Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corona d'Aragó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corona d'Aragó. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 de juliol del 2026

Diàleg amb la I.A. «Corona Solar eclipsi 2026 i Corona occitano-catalana d'Aragó»

 

Corona Solar de l’Eclipsi del 12 d’Agost de 2026

 i l’àrea geogràfica de la Corona Occitano-Catalana d’Aragó




Diàleg amb la I.A.:

—A quins llocs es veurà "la corona solar" durant l’eclipsi del 12 d'Agost de 2026?

—A  Catalunya. La corona solar serà visible des de les zones que quedin dins la franja de totalitat. Entre les principals hi ha les  terres de Lleida.

—L’eclipsi 12 Agost 2026 coincideix amb els territoris de parla catalana? Catalunya, Aragó, València, Mallorca,  principat i regnes de la Corona d'Aragó. Pot tenir un significat simbòlic? Pot comportar algun canvi o significat polític ?

Sí, hi ha una coincidència geogràfica parcial que és objectivament interessant, però convé distingir amb claredat els fets de les interpretacions. També continua cap a Sardenya i el sud del que és actualment Itàlia, territoris que durant segles formaren part de la Corona d'Aragó.

—Pot tenir un significat simbòlic?

Sí, pot tenir-ne, si s'entén el simbolisme com una interpretació cultural o filosòfica.

Al llarg de la història, els eclipsis han estat llegits com a símbols de:

  • final d'un cicle;
  • transformació;
  • renovació;
  • pas de la foscor a la llum.

En aquest sentit, algú podria veure el recorregut de l'eclipsi sobre els antics territoris de la Corona d'Aragó com una metàfora de la continuïtat d'una realitat històrica, cultural o nacional.

Per exemple, des d'una perspectiva vernaclista, es podria escriure:

«La llum del Sol s'oculta durant uns instants damunt els antics pobles de la Corona d'Aragó. No és la desaparició de la llum, sinó el seu vel momentani. Quan l'ombra passa, la llum reapareix. De la mateixa manera, les cultures vernacles poden ser eclipsades per la història, però no extingides.»

Aquesta és una interpretació literària o filosòfica, no una afirmació científica.

—Pot comportar algun canvi polític?

—No hi ha cap base científica ni històrica que permeti afirmar que un eclipsi provoqui canvis polítics.

Sí que és cert que:

  • molts governants antics interpretaven els eclipsis com a presagis;
  • en alguns casos aquestes creences van influir en les seves decisions (com la pau entre medes i lidis després de l'eclipsi del 585 aC).

Però això no significa que els eclipsis tinguin un efecte causal sobre la política.

Si en els anys posteriors al 2026 es produïssin canvis importants en els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, algunes persones podrien atribuir retrospectivament un valor simbòlic a l'eclipsi. Aquesta mena de lectures formen part de la història de les idees i del simbolisme, no de la ciència.

—Es pot relacionar amb la teoria  e la Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofe?

—Si ho poses en relació amb la Matemàtica de la Història d'Alexandre Deulofeu, es pot formular una hipòtesi interpretativa prudent:

  • Deulofeu situa el final d'un cicle de l'imperi espanyol cap al 2029.
  • L'eclipsi de 2026 és anterior a aquesta data.
  • La coincidència temporal pot ser llegida simbòlicament com la imatge d'una transició entre un cicle que declina i un altre que podria començar.

Aquesta relació, amb els eclipses, però, no apareix en les obres de Deulofeu i no es pot presentar com si fos una part de la seva teoria.

Una reflexió final feta per la I.A.:

Des de la filosofia del simbolisme, els fenòmens naturals sovint esdevenen metàfores que ajuden les societats a pensar el seu temps. Un eclipsi no anuncia ni determina el futur, però pot inspirar una reflexió sobre la memòria, la identitat i els cicles històrics.

En aquest sentit, el fet que el recorregut de la totalitat travessi una part important dels antics territoris de la Corona d'Aragó pot ser vist, per qui ho desitgi, com una imatge evocadora de la persistència d'una tradició històrica i cultural. Aquesta és una interpretació legítima dins l'àmbit de la cultura i la filosofia, sempre que es diferenciï clarament dels fets astronòmics i de les afirmacions històriques demostrables.


Continuarà....

Jordi Salat

josalort@hotmail.com


OBSERVACIÓ

1. L'Eclipsi de Bur-Sagale (763 a.C.) i la caiguda d'Assíria

Aquest és un dels eclipsis més famosos de l'antiguitat i està registrat a les cròniques de l'Imperi Assiri.

·  El canvi polític: L'eclipsi solar total va coincidir exactament amb una insurrecció massiva a la ciutat d'Aixur, la capital religiosa de l'imperi. El rei Aixur-dan III ja governava un imperi debilitat per plagues i fams; quan el Sol es va apagar el 15 de juny del 763 a.C., el poble ho va interpretar com que els déus havien llançat una maledicció contra el rei.

·  La conseqüència: La revolta es va estendre de forma sagnant durant anys, marcant l'inici del col·lapse d'aquella dinastia.

La curiositat de "el rei substitut": Els assiris tenien tanta por que un eclipsi matés el seu governant que van inventar una llei política extrema: quan sabien que venia un eclipsi, amagaven el rei real i coronaven un captaire o un presoner com a "rei substitut" durant uns dies. Si l'eclipsi portava una maledicció, requeia sobre el fals rei, a qui després executaven ritualment per "complir la profecia" abans que el rei real tornés al tron. 



dissabte, 30 d’agost del 2025

Cristòfor Colom, català Virrei de la Corona bel·lònida i occitano-catalana d'Aragó i independentista aragonès

 

DIÀLEG SOBRE CRISTÒFOR COLOM



Cristòfor Colom, català Virrei de la Corona  bel·lònida i occitano-catalana d'Aragó i independentista aragonès

Cristòfor Colom, Virrei de la Corona bel·lònida d’Aragó, visità  Badalona

 


Monestir de Sant Jeroni de la Murtra  o  Monestir de Nostra Senyora de la Vall de Betlem[i] Situat sota les ermites dedicades a Sant Climen[ii]t i Sant Onofre[iii]

 

-       —Cristòfor Colom és un dels viatgers més famosos de la Història. Un personatge que va ser a la ciutat de Badalona. Li dic Colom, perquè crec que aquest era el seu cognom i no pas Colón ni Colombo. Entre molts arguments que ho justifiquen, hi ha una carta en la que així hi consta “Colom”.

 


-     —  Quan va ser això?

-       —L’any 1493

-      — I  com va ser que va venir a Badalona?

-       —Quan Cristòfor Colom va tornar del seu viatge, al que ara es coneix com Amèrica,[1]  va venir a Barcelona. Aquí va ser rebut per Ferran II, comte de Barcelona  i rei dels regnes bel·lònides de la Corona d’Aragó. Atès que  Ferran II estava hostatjat a en el monestir de Sant Jeroni de la Murtra que es troba a Badalona, Colom, després de ser rebut com a virrei de la Corona d’Aragó al Palau Reial Major de Barcelona,  va venir a Badalona en un acte oficial diplomàtic.

-       —Diplomàtic?

-     —Cristòfor Colom havia estat nomenat Virrei de la Corona d’Aragó en les Capitulacions de Santa Fe signades l’any 1492. Era Virrei. Aquell any 1493 mentre es preparava la sortida del segon viatge de Colom des de Barcelona, es va produir un fet històricament molt significatiu i és que Ferran II com a rei de la Corona bel·lònida d’Aragó, Cristòfor Colom  com a virrei i  Joan, el fill de Ferran II,  com a príncep van fer un passeig a cavall pels carrers de Barcelona envoltats d’aclamacions dels catalans de la ciutat. Barcelona era la capital de Catalunya en tan que Principat de la Corona bel·lònida d’Aragó.  Hi havia el Palau Reial Major dels regnes bel·lònides de la Corona d’Aragó.  Quan el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV es va casar en el segle XII amb Peronelha filla d’Agnès d’Aquitània, que no parlava castellà sinó gascó o el que ara en diríem occità, va aportar aquest referent dels quatre pals vermells sobre fons daurat dels bel·lònides al que es va anomenar Corona d’Aragó.  Aragó és una paraula que etimològicament no està relacionada amb la llengua castellana.  Cal preguntar-se en quina llengua parlaven  entre ells el rei Ferran, el virrei Colom i el príncep Joan.

 

Escut dels Reis Catòlics, Ferran II comte de Barcelona i rei dels regnes bel·lònides de la Corona d’Aragó  i  Isabel dels regnes de Castella i Lleó al claustre del monestir de Sant Jeroni de la Murtra o Nostra Senyora de la Vall de Betlem (Badalona)

 

-       —Ah! Tens raó. No hi havia pensat en aquest detall. I, la reina Isabel del regne de Castilla no hi era?

—  —Al Palau Reial de la Corona d’Aragó de Barcelona, potser que no. No he trobat documentació que ho digui. Al monestir de Sant Jeroni de la Murtra si que hi va ser. Té sentit atès que els jerònims són un orde fundat al reino de Castilla. Però fixat en aquesta foto de la ceràmica que hi ha la plaça de Espanya de Sevilla.   Hi veus l’escut dels reis catòlics?


-       —No! El que hi veig és en primer pla un patge amb l’escut del regnes de Castilla i León, i al costat de Ferran II quatre pals, referent bel·lònida i català de la Corona d’Aragó. El quart pal, per cert, quasi tapat. 




-       La història relacionada amb Cristòfor Colom està molt adulterada. Qui l’ha adulterat i per quin motiu? Podríem dir que, al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, on sí que hi ha l’escut correcte, el que surt a la portada de les Capitulacions de Santa Fe, hi estigueren Ferran II i  Isabel de Castilla però al Palau Reial Major de Barcelona crec que  només hi foren  presents Ferran II, Joan i Cristòfor Colom, en tan que rei, príncep i virrei de la Corona d’Aragó. No té sentit que també hi fos la reina de Castilla. El secretari que va redactar les Capitulacions de Santa Fe,  Joan de Coloma, que era de Barcelona i va anar a Granada a redactar-les lògicament les va redactar en  llengua catalana, la llengua que es parlava a Barcelona, capital del Principat de Catalunya. A Barcelona, conjuntament amb el regne de Mallorca i el regne de València, era on hi havia el port de mar amb la flota de naus més important dels regnes de la Corona d’Aragó.

-       Però, a les Capitulacions hi consta que  a Colom el van fer virrei, oi? 

-       Si, hi consta.  Però la historiologia espanyolista ho ignora. 





Escut de la tapa de les Capitulacions de Santa Fe signat per Ferran II comte de Barcelona i rei dels regnes bel·lònides de la Corona d’Aragó, Isabel reina del regne de Castilla i Cristòfor Colom. Redactat per Joan de Coloma secretari de l’Arxiu Reial Barcelona que escrivia en llengua catalana on hi ha la documentació dels regnes bel·lònides i després del casament del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronelha, la filla de Agnès d’Aquitània també el que s’anomena Corona d’Aragó

 

 

Continuarà...

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Gestor de l'Espai Cristòfor Colom de Barcelona




Àudio conferència el 18 de Juliol de 2024 al Reial Cercle Artístic de Barcelona

on exposo els  «arguments»  que m'han fet considerar al català Cristòfor Colom, virrei de la Corona bel·lònida d'Aragó, un independentista aragonès

Clicar per escoltar conferència




[1] El nom que li donen els indígenes –aborígens, autòctons o vernacles-, és Abya Yala https://ca.wikipedia.org/wiki/Abya_Yala



[i] https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Jeroni_de_la_Murtra

 Nota: El nom Betlem. Betlem era una ciutat  cananea  del 3000 anys aC, època en què els cananeus assentats a la regió aixecaren pobles envoltats de muralles per protegir-se dels seus enemics. Adoptaren el déu caldeu de la fertilitat Lahamu. Betlem voldria dir Casa de Lahamu. Casa de déu. Altre déu cananeu era Bel o Baal que vol dir Senyor del Cel. La seva esposa era Astarteh, que vol dir Senyora del Cel. Els cananeus són els descendents de Cam, els camites. A la Bíblia, Gènesi 9:25 es diu que van ser maleïts per Noè a ser esclaus del semites a causa d’haver vist la nuesa de Noé.

 

[ii] Sant Climent, cristià hel·lenista i santjoanista 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Climent_d%27Alexandria  Pobles que porten el nom  de Sant Climent

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Climent

 

[iii] Sant Onofre cristià santjoanista https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Onofre

 

dilluns, 12 d’agost del 2024

La Verge Negra de Montserrat "La Moreneta" Icona nacional (subtitulada en anglès)

 

La Moreneta


La mà del déu anomenat  Sabaci



una verge negra que es pot relacionar amb la deessa Isis i la deessa Nut

icona nacional catalana i dels regnes de la Corona  bel·lònida d'Aragó, símbol i referent d'un Marc Referencial  que focalitza en el factor espiritual  la força i la substància per  a la formació de la persona i la construcció de la Realitat Nacional

subtitulat en anglès

La Verge Negra de la muntanya de Montserrat (Catalunya)


Enllaç a pàgina del blog del que s'ha  traduït  l' 1/3. Resten pendents de traduir el 2/3 i el 3/3

Les Verges Negres, origen, significat i símbol

INFORMACIONS COMPLEMENTÀRIES

Isis

Nut

Déu Sabaci

Jordi Salat

josalort@hotmail.com


dimecres, 22 de maig del 2024

Conferència i Ressenya del llibre VERNACLÍSTICA 4ª Edició 2024

 

Llibre “ Vernaclística”




1
Comprar llibre a Amazon


2
Comprar llibre en paper i fotos en color
per correu postal contra reembossament correu certificat
20 euros + 8 euros = 28 euros 
demanar a : josalort@hotmail.com 





RESSENYA

Els utopians aprenen les ciències en la seva pròpia llengua o vernacla, que és rica, harmoniosa i fidel intèrpret del pensament. (Utopia, de Tomàs More.

 Citat per en Jordi Salat a Vernaclística.


 Deia en Jordi Salat en una piulada del 18/5/2024: La mentalitat vernaclística farà que Catalunya i l'ideal genuí dels regnes de la Corona d'Aragó liderin el ressorgiment i reeiximent de les nacions naturals, originals o genuïnes a nivell internacional. El camí és la Via Vernaclística.

Jo no sé si això que afirma en Jordi Salat serà exactament així o no, però sí que crec que la Vernaclística és una filosofia que haurà de formar part del futur que volem millor per a la Nació Catalana i per a tota la Humanitat. Segurament, en aquest horitzó, els marcs de pensament de referència que ens serviran de guia, ja no seran una doctrina única contra la resta, com fins ara, dins d'un joc de sistemes de dogmes tancats i excloents tots ells, sinó que més aviat se semblaran a una constel·lació de fonts filosòfiques diverses que sumaran en una mateixa direcció alliberadora, i on el Genius Loci (l'Esperit del Lloc) de cada poble esdevindrà la veritable base d'una autèntica interculturalitat planetària. I en aquest projecte d'alliberament de les nacions i dels pobles, penso que la Vernaclística haurà d'ocupar un lloc ben destacat perquè explica com haurien de ser les coses si no volem destruir la saviesa i el patrimoni cultural acumulat de l'espècie humana. En aquest propòsit, el llibre d'en Jordi Salat esdevé una proposta imprescindible, perquè el nucli principal de la seva reflexió, quan l'has llegit, ja no es pot obviar. 

En aquest viatge que ens proposa en Salat, podràs acompanyar-lo fins més lluny o quedar-te més a prop, però si veritablement somnies la llibertat de tots els pobles i cultures del món, et serà impossible no desitjar-li sort. 

Com a catalans, es fa inevitable relacionar el treball d'en Salat amb la reflexió de per què del resultat decebedor del procés independentista que va culminar amb el Referèndum d'Autodeterminació de l'1 d'octubre de 2017. Avui sabem que mentre suposadament avançàvem cap a la restitució de la llibertat de la Catalunya ocupada al sud dels Pirineus, ens anàvem buidant de contingut nacional, cultural i lingüístic. Paradoxalment, com més ens apropàvem a la independència, menys catalans érem. Així que la repressió aclaparadora exercida per Espanya ha acabat sent com l'aigua que cau en terreny mullat, aigualit per nosaltres mateixos en autodiluir-nos en una nació irreconeixible i sense ànima, en un no res de nació mentre, contradictòriament, reivindicàvem la independència per una comunitat nacional inexistent. 

I és aquí on la Vernaclística d'en Jordi Salat ens obre un horitzó d'esperança per reconstruir-nos com a poble in extremis, just la nit abans de desaparèixer per sempre. Ens omple de llum i de raons per retornar als orígens, en contemplar la cultura de cada lloc com el fet més natural d'imaginar una Humanitat a la mida humana. Ens recorda que la llengua vernacla de cada terra, és molt més que una eina de comunicació: és un sistema cultural i de pensament propi i singular, un instrument lligat a l'hàbitat i la natura, des d'on emergeix la nostra creativitat i a partir d'on s'ha construït el progrés de la Humanitat (i on fins i tot la física quàntica té coses a explicar). Perquè on regnen les llengües vernacles, on es pot expressar el Genius Loci dels pobles, hi ha llibertat creativa, però allà on les cultures vernacles han estat ofegades i uniformitzades, llavors parlem d'una altra cosa. De submissió i esclavitud. 

Però per reconstruir-nos nacionalment, cal saber qui som, d'on venim i on anem. I per fer això, el llibre Vernaclística ens torna a oferir un full de ruta essencial, holístic, en què la part és en el Tot i el Tot és la part. Perquè el vernaclisme ens permet guiar-nos en el redescobriment de qui som, és a dir, del nostre ésser català. D'una manera de ser, de pensar, de fer pròpia, amb un Genius Loci i un esperit singular oposat a l'esperit imperialista que ha construït Espanya a costa de destruir les nacions ocupades per Castella. 

Ara bé, la recuperació de qui som i d'on venim que ens proposa en Salat, va molt més enllà d'una descoberta del coneixement. És també una reapropiació de la nostra autoestima robada, un acte d'amor cap a nosaltres mateixos en tant que poble històric, distint i distingible. És una invitació a tornar a ser una nació lluminosa i influent en el context internacional, no des de la lògica de la guerra, sinó de la pau. Des del pensament científic i filosòfic que podem aportar en tant que catalans inspirats per Ramon Llull, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, Jacint Verdaguer, Puig i Cadafalch, Josep Trueta, Antoni Gaudí i tants altres. 

Tanmateix, el viatge apassionant cap al passat que ens suggereix el vernaclisme, no té un destí pròxim. Sempre s'hi pot anar més lluny, com el Viatge a Ítaca d'en Kavafis musicat per en Lluís Llach, un dels cantautors preferits de l'autor. Perquè en l'exploració del nostre passat i en la recuperació d'un recorregut cultural històric i coherent de la manera de fer dels catalans, basada en la llibertat, la justícia i en l'ús dels camins de la raó i el seny, el fil conductor que lliga la Nació Catalana amb la cultura dels occitans, els càtars, els cristians arrians, el zodiacalisme, l'hel·lenisme, els bel·lònides, els baalites, etc., no és cap anècdota. Ans al contrari, endinsar-nos en aquest túnel esborrat del temps pel qual ha transitat i resistit la nació, per en Salat esdevé una obligació si volem copsar l'Esperit Català autèntic (originari) i conèixer quina és la nostra missió al món. 

I, efectivament, Vernaclística és un exercici de recuperació de l'autoestima en un trajecte que ens durà fins on estiguem disposats a arribar, desafiant els nostre propis prejudicis d'autoodi cultural imposats per una colonització mental indiscutible, fruit de segles d'ocupació violenta. Perquè, justament, Vernaclística connecta la recuperació de la nostra identitat nacional, la manera pròpia de ser catalans, amb els lligams que aquesta comunitat humana hem teixit des de bon començament amb valors universals nuclears que després s'han continuat expressant i reproduint al llarg dels segles a través de la nació cultural dels catalans. Des del simbolisme dels quatre elements de la natura a les quatre barres o pals de la senyera (terra, mar, aire i foc) sobre fons daurat (el Punt Vernal, el sol creador, l'apocalipsi entesa com a revelació o naixement), fins al constitucionalisme confederal dels catalans, gairebé únic al món i expressió d'una forma d'organització humana basada en el pacte equitatiu i el respecte a la llibertat (vernaclística) de l'altre. I entremig, a manera de pega indestructible, la recuperació de la tríada Veritat-Bondat-Bellesa com a guia humana de principis immutables que defineix l'esperit universal d'un poble. 

I sobre el cap a on anem, què? Doncs sobre la nostra missió espiritual en el futur planetari, en Jordi Salat ens trasllada a la solució final apel·lant a allò que és científic i natural i cau pel seu propi pes: el respecte (nacionalisme) vernaclístic que els catalans desitgem per a nosaltres és, en coherència amb la nostra manera confederal de fer, el mateix que reclamen per a la resta dels pobles de la Terra: un nou ordre vernaclístic mundial. Això és, una confederació universal de nacions vernacles. 

I si algú encara no en té prou per animar-se a pujar aquesta escala cap a un enteniment alliberador, que sàpiga que això va de debò i que en el cim tenim plantat un arbre i una bandera.

 

L'avi Miquel

@lavimiquel1714

Llibre Nosaltres els Catalans Lliures escrit per l'Avi Miquel 



dijous, 18 d’abril del 2024

València i la Jerusalem celeste

 

VALÈNCIA I LA JERUSALEM CELESTE

Una hipòtesi amb una explicació que pot tenir un sentit significatiu al voltant de la Muralla Cristiana de la ciutat de València construïda per un rei català

 

València


En el segle XIV, Pere III, català nascut a Balaguer (Lleida) rei dels regnes de la Corona d’Aragó va fer construir una muralla  amb dotze portals a  la ciutat de València quan era un dels regnes de la Corona d’Aragó.  Perquè dotze portals?

Els historiadors materialistes diuen que va ser per motius de defensa contra atacs hostils o invasions foranies. La meva hipòtesi és diferent.

Per començar el meu raonament he de parlar de qui era aquest rei català a qui es coneix com a Pere el Cerimoniós, dit el del Punyalet. També se’l coneix com a rei Pere IV de la Corona d’Aragó i Pere III del Principat de Catalunya.

Els historiadors oficials o acadèmics en lloc de Pere III del Principat de Catalunya acostumen a presentar-lo com a Pere III de Catalunya-Aragó. És evident que hi ha una doble línia identitària en aquest rei català nascut a Balaguer (Lleida). Per una banda tenim rei Pere IV de la Corona d’Aragó i per altra li diuen Pere III de Catalunya–Aragó. 

A mi em sembla que això comporta una confusió. Si era Pere IV d’Aragó i Pere III de Catalunya, perquè li diuen “Catalunya-Aragó”? Era Pere IV per la banda aragonesa i Pere III per  la banda catalana.[1]Cal tenir-ho clar: Catalunya era Principat de Catalunya. I dit això, cal tenir present que, tant la Corona d’Aragó les relaciono amb els  bel·lònides i els comtes de Tolosa de Llenguadoc (Occitània). Peronella d’Aragó era filla  de l’occitana o aquitana d’Agnès d’Aquitània. 

El principat de Catalunya tenia en el comte de Barcelona una relació amb els bel·lònides atès que els avantpassats del comte Guifré, eren Guifré d’Arrià, i Bel·ló de Carcassona i Guillem de Tolosa. El comte de Barcelona, i això és molt important per la meva argumentació, tenia relació amb  la nissaga que ostentava el títol de rei de Jerusalem. 

El denominador comú que es troba a l’arrel original de lo aragonès i lo català hi trobem lo occità i com a substància de tot plegat, lo bel·lònida, que ens porta a Bel, la divinitat fenícia d’arrel camita, descendent de Cam el fill de Noè coneguda també amb el nom de Baal a Cartago. Bel es considerat en el panteó cananeu o camita,  el Senyor del Cel i la seva esposa Astarteh o Isthar, la Senyora del cel. D’aquí ve que el mot Bel·lò, vol dir Senyor. Així aquest títol de Bel·ló, com per exemple Bel·ló de Carcassona, avantpassat del compte Guifré d’Arrià i del comte Guifré de Ripoll i de Barcelona, el trobem escrit en  català com a Senyor, com per exemple Senyor de Montcada. 

 

Així doncs, cal situar al rei Pere IV d’Aragó i III del Principat de Catalunya, en el marc referencial que inclou la figura del rei de Jerusalem títol que està relacionat amb els bel·lònides i la llengua occitana o llengua d’oc.  El primer rei de Jerusalem i protector del Sant Sepulcre de Crist, va ser  l’any 1099, Godofredo de Bouillon, nom escrit en llatí que a mi em sembla que es tradueix en català com a Guifré de Bouill,  o “Bouhil” si es té en compte l’arrel occitana. Si mirem la llista de reis de Jerusalem veurem que hi ha un lligam amb personatges occitans i aquitans com és el cas d’Agnès de Peitèu (Aquitània) l’occitana mare de Peronelha d’Aragó, que es relacionen amb els bel·lònides, els reis de la Corona d’Aragó i el comtat de Barcelona.[2] L’any 1268 i fins el 1284 Hug I de la Casa de Peitèu – Poitiers en francès o langue d’oil-, va ser rei de Jerusalem.

Es pot establir una relació dins d’aquest marc referencial amb el fet que aquest rei català Pere  IV / III  nascut a Balaguer fes construir una muralla amb dotze portes a la ciutat de València, capital del regne de València i que aquestes dotze portes es puguin relacionar amb la ciutat de Jerusalem? Jo crec que si. I més si tenim en consideració la religiositat d’aquest rei conegut amb el sobrenom de “el del Punyalet”.

Abans però considero oportú explicar d’on li venia el sobre de “el del Punyalet”. No he trobat cap explicació entre els historiadors acadèmics oficialistes. 

La meva explicació és que probablement està aquest sobrenom de “el del Punyalet”  estigui relacionada amb la identificació del rei Pere IV / III  amb el pensament cristià expressat en el Pugio Fidei, de fra Ramon Marti del castell de Subirats (Alt Penedès). Pugio Fidei traduït al català vol dir Punyal de la Fe.[3][4] Aquest llibre era present entre els reis de la Corona d’Aragó des dels temps del rei Jaume I, de qui Ramon Marti era assessor i va tenir quelcom a veure en la Disputa de Barcelona que va acabar amb l’expulsió dels jueus fariseus jahvehistes dels regnes de la Corona d’Aragó.[5] Aquest frare, Ramon Marti del castell de Subirats (Alt Penedès) està relacionat amb el convent de Santa Caterina de Barcelona i Santa Caterina és el nom del monestir del Mont Sinaí. [6][7] Pensant en aquests referents trobo significatiu que el nom de dues de les dotze portes de la muralla de València, portessin el nom de Porta de Santa Caterina[8] i Porta de la Santa Creu.

Exposats aquest arguments, ara explicaré per quin motiu relaciono  València amb Jerusalem en funció de les dotze portes de la muralla construïda pel rei català nascut a Balaguer com a rei dels regnes de la Corona d’Aragó d’arrels culturals i històriques occitanes i els nobles bel·lònides en els temps en que el regne de València en formava part. Ho relaciono amb allò que diu Sant Joan en el llibre escrit en llengua hel·lènica titulat Llibre de l’ Apocalipsi, que traduït al català vol dir Llibre de la Revelació. Aquest era el llibre de lectura habitual dels cristians albigesos o càtars. Ho torno a dir ja que és significatiu: l’Apocalipsi o Llibre de la Revelació, és un llibre escrit en llengua grega o hel·lènica, no pas en llengua hebrea.[9] En el capítol 21 d’aquest llibre parla de “les dotze portes de la Jerusalem celeste” quan explica la revelació que va tenir. Ens diu el següent: “Aleshores va venir a mi un àngel dels set àngels que tenien set copes i va parlar amb mi dient vine amb mi jo et mostraré la núvia de l’anyell. I em va portar amb l’Esperit a un alta i gran muntanya, el Mont Sió i va ensenyar-me una gran ciutat, la Jerusalem Celeste [10] que baixava del Cel, de Déu, i tenia la Glòria de Déu i un resplendor semblant a un pedra preciosa, diàfana com de cristall i tenia un mur gran i alt  amb dotze portes i a les dotze portes, dotze àngels, i uns noms escrit a les dotze portes que són les dotze tribus ( o nacions) d’Israel. A Orient tres portes; al Nord, tres portes;al Sud tres portes; al Ponent tres portes. I  el mur de la ciutat celeste tenia dotze fonaments i en aquests fonaments hi estaven escrits els noms dels dotze apòstols de l’Anyell.

L’Anyell, segons la meva interpretació, fa referència a la constel·lació d’Àries la primera de les dotze constel·lacions del Cicle Zodiacal també anomena Punt Vernal.[11]

 

La muralla medieval de la ciutat de València era un perímetre emmurallat que va envoltar la ciutat des que va ser aixecada per ordre del català nascut a Balaguer, Pere IV rei dels regnes de la dinastia bel·lònida de la Corona d’Aragó en el segle XIV, temps en que s’hi parlaven occità, navarrès o basc i català. Foren enderrocades en el segle XIX a iniciativa del governador civil de l’Estat Espanyol, destacat promotor de la restauració de la dinastia borbònica. Les restes que encara perduren estan catalogades com a  Bé d’Interès Cultural.

 

 

 Jordi Salat



[1] El mateix aclariment  s’hauria de fer amb Pere II d’Aragó que és conegut també com a Pere I de Catalunya. Cal identificar la identitat original i anar a les arrels bel·lònides i els comtes de Tolosa de Llenguadoc, com és el cas dels que s’anomenen Guillem de forma especial. Bel·ló vol dir “Senyor” no és un nom de pila, és una mena de distinció o títol. A  Catalunya, per exemple, als bel·lònides Montcada se’ls anomena “senyors de Montcada”. Bel·ló es tradueix per Senyor. El comte Guifré s’hauria de dir “el Bel·lós” i no pas “el Pilós”

[5] Jaume I era templer i la seva fe s’identificava amb el Temple del rei Salomó d’Israel. Temple construït per  arquitectes del regne fenici i camita d’Hiram. A Hiram i Cartago es donava culte a Baal, no a Jahveh.

[8] Es diu que porta el nom en memòria de Santa Caterina de Siena, cristiana de La Toscana. Però, cal preguntar-se: per què es deia Caterina, santa Caterina? Com és que li van posar aquest nom abans de ser santa? Qui era el referent original d’aquesta paraula? A La Toscana hi ha presència d’occitans. A l’escut de Pisa, ciutat de Galileu Galilei, encara ara s’hi pot veure la creu de dotze puntes d’Occitània al seu escut i bandera municipal.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Toscana  Galileu Galilei https://ca.wikipedia.org/wiki/Galileo_Galilei  Ciutat de Pisa https://ca.wikipedia.org/wiki/Pisa

[9] Ens parla de Déu com a Senyor del Cel o  Abba,Pare Celestial. Ens parla del Nou Testament (Crist i dotze apòstols o emissaris)  escrit en grec; no ens parla de l’Antic Testament (Jahveh i les Taules de Moisès) escrit en hebreu.

[10] En algunes traduccions s’ha anomenat “Santa Jerusalem” però aquesta traducció no és correcta. Originalment hi diu  “Divina Jerusalem” o “Jerusalem Celeste” . El mateix que passa amb Hagia Sofia. S’ha traduït per Santa Sofia i no és correcte ja que no es tracta d’una dona. La seva traducció correcta és Divina Saviesa i s’ha traduït com Santa Sofia que fa pensar que es tracta d’una persona i no és així, és tractat d’una entitat espiritual.