Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Papa de Roma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Papa de Roma. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 d’agost del 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània 2

La Bisbal d’Empordà i Occitània

Església, Interior de l’església i concepció lingüística espiritualista

L’interior de l’església parroquial de La Bisbal, l’església de Santa Maria, em va recordar l’església del Santuari d’El Miracle centre religiós del municipi de Riner a prop de Solsona ja que té om una mena de balcons  a la part superior dels costats de la nau. A l’església del  Miracle hi ha un altar lateral amb un interessant i significatiu retaule protagonitzat per l’Esperit Sant.[1] 


La referència a l’Esperit Sant és molt significativa i pròpia de l’art romànic i identifica l’ensenyança cristiana del do de llengües que es celebra per la Pentecosta.

 

Retaule Sant Esperit . Pere Serra. La Seu de Manresa[2]

 

En el cas de l’església de La Bisbal,  la referència a l’Esperit Sant es pot veure en el vitrall de la rosassa que coincideix en la part interior de l’escut amb la bandera occitana que hi ha a la façana.



Els Apòstols autèntics tenien el do de l’Esperit Sant i parlaven i predicaven en la llengua de cada territori on anaven;  la llengua dels cristians espiritualistes és la llengua vernacla, no és la llengua materna. 

Aquest cristianisme espiritualista, que és el del Nou Testament, el de Sant Pau, Sant Joan i Maria, mare de Crist, té en el colom  el referent a l’Esperit Sant. 

El cristianisme d’arrels occitana, relacionada amb els càtars o cristians albigesos,s’identificava amb aquesta tradició, però  no s’identificava amb la tradició de l’Antic Testament  que parla de Jahveh i Moisès, els quals no sabem en quina llengua van  parlar, encara que es creu que va ser només en hebreu, però sabem que no van parlar del do de llengües ni de l’Esperit Sant. 

Quina era la concepció cristiana que tenien els bisbes que predicaven a La Bisbal? Sabem que els bisbes de la Bisbal eren de Girona, i que estaven relacionats amb el rei  templer Jaume I de la Corona d’Aragó el qual era nascut a Montpeller, i per tant, era occità, ja que Montpeller és una ciutat d’Occitània.

Sabem que la concepció cristiana dels templers era la dels cristians espiritualistes, no era la dels jahvehïtes. I sabem que on hi ha templers hi ha verges negres, i em ve al cap el pensament de que probablement  en aquesta església de a La Bisbal  en els orígens deuria haver-hi una verge negra. Els bisbes de La Bisbal eren bisbes de Girona i a la catedral de Girona hi havia una verge negra, Nostra Senyora del Bell Ull.


He cercat informació sobre aquesta església i no he vist cap referència sobre la creu occitana ni al vitrall sobre la Pentecosta.[3]  Hi llegeixo això: La primitiva església de Santa Maria de la Bisbal fou consagrada l'any 904 pel bisbe de Girona i enderrocada el 1701 i posteriorment reconstruïda amb materials de l’anterior. D'estil barroc, és un edifici d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portalada principal data de 1757 i porta l'escut de la Bisbal; el campanar alt i esvelt fou acabat el 1770 i és un dels signes d'identitat de la ciutat.

Donat que el tema  de la creu occitana a sobre la porta d’entrada de l’Església el trobo interessant, cerco l’adreça de  l’Oficina de Turisme  per anar-hi a demanar  informació. Resulta que aquesta oficina està en un castell del qual en desconeixia l’existència. M’hi adreça i pregunto per la creu occitana. Em diuen que és una creu cristiana, la creu del bisbe ja que com el nom del municipi indica era residència de bisbes. Se m’acudeixen diverses preguntes però com ja era l’hora en que tancaven l’oficina vaig deixar-les  per l’endemà en que m’havia proposat visitar el castell.

Castell Palau a La Bisbal d’Empordà

Vaig agafar un fulletó amb informació turística el qual tenia a la portada una foto de la porta d’entrada al castell  amb un escut a sobre on hi posava “Castell Palau”. Castell Palau, de qui – em pregunto-. Qui hi vivia?


Continuarà....

La Bisbal d'Empordà i Occitània 1


Jordi Salat


dilluns, 3 d’agost del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 3

Una paraula essencial que identifica l’ésser i l’ànima d’Europa

 i les seves nacions naturals

 

 

“Cal donar als Estats Units d’Europa

una vida política, econòmica i espiritual”

Conseller  Ludwig Erhard[1]

 

He llegit aquesta frase en el  llibre “La construcció política d’Europa” d’Edicions d’Aportació Catalana, editat el 1965, ara fa 55 anys. La frase fa referència a tres conceptes: política, economia i espiritualitat. Quan he llegit el mot “espiritual” m’ha vingut al cap el texte de JTB : “Tots els qui en havem cregut cridats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem treballat principalment a desenrotllar el seu esperit”. Això que deia JTB referint-se a Catalunya, és pot fer extensiu als Regnes de la Corona d’Aragó, als quals , també podríem aplicar la frase que va dir el conseller Erhard per a referir-se a Europa com a els Estats Units d’Europa. Malauradament el mot “espiritual”,  - que per cert en català hauria de dir-se “esperitual” derivat del català esperit i no pas “espiritual” derivat del castellà “espíritu”- està desacreditat i no forma part del llenguatge social, i menys entre la jove generació. Perquè? Doncs perquè ha estat un mot que se l’han apropiat una casta hipòcritament religiosa que l’ha pervertit i adulterat de manera que li ha donat un sentit contrari al li correspon i té genuïnament.

A mi em fa l’efecte que sense aquesta paraula essencial, ben definida, ni Catalunya, ni Europa aconseguiran el seu reeiximent o constitució naturalment real. Acabo aquest escrit amb una frase de JTB : L’acció vital o moviment lliure d’un poble o nació s’encamina a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional”

I, em ve al cap el record d’aquell monjo occità que va estudià al monestir de Santa Maria de Ripoll, Gerbert d’Orlhac, que va ser Papa de Roma en el segle X amb el nom de Silvestre II, i que va ser conseller de dos emperadors d’Europa, l’Otó I i el seu fill Otó II, el qual tenia la paraula esperit en els seu discurs; i en el seu llenguatge, aquest mot tenia un sentit genuí i universal que fou essencial en la identificació d’Europa. 

I quan penso amb això i dic “és en el passat on trobarem la porta del futur” observo un gran silenci, incomprensió   i indiferència dins un marc social dominat per l’Estupidesa, anomenada Estultícia per Erasme de Rotterdam ara fa segles, i tinc la sensació que no hi ha res de nou sota el Sol.

Em sento captiu d’un sentiment d’Esperança quan recordo escrits d’aquell historiador de Figueres que va profetitzar un retorn en el segle XXI d’aquells valors esperitualistes que tingueren un bressol en el monestir romànic de Santa Maria de Ripoll en el segle X i que influïren en la identificació i construcció de l’Europa del les nacions naturals o vernacles.

Malauradament, malgrat que hi ha algunes persones que ens en parlen d’aquest historiador i de la seva teoria de la Matemàtica de la Història,  comprovo que no esmenten  el mot esperit ni tampoc vernacle.

És qüestió de paraules.

Tenim la font, l’aixeta és tancada. Qui l’obrirà? Quan ho farà?

 Jordi Salat