dissabte, 8 d’agost de 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

dijous, 6 d’agost de 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània 2

La Bisbal d’Empordà i Occitània

Església, Interior de l’església i concepció lingüística espiritualista

L’interior de l’església parroquial de La Bisbal, l’església de Santa Maria, em va recordar l’església del Santuari d’El Miracle centre religiós del municipi de Riner a prop de Solsona ja que té om una mena de balcons  a la part superior dels costats de la nau. A l’església del  Miracle hi ha un altar lateral amb un interessant i significatiu retaule protagonitzat per l’Esperit Sant.[1] 



La referència a l’Esperit Sant és molt significativa i pròpia de l’art romànic i identifica l’ensenyança cristiana del do de llengües que es celebra per la Pentecosta.

 

Retaule Sant Esperit . Pere Serra. La Seu de Manresa[2]

 

En el cas de l’església de La Bisbal,  la referència a l’Esperit Sant es pot veure en el vitrall de la rosassa que coincideix en la part interior de l’escut amb la bandera occitana que hi ha a la façana.



Els Apòstols autèntics tenien el do de l’Esperit Sant i parlaven i predicaven en la llengua de cada territori on anaven;  la llengua dels cristians espiritualistes és la llengua vernacla, no és la llengua materna. 

Aquest cristianisme espiritualista, que és el del Nou Testament, el de Sant Pau, Sant Joan i Maria, mare de Crist, té en el colom  el referent a l’Esperit Sant. 

El cristianisme d’arrels occitana, relacionada amb els càtars o cristians albigesos,s’identificava amb aquesta tradició, però  no s’identificava amb la tradició de l’Antic Testament  que parla de Jahveh i Moisès, els quals no sabem en quina llengua van  parlar, encara que es creu que va ser només en hebreu, però sabem que no van parlar del do de llengües ni de l’Esperit Sant. 

Quina era la concepció cristiana que tenien els bisbes que predicaven a La Bisbal? Sabem que els bisbes de la Bisbal eren de Girona, i que estaven relacionats amb el rei  templer Jaume I de la Corona d’Aragó el qual era nascut a Montpeller, i per tant, era occità, ja que Montpeller és una ciutat d’Occitània.

Sabem que la concepció cristiana dels templers era la dels cristians espiritualistes, no era la dels jahvehïtes. I sabem que on hi ha templers hi ha verges negres, i em ve al cap el pensament de que probablement  en aquesta església de a La Bisbal  en els orígens deuria haver-hi una verge negra. Els bisbes de La Bisbal eren bisbes de Girona i a la catedral de Girona hi havia una verge negra, Nostra Senyora del Bell Ull.


He cercat informació sobre aquesta església i no he vist cap referència sobre la creu occitana ni al vitrall sobre la Pentecosta.[3]  Hi llegeixo això: La primitiva església de Santa Maria de la Bisbal fou consagrada l'any 904 pel bisbe de Girona i enderrocada el 1701 i posteriorment reconstruïda amb materials de l’anterior. D'estil barroc, és un edifici d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portalada principal data de 1757 i porta l'escut de la Bisbal; el campanar alt i esvelt fou acabat el 1770 i és un dels signes d'identitat de la ciutat.

Donat que el tema  de la creu occitana a sobre la porta d’entrada de l’Església el trobo interessant, cerco l’adreça de  l’Oficina de Turisme  per anar-hi a demanar  informació. Resulta que aquesta oficina està en un castell del qual en desconeixia l’existència. M’hi adreça i pregunto per la creu occitana. Em diuen que és una creu cristiana, la creu del bisbe ja que com el nom del municipi indica era residència de bisbes. Se m’acudeixen diverses preguntes però com ja era l’hora en que tancaven l’oficina vaig deixar-les  per l’endemà en que m’havia proposat visitar el castell.

Castell Palau a La Bisbal d’Empordà

Vaig agafar un fulletó amb informació turística el qual tenia a la portada una foto de la porta d’entrada al castell  amb un escut a sobre on hi posava “Castell Palau”. Castell Palau, de qui – em pregunto-. Qui hi vivia?


Continuarà....

La Bisbal d'Empordà i Occitània 1

Jordi Salat