dissabte, 16 d’octubre de 2021

El Pere i l'Hèlia (2) Un altre món

 Benvolguts lectors,

si us plau endinsar-vos en el món de la Fantasia que ens ajuda a conèixer la Realitat, a trobar-hi un sentit i a entendre-hi un significat, us convido a a llegir el llibre El Pere i l'Hèlia que publico per capítols a la revista La Tortuga Avui de Caldes de Montbui.

El Pere i l'Hèlia Capitol 2 "Un altre món" pàgina 17,18 i 19

El Pere i l'Hèlia Capítol 1 "La Fada Farella i la muntanya d'El Farell" pàgina 17


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes




dijous, 14 d’octubre de 2021

Viatge a Sant Julià de Cerdanyola (2) Fia-Faia, Cal Salat i Sant Galderic

 

Viatge a Sant Julià de Cerdanyola (2)

Monument a la Fia-Faia, les cases anomenades Cal Salat i  la font de sant Galderic


 




Monument a la Fia Faia a Sant Julià de Cerdanyola. Foto. Jordi Salat

  Quan arribo al poble de Sant Julià de Cerdanyola[1], m’agrada veure que encara existeix la casa on jo anava de colònies  situada al costat de l’església. Recordo la pica d’aigua freda on ens rentaven la cara cada matí, el menjador amb el balcó que donava a la plaça on hi havia un arbre gran i també la sala on anàvem a veure cinema, quasi sempre, pel·lícules dels còmics americans d’Stan Laurel i Oliver Hardy, coneguts  popularment com a “El  gras i el Prim”. Em vénen molts records al cap, fets que van passar ara fa molt de temps, més cinquanta anys, de manera que es converteixen en records del present. També m’agrada tornar a beure l’aigua de la Font del Castell on anàvem d’excursió, i veure que encara hi ha aquella taula envoltada amb seients que tenen forma de bolet on ens menjàvem el berenar. Darrera la font hi ha la carretereta que porta fins al santuari d’El Falgars on actualment hi ha una hostatgeria. Allí, en aquells boscos, vaig trobar-hi una flor de neu que encara guardo entre les pàgines d’un llibre de l’escola, crec que és en el llibre de literatura, posat en un prestatge de la llibreria de fusta del meu despatx. Pujant per la carretereta, es troba un camp pla a mà dreta amb una excel·lent vista de la muntanya del Pedraforca a la llunyania.

Observo que a l’entrada del poble hi ha un monument que fa referència la Fia-Faia una tradició cultural típicament pirinenca de característiques zodiacalistes relacionada amb el solstici d’hivern i les celebracions de Nadal que es fan el 24 de desembre. M’agrada veure aquest monument ja que m’identifico amb aquestes tradicions zodiacalistes, com n’és el cas de les que es relacionen amb els solsticis, que en el fons són un denominador comú en les cultures vernacles d’arreu del món.  I, en concret de les autòctones del Pirineu com són la basca, occitana, aragonesa i catalana; podria dir de les cultures naturals dels regnes de la Corona d’Aragó.

L’any 2010, la festa de la Fia-Faia fou declarada Festa Patrimonial d’interès Nacional per la Generalitat de Catalunya juntament amb les Falles d’estiu, solstici d’estiu, que coincideix amb les Festes de Sant Joan,  en d’altres pobles del Pirineu.

 Mentre la miro em ve una pregunta al cap: quins són els monuments que hi ha a la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya, que facin referència a la tradició cultural catalana? N’hi ha algun a l’entrada de Barcelona per autopista, port de mar, estació de tren o aeroport? Només me’n un al cap que és les quatre columnes de la Universitat de Bellaterra de l’artista valencià Andreu Alfaro.  A la muntanya de Montjuïc n’hi ha dedicat a la  Sardana, la dansa nacional catalana. Però resulta curiós que aquest dos referents no es vegin en les postals turístiques de l a ciutat de Barcelona. Ni tampoc el monument que Josep Maria  Subirachs va fer a la muntanya de Montserrat dedicat a l’Escala de l’enteniment de Ramon Llull. Penso que a Barcelona hi hauria d’haver més monuments amb referència a la identitat nacional catalana.

Em pregunto què vol dir Fia-Faia? Agafo el meu telèfon mòbil i cerco informació a Google.

La Fia-Faia és una torxa de faies, que són branques  de fusta primes i seques.

Infereixo que, etimològicament, el mot fia  podria ser una iodització o ieisme de filla ja que he escoltat moltes vegades que les persones que parlen amb iodització es refereix a la seva filla dient-li “la meva fia”  i el mot faia  podria ser una iodització o ieisme de falla

Què és la iodització o ieisme? La iodització o ieisme és un tret històricament propi de dialectes del català que consisteix en l'articulació com a i en lloc ll (elle).

Aquest fenomen, que s’observa a molts llocs del Pirineu, té una extensió prou considerable. En llengua occitana per exemple és la forma dominant en la variant provençal. També es troba aquesta mateixa iodització en moltes varietats lingüístiques la Llombardia i la Toscana, al nord del estat actualment conegut com a Itàlia, on per cert, hi trobem la presència de la cultura d’Occitània, tal i com encara es pot veure a l’escut de Pisa[2] que té la bandera occitana com a referent identitari.

Cal tenir en compte que en català antic en els municipis de Sant Julià de Cerdanyola, Guardiola de Berguedà, Bagà i altres de la zona, no empraven el so que avui garfíem amb “ll (elle)”  sinó el so d'origen que sona a l'actual “i”.

Probablement també per influència de l’occità. Així, doncs Fia Faia,  sense iodització, seria el mateix que Filla Falla.  Aquesta és la deducció que en faig. És la meva hipòtesi. No sé si és certa, però li he trobat un sentit. I, si una cosa té un sentit, vol dir que se li ha trobat un significat. Això la fa interessant. Tot allò que té un sentit en el fons té quelcom de veritat. Té algun sentit anomenat a la torxa com a la Filla del Foc? Jo penso que sí.

Si observem el ritual  de la Fia Faia podem inferir que sí, que pot tenir un sentit. En un sentit religiós, fa referència als fills del foc de l’Esperit i en aquest sentit, cal tenir present la tradició cristiana de les llengües de foc  en les esglésies romàniques del Pirineu.

A l’art romànic de les esglésies del Pirineu i arreu d’Europa, posa llengües de foc al damunt dels caps dels Apòstols de Crist, fent referència al do de llengües que infon l’Esperit Sant i el cercle daurat al voltant del cap  faria referència al Sol. És doncs una tradició cristiana que es pot relacionar amb  la Tradició Johanita i la Tradició de Sant Pau, la del llibre de la Revelació de Sant Joan ( Apocalipsi en grec), la que seguien els cristians albigesos o càtars. La que diu que Déu és el Pare Celestial propi dels evangelis del Nou Testament i la que diu que Jahveh no és Déu, i no s’identifica amb la Tradició Jahvehita de l’Antic Testament.

Fetes aquests reflexions, em pregunto si el iodisme lingüístic de Fia Faia pot tenir alguna relació amb el nom Fai, tot pensa ten el santuari de Sant Miquel del Fai, on hi havia el culte a una verge negra, que es troba a prop de Caldes de Montbui ,o  com jo crec que es deia originalment, Montbohí. És el mot Fai el masculí de Faia? Fai sense iodització s’escriu Fall. Es diria el Fall i la Falla.

La festa  de la Fia Faia, o sense iodització, consisteix en la crema d'unes torxes, les faies, el capvespre de la nit de Nadal, dia dels solstici d’hivern. Aquesta nit hi ha una tradició típica dels pobles del Pirineu que consistia en anar a veure l’Estel Catarí de la qual parlo en el meu llibre Dotze Escriptures Heterodoxes.[3] Abans d'iniciar-se la crema general, s'encén una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, i des d'allà el foc és transportat a la població per un grup de fallaires en una vistosa davallada nocturna. Aquest moment s'acompanya pel següent cant: Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia. Sense iodització Paia, s’escriu Palla. La festa, d'arrels precristianes, és un ritual relacionat amb el  solstici d’hivern.

M’adono que en el fons de les reflexions que m’estic fent hi ha hi ha un costumari que encaixa en el marc referencial zodiacalista del qual parlo en el meu esmenat llibre quan parlo del pensament vernaclístic i del cristianisme hel·lenista i de Tradició Johanita.

Les faies són fetes amb una herba anomenada  Cephalaria leucantha, a la qual s'atribueixen certs poders purificadors i que s'ha anat a recollir al bosc una setmana abans.

A prop del monument  dedicat a la Fia Faia vaig veure un mapa amb la distribució de les cases del poble i els seus. Dues d’elles porten el nom Salat que és el nom del meu cognom Salat.

 



Em pregunto si tindrà alguna cosa a veure amb el meu Salat, el qual, està relacionat amb Occitània. Allà hi trobem el riu Salat[4]  afluent del riu Garona, que dóna nom a diversos municipis occitans com és el cas de Saliás deth Salat[5]

 


 Potser hauríem de escriure-ho S’Alat i resultaria ser un altre topònim salat com abans he comentat amb el cas de la verge de Nostra Senyora Les Poses? El cas és que si busquem en heràldica el nom Salas ens trobem que a l’escut hi ha una ala; infereixo que a Salat també. No obstant, a mi  em sembla que Salat, també podria derivar del basc, Salatu, que vol dir “revelar, delatar o donar a conèixer” ja que es pot relacionar el basc amb l’iber, i l’iber amb el camita. I amb la cultura camita, la cultura zodiacalista de la  mitologia de Bel i Astarteh. Què en sabem dels noms originals?

Mentre miro el mapa amb les cases de Sant Julià de Cerdanyola que es diuen Cal Salat i Salat Nou, m’adono que hi ha una font dedicada a Sant Galderic, un sant nascut a Occitània. Em vénen novament records de temps passats que ara es fan presents. Ara fa uns quants anys, vaig promoure la restitució del culte a l’occità Sant Galderic que havia sigut substituït als municipis de Catalunya  com a patró dels pagesos, pel culte a l’espanyol San Isidro, un sant nascut a Madrid.

 

Continuarà...

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Llibre DOTZE EscripturesHeterodoxes