Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Papa de Roma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Papa de Roma. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 de juliol del 2025

El Papa de Roma i el reconeixement de la llengua catalana a Europa

 

El Papa de Roma, els polítics de l'Eurocambra

 i el català, gallec i èuscar reconegudes com a llengües d'Europa 




Extret del llibre Diàleg amb Bel






—Els cristians en general totes les diferents creences cristianes i en concret l’Església Catòlica de Roma, que té el  poder  com a Estat Vaticà, un Estat d’Europa, celebra la festivitat de la Pentecosta. Què  es celebra? Doncs es celebra una ensenyança  dels Evangelis segons la qual Crist va deixar dit que després de la seva mort,  l’Esperit  Sant baixaria del Cel en forma de colom i infondria als seus deixebles cristians i als cristians  en general i a tot arreu  per mitjà del bateig, el que es coneix com a do de llengües i parlarien en la llengua pròpia — natural, original, genuïna, autòctona, vernacla— de cada lloc. Pel pensament vernaclista a la geografia catalana la llengua vernacla és només la catalana. Aquest pensament és l’ideal de la voluntat política que emana del sentiment  vernaclista que dóna substància a les nacions vernaclistes; la Catalanitat és vernaclística. Per tant, jo entenc que els polítics vernaclistes, haurien de demanar al Papa de Roma, que és el representant d’aquest Estat d’Europa que  posa en valor sagrat les llengües vernacles, que aquestes llengües fossin reconegudes pels Estats  D’Europa en general i pels Estats Catòlics i Cristians en concret. Si a Catalunya hi hagués un partit polític vernaclista, li haurien de demanar al Papa de Roma que demanés el reconeixement del català, gallec i basc – i altres llengües vernacles d’Europa—. Molts dels polítics europeus que estan votant en contra d’aquest reconeixement que es demana des de Catalunya a l’ Eurocambra aquests darrers anys són polítics demòcrates cristians que si el Papa de Roma ho demana no s’atreviran a dir que no ho volen. Els vernaclisme és una ensenyança cristiana i l’any 1965 les resolucions del Conclave del Concili  Vaticà II ho van posar en valor  i es van tornar a fer les misses en llengües vernacles. Posteriorment hi ha hagut una reforma que ha adulterat aquesta ensenyança cristiana. Qui són elos adúlters. En els meus llibre DOTZE i en el meu llibre VERNACLÍSTICA ho explico i els anomeno “catòlics damasonians i constantinians” dogmàtic imperialistes sorgits del Concili de Nicea (segle IV) I també explico la seva acció anti-vernaclista al llarg de la Història.

—Els he llegit. Parles de la presència dels cristians arrians que van ser considerats heretges degut a manipulacions polítiques més que a raons  i de la seva presència als regnes bel·lònides de la Corona d’Aragó, i altres llocs com a visigots i de com poders de llengua castellana, amb el nom de l’Estat o Reialme espanyol que han cregut i defensat servilment l’adulterisme dels catòlics damasonians i constantinians sorgits del Concili de Nicea  els han combatut i fustigat fins a voler-los esborrar de la Història.  Ho expliques els castellanistes  que van fer renegar a Recared de cristianisme arrià en el segle VI.[1] Ho expliques des de la croada contra els càtars, que eren cristians arrians (seguien l’Apocalipsi de Sant Joan, que s’identifica amb un colom i no pas amb una àguila com fan els damasonians constantinians), promoguda per la reina Blanca de Castilla i el castellà Domingo de Guzmán en el segle XIII.



Continuarà......



Més informació en el llibre DOTZE Escriptures Heterodoxes

i en el llibre VERNACLÍSTICA


Jordi Salat


dijous, 6 d’agost del 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània 2

La Bisbal d’Empordà i Occitània

Església, Interior de l’església i concepció lingüística espiritualista

L’interior de l’església parroquial de La Bisbal, l’església de Santa Maria, em va recordar l’església del Santuari d’El Miracle centre religiós del municipi de Riner a prop de Solsona ja que té om una mena de balcons  a la part superior dels costats de la nau. A l’església del  Miracle hi ha un altar lateral amb un interessant i significatiu retaule protagonitzat per l’Esperit Sant.[1] 


La referència a l’Esperit Sant és molt significativa i pròpia de l’art romànic i identifica l’ensenyança cristiana del do de llengües que es celebra per la Pentecosta.

 

Retaule Sant Esperit . Pere Serra. La Seu de Manresa[2]

 

En el cas de l’església de La Bisbal,  la referència a l’Esperit Sant es pot veure en el vitrall de la rosassa que coincideix en la part interior de l’escut amb la bandera occitana que hi ha a la façana.



Els Apòstols autèntics tenien el do de l’Esperit Sant i parlaven i predicaven en la llengua de cada territori on anaven;  la llengua dels cristians espiritualistes és la llengua vernacla, no és la llengua materna. 

Aquest cristianisme espiritualista, que és el del Nou Testament, el de Sant Pau, Sant Joan i Maria, mare de Crist, té en el colom  el referent a l’Esperit Sant. 

El cristianisme d’arrels occitana, relacionada amb els càtars o cristians albigesos,s’identificava amb aquesta tradició, però  no s’identificava amb la tradició de l’Antic Testament  que parla de Jahveh i Moisès, els quals no sabem en quina llengua van  parlar, encara que es creu que va ser només en hebreu, però sabem que no van parlar del do de llengües ni de l’Esperit Sant. 

Quina era la concepció cristiana que tenien els bisbes que predicaven a La Bisbal? Sabem que els bisbes de la Bisbal eren de Girona, i que estaven relacionats amb el rei  templer Jaume I de la Corona d’Aragó el qual era nascut a Montpeller, i per tant, era occità, ja que Montpeller és una ciutat d’Occitània.

Sabem que la concepció cristiana dels templers era la dels cristians espiritualistes, no era la dels jahvehïtes. I sabem que on hi ha templers hi ha verges negres, i em ve al cap el pensament de que probablement  en aquesta església de a La Bisbal  en els orígens deuria haver-hi una verge negra. Els bisbes de La Bisbal eren bisbes de Girona i a la catedral de Girona hi havia una verge negra, Nostra Senyora del Bell Ull.


He cercat informació sobre aquesta església i no he vist cap referència sobre la creu occitana ni al vitrall sobre la Pentecosta.[3]  Hi llegeixo això: La primitiva església de Santa Maria de la Bisbal fou consagrada l'any 904 pel bisbe de Girona i enderrocada el 1701 i posteriorment reconstruïda amb materials de l’anterior. D'estil barroc, és un edifici d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portalada principal data de 1757 i porta l'escut de la Bisbal; el campanar alt i esvelt fou acabat el 1770 i és un dels signes d'identitat de la ciutat.

Donat que el tema  de la creu occitana a sobre la porta d’entrada de l’Església el trobo interessant, cerco l’adreça de  l’Oficina de Turisme  per anar-hi a demanar  informació. Resulta que aquesta oficina està en un castell del qual en desconeixia l’existència. M’hi adreça i pregunto per la creu occitana. Em diuen que és una creu cristiana, la creu del bisbe ja que com el nom del municipi indica era residència de bisbes. Se m’acudeixen diverses preguntes però com ja era l’hora en que tancaven l’oficina vaig deixar-les  per l’endemà en que m’havia proposat visitar el castell.

Castell Palau a La Bisbal d’Empordà

Vaig agafar un fulletó amb informació turística el qual tenia a la portada una foto de la porta d’entrada al castell  amb un escut a sobre on hi posava “Castell Palau”. Castell Palau, de qui – em pregunto-. Qui hi vivia?


Continuarà....

La Bisbal d'Empordà i Occitània 1


Jordi Salat


dilluns, 3 d’agost del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 3

Una paraula essencial que identifica l’ésser i l’ànima d’Europa

 i les seves nacions naturals

 

 

“Cal donar als Estats Units d’Europa

una vida política, econòmica i espiritual”

Conseller  Ludwig Erhard[1]

 

He llegit aquesta frase en el  llibre “La construcció política d’Europa” d’Edicions d’Aportació Catalana, editat el 1965, ara fa 55 anys. La frase fa referència a tres conceptes: política, economia i espiritualitat. Quan he llegit el mot “espiritual” m’ha vingut al cap el texte de JTB : “Tots els qui en havem cregut cridats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem treballat principalment a desenrotllar el seu esperit”. Això que deia JTB referint-se a Catalunya, és pot fer extensiu als Regnes de la Corona d’Aragó, als quals , també podríem aplicar la frase que va dir el conseller Erhard per a referir-se a Europa com a els Estats Units d’Europa. Malauradament el mot “espiritual”,  - que per cert en català hauria de dir-se “esperitual” derivat del català esperit i no pas “espiritual” derivat del castellà “espíritu”- està desacreditat i no forma part del llenguatge social, i menys entre la jove generació. Perquè? Doncs perquè ha estat un mot que se l’han apropiat una casta hipòcritament religiosa que l’ha pervertit i adulterat de manera que li ha donat un sentit contrari al li correspon i té genuïnament.

A mi em fa l’efecte que sense aquesta paraula essencial, ben definida, ni Catalunya, ni Europa aconseguiran el seu reeiximent o constitució naturalment real. Acabo aquest escrit amb una frase de JTB : L’acció vital o moviment lliure d’un poble o nació s’encamina a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional”

I, em ve al cap el record d’aquell monjo occità que va estudià al monestir de Santa Maria de Ripoll, Gerbert d’Orlhac, que va ser Papa de Roma en el segle X amb el nom de Silvestre II, i que va ser conseller de dos emperadors d’Europa, l’Otó I i el seu fill Otó II, el qual tenia la paraula esperit en els seu discurs; i en el seu llenguatge, aquest mot tenia un sentit genuí i universal que fou essencial en la identificació d’Europa. 

I quan penso amb això i dic “és en el passat on trobarem la porta del futur” observo un gran silenci, incomprensió   i indiferència dins un marc social dominat per l’Estupidesa, anomenada Estultícia per Erasme de Rotterdam ara fa segles, i tinc la sensació que no hi ha res de nou sota el Sol.

Em sento captiu d’un sentiment d’Esperança quan recordo escrits d’aquell historiador de Figueres que va profetitzar un retorn en el segle XXI d’aquells valors esperitualistes que tingueren un bressol en el monestir romànic de Santa Maria de Ripoll en el segle X i que influïren en la identificació i construcció de l’Europa del les nacions naturals o vernacles.

Malauradament, malgrat que hi ha algunes persones que ens en parlen d’aquest historiador i de la seva teoria de la Matemàtica de la Història,  comprovo que no esmenten  el mot esperit ni tampoc vernacle.

És qüestió de paraules.

Tenim la font, l’aixeta és tancada. Qui l’obrirà? Quan ho farà?

 Jordi Salat