Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corona d'Aragó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corona d'Aragó. Mostrar tots els missatges

dissabte, 9 d’abril del 2022

Viatge a Mont Saint Michel (Normandia)

 Fotos significatives del meu viatge a Mont Saint Michel

Fotos del meu viatge a Mont Saint Michel(Normandia)que estan relacionades amb temes dels que parlo en el meu llibre DOTZE:

1) Panoràmica del Mont Saint Michel

2) Verge negra Notre Dame de Sous Terre Nostra Senyora de Sota Terra(les verges negres representen la Lluna i el color negre la nit)

3) Arcàngel Sant Miquel amb la corona del Sol

4) La bandera de Normandia (nació vernacla)

5 ) tapa llibre i un mapa comprats a la botiga de recordatoris (souvenirs) de Mont Saint Michel on es veu la bandera "bel·lònida" d' Occitània, Principat de Catalunya, regne de la Provença, i dels regnes de la Corona d'Aragó.

N'estic fent un escrit que publicaré properament a la revista La Tortuga Avui de Caldes de Montbui (Montbohi) .

Antigament hi havia al penyal de Saint Michel un temple dedicat al Sol i a Belenos. Jo relaciono Belenos, amb la Belisama o Belisena i amb els Bel·lònides, la dinastia que regnava als regnes de la Corona d'Aragó on s'hi parlava i parla, occità, català i èuscar. Podeu llegir més informació relacionada amb aquesta temàtica en el meu llibre.



Jordi Salat

dilluns, 20 de setembre del 2021

Llibre DOTZE

 

DOTZE

Escriptures Heterodoxes


El 12 és un número significatiu en moltes tradicions culturals. A la portada té un Dodecaedre, polígon de 12 cares, que segons el filòsof Plató té quelcom a veure amb l'estructura de l'Univers.

En el Dodecaedre hi ha quatre pals vermells sobre fons daurat que representen els quatre elements de la Creació.

Per mitjà de dotze escrits, distribuïts en quatre parts, Foc, Aire, Aigua i Terra, exposa una manera de interpretar la Història  de les nacions dins el marc referencial de dues tradicions bíbliques, la Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita o Baalita a partir de la Maledicció de Noé que s’esmenta a la Bíblia Gènesi 9:25

Dins aquest marc referencial situa els elements culturals que justifiquen el necessari reeiximent de les mentalitats i nacionalismes humanistes que anomena nacionalismes vernaclistes - indígenes, autòctons o naturals- els quals són presents als cinc continents.

Fer possible aquest reeiximent a mena de ressorgiment que es manifesta i fa present al llarg de la Història  comporta un canvi de l’actual mentalitat ortodoxa.

Parla del nacionalisme català, occità, basc, irlandès, escocès, cors, flamenc, i d'altres d'Europa no reconeguts per constitucions d'Estats en estat de corrupció i decadència.

A la lamentació negativa del “No és això”,  i el “Diguem no”  hi  contraposa  una mentalitat alternativa amb l’afirmació positiva del “És això” i el “Diguem si”:  “Sí que és això”





"Cal retornar la nació catalana al seu centre natural, que no és la península, sinó el gran espai occitano-català. És en aquest espai, ençà i enllà del Pirineu, on hi ha l'origen i batega l'esperit creatiu del país"

Extret del llibre "6 d'Octubre. Palestra i Batista i Roca" pàgina 38 de Victor Castells.


Et convido a llegir-lo  


En venda a Amazon:

Llibre DOTZE  














dijous, 25 de març del 2021

La Jota original és del regne de València i el mot derivat del basc Jotu?

 La Jota

“La Jota”, quadre de Joaquim Sorolla

S'hi representen diverses persones amb el vestit típic d'Ansó ballant aquesta dansa.

La Jota és original de València, abans de que València fos "provincia de España" i era regne de València de la confederació de Regnes de la Corona d'Aragó i s'hi parlava el català valencià amb la fonètica també pròpia de les terres catalanes de Lleida?

Existeixen documents escrits que parlen de la jota com a ball molt generalitzat al Regne de València als segles xiv, xv, xvi, xvii i primera meitat del segle xviii (no s'ha trobat cap document anterior que parli de la jota ni a Aragó ni en el conjunt d'Espanya i la jota aragonesa apareix a final del segle xviii).

Destaca un quadre pintat de la inauguració del Palau del Real, Al-Munia en àrab, que va ser construït el 1009 pel rei de Balànsiya Abd-Al-Aziz. Per l'arabista Henri Péres en el quadre es veu a homes i dones ballant una jota.




algun diccionari dóna el nom jota com a procedent del basc Jotu, que significa tocar o sonar.

Cal tenir present que el regne de Navarra, on la llengua pròpia, natural o vernacla és l'euskara o basc,  estava confederat en els regnes de la Corona d'Aragó. 

Als regnes de la Corona d'Aragó s'hi parlà  originàriament occità, basc, aragonès i català. Després del Compromís de Casp, 1412 amb l'entrada dels Trastámaras, i anys després, s'hi va començar a parlar el castellà conegut ara també com a lengua española

Per tant...Quan al regne de València ja s'hi ballava la Jota no s'hi parlava castellano o sigui el que ara s'anomena també español?

Seria molt interessant fer un estudi (potser ja està fet i jo el desconec) sobre les danses i el folklor relacionat amb les  migracions que des d'Occitània van anar al regne de Navarra (com és el cas de la tradició de Sant Sernin i San Fermin que relacionen Tolosa de Llenguadoc (Occitània) i Tolosa de Navarra (Corona d'Aragó),  Aragó, Catalunya, València ( el rei Jaume I del regne de València, Corona d'Aragó, era occità nascut a Montpeller), els quatre regnes d'Andalusia ( tinguem present que a Sevilla hi tenia el seu Palau  el príncep Joan del regne d'Aragó (1478), i no pas el rei de Castilla) i Canàries ( el primer príncep o rei de Canàries fou un occità Louis de la Cerda (1291) nascut a La Motta de Ròse (La Provença.Occitània) que, òbiament, parlava provençal occità,  i era avantpassat de Luis Francisco de la Cerda y Aragó (1660) nascut a un dels quatre regnes relacionats amb la Corona d'Aragó,  que actualment es provincia española de Andalucia. 



Jordi Salat
josalort@hotmail.com





dissabte, 8 d’agost del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

dilluns, 9 de desembre del 2019

Viatge a Dinamarca 5(2) Casal de Barcelona,Europa:Reforma i Contrareforma. El factor "castiñol" i "castiñolicanista"



5/2
Cristianisme protestant i cristianisme catòlic. Reforma i Contrareforma religiosa del segle XVI i Reforma i Contrareforma democràtica del segle XX a Europa. El factor castiñol i el castiñolicanista.


A l’origen d’aquesta recerca hi he trobat l’emperador Maximilià d’Àustria (1459-1519) el qual tingué un secretari, E.C. Agrippa, que ensenyava la filosofia del català Ramon Llull, mestre de la Universitat occitana de Montpeller i fins i tot li va dedicar el seu llibre més important:

De Occulta Philosofia, De vanitatescientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii.




L’he vist editat en espanyol, amb el títol de  “ De ocuilta filosofia”. Lo de In Artem Breuem Raimundi Lulii , que fa referència al català de Mallorca, Ramon Llull, ho han posat. 

L’espanyolisme castellanista, que jo anomeno “castinyolisme”, en moltes ocasions, esborra per omissió els referents catalans i aragonesos de la  Història.

 I, si anem més als orígens, ens trobem que l’emperador Ot i el seu fill Ot II, tingueren de secretari o assessor a l’occitanocatalà, Gerbert d’Orlhac, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II (931-1003)




Els emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic, d’Europa, tingueren assessors culturals occitans i catalans. 

I, anys abans, ens trobem amb la filla de Judith de Flandes, la “comtessa” Guinidilda, [1]esposa de Guifré I el Bel·lós (mal anomenat Pelós o Pilós) de la nissaga dels bel·lònides; dels Comtes del Casal de Barcelona i dels diversos regnes de la Corona d'Aragó.


Aquest eren cristians però amb una concepció cristiana entesa de manera diferent a la que fa creure un determinat dogmatisme en determinats moments al llarg de la Història, poders europeus constituïts a l’Estat Vaticà i a l’Estat d’España (entre d’altres estats), els quals han originat “reformes” i “contrareformes”.

El fill de l’emperador Maximilià, Felip dit el Bell (1478-1506), es casa amb Joana d’Aragó (1479-1555), comtessa del Casal bel·lònida de Barcelona filla de Ferran II rei de la Corona d’Aragó i de Isabel reina de Castella, la  qual esdevé arxiduquessa d’Àustria i reina de Flandes




La seva filla, Isabel d’Aragó (1501-1526), noble bel·lònida del Casal de Barcelona, arxiduquessa d’Àustria, es casa amb Cristian II rei de Dinamarca, i esdevé reina de Dinamarca tal com hem exposat en el capítol anterior.[2] Amb la qual es relaciona l’escut del fresc de la catedral d’Aarhus segons el meu anterior escrit.

He llegit que van preguntar-li a Carles V quin era per a ell el més important dels seus títols, i va contestar que per a ell el més preuat era el de Comte del Casal de Barcelona.

Aquest títol, que és pròpiament bel·lònida, està entre els més valorats d’Europa, i jo  penso que  està relacionat amb el títol de rei de Jerusalem.

En el llibre “ Les dones en la nostra Història” de Ferran Soldevila, llegeixo quelcom sobre les dones de Catalunya que han estat casades amb reis i emperadors.

“ En aquests dies – ens diu Ferran Soldevila a la pàgina 21 del llibre esmentat -, que Etiòpia ha arribat a ocupar un lloc destacat entre els Estats africans, escau de recordar l’aventura que va estar a punt d’ocórrer a Joana d’Urgell. Llavors Etiòpia era un país inconegut: se n’explicaven les coses més fantàstiques. Una ambaixada del negus va arribar a la cort d’Alfons V el Magnànim i va proposar-li ,entre altres coses, un doble matrimoni. El d’una princesa etiòpica amb un germà d’Alfons V el Magnànim ,i el propi negus amb alguna dona de la família reial: la víctima elegida fou Joana d’Urgell”



Per quin motiu va escollir aquesta dona catalana el rei d’Etíopia?[3]
Perquè hi ha tantes dones occitanes i catalanes en la noblesa d’Europa

Els historiadors espanyolistes de parla castellana, els “castinyolistes”, presenten a la comtessa de Barcelona, i reina de Flandes, Joana d’Aragó  com a Juana I de Castilla, la Loca.

Boja de gelosia pel seu marit- ens diuen els historiadors espanyolistes castellanistes o “castinyols”-.

Però, jo no crec que estigués boja, sinó que era una dona amb una mentalitat diferent de la que imperava a Castilla

Jo penso que al reino de Castilla la van fer tancar a la presó per motius polítics i també religiosos. 

Qui ho va fer? Jo penso que un poder que es perllonga al llarg de la Història, des de fa segles, i que resulta complex de definir.


En aquells temps de controvèrsia entre cristians protestants i cristians catòlics, Joana d’Aragó, no era catòlica.

Per la banda de la Corona dels regnes d’Aragó i com a comtessa de Barcelona, tenia arrels occitanes. Això ens portaria a mentalitats de dones de la noblesa bel·lònida relacionades amb els cristians càtars i els occitans de Tolosa de Llenguadoc i a Carcassona. 
Potser tenia una mentalitat semblant a la que va tenir Elionor d’Aquitània[1], o la Dhuoda, un comtessa de Barcelona del segle IX també tancada i separada del seu marit.[2]

 Per altra banda, les enciclopèdies espanyolistes (“castinyoles”) quan la presenten, anteposen el títol de reina de Castilla  per a castellanitzar la seva història. 

Va ser el regne de Castilla el que es va incorporar al regne de la Corona d’Aragó amb el matrimoni dels seus pares Isabel del regne de  Castilla i Ferran II de la Corona d’Aragó, que era una confederació de regnes. 

Per tant, els títols més importants eren reina de la Corona d’Aragó i comtessa del Casal de Barcelona més no pas el de reino de Castilla.

Donat que l’escut que vaig veure a la catedral d’Aarhus, relacionat amb Isabel d’Aragó reina de Dinamarca i el seu germà Carles d’Aragó, emperador d’Europa i el seu fill Felipe II dit de España,  té elements  corresponents a la Corona d’Aragó i el Casal bel·lònida de Barcelona, i de la Isabel ja n’he parlat en el capítol anterior, ara parlaré dels dos personatges: 

Carles d’Aragó, emperador d’Europa (Sacre Imperi Romà Germànic)
 Felipe II dit d’España.

Els dos estan relacionats amb la “Reforma o regeneració” i la “Contrareforma” d’Europa.


Dues concepcions  del cristianisme en el sentit de tornar als orígens, -com van fer Francesc d’Assís-,  la Reforma protestant promoguda per Martí Luter, i la “Contrareforma”.


Monjo Martin Luter


Mapa Europa  cristianisme protestant

Felipe II, dit de España, parlava castellà o espanyol; ja no parlava flamenc ni les llengües dels seus avantpassats de la Corona d’Aragó. 

Va ser  protagonista de la “contrareforma catòlica enfront la reforma cristiana protestant”. 
Entre d’altres coses va organitzar una guerra contra Anglaterra per anar contra  els cristians espiritualistes protestants de Germania i a favor dels cristians dogmàtics  catòlics de Roma. Aquests rei de parla castellana o española, l’any 1588 va organitzar una gran flota, la denominada sarcàsticament  Armada Invencible, per a conquerir Anglaterra i destronar a la reina anglesa perquè era de fe cristiana no catòlica-vaticanista  per  imposar-hi el catolicisme.

Felip II del regne de Castella, dit d'España,  considerava la protestant  Elisabeth I d'Anglaterra i la considerava una heretge que, a més a més, donava suport a la revolta neerlandesa - Flandes- contra Espanya.

Felipe II i els catòlics vaticanistes van perdre la batalla. Déu no els va donar la victòria. 
Però ells no van canviar de fe. Als “contrareformistes” avui en diríem “ultracatólics”. 

Jo també els anomeno en el marc referencial històric espanyol amb els neologismes: 

“castiñolicanista” 
(propi de la mentalitat i el poder castellanista, espanyolista i catòlic vaticanista).


"castiñol” 
(de mentalitat i poder que  considera exclusivament espanyol, lo castellà- ho castellanitza tot en nom d’España, confonent castellanitat i espanyolitat en un sol referent i imposant lo castellano com a lo de todos; i la llengua castellana com a la llengua de tots; i ho fa en nom d’España)


Jordi Salat




[2] No confondre amb Isabel d’Aragó (1470-1498) filla de Ferran II d’Aragó i Isabel de Castilla que fou reina de Portugal. Isabel d’Aragó reina de Dinamarca es filla de la filla de Ferran II rei de la Corona d’Aragó i Isabel reina de Castilla: Joana d’Aragó.
[3] Les dones catalanes i la Història de Catalunya. Blog Vernacle https://vernaclistes.blogspot.com/2011/07/les-dones-catalanes-i-la-historia-de.html