Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corona d'Aragó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corona d'Aragó. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 d’agost del 2024

La Verge Negra de Montserrat "La Moreneta" Icona nacional (subtitulada en anglès)

 

La Moreneta


La mà del déu anomenat  Sabaci



una verge negra que es pot relacionar amb la deessa Isis i la deessa Nut

icona nacional catalana i dels regnes de la Corona  bel·lònida d'Aragó, símbol i referent d'un Marc Referencial  que focalitza en el factor espiritual  la força i la substància per  a la formació de la persona i la construcció de la Realitat Nacional

subtitulat en anglès

La Verge Negra de la muntanya de Montserrat (Catalunya)


Enllaç a pàgina del blog del que s'ha  traduït  l' 1/3. Resten pendents de traduir el 2/3 i el 3/3

Les Verges Negres, origen, significat i símbol

INFORMACIONS COMPLEMENTÀRIES

Isis

Nut

Déu Sabaci

Jordi Salat

josalort@hotmail.com


dimecres, 22 de maig del 2024

Conferència i Ressenya del llibre VERNACLÍSTICA 4ª Edició 2024

 

Llibre “ Vernaclística”




1
Comprar llibre a Amazon


2
Comprar llibre en paper i fotos en color
per correu postal contra reembossament correu certificat
20 euros + 8 euros = 28 euros 
demanar a : josalort@hotmail.com 





RESSENYA

Els utopians aprenen les ciències en la seva pròpia llengua o vernacla, que és rica, harmoniosa i fidel intèrpret del pensament. (Utopia, de Tomàs More.

 Citat per en Jordi Salat a Vernaclística.


 Deia en Jordi Salat en una piulada del 18/5/2024: La mentalitat vernaclística farà que Catalunya i l'ideal genuí dels regnes de la Corona d'Aragó liderin el ressorgiment i reeiximent de les nacions naturals, originals o genuïnes a nivell internacional. El camí és la Via Vernaclística.

Jo no sé si això que afirma en Jordi Salat serà exactament així o no, però sí que crec que la Vernaclística és una filosofia que haurà de formar part del futur que volem millor per a la Nació Catalana i per a tota la Humanitat. Segurament, en aquest horitzó, els marcs de pensament de referència que ens serviran de guia, ja no seran una doctrina única contra la resta, com fins ara, dins d'un joc de sistemes de dogmes tancats i excloents tots ells, sinó que més aviat se semblaran a una constel·lació de fonts filosòfiques diverses que sumaran en una mateixa direcció alliberadora, i on el Genius Loci (l'Esperit del Lloc) de cada poble esdevindrà la veritable base d'una autèntica interculturalitat planetària. I en aquest projecte d'alliberament de les nacions i dels pobles, penso que la Vernaclística haurà d'ocupar un lloc ben destacat perquè explica com haurien de ser les coses si no volem destruir la saviesa i el patrimoni cultural acumulat de l'espècie humana. En aquest propòsit, el llibre d'en Jordi Salat esdevé una proposta imprescindible, perquè el nucli principal de la seva reflexió, quan l'has llegit, ja no es pot obviar. 

En aquest viatge que ens proposa en Salat, podràs acompanyar-lo fins més lluny o quedar-te més a prop, però si veritablement somnies la llibertat de tots els pobles i cultures del món, et serà impossible no desitjar-li sort. 

Com a catalans, es fa inevitable relacionar el treball d'en Salat amb la reflexió de per què del resultat decebedor del procés independentista que va culminar amb el Referèndum d'Autodeterminació de l'1 d'octubre de 2017. Avui sabem que mentre suposadament avançàvem cap a la restitució de la llibertat de la Catalunya ocupada al sud dels Pirineus, ens anàvem buidant de contingut nacional, cultural i lingüístic. Paradoxalment, com més ens apropàvem a la independència, menys catalans érem. Així que la repressió aclaparadora exercida per Espanya ha acabat sent com l'aigua que cau en terreny mullat, aigualit per nosaltres mateixos en autodiluir-nos en una nació irreconeixible i sense ànima, en un no res de nació mentre, contradictòriament, reivindicàvem la independència per una comunitat nacional inexistent. 

I és aquí on la Vernaclística d'en Jordi Salat ens obre un horitzó d'esperança per reconstruir-nos com a poble in extremis, just la nit abans de desaparèixer per sempre. Ens omple de llum i de raons per retornar als orígens, en contemplar la cultura de cada lloc com el fet més natural d'imaginar una Humanitat a la mida humana. Ens recorda que la llengua vernacla de cada terra, és molt més que una eina de comunicació: és un sistema cultural i de pensament propi i singular, un instrument lligat a l'hàbitat i la natura, des d'on emergeix la nostra creativitat i a partir d'on s'ha construït el progrés de la Humanitat (i on fins i tot la física quàntica té coses a explicar). Perquè on regnen les llengües vernacles, on es pot expressar el Genius Loci dels pobles, hi ha llibertat creativa, però allà on les cultures vernacles han estat ofegades i uniformitzades, llavors parlem d'una altra cosa. De submissió i esclavitud. 

Però per reconstruir-nos nacionalment, cal saber qui som, d'on venim i on anem. I per fer això, el llibre Vernaclística ens torna a oferir un full de ruta essencial, holístic, en què la part és en el Tot i el Tot és la part. Perquè el vernaclisme ens permet guiar-nos en el redescobriment de qui som, és a dir, del nostre ésser català. D'una manera de ser, de pensar, de fer pròpia, amb un Genius Loci i un esperit singular oposat a l'esperit imperialista que ha construït Espanya a costa de destruir les nacions ocupades per Castella. 

Ara bé, la recuperació de qui som i d'on venim que ens proposa en Salat, va molt més enllà d'una descoberta del coneixement. És també una reapropiació de la nostra autoestima robada, un acte d'amor cap a nosaltres mateixos en tant que poble històric, distint i distingible. És una invitació a tornar a ser una nació lluminosa i influent en el context internacional, no des de la lògica de la guerra, sinó de la pau. Des del pensament científic i filosòfic que podem aportar en tant que catalans inspirats per Ramon Llull, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, Jacint Verdaguer, Puig i Cadafalch, Josep Trueta, Antoni Gaudí i tants altres. 

Tanmateix, el viatge apassionant cap al passat que ens suggereix el vernaclisme, no té un destí pròxim. Sempre s'hi pot anar més lluny, com el Viatge a Ítaca d'en Kavafis musicat per en Lluís Llach, un dels cantautors preferits de l'autor. Perquè en l'exploració del nostre passat i en la recuperació d'un recorregut cultural històric i coherent de la manera de fer dels catalans, basada en la llibertat, la justícia i en l'ús dels camins de la raó i el seny, el fil conductor que lliga la Nació Catalana amb la cultura dels occitans, els càtars, els cristians arrians, el zodiacalisme, l'hel·lenisme, els bel·lònides, els baalites, etc., no és cap anècdota. Ans al contrari, endinsar-nos en aquest túnel esborrat del temps pel qual ha transitat i resistit la nació, per en Salat esdevé una obligació si volem copsar l'Esperit Català autèntic (originari) i conèixer quina és la nostra missió al món. 

I, efectivament, Vernaclística és un exercici de recuperació de l'autoestima en un trajecte que ens durà fins on estiguem disposats a arribar, desafiant els nostre propis prejudicis d'autoodi cultural imposats per una colonització mental indiscutible, fruit de segles d'ocupació violenta. Perquè, justament, Vernaclística connecta la recuperació de la nostra identitat nacional, la manera pròpia de ser catalans, amb els lligams que aquesta comunitat humana hem teixit des de bon començament amb valors universals nuclears que després s'han continuat expressant i reproduint al llarg dels segles a través de la nació cultural dels catalans. Des del simbolisme dels quatre elements de la natura a les quatre barres o pals de la senyera (terra, mar, aire i foc) sobre fons daurat (el Punt Vernal, el sol creador, l'apocalipsi entesa com a revelació o naixement), fins al constitucionalisme confederal dels catalans, gairebé únic al món i expressió d'una forma d'organització humana basada en el pacte equitatiu i el respecte a la llibertat (vernaclística) de l'altre. I entremig, a manera de pega indestructible, la recuperació de la tríada Veritat-Bondat-Bellesa com a guia humana de principis immutables que defineix l'esperit universal d'un poble. 

I sobre el cap a on anem, què? Doncs sobre la nostra missió espiritual en el futur planetari, en Jordi Salat ens trasllada a la solució final apel·lant a allò que és científic i natural i cau pel seu propi pes: el respecte (nacionalisme) vernaclístic que els catalans desitgem per a nosaltres és, en coherència amb la nostra manera confederal de fer, el mateix que reclamen per a la resta dels pobles de la Terra: un nou ordre vernaclístic mundial. Això és, una confederació universal de nacions vernacles. 

I si algú encara no en té prou per animar-se a pujar aquesta escala cap a un enteniment alliberador, que sàpiga que això va de debò i que en el cim tenim plantat un arbre i una bandera.

 

L'avi Miquel

@lavimiquel1714

Llibre Nosaltres els Catalans Lliures escrit per l'Avi Miquel 



dijous, 18 d’abril del 2024

València i la Jerusalem celeste

 

VALÈNCIA I LA JERUSALEM CELESTE

Una hipòtesi amb una explicació que pot tenir un sentit significatiu al voltant de la Muralla Cristiana de la ciutat de València construïda per un rei català

 

València


En el segle XIV, Pere III, català nascut a Balaguer (Lleida) rei dels regnes de la Corona d’Aragó va fer construir una muralla  amb dotze portals a  la ciutat de València quan era un dels regnes de la Corona d’Aragó.  Perquè dotze portals?

Els historiadors materialistes diuen que va ser per motius de defensa contra atacs hostils o invasions foranies. La meva hipòtesi és diferent.

Per començar el meu raonament he de parlar de qui era aquest rei català a qui es coneix com a Pere el Cerimoniós, dit el del Punyalet. També se’l coneix com a rei Pere IV de la Corona d’Aragó i Pere III del Principat de Catalunya.

Els historiadors oficials o acadèmics en lloc de Pere III del Principat de Catalunya acostumen a presentar-lo com a Pere III de Catalunya-Aragó. És evident que hi ha una doble línia identitària en aquest rei català nascut a Balaguer (Lleida). Per una banda tenim rei Pere IV de la Corona d’Aragó i per altra li diuen Pere III de Catalunya–Aragó. 

A mi em sembla que això comporta una confusió. Si era Pere IV d’Aragó i Pere III de Catalunya, perquè li diuen “Catalunya-Aragó”? Era Pere IV per la banda aragonesa i Pere III per  la banda catalana.[1]Cal tenir-ho clar: Catalunya era Principat de Catalunya. I dit això, cal tenir present que, tant la Corona d’Aragó les relaciono amb els  bel·lònides i els comtes de Tolosa de Llenguadoc (Occitània). Peronella d’Aragó era filla  de l’occitana o aquitana d’Agnès d’Aquitània. 

El principat de Catalunya tenia en el comte de Barcelona una relació amb els bel·lònides atès que els avantpassats del comte Guifré, eren Guifré d’Arrià, i Bel·ló de Carcassona i Guillem de Tolosa. El comte de Barcelona, i això és molt important per la meva argumentació, tenia relació amb  la nissaga que ostentava el títol de rei de Jerusalem. 

El denominador comú que es troba a l’arrel original de lo aragonès i lo català hi trobem lo occità i com a substància de tot plegat, lo bel·lònida, que ens porta a Bel, la divinitat fenícia d’arrel camita, descendent de Cam el fill de Noè coneguda també amb el nom de Baal a Cartago. Bel es considerat en el panteó cananeu o camita,  el Senyor del Cel i la seva esposa Astarteh o Isthar, la Senyora del cel. D’aquí ve que el mot Bel·lò, vol dir Senyor. Així aquest títol de Bel·ló, com per exemple Bel·ló de Carcassona, avantpassat del compte Guifré d’Arrià i del comte Guifré de Ripoll i de Barcelona, el trobem escrit en  català com a Senyor, com per exemple Senyor de Montcada. 

 

Així doncs, cal situar al rei Pere IV d’Aragó i III del Principat de Catalunya, en el marc referencial que inclou la figura del rei de Jerusalem títol que està relacionat amb els bel·lònides i la llengua occitana o llengua d’oc.  El primer rei de Jerusalem i protector del Sant Sepulcre de Crist, va ser  l’any 1099, Godofredo de Bouillon, nom escrit en llatí que a mi em sembla que es tradueix en català com a Guifré de Bouill,  o “Bouhil” si es té en compte l’arrel occitana. Si mirem la llista de reis de Jerusalem veurem que hi ha un lligam amb personatges occitans i aquitans com és el cas d’Agnès de Peitèu (Aquitània) l’occitana mare de Peronelha d’Aragó, que es relacionen amb els bel·lònides, els reis de la Corona d’Aragó i el comtat de Barcelona.[2] L’any 1268 i fins el 1284 Hug I de la Casa de Peitèu – Poitiers en francès o langue d’oil-, va ser rei de Jerusalem.

Es pot establir una relació dins d’aquest marc referencial amb el fet que aquest rei català Pere  IV / III  nascut a Balaguer fes construir una muralla amb dotze portes a la ciutat de València, capital del regne de València i que aquestes dotze portes es puguin relacionar amb la ciutat de Jerusalem? Jo crec que si. I més si tenim en consideració la religiositat d’aquest rei conegut amb el sobrenom de “el del Punyalet”.

Abans però considero oportú explicar d’on li venia el sobre de “el del Punyalet”. No he trobat cap explicació entre els historiadors acadèmics oficialistes. 

La meva explicació és que probablement està aquest sobrenom de “el del Punyalet”  estigui relacionada amb la identificació del rei Pere IV / III  amb el pensament cristià expressat en el Pugio Fidei, de fra Ramon Marti del castell de Subirats (Alt Penedès). Pugio Fidei traduït al català vol dir Punyal de la Fe.[3][4] Aquest llibre era present entre els reis de la Corona d’Aragó des dels temps del rei Jaume I, de qui Ramon Marti era assessor i va tenir quelcom a veure en la Disputa de Barcelona que va acabar amb l’expulsió dels jueus fariseus jahvehistes dels regnes de la Corona d’Aragó.[5] Aquest frare, Ramon Marti del castell de Subirats (Alt Penedès) està relacionat amb el convent de Santa Caterina de Barcelona i Santa Caterina és el nom del monestir del Mont Sinaí. [6][7] Pensant en aquests referents trobo significatiu que el nom de dues de les dotze portes de la muralla de València, portessin el nom de Porta de Santa Caterina[8] i Porta de la Santa Creu.

Exposats aquest arguments, ara explicaré per quin motiu relaciono  València amb Jerusalem en funció de les dotze portes de la muralla construïda pel rei català nascut a Balaguer com a rei dels regnes de la Corona d’Aragó d’arrels culturals i històriques occitanes i els nobles bel·lònides en els temps en que el regne de València en formava part. Ho relaciono amb allò que diu Sant Joan en el llibre escrit en llengua hel·lènica titulat Llibre de l’ Apocalipsi, que traduït al català vol dir Llibre de la Revelació. Aquest era el llibre de lectura habitual dels cristians albigesos o càtars. Ho torno a dir ja que és significatiu: l’Apocalipsi o Llibre de la Revelació, és un llibre escrit en llengua grega o hel·lènica, no pas en llengua hebrea.[9] En el capítol 21 d’aquest llibre parla de “les dotze portes de la Jerusalem celeste” quan explica la revelació que va tenir. Ens diu el següent: “Aleshores va venir a mi un àngel dels set àngels que tenien set copes i va parlar amb mi dient vine amb mi jo et mostraré la núvia de l’anyell. I em va portar amb l’Esperit a un alta i gran muntanya, el Mont Sió i va ensenyar-me una gran ciutat, la Jerusalem Celeste [10] que baixava del Cel, de Déu, i tenia la Glòria de Déu i un resplendor semblant a un pedra preciosa, diàfana com de cristall i tenia un mur gran i alt  amb dotze portes i a les dotze portes, dotze àngels, i uns noms escrit a les dotze portes que són les dotze tribus ( o nacions) d’Israel. A Orient tres portes; al Nord, tres portes;al Sud tres portes; al Ponent tres portes. I  el mur de la ciutat celeste tenia dotze fonaments i en aquests fonaments hi estaven escrits els noms dels dotze apòstols de l’Anyell.

L’Anyell, segons la meva interpretació, fa referència a la constel·lació d’Àries la primera de les dotze constel·lacions del Cicle Zodiacal també anomena Punt Vernal.[11]

 

La muralla medieval de la ciutat de València era un perímetre emmurallat que va envoltar la ciutat des que va ser aixecada per ordre del català nascut a Balaguer, Pere IV rei dels regnes de la dinastia bel·lònida de la Corona d’Aragó en el segle XIV, temps en que s’hi parlaven occità, navarrès o basc i català. Foren enderrocades en el segle XIX a iniciativa del governador civil de l’Estat Espanyol, destacat promotor de la restauració de la dinastia borbònica. Les restes que encara perduren estan catalogades com a  Bé d’Interès Cultural.

 

 

 Jordi Salat



[1] El mateix aclariment  s’hauria de fer amb Pere II d’Aragó que és conegut també com a Pere I de Catalunya. Cal identificar la identitat original i anar a les arrels bel·lònides i els comtes de Tolosa de Llenguadoc, com és el cas dels que s’anomenen Guillem de forma especial. Bel·ló vol dir “Senyor” no és un nom de pila, és una mena de distinció o títol. A  Catalunya, per exemple, als bel·lònides Montcada se’ls anomena “senyors de Montcada”. Bel·ló es tradueix per Senyor. El comte Guifré s’hauria de dir “el Bel·lós” i no pas “el Pilós”

[5] Jaume I era templer i la seva fe s’identificava amb el Temple del rei Salomó d’Israel. Temple construït per  arquitectes del regne fenici i camita d’Hiram. A Hiram i Cartago es donava culte a Baal, no a Jahveh.

[8] Es diu que porta el nom en memòria de Santa Caterina de Siena, cristiana de La Toscana. Però, cal preguntar-se: per què es deia Caterina, santa Caterina? Com és que li van posar aquest nom abans de ser santa? Qui era el referent original d’aquesta paraula? A La Toscana hi ha presència d’occitans. A l’escut de Pisa, ciutat de Galileu Galilei, encara ara s’hi pot veure la creu de dotze puntes d’Occitània al seu escut i bandera municipal.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Toscana  Galileu Galilei https://ca.wikipedia.org/wiki/Galileo_Galilei  Ciutat de Pisa https://ca.wikipedia.org/wiki/Pisa

[9] Ens parla de Déu com a Senyor del Cel o  Abba,Pare Celestial. Ens parla del Nou Testament (Crist i dotze apòstols o emissaris)  escrit en grec; no ens parla de l’Antic Testament (Jahveh i les Taules de Moisès) escrit en hebreu.

[10] En algunes traduccions s’ha anomenat “Santa Jerusalem” però aquesta traducció no és correcta. Originalment hi diu  “Divina Jerusalem” o “Jerusalem Celeste” . El mateix que passa amb Hagia Sofia. S’ha traduït per Santa Sofia i no és correcte ja que no es tracta d’una dona. La seva traducció correcta és Divina Saviesa i s’ha traduït com Santa Sofia que fa pensar que es tracta d’una persona i no és així, és tractat d’una entitat espiritual. 

dissabte, 9 d’abril del 2022

Viatge a Mont Saint Michel (Normandia)

 Fotos significatives del meu viatge a Mont Saint Michel

Fotos del meu viatge a Mont Saint Michel(Normandia)que estan relacionades amb temes dels que parlo en el meu llibre DOTZE:

1) Panoràmica del Mont Saint Michel

2) Verge negra Notre Dame de Sous Terre Nostra Senyora de Sota Terra(les verges negres representen la Lluna i el color negre la nit)

3) Arcàngel Sant Miquel amb la corona del Sol

4) La bandera de Normandia (nació vernacla)

5 ) tapa llibre i un mapa comprats a la botiga de recordatoris (souvenirs) de Mont Saint Michel on es veu la bandera "bel·lònida" d' Occitània, Principat de Catalunya, regne de la Provença, i dels regnes de la Corona d'Aragó.

N'estic fent un escrit que publicaré properament a la revista La Tortuga Avui de Caldes de Montbui (Montbohi) .

Antigament hi havia al penyal de Saint Michel un temple dedicat al Sol i a Belenos. Jo relaciono Belenos, amb la Belisama o Belisena i amb els Bel·lònides, la dinastia que regnava als regnes de la Corona d'Aragó on s'hi parlava i parla, occità, català i èuscar. Podeu llegir més informació relacionada amb aquesta temàtica en el meu llibre.



Jordi Salat

dilluns, 20 de setembre del 2021

Llibre DOTZE

 

DOTZE

Escriptures Heterodoxes


El 12 és un número significatiu en moltes tradicions culturals. A la portada té un Dodecaedre, polígon de 12 cares, que segons el filòsof Plató té quelcom a veure amb l'estructura de l'Univers.

En el Dodecaedre hi ha quatre pals vermells sobre fons daurat que representen els quatre elements de la Creació.

Per mitjà de dotze escrits, distribuïts en quatre parts, Foc, Aire, Aigua i Terra, exposa una manera de interpretar la Història  de les nacions dins el marc referencial de dues tradicions bíbliques, la Tradició Jahvehita i la Tradició Johanita o Baalita a partir de la Maledicció de Noé que s’esmenta a la Bíblia Gènesi 9:25

Dins aquest marc referencial situa els elements culturals que justifiquen el necessari reeiximent de les mentalitats i nacionalismes humanistes que anomena nacionalismes vernaclistes - indígenes, autòctons o naturals- els quals són presents als cinc continents.

Fer possible aquest reeiximent a mena de ressorgiment que es manifesta i fa present al llarg de la Història  comporta un canvi de l’actual mentalitat ortodoxa.

Parla del nacionalisme català, occità, basc, irlandès, escocès, cors, flamenc, i d'altres d'Europa no reconeguts per constitucions d'Estats en estat de corrupció i decadència.

A la lamentació negativa del “No és això”,  i el “Diguem no”  hi  contraposa  una mentalitat alternativa amb l’afirmació positiva del “És això” i el “Diguem si”:  “Sí que és això”





"Cal retornar la nació catalana al seu centre natural, que no és la península, sinó el gran espai occitano-català. És en aquest espai, ençà i enllà del Pirineu, on hi ha l'origen i batega l'esperit creatiu del país"

Extret del llibre "6 d'Octubre. Palestra i Batista i Roca" pàgina 38 de Victor Castells.


Et convido a llegir-lo  


En venda a Amazon:

Llibre DOTZE  














dijous, 25 de març del 2021

La Jota original és del regne de València i el mot derivat del basc Jotu?

 La Jota

“La Jota”, quadre de Joaquim Sorolla

S'hi representen diverses persones amb el vestit típic d'Ansó ballant aquesta dansa.

La Jota és original de València, abans de que València fos "provincia de España" i era regne de València de la confederació de Regnes de la Corona d'Aragó i s'hi parlava el català valencià amb la fonètica també pròpia de les terres catalanes de Lleida?

Existeixen documents escrits que parlen de la jota com a ball molt generalitzat al Regne de València als segles xiv, xv, xvi, xvii i primera meitat del segle xviii (no s'ha trobat cap document anterior que parli de la jota ni a Aragó ni en el conjunt d'Espanya i la jota aragonesa apareix a final del segle xviii).

Destaca un quadre pintat de la inauguració del Palau del Real, Al-Munia en àrab, que va ser construït el 1009 pel rei de Balànsiya Abd-Al-Aziz. Per l'arabista Henri Péres en el quadre es veu a homes i dones ballant una jota.




algun diccionari dóna el nom jota com a procedent del basc Jotu, que significa tocar o sonar.

Cal tenir present que el regne de Navarra, on la llengua pròpia, natural o vernacla és l'euskara o basc,  estava confederat en els regnes de la Corona d'Aragó. 

Als regnes de la Corona d'Aragó s'hi parlà  originàriament occità, basc, aragonès i català. Després del Compromís de Casp, 1412 amb l'entrada dels Trastámaras, i anys després, s'hi va començar a parlar el castellà conegut ara també com a lengua española

Per tant...Quan al regne de València ja s'hi ballava la Jota no s'hi parlava castellano o sigui el que ara s'anomena també español?

Seria molt interessant fer un estudi (potser ja està fet i jo el desconec) sobre les danses i el folklor relacionat amb les  migracions que des d'Occitània van anar al regne de Navarra (com és el cas de la tradició de Sant Sernin i San Fermin que relacionen Tolosa de Llenguadoc (Occitània) i Tolosa de Navarra (Corona d'Aragó),  Aragó, Catalunya, València ( el rei Jaume I del regne de València, Corona d'Aragó, era occità nascut a Montpeller), els quatre regnes d'Andalusia ( tinguem present que a Sevilla hi tenia el seu Palau  el príncep Joan del regne d'Aragó (1478), i no pas el rei de Castilla) i Canàries ( el primer príncep o rei de Canàries fou un occità Louis de la Cerda (1291) nascut a La Motta de Ròse (La Provença.Occitània) que, òbiament, parlava provençal occità,  i era avantpassat de Luis Francisco de la Cerda y Aragó (1660) nascut a un dels quatre regnes relacionats amb la Corona d'Aragó,  que actualment es provincia española de Andalucia. 



Jordi Salat
josalort@hotmail.com