dimarts, 16 d’octubre del 2007

La Catalunya adulterada: El costum de posar la "i" entre cognom i co-cognom


La Catalunya adulterada: 
Posar la "i" entre cognom i co-cognom
és un castellanisme, una alienació o alienament  descatalanitzador?

Llegeixo un article de Josep M. Huertas ( El Periódico de Catalunya 3-III-1992) amb el títol de " Contra la "i" entre cognom i co-cognom" en el que es fa ressò de la mort del lingüista Enric Moreu-Rey del qual diu el següent: 

" Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia

Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.

"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum. 
Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".

Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.

En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos-en, no rectifiquem, talment com si ens auto immoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia. 

La vanitat de l'ego, o alguna altra debilitat de l'ànima humana,  sovint es manifesta més forta que el testimoni de la veritat i oposa una resistència que no ens deixa canviar d'opinió.

Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil. Ser humil  també té la seva dificultat. Té un punt d'equilibri entre l'amor propi o autoestima i el complex d'inferioritat  més enllà del qual es perd la dignitat, es a dir, entre la dignitat i la indignitat.  

Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.

Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.

I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).

I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.

Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.
I, a més, actualment no estan de moda.

Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya. 

Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)

Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans? 

Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.

L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.

En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

La "Mercè" a Catalunya (1.218) i a Andalusia (1.272)




















La imatge de Nostra Senyora de la Mercè", ara mal anomenada "La Mercè" ja que amb aquesta denominació que queda esborrat el subjecte "Nostra Senyora", l’any 1.218 s’apareix a Barcelona. L’any 1.272, 54 anys després, és rebuda a Jerez de la Frontera “amb grans aclamacions populars” 
(Boletin del Santuario de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez de la Frontera Pag. 37 Editat 11-11-1949)

Li posà l'adjectiu "Mercè", que vol dir "Gràcia" en occità, el rei   Jaume I, de la Corona d'Aragó, entesa com a Corona dels regnes d'Aragó,  i no com ho alguns historiadors espanyolistes ho volen fer creure, o sigui, com si fós només d'Aragó.  I, que era nascut a Montpeller (Occitània) .  


Nostra Senyora de la Mercè de Jerez de la Frontera (Andalusia)Conserva la negritud original. 

El culte a la imatge va ser portat a Andalusia des de Barcelona. Antiguitat de la imatge de Jerez de la Frontera (1.272). Antiguitat de la imatge de Barcelona (1.218)















Imatge de Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona. 
Blanquejada i amb l'escapulari canviat. Li han tret els quatre pals de la bandera catalana. A la imatge de Jerez de la Frontera encara es conserven els quatre pals.Una icona religiosa patrona de Barcelona(1.218)a Catalunya i patrona de Jerez de la Frontera (1.272) a Andalusia


En temps antics el que ara en diuen Andalusia tenia un nom iber: es deia Bastetània. Quan anem fins el fons de la qüestió, veiem que els espanyols castellanistes ho han castellanitzat i han adulterat la seva "naturalitat", els seus orígens i la identitat vernacla. Quan anem fins el fons de la qüestió, veiem que els actuals andalusos no són espanyols, són espanyolitzats.

Catalunya i els territoris de la Corona d'Aragó també són territoris de cultura ibera. I, també estan sotmesos a un procés de castellanització. No són espanyols però els volen espanyolitzar. 


El folclorista Joan Amades en el seu Costumari Català ens diu el següent: “ La nit del 24 d’Octubre de l’any 1.218 va baixar la Mare de Déu en persona a Barcelona i es va presentar a tres personalitats de la política catalana que es trobaven en el Palau Reial, que eren el Rei Jaume I el Conqueridor, el conseller Sant Pere Nolasc, i el canonge de la Seu Sant Ramon de Penyafort. Els va demanar que fundessin una orde de cavalleria, els cavallers de la qual, tindrien cura de redimir els cristians que queien captius dels sarraïns per qui eren tractats amb gran duresa i crueltat”.

La primera pregunta que vaig fer-me va ser: ¿En quina llengua els va parlar la Mare de Déu a aquells personatges catalans? ¿Ho va fer en arameu? ¿ Ho va fer en hebreu? ¿Ho va fer en llatí? Se suposa que, atès el do de llengües que segons va ensenyar Jesucrist l’Esperit Sant infon als veritables cristians, donat que era a Catalunya, els va parlar en català? Els va parlar en occità ja que Jaume I era occità?

Per què actualment se li diu Mare de Déu enlloc de dir-li Nostra Senyora que es com s’havia dit sempre als Països Catalans i arreu d’Europa a les icones de verges negres(Notre Dame, a París; Nostra Dona de les Taules a Marsella i Nostra Dona la Daurada a Tolosa de Llenguadoc a Occitània)?

Crec que els catalans hauríem de recuperar l’expressió de Nostra Senyora. ( Un mot cent per cent català ja que ve de “seny”) I,també em pregunto: Per què la van blanquejar si era negra?( La negror de les verges negres té un significat cultural; no és degut al fum de les espelmes. Això ho diuen per amagar el seu signficat). El color està relacionat amb el culte a la Mare Còsmica i, per tant, amb el culte a les deesses Isis d'Egipte i Demèter de Grècia. Una concepció patriarcal i jahvehitica de la Divinitat ens ho vol amagar i genera ateisme i agnosticisme entre aquells que perceben l'engany de forma natural i amb seny.

Per què es diu “Mercè”? Llegeixo a l’esmentat llibre que : La imatge de Nostra Senyora de la Mercè es diu així degut a que el rei Jaume I va posar-li aquest nom de “Mercè” perquè va tenir la “mercè” de visitar-lo. Mercè, és un mot que deriva del francès “mercí” que vol dir “gràcia”.( En el català genuí de l’agraïment se’n deia “mercès” avui s’ha acceptat com a català correcte el castellanisme “gràcies”. Talment sembla que es vulgui descatalanitzar la llengua catalana a base d’acceptar castellanismes o castellanades).

Creada doncs l’orde de cavalleria a Barcelona pels tres personatges esmentats( cal recordar que Jaume I era cavaller de l'Orde del Temple del Rei Salomó o sigui "templer" com molts dels reis catalans), es va decidir que “ els monjos de l’Orde de Cavalleria de la Mercè portarien un hàbit amb els 4 pals vermells sobre fons daurat de la bandera catalana ficats al pit.

Els 4 pals vermells sobre fons daurat o groc, durant l’Edat Mitjana tenien un simbolisme religiós que era la representació del Tetragrammaton o les 4 lletres del nom de déu.
Aquest símbol formava part de les ensenyances cristianes que es basaven en l’Arbre de la Vida de la càbala cristiana i feia referència a les 4 lletres del nom de Déu enteses com a elements de la Creació. Els cristians hel·lenistes les interpretaven com a forces de la naturalesa - aigua, terra, aire i foc- i feien referència al Timeu de Plató. Aquest va ser el cas dels càtars o cristians albigesos.

No sé però, ben bé el motiu pel qual l’ activitat des monjos de l’Orde de la Mercè, malgrat els seus orígens catalans, actualment castellanitzada i espanyolitzada castellanísticament, no té ressonància popular com a orde catalanista, com és el cas dels monjos de l’orde dels cistercencs de Poblet i dels benedictins de Montserrat.( Tot i que a la web del monestir de Montserrat no hi cap referència a la imatge com a verge negra i el seu simbolisme, ni que sigui la patrona de Catalunya ni la senyera en la pàgina d’entrada). És una orde que ha estat descatalanitzada malgrat els seus orígens catalans?


Imatge de N.S de la Mercè de Barcelona. L'escapulari amb la senyera i la creu ha estat canviat. En lloc de quatre pals catalans, «semblen» dues banderes com l'actualment espanyola. Qui ho va canviar, quan es va fer i per què?


Escapulari amb els quatre pals catalans de la «senyera» que encara es poden verue a totes les congregacions de monjos mercedaris de tot el món.




Escapulari de la imatge de Barcelona, que ha estat canviat. En lloc de una "bandera catalana» o «senyera»,la «Nostra Senyora» porta dues banderes que "recorden" la bandera actualment espanyola. Qui ho va canviar, quan es va canviar, i per què es va fer?


Una restauració es va produir l'any 1939. L'any 1939 en temps del régim de Franco va ser "restaurada". Era bisbe Miguel de los Santos Diaz de Gomara.

A l'Enciclopèdia i podem llegir el següent:

«La fi de la guerra (1936-1939) provocà una intensa castellanització de la diòcesi de Barcelona i una vinculació de part de l'alta clerecia al règim polític establert, principalment a través de l'administrador apostòlic i bisbe de Cartagena Miguel de los Santos Díaz de Gómara" 

L'any 1963 la imatge fou sotmesa a un canvi de vestits.




Escut de Nuestra Señora de las Mercedes a Argentina


¿Ens ho creuríem actualment, any 2007, si tres personalitats polítiques de la vida catalana, sortissin per televisió per dir-nos que se’ls ha aparegut la Mare de Déu o Nostra Senyora en persona, per dir-los que fundin un Orde de Cavallers per a alliberar els catalans de la dependència i submissió de poders forasters que els tenen oprimits com era el cas dels sarraïns en el segle XIII?

Els temps han canviat. O potser no; diuen uns vells refranys que “ No hi ha res de nou sota el sol” i que “No hi ha res que no torni”.

Quan la verge se li va aparèixer al rei Jaume I, aquest, tenia 10 anys. Era "la nit de l’ 1 al 2 de Febrer de l´any 1.208 –. 


Ferran Soldevila, en el llibre "Història de Catalunya" ens diu el següent: sortia del casal dels Tornamira, a la noble ciutat occitana de Montpeller, un breu seguici que tenia com a personatge reverencial un infant acabat de néixer. A la claror de les torxes, el seguici va dirigir-se a l’església de Nostra Dona de les Taules; al moment d’entrar-hi, els clergues cantaven Te Deum laudamus. Després van adreçar-se a l’església de Sant Fermí on cantaren Benedictus Dominus Deus Israel...”

¿Tenia alguna mena d'autoritat relacionada amb el Regne d’Israel el català Jaume I el Conqueridor, comte d’Urgell, descendent d’aquell Salomó, comte d’Urgell i la Cerdanya, avi de Guifré el "Bel·lós ( no pas "Pelós") i estava relacionat amb la sang dels merovingis de que alguns historiadors atribueixen al Casal de Barcelona?


Els erudits medievalistes han vist en el comte d’Urgell, Jaume I el Conqueridor i la seva nissaga, rastres i senyals de la llegenda del Rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona. De fet, va ser batejat davant l'altar de Nostra Dona de les Taules a Montpeller, ciutat per altra banda relacionada amb Ramon Llull i Arnau de Vilanova.
L’espasa màgica o espasa de virtut del Rei Artur es deia Excalibur. La del rei Jaume d’Urgell es deia “Tisona” – diuen uns historiadors-. Altres diuen que es deia “Vilardella” (Uns diuen que aquesta espasa és troba al Museu Militar de París i que l’Elm o Casc de Jaume I es troba al Museu Militar de Madrid on la van portar quan se la van endur del castell de Montjuïc de Barcelona. Ens ho retornaran?).

Nostra Dona de les Taules està relacionada amb “les Taules” del Sinaí, lliurades per Jahvé a Moisès. Aquestes “Taules” estan relacionades amb el diagrama de l’Arbre del Coneixement o Arbre del Seny que fan servir els cabalistes pels seus estudis?
"Els cavallers de la Taula Rodona" i "els cavallers de Nostra Senyora de la Mercè", tenen una relació amb "Nostra Dona de les Taules"? Em fa la impressió que els poders oficialistes no ens ho expliquen bé ni malgrat tenir en el mot i concepte “Taules” un denominador comú. Malgrat no tenir informació, considerem oportú deixar constància del plantejament de la qüestió que ens hem fet tot pensant-hi.


A la catedral de la ciutat andalusa de Jerez de la Frontera hi ha la imatge d’una verge negra que porta penjat al pit un escapulari amb la creu que tot i ser banca sobre vermell ( la de Sant Jordi tant vinculada a Catalunya, és vermella sobre blanc com la del temple del Rei Salomó)i els quatre pals vermells sobre fons groc de la bandera catalana. Es tracta de la imatge de Nostra Senyora de la Mercè.

Quan he vist la postal de la catedral de Jerez de la Frontera amb la imatge de la verge negra de Nostra Senyora de la Mercè, m’he quedat molt sorprès: ¿ Com és - m’he preguntat - que la imatge de Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona no és negra? Qui la va blanquejar, quan i per què?

La imatge de Ntra. Sra. de la Mercè es va aparèixer primer a Barcelona abans que fós duta a Jerez de la Frontera pel catalans on va ser rebuda amb aclamacions populars. Aclamacions populars a una imatge catalana a Andalusia? De fet el culte a la “Mercè” actualment es molt popular a diversos municipis d'Andalusia. Però, com és que va tenir tanta acceptació una icona originària de Barcelona a Andalusia? En quin any?

A la basílica de Jerez de la Frontera hi trobem la tomba de “Sant Pere Nolasc” un dels tres personatges catalans als qui se’ls va aparèixer la Mare de Déu o Nostra Senyora de la Mercè a Barcelona. Aquesta pot ser també una prova de la relació de Barcelona amb Jerez de la Frontera. Però, qui la va portar allí i perquè va ser aclamada popularment. Hi vivien catalans a Andalusia i en concret a Jerez de la Frontera?

(També hi ha la tomba del General Miguel Primo de Rivera, personatge espanyol que va fer enderrocar les 4 columnes de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch que hi havia davant les fonts de Montjuïc de Barcelona perquè que eren un “símbol massa català”)

L’any 1.218 s’apareix a Barcelona. L’any 1.272, 54 anys després, és rebuda a Jerez de la Frontera “ amb grans aclamacions populars” (Boletin del Santuario de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez de la Frontera Pag. 37 Editat 11-11-1949).
Qui la va portar allí - a Jerez de la Frontera - i quan?

A la pàgina 27 de l’esmentat “Boletín” llegeixo el següent :

"En el año 1.268 - 50 anys després de l’aparició de la Mare de Déu i d’haver-li posat Jaume I el nom de “Mercè” a Barcelona -, a los cuatro años de haber sido reconquistada esta ciudad (Jerez de la Frontera) a los musulmanes por Alfonso X el Sabio, hizo la fundación de éste convento San Pedro Pacual de Valencia”.
El mot "mercè" vol dir "gràcies" en occità.  Jaume I era nascut a Montpeller (Occitània)

Alfonso X el Sabio , rei de Castilla, va fer portar la patrona de Barcelona a Jerez de la Frontera? Qui era aquest valencià que va portar la patrona de Barcelona a Jerez de la Frontera? Anava amb un rei de Castilla o anava amb un rei de Catalunya i Aragó i ens ho expliquen malament?


El fundador, doncs, va venir de València. Tenia alguna relació aquest Pedro Pascual de Valencia amb Jaume I? No va ser Jaume I qui va reconquerir València als sarraïns i la va repoblar amb gent de Lleida i Barcelona? Era aquest “Pere Pasqual de València” un cavaller de l’Orde de la Mercè d’origen català?. La lògica fa pensar que sí.

A l’esmentat “Boletín” hi ha il·lustracions en les que es pot veure la clàssica imatge de verge negra. També s’hi pot llegir que en un principi tenia el nen assegut al genoll - com les verges romàniques dels Pirineus -, però que va ser canviat per a poder-la vestir amb mantell.


En el “Boletín Mercedario” del mes de Febrer de 1.946 de Cadiz ( ciutat d’on la “Mercè” també n’és patrona) hi podem llegir el següent: 


“Entresacamos del manuscrito antiguo del Padre Chamorro que se conserva en nuestro archivo: Año 1.268. Sagrada imagen de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez. El Padre Rallón, hablando de esta Señora de la Merced, en la historia que escrivió por los años 1.670, en el capítulo II, escribe estas formales palabras: el color del rostro es moreno


També fa esment a l’antiguitat mil·lenària de la imatge,al simbolisme de les imatges de les verges negres en general, a vegades anomenades “egipcíaques” (i relacionades amb Isis, la deessa negra d’Egipte).

Aquest tema m’ha interessat perquè em podria donar proves o pistes que demostressin que a Andalusia - quan era anomenada Bètica i Hispània Ulterior - s’hi va parlar català o occità, o una llengua que hi estigués embrancada, dins la família de les llengües de la Marca Hispànica que són les llengües ibèriques dels Pirineus on no hi és pas la castellana.

Si hi havia catalans a Jerez de la Frontera en el segle XIII i van rebre amb aclamacions a la "Mercè", vol dir que hi havia catalans, que s'hi va parlar català abans que castellà, doncs els castellans van arribar-hi a partir de 1492 amb la reconquesta de Granada pels Reis Catòlics que per altra banda eren Isabel de Castilla i Ferran de Catalunya i Aragó?


El nom original de la ciutat andalusa de Granada era il-iberis. Prop de Perpinyà, a la Catalunya Nord, hi ha una ciutat avui anomenada Elna, que originalment també es deia il-iberis

Quina llengua s'hi parlava abans de 1492 en que hi van arribar els castellans ? La llengua castellana no és la llengua autòctona o vernacla d’Andalusia;es pot parlar d'una llengua bètica?

En temps antics el que ara en diuen Andalusia tenia un nom iber: es deia Bastetània. Els espanyols castellanistes ho han castellanitzat i han adulterat la seva "naturalitat", els seus orígens i la identitat vernacla. Els actuals andalusos no són espanyols, són espanyolitzats.



Estudiant els ibers, m’he adonat que el seu territori corresponia al que són els Països Catalans, Euskal Herria i els Països Bètics. En el fons hi trobem un substrat lingüístic relacionat amb una determinada concepció cultural. Jo diria que d’arrel camita. De moment ho estic estudiant per aportar una prova al que de moment es només una hipòtesi de treball.A la zona de Granada hi ha municipi que es diu encara avui porta nom català "Castell de Ferro" ( nom català que en castellà vol dir "Castillo de Hierro"). A la zona de Jerez de la Frontera hi ha "Punta Umbria" a "Umbria" va nèixer Sant Francesc d'Assís. A Sevilla hi ha el culte a una imatge de Nostra Senyora de Rocamador. Aquesta imatge és originària de Rocamador, lloc d'Occitània ( avui França) on hi ha el santuari d'una verge negra que anava a visitar el català Ramon Llull de peregrinatge?

Crec que fora bo que a Barcelona es restituís la imatge de la verge negra de la Mercè i que se l’anomenés “nostra senyora” tal com se l’anomenava originalment” i es convertís en un símbol de la ciutat. També ho fora que, malgrat els prejudicis anti-religiosos propis dels temps laics i ateus ( lògics quan el poder i l’autoritat ha estat i es troba a mans d’hipòcrites i tergiversadors amb mala fe) que es fomentés l’agermanament amb les ciutats bètiques de Jerez de la Frontera i Cadis i altres ciutats de la Península Celtibera i d’Europa que com Tolosa de Llenguadoc a Occitània, Einsieden a Suissa, Czestochowa a Polònia, Zagrev a Croàcia, Hal a Bèlgica, Marsella a Occitània (França), Loreto a Itàlia, Notre Dame de París a França, entre d’altres, tenen com a patrona i símbol de la ciutat una imatge de verge negra. Moltes d’elles han estat trobades en troncs d’arbres que simbolitzen l’Arbre de la Vida i la sefirah de Binah, que es representa cabalísticament, com una dona coberta de cap a peus de color negre i se l’anomena també, la “Mare Còsmica” la “Mare Fosca” la “Mare Fèrtil” , “Sofia”, que en la seva essència, és la força del part en tots els tipus i nivells de donar a llum la labor que es requereix per dur a terme qualsevol objectiu en el món de la forma.
Sóc conscient que parlar d’aquests temes avui fa somriure perquè som en temps de laïcisme, ateisme, nihilisme i materialisme i ens trobem fugint dels temps dels dogmes irracionals i falsaris que han adulterat consciències al llarg de segles, però sóc conscient també de que allò que és, és sempre, i malgrat que, com s’hauria de dir en llenguatge deulofeunià, som en “temps d’ona baixa” hi ha coses que s’han de dir quan toca dir-les encara que no hi hagi ressò i encara que hom hagi de córrer el risc de ser malinterpretat a causa del senyal o ona dominant del temps en el qual vivim. No s'han d'esborrar ni tergiversar els símbols que comporten una representació nacional i una idea cultural que podem compartir amb tothom que vagi de bona fe.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Nota:

La imagen catalana de "Nostra Senyora de la Mercè" originaria de Barcelona (Cataluña) ya que en Barcelona se apareció a san Pere Nolasc (Pedro Nolasco)y al rei catalán Jaume I (Jaime I) de Aragón, llevada a América y venerada con el nombre castellanizado de "Nuestra Señora de las Mercedes"

Argentina
NUESTRA SEÑORA DE LAS MERCEDES DE TUCUMÁN
ARGENTINA

Tucumán, fue fundada por don Diego de Villarroel en 1565, pero el día de Nuestra Señora de las Mercedes de 1685 fue trasladada al sitio actual.

El Cabildo en 1687 nombró a Nuestra Señora de las Mercedes como Patrona y Abogada de la ciudad, por los muchos favores que la Virgen dispensó a los tucumanos.

La victoria argentina en la batalla de Tucumán del 24 de septiembre de 1812, es acreditada a Nuestra Señora de las Mercedes. En ella se decidió la suerte de las Provincias Unidas del Río de la Plata. Los españoles eran unos tres mil y los argentinos apenas mil ochocientos. Belgrano, el general argentino, puso su confianza en Dios y en Nuestra Señora de las Mercedes, a quien eligió por Patrona de su Ejército.

En la mañana del 24 de septiembre de 1812, día del combate, el general Belgrano estuvo orando largo rato ante el altar de la Virgen. El ejército argentino obtuvo la victoria. En el parte que transmitió al Gobierno, Belgrano hizo resaltar que la victoria se obtuvo el día de Nuestra Señora de las Mercedes, bajo cuya protección se habían puesto las tropas.

El parte dice textualmente: 'La patria puede gloriarse de la completa victoria que han tenido sus armas el día 24 del corriente, día de Nuestra Señora de las Mercedes bajo cuya protección nos pusimos ".

El general Belgrano puso en manos de la imagen de la Virgen su bastón de mando. La entrega se efectuó durante una solemne procesión con todo el ejército, que terminó en el Campo de las Carreras, donde se había librado la batalla.

Belgrano se dirigió hacia las andas en que era conducida la imagen de Nuestra Señora de las Mercedes, y le entregó el bastón que llevaba, poniéndolo en las manos de la Virgen y proclamandola como Generala del Ejército.

Al tener conocimiento de estos actos de devoción las religiosas de Buenos Aires, remitieron a Belgrano cuatro mil escapularios de Nuestra Señora de la Merced para que los distribuyera a las tropas. El batallón de Tucuman se congregó antes de partir rumbo a Salta, frente al atrio del templo de Merced, donde se les entregaron los escapularios, tanto los jefes como oficiales y tropas los colocaron sobre sus uniformes.

El 20 de febrero de 1813 los argentinos que buscaban su independencia se enfrentaron nuevamente con los españoles en Salta. Antes de entrar en combate, Belgrano recordó a sus tropas el poder y valimiento de María Santísima y les exhortó a poner en Ella su confianza. Formuló también el voto de ofrendarle los trofeos de la victoria si por su intercesión la obtenía.

Con la ayuda de la Madre de Dios vencieron nuevamente a los españoles, y de las cinco banderas que cayeron en poder de Belgrano, una la destinó a Nuestra Señora de las Mercedes de Tucumán, dos a la Virgen de Luján y dos a la Catedral de Buenos Aires.
A partir del año 1812, el culto a Nuestra Señora de las Mercedes adquiere una gran solemnidad y popularidad. En 1813, el Cabildo de Tucumán pide al gobierno eclesiástico la declaración del vicepatronato de Ntra. Sra. de las Mercedes "que se venera en la Iglesia de su religión" y ordena de su parte que los poderes públicos celebren anualmente su fiesta el 24 de septiembre . La Autoridad Eclesiástica, por Decreto especial, declara el 4 de septiembre de 1813 festivo en homenaje a Nuestra Señora de las Mercedes el 24 de septiembre.

Después del 31 de agosto de 1843, es declarada oficialmente Vice Patrona, jurando su día por festivo y disponiendo se celebre cada año una Misa solemne con asistencia del Magistrado y que por la tarde se saque la imagen de la Santísima Virgen en procesión, como prueba de gratitud por los beneficios dispensados.

Al cumplirse el centenario de la batalla y victoria de Tucumán, la imagen de Nuestra Señora de las Mercedes fue coronada solemnemente, en nombre del Papa San Pio X, en 1912.

El 22 de junio de 1943, el Presidente de la República, General Pedro P. Ramirez, por decreto aprobado el día anterior con sus ministros, dispuso por el artículo 1ro.:
"Quedan reconocidas con el grado de Generala del Ejército Argentino: la Santísima Virgen María, bajo la advocación de Nuestra Señora de las Mercedes, y la Santísima Virgen María, bajo la advocación de Nuestra Señora del Carmen".

Los artículos 2,3 y 5 se refieren a la imposición de la banda y faja que corresponde a los generales de la nación. El gobierno Argentino proclama así, solemnemente, ante el mundo, su religiosidad.

En 1945, el Gobierno Nacional designó a Nuestra Señora de las Mercedes Patrona Principal de la Aeronáutica Militar.

En Santa Fe la imagen se venera en el templo del Milagro, Paraná se venera en la catedral, en Córdoba en la Iglesia de los Padres Mercedarios, y así en muchos otros lugares.

Perú

Nuestra Señora de la Merced
Patrona de Perú

La devoción a Nuestra Señora de las Mercedes en el Perú se remonta a los tiempos de la fundación de Lima. Consta que los Padres Mercedarios, que llegaron al Perú junto con los conquistadores, habían edificado ya su primitiva iglesia conventual hacia 1535, templo que sirvió como la primera parroquia de Lima hasta la construcción de la Iglesia Mayor en 1540.

Los Mercedarios no sólo evangelizaron a la región sino que fueron gestores del desarrollo de la ciudad al edificar los hermosos templos que hoy se conservan como valioso patrimonio histórico, cultural y religioso.

Junto con estos frailes llegó su celestial patrona, la Virgen de la Merced, advocación mariana del siglo XIII.

Esta Orden de la Merced, aprobada en 1235 como orden militar por el Papa Gregorio IX, logró liberar a miles de cristianos prisioneros, convirtiéndose posteriormente en una dedicada a las misiones, la enseñanza y a las labores en el campo social. Los frailes mercedarios tomaron su hábito de las vestiduras que llevaba la Virgen en la aparición al fundador de la orden.

La imagen de la Virgen de la Merced viste totalmente de blanco; sobre su larga túnica lleva un escapulario en el que está impreso, a la altura del pecho, el escudo de la orden. Un manto blanco cubre sus hombros y su larga cabellera aparece velada por una fina mantilla de encajes. En unas imágenes se la representa de pie y en otras sentada; unas veces se muestra con el Niño en los brazos y otras los tiene extendidos mostrando un cetro real en la mano derecha y en la otra unas cadenas abiertas, símbolo de liberación. Esta es la apariencia de la hermosa imagen que se venera en la Basílica de la Merced, en la capital limeña, que fue entronizada a comienzos del siglo XVII y que ha sido considerada como patrona de la capital.

Fue proclamada en 1730 "Patrona de los Campos del Perú"; "Patrona de las Armas de la República" en 1823; y al cumplirse el primer centenario de la independencia de la nación, la imagen fue solemnemente coronada y recibió el título de "Gran Mariscala del Perú" el día 24 de septiembre de 1921, solemnidad de Nuestra Señora de la Merced, desde entonces declarado fiesta nacional, ocasión en que cada año el ejército le rinde honores a su alta jerarquía militar de "Mariscala". La imagen porta numerosas condecoraciones otorgadas por la república de Perú y sus gobernantes e instituciones nacionales. En 1970 el cabildo de Lima le otorgó las "Llaves de la ciudad" y en 1971 el presidente de la República le impuso la Gran Cruz Peruana al Mérito Naval, gestos que demuestran el cariño y la devoción del Perú a esta advocación considerada por muchos como su Patrona Nacional.

República Dominicana
NUESTRA SEÑORA DE LAS MERCEDES
REPÚBLICA DOMINICANA

Una de las imágenes de gran devoción en Santo Domingo, y la más antigua es la de Nuestra Señora de las Mercedes.
En marzo de 1495 Cristóbal Colón, acompañado de unos cuantos españoles, tuvo que enfrentar a un crecido número de indios acaudillados por un cacique. Levantaron una trinchera y junto a ella colocaron una gran cruz de madera.
Los indios lograron desalojar a los españoles, quienes de inmediato se replegaron a un cerro. Mientras tanto los indios prendieron fuego a la cruz y con hachas intentaban destruirla, sin poder lograrlo. Ante la agresividad de los indios, Colón y la mayoría de la tropa decidieron retirarse del lugar. Sin embargo el mercedario Fray Juan Infante, confesor de Colón, que llevaba consigo una imagen de Nuestra Señora de las Mercedes, exhortó a los españoles a seguir combatiendo y les prometió la victoria en nombre de la Virgen.
Al día siguiente las fuerza de Colón obtuvieron una increíble victoria frente a los indios, quienes se dispersaron por los montes. Luego de este suceso se construyó un santuario a Nuestra Señora de las Mercedes en la misma cumbre del cerro donde Colón colocó la milagrosa cruz.

MÁS INFORMACIONES DE "Nuestra Señora de la Merced" ( En la mayoria se omite decir que sant Pedro Nolasco era catalán de Barcelona i que en el año de su aparición, 1.218 Barcelona pertenecia a la Corona de Aragón y Cataluña. No era la España que tenemos ahora. La Corona de Aragón y Cataluña era un reino soberano e independiente.



Escudo mercedario de Perú


En esta web se dice que fué patrona de «la Española», la isla que descubrió Colón y a la que puso el nombre de "Hispaniola". Colón, salió en su segundo viaje des de Barcelona.
Existe una corrientee de historiadores, el más importante para mí es Pedro de Ulloa, historiador de Perú, que afirman que Colón, en realidad se llamaba "Colom" («Paloma» en castellano) y que era catalán.

dijous, 6 de setembre del 2007

El català: llengua minoritària o llengua vernacla ?

Segons l'estudi de NITLE Blog Census, el català és la segona llengua utilitzada en els blogs a Internet; la primera és l'anglès. Després d'aquesta dada, costa parlar del català com a llengua minoritària. Podeu consultar els resultats de l'estudi esmentat a www.hirank.com/ Així doncs, l'expressió "llengua minoritària" no s'escau. El català a Internet no és una llengua minoritària. Trobo que l'expressió que es va inventar en el seu dia, per a definir el català en funció de la seva situació social, en vàlida només en funció d'aquella situació social en la que es troba. Curiosament, en aquesta situació social en la que es va definir a determinades llengües com a minoritàries, es trobem altres llengües que hi són com a "majoritàries" i no se les anomena mai així "llengues majoritàries" com fora lògic atesa la noció de contraposició enfront les "minoritàries". No he llegit mai cap escrit en el que al castellà se l'anomeni "llengua majoritària". La distinció entre llengua minoritària i llengua majoritària serveix per a exposar una situació, és una definició basada en el factor quantitatiu. Però, com hem pogut comprovar per la notícia esmentada a Internet la llengua catalana no és una llengua minoritària. La definició, doncs, no se li escau. Hem de definir a una llengua només sobre la base del factor quantitatiu? En base a quins factors s'ha de definir una llengua? Què és una llengua?Com li hem de dir doncs a la llengua catalana per a identificar-la de veritat i abastament, de forma total, tenint en compte allò que és essencial d'una llengua: l'expressió d'un contingut que són idees o pensament, sentiments o emocions i necessitats o voluntats?Una llengua és l'expressió d'un Ésser. La llengua - ens diuen totes les religions de la Humanitat al llarg de la Història - és l'expressió d'un Ésser, i és considera "Verb" quan s'exposa per escrit i "Paraula" quan s'exposa fonèticament. La podem identificar en funció d'una situació quantitativa, com a "minoritària", en funció d' una cultura i una nació com a "catalana", en funció d'una realitat política com a "nacional", però en funció d'una mentalitat o pensament ens cal donar-li un altre nom. Quin nom? Jo l'anomeno "llengua vernacla" tot seguint una tradició mil·lenària. Aquesta definició comporta una relació de la llengua amb una espiritualitat. És una definició que li dóna una vida, un factor qualificatiu que la situa en un marc diferent del que la situa la definició de "llengua minoritària" que només té en consideració el factor quantitatiu i que serveix per posar de manifest una "situació" en la que es troba la llengua ( i denunciar l' actitud política que la minoritza amb voluntat d'anorrear-la fent servir , quasi sempre, una llengua majoritària que s'imposa per la força bruta o per transplantaments de població hostil) però no una qualitat essencial, que la presenta com a participadora d'un Ésser i per tant creativa.La concepció de la llengua com a expressió de l'esperit del lloc, - o del Geni del Lloc -, li dóna a la llengua vernacla un nivell de consciència superior a la que comporta la definició de llengua minoritària, o llengua materna. Aquesta definició, de llengua materna o paterna, és una definició ètnica, que es fa servir per a justificar el drets dels immigrats que ocupen un territori. Quan són diversos pobles els nouvinguts a un lloc, es justifica la minorització de la llengua vernacla en el fet de promoure una llengua majoritària que és presentada com a "llengua de tots" . Del que es tracta és de que no es parli la llengua del lloc, la natural, la vernacla , la que fa pensar perquè ens posa en comunió amb l'esperit del lloc. Crec que un dels passos que cal fer per caminar envers la independència de Catalunya i la reunificació dels Països Catalans, és recuperar el concepte de llengua vernacla ( i també el de nació vernacla) perquè aquest concepte comporta un factor qualitatiu ( el concepte de llengua minoritària només és quantitatiu) que posa de manifest una espiritualitat, a la vegada que comporta una configuració nacionalista basada en factors naturalistes i un pensament universal basat en les essències com a denominador comú de la diversitat de formes que aquest esperit agafa en funció de cada lloc on es fa realitat. La pau al món la veig com una confederació mundial de nacions vernacles amb les llengües pròpies sense minoritzar i parlades pels seus habitants, els quals, per damunt de les diferències ètniques i de classe social, trobaran en el vernaclisme el denominador comú essencial que a tots ens agermana i ens fa ser, o participar, en el Ser.

josalort@hotmail.com

dissabte, 1 de setembre del 2007

Frases Vernacles 1

1
Cada nació vernacla té una estrella al cel i la seva pròpia imatge celeste. També té en les jerarquies supracelestes una Intel·ligència que el governa. Aquesta Intel·ligència és coneguda amb el nom d’Àngel Nacional.

E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (De Oculta Filosofia en l’Art Breu de Ramon Llull)

2

Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cada una amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o voluntat de l’home, sinó conforme a les disposicions harmòniques amb els cossos celestes.

E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (La Filosofia Oculta en l’Art Breu de Ramon Llull)
3

N’hi ha que van cap al Nord, n’hi ha que van cap al Sud, n’hi ha que van cap a l’Est, n’hi ha que van cap a l’Oest, n’hi ha que van cap a baix, n'hi ha que van cap a dalt.
El pantòleg, - seguidor de la religió científica catalana anomenada "Pantologia" per Francesc Pujols-, va cap a dalt.


J.S.

4

El proper pas que ha de fer la ciència, és crear una religió per la Humanitat.

Lord Morley

5

La religió fonamentada en la Pantologia ( religió científica catalana ) té la pretensió d’alliberar i netejar la qüestió religiosa de totes les mitologies, supersticions, màgies i misticismes que l’embolcallen, per tal de donar-li la mateixa objectivitat que els resultats obtinguts per les ciències.

Francesc Pujols
Del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana".

6

Dins l'àrea geogràficia natural o vernacla dels Països Catalans, la llengua castellana fa obeir (la Constitució), la llengua catalana fa pensar (combregant amb l'Esperit) .

Jordi Salat


7

L’espanyolisme castellanista castellanitza. El catalanisme vernaclista universalitza.

Jordi Salat

8

El pantòleg, davant la falsedat i la mentiada, no es pot limitar a dir “no és això”. Ha de dir "És el que És, és això i és així"

Jordi Salat

9

En els orígens de la vocació artística sempre trobem el sofriment d’una forta experiència vital. Descobrim que les coses (la realitat) no són exactament com ens volien fer creure que eren i sorgeix una contradicció insuportable, un conflicte, entre l’ambient en que hem crescut i la nova visió que anem construint amb la nostra experiència.(La pràctica de l’art)

Antoni Tàpies


10

Els artistes, hauríem d’anar sempre colze a colze, amb els filòsofs, els científics i els polítics progressius. L’artista participa i propaga una idea igual que tots ells. Tot són facetes d’una mateixa activitat, la humana, davant els misteris i problemes que plantegen les relacions dels éssers humans amb la naturalesa i entre ells mateixos.

Antoni Tàpies

11

Al formar-se una nova visió de la realitat, sorgeix immediatament el conflicte amb conceptes caducats i és natural que es senti un impuls envers la rebel·lia i l’acció.

Antoni Tàpies

11

Hi ha dues classes de nacionalismes.

1.- Els nacionalismes vernaclistes, que són els que fan ciutadans o patriotes conscients, pensants i vius, connectats a l’Arbre de la Vida

2.- Els nacionalismes constitucionalistes que són els que fan ciutadans o patriotes conscients de les normes legals de la Constitució ( O "dogmes" a vegades religisos) i desconnectats de l’ Arbre de la Vida – l’Arbre del Coneixement o Arbre de l’Esperit.-
El nacionalisme català és un nacionalisme vernaclista i té el seu propi "marc espiritual" universalment compartit en comunió amb totes les nacions vernacles del món. El nacionalisme espanyol, és un nacionalisme constitucionalista i té el seu "marc constitucional".

Jordi Salat

12

La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega” "La mística és la font de qualsevol ciència de debò" “L'home troba Déu darrere de cada porta que la ciència ateny d'obrir” (Albert Einstein, 1879-1955, el major científic del s. XX).

Albert Einstein

13

Qui tingui l’art i la ciència, aquest, ja té la seva religió. Qui no tingui l’art i la ciència, que cerqui una religió.

Goethe


14

Per a les persones creients, Déu està al principi; per als científics, al final de totes les reflexions

Max Karl Emst Ludwig Planck, 1858-1947, físic alemany).



15

Una mica de ciència allunya de Déu, però molta ciència retorna a Ell.

Louis Pasteur,1822-1895, químic i bacteriòleg


16

La matemàtica és l'alfabet amb el qual Déu va escriure el món

Galileu Galilei


17

L'humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència.

Thomas De Kempis, 1380-1471, místic

18

La generalitzada opinió, segons la qual jo seria un ateu, es funda en una gran errada. Qui ho dedueix de les meves teories científiques, no les ha pas compreses. No sols m'ha interpretat malament sinó que em fa un mal servei si divulga informacions errònies a tomb de la meva actitud envers la religió. Jo crec en un Déu personal i puc dir, amb plena consciència, que en la meva vida, mai no m'he subscrit a cap concepció atea

Albert Einstein, al “Deutsches Pfarrblatt, Bundes-Blatt der Deutschen Pfarrvereine”, 1959, 11).


19

Es pot ser català i espanyol; però no és pot ser català i castellà. L'espanyolisme castellanista és imperialisme no és cosmopolitisme universal.

Jordi Salat


20

Hi ha gent que, probablement per manca d'un do de sensibilitat, no vol, o no pot entendre raonant amb lògica i per això necessiten proves.Tot depèn del nivell de l’Arbre de la Vida en el que són o es troben. N'hi ha que creuen sense entendre, n’hi ha que entenen i no creuen,n’hi ha que creuen i entenen però no obren en conseqüència ni són conseqüents amb les conclusions ja que no canvien mai de conducta, d'opinió ni de mentalitat n' hi aha d'altres que sí que ho fan.

Jordi Salat

21


No és l’Esperit el qui anima a la Matèria, sinó la Matèria la qui anima a l’Esperit.(Hiparxiologi o ritual de la religió catalana pàg. 65)

Francesc Pujols

22

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

Francesc Pujols

Nota: Aquesta frase extreta del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana" és pot llegir en la placa que es va posar en el momnument a Frandesc Pujols que es troba davant la porta d'entrada del " Museu Dalí " de Figueres (Catalunya)

dimarts, 20 de març del 2007

La Catalunya adulterada: El Rellotge Català i altres referents censurats


La Catalunya adulterada
El Rellotge català



L'Ajuntament de Cardedeu ha estat el primer dels Ajuntaments catalans que ha instal·lat a la seva façana un rellotge que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional a Catalunya. 

He anat a veure la façana de l'Ajuntament de Barcelona i no l'hi he vist. Al meu costat hi havia un grup de turistes, que d'haver vist l'original rellotge, s'haurien assabentat de l´existència de la cultura catalana. Una imatge identitària val més que mil paraules. Són milions els turistes que visiten Barcelona sense assabentar-se que són a Catalunya. 

Només cal mirar les imatges de les postals que hi ha als quioscos de la Rambla, lloc turístic per excel·lència, per adonar-se'n. A les postals se'ls hi ha tret fins i tot l'escut de Barcelona amb els  quatre pals catalans, cosa que no s'havia fet ni en temps de la dictadura de Franco. Ja no ens cal censura espanyola, hem renunciat a donar imatge de catalanitat. 

A algunes postals fins i tot hi podem veure que hi posa "España" i no hi posa "Catalunya". 
A les etiquetes dels productes fets a fàbriques que són a polígons industrials de Catalunya, hi posa el nom de la ciutat però no hi posa cap referència a que aquesta ciutat, com pot ser Barcelona, pertany a Catalunya. Només hi posen España. 

Entre els recordatoris turístics que es comercialitzen a Catalunya, especialment a Barcelona i altres llocs com són museus i monestirs, es poden trobar toros i nines amb vestit flamenc andalús que han estat utilitzats per espanyolejar però no hi trobem castellers ni nines amb el vestit de pubilla i hereu que són representatius de la cultura catalana. 
Renunciar als senyals d'identitat vernacla és com enterrar-se en vida. 

El rellotge de l'Ajuntament de Barcelona, la Capital de Catalunya, no marca les hores amb el sistema tradicional català. 

És un altre símbol català al que hem renunciat a donar-ne testimoni. Per què renunciem als nostre senyals d'identitat i els símbols i mites propis?

Quina mena de complex autodestructiu estem patint? Som víctimes d'una campanya desvernaclitzadora que vol dominar a la humanitat sota una realitat identitària falsa, tergiversada i buida de contingut?

Hi ha un pacte de govern- em pregunto tot sovint, quan veig determinats fets i actituds de molts polítics catalans - pel qual el poder hispano-castellà de Madrid renuncia a la censura, a canvi de que el poder català o catalanista de Barcelona renunciï a la catalanitat?

Per què no s'explica en els programes escolars, la diferència que hi ha entre cultura vernacla o autòctona i cultura colonial i la funció que les llengües en aquest procés? Per què es parla de cultura, nació i llengua majoritària o minoritària i no de cultura, nació i llengua sense l'esperit del lloc i amb l'esperit del lloc? Què se n'ha fet del Genius Loci?

Està clar que la llengua vernacla dels Països Catalans és la llengua catalana i que aquesta té els seus senyals i símbols propis que han de ser presents en el seu espai geogràfic natural. 

Déu - llegim a la Bíblia-, va distribuir els pobles per la Terra, cadascún segons la seva llengua i costums. Així, doncs, perquè no hem de posar la llengua i simbologia catalana al seu lloc?

Qui i perquè s'oposa a aquest ordenament i mentalitat política i  cultural? 

Cal recordar novament aquelles quatre columnes simbòliques que el 1919 va construir Josep Puig Cadafalch a la muntanya de Montjuïc de Barcelona  i van ser enderrocades el 1928 pel dictador espanyolista Miguel Primo de Rivera perquè eren un símbol català. 

A mi em sembla que s'haurien de restituir aquelles quatre columnes, i fer-ho amb el sentit original i no amb un sentit adulterat com el que s'ha fet, ja que no eren per a fer un monument als patriotes catalns de tots els temps sinó per a representar un ideal seguit pels catalans de tots els temps. I, això, que està relacionat amb els bel·lònides i la seva concepció zodiacalista del cristianisme no s'explica.

També em sembla que cal restituir el rellotge català. Em sembla que cal restituir els símbols propis o vernacles de cada lloc per a restituir un equilibri que ha estat alterat de forma perjudicial per a les persones que volen viure-hi i realitzar-hi com cal fer-ho per a realitzar un pla ideal que alguns no dubten en qualificar de diví ja que forma part de la formació del món. Quina forma ha de tenir el mapa nacionalista de les nacions, cultures i llengües naturals? 

Els símbols són el pont o la porta entre el món físic i el món espiritual. Les grans metròpolis, com més universals es fan, més reflecteixen en el seu urbanisme els senyals i símbols de la seva pròpia identitat autòctona o vernacla. 

Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben" que es visitat per milions de turistes. 
Praga, la ciutat de Kafka, també té un rellotge típic a l'Ajuntament que es visitat per milions de turistes. 

Per què no el pot tenir Barcelona? Barcelona, la ciutat de Gaudí, hauria de ser un mirall que reflectís la catalanitat, així es faria una capital digna dels catalans. Per què s’ha tret el referent de l’escut de Catalunya a les postals turístiques de Barcelona? Per censurar tots els símbols i referències a la identificació catalana. 

El Rellotge Català podria ser un d'aquests símbols. És un d'aquests símbols que cal restituir. Pel que fa referència als immigrats o nouvinguts, jo crec que aquests símbols facilitarien la seva integració. Integrar-se vol dir formar part de la totalitat per mitjà de la particularitat natural que li correspon. 

Els símbols catalans ajudarien a tenir percepció de la veritable realitat; ajudaria a fer-los perceptible que són a l'espai de la catalanitat i no a l'espai de l'espanyolitat. 

La catalanitat és un espai cultural animat per un esperit infinit que necessita llibertat per a fer-se realitat; l'espanyolitat és un espai polític que té unes lleis i constitucions que condicionen la llibertat a l'obediència. 
 Recordo ara aquella vella ensenyança cristiana: la paraula vivifica, la llei mata. Quan els catalans parlem, ens trobem tot sovint davant el mur d'alguna llei espanyola. I, alguns catalans fins i tot han acabat tancats a presons espanyoles per parlar, i dir les paraules pensades.

Els símbols faciliten la integració en una identitat. La catalanitat no és solament una qüestió de llengua. Es una qüestió de mites i símbols, és una qüestió de ser, una qüestió espiritual. És, des del punt de vista de la funció cultural, una manera d'integrar-se en la realitat. 

El rellotge esfèric que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional de la cultura catalana, - al que jo anomeno el rellotge català-, hauria de ser un símbol de Catalunya, que estigués present a tots els seus municipis, especialment en els llocs oficials com són els Ajuntaments i les esglésies. http://www.comunicaciodigital.com/rellotge_catala/# 

El Rellotge Català, s'hauria de posar al Palau de la Generalitat, a l' Ajuntament de Barcelona, en el parc de temàtica catalana Catalunya en Miniatura, a les esglésies parroquials, a les estacions d'autobusos i trens, ... 

No l'he vist, però, ni al Monestir de Poblet, ni en el Monestir de Santes Creus, ni el Monestir de Ripoll, ni el Monestir de Montserrat que passen per ser molt catalanistes... 

També hauria de ser a l'estadi del F. C. Barcelona, un estadi, per cert que també hauria de tenir un nom propi català i que encara està sense nom - li continuem dient Camp Nou, en català però no porta cap nom català.  

Un club que és, i vol ser més que un club perquè té la representació de la catalanitat en boca dels seus socis i simpatitzants, hauria de tenir el rellotge català a l'estadi. 

També ho hauria de tenir TV3 la Televisió de Catalunya. 

Crec que s'hauria de promoure la catalanització dels rellotges de Catalunya. La mesura, o senyalització del temps en el sistema català dels quarts, comporta tota una concepció cultural. 
El rellotge que medeix el temps amb el sistema dels quarts, dóna imatge de catalanitat. Seguiran l'exemple de l'Ajuntament de Cardedeu els altres Ajuntaments de Catalunya?

Seguiran altres mossèn de Catalunya l'exemple del mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona, que sí ha posat a la torre del campanar de l'església parroquial el rellotge català?

Posaran aquest rellotge que símbol de la cultura vernacla a les altres parròquies de Catalunya, donat que l'església catòlica genuïnament cristiana, més que no pas dogmàticament vaticanista, sempre ha mostrat predilecció per les llengües i els símbols vernacles per allò del "do de llengües", ensenyança essencial del cristianisme que celebren per la Pentacosta?

 ¿Sacrificarem una vegada més la representació de la simbologia catalana, justificant-ho amb el subterfugi de la pseudo-modernitat d'un disseny "light", indefinit i sense sentit, com ho van fer fet els responsables de la mascota olímpica en els JJOO'92, dita "cobi" - un nom sense significat -, i del canvi de l'escut municipal de Barcelona del que en van treure els quatre pals bel·lònides i la creu dels templers i de Sant Jordi?

 M'agradaria menjar-me els dotze gatims de raïm de la propera nit de cap d'any, escoltant les campanades d'un rellotge que mesurés el temps amb el sistema tradicional català dels quarts. 

Només conec dos llocs a tot Catalunya on es pugui veure el rellotge català que marca les hores amb el sistema dels quarts, aquest llocs són: L'Ajuntament de Cardedeu i la parròquia de Sant Josep de Badalona. 
 Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben" que es visitat per milions de turistes. Praga, la ciutat de Kafka, també té un rellotge típic a l'Ajuntament que es visitat per milions de turistes. 

El catalans també tenim un rellotge propi. Per què no hem d'exhibir el rellotge català els catalans?

La qüestió és: S'ha d'exhibir el rellotge català com a senyal d'identitat en els Països Catalans? 

Si la resposta és afirmativa... Perquè no ho fem?

Aquest Cap d'any 2020... 
Transmetrà TV3 les campanades de Cap d'Any davant d'un rellotge que marqui les hores amb el sistema horari català? 

Des del 2000, que jo sàpiga no n'hi ha cap més.....
Som al 2020... 
Des del 2000 fins al 2020 han passat 20 anys
Durant quants anys hauré de publicar aquest escrit fins que es faci  realitat la identificació digna sense adulteració d'un referent catal`pa relacionat amb el rellotge i la mesura del temps?

La Catalunya adulterada no es  regenera, i es continua adulterant. 

I també passa amb qüestions de la llengua en les que a l' adulteració i degeneració dels mots, se les presenta com a evolució!  Han trobat la paraula per enganyar-nos. 

En parlaré altre vegada per Sant Jordi, abans dia del Patró de Catalunya, ara Dia del Llibre i la Rosa. 

I el 16 d'Octubre  dia del catalanoccità Sant Galderic, Patró dels  Pagesos catalans,  ara substituït per Sant Isidro, el sant de Madrid.

Avui he rebut publicitat de dues cooperatives catalanes que es diuen Cooperativa de Sant Isidre, una m'ofereix oli i l'altra fruita i vi. 

He preguntat perquè porteu un nom d'un sant de Madrid que no veieu que és espanyolització això? 

Una no m'ha contestat res. L'altra m'ha dit "nosaltres ja ho tenim en català, li diem Sant Isidre, no li diem San Isidro".

La descatalanització de Catalunya continua....
Ara la promouen fins i tot alguns catalans que sense ser espanyolistes,  fins i tot són independentistes,  ho fan sense adonar-se'n, perquè  ells mateixos ja han sigut i estan descatalanitzats

Ens cal des-adulterar-nos...

Jordi Salat 

Revisat l'any 2004 
Revisat 2011 
Tornat a revisar el 2021
josalort@hotmail.com


dilluns, 19 de febrer del 2007

El llenguatge pot ser un parany al servei del poder

"Els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge" Ludwing Wittgenstein (1889-1951 Filòsof austríac





El llenguatge consisteix en una selecció de mots d'una llengua que es fan servir per a configurar una determinada concepció de la realitat. Els poders imperialistes en fan servir uns i els poders independentistes i els nacionalistes en fan servir uns altres. Hi ha diversitat de llenguatges adaptats a les necessitats de diversos col·lectius o pensats per a servir determinats grups de poder i configuradors de mentalitats.Alguns llenguatges ens tanquen dins de closques, presons mentals dins les quals romanen esclaus i s'engendren tota mena de psicopatologies, entre aquestes, l'auto-odi i també una malaltissa autoestima que es quelcom diferent de l'amor propi, doncs en creix en excés i genera vanitat i egolatria.Exemples de perversió del llenguatge jo els trobo l'expressió " la llengua de tots", expressió que ens fa creure que l'espanyol - entenent per espanyol el castellà - és la llengua de tots els habitants de l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol, actualment reconegudes per la Constitució s'hi parlen diverses llengües. Per cert: el Rei d'Espanya felicita el Nadal només en llengua castellana. No ho hauria de fer en totes les llengües que s'esmenten a la Constitució? Com és que no li ho demanen els polítics representants dels pobles català , gallec i basc?

Altres expressions configuradores o desconfiguradores de la realitat, en funció d'allò que és de veritat o d'allò que es vol que sigui perquè ens convé, d'allò que ens volem identificar o des-identificar, són per exemple fer servir "ciutadans de Catalunya" enlloc de "catalans".Recordo que aquesta frase la va dir Tarradellas quan va retornar de l'exili des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya i trobo que va ser un error perquè ha generat un llenguatge que assumeix que a Catalunya no tots són catalans. Per què no va dir: Catalans! Tal com havien fet altres Presidents de Catalunya?

També el va fer servir per part dels socialistes que, en lloc de dir-se "Partit Socialista de Catalunya" o "Partit Socialista Català", es va posar per nom "Partit " dels" Socialistes de Catalunya". Aquest "dels" comporta implícitament que no tots els socialistes de Catalunya són o es senten catalans.Una altra cosa és la de considerar que a nivell geogràfic Catalunya es considerada pels castellano-parlants, com a "Est d'Espanya" i no com a "Catalunya" i això els justifica, al seu entendre, que hi tenen dret a parlar castellà perquè són en territori espanyol i, aquí intervé allò de considerar el castellà com la llengua de tots.El llenguatge configura una determinada realitat i dóna fonaments de la identificació en funció de la realitat de veritat o de la realitat manipulada pel llenguatge, o sigui la no-realitat.

El mal no és solament una qüestió d'autoestima. El mal també es troba en el llenguatge d'ús social imposat subtilment pel poder dominant.Tot sovint em trobo persones que reivindiquen independència i llibertat perquè volen sortir d'Estats en els que es senten oprimits però no saben cap a on volen anar. Llegeixo escrits que parlen de que ens cal una nova mentalitat, alguna cosa nova...però no saben què és.I, jo penso que en certa manera això també és degut al llenguatge imperant i assumit socialment.Un altre cas, n’és el concepte de llengua materna. Hi ha altra tradició cultural que és la de la llengua vernacla . Per què no es reivindica? Per què no es reivindica aquesta mentalitat?Amb el llenguatge ens han creat uns prejudicis, una closca dins la qual hem estat condicionats mentalment.Ara fa uns dies vaig parlar amb un catalanista que renegava de Nostra Senyora de Montserrat, perquè deia que ell era ateu, els temps són laics - em deia-, i no volia tenir una "Patrona de Catalunya" ni trobar-li cap sentit universal en la seva imatge de verge negra tot relacionant-la amb la tradició cultural que la podria vincular amb la pedra negra que veneren els islamites a la Kaabba , la deessa Gaia dels hel·lènics, i la d'aquests amb la deessa Isis o Hathor dels egipcis d'Hel·liòpolis ni esbrinar els lligams etimològics entre hel·lènic i hel·liopolità.Ens cal una nova mentalitat, però...La sabem cercar...? Som presoners del llenguatge, i potser no la trobem perquè no la sabem reconèixer?Quina funció hi tenen en tot aquest "encloscament" , arreu del món, els professors i acadèmics legitimitats i autoritzats oficialment que tenen títols aconseguits en època dictatorial o tirànica i han filtrat amb els seus exàmens a l'alumnat tot seleccionant conceptes i llenguatge perpetuant la mentalitat oficial del poder dominant i, a vegades i en determinats llocs, exercint una singular censura inquisitorial en contra de gent que pensa i no es limita a seguir les directrius marcades pel poder?El llenguatge ha tergiversat el sentit del discurs i s'ha tergiversat el sentit de les paraules i la configuració entenedora de la realitat que és autèntica i de veritat.I, mentrestant, avui he llegit una notícia sobre la presentació del llibre El siglo de China de Ramon Tamames i m'han vingut al cap les prediccions exposades en el llibre "La pau al món per la matemàtica de la Història d' Alexandre Deulofeu , escrit ara fa més de vint anys.Deulofeu la va encertar amb la caiguda del mur de Berlín i la va encertar amb la desintegració de l'URSS, ... Entre d'altres esdeveniments històrics.Es pot deduir i preveure el futur amb el criteri deulofeuà? Es pot deduir la invasió de Sibèria per part de la Xina? De moment hi van molts immigrant xinesos. Deulofeu va parlar de la data del 2029 com un any especialment important per a Catalunya. Com és que Deulofeu té detractors entre els mateixos catalans? Qüestió d'auto-odi, sí, però, quina és la causa de l'auto-odi i la manca d'autoestima?

Podria ser una qüestió de llenguatge .Hem de recuperar el llenguatge alliberador seleccionant les paraules i expressions de veritat, retrobar el sentit autèntic de les paraules i descobrir el significat dels símbols que configuren el mapa de la mentalitat .... Aquesta mentalitat nova que "ens cal trobar" , segons llegeixo en molts escrits de webs i en articles de premsa sense que diguin quina és, ni en quins valors es defineix....Diguem-li mentalitat vernacla. Per què, no?Sempre ha estat present entre nosaltres. Només cal redescobrir-la de veritat i testimoniar-la. Amb aquest criteri es pot parlar de independència i de reeiximent. O sigui, d'on volen sortir i cap a on volem i hem d'anar.


Jordi Salat