[i] Pregunto a la I.A. sobre el rei Felipe III :
— Com es que va fer comtat a una zona nissaga catalana?
Quina relació tenia amb Catalunya?
Em contesta això: —Per entendre per què
Felip III va concedir un títol tan important com el de comte a la nissaga
ribagorçana dels Erill, cal entendre com funcionava la seva relació amb
Catalunya.
Tot i que la Cort i el rei residien a
Castella, Felip III no era només rei
d'Espanya, sinó que era el Comte de Barcelona (el Sobirà de Catalunya).
Catalunya en aquella època no era una província, sinó un Estat autònom amb les
seves pròpies lleis (les Constitucions), les seves Corts i la seva pròpia
moneda, integrat dins de la Monarquia Hispànica.
La decisió d'atorgar aquest comtat respon a
tres motius principals d'estratègia política i relació personal:
1. La necessitat de pactar: Les Corts de Barcelona de 1599
A diferència de Castella, on el rei manava
de forma gairebé absoluta, a Catalunya el poder era "pactista". El
rei no podia aprovar lleis ni demanar impostos sense negociar-ho abans amb les
Corts Catalanes.
L'any 1599 (just un any després de
coronar-se), Felip III va viatjar a Catalunya per presidir les Corts Catalanes
de Barcelona. El rei necessitava urgentment diners per a les arques de la
corona i, a canvi, els nobles, l'església i les ciutats catalanes li demanaven
nous privilegis, càrrecs i títols nobles. Va ser exactament en el marc
d'aquestes Corts de 1599 on, per guanyar-se la lleialtat i el favor de
l'aristocràcia catalana, Felip III va repartir diversos títols, entre ells la
creació del Comtat d'Erill per a Francesc d'Erill i de Sentmenat.
2. Una nissaga fidel a la Corona
Els Erill no eren uns nobles qualsevol. Tot
i ser una de les nissagues més antigues de l'alta noblesa feudal catalana,
havien adoptat des de feia generacions una posició de gran fidelitat a la corona reial.
En uns anys on les relacions entre les
institucions catalanes (com la Generalitat) i la monarquia de Madrid començaven
a ser tenses i plenes de desconfiança, tenir aliats nobles autòctons a la zona
estratègica dels Pirineus era vital per al rei. Atorgar-los el títol de comte
era una forma de premiar aquesta fidelitat i assegurar-se que els Erill
continuessin defensant els interessos reials a Catalunya.
3. Com era la relació general de Felip III amb Catalunya?
Es pot dir que el regnat de Felip III va
ser un període de calma abans de la
tempesta.
·
El problema del bandolerisme: El principal maldecap del rei a
Catalunya no era la política, sinó l'ordre públic. Els Pirineus i la Catalunya
central estaven dominats pel bandolerisme (l'època de personatges cèlebres com
Serrallonga o Perot Rocaguinarda). Felip III va haver d'enviar virreis amb mà
dura per intentar controlar una situació que de vegades feia el territori
ingovernable.
·
La llengua i la distància: Felip III no parlava català i
governava des de la distància a través de la figura del Virrei (el seu
representant a Barcelona). Tot i això, durant el seu regnat es van respectar escrupolosament
les lleis catalanes.
Aquesta relació de respecte mutu es
trencaria anys més tard amb el seu fill, Felip IV, i el seu nou valido (el
Comte-Duc d'Olivares), les polítiques centralistes del qual acabarien provocant
la cèlebre Guerra dels Segadors l'any 1640.
[ii] Li pregunto a la
I.A.
—el Nord d’Itàlia
era la Llombardia, en aquells temps. No era Itàlia com avui la coneixem. Quina llengua
s'hi parlava?
Em contesta:
—Tens tota la
raó amb el matís històric: en aquella època (segles XVI i XVII),
"Itàlia" era només un concepte geogràfic i cultural, no un estat
unitari. El Nord d'Itàlia estava fragmentat en diferents territoris, i la regió
de Milà i el Llac Como formava part del Ducat de Milà (estretament
vinculat a la mateixa Monarquia Hispànica de Felip III).
Pel que fa a la llengua, la situació era de
diglòssia (dues llengües que conviuen amb funcions socials molt
diferents). La gent d'aquells temps no parlava l'italià estàndard actual, sinó
que es dividia així:
1. La llengua del dia a dia: El Llombard
La pràctica totalitat de la població —des
dels pagesos del Llac Como fins als artesans i els mateixos nobles en la seva
intimitat— parlava el llombard.
No era un simple dialecte de l'italià, sinó
una llengua romànica independent (del grup gal·loitàlic). Curiosament,
el llombard té moltes més similituds fonètiques i estructurals amb el català i
l'occità que no pas amb el toscà (l'italià d'avui). Per exemple, l'ús de vocals
tancades com la u i la ö, o la tendència a tallar les paraules al final, feien
que sonés molt més "transalpí".
Dins del mateix llombard hi havia dues
grans variants que conviurien en el teu itinerari de viatge:
·
El milanès (a la ciutat de Milà).
·
El comasc (a la regió del Llac Como).
2. La llengua de la cultura i l'escriptura: El Toscà (Italià)
El que avui coneixem com a italià era en
aquell moment el toscà literari. Es feia servir exclusivament com a
llengua de cultura, per a l'alta literatura, l'administració formal i
l'església. Els nobles com els Melzi o els Erill sabien escriure i expressar-se
en toscà en els actes oficials, però ningú el feia servir per parlar pel carrer
a Milà.
3. La llengua de l'administració: El Castellà i el Llatí
Com que el Ducat de Milà formava part de
l'imperi dels Àustries, a la cort del governador milanès i entre l'exèrcit hi
havia una presència notable del castellà. Els decrets reials de Felip
III s'emetien en castellà o en llatí (que continuava sent la llengua
oficial dels tribunals i de la burocràcia jurídica).
El rastre actual: Avui dia, l'italià és la llengua
oficial i majoritària a la Llombardia, però si respons el fil de la història
quan facis el viatge al setembre, veuràs que els noms dels pobles en els
cartells locals o la manera de parlar de la gent gran dels pobles del Llac Como
encara conserven vivíssim el substrat d'aquell antic idioma llombard.
Li pregunto a la
I.A.
—però els Erill eren catalans, això vol dir
que parlaven català
Em contesta
— Exactament, és així mateix! Com a membres
de l'alta noblesa feudal nascuts i crescuts a Catalunya, la llengua materna
dels Erill, la que parlaven en el seu dia a dia al seu castell i amb la que es
relacionaven amb la resta de la societat catalana era, indiscutiblement, el català.
De fet, durant l'època de Felip III
(principis del segle XVII), la situació lingüística d'un noble català com
Francesc d'Erill era ben particular i es dividia en tres nivells:
·
El català per a la vida pública i privada: El català no
era només la llengua de casa. En aquell moment, era la llengua oficial de totes
les institucions de Catalunya. Les Corts de Barcelona de 1599 que hem comentat,
les lleis (Constitucions), els judicis de l'Audiència i tota la documentació de
la Generalitat es redactaven i es debatien en català. Per tant, els Erill
parlaven i escrivien en català habitualment.
·
El castellà com a llengua de la Cort: Com que el rei
s'havia instal·lat definitivament a Madrid, la noblesa catalana que volia fer
carrera a l'exèrcit de l'imperi, aconseguir càrrecs diplomàtics o moure's pels
passadissos del poder reial va haver d'aprendre a parlar i escriure
correctament en castellà. Era la seva eina per l'alta política amb el
Duc de Lerma o el mateix Felip III.
·
El llatí per a la cultura: Com a qualsevol noble culte de
l'Europa de l'època, se l'educava també en llatí, que continuava sent la
llengua de la diplomàcia internacional i dels llibres de filosofia o dret.
La ironia del destí del cognom
El més bonic d'aquesta història és que,
gairebé dos-cents anys després d'aquelles Corts de 1599, quan la descendents
dels Erill i els Melzi es van unir a Milà, es va produir una coincidència
curiosa: la llengua catalana que parlaven els avantpassats de la mare i la
llengua llombarda que es parlava a la zona del Llac Como on es va construir la
famosa Villa Melzi d'Eril s'assemblaven molt en l'oïda de l'època (molt
més que el castellà o l'italià de Florència).
Així que, d'alguna manera, el nom d'aquella
nissaga pirinenca que parlava català va acabar batejant un dels racons més
elegants de la Llombardia italiana que visitaràs al setembre.
Li pregunto a la I.A.
—Tens fotos de la
Villa Menzi d'Eril?
Em contesta
—I tant! Aquí tens
unes imatges per començar a viatjar-hi visualment.
A la primera
fotografia pots veure una perspectiva clàssica des de l'interior dels seus
jardins: una font ornamental de nimfees i escultures que mira directament cap a
la immensitat blava del llac i les muntanyes de la riba del davant. A la segona
imatge es pot apreciar la façana neoclàssica i blanca de la vil·la senyorial
(l'edifici privat dels Melzi d'Eril) completament integrada en el paisatge
botànic vora l'aigua.
Els jardins botànics vora el llac. Fuente: Diego Fiore
/ Getty Images
La façana
de Villa Melzi d'Eril. Fuente: imagoDens / Getty Images
Com que hi aniràs a principis de
setembre, et trobaràs tota aquesta vegetació encara ben verda i frondosa, i la
llum d'aquella època de l'any sobre la façana és realment espectacular per
fer-hi fotografies a la tarda.
Li pregunto a la I.A.
—Parla'm de Ramon Llull i la seva relació amb la nissaga dels
Erill per part de la seva mare.
Em contesta
—La connexió
familiar entre Ramon Llull i la nissaga dels Erill és un
d'aquells detalls històrics fascinants que connecten el geni més gran de les
lletres catalanes medievals amb l'alta noblesa feudal dels Pirineus. Aquesta
relació és totalment directa per via materna: la mare de Ramon Llull es deia Elisabet
d'Erill (en algunes cròniques llatinitzada com Isabella).
1. Qui era Elisabet
d'Erill?
Elisabet pertanyia
precisament a la branca principal d'aquesta poderosa família que hem estat
comentant. Els Erill, originaris de l'Alta Ribagorça, no només tenien els seus
dominis muntanyencs, sinó que havien participat activament al costat dels reis
de la Corona d'Aragó en l'expansió territorial cap al sud i el Mediterrani.
2. El context: La
conquesta de Mallorca (1229)
Com va acabar una
Erill a Mallorca donant a llum a Ramon Llull? Per motius militars i de
repoblació:
·
El pare de Ramon Llull (Ramon Amat
Llull) era un noble català de l'entorn de Barcelona que va finançar i lluitar
al costat del rei Jaume I el Conqueridor en la presa de l'illa de
Mallorca l'any 1229, aleshores en mans musulmanes.
·
Els Erill també van participar en
aquella campanya militar històrica. Com a recompensa per la seva ajuda en la
conquesta, el rei Jaume I va repartir terres i riqueses a l'illa (el que es
coneix com el Repartiment de Mallorca) entre les principals famílies nobles
catalanes.
·
Va ser en aquest nou context de la
Mallorca cristiana on es va segellar el matrimoni entre el cavaller Ramon Amat
Llull i la noble Elisabet d'Erill. De la seva unió va néixer, l'any 1232 a la
ciutat de Palma, el cèlebre filòsof i místic franciscà català.
3. La influència de
la sang dels Erill en Ramon Llull
Néixer en el si
d'una família que unia el llinatge dels Llull i els Erill va marcar
profundament la primera etapa de la vida de Ramon Llull:
·
Posició a la Cort: Gràcies al prestigi de la nissaga de la seva mare i la riquesa
del seu pare, Ramon Llull va créixer com un típic noble cortesà. Va rebre una
educació d'elit, va ser nomenat senescal (administrador de la cort) del rei
Jaume II de Mallorca i va viure una joventut cortesana i cavalleresca, abans de
la seva famosa "conversió" mística als 30 anys.
·
Orgull de llinatge: Tot i que més tard Llull va renunciar a tots els seus béns
materials i riqueses per dedicar-se a la filosofia, la ciència i
l'evangelització, en alguns dels seus escrits autobiogràfics manté el record
del seu origen noble per via materna.
La connexió amb el teu viatge: És una paradoxa
històrica preciosa. La mateixa sang ribagorçana d'Elisabet d'Erill que corria
per les venes de Ramon Llull al segle XIII a Mallorca, és la que segles més
tard (per via de la branca que va marxar a Itàlia) acabaria donant nom als
jardins de la Villa Melzi d'Eril a Bellagio que veuràs aquest setembre.
Observació: «Erill» va ser el nom d’uns històrics cavallers
catalans que acudiren a la Crida d’Otger Cataló segons ens explica la llegenda
dels “Nou Barons de la Fama”
