dimarts, 16 d’octubre de 2007

La Catalunya adulterada: El costum de posar la "i" entre cognom i co-cognom


La Catalunya adulterada: 
Posar la "i" entre cognom i co-cognom
és un castellanisme, una alienació o alienament  descatalanitzador?

Llegeixo un article de Josep M. Huertas ( El Periódico de Catalunya 3-III-1992) amb el títol de " Contra la "i" entre cognom i co-cognom" en el que es fa ressò de la mort del lingüista Enric Moreu-Rey del qual diu el següent: 

" Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia

Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.

"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum. 
Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".

Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.

En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos'en, no rectifiquem, talment com si ens autoimmoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia. 

La vanitat se'ns fa, a vegades, més forta que la vertiat i oposa ressistència. Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil.Això és molt difícil ( Ho dic per pròpia experiència. Fa anys que ho intento)

Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.

Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.

I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).

I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.

Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.
I, a més, actualment no estan de moda.

Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya. 

Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)

Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans? 

Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.

L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.

En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

dijous, 6 de setembre de 2007

El català: llengua minoritària o llengua vernacla ?

Segons l'estudi de NITLE Blog Census, el català és la segona llengua utilitzada en els blogs a Internet; la primera és l'anglès. Després d'aquesta dada, costa parlar del català com a llengua minoritària. Podeu consultar els resultats de l'estudi esmentat a www.hirank.com/
Així doncs, l'expressió "llengua minoritària" no s'escau. El català a Internet no és una llengua minoritària. Trobo que l'expressió que es va inventar en el seu dia, per a definir el català en funció de la seva situació social, en vàlida només en funció d'aquella situació social en la que es troba. Curiosament, en aquesta situació social en la que es va definir a determinades llengües com a minoritàries, es trobem altres llengües que hi són com a "majoritàries" i no se les anomena mai així "llengues majoritàries" com fora lògic atesa la noció de contraposició enfront les "minoritàries". No he llegit mai cap escrit en el que al castellà se l'anomeni "llengua majoritària". La distinció entre llengua minoritària i llengua majoritària serveix per a exposar una situació, és una definició basada en el factor quantitatiu. Però, com hem pogut comprovar per la notícia esmentada a Internet la llengua catalana no és una llengua minoritària. La definició, doncs, no se li escau. Hem de definir a una llengua només sobre la base del factor quantitatiu? En base a quins factors s'ha de definir una llengua? Què és una llengua?Com li hem de dir doncs a la llengua catalana per a identificar-la de veritat i abastament, de forma total, tenint en compte allò que és essencial d'una llengua: l'expressió d'un contingut que són idees o pensament, sentiments o emocions i necessitats o voluntats?Una llengua és l'expressió d'un Ésser.

La llengua - ens diuen totes les religions de la Humanitat al llarg de la Història - és l'expressió d'un Ésser, i és considera "Verb" quan s'exposa per escrit i "Paraula" quan s'exposa fonèticament.
La podem identificar en funció d'una situació quantitativa, com a "minoritària", en funció d' una cultura i una nació com a "catalana", en funció d'una realitat política com a "nacional", però en funció d'una mentalitat o pensament ens cal donar-li un altre nom. Quin nom? Jo l'anomeno "llengua vernacla" tot seguint una tradició mil·lenària.

Aquesta definició comporta una relació de la llengua amb una espiritualitat. És una definició que li dóna una vida, un factor qualificatiu que la situa en un marc diferent del que la situa la definició de "llengua minoritària" que només té en consideració el factor quantitatiu i que serveix per posar de manifest una "situació" en la que es troba la llengua ( i denunciar l' actitud política que la minoritza amb voluntat d'anorrear-la fent servir , quasi sempre, una llengua majoritària que s'imposa per la força bruta o per transplantaments de població hostil) però no una qualitat essencial, que la presenta com a participadora d'un Ésser i per tant creativa.La concepció de la llengua com a expressió de l'esperit del lloc, - o del Geni del Lloc -, li dóna a la llengua vernacla un nivell de consciència superior a la que comporta la definició de llengua minoritària, o llengua materna. Aquesta definició, de llengua materna o paterna, és una definició ètnica, que es fa servir per a justificar el drets dels immigrats que ocupen un territori.

Quan són diversos pobles els nouvinguts a un lloc, es justifica la minorització de la llengua vernacla en el fet de promoure una llengua majoritària que és presentada com a "llengua de tots" . Del que es tracta és de que no es parli la llengua del lloc, la natural, la vernacla , la que fa pensar perquè ens posa en comunió amb l'esperit del lloc.

Crec que un dels passos que cal fer per caminar envers la independència de Catalunya i la reunificació dels Països Catalans, és recuperar el concepte de llengua vernacla ( i també el de nació vernacla) perquè aquest concepte comporta un factor qualitatiu ( el concepte de llengua minoritària només és quantitatiu) que posa de manifest una espiritualitat, a la vegada que comporta una configuració nacionalista basada en factors naturalistes i un pensament universal basat en les essències com a denominador comú de la diversitat de formes que aquest esperit agafa en funció de cada lloc on es fa realitat.
La pau al món la veig com una confederació mundial de nacions vernacles amb les llengües pròpies sense minoritzar i parlades pels seus habitants, els quals, per damunt de les diferències ètniques i de classe social, trobaran en el vernaclisme el denominador comú essencial que a tots ens agermana i ens fa ser, o participar, en el Ser.

dissabte, 1 de setembre de 2007

Frases Vernacles 1

1
Cada nació vernacla té una estrella al cel i la seva pròpia imatge celeste. També té en les jerarquies supracelestes una Intel·ligència que el governa. Aquesta Intel·ligència és coneguda amb el nom d’Àngel Nacional.

E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (De Oculta Filosofia en l’Art Breu de Ramon Llull)

2

Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cada una amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o voluntat de l’home, sinó conforme a les disposicions harmòniques amb els cossos celestes.

E.C. AgrippaDe Oculta Philosophia in Artem Breuem Raimundi Lulii (La Filosofia Oculta en l’Art Breu de Ramon Llull)
3

N’hi ha que van cap al Nord, n’hi ha que van cap al Sud, n’hi ha que van cap a l’Est, n’hi ha que van cap a l’Oest, n’hi ha que van cap a baix, n'hi ha que van cap a dalt.
El pantòleg, - seguidor de la religió científica catalana anomenada "Pantologia" per Francesc Pujols-, va cap a dalt.


J.S.

4

El proper pas que ha de fer la ciència, és crear una religió per la Humanitat.

Lord Morley

5

La religió fonamentada en la Pantologia ( religió científica catalana ) té la pretensió d’alliberar i netejar la qüestió religiosa de totes les mitologies, supersticions, màgies i misticismes que l’embolcallen, per tal de donar-li la mateixa objectivitat que els resultats obtinguts per les ciències.

Francesc Pujols
Del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana".

6

Dins l'àrea geogràficia natural o vernacla dels Països Catalans, la llengua castellana fa obeir (la Constitució), la llengua catalana fa pensar (combregant amb l'Esperit) .

Jordi Salat


7

L’espanyolisme castellanista castellanitza. El catalanisme vernaclista universalitza.

Jordi Salat

8

El pantòleg, davant la falsedat i la mentiada, no es pot limitar a dir “no és això”. Ha de dir "És el que És, és això i és així"

Jordi Salat

9

En els orígens de la vocació artística sempre trobem el sofriment d’una forta experiència vital. Descobrim que les coses (la realitat) no són exactament com ens volien fer creure que eren i sorgeix una contradicció insuportable, un conflicte, entre l’ambient en que hem crescut i la nova visió que anem construint amb la nostra experiència.(La pràctica de l’art)

Antoni Tàpies


10

Els artistes, hauríem d’anar sempre colze a colze, amb els filòsofs, els científics i els polítics progressius. L’artista participa i propaga una idea igual que tots ells. Tot són facetes d’una mateixa activitat, la humana, davant els misteris i problemes que plantegen les relacions dels éssers humans amb la naturalesa i entre ells mateixos.

Antoni Tàpies

11

Al formar-se una nova visió de la realitat, sorgeix immediatament el conflicte amb conceptes caducats i és natural que es senti un impuls envers la rebel·lia i l’acció.

Antoni Tàpies

11

Hi ha dues classes de nacionalismes.

1.- Els nacionalismes vernaclistes, que són els que fan ciutadans o patriotes conscients, pensants i vius, connectats a l’Arbre de la Vida

2.- Els nacionalismes constitucionalistes que són els que fan ciutadans o patriotes conscients de les normes legals de la Constitució ( O "dogmes" a vegades religisos) i desconnectats de l’ Arbre de la Vida – l’Arbre del Coneixement o Arbre de l’Esperit.-
El nacionalisme català és un nacionalisme vernaclista i té el seu propi "marc espiritual" universalment compartit en comunió amb totes les nacions vernacles del món. El nacionalisme espanyol, és un nacionalisme constitucionalista i té el seu "marc constitucional".

Jordi Salat

12

La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega” "La mística és la font de qualsevol ciència de debò" “L'home troba Déu darrere de cada porta que la ciència ateny d'obrir” (Albert Einstein, 1879-1955, el major científic del s. XX).

Albert Einstein

13

Qui tingui l’art i la ciència, aquest, ja té la seva religió. Qui no tingui l’art i la ciència, que cerqui una religió.

Goethe


14

Per a les persones creients, Déu està al principi; per als científics, al final de totes les reflexions

Max Karl Emst Ludwig Planck, 1858-1947, físic alemany).



15

Una mica de ciència allunya de Déu, però molta ciència retorna a Ell.

Louis Pasteur,1822-1895, químic i bacteriòleg


16

La matemàtica és l'alfabet amb el qual Déu va escriure el món

Galileu Galilei


17

L'humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència.

Thomas De Kempis, 1380-1471, místic

18

La generalitzada opinió, segons la qual jo seria un ateu, es funda en una gran errada. Qui ho dedueix de les meves teories científiques, no les ha pas compreses. No sols m'ha interpretat malament sinó que em fa un mal servei si divulga informacions errònies a tomb de la meva actitud envers la religió. Jo crec en un Déu personal i puc dir, amb plena consciència, que en la meva vida, mai no m'he subscrit a cap concepció atea

Albert Einstein, al “Deutsches Pfarrblatt, Bundes-Blatt der Deutschen Pfarrvereine”, 1959, 11).


19

Es pot ser català i espanyol; però no és pot ser català i castellà. L'espanyolisme castellanista és imperialisme no és cosmopolitisme universal.

Jordi Salat


20

Hi ha gent que, probablement per manca d'un do de sensibilitat, no vol, o no pot entendre raonant amb lògica i per això necessiten proves.Tot depèn del nivell de l’Arbre de la Vida en el que són o es troben. N'hi ha que creuen sense entendre, n’hi ha que entenen i no creuen,n’hi ha que creuen i entenen però no obren en conseqüència ni són conseqüents amb les conclusions ja que no canvien mai de conducta, d'opinió ni de mentalitat n' hi aha d'altres que sí que ho fan.

Jordi Salat

21


No és l’Esperit el qui anima a la Matèria, sinó la Matèria la qui anima a l’Esperit.(Hiparxiologi o ritual de la religió catalana pàg. 65)

Francesc Pujols

22

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

Francesc Pujols

Nota: Aquesta frase extreta del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana" és pot llegir en la placa que es va posar en el momnument a Frandesc Pujols que es troba davant la porta d'entrada del " Museu Dalí " de Figueres (Catalunya)

dimecres, 4 d’abril de 2007

La qüestió de les identitats nacionals vernacles i el pa català


LA QÜESTIÓ DE LES IDENTITATS NACIONALS VERNACLES EN EL SEGLE XXI I EL PA CATALÀ


En el seu viatge a Marroc ( Abril 2006) el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va anunciat un gir en la política exterior catalana basat en potenciar els aspectes econòmics i deixar de cantó, els aspectes més identitaris i simbòlics. Aquesta línia ha estat seguida posteriorment també en política interior per l'actual Govern de la Generalitat de Catalunya encapçalat per "José" Montilla.
Aquesta és una actitud - el rebuig de les identitats pròpies de cada lloc que també anomeno vernacles - és una actitud que he observat en diversos polítics, catalans, espanyols, europeus, americans i d'altres.

Per què no es vol potenciar els temes identitaris i simbòlics? Què passa amb les qüestions identitàries? Per què no s’hi ha d’entrar?

Potser que els polítics no volen entrar en la dialèctica identitària a causa de que els votants estan dividits per la seva identificació. A Catalunya, per extensió als Països Catalans, n’hi ha que es senten espanyols i n’hi ha que es senten catalans. A tot el món s'observa un renaixement del nacionalisnme vernaclista que queda escindit entre autoctonistes i forasteristes. A Irlandfa entre irlandesos i britànics o anglofons. A Ucraïna entre ucraïnesos i soviètics russofons. A Occitània entre occitans (llengua d'oc) i francesos o "llenguadoilis"( llengua d'oil). A Euskal Herria entre euskalduns (llengua euskera) i espanyols ( llengua castellana). La llista de nacions vernacles podria ferr-se molt més llarga. A la premsa he llegit referències a Caledònia, Escòcia, Geòrgia, Llombardia, Galícia, Còrsega, .....

Totes aquestes "voluntats democràtiques de caràcter autòcton o veranacle" estan sotemesos a un marc legal o Constitució que les condiciona i a un medi social advers compost per una població transplantada amb caràcter hostil i adversari. Es tracta d'un fenòmen internacional. Ens hauriem de preguntar: Qui vol dominar aquestes nacions políticament amb la cultura i llengues que manifesten. Hi ha un "poder" que opera a nivell terrenal abarcant tot el planeta Terra? Cal identificar un poder maligne. Sense identificar-lo no se'l pot combatre.

Els polítics han de cercar un discurs que no sigui relacionat amb la identitat per obtenir el vot de tots. Quin és el seu discurs? Un discurs materialista de classe social i un discurs culturalment indefinit per no entrar en qüestions identitàries.

Volen sumar a base de negar. Espanyolistes, castellanistes, catalanistes, euskadunistes, galleguistes i betiquistes ( encara que són pocs, hi ha andalusos que tenen consciència nacional i reivindiquen la cultura i la llengua bètica pròpia de la seva terra, la que hi reeixia abans de ser conquerits pels castellans el 1492. Blas Infante, el pare de la pàtria andalusa, a l’escut d’ Andalusia hi va ficar “Por Ibèria” no hi va ficar “Por España” Això té un significat molt important ) són identitarietats que cal estudiar i analitzar a fons.
Entre aquells que no volen analitzar-les, n’hi ha que no ho volen fer perquè ténen por de perdre privilegis quan es descobreixi que hi ha identificacions amb entitats estatals que són buides i sense creativitat; perquè en realitat no són identitats, només són lleis doctrinàries o consignes convencionals que ens fan esclaus i ignorants més que no pas ciutadans i persones humanes amb personalitat i caràcter.

Que tothom confongui l’espanyolisme amb el castellanisme com una “identitat” , com a “denominador comú”, beneficia uns interessos, que ténen un marc legal, però això no vol dir que siguin justos ni veritables. Hi ha, malgrat això, qui ho vol fer creure i no accepta altra realitat identitària.

El problema que comporta aquesta actitud de no afrontar la qüestió identitària és que moltes persones no poden realitzar-se a nivell personal, i malgrat tenir moltes coses materials es senten buits.

Els éssers humans han de ser qui realment són no allò que els imposa o deixa ser parcialment, o no deixa ser gens , el marc condicionador o anorreador, tirànic, ja sigui brutalment repressiu o legalment constitucional. La llei o la constitució s'ha de fer per a servir als éssers humans no els éssers humans a la llei o la constitució. Això que acabo de dir és totalment cristià.Com és doncs - em pregunto a vegades, quan escolto alguns discursos de capellans i bisbes que es confesen catòlics espanyols - que no ho prediquen ?


“No només de pa viu l’ésser humà” – vella ensenyança cristiana que alguns polítics i catòlics espanyols ignoren per no entrar en qüestions que justifiquin identitats nacionals diferents de la castellana, que ells consideren única espanyola, o altres identitats que queden desvirtuades perquè només les accepten castellanitzades, com són la gallega, la catalana, la basca i en certa manera la bètica -.

Potenciar els aspectes econòmics, atipa però no fa sentir ple. Es cert que s’ha de prioritzar els béns materials quan hi ha misèria i pobresa, però no s’ha de negar, menysprear ni reprimir la “identitarietat” pròpia de cada lloc i el reconeixement de les fronteres naturals – que moltes vegades no coincideixen amb les polítiques- pròpies de cada lloc. No potenciar els aspectes identitaris ens fa malbé la persona, la societat i el món.

Mireu els anuncis a la premsa...Hi ha una gran proliferació d’anuncis de cursos i de centres que fan creixement personal, teràpies de grup, teràpies d’activació de centres energètics, reiki, kinesiologia, holística, psicoanàlisis, exercicis per a restablir el contacte amb la font de l’energia, obesitat, colesterol, depressions, dolors, reumatisme, trastorns sexual, estrès, ansietat, problemes d’autoestima, dietètica, anorexia, bulimia, katsugen, yuki, ... Totes aquestes disciplines, a part del seu valor intrínsec, formen part d’un conjunt de teràpies...Tanta proliferació de centres de teràpia és símptoma de que la nostra societat està malalta? Tant malament està la nostra societat?

I si resulta que la causa dels mals que pateix la nostra societat està precisament en les qüestions identitàries? Les qüestions que determinats poders polítics d’arreu del món no volen reconèixer ? Potser fins tot certa mena de terrorisme trobaria la seva solució definitiva i s’afavoriria la veritable pau, que és la pau de la veritat, l’amor i la justícia i s’acabarien les invasions colonials i les “guerrejaderies” guerrilles d’alliberaments nacionals perquè la identificació vernaclista instauraria un ordre nacional que estaria en harmonia amb quelcom natural i tothom s'hi trobaria bé amb si mateix. Aquest quelcom natural pot ser allò que els xinesos en diuen "tao", altre en diuen : "Ki", "k3" , "Esperit", "energia còsmica" o "vibracions electromagnètiques".


La política identitària ha d’ensenyar que la identificació dels ciutadans s’ha de basar en aspectes culturals relacionats amb principis ideals, valors morals i interessos locals relacionats amb el lloc on hom s’habita. No es poden fer lleis que vagin en contra d’aquesta identificació.

Aquesta identificació comporta un equilibri per integració en l’hàbitat natural i és allò que potser necessita la nostra societat.


Aquesta dialèctica en la manera d’afrontar els aspectes de la realitat o de la vida, en qüestions identitàries, que ignora realitats identitàries, la trobem també en els polítics europeus.
S’equivoquen quan, seguint aquest criteri d’ignorar les realitats vernacles, com és el cas dels Països Catalans, Euskalerria, Occitània, i d’altres..., construeixen una Europa amb criteris econòmics i estatals tot fent una constitució amb lleis que faran mal – i faran sentir malament -, a moltes persones que no s’hi sentiran identificades.

Salvador Espriu , un dels poetes nacionals de Catalunya, va escriure un poema titulat “M’han demanat que parli de la meva Europa”. En ell diu el següent:

“Per això ara és tan profunda la nostra esperança
- en el meu somni, ja contemplada realitat -
d’integrar-nos en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agénor
que un savi esguard veia prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia haurem, fet el primer
I inesborrable pas vers la suprema
Unió i igualtat entre tos els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
Sense classes socials, ni odis religiosos,
Ni diferències cruels ni injustes o pel color de la pell
La nostra peregrinació a través de l’espai
Cap a la pensada llum...
I de seguir sense temença les misterioses
Vies interiors de Déu, del no-res,
Els infinits i lliures i alhora
Necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança
Que no sigui escarnida la nostra confiança:
Així molt humilment ho demanem.



Aquest poema que va escriure Salvador Espriu en el llibre “Per a la bona gent” l’hauria de llegir algun català davant els polítics del Parlament d’Europa. Aquest poema pensat i escrit en català, distribuït entre els parlamentaris europeus amb traduccions a altres llengües, podria ser un factor que beneficiés l’enteniment de les qüestions catalanes que es presentin en el Parlament europeu.

Espriu acaba el poema dient:
Que no sigui decebuda la nostra esperança
Que no sigui escarnida la nostra confiança

Tal com s’està construint Europa, molts, especialment els qui ens sentim identificats amb la identitarietat vernaclista, ens sentirem decebuts.

Els polítics europeus haurien de llegir l’obra d’Alexandre Deulofeu “La pau al món per la matemàtica de la història” i en concret el volum VII que es titulat “Catalunya Mare d’Europa”.
Aleshores, convençuts per la raó, no solament acceptarien el català com a llengua oficial a constitució d’Europa sinó que el farien ensenyar a totes les escoles europees.

Quan escolto algun polític que dialoga, justificar-se amb la “llei” enlloc de fer-ho amb la “raó”, com fa poc vaig sentir a un polític espanyol que volia justificar el no a la legalització de les seleccions de futbol catalanes, penso que alguna cosa es fa malament.

La cultura ens ha d’ensenyar a adoptar actituds correctes en funció de la nostra integració en la realitat. La realitat més immediata que tenim és la realitat vernacla. Aquesta realitat, que té uns símbols i un contingut cultural, va associada a la parla de les llengües vernacles, a vegades mal anomenades en l’àmbit polític català i europeu, “llengües minoritàries o minoritzades”, que comporta un nacionalisme que ha de ser integrador, respectuós i solidari en funció d’un denominador comú basat en la definició de la naturalitat que es manifesta en la diversitat. Ser cosmopolita i universal, i viure en harmonia amb la naturalesa i el medi ambient, vol dir sintonitzar i fer-se coherent amb “el que és” propi de cada lloc.

El científic europeista Heiner Heisenberg, al qual Dalí considerava un dels seus pares espirituals – les esferes que representen àtoms van captivar l’artista ( Quadre de 1952 “ Galatea de les esferes) – va escriure el següent : “ Volem que la vida espiritual renaixi i torni a florir al nostre voltant, que a Europa neixin altra vegada els pensaments que determinen el ser de l’Univers. Volem que els nostre joves, a pesar del confús i tèrbol remolí dels fets del món extern, es sentin il·luminats per la llum espiritual d’Occident” ( “La imatge de la Naturalesa en la Física actual” Pàg. 56 Ed. Ariel 1.976)

Quina és la filosofia d’aquesta vida espiritual que ha de portar el renaixement a Europa? El vernaclisme, que és el nom que dono al moviment cultural que valora de manera essencial les qüestions identitàries en funció dels factors i llengües vernacles i no en funció dels factors i llengües maternes o paternes, que són factors i llengües genealògiques, serà la cultura del segle XXI en la que s’integraran els diversos col·lectius etnogràfics que en el segle XX han format part dels grans moviments migratoris i podria ser el gran moviment cultural que va preconitzar Francesc Pujols – un altre dels pares espirituals de Dalí -, que havia de convertir a Catalunya en punt cultural de referència internacional perquè, segons va deixar escrit, Catalunya té una missió universal relacionada amb el pensament de Ramon LLull. 

El pensament de Ramon Llull, era un pensament vernaclista – com ho era també els dels trobadors medievals – doncs quan tothom escrivia en llatí pensant que aquest seria l’idioma universal i d’Europa, ell, escrivia en català, la llengua vernacla dels Països Catalans, i posava les bases d’un gran sistema filosòfic.

A la pàgina 130 del llibre "Pujols per Dalí", escrit per Dalí, que com ja sabem té molts quadres amb pans, i fins i tot ell mateix se’n va posar al damunt del cap com si fos un barret donant-li un simbolisme surrealista, he llegit el següent:

" Catalunya tancarà la pasta jueva, amassada amb el llevat de la Bíblia, en forma del pa concret i universal que Ramon Llull va portar al forn encès de la ciència per coure'l per a tots i convidar a tothom qui en vulgui menjar" (Francesc Pujols)
És per tot això, i per moltes coses més, que cal considerar com a molt importants les qüestions dels símbols i les qüestions de les identitats. Els catalans, hauríen de fer a Pujols i esbrinar com és fa aquest pa català.

Sabem que el pa es fa amb farina i aigua. Amb farina, que és matèria, que són qüestions socials; i amb aigua, com la del bateig cristià, que és esperit , que són qüestions identitàries.

El "pa català" pot liderar o encapçalar, i potser , seguint el criteri de Pujols i Deulofeu, sigui cosa del Destí que ho faci l'any 2029, un gran moviment d'alliberament nacionalista protagonitzat per les nacions autèntiques o vernacles el qual comporti la realització dels éssers humans en funció d'uns valors i uns principis naturalistes basats en uns nous paràmetres culturals d'una vella Tradició redescoberta i reinterpretada, i que això sigui a nivell internacional i a gran escala marcant el caràcter del segle XXI. Perquè tot això comenci el seu cicle històric, potser només cal que , primer, els catalans es regenerin i s'hi reconeguin a sí mateixos.

Jordi Salat

dimarts, 20 de març de 2007

La Catalunya adulterada: El Rellotge Català i altres referents censurats


La Catalunya adulterada
El Rellotge català



L'Ajuntament de Cardedeu ha estat el primer dels Ajuntaments catalans que ha instal·lat a la seva façana un rellotge que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional a Catalunya. 

He anat a veure la façana de l'Ajuntament de Barcelona i no l'hi he vist. Al meu costat hi havia un grup de turistes, que d'haver vist l'original rellotge, s'haurien assabentat de l´existència de la cultura catalana. Una imatge identitària val més que mil paraules. Són milions els turistes que visiten Barcelona sense assabentar-se que són a Catalunya. 
Només cal mirar les imatges de les postals que hi ha als quioscos de la Rambla, lloc turístic per excel·lència, per adonar-se'n. A les postals se'ls hi ha tret fins i tot l'escut de Barcelona amb els  quatre pals catalans, cosa que no s'havia fet ni en temps de la dictadura de Franco. Ja no ens cal censura espanyola, hem renunciat a donar imatge de catalanitat. 

A algunes postals fins i tot hi podem veure que hi posa "España" i no hi posa "Catalunya". 
A les etiquetes dels productes fets a fàbriques que són a polígons industrials de Catalunya, hi posa el nom de la ciutat però no hi posa cap referència a que aquesta ciutat, com pot ser Barcelona, pertany a Catalunya. Només hi posen España. 

Entre els recordatoris turístics que es comercialitzen a Catalunya, especialment a Barcelona i altres llocs com són museus i monestirs, es poden trobar toros i nines amb vestit flamenc andalús que han estat utilitzats per espanyolejar però no hi trobem castellers ni nines amb el vestit de pubilla i hereu que són representatius de la cultura catalana. 
Renunciar als senyals d'identitat vernacla és com enterrar-se en vida. 

El rellotge de l'Ajuntament de Barcelona, la Capital de Catalunya, no marca les hores amb el sistema tradicional català. 

És un altre símbol català al que hem renunciat a donar-ne testimoni. Per què renunciem als nostre senyals d'identitat i els símbols i mites propis?

Quina mena de complex autodestructiu estem patint? Som víctimes d'una campanya desvernaclitzadora que vol dominar a la humanitat sota una realitat identitària falsa, tergiversada i buida de contingut?

Hi ha un pacte de govern- em pregunto tot sovint, quan veig determinats fets i actituds de molts polítics catalans - pel qual el poder hispano-castellà de Madrid renuncia a la censura, a canvi de que el poder català o catalanista de Barcelona renunciï a la catalanitat?

Per què no s'explica en els programes escolars, la diferència que hi ha entre cultura vernacla i cultura colonial i la funció que les llengües en aquest procés?

Està clar que la llengua vernacla dels Països Catalans és la llengua catalana i que aquesta té els seus senyals i símbols propis que han de ser presents en el seu espai geogràfic natural. 

Déu - llegim a la Bíblia-, va distribuir els pobles per la Terra, cadascún segons la seva llengua i costums. Així, doncs, perquè no hem de posar la llengua i simbologia catalana al seu lloc?

Qui i perquè s'oposa a aquest ordenament? 

Cal recordar novament aquelles quatre columnes simbòliques que el 1919 va construir Josep Puig Cadafalch a la muntanya de Montjuïc de Barcelona  i van ser enderrocades el 1928 pel dictador espanyolista Miguel Primo de Rivera perquè eren un símbol català. 

A mi em sembla que s'haurien de restituir aquelles quatre columnes, i fer-ho amb el sentit original i no amb un sentit adulterat com el que s'ha fet, ja que no eren per a fer un monument als patriotes catalns de tots els temps sinó per a representar un ideal seguit pels catalans de tots els temps. I, això, que està relacionat amb els bel·lònides i la seva concepció zodiacalista del cristianisme no s'explica.

També em sembla que cal restituir el rellotge català. Em sembla que cal restituir els símbols propis o vernacles de cada lloc per a restituir un equilibri que ha estat alterat de forma perjudicial per a les persones que volen viure-hi i realitzar-hi com cal fer-ho per a realitzar un pla ideal que alguns no dubten en qualificar de diví ja que forma part de la formació del món. Quina forma ha de tenir el mapa nacionalista de les nacions, cultures i llengües naturals? 

Els símbols són el pont o la porta entre el món físic i el món espiritual. Les grans metròpolis, com més universals es fan, més reflecteixen en el seu urbanisme els senyals i símbols de la seva pròpia identitat autòctona o vernacla. 

Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben" que es visitat per milions de turistes. 
Praga, la ciutat de Kafka, també té un rellotge típic a l'Ajuntament que es visitat per milions de turistes. 

Per què no el pot tenir Barcelona? Barcelona, la ciutat de Gaudí, hauria de ser un mirall que reflectís la catalanitat, així es faria una capital digna dels catalans. Per què s’ha tret el referent de l’escut de Catalunya a les postals turístiques de Barcelona? Per censurar tots els símbols i referències a la identificació catalana. 

El Rellotge Català podria ser un d'aquests símbols. És un d'aquests símbols que cal restituir. Pel que fa referència als immigrats o nouvinguts, jo crec que aquests símbols facilitarien la seva integració. Integrar-se vol dir formar part de la totalitat per mitjà de la particularitat natural que li correspon. 

Els símbols catalans ajudarien a tenir percepció de la veritable realitat; ajudaria a fer-los perceptible que són a l'espai de la catalanitat i no a l'espai de l'espanyolitat. 

La catalanitat és un espai cultural animat per un esperit infinit que necessita llibertat per a fer-se realitat; l'espanyolitat és un espai polític que té unes lleis i constitucions que condicionen la llibertat a l'obediència. 
 Recordo ara aquella vella ensenyança cristiana: la paraula vivifica, la llei mata. Quan els catalans parlem, ens trobem tot sovint davant el mur d'alguna llei espanyola. I, alguns catalans fins i tot han acabat tancats a presons espanyoles per parlar, i dir les paraules pensades.

Els símbols faciliten la integració en una identitat. La catalanitat no és solament una qüestió de llengua. Es una qüestió de mites i símbols, és una qüestió de ser, una qüestió espiritual. És, des del punt de vista de la funció cultural, una manera d'integrar-se en la realitat. 

El rellotge esfèric que marca les hores amb el sistema dels quarts tradicional de la cultura catalana, - al que jo anomeno el rellotge català-, hauria de ser un símbol de Catalunya, que estigués present a tots els seus municipis, especialment en els llocs oficials com són els Ajuntaments i les esglésies. http://www.comunicaciodigital.com/rellotge_catala/# 

El Rellotge Català, s'hauria de posar al Palau de la Generalitat, a l' Ajuntament de Barcelona, en el parc de temàtica catalana Catalunya en Miniatura, a les esglésies parroquials, a les estacions d'autobusos i trens, ... 

No l'he vist, però, ni al Monestir de Poblet, ni en el Monestir de Santes Creus, ni el Monestir de Ripoll, ni el Monestir de Montserrat que passen per ser molt catalanistes... 

També hauria de ser a l'estadi del F. C. Barcelona, un estadi, per cert que també hauria de tenir un nom propi català i que encara està sense nom - li continuem dient Camp Nou, en català però no porta cap nom català.  

Un club que és, i vol ser més que un club perquè té la representació de la catalanitat en boca dels seus socis i simpatitzants, hauria de tenir el rellotge català a l'estadi. 

També ho hauria de tenir TV3 la Televisió de Catalunya. 

Crec que s'hauria de promoure la catalanització dels rellotges de Catalunya. La mesura, o senyalització del temps en el sistema català dels quarts, comporta tota una concepció cultural. 
El rellotge que medeix el temps amb el sistema dels quarts, dóna imatge de catalanitat. Seguiran l'exemple de l'Ajuntament de Cardedeu els altres Ajuntaments de Catalunya?

Seguiran altres mossèn de Catalunya l'exemple del mossèn de la parròquia de Sant Josep de Badalona, que sí ha posat a la torre del campanar de l'església parroquial el rellotge català?

Posaran aquest rellotge que símbol de la cultura vernacla a les altres parròquies de Catalunya, donat que l'església catòlica genuïnament cristiana, més que no pas dogmàticament vaticanista, sempre ha mostrat predilecció per les llengües i els símbols vernacles per allò del "do de llengües", ensenyança essencial del cristianisme que celebren per la Pentacosta?

 ¿Sacrificarem una vegada més la representació de la simbologia catalana, justificant-ho amb el subterfugi de la pseudo-modernitat d'un disseny "light", indefinit i sense sentit, com ho van fer fet els responsables de la mascota olímpica en els JJOO'92, dita "cobi" - un nom sense significat -, i del canvi de l'escut municipal de Barcelona del que en van treure els quatre pals bel·lònides i la creu dels templers i de Sant Jordi?

 M'agradaria menjar-me els dotze gatims de raïm de la propera nit de cap d'any, escoltant les campanades d'un rellotge que mesurés el temps amb el sistema tradicional català dels quarts. 

Només conec dos llocs a tot Catalunya on es pugui veure el rellotge català que marca les hores amb el sistema dels quarts, aquest llocs són: L'Ajuntament de Cardedeu i la parròquia de Sant Josep de Badalona. 
 Londres, té un rellotge anomenat "Big Ben" que es visitat per milions de turistes. Praga, la ciutat de Kafka, també té un rellotge típic a l'Ajuntament que es visitat per milions de turistes. 

El catalans també tenim un rellotge propi. Per què no hem d'exhibir el rellotge català els catalans?

La qüestió és: S'ha d'exhibir el rellotge català com a senyal d'identitat en els Països Catalans? 

Si la resposta és afirmativa... Perquè no ho fem?

Aquest Cap d'any 2020... 
Transmetrà TV3 les campanades de Cap d'Any davant d'un rellotge que marqui les hores amb el sistema horari català? 

Des del 2000, que jo sàpiga no n'hi ha cap més.....
Som al 2020... 
Des del 2000 fins al 2020 han passat 20 anys
Durant quants anys hauré de publicar aquest escrit fins que es faci  realitat la identificació digna sense adulteració d'un referent catal`pa relacionat amb el rellotge i la mesura del temps?

La Catalunya adulterada no es  regenera, i es continua adulterant. 

I també passa amb qüestions de la llengua en les que a l' adulteració i degeneració dels mots, se les presenta com a evolució!  Han trobat la paraula per enganyar-nos. 

En parlaré altre vegada per Sant Jordi, abans dia del Patró de Catalunya, ara Dia del Llibre i la Rosa. 
I el 16 d'Octubre  dia del catalanoccità Sant Galderic, Patró dels  Pagesos catalans,  ara substituït per Sant Isidro, el sant de Madrid.

Avui he rebut publicitat de dues cooperatives catalanes que es diuen Cooperativa de Sant Isidre, una m'ofereix oli i l'altra fruita i vi. 

He preguntat perquè porteu un nom d'un sant de Madrid que no veieu que és espanyolització això? 

Una no m'ha contestat res. L'altra m'ha dit "nosaltres ja ho tenim en català, li diem Sant Isidre, no li diem San Isidro".

La descatalanització de Catalunya continua....
Ara la promouen fins i tot alguns catalans que sense ser espanyolistes,  fins i tot són independentistes,  ho fan sense adonar-se'n, perquè  ells mateixos ja han sigut i estan descatalanitzats

Ens cal des-adulterar-nos...

Jordi Salat 

Revisat l'any 2004 
Revisat 2011 
Tornat a revisar el 2020
josalort@hotmail.com

dilluns, 19 de febrer de 2007

El llenguatge pot ser un parany al servei del poder

"Els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge" Ludwing Wittgenstein (1889-1951 Filòsof austríac





El llenguatge consisteix en una selecció de mots d'una llengua que es fan servir per a configurar una determinada concepció de la realitat. Els poders imperialistes en fan servir uns i els poders independentistes i els nacionalistes en fan servir uns altres. Hi ha diversitat de llenguatges adaptats a les necessitats de diversos col·lectius o pensats per a servir determinats grups de poder i configuradors de mentalitats.Alguns llenguatges ens tanquen dins de closques, presons mentals dins les quals romanen esclaus i s'engendren tota mena de psicopatologies, entre aquestes, l'auto-odi i també una malaltissa autoestima que es quelcom diferent de l'amor propi, doncs en creix en excés i genera vanitat i egolatria.Exemples de perversió del llenguatge jo els trobo l'expressió " la llengua de tots", expressió que ens fa creure que l'espanyol - entenent per espanyol el castellà - és la llengua de tots els habitants de l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol, actualment reconegudes per la Constitució s'hi parlen diverses llengües. Per cert: el Rei d'Espanya felicita el Nadal només en llengua castellana. No ho hauria de fer en totes les llengües que s'esmenten a la Constitució? Com és que no li ho demanen els polítics representants dels pobles català , gallec i basc?

Altres expressions configuradores o desconfiguradores de la realitat, en funció d'allò que és de veritat o d'allò que es vol que sigui perquè ens convé, d'allò que ens volem identificar o des-identificar, són per exemple fer servir "ciutadans de Catalunya" enlloc de "catalans".Recordo que aquesta frase la va dir Tarradellas quan va retornar de l'exili des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya i trobo que va ser un error perquè ha generat un llenguatge que assumeix que a Catalunya no tots són catalans. Per què no va dir: Catalans! Tal com havien fet altres Presidents de Catalunya?

També el va fer servir per part dels socialistes que, en lloc de dir-se "Partit Socialista de Catalunya" o "Partit Socialista Català", es va posar per nom "Partit " dels" Socialistes de Catalunya". Aquest "dels" comporta implícitament que no tots els socialistes de Catalunya són o es senten catalans.Una altra cosa és la de considerar que a nivell geogràfic Catalunya es considerada pels castellano-parlants, com a "Est d'Espanya" i no com a "Catalunya" i això els justifica, al seu entendre, que hi tenen dret a parlar castellà perquè són en territori espanyol i, aquí intervé allò de considerar el castellà com la llengua de tots.El llenguatge configura una determinada realitat i dóna fonaments de la identificació en funció de la realitat de veritat o de la realitat manipulada pel llenguatge, o sigui la no-realitat.

El mal no és solament una qüestió d'autoestima. El mal també es troba en el llenguatge d'ús social imposat subtilment pel poder dominant.Tot sovint em trobo persones que reivindiquen independència i llibertat perquè volen sortir d'Estats en els que es senten oprimits però no saben cap a on volen anar. Llegeixo escrits que parlen de que ens cal una nova mentalitat, alguna cosa nova...però no saben què és.I, jo penso que en certa manera això també és degut al llenguatge imperant i assumit socialment.Un altre cas, n’és el concepte de llengua materna. Hi ha altra tradició cultural que és la de la llengua vernacla . Per què no es reivindica? Per què no es reivindica aquesta mentalitat?Amb el llenguatge ens han creat uns prejudicis, una closca dins la qual hem estat condicionats mentalment.Ara fa uns dies vaig parlar amb un catalanista que renegava de Nostra Senyora de Montserrat, perquè deia que ell era ateu, els temps són laics - em deia-, i no volia tenir una "Patrona de Catalunya" ni trobar-li cap sentit universal en la seva imatge de verge negra tot relacionant-la amb la tradició cultural que la podria vincular amb la pedra negra que veneren els islamites a la Kaabba , la deessa Gaia dels hel·lènics, i la d'aquests amb la deessa Isis o Hathor dels egipcis d'Hel·liòpolis ni esbrinar els lligams etimològics entre hel·lènic i hel·liopolità.Ens cal una nova mentalitat, però...La sabem cercar...? Som presoners del llenguatge, i potser no la trobem perquè no la sabem reconèixer?Quina funció hi tenen en tot aquest "encloscament" , arreu del món, els professors i acadèmics legitimitats i autoritzats oficialment que tenen títols aconseguits en època dictatorial o tirànica i han filtrat amb els seus exàmens a l'alumnat tot seleccionant conceptes i llenguatge perpetuant la mentalitat oficial del poder dominant i, a vegades i en determinats llocs, exercint una singular censura inquisitorial en contra de gent que pensa i no es limita a seguir les directrius marcades pel poder?El llenguatge ha tergiversat el sentit del discurs i s'ha tergiversat el sentit de les paraules i la configuració entenedora de la realitat que és autèntica i de veritat.I, mentrestant, avui he llegit una notícia sobre la presentació del llibre El siglo de China de Ramon Tamames i m'han vingut al cap les prediccions exposades en el llibre "La pau al món per la matemàtica de la Història d' Alexandre Deulofeu , escrit ara fa més de vint anys.Deulofeu la va encertar amb la caiguda del mur de Berlín i la va encertar amb la desintegració de l'URSS, ... Entre d'altres esdeveniments històrics.Es pot deduir i preveure el futur amb el criteri deulofeuà? Es pot deduir la invasió de Sibèria per part de la Xina? De moment hi van molts immigrant xinesos. Deulofeu va parlar de la data del 2029 com un any especialment important per a Catalunya. Com és que Deulofeu té detractors entre els mateixos catalans? Qüestió d'auto-odi, sí, però, quina és la causa de l'auto-odi i la manca d'autoestima?

Podria ser una qüestió de llenguatge .Hem de recuperar el llenguatge alliberador seleccionant les paraules i expressions de veritat, retrobar el sentit autèntic de les paraules i descobrir el significat dels símbols que configuren el mapa de la mentalitat .... Aquesta mentalitat nova que "ens cal trobar" , segons llegeixo en molts escrits de webs i en articles de premsa sense que diguin quina és, ni en quins valors es defineix....Diguem-li mentalitat vernacla. Per què, no?Sempre ha estat present entre nosaltres. Només cal redescobrir-la de veritat i testimoniar-la. Amb aquest criteri es pot parlar de independència i de reeiximent. O sigui, d'on volen sortir i cap a on volem i hem d'anar.


Jordi Salat

dimarts, 6 de febrer de 2007

Presentació

Volem fer un recull d'escrits que segueixen un "criteri vernaclista", entenent per vernacle, la cultura autòctona i natural , la del "Genius Loci", del lloc on hom habita.

Frases


Tomàs More en el Llibre UTOPIA

“ els utopians aprenen les ciències en la seva pròpia llengua, que és rica, harmoniosa i
fidel intèrpret del pensament” ( pàgina 147) . En la nota a peu de pàgina es diu “ trobem aquí una de les idees més estimades dels humanistes: el valor de la llengua, sobretot la llengua vernacla, reflex fidel del pensament”.



Lawrence Durrell en el llibre "El Quartet d'Alexandria"

"El determinant principal d’una cultura és l’esperit del lloc"


Jesucrist

"Reconeixeran que sou els Meus veritables deixebles perquè allà on anireu a predicar en nom meu, l'Esperit Sant us infondrà el dò de llengües i parlareu en la llengua del lloc.


OBSERVACIONS

Jesucrist no va parlar de "llengua materna", va parla de "llengua del lloc"

La llengua del lloc ha rebut diversos noms: pròpia, natural, autòctona, vernacla, ... A vegades - a Mesopotàmia, Egipte i Grècia - es parla fins i tot del concepte de llengua com a quelcom que "intrínsecament" porta una força o ànima , una energia que harmonitza la llengua del lloc amb la naturalesa del lloc per mitjà de les vibracions fonètiques i les posa en comunió.

Aquesta concepció lingüística estaria en la mateixa línia de la Teoria Gaia de James Lovelock i d'algunes modernes especulacions filosòfiques relacionades amb física quàntica.





vernaclia@yahoo.com

Ramon LLull en va parlar així, segons explica E C Agrippa en el llibre "De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae" Capítol LXXIV Correspondència de les lletres amb els signes celestes : Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, NO A L’ATZAR o a voluntat de l’home, SINÓ CONFORME A LA DISPOSICIÓ HARMÒNICA DELS COSSOS CELESTES


Traducció a l'anglès

One of the most cherished ideas of the humanists, is the value of "the vernacular, reflection of Thought" From the book "Utopia" of Thomas More "Recognizing that you are my disciples because you go there to preach in my name, the Holy Spirit infondrà you the gift of tongues and speak the language of each site or vernacular. Christian education is valued in the Vatican II Catholics currently silenced by the Vatican.