Des de Moisés als Papes Borgia
El
Vedell d’Or i el simbolisme del bou com a fil conductor amb
clau catalana i
bel·lònida, de la Corona d’Aragó i Europa.
L’Adoració
del vedell o bou d’or. Nicolàs Poussin. Observem que al seu voltant s’hi balla
una dansa circular, també dita ball rodó o “sardana” a Catalunya.
El bou en l’escut dels Borja i Borges (en
llatí Borgia)
Pot trobar-se, culturalment parlant, un fil
conductor que ens porti des de la muntanya del Sinaí fins a València?
Personalment penso que sí. Quin és aquest fil? Al meu entendre és la figura del
bou i el seu significat dins el marc referencial del llenguatge
“zodiacalista” present en les mitologies
originals ancestrals. En el context d’aquest llenguatge, el bou representa la
constel·lació de Taure. I, la Divinitat és coneguda amb el nom de Pare
Celestial i el seu aspecte femení amb el nom de Mare Còsmica.
El primer exemple que poso sobre aquesta la
qüestió del “bou com a fil conductor” és l’adoració del Vedell d’Or del qual es
fa ressò a la Bíblia.
L’Adoració del
vedell d’or
Segons
llegim a la Bíblia el vedell d'or (עגל הזהב Éguel
ha-Zahav) era un ídol o imatge de culte fet pel sacerdot
Aaron per tal de satisfer els israelites durant l'absència de Moisès,
quan aquest va anar al Mont Sinaí a trovar-se amb Jahveh.
Segons l'Alcorà el vedell d'or no el va fer Aaron sinó un
home anomenat Samiri que després seria exiliat per Moisès.
En
hebreu, aquest incident s'anomena "Het ha-Éguel" (חטא העגל) o
"El pecat del Vedell". S’esmenta per primera vegada a l’Èxode 32:4 i
Taha 20:83 a l’Alcorà.
A
Egipte, d’on havien fugit els israelites guiats per Moisès, el toro o bou
Apis era un objecte comparable de culte igual que altres cultes dels toros
o bous presents a les diverses cultures de la
conca oriental de la mar Mediterrània.
Quan
Moisès va pujar al Mont Sinaí a trobar-se amb Jahveh (també anomenat
Jehovah), del qual va rebre “Les Taules
de la Llei” que contenien deu manaments
(Èxode 19:20), va deixar els israelites durant quaranta dies i quaranta nits
(Èxode 20:18) a baix a la vall, al peu de la muntanya amb el sacerdot Aaron.
Els
israelites[1]
demanaren a Aaron que fes la imatge del vedell d’or per a
tornar-lo a adorar tal com es
feia a Egipte amb Apis (Èxode 32.1) Aaron els satisféu i recollí arracades i
polseres d'or entre les israelites, les va fondre[2] i va
fer el vedell d'or. També va fer un altar i l'endemà els israelites van fer
ofrenes i celebracions.
Jahveh[3] , que
els havia acompanyat durant el viatge des de la fugida d’Egipte, - segons diuen
els textos bíblics, en “un núvol grisós
de dia i fosforescent de nit”-, en veure aquesta actitud, s’enfadà, i planejà
eliminar-los; Moisès, però, demanà clemència (Èxode 32.1) i Jahveh el va atendre. Moisès baixà de la
muntanya i en veure el vedell d'or s'enrabià, trencà les Taules de la Llei dels
Deu Manaments de Jahveh, cremà el vedell, el reduí a pols, afegí aigua i obligà
els israelites a beure-se'l. Moisès tornà al Mont Sinaí i rebé unes altres
taules de la Llei Jahvehítica o Jehovahítica (Èxode 34:2)
Aquí hi
trobem dues tradicions culturals: la de La Llei de Jahveh o Jehovah i la del
culte al bou o toro.
Aquestes
dues tradicions representen dues concepcions culturals, la Jahvehita està
relacionada amb l’Antic Testament bíblic on el protagonistes són ( a excepció
del enigmàtic Gènesi) Jahveh i Moisès, i la del bou que està relacionada amb el Nou
Testament bíblic on els protagonistes són
Abba, el Pare Celestial , i Crist,
el seu Fill[4].
Constel·lació de
Taure
Aquest
tradició del Nou Testament interpretada
en llenguatge zodiacalista relaciona els
dotze apòstols amb les dotze cases zodiacals i el bou o toro amb la Lluna i la
constel·lació de Taure. Per interpretar aquest
pensament ens cal unes nocions de llenguatge zoomòrfic, el que te
animals com a alfabet en lloc de lletres. El que trobem en les mitologies
originals de les quals parlarem.
En pròxims capítols, parlaré del bou a la cultura d’Egipte amb el nom d’Apis, a
l’Índia amb el nom de Nandi, i també del seu culte a Pèrsia, Creta, Europa i
segons la meva opinió heterodoxa, amb la dinastia dels bel·lònides que foren
els comtes de Barcelona, reis de la
Corona d’Aragó i alguns personatges com els Borja, valencians, d’arrels
aragoneses, catalanes i occitanes; un d’ells, quan va ser Papa de Roma, era conegut com “il catalani”.
Darrera d’aquestes dues tradicions, la jahvehita i la abbahita, hi he cercat al
llarg de més de quanta anys, la identificació del meu pensament personal i
també la constatació dels senyals
identitaris essencials de “lo español
borbónico” de la Corona d’España i l’anomenada lengua española, i de
“lo aragonès bel·lònida”[5]
de la Corona d’Aragó i les llengües vernacles o naturals de cada territori.
Continuarà.....
Jordi Salat Orteu
Octubre 2018
[1] Els israelites s’haurien de distingir entre
els del Regne de Salomó i els del Regne de Judà per entendre la diferència
entre dues tradicions culturals de les quals parlarem: la de Jahveh (Antic
Testament i Moisès) i la d’ Abba o Pare
Celestial (Nou Testament i Crist i dotze apòstol)
[2] Sempre m’ha intrigat
aquest passatge: els israelites portaven forn per a fondre or quan van fugir
d’Egipte?
[3] Algunes traduccions diuen “Senyor”, o bé
“Déu”, però la paraula original era “Jahveh”. És important recordar que algunes
tradicions religioses diuen que Jahveh no és el mateix que Senyor,
Pare Celestial o Déu. Per exemple la tradició dels cristians albigesos
d’Occitània o càtars.
[4] Segons aquesta tradició Crist era anomenat “Emmanuel”, i no pas Jesús
o Jehosua. Aquesta tradició té present que les últimes paraules de Crist, van
ser “Eli, Eli lama sabactani”. Va dir “Eli” o “Heli” que és el nom que en
determinat culte religiós, relacionat amb el bou, es dóna al Sol. No va dir
Jahveh ni Jehovah. Recordem també que en El Pessebre, hi ha un bou que en
llenguatge zodiacalista representa a la Lluna i un Ase que en llenguatge
zodiacalista representa al Sol.
[5] Quan dic aragonès, vull dir: català, valencià, balear, aragonès,
occità, navarrés basc,...,i altres territoris.
