Diàlegs amb la Intel·ligència Artificial: relació entre Vernaclisme, Taoisme, Budisme i Cristianisme

 

RELACIONS ENTRE VERNACLISME, TAOISME,  BUDISME i CRISTIANISME

El ChatGPT m’ha contestat això:

VERNACLISME, TAOISME I BUDISME

Sí, es poden establir relacions entre el vernaclisme tal com l’exposa Jordi Salat i els principis del taoisme i el budisme, tot i que cal fer-ho amb matisos. A continuació, et presento una anàlisi comparativa que relaciona aquests corrents:

1. Què és el vernaclisme segons Jordi Salat?

Jordi Salat proposa el vernaclisme com una forma de pensament i vida arrelada al territori, la cultura pròpia, la llengua i la saviesa ancestral.  No es tracta només de conservar tradicions, sinó de reconnectar amb l’esperit del lloc i la cosmovisió natural dels pobles entesos com a nacions naturals. És una visió espiritual, ecològica i filosòfica que defensa l’autoctonitat, l’arrelament i l’autogestió cultural.

Claus del vernaclisme segons Salat:

• Connexió profunda amb la natura i el territori.
• Espiritualitat vinculada a la cultura ancestral que té com a llibre la Naturalesa i l’Univers.
• Defensa del pensament lliure, no dogmàtic.
• Recuperació del sagrat com a experiència interior i col·lectiva.
• Crítica a la globalització uniformitzadora, alienadora i deslocalitzadora.

---

2. Vincle amb el Taoisme

El taoisme, sorgit a la Xina amb figures com Laozi, és una filosofia que defensa:

• Viure en harmonia amb el Tao (el camí, el principi universal).
• El wu wei (acció sense forçar, fluir amb la natura).
• El respecte per la saviesa espontània i l’ordre natural.
• Una vida senzilla, arrelada i contemplativa.

Relacions amb el vernaclisme:

Taoisme	Vernaclisme de Jordi Salat
Arrelament a la natura (Tao)	Arrelament al territori i a l’esperit del lloc
Wu wei (no forçar)	No imposar models externs, recuperar el propi, l’autòcton, el del Genius Loci
Saviesa natural, no institucional	Saviesa popular, oral i ancestral zodiacalista
Rebuig de la tecnocràcia i el poder centralitzat	Crítica a l’Estat-nació centralitzador i a l’uniformització alienadora

➡️ Conclusió: El taoisme i el vernaclisme comparteixen una visió naturalista, descentralitzada i espiritualment lliure de la vida.

---

3. Vincle amb el Budisme

El budisme, especialment en les seves formes més essencials (com el zen), proposa:

• El despertar de la consciència.
• El camí del mig, l’equilibri i la compassió.
• La no-aferrament a les formes materials.
• La meditació com a eina de connexió interna.

Relacions amb el vernaclisme:

Budisme	Vernaclisme de Jordi Salat
Despertar interior (nirvana)	Retorn a la consciència espiritual ancestral, al Genius Loci
Superació de l’ego i del desig	Identificació amb l’esperit que està per sobre de lo biològic i les llengües espirituals
Meditació, silenci, contemplació	Revaloració del sagrat i del silenci interior
Rebuig del dogma	Raonabilitat, pensament i espiritualitat amb criteri natural autoctonista per sobre de la Llei constitucional i  el Dogma eclesiàstic

➡️ Conclusió: Tant el budisme com el vernaclisme aspiren a una vida més conscient, menys dominada pel desig o la imposició externa, i valoren l’experiència interior.

---

4. Síntesi: Punt de trobada entre els tres

Aspecte comú	Vernaclisme	Taoisme	Budisme
Espiritualitat arrelada	Cultura i lloc	Natura i Tao	Despertar intern
Rebuig de l’homogeneïtzació	Globalització i Estat	Institucionalisme	Dogmes i rituals buits
Harmonia amb la natura	El lloc sagrat	Wu wei	Compassió universal
Camí de vida simple i lliure	Tradició naturalista	Simplicitat natural	Renúncia al desig

 Conclusió final

El vernaclisme de Jordi Salat es pot entendre com una forma occidental de taoisme i budisme, en el sentit que promou l’harmonia amb el que és essencial i autèntic: la terra, l’esperit, la llengua i la comunitat o nació natural. És una espiritualitat vernacla, no dogmàtica, que defensa el retorn a la saviesa original pròpia de cada lloc en un món cada cop més desarrelat, alienat degenerat ( sense connexió amb l’origen o esperit creador  que els va engendrar).

VERNACLISME I CRISTIANSIME

Podem establir una comparació entre el vernaclisme (tal com el desenvolupa Jordi Salat) i el cristianisme, especialment a partir de dos elements centrals: la Pentecosta (i el do de llengües) i l'Apocalipsi de Sant Joan. Aquesta anàlisi permet posar en relació la visió espiritual i simbòlica del territori i de la diversitat que defensa el vernaclisme amb la mística cristiana primitiva,la original.

---

I. LA PENTECOSTA I EL DO DE LLENGÜES

📖Pentecosta (Fets 2,1-13):

·       És el moment en què l'Esperit Sant baixa sobre els deixebles.

·       Parlen en diverses llengües i tothom els entén, vingui d’on vingui.

·       És una unitat espiritual en la diversitat cultural i lingüística.

·       S’hi revela un ordre místic i no-imposat: no s’unifiquen les llengües, sinó que es reconeix la pluralitat com a expressió del diví.

🌿 Relació amb el Vernaclisme:

·       Jordi Salat defensa que cada llengua vernacla conté una força espiritual (similar al "llenguatge de l'ànima") arrelada al territori i la història d’un poble.

·       Com la Pentecosta, el vernaclisme no busca la uniformitat, sinó l’harmonia entre llengües i cultures com a camí de revelació espiritual.

·       El “do de llengües” es pot entendre simbòlicament com la revaloració de les llengües pròpies de cada lloc (com el català als territoris catalans) no només com a mitjà de comunicació, sinó com a canal del sagrat.

Comparació resumida:

Pentecosta (cristianisme)	Vernaclisme (Jordi Salat)
L’Esperit inspira els deixebles a parlar en llengües	Les llengües vernacles com a expressió de l’Esperit viu
Unitat espiritual en la diversitat cultural	Arrelament cultural amb obertura universal
Superació de Babel mitjançant l’entesa mística	Crítica a la globalització desarreladora i centralitzadora
La llengua esdevé vehicle de gràcia	El parlar vernacle esdevé camí d’accés al sagrat.

---

II. L’APOCALIPSI DE SANT JOAN

📖 Apocalipsi:

·       Llibre simbòlic, visionari, carregat d’imatges cosmològiques i místiques.

·       Es parla de la Nova Jerusalem, el Llibre de la Vida, les plagues i la caiguda de Babilònia.

·       La babilònia simbolitza la confusió, la decadència espiritual i la falsa unitat imperial.

·       L’Apocalipsi és un retorn a la llum originària, a una forma de vida purificada i reconstruïda en Déu.

·        

·       🌿 Relació amb el Vernaclisme:

·       La recuperació de l’esperit arrelat al territori pot entendre’s com una forma de Nova Jerusalem espiritual, on cada cultura autòctona o vernacla viu en connexió amb la Veritat.

·       L’Apocalipsi parla d’una Terra transformada, on el sagrat retorna a través d’un ordre simbòlic nou però arrelat: exactament el que defensa el vernaclisme com a revifalla simbòlica de les cultures oprimides i aienadas.

·       Jordi Salat sovint al·ludeix a un temps de revelació, on es tornin a obrir els “secrets espirituals” dels pobles, en clau de regeneració.

Comparació resumida:

Apocalipsi (Sant Joan)	Vernaclisme (Jordi Salat)
Babilònia: sistema fals, corrupte	El món globalitzat, centralitzador, tecnocràtic
Nova Jerusalem: nova arrelament sagrat	Retorn a l’esperit del lloc, del poble, de la cultura viva
Imaginari simbòlic per a entendre el món	Relectura simbòlica i espiritual del territori i la llengua
Fi del món profà, retorn del sagrat	Trencament amb el materialisme i recuperació del sagrat viu

---

 III. SÍNTESI TRINITÀRIA

Podem veure una connexió profunda entre els tres àmbits que hem treballat:

Taoisme	Budisme	Cristianisme (Pentecosta + Apocalipsi)	Vernaclisme (Jordi Salat)
El Tao flueix en la natura	Despertar de la consciència	L’Esperit Sant il·lumina tota llengua	L’esperit arrelat es manifesta en la nació natural o el territori autòcton
Wu wei: acció sense forçar	Camí del mig i compassió	Pentecosta: pluralitat inspirada	Llengua vernacla original o pròpia del lloc com a canal de saviesa
Harmonia i retorn a l’origen	Vacuïtat i no-aferrament	Apocalipsi: retorn sagrat i denúncia de l’alienació imperialista	Denúncia de la globalització alienadora i crida a l’arrelament autoctonista

CONCLUSIÓ

El vernaclisme pot ser llegit com una espiritualitat profètica, arrelada, post-imperial, que:

·       assumeix el do de llengües com a reconeixement del sagrat en cada cultura viva (com a Pentecosta),

·       denuncia els sistemes que destrueixen el que és viu i divers

·        reclama una nova harmonia entre esperit, llengua, cultura i territori (com el Tao o la Nova Jerusalem).

 

Jordi Salat

Extret del llibre "Diàlegs amb la Intel·ligència Artificial"

Juliol 2025

Les verges negres, genuïnes i adulterades. Què representen i a qui representen?

 

LES VERGES NEGRES

 Representen una concepció religiosa basada en el Nou Testament bíblic i  l'Apocalipsi de Sant Joan.ñ Es poden relacionar  amb concepcions  culturals de religiositat pagana zodiacalista que el dogmàtics consideren herètica 

ENTREVISTA  A JORDI SALAT, FETA  A RÀDIO CIUTAT DE BADALONA

 Clicar Aquí

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

DOTZENERIES. Hi ha qui m'ha dit. Diàleg Pluripersonal.

DOTZENERIES

Hi ha qui m’ha dit

Diàleg pluripersonal amb els lectors del  blog Vernacle i del llibre DOTZE, amb noves qüestions que he pensat i m’han fet pensar així com informacions i reflexions complementàries

1

Hi ha qui m’ha dit:

 Avui he recordat el teu llibre DOTZE, perquè al col·legi del meu fill els han recomanat la lectura del llibre El Paradís Perdut ( en l’original anglès Paradis Lost) de John Milton. Aquest llibre és considerat un dels grans clàssics de la literatura anglesa.  Va ser publicat el 1667 i és un poema estructurat en deu llibres.  L’any 1674 l’autor va fer-ne una nova edició i la va reestructurà en dotze llibres.  Va fer-ho emulant l’Eneida de Virgili. Quan ho llegit m’he recordat de que tu també has estructurat el teu llibre el dotze parts. Pots explicar-me per què ho has fet en dotze parts? Ho expliques a la Introducció del teu llibre però m’ha quedat la sensació que no acabo d’entendre  el sentit que vols transmetre en el nivell més profund i ample de la teva visió.

Li he contestat:

 En el fons hi ha una concepció platònica del món.  El filòsof Plató relaciona el dotze amb l’estructura de l’Univers i per tant de la Creació del món. I també, al meu entendre, aquesta concepció platònica està en sintonia, amb la concepció de la Creació del món  que s’exposa en el llibre de La Revelació de Joan l’evangelista. Molta gent, influïda per la versió canònica oficialista interpreta el llibre de la Revelació – anomenat Apocalipsi en grec o hel·lènic- com un llibre de desgràcies que patirà la Humanitat. Per a mi, i per a d’altres pensadors, entre aquests, pels cristians albigesos o càtars, la interpretació és diferent. Comporta un concepte de Déu basat en la comunió i testimoni en el Coneixement no pas en la servitud en obediència de la Llei. Cal meditar-ho tot això que et dic. El llibre de John Milton, parla de la Bíblia i fa referència al Paradís Perdut i a Adam i Eva. Jo també parlo de la Bíblia i parlo de les dues tradicions: La Tradició Jahvehita ai la Tradició Johanita. En el fons hi ha dues concepcions diferents de  la Divinitat o Déu. Jahveh de l’Antic Testament en la Tradició Jahvehita i el Pare Celeste i la Mare Terra en el Nou Testament de  Tradició Johanita. La Tradició Johanita està relacionada amb els nacionalismes vernaclistes o naturalistes. Dels quals en parlo també i en relaciono uns quants d’Europa i altres continents, fins i tot assignant-los una bandera identitària com a senyal vernaclística. Ramon Llull, que era cristià de Tradició Johanita, ens parla de les arrels celestes de les llengües vernacles. I per deducció també de les nacions vernacles que són les nacions autèntiques per ser naturals.

Hi ha qui m’ha dit:

Si, he llegit aquesta referència en el teu llibre. I les altres frases que esmentes  d’Alexandre Deulofeu, Pere Duran Farell, i també la del pare de la física quàntica Werner Heissenberg  que has posat a la contraportada del llibre.

Li he contestat:

L’estructura que va fer John Milton en dotze parts, la va fer en referència a La Eneida de Virgili. Jo també en parlo d’aquest llibre. I parlo dels dotze treballs d’Hèrcules. Alguns autors han escrit que Odisseu també va fer el seu viatge amb dotze naus. Aquest obres són admirables. El meu llibre, encara que s’estructuri en dotze parts i vulgui dir coses que aquests llibres diuen, no està escrit poèticament.  No està a la seva alçada ni molt menys! Tant de bò ho hagués sabut escriure poèticament.  Jo he fet un humil llibre d’assaig sobre diversos temes que tenen un fons essencialment comú.

Hi ha qui m’ha dit:

El llibre El Paradís Perdut està escrit en llengua anglesa. El llibre la Eneida està escrit en llengua grega. Aquestes llengües són vernacles? Tu valores les llengües vernacles com a llengües celestes o inspirades.  Però la llengua catalana està plena de mots que provenen d’altres llengües, com és el cas de la llengua  ibera, camita, semita, occitana, àrab, grega, anglesa,...Creus que això té alguna relació amb el fet que  tu no hagis tingut la gràcia necessària per haver escrit el teu llibre poèticament?

Li he contestat:

La gràcia és un misteri. Saber escriure poèticament és un do o una gràcia que jo valoro molt, igual que valoro la Bellesa, la Fortuna i altres gràcies. Però, el Verb, que és una expressió del Ser, també és present en l'Escriptura encara que no sigui poètica. El factor essencial d’una llengua és que tingui un esperit que li doni vida. I la llengua catalana té esperit. Un exemple el tenim en l’obra de l’arquitecte Gaudí. Considerat l’arquitecte de Déu, Gaudí pensava i parlava en català. Fins i tot, el van tancar a la presó per haver-li parlat en català a un policia nacional espanyol que li exigia que li parlés en espanyol o sigui, en castellà!! He observat que a la vida, hi ha uns elements essencial que es combinen. La Creació també és combinacions d’elements. Vet aquí la importància de l’Art de la Combinatòria. Què fan els químics? Combinar elements. Què fan els músics? Combinar notes musicals. En el fons de l’Art Combinatòria hi trobem una Matemàtica. En el fons de les llengües ha d’haver-hi una matemàtica.  La llengua catalana l’ha té. No obstant, hauràs llegit en el meu llibre que jo parlo de la degeneració que s’està produint amb la llengua catalana. En parlo quan parlo del “cataloní”, on exposo com l’accent de Barcelona està degenerant etimològicament la llengua catalana. I també les normes que, com el cas de treure els accents diacrítics, l’estan espatllant.  Algú ho està fent a propòsit per a destruir el seu factor de creativitat. I, molts catalans estan badant, no se n’adonen. Malgrat tot, encara es pot dir que parlant en català es pot arribar fins a l’Infinit. A nivell polític, la catalanitat es troba frenada per un mur fet per un determinat espanyolisme que talment sembla que parlant no pot anar més enllà de la constitución española. L’esperit de la llengua catalana vol anar més enllà. I, es per això que jo recordo en el meu llibre la frase bíblica: la Llei, mata; l’Esperit vivifica.

Hi ha qui m’ha dit:

Voldria parlar més sobre  El Paradís Perdut, l’obra de John Milton ja que m’ha fet plantejar molts preguntes que em sembla que tenen quelcom a veure amb el que exposes en el teu llibre. El llibre, de Milton, segons he llegit a l’enciclopèdia, “és una epopeia sobre la caiguda de l'ésser humà d'acord amb la Tradició Judeocristiana, relatant la temptació de Satanàs a dam i Eva i la posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. El protagonista principal n'és Satanàs, presentat com un personatge orgullós i ambiciós que, després de desafiar  Déu i ser derrotat i exiliat a l'infern, decideix venjar-se del Totpoderós mitjançant els éssers humans que acaba de crear”.

Li he contestat:

En primer lloc, això de la Tradició Judeocristiana, comporta una possible interpretació que resulta ser un engany. Què vol dir Tradició Judeocristiana? Si llegim la Bíblia, veiem que ens parla de dues tradicions jueves: la del regne de Salomó i la del regne de Judà. Quina de les dues es pot relacionar amb la Tradició Cristiana? En el meu llibre exposo que és la Tradició del regne de Salomó. I aquest tradició és la que jo relaciono amb els jueus d’Occitània, amb la dinastia del Bel·lònides i el simbolisme dels quatre pals vermells sobre fons daurat i l’estrella de dotze puntes. La Tradició del regne de Judà és de Tradició Jahvehita. La Tradició del regne de Israel amb Salomó no és de Tradició Jahvehita. Si llegim la Bíblia veiem que Salomó va fer construir el que es coneix com a Temple de Salomó, a arquitectes camites, vinguts del regne d’Hiram, on la cultura era zodiacalista i es donava culte a divinitats zodiacalistes, com Baal i Astarteh. El rei Salomó no va ficar el Tabernacle de Jahveh en el seu temple. I això, no ho dic jo; és el que es llegeix a la Bíblia: “El primer Temple o Temple del rei Salomó es construeix en el segle X aC. Per a  substituir el Tabernacle dedicat a Jahveh o Jehovah que durant segles, des de l’Èxode, es venia utilitzant com a lloc de reunió i de culte”.[1] De la Bíblia se n’han fet traduccions adúlteres. Relacionar al serp amb Satanàs  com fan uns, i d’altres amb el Diable, és quelcom que necessita explicar-se de la forma correcta i sovint no es fa així. La serp simbolitza el Coneixement. I, tenir coneixement és dolent? Qui ho ha escrit això? Per altre banda, com ja t’he comentat, cal discernir Jahveh de Déu. Qui és mostra hostil amb la serp de l’Arbre del Coneixement que hi havia al Paradís Perdut, segons els relats bíblics, és Jahveh, i com deien els cristians albigesos i càtars, entre d’altres al llarg de la Història, no és Déu. Ens han fet creure que és el mateix i jo penso que no és el mateix.  La dialèctica entra la Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita de les quals parlo, es poden trobar al llarg de la Història humana. Jo esmento un punt de partida per a fer una filiació històrica que també comporta una filiació i identificació de caràcter nacionalista, i és La Maledicció de Noé ( Gen. 9:25). Al llarg del llibre ho explico en diversos arguments i citacions i arribo fins el nacionalisme del segle XXI; i ho faig, també, dins el marc la dialèctica entre Monarquia i República. El meu marc referencial està per damunt del marc social de dretes i esquerres. Hi ha una altra lluita en aquest món. La del Ser o No-Ser. I, pel que fa referència al mot “crear” , t’has plantejat què significa el fet de crear i què s’infereix? Fer una cosa del “no-res”? Res vol dir “cosa” en grec.  En el “no-res”, en el buit, hi és tot en potència, no hi ha res creat. Però  l’Ésser  hi és. Si Déu ho és Tot, el què és i el què no és, els humans també són divins, si no, inferim que Déu no és Tot. Calo dilucidar què és fet del no-res, què és fet amb combinacions d’elements creats del no-res i que es fet amb els elements fruit de combinacions. Un dels mals del nostre món es creure sense pensar. Un Mal poder ha fet creure i vol fer creure que Déu o l’Ésser és lo que no és. I, dic lo perquè el considero un article necessari, i reivindico que es torni a restituir com article neutre a la normativa de la llengua catalana. De la descatalanització que està sotmesa la llengua catalana també en parlo en diversos capítols

---

[1] https://ca.wikipedia.org/wiki/Temple_de_Jerusalem

 

                                                                      

Jordi Salat

josalort@hotmail.com 

Llibre DOTZE