DOTZE
Un llibre amb DOTZE escriptures heterodoxes,
distribuïdes en quatre apartats: Foc, Aire, Aigua i Terra
que et poden fer veure el món amb la forma i el referent ideològic original
Et convido a llegir-lo
Per llegir-lo cal comprar-lo a Amazon.es
clicant a sobre de l'enllaç que hi ha a continuació:
Llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes
La
grana que es fa a Catalunya
i
l’ideal de l’Europa del segle XXI[1]
Tot
llegint el llibre Les llengües d’Europa
escrit per Jordi Ventura [2] i editat
per Edicions d’Aportació Catalana a
Barcelona l’any 1963, se m’han acudit un
feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat amuntegant, alguns sota el nom de
vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han
passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta
el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit,
però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a
l’espai. Potser sí que tenen força i la
causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la
seva sembra o de la seva fructificació i
collita.
Hi
ha persones que són les pedres dels fonaments, - com diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant
en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4] talment com els grans que en el silenci van
fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana?
Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint
de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.
Vet
aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa
quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són
vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:
“Si cal que l’edifici
s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics
rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat
internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són –
d’Europa- la seva essència”[5]
“Els qui no encerten a
treure el gra de la palla, mai no saben com és
la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla.
Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]
Un
cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment els politics i buròcrates dels “Estats” europeus des de Brussel·les?
Jo
penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen.
Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la
Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.
I, amb aquest escrit, deixo constància de que,
al meu entendre, en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets
indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum
de l’1 d’octubre de 2017, hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a
aquesta grana, grana vernaclea.
Constato
que, hi ha europeus que no ho saben; hi ha
catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen
saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica
els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats
volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de
la grana.
Parlar
de gra i de grana, és llenguatge de
pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb la mentalitat urbana, i sembla ser que,
aquesta mena de gent, és la que ens mana.
La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que
tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les
biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.
Aquesta
grana de la que parlo, té alguna relació
amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac,
monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el
nom de Silvestre II, i conseller de
l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?
Vaig
tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns
trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre
esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art
romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema
i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre
“Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la
Història”, algunes coses em fan concloure que sí.
“Els qui no encerten a treure el gra de la
palla, mai no saben com és la llavor que
dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal
sembrar-la amb al seva grana”
Salves
a Ceres,[7] alabances
a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a
les eres hi bufi el vent, que s’endugui la palla i deixa el gra i la grana. Les llengües vernacles d’Europa, la llengua vernacla de Catalunya i dels regnes de la
Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i amb Occitània.
Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.
Europa, serà vernaclista o no serà.
Jordi
Salat
josalort@hotmail.com
[1] La grana https://ca.wikipedia.org/wiki/Llavor
[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia
[5] Jo les
anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu, nacions i llengües vernacles, no pas
minoritàries lo vernacle és un concepte
essencial, lo minoritari és un concepte quantificatiu.
[6] Jordi Ventura (Les
llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)
