Catalunya «In Hoc Signo Vinces» 1

Una  visita a Església Basílica  

de "Nostra Senyora" de la Mercè de Barcelona

El dia 2 de Setembre de 2009 vaig fer una visita a l'església de Nostra Senyora de la Mercè, Patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, amb la idea de continuar fent recerca per a demostrar que la icona de NS de la Mercè era una verge negra. La informació que hi he trobat m’ha resultat molt interessant. Pujant per l’escala que porta al cambril de la verge hi llegeixo la següent informació en un escrit posat a la paret :

L’any 1888 ( 21-10-1888) la imatge de N.S. de la Mercè va ser coronada.
L’any 1939 – Catalunya era sota el règim polític espanyolista de Franco – va ser restaurada. Era bisbe el murcià Miguel de los Santos Díaz de Gómara.
L’any 1963 la imatge fou sotmesa a un canvi de vestits.

«La fi de la guerra (1936) provocà una intensa castellanització de la diòcesi de Barcelona i una vinculació de part de l'alta clerecia al règim polític establert, principalment a través de l'administrador apostòlic i bisbe de Cartagena Miguel de los Santos Díaz de Gómara»

Aquesta ha estat la informació que he trobat a l'Enciclopèdia sobre aquest bisbe que l’any 1939 que va fer “restaurar” la imatge. Com era la imatge d’abans d'aquesta restauració?

La podem veure a la coronació de l’any 1888, ja que se’n va fer ressò la revista “La Hormiga de Oro” i va publicar-ne un dibuix que adjunto a continuació on es pot veure com era. En el dibuix es pot observar l’estètica de les verges negres com és el cas de la de Montserrat, però a més a més de la impressió visual, en el text s’esmenta que era “trigueña”. El diccionari diu que "trigueña" vol dir “morena”.

Li dic "nostra senyora" i no “marededéu”, perquè és com se li deia originàriament en català i per part dels catalans. 

Aquest mot de “senyora” deriva de "seny" igual que "senyor" i són mots adoptats per la llengua castellana com a "señora" y "señor". Això de dir-li "marededéu" va ser una manera subtil de distreure el significat que el mot "senyora" comporta. I, és clar, també el mot "nostra", doncs la "Mercè" es va aparèixer a tres catalans a Barcelona l'any 1218. És, per tant, una icona catalana. És “nostra”, dels catalans. Ara, li diuen “Mercè”, ni “marededéu” ni “nostrasenyora”, cosa pròpia dels temps de indefinició, buidor de contingut i significat.

Algun dia s'hauria de fer una representació teatral d’aquest fet que es va produir l’any 1218 pels voltants de la catedral barcelonina, a prop d’on per cert, també hi havia una església dedicada a una altra verge negra que era Nostra Senyora de Mont Sió. Una imatge relacionada amb els templers, Jerusalem o Urshalim, i el monestir de santa Caterina del Mont Sinaí.

A Barcelona, ens diuen els historiadors i les llegendes, que un dels tres catalans a qui es va aparèixer la "senyora" de la «Mercè» - mot que vol dir "gràcia"  en occità o llengua d'oc,  va ser el rei  dels regnes de la Corona d’Aragó, l'occità Jaume I el Conqueridor nascut a Montpelhièr.

Jaume I va ser protagonista d’una "Confederació de regnes" en la qual el Principat de Catalunya i les llengües occitana, catalana i la basca del regne de Navarra tingueren un paper essencial.

Un Estat Confederal que s’anava escampant pel món amb un ideari basat en un Ideal. Quin era aquest ideal nacional? Era un ideal que tenia relació amb el pensament del monjo franciscà que fou Ramon Llull. El seu pensament es va ensenyar a la Universitat o Estudis Generals de Lleida. Actualment no s'ensenya  el seu Ars Magna a cap Universitat de Catalunya ni dels regnes de la Corona d'Aragó.

Potser hauríem de parlar d’un altre personatge que va marcar l’inici de cicle l’any 800 i que va ser l’Abat Oliba i la difusió de l’art romànic des de Sant Pere de Rodes i Ripoll. Aquest Ideeal català i dels regnes de la Corona d'Aragó també està present en l'Art Romànic que té com a una representació simbòlica el colom de l'Esperit Sant que infon el do de llengües, el qual és la base de pensament vernacliste amb el que ho identifico i també està relacionat amb el pensament de Sant Joan exposat en el llibre de la Revelació o Apocalipsi.

La verge que es digué Nostra Senyora de la Mercè i que era una verge negra amb un escapulari amb la creu vermella sobre fons blanc i els quatre pals vermells sobre fons daurat,  va ser el signe que va veure el rei Jaume I a Barcelona, la capital de Catalunya, la seu del Casal de Barcelona, el Comtat de Barcelona relacionat amb els nobles de la dinastia bel·lònida que tenia arrels occitanes i en concret amb Bel·ló de Carcassona i Salomó de Narbona.

Si recuperem aquell signe o senyal  i expliquen el seu significat el qual comporta una concepció del món recuperarem la nostra llibertat, reeiximent i sobirania nacional?

Quin és el significat d' aquell senyal o signe, el  IN HOC SIGNO VINCES de Catalunya i els regnes de la Corona d'Aragó?

Vivim un temps en el que els símbols  han estat adulterats i  han estat convertits en alienadors. El Mal Poder que domina les nacions autèntiques - naturals, genuïnes o vernacles-,  amb constitucions de males lleis no és de drets ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà, el Mal Poder és adulteriste. L'adulterisme és el Mal  que impera en el món i és per això que cal regenerar, tornar al orígens, redescobrir el sentit original dels símbols. I entre aquests, el de les verges negres.

Jaume I era cavaller de l'Orde del Temple del Rei Salomó. Quin era el sentit que tenien les verges negres pels templers?

Els simbolisme de Nostra Senyora de la Mercè, comença pel nom “senyora” i “nostra”. Després vénen els seus atributs que són:

- Era representada per una icona de verge negra.
- Una creu blanca sobre fons vermell.
- Els quatre pals vermells sobre fons daurat o groc.

El rei català d’Aragó, Jaume I, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, van constituir l’Orde de la Mercè, amb aquest signe català, els mercedaris es van escampar per tot el món (només cal entrar a un cercador d’internet per comprovar-ho, malgrat que arreu diuen que són senyals identitaris catalans) Una ordre que tenia com a objectiu “alliberar als oprimits”

M'adono que mentre escrit això escolto per la ràdio que hi ha una manifestació a Barcelona d’unes entitats catalanes que reclamen el “dret a decidir”, la “llibertat nacional” per a Catalunya i una altra notícia parla de la voluntat de fer una consulta el proper dia 13 de Setembre 2009 sobre la independència de Catalunya respecte d’Espanya la qual es vol prohibir, per la qual cosa s’ha nomenat un Advocat de l’Estat Espanyol per a debatre si la consulta és legal en funció d’allò que diu i permet o no permet la Constitució espanyola. 

I jo penso: Va haver-hi un temps en que Nostra Senyora de la Mercè era “Advocata Nostra”.  Ara, però, som en temps en que, d’una banda, hi ha “falsos profetes que han tergiversat el sentit de les paraules, l’art i totes les manifestacions espirituals”, fins i tot les que es manifesten per mitjà de la voluntat del poble sotmès a la Llei i el seu marc legal; i de l’altra banda, la de les persones que amb «seny» diuen en llenguatge negativista «no és això» i «diguem no» mentre es proclamen agnòstics i ateus sense redescobrir “allò espiritual i veritable” que hi ha amagat sota les mentides que ens han imposat i volgut fer creure “falsos profetes” i poders malèfics.

Aquests poders malèfics amb la veritat ens enganyen perquè en tergiversen el sentit; no obstant crec que només amb la Veritat aconseguirem ser lliures. Cal redescobrir l’autèntic sentit de les manifestacions espirituals. Si els catalans fóssim nacionalment independents potser tot seria més fàcil. 

Què ha de fer-se primer: Fer-nos independents dels qui no ens deixen ser com som; o ser com som i fer-nos independents de la mà de la Veritat restaurada en el seu veritable sentit original?

Resulta paradoxal que una cultura, la catalana, que ha donat al món una icona, Nostra Senyora de la Mercè o de la Gràcia, alliberadora dels oprimits, es manifesti demanant llibertat per decidir. Hi que hi hagi milions de catalans que es sentin en una situació opressiva de dependència d’un poder que no la deixa sentir-se lliure. Perquè no ens allibera a nosaltres, els catalans que volem la independència d’Espanya i el seu marc legal així com un reeiximent espiritualment català, la Nostra Senyora – em pregunto -. Era la seva simbologia el nostre IN HOC SIGNO VINCES en temps de Jaume I. I, ara, ho és o no ho és? Perquè si i perquè no?

El catalans podríem dir aquest ha estat el nostre IN HOC SIGNO VINCES. No obstant, he de deixar constància de que sempre se m'ha fet estrany que la creu mercedària sigui «blanca sobre fons vermell» ja que Jaume I era templer i com a templer feia servir la creu «vermella sobre fons blanc» que és com la de sant Jordi tant simbòlicament identitària en allò que fa referència a la catalanitat. 

De fet, els quatre pals vermells sobre fons daurat són un referent bel·lònida, i es per això que a vegades dic que  la meva identitat nacional  és "Bel·lònia"   un espai cultural que  configura un Marc Referencial dins el qual i tenen lloc Catalunya i els regnes de la Corona d'Aragó i altres nacions vernacles d'Europa. Per entendre això  que dic cal tenir present que l'occità Jaume I, Comte de Barcelona i rei dels regnes de la Corona d'Aragó  es va casar amb Violant del regne d'Hongria. La dinastia bel·lònida  occitano-catalana-navarresa-aragonesa i la dinastia àrpad hongaresa tenien lligams significatius.

En la meva visita a l’església basílica de Nostra Senyora de la Mercè  vaig adonar-me que darrera de la imatge, en una mena de petita habitació darrera del cambril, hi havia el següent:

1.- A l'esquerra, una placa de bronze on es veia la imatge de Nostra Senyora de la Mercè, l'escut mercedari que consisteix en una creu i els quatre pals que identifiquen Catalunya, el temple de la Sagrada Família i la imatge del fundador de l'Opus Dei amb una inscripció que hi deia "sant Josemaría Escrivà de Balaguer" pregant a la verge.
2.- A la dreta hi vaig veure una bandera dels requetès amb dues cintes que eren, una la bandera catalana i l'altra la bandera espanyola. El requetè fou l'organització paramilitar del carlisme creada a principis del segle XX. L'ús més antic del terme "requetè" correspon al Tercer Batalló de Navarra, denominat del Requetè, el 1835, durant la Primera guerra Carlina.
Què significa que hi hagi aquests referents carlins i de l’opus dei aquí? - vaig pensar -. Nostra Senyora de la Mercè està relacionada amb Barcelona, Catalunya i amb els catalans Jaume I, sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort, als quals es va aparèixer l'any 1218 i el seu missatge va ser relacionat l'alliberament de captius.

Quins són els referents identitaris catalans? S’han apropiat poders aliens dels referents identitaris catalans i n’han esborrat o canviat el sentit? Sabem reconèixer els referents catalans?

Mentre escrit aquest ratlles, milers de catalans es manifesten demanant la llibertat nacional per Catalunya. Es posa de manifest una voluntat. S’ha de posar de manifest una ètica. S’ha de posar de manifest un ideal. Amb les tres «gràcies» esdevindrà la victòria.

Observo que a sota de la icona de la verge hi ha un relleu escultòric on es veuen dos àngels aguantant un escut amb els quatre pals vermells sobre fons groc. Tenen algun simbolisme religiós els quatre pals vermells sobre fons groc?

Recordo haver-los vist en vitralls, com és el cas de l’església de Sant Just i sant Pastor de Barcelona ( on per cert l’altar es presidit per una verge negra com la de Montserrat) i en els capitells del claustre del monestir de Pedralbes. Va ser un senyal religiós el que vam adoptar els catalans com a ensenya política des de Guifré el Pelós fins a Jaume I ?

Quin significat religiós té aquest senyal? La resposta que jo he trobat, és que representa les quatre lletres del nom de Déu, enteses com a forces de la Naturalesa en la línia que ho explica Plató en el “Timeu” referint-se als quatre elements que són: aire, aigua, terra i foc. 

És aquest el secret del IN HOC SIGNO VINCES? Cal redescobrir el secret i donant-lo a conèixer i restituint-lo en el seu veritable significat, s’esdevindrà la restitució de la sobirania nacional catalana, el reconeixement internacional de la seva identitat i l’admiració i respecte per haver-lo donat a conèixer a tota la Humanitat? Si fos així, es complirien les previsions o profecies de Francesc Pujols i Alexandre Deulofeu de cara al segle XXI. Abans, però, del canvi de mentalitat, i això també es profecia o previsió, hi haurà d'haver hagut una regeneració moral de la societat catalana.

En el segle XIII-XIV, aquest símbol català, amb Jaume I el Conqueridor conqueria el món. En el segle XXI també ho pot fer. Comença un nou cicle.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com



IN HOC SIGNO VINCES 2

Nostra Senyora Mercè Verge Negra de Barcelona

La "Mercè" a Catalunya (1.218) i a Andalusia (1.272)

La imatge de Nostra Senyora de la Mercè", ara mal anomenada "La Mercè" ja que amb aquesta denominació que queda esborrat el subjecte "Nostra Senyora", l’any 1.218 s’apareix a Barcelona. L’any 1.272, 54 anys després, és rebuda a Jerez de la Frontera “amb grans aclamacions populars” 

(Boletin del Santuario de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez de la Frontera Pag. 37 Editat 11-11-1949)

Li posà l'adjectiu "Mercè", que vol dir "Gràcia" en occità, el rei   Jaume I, de la Corona d'Aragó, entesa com a Corona dels regnes d'Aragó,  i no com ho alguns historiadors espanyolistes ho volen fer creure, o sigui, com si fós només d'Aragó.  I, que era nascut a Montpeller (Occitània) .  

Nostra Senyora de la Mercè de Jerez de la Frontera (Andalusia)Conserva la negritud original. 

El culte a la imatge va ser portat a Andalusia des de Barcelona. Antiguitat de la imatge de Jerez de la Frontera (1.272). Antiguitat de la imatge de Barcelona (1.218)

Imatge de Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona. 
Blanquejada i amb l'escapulari canviat. Li han tret els quatre pals de la bandera catalana. A la imatge de Jerez de la Frontera encara es conserven els quatre pals.Una icona religiosa patrona de Barcelona(1.218)a Catalunya i patrona de Jerez de la Frontera (1.272) a Andalusia

En temps antics el que ara en diuen Andalusia tenia un nom iber: es deia Bastetània. Quan anem fins el fons de la qüestió, veiem que els espanyols castellanistes ho han castellanitzat i han adulterat la seva "naturalitat", els seus orígens i la identitat vernacla. Quan anem fins el fons de la qüestió, veiem que els actuals andalusos no són espanyols, són espanyolitzats.

Catalunya i els territoris de la Corona d'Aragó també són territoris de cultura ibera. I, també estan sotmesos a un procés de castellanització. No són espanyols però els volen espanyolitzar. 

El folclorista Joan Amades en el seu Costumari Català ens diu el següent: “ La nit del 24 d’Octubre de l’any 1.218 va baixar la Mare de Déu en persona a Barcelona i es va presentar a tres personalitats de la política catalana que es trobaven en el Palau Reial, que eren el Rei Jaume I el Conqueridor, el conseller Sant Pere Nolasc, i el canonge de la Seu Sant Ramon de Penyafort. Els va demanar que fundessin una orde de cavalleria, els cavallers de la qual, tindrien cura de redimir els cristians que queien captius dels sarraïns per qui eren tractats amb gran duresa i crueltat”.

La primera pregunta que vaig fer-me va ser: ¿En quina llengua els va parlar la Mare de Déu a aquells personatges catalans? ¿Ho va fer en arameu? ¿ Ho va fer en hebreu? ¿Ho va fer en llatí? Se suposa que, atès el do de llengües que segons va ensenyar Jesucrist l’Esperit Sant infon als veritables cristians, donat que era a Catalunya, els va parlar en català? Els va parlar en occità ja que Jaume I era occità?

Per què actualment se li diu Mare de Déu enlloc de dir-li Nostra Senyora que es com s’havia dit sempre als Països Catalans i arreu d’Europa a les icones de verges negres(Notre Dame, a París; Nostra Dona de les Taules a Marsella i Nostra Dona la Daurada a Tolosa de Llenguadoc a Occitània)?

Crec que els catalans hauríem de recuperar l’expressió de Nostra Senyora. ( Un mot cent per cent català ja que ve de “seny”) I,també em pregunto: Per què la van blanquejar si era negra?( La negror de les verges negres té un significat cultural; no és degut al fum de les espelmes. Això ho diuen per amagar el seu signficat). El color està relacionat amb el culte a la Mare Còsmica i, per tant, amb el culte a les deesses Isis d'Egipte i Demèter de Grècia. Una concepció patriarcal i jahvehitica de la Divinitat ens ho vol amagar i genera ateisme i agnosticisme entre aquells que perceben l'engany de forma natural i amb seny.

Per què es diu “Mercè”? Llegeixo a l’esmentat llibre que : La imatge de Nostra Senyora de la Mercè es diu així degut a que el rei Jaume I va posar-li aquest nom de “Mercè” perquè va tenir la “mercè” de visitar-lo. Mercè, és un mot que deriva del francès “mercí” que vol dir “gràcia”.( En el català genuí de l’agraïment se’n deia “mercès” avui s’ha acceptat com a català correcte el castellanisme “gràcies”. Talment sembla que es vulgui descatalanitzar la llengua catalana a base d’acceptar castellanismes o castellanades).

Creada doncs l’orde de cavalleria a Barcelona pels tres personatges esmentats( cal recordar que Jaume I era cavaller de l'Orde del Temple del Rei Salomó o sigui "templer" com molts dels reis catalans), es va decidir que “ els monjos de l’Orde de Cavalleria de la Mercè portarien un hàbit amb els 4 pals vermells sobre fons daurat de la bandera catalana ficats al pit.

Els 4 pals vermells sobre fons daurat o groc, durant l’Edat Mitjana tenien un simbolisme religiós que era la representació del Tetragrammaton o les 4 lletres del nom de déu.

Aquest símbol formava part de les ensenyances cristianes que es basaven en l’Arbre de la Vida de la càbala cristiana i feia referència a les 4 lletres del nom de Déu enteses com a elements de la Creació. Els cristians hel·lenistes les interpretaven com a forces de la naturalesa - aigua, terra, aire i foc- i feien referència al Timeu de Plató. Aquest va ser el cas dels càtars o cristians albigesos.

No sé però, ben bé el motiu pel qual l’ activitat des monjos de l’Orde de la Mercè, malgrat els seus orígens catalans, actualment castellanitzada i espanyolitzada castellanísticament, no té ressonància popular com a orde catalanista, com és el cas dels monjos de l’orde dels cistercencs de Poblet i dels benedictins de Montserrat.( Tot i que a la web del monestir de Montserrat no hi cap referència a la imatge com a verge negra i el seu simbolisme, ni que sigui la patrona de Catalunya ni la senyera en la pàgina d’entrada). És una orde que ha estat descatalanitzada malgrat els seus orígens catalans?

Imatge de N.S de la Mercè de Barcelona. L'escapulari amb la senyera i la creu ha estat canviat. En lloc de quatre pals catalans, «semblen» dues banderes com l'actualment espanyola. Qui ho va canviar, quan es va fer i per què?


Escapulari amb els quatre pals catalans de la «senyera» que encara es poden verue a totes les congregacions de monjos mercedaris de tot el món.




Escapulari de la imatge de Barcelona, que ha estat canviat. En lloc de una "bandera catalana» o «senyera»,la «Nostra Senyora» porta dues banderes que "recorden" la bandera actualment espanyola. Qui ho va canviar, quan es va canviar, i per què es va fer?

Una restauració es va produir l'any 1939. L'any 1939 en temps del régim de Franco va ser "restaurada". Era bisbe Miguel de los Santos Diaz de Gomara.

A l'Enciclopèdia i podem llegir el següent:

«La fi de la guerra (1936-1939) provocà una intensa castellanització de la diòcesi de Barcelona i una vinculació de part de l'alta clerecia al règim polític establert, principalment a través de l'administrador apostòlic i bisbe de Cartagena Miguel de los Santos Díaz de Gómara" 

L'any 1963 la imatge fou sotmesa a un canvi de vestits.




Escut de Nuestra Señora de las Mercedes a Argentina

¿Ens ho creuríem actualment, any 2007, si tres personalitats polítiques de la vida catalana, sortissin per televisió per dir-nos que se’ls ha aparegut la Mare de Déu o Nostra Senyora en persona, per dir-los que fundin un Orde de Cavallers per a alliberar els catalans de la dependència i submissió de poders forasters que els tenen oprimits com era el cas dels sarraïns en el segle XIII?

Els temps han canviat. O potser no; diuen uns vells refranys que “ No hi ha res de nou sota el sol” i que “No hi ha res que no torni”.

Quan la verge se li va aparèixer al rei Jaume I, aquest, tenia 10 anys. Era "la nit de l’ 1 al 2 de Febrer de l´any 1.208 –. 

Ferran Soldevila, en el llibre "Història de Catalunya" ens diu el següent: sortia del casal dels Tornamira, a la noble ciutat occitana de Montpeller, un breu seguici que tenia com a personatge reverencial un infant acabat de néixer. A la claror de les torxes, el seguici va dirigir-se a l’església de Nostra Dona de les Taules; al moment d’entrar-hi, els clergues cantaven Te Deum laudamus. Després van adreçar-se a l’església de Sant Fermí on cantaren Benedictus Dominus Deus Israel...”

¿Tenia alguna mena d'autoritat relacionada amb el Regne d’Israel el català Jaume I el Conqueridor, comte d’Urgell, descendent d’aquell Salomó, comte d’Urgell i la Cerdanya, avi de Guifré el "Bel·lós ( no pas "Pelós") i estava relacionat amb la sang dels merovingis de que alguns historiadors atribueixen al Casal de Barcelona?

Els erudits medievalistes han vist en el comte d’Urgell, Jaume I el Conqueridor i la seva nissaga, rastres i senyals de la llegenda del Rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona. De fet, va ser batejat davant l'altar de Nostra Dona de les Taules a Montpeller, ciutat per altra banda relacionada amb Ramon Llull i Arnau de Vilanova.

L’espasa màgica o espasa de virtut del Rei Artur es deia Excalibur. La del rei Jaume d’Urgell es deia “Tisona” – diuen uns historiadors-. Altres diuen que es deia “Vilardella” (Uns diuen que aquesta espasa és troba al Museu Militar de París i que l’Elm o Casc de Jaume I es troba al Museu Militar de Madrid on la van portar quan se la van endur del castell de Montjuïc de Barcelona. Ens ho retornaran?).

Nostra Dona de les Taules està relacionada amb “les Taules” del Sinaí, lliurades per Jahvé a Moisès. Aquestes “Taules” estan relacionades amb el diagrama de l’Arbre del Coneixement o Arbre del Seny que fan servir els cabalistes pels seus estudis?

"Els cavallers de la Taula Rodona" i "els cavallers de Nostra Senyora de la Mercè", tenen una relació amb "Nostra Dona de les Taules"? Em fa la impressió que els poders oficialistes no ens ho expliquen bé ni malgrat tenir en el mot i concepte “Taules” un denominador comú. Malgrat no tenir informació, considerem oportú deixar constància del plantejament de la qüestió que ens hem fet tot pensant-hi.

A la catedral de la ciutat andalusa de Jerez de la Frontera hi ha la imatge d’una verge negra que porta penjat al pit un escapulari amb la creu que tot i ser banca sobre vermell ( la de Sant Jordi tant vinculada a Catalunya, és vermella sobre blanc com la del temple del Rei Salomó)i els quatre pals vermells sobre fons groc de la bandera catalana. Es tracta de la imatge de Nostra Senyora de la Mercè.

Quan he vist la postal de la catedral de Jerez de la Frontera amb la imatge de la verge negra de Nostra Senyora de la Mercè, m’he quedat molt sorprès: ¿ Com és - m’he preguntat - que la imatge de Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona no és negra? Qui la va blanquejar, quan i per què?

La imatge de Ntra. Sra. de la Mercè es va aparèixer primer a Barcelona abans que fós duta a Jerez de la Frontera pel catalans on va ser rebuda amb aclamacions populars. Aclamacions populars a una imatge catalana a Andalusia? De fet el culte a la “Mercè” actualment es molt popular a diversos municipis d'Andalusia. Però, com és que va tenir tanta acceptació una icona originària de Barcelona a Andalusia? En quin any?

A la basílica de Jerez de la Frontera hi trobem la tomba de “Sant Pere Nolasc” un dels tres personatges catalans als qui se’ls va aparèixer la Mare de Déu o Nostra Senyora de la Mercè a Barcelona. Aquesta pot ser també una prova de la relació de Barcelona amb Jerez de la Frontera. Però, qui la va portar allí i perquè va ser aclamada popularment. Hi vivien catalans a Andalusia i en concret a Jerez de la Frontera?

(També hi ha la tomba del General Miguel Primo de Rivera, personatge espanyol que va fer enderrocar les 4 columnes de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch que hi havia davant les fonts de Montjuïc de Barcelona perquè que eren un “símbol massa català”)

L’any 1.218 s’apareix a Barcelona. L’any 1.272, 54 anys després, és rebuda a Jerez de la Frontera “ amb grans aclamacions populars” (Boletin del Santuario de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez de la Frontera Pag. 37 Editat 11-11-1949).

Qui la va portar allí - a Jerez de la Frontera - i quan?

A la pàgina 27 de l’esmentat “Boletín” llegeixo el següent :

"En el año 1.268 - 50 anys després de l’aparició de la Mare de Déu i d’haver-li posat Jaume I el nom de “Mercè” a Barcelona -, a los cuatro años de haber sido reconquistada esta ciudad (Jerez de la Frontera) a los musulmanes por Alfonso X el Sabio, hizo la fundación de éste convento San Pedro Pacual de Valencia”.

El mot "mercè" vol dir "gràcies" en occità.  Jaume I era nascut a Montpeller (Occitània)

Alfonso X el Sabio , rei de Castilla, va fer portar la patrona de Barcelona a Jerez de la Frontera? Qui era aquest valencià que va portar la patrona de Barcelona a Jerez de la Frontera? Anava amb un rei de Castilla o anava amb un rei de Catalunya i Aragó i ens ho expliquen malament?

El fundador, doncs, va venir de València. Tenia alguna relació aquest Pedro Pascual de Valencia amb Jaume I? No va ser Jaume I qui va reconquerir València als sarraïns i la va repoblar amb gent de Lleida i Barcelona? Era aquest “Pere Pasqual de València” un cavaller de l’Orde de la Mercè d’origen català?. La lògica fa pensar que sí.

A l’esmentat “Boletín” hi ha il·lustracions en les que es pot veure la clàssica imatge de verge negra. També s’hi pot llegir que en un principi tenia el nen assegut al genoll - com les verges romàniques dels Pirineus -, però que va ser canviat per a poder-la vestir amb mantell.

En el “Boletín Mercedario” del mes de Febrer de 1.946 de Cadiz ( ciutat d’on la “Mercè” també n’és patrona) hi podem llegir el següent: 

“Entresacamos del manuscrito antiguo del Padre Chamorro que se conserva en nuestro archivo: Año 1.268. Sagrada imagen de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez. El Padre Rallón, hablando de esta Señora de la Merced, en la historia que escrivió por los años 1.670, en el capítulo II, escribe estas formales palabras: el color del rostro es moreno”

També fa esment a l’antiguitat mil·lenària de la imatge,al simbolisme de les imatges de les verges negres en general, a vegades anomenades “egipcíaques” (i relacionades amb Isis, la deessa negra d’Egipte).

Aquest tema m’ha interessat perquè em podria donar proves o pistes que demostressin que a Andalusia - quan era anomenada Bètica i Hispània Ulterior - s’hi va parlar català o occità, o una llengua que hi estigués embrancada, dins la família de les llengües de la Marca Hispànica que són les llengües ibèriques dels Pirineus on no hi és pas la castellana.

Si hi havia catalans a Jerez de la Frontera en el segle XIII i van rebre amb aclamacions a la "Mercè", vol dir que hi havia catalans, que s'hi va parlar català abans que castellà, doncs els castellans van arribar-hi a partir de 1492 amb la reconquesta de Granada pels Reis Catòlics que per altra banda eren Isabel de Castilla i Ferran de Catalunya i Aragó?

El nom original de la ciutat andalusa de Granada era il-iberis. Prop de Perpinyà, a la Catalunya Nord, hi ha una ciutat avui anomenada Elna, que originalment també es deia il-iberis

Quina llengua s'hi parlava abans de 1492 en que hi van arribar els castellans ? La llengua castellana no és la llengua autòctona o vernacla d’Andalusia;es pot parlar d'una llengua bètica?

En temps antics el que ara en diuen Andalusia tenia un nom iber: es deia Bastetània. Els espanyols castellanistes ho han castellanitzat i han adulterat la seva "naturalitat", els seus orígens i la identitat vernacla. Els actuals andalusos no són espanyols, són espanyolitzats.

Estudiant els ibers, m’he adonat que el seu territori corresponia al que són els Països Catalans, Euskal Herria i els Països Bètics. En el fons hi trobem un substrat lingüístic relacionat amb una determinada concepció cultural. Jo diria que d’arrel camita. De moment ho estic estudiant per aportar una prova al que de moment es només una hipòtesi de treball.A la zona de Granada hi ha municipi que es diu encara avui porta nom català "Castell de Ferro" ( nom català que en castellà vol dir "Castillo de Hierro"). A la zona de Jerez de la Frontera hi ha "Punta Umbria" a "Umbria" va nèixer Sant Francesc d'Assís. A Sevilla hi ha el culte a una imatge de Nostra Senyora de Rocamador. Aquesta imatge és originària de Rocamador, lloc d'Occitània ( avui França) on hi ha el santuari d'una verge negra que anava a visitar el català Ramon Llull de peregrinatge?

Crec que fora bo que a Barcelona es restituís la imatge de la verge negra de la Mercè i que se l’anomenés “nostra senyora” tal com se l’anomenava originalment” i es convertís en un símbol de la ciutat. També ho fora que, malgrat els prejudicis anti-religiosos propis dels temps laics i ateus ( lògics quan el poder i l’autoritat ha estat i es troba a mans d’hipòcrites i tergiversadors amb mala fe) que es fomentés l’agermanament amb les ciutats bètiques de Jerez de la Frontera i Cadis i altres ciutats de la Península Celtibera i d’Europa que com Tolosa de Llenguadoc a Occitània, Einsieden a Suissa, Czestochowa a Polònia, Zagrev a Croàcia, Hal a Bèlgica, Marsella a Occitània (França), Loreto a Itàlia, Notre Dame de París a França, entre d’altres, tenen com a patrona i símbol de la ciutat una imatge de verge negra. Moltes d’elles han estat trobades en troncs d’arbres que simbolitzen l’Arbre de la Vida i la sefirah de Binah, que es representa cabalísticament, com una dona coberta de cap a peus de color negre i se l’anomena també, la “Mare Còsmica” la “Mare Fosca” la “Mare Fèrtil” , “Sofia”, que en la seva essència, és la força del part en tots els tipus i nivells de donar a llum la labor que es requereix per dur a terme qualsevol objectiu en el món de la forma.

Sóc conscient que parlar d’aquests temes avui fa somriure perquè som en temps de laïcisme, ateisme, nihilisme i materialisme i ens trobem fugint dels temps dels dogmes irracionals i falsaris que han adulterat consciències al llarg de segles, però sóc conscient també de que allò que és, és sempre, i malgrat que, com s’hauria de dir en llenguatge deulofeunià, som en “temps d’ona baixa” hi ha coses que s’han de dir quan toca dir-les encara que no hi hagi ressò i encara que hom hagi de córrer el risc de ser malinterpretat a causa del senyal o ona dominant del temps en el qual vivim. No s'han d'esborrar ni tergiversar els símbols que comporten una representació nacional i una idea cultural que podem compartir amb tothom que vagi de bona fe.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Nota:

La imagen catalana de "Nostra Senyora de la Mercè" originaria de Barcelona (Cataluña) ya que en Barcelona se apareció a san Pere Nolasc (Pedro Nolasco)y al rei catalán Jaume I (Jaime I) de Aragón, llevada a América y venerada con el nombre castellanizado de "Nuestra Señora de las Mercedes"

Argentina

NUESTRA SEÑORA DE LAS MERCEDES DE TUCUMÁN

ARGENTINA

Tucumán, fue fundada por don Diego de Villarroel en 1565, pero el día de Nuestra Señora de las Mercedes de 1685 fue trasladada al sitio actual.

El Cabildo en 1687 nombró a Nuestra Señora de las Mercedes como Patrona y Abogada de la ciudad, por los muchos favores que la Virgen dispensó a los tucumanos.

La victoria argentina en la batalla de Tucumán del 24 de septiembre de 1812, es acreditada a Nuestra Señora de las Mercedes. En ella se decidió la suerte de las Provincias Unidas del Río de la Plata. Los españoles eran unos tres mil y los argentinos apenas mil ochocientos. Belgrano, el general argentino, puso su confianza en Dios y en Nuestra Señora de las Mercedes, a quien eligió por Patrona de su Ejército.

En la mañana del 24 de septiembre de 1812, día del combate, el general Belgrano estuvo orando largo rato ante el altar de la Virgen. El ejército argentino obtuvo la victoria. En el parte que transmitió al Gobierno, Belgrano hizo resaltar que la victoria se obtuvo el día de Nuestra Señora de las Mercedes, bajo cuya protección se habían puesto las tropas.

El parte dice textualmente: 'La patria puede gloriarse de la completa victoria que han tenido sus armas el día 24 del corriente, día de Nuestra Señora de las Mercedes bajo cuya protección nos pusimos ".

El general Belgrano puso en manos de la imagen de la Virgen su bastón de mando. La entrega se efectuó durante una solemne procesión con todo el ejército, que terminó en el Campo de las Carreras, donde se había librado la batalla.

Belgrano se dirigió hacia las andas en que era conducida la imagen de Nuestra Señora de las Mercedes, y le entregó el bastón que llevaba, poniéndolo en las manos de la Virgen y proclamandola como Generala del Ejército.

Al tener conocimiento de estos actos de devoción las religiosas de Buenos Aires, remitieron a Belgrano cuatro mil escapularios de Nuestra Señora de la Merced para que los distribuyera a las tropas. El batallón de Tucuman se congregó antes de partir rumbo a Salta, frente al atrio del templo de Merced, donde se les entregaron los escapularios, tanto los jefes como oficiales y tropas los colocaron sobre sus uniformes.

El 20 de febrero de 1813 los argentinos que buscaban su independencia se enfrentaron nuevamente con los españoles en Salta. Antes de entrar en combate, Belgrano recordó a sus tropas el poder y valimiento de María Santísima y les exhortó a poner en Ella su confianza. Formuló también el voto de ofrendarle los trofeos de la victoria si por su intercesión la obtenía.

Con la ayuda de la Madre de Dios vencieron nuevamente a los españoles, y de las cinco banderas que cayeron en poder de Belgrano, una la destinó a Nuestra Señora de las Mercedes de Tucumán, dos a la Virgen de Luján y dos a la Catedral de Buenos Aires.

A partir del año 1812, el culto a Nuestra Señora de las Mercedes adquiere una gran solemnidad y popularidad. En 1813, el Cabildo de Tucumán pide al gobierno eclesiástico la declaración del vicepatronato de Ntra. Sra. de las Mercedes "que se venera en la Iglesia de su religión" y ordena de su parte que los poderes públicos celebren anualmente su fiesta el 24 de septiembre . La Autoridad Eclesiástica, por Decreto especial, declara el 4 de septiembre de 1813 festivo en homenaje a Nuestra Señora de las Mercedes el 24 de septiembre.

Después del 31 de agosto de 1843, es declarada oficialmente Vice Patrona, jurando su día por festivo y disponiendo se celebre cada año una Misa solemne con asistencia del Magistrado y que por la tarde se saque la imagen de la Santísima Virgen en procesión, como prueba de gratitud por los beneficios dispensados.

Al cumplirse el centenario de la batalla y victoria de Tucumán, la imagen de Nuestra Señora de las Mercedes fue coronada solemnemente, en nombre del Papa San Pio X, en 1912.

El 22 de junio de 1943, el Presidente de la República, General Pedro P. Ramirez, por decreto aprobado el día anterior con sus ministros, dispuso por el artículo 1ro.:

"Quedan reconocidas con el grado de Generala del Ejército Argentino: la Santísima Virgen María, bajo la advocación de Nuestra Señora de las Mercedes, y la Santísima Virgen María, bajo la advocación de Nuestra Señora del Carmen".

Los artículos 2,3 y 5 se refieren a la imposición de la banda y faja que corresponde a los generales de la nación. El gobierno Argentino proclama así, solemnemente, ante el mundo, su religiosidad.

En 1945, el Gobierno Nacional designó a Nuestra Señora de las Mercedes Patrona Principal de la Aeronáutica Militar.

En Santa Fe la imagen se venera en el templo del Milagro, Paraná se venera en la catedral, en Córdoba en la Iglesia de los Padres Mercedarios, y así en muchos otros lugares.

Perú

Nuestra Señora de la Merced

Patrona de Perú

La devoción a Nuestra Señora de las Mercedes en el Perú se remonta a los tiempos de la fundación de Lima. Consta que los Padres Mercedarios, que llegaron al Perú junto con los conquistadores, habían edificado ya su primitiva iglesia conventual hacia 1535, templo que sirvió como la primera parroquia de Lima hasta la construcción de la Iglesia Mayor en 1540.

Los Mercedarios no sólo evangelizaron a la región sino que fueron gestores del desarrollo de la ciudad al edificar los hermosos templos que hoy se conservan como valioso patrimonio histórico, cultural y religioso.

Junto con estos frailes llegó su celestial patrona, la Virgen de la Merced, advocación mariana del siglo XIII.

Esta Orden de la Merced, aprobada en 1235 como orden militar por el Papa Gregorio IX, logró liberar a miles de cristianos prisioneros, convirtiéndose posteriormente en una dedicada a las misiones, la enseñanza y a las labores en el campo social. Los frailes mercedarios tomaron su hábito de las vestiduras que llevaba la Virgen en la aparición al fundador de la orden.

La imagen de la Virgen de la Merced viste totalmente de blanco; sobre su larga túnica lleva un escapulario en el que está impreso, a la altura del pecho, el escudo de la orden. Un manto blanco cubre sus hombros y su larga cabellera aparece velada por una fina mantilla de encajes. En unas imágenes se la representa de pie y en otras sentada; unas veces se muestra con el Niño en los brazos y otras los tiene extendidos mostrando un cetro real en la mano derecha y en la otra unas cadenas abiertas, símbolo de liberación. Esta es la apariencia de la hermosa imagen que se venera en la Basílica de la Merced, en la capital limeña, que fue entronizada a comienzos del siglo XVII y que ha sido considerada como patrona de la capital.

Fue proclamada en 1730 "Patrona de los Campos del Perú"; "Patrona de las Armas de la República" en 1823; y al cumplirse el primer centenario de la independencia de la nación, la imagen fue solemnemente coronada y recibió el título de "Gran Mariscala del Perú" el día 24 de septiembre de 1921, solemnidad de Nuestra Señora de la Merced, desde entonces declarado fiesta nacional, ocasión en que cada año el ejército le rinde honores a su alta jerarquía militar de "Mariscala". La imagen porta numerosas condecoraciones otorgadas por la república de Perú y sus gobernantes e instituciones nacionales. En 1970 el cabildo de Lima le otorgó las "Llaves de la ciudad" y en 1971 el presidente de la República le impuso la Gran Cruz Peruana al Mérito Naval, gestos que demuestran el cariño y la devoción del Perú a esta advocación considerada por muchos como su Patrona Nacional.

República Dominicana

NUESTRA SEÑORA DE LAS MERCEDES

REPÚBLICA DOMINICANA

Una de las imágenes de gran devoción en Santo Domingo, y la más antigua es la de Nuestra Señora de las Mercedes.

En marzo de 1495 Cristóbal Colón, acompañado de unos cuantos españoles, tuvo que enfrentar a un crecido número de indios acaudillados por un cacique. Levantaron una trinchera y junto a ella colocaron una gran cruz de madera.

Los indios lograron desalojar a los españoles, quienes de inmediato se replegaron a un cerro. Mientras tanto los indios prendieron fuego a la cruz y con hachas intentaban destruirla, sin poder lograrlo. Ante la agresividad de los indios, Colón y la mayoría de la tropa decidieron retirarse del lugar. Sin embargo el mercedario Fray Juan Infante, confesor de Colón, que llevaba consigo una imagen de Nuestra Señora de las Mercedes, exhortó a los españoles a seguir combatiendo y les prometió la victoria en nombre de la Virgen.

Al día siguiente las fuerza de Colón obtuvieron una increíble victoria frente a los indios, quienes se dispersaron por los montes. Luego de este suceso se construyó un santuario a Nuestra Señora de las Mercedes en la misma cumbre del cerro donde Colón colocó la milagrosa cruz.

MÁS INFORMACIONES DE "Nuestra Señora de la Merced" ( En la mayoria se omite decir que sant Pedro Nolasco era catalán de Barcelona i que en el año de su aparición, 1.218 Barcelona pertenecia a la Corona de Aragón y Cataluña. No era la España que tenemos ahora. La Corona de Aragón y Cataluña era un reino soberano e independiente.

Escudo mercedario de Perú

Sevilla

República Dominicana

En esta web se dice que fué patrona de «la Española», la isla que descubrió Colón y a la que puso el nombre de "Hispaniola". Colón, salió en su segundo viaje des de Barcelona.

Existe una corrientee de historiadores, el más importante para mí es Pedro de Ulloa, historiador de Perú, que afirman que Colón, en realidad se llamaba "Colom" («Paloma» en castellano) y que era catalán.