dimecres, 23 de setembre del 2009

Catalunya «In Hoc Signo Vinces» 1




Una  visita a Església Basílica  
de "Nostra Senyora" de la Mercè de Barcelona




El dia 2 de Setembre de 2009 vaig fer una visita a l'església de Nostra Senyora de la Mercè, Patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, amb la idea de continuar fent recerca per a demostrar que la icona de NS de la Mercè era una verge negra. La informació que hi he trobat m’ha resultat molt interessant. Pujant per l’escala que porta al cambril de la verge hi llegeixo la següent informació en un escrit posat a la paret :

L’any 1888 ( 21-10-1888) la imatge de N.S. de la Mercè va ser coronada.
L’any 1939 – Catalunya era sota el règim polític espanyolista de Franco – va ser restaurada. Era bisbe el murcià Miguel de los Santos Díaz de Gómara.
L’any 1963 la imatge fou sotmesa a un canvi de vestits.

«La fi de la guerra (1936) provocà una intensa castellanització de la diòcesi de Barcelona i una vinculació de part de l'alta clerecia al règim polític establert, principalment a través de l'administrador apostòlic i bisbe de Cartagena Miguel de los Santos Díaz de Gómara»

Aquesta ha estat la informació que he trobat a l'Enciclopèdia sobre aquest bisbe que l’any 1939 que va fer “restaurar” la imatge. Com era la imatge d’abans d'aquesta restauració?

La podem veure a la coronació de l’any 1888, ja que se’n va fer ressò la revista “La Hormiga de Oro” i va publicar-ne un dibuix que adjunto a continuació on es pot veure com era. En el dibuix es pot observar l’estètica de les verges negres com és el cas de la de Montserrat, però a més a més de la impressió visual, en el text s’esmenta que era “trigueña”. El diccionari diu que "trigueña" vol dir “morena”.




Li dic "nostra senyora" i no “marededéu”, perquè és com se li deia originàriament en català i per part dels catalans. 

Aquest mot de “senyora” deriva de "seny" igual que "senyor" i són mots adoptats per la llengua castellana com a "señora" y "señor". Això de dir-li "marededéu" va ser una manera subtil de distreure el significat que el mot "senyora" comporta. I, és clar, també el mot "nostra", doncs la "Mercè" es va aparèixer a tres catalans a Barcelona l'any 1218. És, per tant, una icona catalana. És “nostra”, dels catalans. Ara, li diuen “Mercè”, ni “marededéu” ni “nostrasenyora”, cosa pròpia dels temps de indefinició, buidor de contingut i significat.



Algun dia s'hauria de fer una representació teatral d’aquest fet que es va produir l’any 1218 pels voltants de la catedral barcelonina, a prop d’on per cert, també hi havia una església dedicada a una altra verge negra que era Nostra Senyora de Mont Sió. Una imatge relacionada amb els templers, Jerusalem o Urshalim, i el monestir de santa Caterina del Mont Sinaí.

A Barcelona, ens diuen els historiadors i les llegendes, que un dels tres catalans a qui es va aparèixer la "senyora" de la «Mercè» - mot que vol dir "gràcia"  en occità o llengua d'oc,  va ser el rei  dels regnes de la Corona d’Aragó, l'occità Jaume I el Conqueridor nascut a Montpelhièr.

Jaume I va ser protagonista d’una "Confederació de regnes" en la qual el Principat de Catalunya i les llengües occitana, catalana i la basca del regne de Navarra tingueren un paper essencial.

Un Estat Confederal que s’anava escampant pel món amb un ideari basat en un Ideal. Quin era aquest ideal nacional? Era un ideal que tenia relació amb el pensament del monjo franciscà que fou Ramon Llull. El seu pensament es va ensenyar a la Universitat o Estudis Generals de Lleida. Actualment no s'ensenya  el seu Ars Magna a cap Universitat de Catalunya ni dels regnes de la Corona d'Aragó.

Potser hauríem de parlar d’un altre personatge que va marcar l’inici de cicle l’any 800 i que va ser l’Abat Oliba i la difusió de l’art romànic des de Sant Pere de Rodes i Ripoll. Aquest Ideeal català i dels regnes de la Corona d'Aragó també està present en l'Art Romànic que té com a una representació simbòlica el colom de l'Esperit Sant que infon el do de llengües, el qual és la base de pensament vernacliste amb el que ho identifico i també està relacionat amb el pensament de Sant Joan exposat en el llibre de la Revelació o Apocalipsi.

La verge que es digué Nostra Senyora de la Mercè i que era una verge negra amb un escapulari amb la creu vermella sobre fons blanc i els quatre pals vermells sobre fons daurat,  va ser el signe que va veure el rei Jaume I a Barcelona, la capital de Catalunya, la seu del Casal de Barcelona, el Comtat de Barcelona relacionat amb els nobles de la dinastia bel·lònida que tenia arrels occitanes i en concret amb Bel·ló de Carcassona i Salomó de Narbona.

Si recuperem aquell signe o senyal  i expliquen el seu significat el qual comporta una concepció del món recuperarem la nostra llibertat, reeiximent i sobirania nacional?

Quin és el significat d' aquell senyal o signe, el  IN HOC SIGNO VINCES de Catalunya i els regnes de la Corona d'Aragó?
Vivim un temps en el que els símbols  han estat adulterats i  han estat convertits en alienadors. El Mal Poder que domina les nacions autèntiques - naturals, genuïnes o vernacles-,  amb constitucions de males lleis no és de drets ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà, el Mal Poder és adulteriste. L'adulterisme és el Mal  que impera en el món i és per això que cal regenerar, tornar al orígens, redescobrir el sentit original dels símbols. I entre aquests, el de les verges negres.

Jaume I era cavaller de l'Orde del Temple del Rei Salomó. Quin era el sentit que tenien les verges negres pels templers?

Els simbolisme de Nostra Senyora de la Mercè, comença pel nom “senyora” i “nostra”. Després vénen els seus atributs que són:

- Era representada per una icona de verge negra.
- Una creu blanca sobre fons vermell.
- Els quatre pals vermells sobre fons daurat o groc.

El rei català d’Aragó, Jaume I, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, van constituir l’Orde de la Mercè, amb aquest signe català, els mercedaris es van escampar per tot el món (només cal entrar a un cercador d’internet per comprovar-ho, malgrat que arreu diuen que són senyals identitaris catalans) Una ordre que tenia com a objectiu “alliberar als oprimits”

M'adono que m
entre escrit això escolto per la ràdio que hi ha una manifestació a Barcelona d’unes entitats catalanes que reclamen el “dret a decidir”, la “llibertat nacional” per a Catalunya i una altra notícia parla de la voluntat de fer una consulta el proper dia 13 de Setembre 2009 sobre la independència de Catalunya respecte d’Espanya la qual es vol prohibir, per la qual cosa s’ha nomenat un Advocat de l’Estat Espanyol per a debatre si la consulta és legal en funció d’allò que diu i permet o no permet la Constitució espanyola. 

I jo penso: Va haver-hi un temps en que Nostra Senyora de la Mercè era “Advocata Nostra”.  Ara, però, som en temps en que, d’una banda, hi ha “falsos profetes que han tergiversat el sentit de les paraules, l’art i totes les manifestacions espirituals”, fins i tot les que es manifesten per mitjà de la voluntat del poble sotmès a la Llei i el seu marc legal; i de l’altra banda, la de les persones que amb «seny» diuen en llenguatge negativista «no és això» i «diguem no» mentre es proclamen agnòstics i ateus sense redescobrir “allò espiritual i veritable” que hi ha amagat sota les mentides que ens han imposat i volgut fer creure “falsos profetes” i poders malèfics.

Aquests poders malèfics amb la veritat ens enganyen perquè en tergiversen el sentit; no obstant crec que només amb la Veritat aconseguirem ser lliures. Cal redescobrir l’autèntic sentit de les manifestacions espirituals. Si els catalans fóssim nacionalment independents potser tot seria més fàcil. 

Què ha de fer-se primer: Fer-nos independents dels qui no ens deixen ser com som; o ser com som i fer-nos independents de la mà de la Veritat restaurada en el seu veritable sentit original?

Resulta paradoxal que una cultura, la catalana, que ha donat al món una icona, Nostra Senyora de la Mercè o de la Gràcia, alliberadora dels oprimits, es manifesti demanant llibertat per decidir. Hi que hi hagi milions de catalans que es sentin en una situació opressiva de dependència d’un poder que no la deixa sentir-se lliure. Perquè no ens allibera a nosaltres, els catalans que volem la independència d’Espanya i el seu marc legal així com un reeiximent espiritualment català, la Nostra Senyora – em pregunto -. Era la seva simbologia el nostre IN HOC SIGNO VINCES en temps de Jaume I. I, ara, ho és o no ho és? Perquè si i perquè no?

El catalans podríem dir aquest ha estat el nostre IN HOC SIGNO VINCES. No obstant, he de deixar constància de que sempre se m'ha fet estrany que la creu mercedària sigui «blanca sobre fons vermell» ja que Jaume I era templer i com a templer feia servir la creu «vermella sobre fons blanc» que és com la de sant Jordi tant simbòlicament identitària en allò que fa referència a la catalanitat. 
De fet, els quatre pals vermells sobre fons daurat són un referent bel·lònida, i es per això que a vegades dic que  la meva identitat nacional  és "Bel·lònia"   un espai cultural que  configura un Marc Referencial dins el qual i tenen lloc Catalunya i els regnes de la Corona d'Aragó i altres nacions vernacles d'Europa. Per entendre això  que dic cal tenir present que l'occità Jaume I, Comte de Barcelona i rei dels regnes de la Corona d'Aragó  es va casar amb Violant del regne d'Hongria. La dinastia bel·lònida  occitano-catalana-navarresa-aragonesa i la dinastia àrpad hongaresa tenien lligams significatius.

En la meva visita a l’església basílica de Nostra Senyora de la Mercè  vaig adonar-me que darrera de la imatge, en una mena de petita habitació darrera del cambril, hi havia el següent:

1.- A l'esquerra, una placa de bronze on es veia la imatge de Nostra Senyora de la Mercè, l'escut mercedari que consisteix en una creu i els quatre pals que identifiquen Catalunya, el temple de la Sagrada Família i la imatge del fundador de l'Opus Dei amb una inscripció que hi deia "sant Josemaría Escrivà de Balaguer" pregant a la verge.
2.- A la dreta hi vaig veure una bandera dels requetès amb dues cintes que eren, una la bandera catalana i l'altra la bandera espanyola. El requetè fou l'organització paramilitar del carlisme creada a principis del segle XX. L'ús més antic del terme "requetè" correspon al Tercer Batalló de Navarra, denominat del Requetè, el 1835, durant la Primera guerra Carlina.
Què significa que hi hagi aquests referents carlins i de l’opus dei aquí? - vaig pensar -. Nostra Senyora de la Mercè està relacionada amb Barcelona, Catalunya i amb els catalans Jaume I, sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort, als quals es va aparèixer l'any 1218 i el seu missatge va ser relacionat l'alliberament de captius.

Quins són els referents identitaris catalans? S’han apropiat poders aliens dels referents identitaris catalans i n’han esborrat o canviat el sentit? Sabem reconèixer els referents catalans?

Mentre escrit aquest ratlles, milers de catalans es manifesten demanant la llibertat nacional per Catalunya. Es posa de manifest una voluntat. S’ha de posar de manifest una ètica. S’ha de posar de manifest un ideal. Amb les tres «gràcies» esdevindrà la victòria.

Observo que a sota de la icona de la verge hi ha un relleu escultòric on es veuen dos àngels aguantant un escut amb els quatre pals vermells sobre fons groc. Tenen algun simbolisme religiós els quatre pals vermells sobre fons groc?

Recordo haver-los vist en vitralls, com és el cas de l’església de Sant Just i sant Pastor de Barcelona ( on per cert l’altar es presidit per una verge negra com la de Montserrat) i en els capitells del claustre del monestir de Pedralbes. Va ser un senyal religiós el que vam adoptar els catalans com a ensenya política des de Guifré el Pelós fins a Jaume I ?

Quin significat religiós té aquest senyal? La resposta que jo he trobat, és que representa les quatre lletres del nom de Déu, enteses com a forces de la Naturalesa en la línia que ho explica Plató en el “Timeu” referint-se als quatre elements que són: aire, aigua, terra i foc. 

És aquest el secret del IN HOC SIGNO VINCES? Cal redescobrir el secret i donant-lo a conèixer i restituint-lo en el seu veritable significat, s’esdevindrà la restitució de la sobirania nacional catalana, el reconeixement internacional de la seva identitat i l’admiració i respecte per haver-lo donat a conèixer a tota la Humanitat? Si fos així, es complirien les previsions o profecies de Francesc Pujols i Alexandre Deulofeu de cara al segle XXI. Abans, però, del canvi de mentalitat, i això també es profecia o previsió, hi haurà d'haver hagut una regeneració moral de la societat catalana.

En el segle XIII-XIV, aquest símbol català, amb Jaume I el Conqueridor conqueria el món. En el segle XXI també ho pot fer. Comença un nou cicle.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com



IN HOC SIGNO VINCES 2

divendres, 31 de juliol del 2009

La Història, Catalunya, Espanya i Europa segons Deulofeu

Gràfica del 1er. cicle nacionalista de Catalunya. La Història – ens diu Alexandre Deulofeu -, és un procés biològic, i per tant natural, que es manifesta en forma d’ona de caràcter espiritual, el qual segueix unes pautes matemàtiques en funció del temps i en funció de l’espai geogràfic. Els arguments de Deulofeu estan basats en la pròpia observació dels fets històrics. A més a més, les dades han estan comparades amb les prediccions deduïdes a partir de les proporcions matemàtiques i desxiframent dels jeroglífics amb que estan fetes les piràmides d’Egipte, en concret, ell parla de la Gran Piràmide . En el pensament de Deulofeu hi trobem quelcom de profètic. Aquestes pautes matemàtiques, que determinen les civilitzacions, diguem-ne “matemàtiques deulofeulianes”, són les següents: - Una civilització dura 5100 anys. - Cada civilització té tres cicles de 1.700 anys ( 1.700 x 3 = 5.100 ) - Cada cicle té dos sub-cicles. Un de 650 anys i un de 1.050 anys ( 650 + 1.050 = 1700) - El període de 650 anys correspon a un temps de fragmentació nacionalista creadora. - El període de 1.050 anys correspon a un temps de unificació imperialista en el que la cultura s’escampa però no es crea. El nacionalisme crea. L’imperialisme, s’apropia de les obres creades pels nacionalismes.No té esperit, fa lleis. Els imperis tenen diversos sub-cicles que oscil·len més o menys entre 500 i 550 anys.( Posem 500 + 550 = 1050) Deulofeu va calcular que l'imperialisme espanyol va iniciar-se l'any 1.479 amb l'asumpció del poder per part dels Reis Catòlics ( Ferran de Catalunya i Aragó i Isabel de Castella i Lleó) i acabaria l'any 2029 ja que aquesta és la xifra que dóna la matemàtica de la Història: 1.479 + 550 = 2.029 Deulofeu va preveure fets històrics com la desintegració de l'URSS i la reunificiació d'Alemnya amb la caiguda del mur de Berlin. Això, per a molts estudiosos del pensament deulofeulià, és una demostració de que la matemàtica deulofeuliana de la Història és una veritat observable i per tant científica. El cicle o procés de la Història té diverses fases tot alternant «nacionalisme o temps de fragmentació» i imperialisme o temps de unificació» Les fases són: 1.- Aristocràcia Sacerdotal de caire religiós. 2.- Aristocràcia de la riquesa. Burgesa 3.- Democràcia 4.- Decadència El procés segueix el cicle de la Vida: Neix, creix, fructifica i mor. Després, com si també l’Esperit tingués la seva primavera, torna a renéixer. Els fets que exposa Deulofeu en el seu llenguatge matemàtic, també es poden explicar per mitjà del llenguatge mitològic. Els mites egipcis d’Osiris, Isis i Horus , i els mites grecs de Dionisos, Apol·lo i Demèter tenen també els seus processos cíclics. Quan el procés arriba al seu període de decadència, es forja un nou sentiment religiós i el cicle torna a començar per segona vegada. El segon procés també s’acaba i després torna a començar un tercer. Finalitzar el tercer cicle, acabats els 5.100 anys, la civilització es mor. Durant aquest procés, l’Ona Creadora és manifesta a uns llocs concrets de la geografia. La que Deulofeu ha estudiat es desplaça d’Orient cap a Occident. Els seus estudis els fa sobre Sumer, Egipte, Grècia, Roma i altres cultures. La seva obra són 15 volums agrupats sota el títol de «La matemàtica de la Història». Un dels volums, el setè, està dedicat a Catalunya i es titula « Catalunya mare de la cultura europea» El reeiximent i renaixement d’una nació que ha estat oprimida dins d’un imperi durant el temps corresponent del seu cicle d'unificació, ens diu Deulofeu que sempre va acompanyat d’un sentiment religiós. «La caiguda de les civilitzacions no és a causa de la destrucció dels pobles que la van produir, sinó a causa de la seva degeneració Quan aquestes es troben dins la seva fase de vitalitat, l’anhilament és superficial i les ciutats ressorgeixen” ( “ Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia” Volum novè de la Matemàtica de la Història d’A. Deulofeu. Ed. Maig 2005. pàg. 256) Ara, malgrat tot, som en temps en el que domina l’ateisme i l’agnosticisme. Els vells símbols religiosos han estar tergiversats i es desconeix el seu significat transcendent. Són, per tant, ignorats pel poble. En el seu moment es retrobarà el veritable sentit. Ara diem «no és això, això no és». En el seu moment direm «és això, això és» « De 1962 a agost de 1967. Gestació del que serà el Gran final dels Finals. L’economia mundial trontollarà en els països de les dites monedes fortes. El valor de l’or es posarà en discussió. L’església cristiana es fraccionarà per tendències, entre els que pensen com a vells i el que pensen com a joves. Un Concili intentarà evitar l’enfonsada total i un Papa viatjarà cridant al corral les ovelles que no hi tornaran. Perquè l’esperit s’ha allunyat de la ment de l’home i la vocació religiosa ja no és en els cors, puix l’èxtasi espiritual ha estat substituït per la intoxicació amb enervants, fenomen que anirà en augment incontrolable. D’aquí que la bellesa de la música serà substituïda pel tam-tam dels tambors sensuals i primitius. Perquè els valors morals i espirituals s’estan enfonsant. Les barbes crescudes, seran símbol de rebel·lia» ( pàgina 188 Op. Cit.) «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors» ens digué Francesc Pujols, gran deulofeulià i amic personal de Deulofeu. Que ningú es pensi que el pensament català rebrotarà del materialisme ni de l’ateisme i l’agnosticisme. Deulofeu ho explica molt bé: El procés biològic de la Història té un despertar espiritual. Com serà aquesta espiritualitat del segle XXI? Mentre la llavor creix...

Llegeixo a Salvador Espriu: Giravoltem penjats als braços dels arbres secs del pensament. Res no s'entén. Un vent dolent ens va escanyant amb parats llaços El vell arbre va caure no pels anys. l'Abatien destrals de cims, a penes baixos graons que duen per laberints 

 Jordi Salat

divendres, 6 de març del 2009

COLOM: Cristòfor Colom, Gorriti, Catalunya i Navarra: «monasterio de Cataláin» (2)


Al marge de totes aquestes consideracions, hi ha un altre fet que s’explica en el llibre d’Ander Izagirre «Cuidadores de mundos», i en concret, s’explica al capítol que porta per nom «El enigma romànico de la Valdorba» que resulta molt interessant. Valdorba, és una vall.

En primer lloc fer constar la toponímia de la qual s’ens parla.Per exemple el topònim «Valdorba».(En èuscar no existeix la «v» i ho escriuen «Baldorba»; resulta curiós ja que en èuscar "vall" es diu "haran". No sé perquè li diuen «Baldorba» i no li diuen «Harandorba»)

Aquest topònim...Té algun significat en llengua èuscar? Té algun significat en llengua castellana? Té algun significat en llengua catalana? En llengua èuscar a l’espai geogràfic que designa una vall, se’l denomina amb el mot “haran”, en llengua castellana se’l denomina amb el mot «valle» i en llengua catalana se’l denomina «vall». Trobo significatiu el fet que en èuscar es digui "Baldorba", ja que en èuscar no hi ha la lletra "v" i no li diguin "Haran Orba".
Aquest mot de «Valdorba» o «Baldorba», doncs, de quina llengua prové? El fet etimològic i també el fet que en el llibre s’esmenti, com ja he dit abans, migracions de catalans i occitans, em fa pensar que pot derivar del mot català «vall». El primer que em pregunto és: Tindria algun sentit en llengua catalana la denominació de «Vall d’Orba”?
Mentre ho pensava, abans de fer una afirmació que potser podria ferir alguna sensibilitat i amb molta cura de ser fidel a al Veritat i no pas a cap passió de fanatisme etnocentrista, vaig recordar un fet: Quan vaig comprar e llibre, al fullejar-lo, em va cridar l’atenció un nom: «monasterio de Cataláin». Ara, torno a fullejar el llibre cercant aquestes paraules i trobo, a la pàgina 180, el text següent: « El taller de Bearne fué un fichaje estrella de Sancho VI el Sabio, el monarca que transformó el primitivo reino de Pamplona en el pujante reino de Navarra. Para poblar i reforzar sus territorios más expuestos(...)recuperó viejos caminos como los que unía Sangüesa con Estella a través de Valdorba y los dotó de servicios ( pueblos, monasterios, hospederias, templos). Así, activó un tráfico intenso de comerciantes, viajeros y peregrinos. Consta que el monasterio de Cataláin servía diez mil raciones anuales a los caminantes jacobeos» I, continua dient: « El rey otorgó privilegios a los nuevos pobladores judíos y francos para que colonizaran el valle». Els "francos" eren occitans, catalans i gascons.

Ara, sí que, quan he llegit que hi havia un monestir amb el nom de “Cataláin” se m’ha acudit de pensar, i a més, m’atreveixo a dir que el topònim navarrés de «Valdorba», més que probablement prové del català « Vall d’Orba».

I, també he recordat que el «Bearn» és una àrea geogràfica, la qual durant l’Edat Mitjana, estava vinculada, ètnicament, culturalment i políticament, a Catalunya i Occitània. En certa manera, també prodríem aprofundir les seves relacions amb la Gascunya, àrea de llengua èuscar. Actualment aquesta àrea està soterrada i pertany a l’administració de França. Els referetns s'han anat esborrant, en moltes ocasions,premeditadament i per exterminar una realitat, que a més a més, de política, tenia una característica vernacla. O sigui que, era el testimoni de l'Esperit del Lloc. Allò que els romans en digueren: El Genius Loci.Hi havia un «Coneixement», i unes llengües naturals, pròpies del lloc : iber, èuscar, occità i català, que amb el pas del temps sota domini aliè, francès ( llengua d'oil) i espanyol (llengua castellana), s'ha anat esborrant i oblidant fins el punt que desconeixem els codis del seu llenguatge i no entenem el poc simbolisme que queda encara, més a menys ben conservat. D'aquest «Coneixement» en va sortir l'art romànic.

I, aquí, torno a recordar-me de Cristòfor Colom i allò que d’ell es diu sobre una relació familiar amb uns gascons anomenats «Casanova Coullon o Colom» i la família “Bertrand” i els Santa Coloma, avui anomenats «Sainte Colombe». Tot això ho trobo de prou interès com per continuar esbrinant.


Jordi Salat
josalor@hotmail.com

dilluns, 2 de març del 2009

Colom, Llull, Ulloa i la càbala cristiana

Cristòfor Colom, Ramon Llull i Luís de Ulloa

En el llibre que Luís de Ulloa ( Lima 1869 - Barcelona 1936) va editar l’any 1927 amb el títol de “Cristòfor Colom fou català” hi ha un capítol, en concret el IX en el que sota el nom de “Colom i el llull·llisme” es parla de Ramon Llull, del viatge de Llull en la nau d’un mariner de cognom Colom, de la inspiració llull·lliana en l'Almirall Colom, del simbolisme en la càbala ( pàgina 91), la propagació de la fe cristiana i redempció del Sant Sepulcre.

Tots aquests temes estan relacionats amb Colom, i resulten molt interessants a l'hora de cercar quina era la seva mentalitat i la seva "cultura materna", la de al seva “nació”; en concret: la de la seva nació vernacla i la seva fe espiritual.

Ens diu, l'historiador peruà, Luis de Ulloa:


« No és la influència exclusiva , diguem-ne directa, de Llull, sinó la del llull·llisme, la que cal cercar en Colom» ( Pàgina 92)

«Observem – fent referència a l'enigmàtica signatura de Colom - de seguida la forma triangular, derivada probablement del llull·llisme, i que expressa, sens dubte, el concepte de la Santíssima Trinitat, una altra de les devocions de Llull i Colom» ( Pàgina 113).

« Cal tenir en compte que la imaginació i la psicologia medievals es prestava perfectament a totes aquestes fantasies, barrejant de vegades el misticisme amb la càbala» ( Pàgina 114)

« Jo m’inclino a creure que la interpretació onomàstica familiar predominava sobre la merament religiosa, en l’esperit de l’al·ludida signatura de Cristòfor Colom». (Pàgina 115)



Cal remarcar la gosadia i la valentia d’Ulloa pel fet d’esmentar la càbala com un dels factors ha tenir en consideració a l’hora d’estudiar la figura i el pensament de Cristòfor Colom.

Va fer-ho l’any 1927, i avui, 2009, passats 82 anys després, el tema de la càbala encara fa por de esmentar-lo degut a prejudicis, tergiversacions i malentesos. Quan jo parlo de la càbala, igual que quan parlo de la devoció a les verges negres, un altre dels factors relacionat amb Cristòfor Colom ( Nostra Senyora de Sió, Nostra Senyora de Montserrat, Nuestra Señora de la Cuevas) ho faig dintre dels paradigmes de la cultura hel·lènica; tinc en compte el “Timeu” de Plató: «Hi ha tres gèneres: Allò que s’esdevé, allò esdevingut, allò la imitació del qual fa que neixi el que s’esdevé. És natural que allò que rep es compari amb la Pare, el que s’imita amb el Pare i la naturalesa d’entremig amb el Fill» M’agradaria que , explicat això, s’estalviïn malentesos sobre quina és la meva religiositat.

I, sobre quina era la religiositat de Colom. Colom, es va fer enterrar amb l’hàbit franciscà. Això és molt significatiu. Ramon Llull també era franciscà. El Papa català de València, que hi havia a Roma dirigint la Cristiandat l’any 1492, era franciscà. En el Compromís de Casp, els defensors del català comte Jaume II d'Urgell, eren franciscans. Els defensors del castellà "Fernando de Antequera, el Trastámara" eren dominics. Uns i altres discutien sobre la vinguda i la identitat de l'Anticrist. Colom es va posar "Cristo-Ferens" amb lletra "X" ( Xristo-ferens)

A mi em sembla que el tema de la càbala en la mentalitat de Colom, com molt bé apuntà Luís de Ulloa, és un tema sobre el qual cal fer-ne més estudis.

Però, ha de ser ,al meu entendre, una càbala basada en el concepte de Déu del Nou Testament bíblic i no pas amb el concepte de Déu de l'Antic Testament bíblic. Colom era franciscà no era rabí.
Els franciscans, en tant que cristians, creuen que Déu era el Pare Celestial del qual parla Jesús en el Nou Testament. Els rabins creuen que Déu és Jahvé de qui parla Moisès a l'Antic Testament. a mí em sembla interessant estudiar la càbala de l'Azriel de Girona. Perquè la seva concepció de la Divinitat és naturalista, com la de Plató en el Timeu.

El concepte de divinitat del Nou Testament, en tant que «Pare Celestial», guarda relació amb la definició que es fa de la divinitat al Timeu de Plató, la Tetraktis de Pitàgores i el Panteisme d'Spinoza.

Recordem que els càtars o cristians albigesos ja afirmaven que el Jahvé de Moisès no era Déu; Déu, deien , és el Pare Celestial de Jesús. Jahvé i Pare Celestial no és pas el mateix. Només cal llegir allò que diuen Esdres d’una banda i Sant Joan de l’altra per adonar-se’n.

Després de llegir allò que és diu a la Bíblia, Gènesi 9-11 on s'explica que Jahvé va maleir a Cam i les seves nacions a viure sota el domini del seu germà Sem i les seves nacions, em sembla important distingir entre els cabalistes naturalistes o hel·lenistes i els cabalistes no-naturalistes. Entre els jueus, distingir entre aquells que són semites, aquells que són camites i els que són jafethians.

Pels hel·lenistes el Tetragramma o quatre lletres del nom de Déu, són les quatre forces de la Naturalesa: Aigua, Terra, Aire i Foc. Pels judaics, el Tetragramma o 4 lletres del nom de Déu són les lletres YHVH, del nom de Jahvé. Jahvé, ens diu la Bíblia, viatja en un “núvol fosforescent de nit i grisós de dia”...
La concepció hel·lènica i cristiana, o sigui del Nou Testament, de la Divinitat no accepta aquesta interpretació com a literal.
El judaisme, si. Fa una interpretació literal de l’Antic Testament i basant-se en Jahvé i Moisès, fa seguidisme de la “llei mosaica” enfront dels cristians que segueixen el Nou Testament, Jesús i el Sermó de la Muntanya. Actualment hi ha una gran confusió ja que a partir5 de determinat Concili, s’ha fet una fusió de «Jahvé» i «Pare Celestial» i s’ha imposat oficialment que els dos noms signifiquen el mateix.
Hi ha, però, una tradició cultural que no accepta aquesta imposició dogmàtica i actua de forma discreta i soterrada.

I si Cristòfor Colom, està relacionat amb la mentalitat de la càbala cristiana i hel·lènica, com apunta Luis de Ulloa en el seu llibre, la de Sant Joan Baptista, Sant Joan Evangelista (Apocalisis i Anticrist) i Sant Pau, quan diu «Cal tenir en compte que la imaginació i la psicologia medievals es prestava perfectament a totes aquestes fantasies, barrejant de vegades el misticisme amb la càbala» ( Pàgina 114) »

Per aquest camí, el del seu pensament, també es pot demostrar la catalanitat de Cristòfor Colom. Si no es troben proves, cal buscar raons. El tema comporta una concepció del món, una concepció de la Divinitat, una ordenació política i un reconeixement de les autèntiques nacions que durant segles han estat submergides sota la closca d'Estats que es justifiquen en la mentida i en allò que no és de Veritat. Parlo de les nacions vernacles i dels Estats no-vernacles.


Jordi Salat