Abans
de res, un agraïment a totes les persones que desinteressadament heu fet
possible aquesta Diada i gràcies per haver-m’hi convidat.
La Diada
de les Llengües, Cultures i Nacions Vernacles és una Diada d’exaltació a
les nacions que provenen d’una realitat natural, aquelles que tenen les seves
arrels i els seus orígens en el Genius Loci i és, per tant, una crida a
la Pau i al respecte per les llengües, cultures i nacions que, com la nostra,
volen ser destruïdes per estats adulteradors i imperialistes, que volen fer-les
desaparèixer.
I és
que les llengües, cultures i les nacions vernacles són aquelles que sorgeixen
de manera natural en un lloc, en un territori concret, i que es desenvolupen
gràcies a la transmissió dels seus parlants, generació rere generació. Són
llengües genuïnes, les vertaderes, les que responen al Genius Loci (com
deien els romans) i que són el gen, la gènesi (com deien els grecs) de tot allò
que és veritable, l’essència més pura i l’esperit d’una gent i d’una cultura
que van emergir en consonància i harmonia amb la terra i la naturalesa d’aquell
lloc.
La
llengua catalana, la nostra, és la llengua natural, la genuïna i pròpia, la
vernacla d’aquí, d’aquest lloc que ara és Catalunya, però que aviat s’escampà
també per bona part de la Mediterrània i Occitània, pel que avui anomenem Països
Catalan si més enllà, tot aportant coneixement i valors propis, i que
configuraren el nucli essencial de l’Europa actual.
Avui
dia, encara, són moltes les nacions vernacles existents que estan oprimides,
colonitzades, sotmeses o soterrades per Estats d’arreu del món, on la llengua
geni del lloc ha estat desterrada, i on els estats opressors intenten imposar
un marc mental aliè per diluir la cultura autòctona, com per exemple a Euskadi,
Occitània, Irlanda, Escòcia, Galícia, el Tibet, el Kurdistan i tantes altres...
Aquesta
adulteració genera una dissonància entre allò natural que ens uneix a la terra
pròpia, amb allò que ens expliquen de forma artificial pels mitjans de
comunicació o a través d’altres relats inventats per destruir-les.
Des
d’aquest punt de vista, el Dr. Trueta, en el seu llibre L’Esperit de
Catalunya, ens explicava que Catalunya té un esperit propi, un esperit que
neix amb la llengua autòctona i que s’escampa amb la història, la cultura i la
nostra manera de ser per tot el món, i que ens aporta un ideal basat en els
valors i el coneixement, i que cal que nosaltres recollim, com una herència
pròpia que hem de cuidar, com un deure incontestable.
El Santuari
Ecològic del Castell de Gallifa és un lloc adient per a celebrar aquesta
Diada.
Primerament
perquè és l’herència de Mn Dalmau, un prohom catalanista que va vetllar per la
espiritualitat de la nació catalana en temps molt difícils. Des d’aquí el
nostre reconeixement.
I
segonament, perquè ecologisme i
vernaclisme tenen molts punts en comú. D’aquests conceptes se’n desprèn, també l’ecologisme
cultural que defensa que, per protegir la natura, cal també protegir la
cultura pròpia de cada poble, ja que les tradicions, la manera de viure i els
coneixements transmesos són l’essència que fan perdurar els llocs.
I
d’aquí, també, l’ecologisme lingüístic, que diu que les llengües
formen part d’un ecosistema cultural: i com en la biodiversitat natural, al món
hi ha, també, diversitat lingüística, i quan una llengua desapareix es perd la
cultura i el coneixement d’un poble, com quan mor una espècie animal.
I
és en aquest context de l’ecolingüisme on apareix el vernaclisme,
que, com ja us hem explicat, defensa l’ús de la llengua vernacla, la pròpia i
genuïna, la que emergeix del propi lloc, del territori per generació
espontània, i considera que la llengua va més enllà de ser un instrument per
comunicar-se, sinó que és la manera com un poble pensa, entén el món i transmet
la seva cultura, és l’esperit del poble, i que necessita tenir un lloc central
en la seva vida social: a l’educació, a l’administració, als mitjans i a la
cultura. Perquè la llengua genuïna és essencial per evitar processos de
substitució lingüística i de dependència cultural que pretenen els Estats
impositius i colonitzadors.
Defensar
la llengua pròpia és també defensar la identitat, la cultura i la llibertat
d’un poble. Tal com l’ecologisme protegeix la biodiversitat de la natura, el vernaclisme
defensa la diversitat lingüística i cultural del món sencer.
Per
això diem que: l’ecologisme és Vernaclisme i el Vernaclisme és ecologisme.
I
aquest Santuari Ecològic de Gallifa és el lloc on enllaça el món mediambiental
amb el món espiritual del Dr. Trueta i el seu llibre L’Esperit de Catalunya
i que Mn Dalmau va saber transmetre a través de la seva filosofia i religió,
basada en un catalanisme reivindicatiu, que ja advertia dels perills d’un Estat
espanyol, castellà, mentider i adulterador, anorreador de la nostra cultura
pròpia i autòctona, que des de fa segles intenta imposar un marc mental
espanyol inventat i fals.
Així
doncs, tot això que us hem explicat són les raons per les quals avui, primer
diumenge després de l’Equinocci de Primavera, punt vernal i primigeni en el concepte
temps, en l’espai del Santuari de l’Ecologisme de la Catalunya ancestral, redós
de la espiritualitat catalana, ens trobem aquí per fer una crida a totes les
persones de les nacions vernacles en general i en concret a la catalana,
a identificar-nos vernaclísticament amb la nostra llengua autòctona, la nostra
cultura i el nostre geni català, per alliberar-nos de l’adulteració imposada
per les llengües forànies, alienes i alienadores i per exigir el reconeixement
i el respecte que ens correspon per imperatiu natural!
Així
sigui!
I per finalitzar
l’acte, abans d’hissar la bandera vernaclística, només dir-vos que:
Ser català és
quelcom transcendent, un sentiment, una manera de pensar que et transporta i et
transforma cap a un ideal positiu, comú; un ideal que busca l’assossec i la comprensió,
i la Pau, a partir del respecte i l’harmonia amb la natura, amb nosaltres
mateixos i amb els altres;
un ideal espiritual
i conceptual, simbòlic, que ens lliga als nostres ancestres i als nostres
avantpassats, que estaven vinclats a la terra i els seus elements.
Els catalans hem
estat, som i serem un poble natural, genuí, vernacle que porta al seu ADN els
quatre elements de la vida aferrats a les quatre barres de la seva bandera, en
forma de terra, aigua, foc i aire.
Terra, perquè la
nostra cultura emergeix de la pròpia terra, centrada en l’astronomia,
l’agricultura i la gastronomia que ha esdevingut un referent mundial.
Aigua, perquè la
nostra cultura va escampar-se per la Mediterrània, aportant comerç, seguretat i
Pau, a través del Consolat de Mar
Foc, perquè el foc
ens agermana com a poble de parla catalana cada nit de Sant Joan, per recordar
els nostres ancestres i el nostre passat natural i cosmològic, i
Aire: perquè la catalanitat sempre ha estat lligada
a l’espiritualitat i a la saviesa, començant per Gerbert d’Orlhac conegut com a
Papa Silvestre II, que ja al segle X escampà la matemàtica, la ciència,
l’astronomia i la filosofia en tota la cristiandat, passant per Ramon Llull,
filòsof, Arnau de Vilanova, metge i teòleg, l’esmentat Dr. Trueta o el propi
Antoni Gaudí, amb la seva arquitectura natural, plena de valors i simbolismes.
Però no vull acabar
l’acte sense llegir l’últim paràgraf del llibre del Dr. Trueta:
“... Observadors
superficials podran dir -i ho han
fet- que aquesta vegada el problema dels catalans ha estat liquidat
per sempre sota la pressió d’un regim totalitari. Ja es convenceran del seu
error. Fa anys, dos observadors anglosaxons
[...] quedaren impressionats per la vitalitat i caràcter individual d’un
poble sobre la veritable existència de
la qual no tenien notícies prèvies [...]. El primer d’aquests, Havellock Ellis,
escriví el 1908:
“Els catalans són una gent robusta i vigorosa que, des de
l’antigor, s’han plantat sòlidament a cavall de la part oriental dels Pirineus
[...] la seva indomable energia els ha capacitat per conservar
un alt grau d’independència".
I anys més tard, Waldo Frank digué dels
catalans: Són un poble subtil i graciós. El seu secret de supervivència es
manifesta en les dones, delicades filles d’Eva, potser les més boniques
d’Europa, acolorides com les hortes a l’abril i amb els ulls amarats de
crepuscle. No tenen la permanència de les coses eternes sinó de l’evanescència
que retorna. La flor que fou Grècia ha estat llançada sobre una costa d’Espanya
i ha florit de nou.
La seva vida no resisteix: retorna. França dominà els catalans: ells retornaren.
Aragó se serví d’ells cruelment en la guerra: ells tornaren. Castella els ofega
i vexa: ells estan tornant.
Perquè són com la
Primavera, l’evanescent Primavera que sempre torna...”
Visca la
vernaclística, visca Catalunya lliure i visca els catalans!
