divendres, 31 de juliol de 2009

La Història, Catalunya, Espanya i Europa segons Deulofeu

Gràfica del 1er. cicle nacionalista de Catalunya.


La Història – ens diu Alexandre Deulofeu -, és un procés biològic, i per tant natural, que es manifesta en forma d’ona de caràcter espiritual, el qual segueix unes pautes matemàtiques en funció del temps i en funció de l’espai geogràfic. Els arguments de Deulofeu estan basats en la pròpia observació dels fets històrics.

A més a més, les dades han estan comparades amb les prediccions deduïdes a partir de les proporcions matemàtiques i desxiframent dels jeroglífics amb que estan fetes les piràmides d’Egipte, en concret, ell parla de la Gran Piràmide .

En el pensament de Deulofeu hi trobem quelcom de profètic. Aquestes pautes matemàtiques, que determinen les civilitzacions, diguem-ne “matemàtiques deulofeulianes”, són les següents:

- Una civilització dura 5100 anys.
- Cada civilització té tres cicles de 1.700 anys ( 1.700 x 3 = 5.100 )
- Cada cicle té dos sub-cicles. Un de 650 anys i un de 1.050 anys ( 650 + 1.050 = 1700)
- El període de 650 anys correspon a un temps de fragmentació nacionalista creadora.
- El període de 1.050 anys correspon a un temps de unificació imperialista en el que la cultura s’escampa però no es crea.

El nacionalisme crea. L’imperialisme, s’apropia de les obres creades pels nacionalismes.No té esperit, fa lleis. Els imperis tenen diversos sub-cicles que oscil·len més o menys entre 500 i 550 anys.( Posem 500 + 550 = 1050)

Deulofeu va calcular que l'imperialisme espanyol va iniciar-se l'any 1.479 amb l'asumpció del poder per part dels Reis Catòlics ( Ferran de Catalunya i Aragó i Isabel de Castella i Lleó) i acabaria l'any 2029 ja que aquesta és la xifra que dóna la matemàtica de la Història: 1.479 + 550 = 2.029

Deulofeu va preveure fets històrics com la desintegració de l'URSS i la reunificiació d'Alemnya amb la caiguda del mur de Berlin.

Això, per a molts estudiosos del pensament deulofeulià, és una demostració de que la matemàtica deulofeuliana de la Història és una veritat observable i per tant científica.

El cicle o procés de la Història té diverses fases tot alternant «nacionalisme o temps de fragmentació» i imperialisme o temps de unificació»

Les fases són:

1.- Aristocràcia Sacerdotal de caire religiós.
2.- Aristocràcia de la riquesa. Burgesa
3.- Democràcia
4.- Decadència

El procés segueix el cicle de la Vida: Neix, creix, fructifica i mor. Després, com si també l’Esperit tingués la seva primavera, torna a renéixer.

Els fets que exposa Deulofeu en el seu llenguatge matemàtic, també es poden explicar per mitjà del llenguatge mitològic. Els mites egipcis d’Osiris, Isis i Horus , i els mites grecs de Dionisos, Apol·lo i Demèter tenen també els seus processos cíclics.

Quan el procés arriba al seu període de decadència, es forja un nou sentiment religiós i el cicle torna a començar per segona vegada. El segon procés també s’acaba i després torna a començar un tercer. Finalitzar el tercer cicle, acabats els 5.100 anys, la civilització es mor. Durant aquest procés, l’Ona Creadora és manifesta a uns llocs concrets de la geografia. La que Deulofeu ha estudiat es desplaça d’Orient cap a Occident. Els seus estudis els fa sobre Sumer, Egipte, Grècia, Roma i altres cultures.

La seva obra són 15 volums agrupats sota el títol de «La matemàtica de la Història». Un dels volums, el setè, està dedicat a Catalunya i es titula « Catalunya mare de la cultura europea»

El reeiximent i renaixement d’una nació que ha estat oprimida dins d’un imperi durant el temps corresponent del seu cicle d'unificació, ens diu Deulofeu que sempre va acompanyat d’un sentiment religiós.

«La caiguda de les civilitzacions no és a causa de la destrucció dels pobles que la van produir, sinó a causa de la seva degeneració Quan aquestes es troben dins la seva fase de vitalitat, l’anhilament és superficial i les ciutats ressorgeixen” ( “ Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia” Volum novè de la Matemàtica de la Història d’A. Deulofeu. Ed. Maig 2005. pàg. 256)

Ara, malgrat tot, som en temps en el que domina l’ateisme i l’agnosticisme. Els vells símbols religiosos han estar tergiversats i es desconeix el seu significat transcendent. Són, per tant, ignorats pel poble. En el seu moment es retrobarà el veritable sentit. Ara diem «no és això, això no és». En el seu moment direm «és això, això és»
« De 1962 a agost de 1967. Gestació del que serà el Gran final dels Finals. L’economia mundial trontollarà en els països de les dites monedes fortes. El valor de l’or es posarà en discussió. L’església cristiana es fraccionarà per tendències, entre els que pensen com a vells i el que pensen com a joves. Un Concili intentarà evitar l’enfonsada total i un Papa viatjarà cridant al corral les ovelles que no hi tornaran. Perquè l’esperit s’ha allunyat de la ment de l’home i la vocació religiosa ja no és en els cors, puix l’èxtasi espiritual ha estat substituït per la intoxicació amb enervants, fenomen que anirà en augment incontrolable. D’aquí que la bellesa de la música serà substituïda pel tam-tam dels tambors sensuals i primitius. Perquè els valors morals i espirituals s’estan enfonsant. Les barbes crescudes, seran símbol de rebel·lia» ( pàgina 188 Op. Cit.)

«El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors» ens digué Francesc Pujols, gran deulofeulià i amic personal de Deulofeu. Que ningú es pensi que el pensament català rebrotarà del materialisme ni de l’ateisme i l’agnosticisme. Deulofeu ho explica molt bé: El procés biològic de la Història té un despertar espiritual.
Com serà aquesta espiritualitat del segle XXI?

Mentre la llavor creix...Llegeixo a Salvador Espriu:

Giravoltem penjats als braços
dels arbres secs del pensament.
Res no s'entén. Un vent dolent
ens va escanyant amb parats llaços

El vell arbre va caure
no pels anys. l'Abatien
destrals de cims, a penes
baixos graons que duen
per laberints





Jordi Salat

Nota:
Per a més informació recomano la lectura del llibre « Alexandre Deulofeu . La matemàtica de la Història» de Juli Gutiérrez Deulofeu Ed. Llibres de l'Índex http://llibresindex.com/llibresindex/

divendres, 6 de març de 2009

COLOM: Cristòfor Colom, Gorriti, Catalunya i Navarra: «monasterio de Cataláin» (2)


Al marge de totes aquestes consideracions, hi ha un altre fet que s’explica en el llibre d’Ander Izagirre «Cuidadores de mundos», i en concret, s’explica al capítol que porta per nom «El enigma romànico de la Valdorba» que resulta molt interessant. Valdorba, és una vall.

En primer lloc fer constar la toponímia de la qual s’ens parla.Per exemple el topònim «Valdorba».(En èuscar no existeix la «v» i ho escriuen «Baldorba»; resulta curiós ja que en èuscar "vall" es diu "haran". No sé perquè li diuen «Baldorba» i no li diuen «Harandorba»)

Aquest topònim...Té algun significat en llengua èuscar? Té algun significat en llengua castellana? Té algun significat en llengua catalana? En llengua èuscar a l’espai geogràfic que designa una vall, se’l denomina amb el mot “haran”, en llengua castellana se’l denomina amb el mot «valle» i en llengua catalana se’l denomina «vall». Trobo significatiu el fet que en èuscar es digui "Baldorba", ja que en èuscar no hi ha la lletra "v" i no li diguin "Haran Orba".
Aquest mot de «Valdorba» o «Baldorba», doncs, de quina llengua prové? El fet etimològic i també el fet que en el llibre s’esmenti, com ja he dit abans, migracions de catalans i occitans, em fa pensar que pot derivar del mot català «vall». El primer que em pregunto és: Tindria algun sentit en llengua catalana la denominació de «Vall d’Orba”?
Mentre ho pensava, abans de fer una afirmació que potser podria ferir alguna sensibilitat i amb molta cura de ser fidel a al Veritat i no pas a cap passió de fanatisme etnocentrista, vaig recordar un fet: Quan vaig comprar e llibre, al fullejar-lo, em va cridar l’atenció un nom: «monasterio de Cataláin». Ara, torno a fullejar el llibre cercant aquestes paraules i trobo, a la pàgina 180, el text següent: « El taller de Bearne fué un fichaje estrella de Sancho VI el Sabio, el monarca que transformó el primitivo reino de Pamplona en el pujante reino de Navarra. Para poblar i reforzar sus territorios más expuestos(...)recuperó viejos caminos como los que unía Sangüesa con Estella a través de Valdorba y los dotó de servicios ( pueblos, monasterios, hospederias, templos). Así, activó un tráfico intenso de comerciantes, viajeros y peregrinos. Consta que el monasterio de Cataláin servía diez mil raciones anuales a los caminantes jacobeos» I, continua dient: « El rey otorgó privilegios a los nuevos pobladores judíos y francos para que colonizaran el valle». Els "francos" eren occitans, catalans i gascons.

Ara, sí que, quan he llegit que hi havia un monestir amb el nom de “Cataláin” se m’ha acudit de pensar, i a més, m’atreveixo a dir que el topònim navarrés de «Valdorba», més que probablement prové del català « Vall d’Orba».

I, també he recordat que el «Bearn» és una àrea geogràfica, la qual durant l’Edat Mitjana, estava vinculada, ètnicament, culturalment i políticament, a Catalunya i Occitània. En certa manera, també prodríem aprofundir les seves relacions amb la Gascunya, àrea de llengua èuscar. Actualment aquesta àrea està soterrada i pertany a l’administració de França. Els referetns s'han anat esborrant, en moltes ocasions,premeditadament i per exterminar una realitat, que a més a més, de política, tenia una característica vernacla. O sigui que, era el testimoni de l'Esperit del Lloc. Allò que els romans en digueren: El Genius Loci.Hi havia un «Coneixement», i unes llengües naturals, pròpies del lloc : iber, èuscar, occità i català, que amb el pas del temps sota domini aliè, francès ( llengua d'oil) i espanyol (llengua castellana), s'ha anat esborrant i oblidant fins el punt que desconeixem els codis del seu llenguatge i no entenem el poc simbolisme que queda encara, més a menys ben conservat. D'aquest «Coneixement» en va sortir l'art romànic.

I, aquí, torno a recordar-me de Cristòfor Colom i allò que d’ell es diu sobre una relació familiar amb uns gascons anomenats «Casanova Coullon o Colom» i la família “Bertrand” i els Santa Coloma, avui anomenats «Sainte Colombe». Tot això ho trobo de prou interès com per continuar esbrinant.


Jordi Salat
josalor@hotmail.com

dilluns, 2 de març de 2009

Colom, Llull, Ulloa i la càbala cristiana

Cristòfor Colom, Ramon Llull i Luís de Ulloa

En el llibre que Luís de Ulloa ( Lima 1869 - Barcelona 1936) va editar l’any 1927 amb el títol de “Cristòfor Colom fou català” hi ha un capítol, en concret el IX en el que sota el nom de “Colom i el llull·llisme” es parla de Ramon Llull, del viatge de Llull en la nau d’un mariner de cognom Colom, de la inspiració llull·lliana en l'Almirall Colom, del simbolisme en la càbala ( pàgina 91), la propagació de la fe cristiana i redempció del Sant Sepulcre.

Tots aquests temes estan relacionats amb Colom, i resulten molt interessants a l'hora de cercar quina era la seva mentalitat i la seva "cultura materna", la de al seva “nació”; en concret: la de la seva nació vernacla i la seva fe espiritual.

Ens diu, l'historiador peruà, Luis de Ulloa:


« No és la influència exclusiva , diguem-ne directa, de Llull, sinó la del llull·llisme, la que cal cercar en Colom» ( Pàgina 92)

«Observem – fent referència a l'enigmàtica signatura de Colom - de seguida la forma triangular, derivada probablement del llull·llisme, i que expressa, sens dubte, el concepte de la Santíssima Trinitat, una altra de les devocions de Llull i Colom» ( Pàgina 113).

« Cal tenir en compte que la imaginació i la psicologia medievals es prestava perfectament a totes aquestes fantasies, barrejant de vegades el misticisme amb la càbala» ( Pàgina 114)

« Jo m’inclino a creure que la interpretació onomàstica familiar predominava sobre la merament religiosa, en l’esperit de l’al·ludida signatura de Cristòfor Colom». (Pàgina 115)



Cal remarcar la gosadia i la valentia d’Ulloa pel fet d’esmentar la càbala com un dels factors ha tenir en consideració a l’hora d’estudiar la figura i el pensament de Cristòfor Colom.

Va fer-ho l’any 1927, i avui, 2009, passats 82 anys després, el tema de la càbala encara fa por de esmentar-lo degut a prejudicis, tergiversacions i malentesos. Quan jo parlo de la càbala, igual que quan parlo de la devoció a les verges negres, un altre dels factors relacionat amb Cristòfor Colom ( Nostra Senyora de Sió, Nostra Senyora de Montserrat, Nuestra Señora de la Cuevas) ho faig dintre dels paradigmes de la cultura hel·lènica; tinc en compte el “Timeu” de Plató: «Hi ha tres gèneres: Allò que s’esdevé, allò esdevingut, allò la imitació del qual fa que neixi el que s’esdevé. És natural que allò que rep es compari amb la Pare, el que s’imita amb el Pare i la naturalesa d’entremig amb el Fill» M’agradaria que , explicat això, s’estalviïn malentesos sobre quina és la meva religiositat.

I, sobre quina era la religiositat de Colom. Colom, es va fer enterrar amb l’hàbit franciscà. Això és molt significatiu. Ramon Llull també era franciscà. El Papa català de València, que hi havia a Roma dirigint la Cristiandat l’any 1492, era franciscà. En el Compromís de Casp, els defensors del català comte Jaume II d'Urgell, eren franciscans. Els defensors del castellà "Fernando de Antequera, el Trastámara" eren dominics. Uns i altres discutien sobre la vinguda i la identitat de l'Anticrist. Colom es va posar "Cristo-Ferens" amb lletra "X" ( Xristo-ferens)

A mi em sembla que el tema de la càbala en la mentalitat de Colom, com molt bé apuntà Luís de Ulloa, és un tema sobre el qual cal fer-ne més estudis.

Però, ha de ser ,al meu entendre, una càbala basada en el concepte de Déu del Nou Testament bíblic i no pas amb el concepte de Déu de l'Antic Testament bíblic. Colom era franciscà no era rabí.
Els franciscans, en tant que cristians, creuen que Déu era el Pare Celestial del qual parla Jesús en el Nou Testament. Els rabins creuen que Déu és Jahvé de qui parla Moisès a l'Antic Testament. a mí em sembla interessant estudiar la càbala de l'Azriel de Girona. Perquè la seva concepció de la Divinitat és naturalista, com la de Plató en el Timeu.

El concepte de divinitat del Nou Testament, en tant que «Pare Celestial», guarda relació amb la definició que es fa de la divinitat al Timeu de Plató, la Tetraktis de Pitàgores i el Panteisme d'Spinoza.

Recordem que els càtars o cristians albigesos ja afirmaven que el Jahvé de Moisès no era Déu; Déu, deien , és el Pare Celestial de Jesús. Jahvé i Pare Celestial no és pas el mateix. Només cal llegir allò que diuen Esdres d’una banda i Sant Joan de l’altra per adonar-se’n.

Després de llegir allò que és diu a la Bíblia, Gènesi 9-11 on s'explica que Jahvé va maleir a Cam i les seves nacions a viure sota el domini del seu germà Sem i les seves nacions, em sembla important distingir entre els cabalistes naturalistes o hel·lenistes i els cabalistes no-naturalistes. Entre els jueus, distingir entre aquells que són semites, aquells que són camites i els que són jafethians.

Pels hel·lenistes el Tetragramma o quatre lletres del nom de Déu, són les quatre forces de la Naturalesa: Aigua, Terra, Aire i Foc. Pels judaics, el Tetragramma o 4 lletres del nom de Déu són les lletres YHVH, del nom de Jahvé. Jahvé, ens diu la Bíblia, viatja en un “núvol fosforescent de nit i grisós de dia”...
La concepció hel·lènica i cristiana, o sigui del Nou Testament, de la Divinitat no accepta aquesta interpretació com a literal.
El judaisme, si. Fa una interpretació literal de l’Antic Testament i basant-se en Jahvé i Moisès, fa seguidisme de la “llei mosaica” enfront dels cristians que segueixen el Nou Testament, Jesús i el Sermó de la Muntanya. Actualment hi ha una gran confusió ja que a partir5 de determinat Concili, s’ha fet una fusió de «Jahvé» i «Pare Celestial» i s’ha imposat oficialment que els dos noms signifiquen el mateix.
Hi ha, però, una tradició cultural que no accepta aquesta imposició dogmàtica i actua de forma discreta i soterrada.

I si Cristòfor Colom, està relacionat amb la mentalitat de la càbala cristiana i hel·lènica, com apunta Luis de Ulloa en el seu llibre, la de Sant Joan Baptista, Sant Joan Evangelista (Apocalisis i Anticrist) i Sant Pau, quan diu «Cal tenir en compte que la imaginació i la psicologia medievals es prestava perfectament a totes aquestes fantasies, barrejant de vegades el misticisme amb la càbala» ( Pàgina 114) »

Per aquest camí, el del seu pensament, també es pot demostrar la catalanitat de Cristòfor Colom. Si no es troben proves, cal buscar raons. El tema comporta una concepció del món, una concepció de la Divinitat, una ordenació política i un reconeixement de les autèntiques nacions que durant segles han estat submergides sota la closca d'Estats que es justifiquen en la mentida i en allò que no és de Veritat. Parlo de les nacions vernacles i dels Estats no-vernacles.


Jordi Salat