dimecres, 24 de febrer del 2021

Adulteracions: La Guitarra Catalana




La guitarra catalana o la guitarra espanyola? 

L'adulteració de la Història comença amb la substitució de noms propis originals per noms aliens colonials

He visitat la secció de guitarres del Museu de la Música de Barcelona que es troba a l’edifici de l’Auditori. 

A més de preguntar-me quan li posaran un nom propi que l'identifiqui amb  la catalanitat i li posin el nom algun dels grans musics catalans, com s'ha fet a altres auditoris de Catalunya, i si es quedarà així, l'Auditori, sense definició identitària catalana malgrat estar escrit en català, com a passat amb altres temes com el camp de fútbol del F. C. Barcelona,  el "Camp Nou", i fer-me la mateixa reflexió sobre els noms dels teatres i cinemes de Barcelona, m’he fixat en un escrit que diu el següent: «J. Tinctoris. atribueix l'origen de la guitarra als catalans»

He cercat a Viquipèdia : Johannes Tinctoris ( 1435-1511) va ser un compositor flamenc, de Flandes, i un teòric de la música del Renaixement.

 Els seus escrits van influenciar a compositors i d'altres teòrics de la música renaixentistes. Com la majoria dels intel·lectuals de l'època, Tinctoris s'interessà per tots els àmbits del coneixement i va ser clergue, poeta, matemàtic, i home de lleis; alguna font documental el descriu fins i tot com un pintor consumat. 

 Sempre trobem que es fa referència a aquest instrument musical de la guitarra clàssica, es fa presentant i anomenant-la “guitarra espanyola”. 

Ara resulta que és un instrument musical   presentat arreu del món com a guitarra espanyola,  segons aquest estudiós de Flandes, en realitat seria d’origen català. Una altra cosa que s’han apropiat els espanyols que s’identifiquen amb la llengua castellana!

Penso també que si els espanyols que van anar a sotmetre els flamencs de Flandes amb Los Tercios de Flandes haguessin guanyat la batalla i els haguessin fet súbdits espanyols ens trobaríem a les enciclopèdies espanyoles que Hergé, el creador del Tintín, també seria espanyol. I, si Argentina no s'hagués independitzat d'España, Jorge Luis Borges, seria considerat un escriptor espanyol i el tango seria un ball español. I si Mèxic no s'hagués independitzat d'España Cantinflas seria considerat español.

Les identificacions polítiques no sempre coincideixen amb les identitats genuïnes naturals (vernacles). En nom d'España s'han adulterat moltes identitats genuïnes naturals o vernacles. Aquest adulteració comporta una classe de Maldad.

Vivim dins una gran closca mental feta a base de falsificacions, tergiversacions, mentides i adulteracions. 

Les adulteracions són moltes i de diversa índole. La Realitat ha estat alterada de forma malèvola.  I, què es pot fer? Fer ús de la Raó 

De què serveix aquesta actitud  de fer ús de la Raó quan els malèfics fan ús de la Força?  I, un cop aconseguida la Victòria amb l’ús de la Força, constitueixen un marc legal lleis injustes i malèvoles que imposen als dominats? 

I no solsament s'apropien de un instrument com és la guitarra, també de les cançons. Una de les cançons de guitarra que més m’agraden i que forma part de la meva selecció personal és una que es coneix amb el nom castellà de “Romance Anónimo” . En algunes gravacions que he trobar a internet, en concret al YouTube , fins i tot el presenten com a “Spanish Romance” 

Moltes vegades, quan una cosa es presenta com a “anònima” en la cultura espanyola de llengua castellana és per amagar que el seu autor va ser català . 

Aquesta composició musical era catalana? 

A mi em sembla que encaixa amb les característiques de la tradició musical catalana. I, si a més, resulta que la guitarra és un instrument musical d’origen català, doncs la resposta és, sí. 

És, probablement, la cançó per a guitarra més interpretada de tota la història de la música, i per guitarristes de totes les èpoques i de tots els països el món. Potser hauríem d'anomenar-la "La Romança Anònima Catalana". 

Escoltem-la   Romanço Anònim 

Trobem informació a diversos llocs i diverses enciclopèdies 

Informació a Viquipèdia  Guitarra 

A mitjans del segle XIV apareix esmentada a la cort del Príncep Joan d'Aragó, nascut a Perpinyà el 1350. Als segles XV i XVI la guitarra fou molt difosa a l'àmbit català, bé que a la fi fou substituïda per la viola de mà i restà limitada al repertori popular.

 No diuen, però, que la guitarra és un instrument originari català; potser seria més correcte dir relacionat amb els regnes de la Corona d'Aragó i les seves arrels amb Occitània i el món dels trobadors.

L'espanyolisme castellanista ho amaga o tergiversa; unes vegades per esborrar la identitat catalana, altres vegades per apropiar-s'ho i donar a creure a l'opinió que són fruit de la cultura de llengua castellana ( "espanyola" en diuen ells) quan en realitat són fruit de la cultura de llengua catalana. I, cal entendre la catalanitat,  dins el marc  referencial cultural dels regnes de la Corona d'Aragó i les seves arrels occitanes relacionades amb la noble dinastia dels bel·lònides.

 

Jordi Salat

Escrit fet l'any 2011, fa 10 anys. Revisat i ampliat el 2021

Llibre DOTZE

BookTràiler Llibre DOTZE


Apèndix:

En el mateix sentit podria parlar del català Antoni Soler, presentat a les  com a "el español" Antonio Soler. Un olotí monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat,  compositor excepcional d'obres per a  guitarra.

 Sonata en Sol Major del monjo català  Antoni Soler

Interpretació a piano

Sonata Nº 84 en Re Major del monjo català Antoni Soler


Al youtube no he trobat cap guitarrista que l'interpreti. Això també és significatiu. 
Segons un amic meu, que és psicòleg, això és degut a que entre els catalans no es valoren els artistes propis, per desconeixement, per enveja o per autoodi, en aquest cas,  a vegades, degut al complex d'inferioritat que, en part ,és degut a la propaganda del poder que domina Catalunya i els diversos regnes de la Corona d'Aragó i  que ha engendrat una  mentalitat subordinada, dins un  marc referencial que falseja la veritable Realitat i fa creure allò que no és de Veritat i ho imposa amb lleis qiue no són de la Justícia, sinó de la Conveniència del dominador adulterista.

També és significatiu que artistes considerats espanyols l'interpretin i se l'hagin fet seu...

Afortunadament, hi ha, i n'hi ha molts, catalans que que no s'han deixat acomplexar i són fidels a la cultura catalana:

Tinc un disc de música de guitarra del monjo Antoni Soler que he escoltat moltes vegades al llarg de la meva vida. És un dels meus músics preferits.

També, vull afegir-hi, que quan vaig estudiar guitarra, tocava la cançó Llàgrima del valencià Francesc Tàrrega, un altre músic de guitarra que està entre els meus preferits.


  
Avui tot cercant a google he trobat aquest disc que desconeixia. No és interpretat amb guitarra és interpretat amb piano.

Disc de música del Pare Antoni Soler


La pianista barcelonina Sira Hernández, gran improvisadora i coneixedora d’autors com Mompou i Scarlatti, il·lumina dotze sonates del Pare Antoni Soler, transcrites pel musicòleg Joaquim Nin i Castellanos. Un gran treball per conèixer un compositor del Barroc tardà i el primer Classicisme.



dissabte, 13 de febrer del 2021

El Silenci. Receptacle de totes les paraules

 

El Silenci

Receptacle de totes les paraules

He anat a veure una exposició  La Llarga nit de l'artista Jaume Plensa a la Galeria Senda de Barcelona.

Aquesta foto és de la seva obra sobre "El Silenci". Mentre la miraba m’ha vingut al cap la cançó  The Sounds of Silence[1] de Simon and Garfunkel  de l’any 1966 que he escoltat moltíssimes vegades al llarg de la meva vida, ara que som en el 2021, puc dir durant més de 55 anys.

Aquesta obra, m'ha inspirat una reflexió personal: "En el Silenci hi són presents totes les paraules talment com en el No-Rès[2] hi són presents totes les coses". 

Quan he pensat això també m'ha vingut al cap un record del llibre El Mite de l'etern retorn.  Arquetips i repetició escrit en llengua romanesa per Mircea Eliade i se m'ha fet present la menció que vaig llegir-hi sobre els conceptes de menok i getik i el reflex  existent entre lo celeste i lo terrestre. Les arrels de l'Arbre de la Vida són a dalt del cel, les arrels de les paraules vives són en el Silenci. Cal néixer de dalt. I cal fer-ho, i de fet es fa, com a persones i com a nacions. I, com a obra d'art.

Després he pensat: quina és la política sobre la presència de l'art identitàriament significatiu dels artistes que s'ha fet en els darrers anys a Catalunya i a la seva capital Barcelona (així com a la resta de territoris dels regnes de la Corona d'Aragó i dues capitals com són Mallorca i València) en els darrers anys mentrestant els artistes catalans van escampant art pensat en llengua catalana arreu del món, i es permet que siguin presentats i identificats com a "españoles" i així deixar que arreu del món es pensin que han estat pensades en castellà i desconeguin i per tant no valorin la qüestió nacional de Catalunya, i per a tapar la catalanitat i el seu sentit universal?

La pregunta que m'he fet, també era dins el Silenci...

Se l'ha fet algú més dels que han visitat l'exposició? Les paraules i les preguntes hi són...

Com podem escoltar-les?

De fet, cada vegada que miro la foto, em vénen paraules i preguntes com portades per un misteriós vent, un vent imperceptible pels cinc sentits que són la vista, l’olfacte, el gust i el tacte. O potser, atretes per un enigmàtic iman interior que es deu trobar en algun lloc del meu cos o la meva ànima, o no sé on,  i és per això que l’he posat en el meu blog, per mirar-la de tant en tant i deixar-me batejar per les paraules i preguntes que tenen  en el Silenci el receptacle original  a partir del qual es Crea el Tot, el Déu que és la Paraula Viva.

Les arrels de les paraules vives, no són en els llibres escrits,  són en el Silenci.

Exposició Jaume Plensa

Jaume Plensa

Galeria Senda de Barcelona


Jordi Salat



[2] Escric “rès” amb accent per què penso que aquesta paraula que vol dir “cosa” s’hauria d’escriure “rès” amb accent obert per a diferenciar-la de la paraula  “rés” que voldria dir “ lo que és” (allò que, com a substància de l’Ésser, essencialment, es diu o pensa) en l’acte “resar”.