dijous, 1 de novembre de 2018

Des de Moisès als Papes Borgia i el simbolisme del bou


Des de Moisés als Papes Borgia

El Vedell d’Or i el simbolisme del bou com a fil conductor amb 

clau catalana i bel·lònida, de la Corona d’Aragó i Europa.


L’Adoració del vedell o bou d’or. Nicolàs Poussin. Observem que al seu voltant s’hi balla una dansa circular, també dita ball rodó o  “sardana” a Catalunya.



El bou en l’escut dels Borja i Borges (en llatí Borgia)

Pot trobar-se, culturalment parlant, un fil conductor que ens porti des de la muntanya del Sinaí fins a València? Personalment penso que sí. Quin és aquest fil? Al meu entendre és la figura del bou i el seu significat dins el marc referencial del llenguatge “zodiacalista”  present en les mitologies originals ancestrals. En el context d’aquest llenguatge, el bou representa la constel·lació de Taure. I, la Divinitat és coneguda amb el nom de Pare Celestial i el seu aspecte femení amb el nom de Mare Còsmica.

El primer exemple que poso sobre aquesta la qüestió del “bou com a fil conductor” és l’adoració del Vedell d’Or del qual es fa ressò a la Bíblia.

L’Adoració del vedell d’or

Segons llegim a la Bíblia el vedell d'or (עגל הזהב Éguel ha-Zahav) era un ídol o imatge de culte fet pel sacerdot Aaron per tal de satisfer els israelites durant l'absència de Moisès, quan aquest va anar al Mont Sinaí a trovar-se amb Jahveh.
Segons l'Alcorà el vedell d'or no el va fer Aaron sinó un home anomenat Samiri que després seria exiliat per Moisès.
En hebreu, aquest incident s'anomena "Het ha-Éguel" (חטא העגל) o "El pecat del Vedell". S’esmenta per primera vegada a l’Èxode 32:4 i Taha 20:83 a l’Alcorà.
A Egipte, d’on havien fugit els israelites guiats per Moisès, el toro o bou  Apis era un objecte comparable de culte igual que altres cultes dels toros o bous presents a les diverses cultures de la  conca oriental de la mar Mediterrània.
Quan Moisès va pujar al Mont Sinaí a trobar-se amb Jahveh (també anomenat Jehovah),  del qual va rebre “Les Taules de la Llei”  que contenien deu manaments (Èxode 19:20), va deixar els israelites durant quaranta dies i quaranta nits (Èxode 20:18) a baix a la vall, al peu de la muntanya amb el sacerdot Aaron.
Els israelites[1] demanaren a Aaron que fes la imatge del vedell d’or  per a  tornar-lo a adorar tal  com es feia a Egipte amb Apis (Èxode 32.1) Aaron els satisféu i recollí arracades i polseres d'or entre les israelites, les va fondre[2] i va fer el vedell d'or. També va fer un altar i l'endemà els israelites van fer ofrenes i celebracions.
Jahveh[3] , que els havia acompanyat durant el viatge des de la fugida d’Egipte, - segons diuen els textos bíblics, en  “un núvol grisós de dia i fosforescent de nit”-, en veure aquesta actitud, s’enfadà, i planejà eliminar-los; Moisès, però, demanà clemència (Èxode 32.1) i  Jahveh el va atendre. Moisès baixà de la muntanya i en veure el vedell d'or s'enrabià, trencà les Taules de la Llei dels Deu Manaments de Jahveh, cremà el vedell, el reduí a pols, afegí aigua i obligà els israelites a beure-se'l. Moisès tornà al Mont Sinaí i rebé unes altres taules de la Llei Jahvehítica o Jehovahítica (Èxode 34:2)



Aquí hi trobem dues tradicions culturals: la de La Llei de Jahveh o Jehovah i la del culte al bou o toro.

Aquestes dues tradicions representen dues concepcions culturals, la Jahvehita està relacionada amb l’Antic Testament bíblic on el protagonistes són ( a excepció del enigmàtic Gènesi) Jahveh i Moisès, i la  del bou que està relacionada amb el Nou Testament bíblic on els protagonistes són  Abba,  el Pare Celestial , i Crist, el seu Fill[4].



Constel·lació de Taure

Aquest tradició del Nou Testament  interpretada en llenguatge zodiacalista  relaciona els dotze apòstols amb les dotze cases zodiacals i el bou o toro amb la Lluna i la constel·lació de Taure. Per interpretar aquest  pensament ens cal unes nocions de llenguatge zoomòrfic, el que te animals com a alfabet en lloc de lletres. El que trobem en les mitologies originals de les quals parlarem.

En pròxims capítols, parlaré del bou  a la cultura d’Egipte amb el nom d’Apis, a l’Índia amb el nom de Nandi, i també del seu culte a Pèrsia, Creta, Europa i segons la meva opinió heterodoxa, amb la dinastia dels bel·lònides que foren els  comtes de Barcelona, reis de la Corona d’Aragó i alguns personatges com els Borja, valencians, d’arrels aragoneses, catalanes i occitanes; un d’ells, quan va ser Papa de Roma,  era conegut com “il catalani”. 
Darrera d’aquestes dues tradicions, la jahvehita i la abbahita,  hi he cercat al llarg de més de quanta anys, la identificació del meu pensament personal i també  la constatació dels senyals identitaris essencials  de “lo español borbónico”  de la Corona d’España i l’anomenada lengua española,  i de  “lo  aragonès bel·lònida”[5] de la Corona d’Aragó i les llengües vernacles o naturals  de cada territori.




Continuarà.....


Jordi Salat Orteu
Octubre 2018





[1] Els israelites s’haurien de distingir entre els del Regne de Salomó i els del Regne de Judà per entendre la diferència entre dues tradicions culturals de les quals parlarem: la de Jahveh (Antic Testament i Moisès)  i la d’ Abba o Pare Celestial (Nou Testament i Crist i dotze apòstol)
[2] Sempre m’ha intrigat aquest passatge: els israelites portaven forn per a fondre or quan van fugir d’Egipte?
[3] Algunes traduccions diuen “Senyor”, o bé “Déu”, però la paraula original era “Jahveh”. És important recordar que algunes tradicions religioses diuen que Jahveh no és el mateix que Senyor, Pare Celestial o Déu. Per exemple la tradició dels cristians albigesos d’Occitània o càtars.
[4] Segons aquesta tradició Crist era anomenat “Emmanuel”, i no pas Jesús o Jehosua. Aquesta tradició té present que les últimes paraules de Crist, van ser “Eli, Eli lama sabactani”. Va dir “Eli” o “Heli” que és el nom que en determinat culte religiós, relacionat amb el bou, es dóna al Sol. No va dir Jahveh ni Jehovah. Recordem també que en El Pessebre, hi ha un bou que en llenguatge zodiacalista representa a la Lluna i un Ase que en llenguatge zodiacalista representa al Sol.
[5] Quan dic aragonès, vull dir: català, valencià, balear, aragonès, occità, navarrés basc,...,i altres territoris.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

Escut Heràldic: Cervantes o "Ciervantes"


En el llibre “Les quatre columnes catalanes”, publicat l’any  2005, ara fa tretze anys, vaig deixar-hi constància dels raonaments que em feien pensar que Miguel de Cervantes i Saavedra,  pels seus escrits, especialment  a la seva novel·la El Ingenioso Hidalgo Don  Quijote de la Mancha hi trobava més afinitat amb la literatura catalana i occitana de l’ideal cavalleresc i dels trobadors que no pas amb la literatura castellana. Vaig arribar a la conclusió que  la biografia de  Miguel de Cervantes i Saavedra probablement havia estat adulterada. Al llarg d’aquest anys he llegit informacions i llibres que parlen d’aquest tema. Avui, tot cercant informació a google sobre  escuts heràldics m’he trobat això que transcric a continuació[1] :


“Cervantes también tenia escudo, el cual  así transcribo: De azur, dos ciervos de oro; bordura de gules con ocho aspas de oro”

M’ho he llegit varies vegades això de “ciervos” i m’ha vingut una pregunta al cap:
Si  a l’escut de Cervantes hi ha “ciervos”, perquè no és diu “Ciervantes”, que seria la derivada lògica del mot castellà “ciervo”?  Si el seu cognom és  “Cervantes”, és perquè deriva del català “cèrvol”?

Només ha estat una pensada. Només plantejo una pegunta.


Miro informació sobre Cervantes a google i trobo que es parla de dubtes sobre  el seu retrato personal.



Llegim el següent: Retrato atribuido a Juan de Jáuregui, también llamado el Pseudo-Jáuregui. No ha sido autentificado y no existe ningún supuesto retrato de Cervantes cuya antenticidad haya sido establecida.[2]



 I, sobre la seva partida de naixement, llegim que hi ha dubtes sobre dues localitzacions: Alcalà de Henares i Alcazar de San Juan[3]

Mentre escric penso que pot ser interessant que hi reflexionem. I, que mentrestant hi reflexionem, tinguem present que a la Batalla de Lepant (1571),  - Naupacto era el seu nom original en grec, posteriorment italianitzat com Lepanto i en català Lepant -, en la que va participar-hi Cervantes,  van participar-hi catalans, occitans, mallorquins, valencians i aragonesos com els Montcada, els Requesens, i cavallers de l’Orde de Malta, tots ells relacionats amb les arrels de la Corona d’Aragó, i preguntem-nos sobre la qüestió:  a qui pertanyia el vaixell en el que va lluitar Cervantes? Continuaré fer recerca per a veure si trobo alguna relació entre Cervantes i altres personatges històrics que tinguin el “cèrvol” en el seu escut personal.



Jordi Salat
Octubre 2018





[1] Ho escric en castellà ja que la pàgina que he trobat està escrita en llengua castellana, o sigui el que s’ha donat a conèixer com a lengua española, especialment pels poders imperialistes espanyatistes que són els qui no volen acceptar la realitat plurilingüística ni plurinacional de la geografia territorial de l’actual Estat espanyol