GAUDI I L'ODISSEA D'HOMER
.jfif)
Pregunta a la I.A.
—"Gaudí va dir que els castellans eren ciclops"?
Resposta de la I.A.
—«La cita prové d'una conversa publicada a la revista Vila-Nova el 15 de desembre de 1919, sota el títol "Parlant amb en Gaudí d'En Prat de la Riba i l'actual moment de Catalunya".
És una de les poquíssimes entrevistes o declaracions llargues atribuïdes directament a Gaudí.
El passatge diu:
«Els castellans són respecte dels catalans allò que els ciclops eren respecte dels grecs.
Els ciclops —com ho diu la mateixa paraula— no tenien més que un sol ull.
Així els castellans: es fan càrrec de l'existència de les coses, però no n'endevinen la justa situació.
No veuen la clara imatge, sinó un fantasma de la imatge.»
I continua aplicant aquesta metàfora al conflicte polític català:
«Davant del problema de Catalunya, per exemple, ja en coneixen l'existència, ja el veuen, el que no veuen és la necessitat de resoldre'l.
Ells ja inquireixen la veritat, però no exerceixen la justícia...»
El simbolisme és molt interessant
Aquesta comparació no sembla improvisada.
Si la llegeixes a la llum de l'Odissea, és força precisa.
Per a Homer, Polifem no és simplement un gegant. Representa l'anti-civilització:
té un sol ull → veu una sola perspectiva;
és molt fort, però li manca discerniment;
viola la xènia (la llei sagrada de l'hospitalitat);
viu fora de la polis i de la llei;
només entén la força immediata.
Gaudí agafa exactament aquest tret: el ciclop veu, però no comprèn.
Quan diu que els castellans "es fan càrrec de l'existència de les coses, però no n'endevinen la justa situació", està reinterpretant el símbol homèric: el problema no és la ceguesa absoluta, sinó la visió parcial, reduïda a un únic punt de vista.
Això és coherent amb el símbol del ciclop en la cultura grega. El seu únic ull no és només una característica física; s'ha interpretat sovint com la incapacitat de contemplar la realitat en tota la seva complexitat».
El Ciclop Polifem.
Polifem és un dels ciclops més famosos de la mitologia grega, conegut per la seva imponent mida, la seva brutalitat i el seu únic ull al centre del front. Apareix principalment a l'"Odissea" d'Homer, on és descrit com un ésser salvatge, fill del déu Poseidón i la nimfa Toosa. Polifem viu en una cova a una illa (que la tradició associa amb Sicília), i es dedica al pasturatge d'ovelles.
La història més famosa de Polifem involucra Odisseu (Ulisses en llatí) i la seva tripulació. Després de la seva partida de Troia, Odisseu i els seus homes arriben a la illa dels ciclops buscant provisions. En entrar a la cova de Polifem, troben grans quantitats de formatge i llet, i decideixen quedar-se a esperar el propietari. Polifem torna amb el seu ramat, descobreix els intrusos i, en lloc de mostrar hospitalitat, els captura.
Polifem tanca Odisseu i els seus companys, devorant-ne diversos de manera despietada. No obstant, Odiseu, famós per la seva astúcia, ordeix un pla per escapar-se. Li ofereix a Polifem vi fort, i quan el ciclop queda embriagat, Odisseu li diu que el seu nom és "Ningú". Quan Polifem es queda adormit, Odisseu i els seus homes escalfen una gran estaca i la claven a l'ull, deixant-ho cec.
En despertar, Polifem, ferit i furiós, crida demanant ajuda als altres ciclops, però quan aquests li pregunten qui l'ha atacat, ell respon "Ningú", per la qual cosa marxen sense ajudar-lo. Per escapar, Odisseu i els seus homes es lliguen sota el ventre de les ovelles de Polifem, que els deixa sortir en pasturar sense saber que està alliberant els seus presoners.
Un cop fora de perill, Odisseu, en un rampell d'orgull, revela la seva veritable identitat. Això resulta en la maledicció de Polifem, que prega al seu pare, Posidó, que faci difícil o impossible a Odisseu tornar a casa seva. Aquesta maledicció es converteix en una de les raons per les quals el viatge d'Odisseu es prolonga tant i és ple d'obstacles.
Més enllà de l'Odissea, Polifem apareix també en mites posteriors, com l'amor no correspost que sent per la nimfa Galatea. En aquesta història, Polifem es presenta amb un costat més vulnerable i romàntic, enamorat de Galatea, però ella ho rebutja pel seu amant Acis, un pastor jove i bonic. En una arrencada de gelosia, Polifem mata Acis aixafant-lo amb una roca. Galatea, desconsolada, converteix Acis en un riu.
Polifem, amb la barreja de brutalitat i sensibilitat, representa el poder cru i salvatge de la natura, però també els perills de l'arrogància i l'orgull.
