Salat ha plasmat tota aquesta teoria en obres de referència pròpies com el seu llibre Vernaclística i a través d'articles divulgatius a l'espai digital de difusió conegut com el Blog VERNACLE.


Tres haikus sobre el vernaclisme (Estructura 5-7-5, sense rima)

Aquí tens tres composicions que sintetitzen l'essència d'aquest pensament:

I. La Llengua i el Territori

Parlar de la terra, 

l'antiga veu del poble 

neix de la soca. 

II. Contra l'Artifici

L'estat és mur, 

la identitat és aigua 

que lliure corre. 



 Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Llibre "Vernaclística" a Amazon



dilluns, 3 d’agost del 2026

Gaudí i l'Odissea d'Homer. Polifem i els castellans

                                                     GAUDI I L'ODISSEA D'HOMER



Pregunta a la I.A.
—"Gaudí va dir que els castellans eren ciclops"?
Resposta de la I.A.
—«La cita prové d'una conversa publicada a la revista Vila-Nova el 15 de desembre de 1919, sota el títol "Parlant amb en Gaudí d'En Prat de la Riba i l'actual moment de Catalunya".
És una de les poquíssimes entrevistes o declaracions llargues atribuïdes directament a Gaudí.
El passatge diu:
«Els castellans són respecte dels catalans allò que els ciclops eren respecte dels grecs.
Els ciclops —com ho diu la mateixa paraula— no tenien més que un sol ull. Així els castellans: es fan càrrec de l'existència de les coses, però no n'endevinen la justa situació.
No veuen la clara imatge, sinó un fantasma de la imatge.»
I continua aplicant aquesta metàfora al conflicte polític català: «Davant del problema de Catalunya, per exemple, ja en coneixen l'existència, ja el veuen, el que no veuen és la necessitat de resoldre'l.
Ells ja inquireixen la veritat, però no exerceixen la justícia...» El simbolisme és molt interessant Aquesta comparació no sembla improvisada.
Si la llegeixes a la llum de l'Odissea, és força precisa.
Per a Homer, Polifem no és simplement un gegant. Representa l'anti-civilització: té un sol ull → veu una sola perspectiva; és molt fort, però li manca discerniment; viola la xènia (la llei sagrada de l'hospitalitat); viu fora de la polis i de la llei; només entén la força immediata. Gaudí agafa exactament aquest tret: el ciclop veu, però no comprèn.
Quan diu que els castellans "es fan càrrec de l'existència de les coses, però no n'endevinen la justa situació", està reinterpretant el símbol homèric: el problema no és la ceguesa absoluta, sinó la visió parcial, reduïda a un únic punt de vista.
Això és coherent amb el símbol del ciclop en la cultura grega. El seu únic ull no és només una característica física; s'ha interpretat sovint com la incapacitat de contemplar la realitat en tota la seva complexitat».


El Ciclop Polifem.
Polifem és un dels ciclops més famosos de la mitologia grega, conegut per la seva imponent mida, la seva brutalitat i el seu únic ull al centre del front. Apareix principalment a l'"Odissea" d'Homer, on és descrit com un ésser salvatge, fill del déu Poseidón i la nimfa Toosa. Polifem viu en una cova a una illa (que la tradició associa amb Sicília), i es dedica al pasturatge d'ovelles.

La història més famosa de Polifem involucra Odisseu (Ulisses en llatí) i la seva tripulació. Després de la seva partida de Troia, Odisseu i els seus homes arriben a la illa dels ciclops buscant provisions. En entrar a la cova de Polifem, troben grans quantitats de formatge i llet, i decideixen quedar-se a esperar el propietari. Polifem torna amb el seu ramat, descobreix els intrusos i, en lloc de mostrar hospitalitat, els captura.

Polifem tanca Odisseu i els seus companys, devorant-ne diversos de manera despietada. No obstant, Odiseu, famós per la seva astúcia, ordeix un pla per escapar-se. Li ofereix a Polifem vi fort, i quan el ciclop queda embriagat, Odisseu li diu que el seu nom és "Ningú". Quan Polifem es queda adormit, Odisseu i els seus homes escalfen una gran estaca i la claven a l'ull, deixant-ho cec.

En despertar, Polifem, ferit i furiós, crida demanant ajuda als altres ciclops, però quan aquests li pregunten qui l'ha atacat, ell respon "Ningú", per la qual cosa marxen sense ajudar-lo. Per escapar, Odisseu i els seus homes es lliguen sota el ventre de les ovelles de Polifem, que els deixa sortir en pasturar sense saber que està alliberant els seus presoners.

Un cop fora de perill, Odisseu, en un rampell d'orgull, revela la seva veritable identitat. Això resulta en la maledicció de Polifem, que prega al seu pare, Posidó, que faci difícil o impossible a Odisseu tornar a casa seva. Aquesta maledicció es converteix en una de les raons per les quals el viatge d'Odisseu es prolonga tant i és ple d'obstacles.

Més enllà de l'Odissea, Polifem apareix també en mites posteriors, com l'amor no correspost que sent per la nimfa Galatea. En aquesta història, Polifem es presenta amb un costat més vulnerable i romàntic, enamorat de Galatea, però ella ho rebutja pel seu amant Acis, un pastor jove i bonic. En una arrencada de gelosia, Polifem mata Acis aixafant-lo amb una roca. Galatea, desconsolada, converteix Acis en un riu.

Polifem, amb la barreja de brutalitat i sensibilitat, representa el poder cru i salvatge de la natura, però també els perills de l'arrogància i l'orgull.