Ruta de Sant Anastasi. Arbre de Sant Anastasi. Ramon Llull. Francesc Pujols

L'ARBRE DE SANT ANASTASI

 L'Arbre de Sant Anastasi és un projecte dins la Ruta de Sant Anastasi, que va de Lleida - ciutat on va néixer-, fins a Badalona - ciutat on va morir martiritzat pels romans-,  que consisteix en el següent:

Plantar un ametller als Parc del Camps Elisis de Lleida i un altre ametller  al Parc de Can Soley de Badalona, en memòria de la llegenda de Sant Anastasi  de la que es va fer ressò Joan Amades la qual ens diu que al lloc de  Badalona on va morir  martiritzat Sant Anastasi, hi va néixer un ametller. Per aquest motiu hem pensat recuperar l'ametller com a Arbre de sant Anastasi. 

Atès que despès del martiri de sant Anastasi el seu cap va rodolar fins a aturar-se als peus d’un ametller sec, que va florir immediatament com a senyal diví. aquest miracle ha quedat reflectit en versos populars, com ara:

«Sant Anastasi,
el màrtir beneït,
amb la sang que va vessar
l’ametller va fer florir.»

 En alguns pobles de Catalunya es canta:

«Florit ha l’ametller
al pas del sant patró,
amb la seva sang vermella
el camp s’ha tornat blau.
Anastasi, roser florit,
doneu-nos pau i bon profit!»

Cada any el dia  11 de Maig, festa de Sant Anastasi, patró de Lleida i de Badalona, davant d'aquest arbre que serà anomenat "Arbre de Sant Anastasi" i que estarà ubicat en un espai  emblemàtic adient com podria ser una placeta,   si faran recitals de poesia religiosa  en el sentit de poesia espiritualista.

Davant l'Arbre de Sant Anastasi, recordem que la branca d'ametller florit era un distintiu  identitari que feien servir dels trobadors, els poetes dels pobles i  de les corts d'Europa durant un temps de la Història.  El temps de renaixença i reeiximent de les cultures i nacions naturals que en altres temps han estat oprimides i ignorades per Estats imperialistes artificials i les seves lleis constitucionals.

I recordar que, aquesta branca d'ametller florit,  cantaven en llengües, com l'occità, i català que actualment Europa no reconeix.    La branca d'ametller florit és un símbol de les llengües autòctones, naturals, genuïnes o vernacles pròpies de cada territori, les del Genius Loci.

RELACIÓ DE  POETES  I POESIES PROPOSADES

Ramon Llull (A Vós dona verge Santa Maria) Francesc Pujols (A Vós), Joan Maragall (Cant Espiritual),  Ramon Llull (Cant de Ramon) David Jou (Cant Espiritual)  Rei Salomó (Càntic dels Càntics), Sant Joan de la Creu ( Traducció de Pere Lluís Font Premi d'Honor de les lletres Catalanes 2025), Mn. Jacint Verdaguer,  ...

RAMON LLULL

A Vós dona verge Santa Maria

A vós, Dona Verge Santa Maria,
don mon voler, que es vol enamorar
de vós tan fort, que sens vós no voldria
cap altra cosa desitjar ni amar;
car tot voler ha milloria
sobre tot altre qui no sia
voler de vós, que sou mare d'amor.
Qui a vós no vol mai no s'enamora.

El meu voler vol vostra senyoria,
memòria i saber a vós jo us vull dar;
car sens voler, Dona jo què els faria?
I vós, Dona, si us plau, feu recordar,
entendre, amar, a la clerecia,
per tal que vagin fins a Síria
als infidels, convertir, predicar,
i els cristians facin pacificar.

Molts homes diuen que moririen
pel vostre Fill, si a lloc venia;
pocs són aquells qui els veuen predicar
als infidels, la mort fa dubtar.

Observació:

Voldria cridar l'atenció en referència a aquesta poesia en el fet que es tracta d'una estructura sil·làbica pròpia del  sonet. Oficialment es diu que el sonet  el va inventar  el sicilià Jacomo Lentini (1210-1260) que era notari i poeta de la Cort del Regne de Sicília en temps del rei Frederic Hohenstaufen  i la reina consort era Constança d'Aragó. Lentini va fer el sonet seguint els cànons de la poesia occitana.

Ramon Llull (1232-1316) que també parlava occità  i donava classes a la Universitat de Montpelher (La Provença. Occitània) en occità, va fer un sonet per iniciativa pròpia o bé va conèixer l'obra de Lentini?

Aquesta forma poètica del "sonet"  que va fer famosa, amb posterioritat, Petrarca, Dante i Shakespeare era cantada a totes les corts  cultes d'Europa durant el segle XIII.

Em pregunto: Com va ser que Ramon Llull va conèixer aquesta forma poètica que es coneix com a sonet?

A quina llengua pertany el mot sonet, que vol dir "so petit" . Si en el segle XIII  a la cort del regne de Sicília s'hi parlava la llengua siciliana (que no era l'actual italià)  i la reina era Constança d'Aragó?

A Viquipèdia hi diu: "El terme deriva de la paraula italiana sonetto (lit. cançoneta, del mot llatí sonus, lit. so). Originari de la Sicília del segle XIII"  Això no és veritat. A la Cort de Frederic Hohenstaufen i Constança d'Aragó (segle XIII) no s'hi parlava italià. Lentini parlava sicilià i va fer el sonet guiat pels cànons poètics occitans. Per tant parlava occità. 

Sonet

Jacomo Lentini

Ramon Llull

FRANCESC PUJOLS

A VÓS

Jo faig el vostre gest amb el meu cor,

Com el fa l’encisat davant l’Encís,

I com davant lo Bell, l’admirador,

Que enclòs en el bell gest es sent feliç.

 

I el faig Oh Rosa vera, perquè jo,

Me’n purifico tot d’un gesti així,

Que sou tant pura enmig de l’hermosor,

Com un ànima entrant al Paradís.

 

Malgrat ésser àvol com sóc i atormentat

Per la condemnació que tots portem,

Vos veig a Vós allà en la immensitat,

De la vostra hermosura sense extrem.

 

I és gran conhort pels que així caminem

Veure-os a Vós que sou la Realitat.

 

 OBSERVACIÓ

Un sonet de Francesc Pujols, seguidor del pensament de Ramon Llull. Li va posar el mateix títol que el sonet de Ramon Llull.

Francesc Pujols

NOTÍCIA DIARI  EL PUNT AVUI 

La fe retaule poètic segle XX 

La fe segons Lluis Llach

CAL QUE NEIXEN FLORS A CADA INSTANT

Mossèn Carles Cardó. Les dues tradicions. Història espiritual de les espanyes

CLICAR AQUÍ

WEBS RECOMANADES

Els cants espirituals catalans

La fe de cent poetes catalans

Poesies Catalanes

Antologia poètica catalana

Terra i Cultura

Ruta de Sant Anastasi 1

amicsrutasantanastasi@gmail.com

Carles Cardó: La Nit Transparent

HISTÒRIA ESPIRITUAL DE LES ESPANYES

Fa anys vaig llegir el llibre "Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes i el Gran Refús" del catalanista cristià, en Carles Cardó (1884-1958), i em vaig quedar meravellat per aquest relat poètic de "La nit Transparent". 

A més, les coses que es diuen en aquest llibre, escrit l'any 1938, són les mateixes que es llegeixen a la premsa dels nostres dies, talment com si el temps no hagués passat...: El Gran Refús que Carles Cardó denúncia fou el d'una bona part de les autoritats eclesiàstiques catalanes que " més fidels a la mònita política rebuda de Madrid que a la missió apostòlica confiada per Roma" refusaven reconèixer la realitat de Catalunya.

LA NIT TRANSPARENT

No sé quants anys fa. Només recordo que fou una nit refrigerant d’estiu, opulenta de gemes inextingibles,la que em suggerí aquest gran tema, poètic i ascètic alhora , de la nit il·luminadora.

La nit no és l’obscuritat, com el vulgar s’obstina a creure. En retirar-se la cortina de la llum solar, un gran alliberament s’opera en nosaltres: les colors de la Terra es morfonen, tota detonació cromàtica s’apaga, fins les remors dels vivents s’atuden en el silenci; la realita recula fins a mig camí del desésser per tal produir en els humans de vida interior aquella gran presència de sí mateix que només dóna la solitud. La Terra perd tota la seva puixança seductora, i si en aquells moments els humans no cerquen altres seduccions il·luminades per llums efímers, poden rebre l’alta revelació de la tenebra transparent.

Perquè, per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca. De dia, el mantell de llum amb què el Sol embolcalla l’hemisferi és mur impenetrable a les corporals , que la llum obsessionant i enganyosa del dia fàcilment ens faria creure coincidents amb les que pot abastar la nostra intel·ligència, són , en comparança d’aquells, petites mesures d’insecte. Els humans en resten aclaparats, davant la seva petitesa corporal, però sols en aquells moments de contemplació ardent de la tenebra perforada és quan veu la immensitat de la seva pensa, la mesura de visió de la qual no exhaurirà mai l’univers, per més que les sines profundes dels seus espais vagin eixamplant-se.

I com que tot , en aquesta vida, és fet a semblança de l’altra, i tots els elements de la Creació, treballen per al nostre alliçonament esperitual, prou podem creure que la puixança reveladora de la nit respecte d’altres mons no és sinó una imatge justíssima del procés de la nostra il·luminació religiosa. La nit és l’hora de Déu.

Moltes religions han vist en el somni un possible camí d’epifania, una cruïlla on els humans poden escaure’s, i s’escau sovint, amb l’Esperit Creador. Manta vegada els profetes d’Israel reberen en somnis les paraules roents del Senyor i no en manquen exemples en l’hagiografia cristiana, començant per les revelacions nocturnes de Sant Pau relatades en els Fets dels Apòstols.

I és que, talment com en l’odre material la llum immediata ens ullprèn i limita a la Terra l’àrea de la nostra mirada, també en l’odre espiritual les petites llumeneres d’aquesta vida, sense excloure’n la ciència i l’art, ens tenen , ens tenen espiritualment ullpresos en les coses d’ací baix, i mai no alçaríem la vista a la llum eterna si la cortina de la llum material no es retirava , si no envoltava l’esperit la nit de la tribulació, que mata les fulgors fugisseres i apaga les remors seductores del món de la matèria.

Ens cal la nit o per a veure el cel. La llum d’aquest món és impura, perquè tant com il·lumina enlluerna. Il·lumina per fer veure el petit, enlluerna per no deixar veure el gran. És una condició trista, però certa, de l’ésser humà que la prosperitat d’ací baix , majorment en avantatges i comoditats corporals , li limita la visió a una àrea poc més extensa que la de les bèsties, li suggestiona la mirada de l’enteniment fins a no deixar-li apartar de les coses sensibles, l’enlluerna amb petites refulgències fugisseres que li permeten de veure les coses eternes, i en aquesta distracció, el fa viure negligent de les seves supremes finalitats.

Per això Déu tan sovint apaga les llumeneres de la sensualitat, de la riquesa, dels honors mundanals, àdhuc de vegades de la ciència, i deixa l’ànima dins la tenebra més espessa. No triga llavors a apuntar la llum de l’altre món, fiblades d’estels que recorden als humans la immensitat del seu destí i la migradesa de les coses a què havia votat la seva ànima nobilíssima. Menja d’animals són totes les gaubances d’aquesta vida, sepulcre secular de tot vivent és aquesta habitació que tan afanyosament ens bastim ací baix. Retirada la cortina de la llum il·lusòria, la nit de l’ànima, plena de Déu, deixa veure, per fi, la immensitat veritable, l’existència de la llum incorruptible i d’altres móns que ens esperen, perquè la vida dels humans transcendeix els límits migradíssims d’aquesta Terra i els termes angoixosament estrets d’aquesta vida.

Els humans som immensos i immortals, però només la nit ens revela aquesta immensitat i aquesta immortalitat. I si la nit de la tribulació ens les revela amb insinuacions imperfectes, la nit de la mort ens les revelarà amb plenitud d’evidència, però també, amb fixament eternament definitiu en la seva destinació.

Heus-la ací, la utilitat de la tribulació, si algú la ignorava. Heus ací perquè Déu visita amb la desolació els humans i els pobles o nacions.

Els humans, els pobles o nacions que desaprofiten dormint aquesta nit transparent, en lloc d’esmerçar-la a meditar sobre els seus destins i els mitjans avinents per a acomplir-los, es fan indignes de la llum eterna.

Visions hagudes en aquestes nits de l’ànima són els articles que segueixen, petits assaigs de condensació en poques pàgines d’assumptes que demanarien una explicació més folgada. Bé que la matèria sobre què versen és molt vària, sempre llur redacció ha estat envoltada de silenci interior, d’abstracció aïlladora, de tenebra immediata perforada per la llum remota. Són veritables hores de nit transparent.

Escrits durant deu anys a la revista “La Paraula Cristiana”, contenen la meva visió personal de la major part dels problemes que han neguitejat el món, molt particularment el nostre petit món, durant aquesta dècada agitadíssima.

El pensament d’aplegar-los en un volum no ha estat meu, sinó del patrici Rafael Patxot Jubert, el nom del qual estalvia tots els qualificatius elogiosos. Sols la seva iniciativa, acceptada per mi amb agraïment degut a una fina i discreta generositat, ha pogut fer que sortissin en gavell aquest petits treballs que jo tenia - i compleixo- l’obligació de creure mereixedors de l’oblit perpetu.

Carles Cardó. Prevere

Barcelona, Gener del 1935

... fa 85 anys.....
Llegeixo la premsa d'avui, 24/3/2020 i talment sembla que tot segueix igual Carles Cardó

Carles Cardó Sanjoan (Valls, 5 de maig del 1884 – Barcelona, 24 de març del 1958) fou eclesiàstic i escriptor, canonge de la seu de Barcelona i influent pensador humanista. En el camp polític fou un ideòleg del moviment catalanista i, en el camp religiós, promotor del cristianisme social.


Jordi Salat
Vaig escriure aquest post l'any 2008. L'inclouré en el llibre que editaré aquest 2020. Més enllà del temps, hi ha una lluita hostil constantment present, des de fa segles, entre dues forces, en aquest lloc  on volem ser catalans i ser-ho  amb uns valors universals