dilluns, 1 de novembre de 2021

DOTZE 2 Diàleg Pluripersonal

                                                                     

DOTZE 2

Diàleg pluripersonal amb els lectors del llibre DOTZE, informacions complementàries i addicionals 



1

P.- Avui he recordat el teu llibre DOTZE, perquè al col·legi del meu fill els han recomanat la lectura del llibre El Paradís Perdut ( en l’original anglès Paradis Lost) de John Milton. Aquest llibre és considerat un dels grans clàssics de la literatura anglesa.  Va ser publicat el 1667 i és un poema estructurat en deu llibres.  L’any 1674 l’autor va fer-ne una nova edició i la va reestructurà en dotze llibres.  Va fer-ho emulant l’Eneida de Virgili. Quan ho llegit m’he recordat de que tu també has estructurat el teu llibre el dotze parts. Pots explicar-me per què ho has fet en dotze parts? Ho expliques a la Introducció del teu llibre però m’ha quedat la sensació que no acabo d’entendre  el sentit que vols transmetre en el nivell més profund i ample de la teva visió.

R.- En el fons hi ha una concepció platònica del món.  El filòsof Plató relaciona el dotze amb l’estructura de l’Univers i per tant de la Creació del món. I també, al meu entendre, aquesta concepció platònica està en sintonia, amb la concepció de la Creació del món  que s’exposa en el llibre de La Revelació de Joan l’evangelista. Molta gent, influïda per la versió canònica oficialista interpreta el llibre de la Revelació – anomenat Apocalipsi en grec o hel·lènic- com un llibre de desgràcies que patirà la Humanitat. Per a mi, i per a d’altres pensadors, entre aquests, pels cristians albigesos o càtars, la interpretació és diferent. Comporta un concepte de Déu basat en la comunió i testimoni en el Coneixement no pas en la servitud en obediència de la Llei. Cal meditar-ho tot això que et dic. El llibre de John Milton, parla de la Bíblia i fa referència al Paradís Perdut i a Adam i Eva. Jo també parlo de la Bíblia i parlo de les dues tradicions: La Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita. En el fons hi ha dues concepcions diferents de  la Divinitat o Déu. Jahveh de l’Antic Testament en la Tradició Jahvehita i el Pare Celeste i la Mare Terra en el Nou Testament de  Tradició Johanita. La Tradició Johanita està relacionada amb els nacionalismes vernaclistes o naturalistes. Dels quals en parlo també i en relaciono uns quants d’Europa i altres continents, fins i tot assignant-los una bandera identitària com a senyal vernaclística. Ramon Llull, que era cristià de Tradició Johanita, ens parla de les arrels celestes de les llengües vernacles. I per deducció també de les nacions vernacles que són les nacions autèntiques per ser naturals.

P.- Si, he llegit aquesta referència en el teu llibre. I les altres frases que esmentes  d’Alexandre Deulofeu, Pere Duran Farell, i també la del pare de la física quàntica Werner Heissenberg  que has posat a la contraportada del llibre.

R.- L’estructura que va fer John Milton en dotze parts, la va fer en referència a La Eneida de Virgili. Jo també en parlo d’aquest llibre. I parlo dels dotze treballs d’Hèrcules. Alguns autors han escrit que Odisseu també va fer el seu viatge amb dotze naus. Aquest obres són admirables. El meu llibre, encara que s’estructuri en dotze parts i vulgui dir coses que aquests llibres diuen, no està escrit poèticament.  No està a la seva alçada ni molt menys! Tant de bò ho hagués sabut escriure poèticament.  Jo he fet un humil llibre d’assaig sobre diversos temes que tenen un fons essencialment comú.

P.- El llibre El Paradís Perdut està escrit en llengua anglesa. El llibre la Eneida està escrit en llengua grega. Aquestes llengües són vernacles? Tu valores les llengües vernacles com a llengües celestes o inspirades.  Però la llengua catalana està plena de mots que provenen d’altres llengües, com és el cas de la llengua  ibera, camita, semita, occitana, àrab, grega, anglesa,...Creus que això té alguna relació amb el fet que  tu no hagis tingut la gràcia necessària per haver escrit el teu llibre poèticament?

R.- La gràcia és un misteri. Saber escriure poèticament és un do o una gràcia que jo valoro molt, igual que valoro la Bellesa, la Fortuna i altres gràcies. Però, el Verb, que és una expressió del Ser, també és present en l'Escriptura encara que no sigui poètica. El factor essencial d’una llengua és que tingui un esperit que li doni vida. I la llengua catalana té esperit. Un exemple el tenim en l’obra de l’arquitecte Gaudí. Considerat l’arquitecte de Déu, Gaudí pensava i parlava en català. Fins i tot, el van tancar a la presó per haver-li parlat en català a un policia nacional espanyol que li exigia que li parlés en espanyol o sigui, en castellà!! He observat que a la vida, hi ha uns elements essencial que es combinen. La Creació també és combinacions d’elements. Vet aquí la importància de l’Art de la Combinatòria. Què fan els químics? Combinar elements. Què fan els músics? Combinar notes musicals. En el fons de l’Art Combinatòria hi trobem una Matemàtica. En el fons de les llengües ha d’haver-hi una matemàtica.  La llengua catalana l’ha té. No obstant, hauràs llegit en el meu llibre que jo parlo de la degeneració que s’està produint amb la llengua catalana. En parlo quan parlo del “cataloní”, on exposo com l’accent de Barcelona està degenerant etimològicament la llengua catalana. I també les normes que, com el cas de treure els accents diacrítics, l’estan espatllant.  Algú ho està fent a propòsit per a destruir el seu factor de creativitat. I, molts catalans estan badant, no se n’adonen. Malgrat tot, encara es pot dir que parlant en català es pot arribar fins a l’Infinit. A nivell polític, la catalanitat es troba frenada per un mur fet per un determinat espanyolisme que talment sembla que parlant no pot anar més enllà de la constitución española. L’esperit de la llengua catalana vol anar més enllà. I, es per això que jo recordo en el meu llibre la frase bíblica: la Llei, mata; l’Esperit vivifica.

P.- Voldria parlar més sobre  El Paradís Perdut, l’obra de John Milton ja que m’ha fet plantejar molts preguntes que em sembla que tenen quelcom a veure amb el que exposes en el teu llibre. El llibre, de Milton, segons he llegit a l’enciclopèdia, “és una epopeia sobre la caiguda de l'ésser humà d'acord amb la Tradició Judeocristiana, relatant la temptació de Satanàs a dam i Eva i la posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. El protagonista principal n'és Satanàs, presentat com un personatge orgullós i ambiciós que, després de desafiar  Déu i ser derrotat i exiliat a l'infern, decideix venjar-se del Totpoderós mitjançant els éssers humans que acaba de crear”.

R.- En primer lloc, això de la Tradició Judeocristiana, comporta una possible interpretació que resulta ser un engany. Què vol dir Tradició Judeocristiana? Si llegim la Bíblia, veiem que ens parla de dues tradicions jueves: la del regne de Salomó i la del regne de Judà. Quina de les dues es pot relacionar amb la Tradició Cristiana? En el meu llibre exposo que és la Tradició del regne de Salomó. I aquest tradició és la que jo relaciono amb els jueus d’Occitània, amb la dinastia del Bel·lònides i el simbolisme dels quatre pals vermells sobre fons daurat i l’estrella de dotze puntes. La Tradició del regne de Judà és de Tradició Jahvehita. La Tradició del regne de Israel amb Salomó no és de Tradició Jahvehita. Si llegim la Bíblia veiem que Salomó va fer construir el que es coneix com a Temple de Salomó, a arquitectes camites, vinguts del regne d’Hiram, on la cultura era zodiacalista i es donava culte a divinitats zodiacalistes, com Baal i Astarteh. El rei Salomó no va ficar el Tabernacle de Jahveh en el seu temple. I això, no ho dic jo; és el que es llegeix a la Bíblia: “El primer Temple o Temple del rei Salomó es construeix en el segle X aC. Per a  substituir el Tabernacle dedicat a Jahveh o Jehovah que durant segles, des de l’Èxode, es venia utilitzant com a lloc de reunió i de culte”.[1] De la Bíblia se n’han fet traduccions adúlteres. Relacionar al serp amb Satanàs  com fan uns, i d’altres amb el Diable, és quelcom que necessita explicar-se de la forma correcta i sovint no es fa així. La serp simbolitza el Coneixement. I, tenir coneixement és dolent? Qui ho ha escrit això? Per altre banda, com ja t’he comentat, cal discernir Jahveh de Déu. Qui és mostra hostil amb la serp de l’Arbre del Coneixement que hi havia al Paradís Perdut, segons els relats bíblics, és Jahveh, i com deien els cristians albigesos i càtars, entre d’altres al llarg de la Història, no és Déu. Ens han fet creure que és el mateix i jo penso que no és el mateix.  La dialèctica entra la Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita de les quals parlo, es poden trobar al llarg de la Història humana. Jo esmento un punt de partida per a fer una filiació històrica que també comporta una filiació i identificació de caràcter nacionalista, i és La Maledicció de Noé ( Gen. 9:25). Al llarg del llibre ho explico en diversos arguments i citacions i arribo fins el nacionalisme del segle XXI; i ho faig, també, dins el marc la dialèctica entre Monarquia i República. El meu marc referencial està per damunt del marc social de dretes i esquerres. Hi ha una altra lluita en aquest món. La del Ser o No-Ser. I, pel que fa referència al mot “crear” , t’has plantejat què significa el fet de crear i què s’infereix? Fer una cosa del “no-res”? Res vol dir “cosa” en grec.  En el “no-res”, en el buit, hi és tot en potència, no hi ha res creat. Però  l’Ésser  hi és. Si Déu ho és Tot, el què és i el què no és, els humans també són divins, si no, inferim que Déu no és Tot. Calo dilucidar què és fet del no-res, què és fet amb combinacions d’elements creats del no-res i que es fet amb els elements fruit de combinacions. Un dels mals del nostre món es creure sense pensar. Un Mal poder ha fet creure i vol fer creure que Déu o l’Ésser és lo que no és. I, dic lo perquè el considero un article necessari, i reivindico que es torni a restituir com article neutre a la normativa de la llengua catalana. De la descatalanització que està sotmesa la llengua catalana també en parlo en diversos capítols.

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com 


En venda a Amazon:

Llibre DOTZE    Amb imatges en Blanc i Negre

Llibre DOTZE    Amb imatges en Color



dijous, 14 d’octubre de 2021

Viatge a Sant Julià de Cerdanyola (2) Fia-Faia, Cal Salat i Sant Galderic

 

Viatge a Sant Julià de Cerdanyola (2)

Monument a la Fia-Faia, les cases anomenades Cal Salat i  la font de sant Galderic


 




Monument a la Fia Faia a Sant Julià de Cerdanyola. Foto. Jordi Salat

  Quan arribo al poble de Sant Julià de Cerdanyola[1], m’agrada veure que encara existeix la casa on jo anava de colònies  situada al costat de l’església. Recordo la pica d’aigua freda on ens rentaven la cara cada matí, el menjador amb el balcó que donava a la plaça on hi havia un arbre gran i també la sala on anàvem a veure cinema, quasi sempre, pel·lícules dels còmics americans d’Stan Laurel i Oliver Hardy, coneguts  popularment com a “El  gras i el Prim”. Em vénen molts records al cap, fets que van passar ara fa molt de temps, més cinquanta anys, de manera que es converteixen en records del present. També m’agrada tornar a beure l’aigua de la Font del Castell on anàvem d’excursió, i veure que encara hi ha aquella taula envoltada amb seients que tenen forma de bolet on ens menjàvem el berenar. Darrera la font hi ha la carretereta que porta fins al santuari d’El Falgars on actualment hi ha una hostatgeria. Allí, en aquells boscos, vaig trobar-hi una flor de neu que encara guardo entre les pàgines d’un llibre de l’escola, crec que és en el llibre de literatura, posat en un prestatge de la llibreria de fusta del meu despatx. Pujant per la carretereta, es troba un camp pla a mà dreta amb una excel·lent vista de la muntanya del Pedraforca a la llunyania.

Observo que a l’entrada del poble hi ha un monument que fa referència la Fia-Faia una tradició cultural típicament pirinenca de característiques zodiacalistes relacionada amb el solstici d’hivern i les celebracions de Nadal que es fan el 24 de desembre. M’agrada veure aquest monument ja que m’identifico amb aquestes tradicions zodiacalistes, com n’és el cas de les que es relacionen amb els solsticis, que en el fons són un denominador comú en les cultures vernacles d’arreu del món.  I, en concret de les autòctones del Pirineu com són la basca, occitana, aragonesa i catalana; podria dir de les cultures naturals dels regnes de la Corona d’Aragó.

L’any 2010, la festa de la Fia-Faia fou declarada Festa Patrimonial d’interès Nacional per la Generalitat de Catalunya juntament amb les Falles d’estiu, solstici d’estiu, que coincideix amb les Festes de Sant Joan,  en d’altres pobles del Pirineu.

 Mentre la miro em ve una pregunta al cap: quins són els monuments que hi ha a la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya, que facin referència a la tradició cultural catalana? N’hi ha algun a l’entrada de Barcelona per autopista, port de mar, estació de tren o aeroport? Només me’n un al cap que és les quatre columnes de la Universitat de Bellaterra de l’artista valencià Andreu Alfaro.  A la muntanya de Montjuïc n’hi ha dedicat a la  Sardana, la dansa nacional catalana. Però resulta curiós que aquest dos referents no es vegin en les postals turístiques de l a ciutat de Barcelona. Ni tampoc el monument que Josep Maria  Subirachs va fer a la muntanya de Montserrat dedicat a l’Escala de l’enteniment de Ramon Llull. Penso que a Barcelona hi hauria d’haver més monuments amb referència a la identitat nacional catalana.

Em pregunto què vol dir Fia-Faia? Agafo el meu telèfon mòbil i cerco informació a Google.

La Fia-Faia és una torxa de faies, que són branques  de fusta primes i seques.

Infereixo que, etimològicament, el mot fia  podria ser una iodització o ieisme de filla ja que he escoltat moltes vegades que les persones que parlen amb iodització es refereix a la seva filla dient-li “la meva fia”  i el mot faia  podria ser una iodització o ieisme de falla

Què és la iodització o ieisme? La iodització o ieisme és un tret històricament propi de dialectes del català que consisteix en l'articulació com a i en lloc ll (elle).

Aquest fenomen, que s’observa a molts llocs del Pirineu, té una extensió prou considerable. En llengua occitana per exemple és la forma dominant en la variant provençal. També es troba aquesta mateixa iodització en moltes varietats lingüístiques la Llombardia i la Toscana, al nord del estat actualment conegut com a Itàlia, on per cert, hi trobem la presència de la cultura d’Occitània, tal i com encara es pot veure a l’escut de Pisa[2] que té la bandera occitana com a referent identitari.

Cal tenir en compte que en català antic en els municipis de Sant Julià de Cerdanyola, Guardiola de Berguedà, Bagà i altres de la zona, no empraven el so que avui garfíem amb “ll (elle)”  sinó el so d'origen que sona a l'actual “i”.

Probablement també per influència de l’occità. Així, doncs Fia Faia,  sense iodització, seria el mateix que Filla Falla.  Aquesta és la deducció que en faig. És la meva hipòtesi. No sé si és certa, però li he trobat un sentit. I, si una cosa té un sentit, vol dir que se li ha trobat un significat. Això la fa interessant. Tot allò que té un sentit en el fons té quelcom de veritat. Té algun sentit anomenat a la torxa com a la Filla del Foc? Jo penso que sí.

Si observem el ritual  de la Fia Faia podem inferir que sí, que pot tenir un sentit. En un sentit religiós, fa referència als fills del foc de l’Esperit i en aquest sentit, cal tenir present la tradició cristiana de les llengües de foc  en les esglésies romàniques del Pirineu.

A l’art romànic de les esglésies del Pirineu i arreu d’Europa, posa llengües de foc al damunt dels caps dels Apòstols de Crist, fent referència al do de llengües que infon l’Esperit Sant i el cercle daurat al voltant del cap  faria referència al Sol. És doncs una tradició cristiana que es pot relacionar amb  la Tradició Johanita i la Tradició de Sant Pau, la del llibre de la Revelació de Sant Joan ( Apocalipsi en grec), la que seguien els cristians albigesos o càtars. La que diu que Déu és el Pare Celestial propi dels evangelis del Nou Testament i la que diu que Jahveh no és Déu, i no s’identifica amb la Tradició Jahvehita de l’Antic Testament.

Fetes aquests reflexions, em pregunto si el iodisme lingüístic de Fia Faia pot tenir alguna relació amb el nom Fai, tot pensa ten el santuari de Sant Miquel del Fai, on hi havia el culte a una verge negra, que es troba a prop de Caldes de Montbui ,o  com jo crec que es deia originalment, Montbohí. És el mot Fai el masculí de Faia? Fai sense iodització s’escriu Fall. Es diria el Fall i la Falla.

La festa  de la Fia Faia, o sense iodització, consisteix en la crema d'unes torxes, les faies, el capvespre de la nit de Nadal, dia dels solstici d’hivern. Aquesta nit hi ha una tradició típica dels pobles del Pirineu que consistia en anar a veure l’Estel Catarí de la qual parlo en el meu llibre Dotze Escriptures Heterodoxes.[3] Abans d'iniciar-se la crema general, s'encén una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, i des d'allà el foc és transportat a la població per un grup de fallaires en una vistosa davallada nocturna. Aquest moment s'acompanya pel següent cant: Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia. Sense iodització Paia, s’escriu Palla. La festa, d'arrels precristianes, és un ritual relacionat amb el  solstici d’hivern.

M’adono que en el fons de les reflexions que m’estic fent hi ha hi ha un costumari que encaixa en el marc referencial zodiacalista del qual parlo en el meu esmenat llibre quan parlo del pensament vernaclístic i del cristianisme hel·lenista i de Tradició Johanita.

Les faies són fetes amb una herba anomenada  Cephalaria leucantha, a la qual s'atribueixen certs poders purificadors i que s'ha anat a recollir al bosc una setmana abans.

A prop del monument  dedicat a la Fia Faia vaig veure un mapa amb la distribució de les cases del poble i els seus. Dues d’elles porten el nom Salat que és el nom del meu cognom Salat.

 



Em pregunto si tindrà alguna cosa a veure amb el meu Salat, el qual, està relacionat amb Occitània. Allà hi trobem el riu Salat[4]  afluent del riu Garona, que dóna nom a diversos municipis occitans com és el cas de Saliás deth Salat[5]

 


 Potser hauríem de escriure-ho S’Alat i resultaria ser un altre topònim salat com abans he comentat amb el cas de la verge de Nostra Senyora Les Poses? El cas és que si busquem en heràldica el nom Salas ens trobem que a l’escut hi ha una ala; infereixo que a Salat també. No obstant, a mi  em sembla que Salat, també podria derivar del basc, Salatu, que vol dir “revelar, delatar o donar a conèixer” ja que es pot relacionar el basc amb l’iber, i l’iber amb el camita. I amb la cultura camita, la cultura zodiacalista de la  mitologia de Bel i Astarteh. Què en sabem dels noms originals?

Mentre miro el mapa amb les cases de Sant Julià de Cerdanyola que es diuen Cal Salat i Salat Nou, m’adono que hi ha una font dedicada a Sant Galderic, un sant nascut a Occitània. Em vénen novament records de temps passats que ara es fan presents. Ara fa uns quants anys, vaig promoure la restitució del culte a l’occità Sant Galderic que havia sigut substituït als municipis de Catalunya  com a patró dels pagesos, pel culte a l’espanyol San Isidro, un sant nascut a Madrid.

 

Continuarà...

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes