Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 de març del 2022

REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA

 

REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA



Llegeixo dues notícies a la premsa d’avui 22 de Març de 2022 que parlen del tema de la llengua.

Un d’elles parla de l’edició d’un llibre  escrit per filòlegs catalans que, exposen que  la llengua catalana, si Catalunya fós[1] una república, tindria un millor reconeixement que no pas el que hi té dins d’una monarquia com és el cas de l’Estat espanyol. Consideren que la llengua catalana està maltractada dins la Monarquia “española” i ens recomanen que, si volem un reconeixement de la llengua catalana, en les pròximes eleccions votem a favor d’ una República Catalana.

Però, una altra notícia sembla que ho contradiu.

L’altra notícia, parla del president de la República francesa, Emmanuel Macron, el qual ha dit que “accepta discutir amb els independentistes de Còrsega que no s’identifiquen amb l’Estat de la República francesa, sobre  l’autonomia, si cessen els aldarulls”. I, afegeix: “No hi ha tabús, però la llengua de la República, és el francès”

La llengua de la República de França és el francès.

La llengua del Reino de España es el español.

Banderes de Còrsega i Catalunya amb la bandera vernaclística i la bandera d'Europa


Sembla ser que hi ha catalans que tenen falses esperances amb la República... A la República de França, igual com a la Monarquia de España, hi ha una llengua pròpia a efectes oficials : la llengua francesa a la República i  la lengua española.[2] a la Monarquia.

Quin és el marc referencial en el que la llengua catalana hi té un protagonisme reconegut?

En el meu llibre DOTZE exposo el marc referencial vernaclístic. N’hi ha algun altre? Jo parlo d’aquest marc vernaclístic i històricament l’he vist en repúbliques i en monarquies. Per tant la qüestió de la llengua no és una qüestió, essencialment, de sistema polític sinó que és una qüestió, essencialment i substancialment, de mentalitat cultural. I és en aquest sentit que, posteriorment, ha de tenir una aplicació política; sigui en forma de república o en forma de monarquia. He llegit coses sobre la monarquia del Comtat català d’arrels occitanes de Barcelona a Catalunya, i dels regnes de la Corona d’Aragó que fan pensar que tenien una mentalitat lingüística vernaclística i descentralitzada.

Aquesta mentalitat, la relaciono amb el marc cultural que tenia l’Europa del Renaixement.

Aquells que hagin llegit el llibre UTOPIA de Thomas More, hi hauran llegit la importància que tenen les llengües vernacles.

 



 

Thomas More,  ha sigut considerat “sant” per l’Església Catòlica i per l’Església Anglicana, i  fet Patró dels Governants i Polítics” en general i en concret d’Europa. Com és que els governants i polítics de l’Eurocambra no han assumit el seu pensament vernaclístic i han reconegut les llengües vernacles d’Europa? Com és que hi ha polítics a Catalunya que,  enganyats per la propaganda anti-vernaclística fomentada pels imperialistes,  encara consideren les llengües vernacles com a llengües dels esclaus de l’imperi romà, i no reconeixen que eren aquestes llengües vernacles les que parlaven quan eren pobles lliures i donaven testimoni de la seva autèntica i natural identitat nacional?

Continuarà REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA 2

 " Documento Nacional de Identidad: España l'any 2020. Reino de España des del 2 d'Agost de 2021"








Jordi Salat



NOTÍCIES

Notícies sobre Còrsega i Catalunya



[1] Escric “fós” perquè discrepo de les normes oficials que han tret  una accentuació de la llengua catalana  que jo considero necessària i significativa; escric,per tant, de forma “heterodoxament correcta”. Fós per a mi vol dir “ temps del verb Ser”. Fos, sense accent vol dir “ temps del verb fondre”. Fòs,  vol dir topònim d’Occitània.

[2] De fet  lingüísticament la llengua anomenada francesa és la langue d’oil i la llengua anomenada espanyola es la llengua castellana.

dilluns, 28 de desembre del 2020

La Catalanitat adulterada: La descatalanització de la llengua catalana

La descatalanització de la llengua catalana
Adulteració lingüística i dominació política forasterista colonial 
Topònims i concepte de llengua: vernacla o no-vernacla 

Tots els mots de topònims tenen alguna relació amb l'orografia del lloc. Només cal veure el castell de "Penyíscola" per a veure que està damunt d'un "penyal". 

Així doncs: Per què dir-li "Peníscola" derivat de “penis” o "península" i no "Penyíscola" derivat de “penyal” quan tots sabem que la forma orogràfica d’aquest lloc és un penyal de terra que s’endinsa en el mar i per altra banda aixì el defineix el seu referent més antic :"municipi situat en un penyal"? 

Hem d'acceptar el criteri establert oficialment o hem de reivindicar el criteri orogràfic que és troba a l'origen dels mots que identifiquen els topònims? 

 A mi em sembla que s'hauria d'escriure "Penyíscola" derivat de "penyal" que és l'origen del mot donat que els topònim sempre tenen relació amb l’orografia o geografia del lloc. 

 He llegit les argumentacions donades per a justificar el nom de "Peníscola" però no les trobo convincents perquè no són orogràfiques. Ho justifiquen en un escrit medieval que hi posava "Peníscola"en detriment d’allò que és lògic: acceptar que “penyal” és la paraula mare de la que se’n deriven altres com “penyíscol”, “penyíscola”, “penya segat”...etc. 

O, a vegades, en molts topònims, pel fet d'haver trobat un document notarial sense preguntar-se si aquell notari era  un funcionari  espanyol de llengua castellana i també podria ser que fos un subjecte que està al servei de l'imperialisme espanyol amb instruccions de descatalanitzar la llengua catalana, la llengua dels conquerits per a imposar la llengua dels conqueridors i matar així la llengua del Genius Loci, comfeien els imperialistes de Roma i tots els imperialismes.

Allò que val per donar el veritable sentit als topònims, en la immensa majoria de casos, és la seva relació amb l'orografia. 

M’he trobat amb filòlegs que defensen les posicions oficialistes, que no respecten el criteri orogràfic, tan aferrissadament, que fins i tot m’han fet pensar que hi hagués un altre motiu amagat que no es vol donat a conèixer; potser per a tergiversar paraules que ens poden fer entreveure uns lligams culturals més profunds que la romanització i que es volen amagar. Uns lligams amb una concepció cultural zodiacalista, que vol dir que té lligams identitaris amb les mitologies astrològiques i paganes.

Algunes vegades, perquè contradiuen els dogmes de fe de l'església catòlica vaticanista. 

 Tal n’és el cas de la cultura ibera que és la cultura genuïna dels Països de la Corona d'Aragó, i no la de tota la península celtibèrica com es vol fer creure des de determinats poders centralistes i “castellano- espanyolistes”. 
 
Molts lingüistes catòlics oficialistes prefereixen embrancar el català amb la llengua llatina. Altres estudiosos ens diuen que el català no ve del llatí

Quan van venir els romans a Catalunya (Països de la Corona d'Aragó) aquí ja es parlava el que després s'ha conegut com a català. 

Sóc d’una generació catalana, la dels anys 60, que no va poder estudiar el català a l’escola perquè una dictadura espanyolista ho tenia prohibit. 

Volia que tothom als Països de la Corona d'Aragó, parlés exclusivament en castellà. A més de prohibir la llengua catalana, també s’ha tingut cura de descatalanitzar-la incorporant i acceptant com a normals mots que no eren genuïns. I, també se li han tallat les arrels que la relacionaven amb la llengua d'oc, o llengua d'Occitània. Un poder espanyolista ha aplicat la norma del "divideix i dominaràs ( Divide et impera) i ha esmicolat la llengua catalana de forma que l'ha desvinculat de l'occità,  i li ha donat noms diferents: català, valencià, mallorquí, ...I, el més greu és que hi ha gent que s'ha deixat  portar per aquest engany adulteriste desvirtuador de la Realitat Natural.

Molts mots genuïnament catalans han estat castellanitzats i posats al diccionari català com a catalans i presentats com a "normals".

Per exemple “mescla” derivat del castellà “mezcla” enlloc del genuí “barreja”. 

Per a justificar-ho se’ns ha dit que venia del llatí. Amb aquest pretext s’han posat moltes castellanades dins de la llengua catalana.

Per altra banda la fonètica barcelonina que jo anomeno cataloní ha trencat molts lligams etimològics que han  desvirtuat el significat original dels mots i la seva relació amb un marc referencial que té una Imago Creator: una concepció de lo que és el món creat amb una Idea original. 

Per altra banda, la mateixa definició de llengua  comporta una desvirtuació  o desoriginització (la treu del seu marc original) i una adulteració que la situa fora del seu marc referencial natural, quan l'anomena llengua minoritzada o minoritària que és un  definició quantitativa  i no l'anomena llengua vernacla, natural o autòctona que és la definició qualitativa  que la vincula amb el seu territori. Els territoris tenen llengua pròpia. La llengua catalana  té el seu propi territori i n'és la seva llengua vernacla - natural o autòctona-. 
Cal diferenciar llengües vernacles (naturals, pròpies, territorials, autòctones) de llengües imperials o colonials (forasteristes, alienes, alienants).

Cal recordar que els cristians, els autèntics, celebren el Dia de les llengües vernacles el  Dia de Pentecostés i les identifiquen amb un do de llengües relacionat amb l'Esperit Sant. Aquesta ensenyança cristiana ha estat adulterada, entre d'altres,  també per un poder imperialista espanyol que es mostra hostil amb les llengües vernacles diferentes de la llengua castellana a la que anomena lengua española.
i vol fer creure que es la lengua de todos.

Sobreposen el subjecte i concepte polític al subjecte i concepte natural. Tallen l'arrel o vincle vernacle-o autòcton i natural-  amb els orígens que hauria de ser el factor identitari de totes les persones de les diverses ètnies que estan com a habitants d'un territori i volen ser part de la comunitat natural vernacla parlant la seva llengua pròpia natural del lloc.

Pels fets els reconeixereu: observeu les llengües vernacles i trobareu artistes, científics, poetes...

I, arquitectes com Gaudí, considerat l'arquitecte de Déu, que parlava català i va pensar o concebre la seva obra en aquesta llengua, el qual va ser tancat a la presó a Barcelona,  per negar-se a parlar espanyol a un policia español.

Les llengües vernacles són llengües de creació. Les llengües  parlades fora del seu territori o lloc natural, les llengües no-vernacles, també?

Un mal poder ha posat la qüestió lingüística en un marc referencial pervers i  uns acadèmics estúpids -o estulticis o estulticiats- com diria Erasme de Rotterdam (Elogi de la Estultícia, llibre traduït  com  a Elogi de la Follia),  o  comprats pel poder imperialista alienador, per la por o pels diners i prevendas,  volen fer creure al poble que això és normal i modern, ja que a vegades o presenten com a evolució natural de la llengua o altres arguments sense raonabilitat.

S'està descatalanitzant la catalanitat? Jo crec que sí.
Un poble sense identitat o amb identitat adulterada, no és poble, és masa, és un poble dominat.


Jordi Salat



dissabte, 14 de maig del 2016

La Catalunya adulterada: Descatalanitzar i Descatalunyitzar



La Catalunya adulterada
DESCATALANITZAR I DESCATALUNYITZAR














Verge Negra patrona de Catalunya.
Timpà de l'Església de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona.



DESCATALANITZAR I DESCATALUNYITZAR

Són diverses les actituds que promouen la descatalunyització i la descatalanització als Països Catalans; unes intencionades, altres sense adonar-se’n. Quina ha de ser l’actitud correcta (en funció de l’ideal nacional català ) emocionalment satisfactòria i èticament noble quan es vol viure la vida amb un sentit transcendent? Aquesta és la qüestió.

Necessitem identificar-nos amb una identitat transcendent. On és troba aquesta identitat? La identificació amb la catalanitat – en tant que identitat natural, pròpia o vernacla de Catalunya és una qüestió viva, vital i de plena actualitat.


Aquest ideal català, espiritualitat universal que es manifesta en la particularitat catalana, es debat entre dues forces contràries que cada una per la seva banda la volen fer anorrear.
El Nihil, “no ser”, així l'anomenaven els càtars o cristians albigesos.
El Bohil, “ ser”, així ho anomenaven els càtars o cristians albigesos que volien fer-la realitat o reeixir

Els conceptes càtars del "Bohil" i el "Nihil" estan relacionats amb la gran qüestió shakespeariana del "Ser" i el "No Ser" i probablemente també amb la filosofía del "Ser" i el "No res" de Heidegger. La catalanitat es debat entre aquest dos principis.

Descatalanitzar i descatalunyitzar són conceptes que formen part del llenguatge que delata les actituds que no volen deixar que la catalanitat – en tant que camí que mitjà de la identificació i el testimoni amb l’essència o substància vernacla ens porta cap a la realització personal en harmonia amb el lloc on vivim i en fa universals en l’ésser – sigui, com ha de ser, i allí on ha de ser, en aquells que voler i han de testimoniar-la perquè forma part d’un ordre còsmic i d’un Ser viu en formació, de Veritat, en la Realitat.

Entenc per descatalunyització, el fet de "treure tota referència al marc geogràfic i polític propi de Catalunya" (l'àrea que pertany al lloc on ha de reeixir la catalanitat o sigui Catalunya o Països Catalans)

Exemples de descatalunyització:

1.- Posar a les etiquetes dels productes fets a Catalunya, a més del text en català, també la referència identitària "Catalunya" a continuació del nom de "Municipi" en el quan ha estat fet. Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"

2.- Posar a les targes de presentació personal, a continuació del nom de la persona i el nom del municipi, també "Catalunya". Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"

3.- Referir-se a "Catalunya" o els Països Catalans, dient que són "El Nord Este d'Espanya " o el "Sud Est de França" ( Això ho observat a molts llibres i webs que parlen fins i tot d'artistes com Gaudi, Dalí, Tàpies, Miró, Ramon Llull, Arnau de Vilanova, etc. presentant-los com nascuts al Nord d'Espanya sense cap referència a la identitat pròpia i naturalment vernacla que és Catalunya)

4.- Presentar públicament als artistes, esportistes, científics, escriptors, poetes, gastrònoms,...que són catalans amb el prefix “el español” i no fer cap esment a “el catralà” o originaria de Catalunya. ” ( Com fan estratègicament els mitjans de comunicació espanyols)

5.- Traduir el nom dels personatges catalans per a descatalanitzar. Com s’ha fet recentment, amb “Josep Lluis Carod-Rovira a TVE a qui se li van dirigir unes persones del públic castellanitzar-li el nom com “José Luis”. ( No és que no ho sàpiguin dir, és que no volen dir-ho. Falten al respecte però no tenen mala consciència perquè la castellanització és per als “castellanitzadors” espanyolistes una mena de deure moral superior a l’Amor al proïsme, el Bé, la Veritat i la Justícia.
Ho fan provocativament, per castellanitzar i descatalanitzar. És una perversa estratègia de desidentificacionalització; i ,de substitució de la identificació de la identitat natural o vernacla, en aquest cas, la catalana)

Entenc per descatalanització "el fet de treure la catalanitat"de les manifestacions culturals - entre aquestes els mateixos mots (ortografia i significat)-, dels fet i fenòmens de tota mena.

Exemples de descatalanització:

Mots

Es substitueix el mot “got” per “vas” i se’n diu que ho fan perquè ve del llatí i no del castellà “vaso”. Però, perquè han de substituir “got”. D’on ve aquest mot? D’una llengua anterior a la llatina que va ser la primera llengua de colonització de Catalunya. Ens van castellanitzant la llengua catalana amb l’acceptació de mots castellans, tal és el cas de: “mescla”, derivat del castellà “mezcla” substituint el genuïnament català “barreja”; “gràcies” derivat del castellà “gracias” substituint el genuïnament català “mercès”.
Els catalans vam aportar a la gastronomia diverses salses, entre aquestes – ens diu Josep Pla -, la salsa de Mahó, la “mahonesa”. Aquest mot va ser castellanitzat com a “mayonesa” . Ara els acadèmics catalans l’han acceptat com a “maionesa” (fent-la derivar del castellà “mayonesa”) i enlloc de restituir “mahonesa” el seu nom original.

Topònims

Es canvien els topònims i noms de municipis de forma que es queda perdut el seu significat i arrelament cultural pre-romà i autènticament autòcton, com és el cas de: “Sanaüja” en lloc de “Sa Nahüja”; “Gombrèn” en lloc de “Gombreny”; “Peníscola” en lloc de “Penyíscola” ( La toponímia més antiga ens diu que era una “vila situada en el penyal”. Així doncs, “Penyíscola” i no pas “Peníscola” que va de “península”); “Sesgaioles” en lloc de “Ses Gaioles”; “Collserola” en lloc de “Coll S’Erola”; Sant Just Desvern” en lloc de “Sant Just d’Es Vern”; Sant Joan Despí” en lloc de “Sant Joan d’Es Pi”( Què diríem si ara diguessin “Lospitalet” en lloc de “l’Hospitalet”? Fan canvis i amb el pas del temps es van quedant consolidats de manera que acaben fent-se normals...) S’esborren molts del topònims catalans que tenen arrels en llengua ibera o euskera que és la llengua ibera actual.:
“Bohi” derivat del mont “Bohil” , que en temps dels càtars volia dir que “tenia ser” ( contràriament a “Nihil”) i que és un mot que trobem en els llocs on hi ha aigües termals i per tant és en aquest sentit que també se li pot trobar un significat , s’ha convertit en “Boí” i he sentit alguns lingüistes que diuen que ve de “Boví” o sigui de “vaca”. El trobem a Caldes de Bohi, Caldes de Montbui ( Abans Caldes de Montbohi), Bohigues ( convertit en Bohigas o Buigas).
“Baqueira” que ve de “Bach” que en germànic vol dir “rierol” i és un nom posat a una vall muntanyenca dels Pirineus plena de rierols, l‘han canviat per “Vaquèira”

“Alb” en documents medievals es pot trobar “Alb” i Queralbs” municipis situats en els Pirineus i no gaire lluny l’un de l’altre. Ara li diuen “Alp” ( “Alb” segons alguns lingüistes està relacionat amb “Albi” i aquest amb un mot iber igual com el basc “Albistegui” . Diuen que ve del llatí “Alba” que vol dir blanc. Però hi un significat ibero-basc que els lingüistes oficialistes no el tenen en compte i que està relacionat amb un arbre que es diu “Vern”.)

A la mateixa zona dels Pirineus, la Cerdanya, hi havia un poble que es deia “Urg” i que estava relacionat amb “Urgell” al qual li han posat “Utrx”

Al Pirineu de Catalunya Nord trobem un municipi que es diu “Erre” , mot que té una relació amb la muntanya i orgien del cognom “S’Erre” que ha esdevingut “Serra”.( La “e” s’ha convertit en “a” a causa de la fonètica barcelonina).

També a Catalunya Nord, a prop de s’Arrià el municipi on va néixer Guifré el Pelós, hi ha un poble que es diu “Eus” . El nom d'Eus – ens diu la versió oficial que jo he llegit -, prové de la contracció d'Alzina, d'on va passar a Elz i posteriorment a Eus.

A mi em sembla que és més lògic deduir que “Eus” deriva del mot “Eu” ( Hi ha gent, però, que no pensa segons la lògica del pensament sinó que memoritza allò que diuen els diccionaris o determinats acadèmics oficialistes engendrats per academicismes que es passen falsedats de mestre a alumne donant-se títols i perpetuant les nocions falses deixades passar per la censura, dels anys de censura que tenim en el passat, perpetuant allò que es fals en detriment d’allò que és Veritat i no es pot restituir perquè es rebutjar pels mateixos determinats acadèmics “censuritzats”). Sobre el nom "Eu" hi ha una altra verssió que no el fa derivar "d'Elz" contracció d'Alzina, sinò que , com he dit, la fa derivar del mot “Eu”.

Eu, que trobem a nom com “Europa” i “Eufrates”, el trobem també a altres municipis com és el cas dels catalans "Manlleu", "Reus" i altres topònims catalans, deriva de l'ibèric "Eu" que vol dir "Bo". Pot derivar de l’hebreu o arameu.. Potser com diuen alguns lingüistes l’ibèric i l’hebreu tinguin quelcom en comú. Aquests lingüistes fan derivar i relacionen “Ebre” , “Iber”, “Ber-eber” i “Eber” amb un personatges hebreu, descendent de Sem que es deia “Éber” i la seva nació.( Per a mi es una qüestió essencial esbrinar si els habitants dels Pirineus eren descendents de Sem o de Cam en funció del que diu Gènesi 9-25, però aquest és una altre tema que ara no és moment de parlar-ne.
Donat que Túbal, era dit també Caím, i era el rei dels Pirineus i les seves nacions vernacles (conegudes amb el nom de Ibèria i Hispània o Marca Hispànica amb capital a Lleida ( Ilerda en temps d’Indíbil) i a Tarragona (temps del romans) o Barcelona abans que els castellanistes s’apropiessin d’aquest nom i el convertissin amb “España” amb capital a Madrid) cal veure com encaixen l’Éber semita amb el Túbal camita. Si és que això és així.)
El municipi de “Torroja” de la Segarra malgrat tenir una “torre roja” en el seu escut municipal des de fa segles, ara li han posat “Tarroja” de la Segarra. Per què li han canviat el nom? ( Al municipi homònim Torroja del Priorat , li han conservat el nom).

Quan vaig a viure a terres de Les Garrigues, sempre havia sentit dir “El Cogull”. Ara li na posat “El Cogul”. Perquè li han tret la identificació catalana de la “ll” a final de paraula? (Un pagès em va dir: És que els espanyols no la saben pronunciar i els ho posem més fàcil perquè parlin català. Vet aquí la sornegueria o ironia del bon pagès lleidatà que amb la mirada em deia ens estan descatalanitzant el català)

Abans he comentat que ens han tret la “h” de noms com “Bohi” que l’han deixat “Boí”. Aquest “h” és un senyal identitari català que s’ha perdut també a Vich, Montjuich, Montblanch i d’altres noms i topònims. La “h” indica la presència d’una cultura pre-romana que es va esborrant. Jo relaciono aquesta cultura amb un coneixement que té les seves arrels en allò que ha passat a la història com a “nuesa de Noé” i que , al meu entendre, no era un cos despullat de roba sinó un coneixement sagrat del qual ens esborren tota senyal.

Hi ha una estació d’esquí anomenada “Port Ainé”. Aquest nom “Ainé” és un nom afrancesat. En català s’hauria de dir “Ainet” Com els francesos no saber pronunciar la “t” a final de paraula, doncs li traiem nosaltres...Passa el mateix que amb “Cogull”, que li traiem la “ll” perquè els espanyols no la sabem pronunciar?). Ainna és un nom propi encara conservat a Mallorca i té una arrel que es pot relacionat amb una divinitat mesopotàmica que es diu “Aina” i que fa referència a la “puresa”. El nom del pic pirinenc “Aneto”, castellanització d’”Ainet”, masculí d’”Ainna”, fa referència a auesta divinitat interpretant la seva puresa com a puresa que es troba en la neu. Podríem dir que es correspon amb el culte a Nostra Senyora de les Neus.
Personatges

A Ramon LLull el trobem substituït tot sovint pel seu nom llatinitzat Raimundo Lulio i en molts casos precedit del prefix El espanyol Raimundo Lulio”. No era pas espanyol. España no existia en el segle XIII Ni en el XV. La oprova és que quan els Reis Catòlics – Isabel de Castilla i León i Ferran d’Aragó i Catalunya van signar el Tractat de Tordesillas asignant les terres descobertes al Nou Món, es va fer a nom de “Castilla” perquè España no existia. Un altre tema és esbrinar perquè es va fer a nom de Castilla i no a nom de Catalunya, més quan el Papa que ho va atorgar era català de València...

D'altra banda, em pregunto:

Per què els acadèmics catalans fan derivar del llatí "Lulio" el referent lul·lisme en lloc de fer-lo derivar del català "Llull" i dir-ne "llull·llisme" o “llullisme”?. El mateix ho podríem dir del "Colom" que en diuen "Colombòfils" del llatí "Colombo" enlloc de "Colòmfils" fent-lo derivar del català "Colom"

Molts catalans van adaptant la seva mentalitat i opinió a la política dels “fets consumats”, una política que amb ignoràncies i acomplexaments, van descatalanitzat i descatalunyitzant; la llengua catalana, Catalunya, els Països Catalans i els catalans.

Fins i tot ens descatalanitzen la catalanitat. Alguns catalans, fins i tot m’han dit que com el català és una llengua que la parlem només a Catalunya i els Països Catalans amb un total de uns 12 milions de persones això és “limitar-se” enfront de la llengua castellana o l’anglesa que la parlen centenars de milions.
Jo entenc que parlar una llengua vernacla , com ho és el català, i fer-ho amb criteri vernaclista , no ens limita ens al contrari ens fa veritablement universal perquè ens posen en comunió amb la Substància de la Vida mentre que les altres llengües si no són vernacles sí que ens limiten perquè no van més enllà dels formalismes, és una mena d’idolatria lingüística que els fa esclaus de les paraules perquè, sense el factor vernacle, no perceben el seu sentit inherent , les memoritzen i reciten buides de sentit. Parlar amb les llengües vernacles ben parlades ens fa substancials i per tant ens fa universals.

Parlar amb llengües desvernaclitzades – com és el castellà als Països Catalans- ens fa insubstancials i per tant esclaus, ignorants d’un coneixement naturalista relacionat amb el Geni del Lloc on habitem i amb l’Esperit Universal que anima la Vida i ens en fa partíceps com a veritables ciutadans del món i de la Creació.


Aquest llenguatge, ebn sóc conscient, en la nostra època,actualment, marcada per la mentalitat nihilista, no és ben interpretat.

He pogut constatar que un poder fàctic, protagonitzat per catalans agnòstics i ateus ha instaurat a Catalunya una censura i una inquisició que està descatalanitzant Catalunya en català.

A més, confonen espiritualisme, que es pot veure amb criteri científic com ho feia A.Einstein, am...b dogmatisme i fanatisme religiós, tot desvirtuant i rebutjant la substància transcendent que es troba en el patrimoni cultural català.

Alexandre Deulofeu, a "la Matemàtica de la Història" ens diu que aquesta mentalitat "nihilista" és pròpia d'una època, la qual dura un determinat temps i que es substituïda per una que retroba el sentit original dels símbols i els mots; i amb ell, amb el seny, una renovada percepció de la "creença"


Jordi Salat




dimecres, 14 d’abril del 2010

La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (2)



2


Així ho pensaven també els cristians gnòstics i arrians, i rebutjaven el valor de les llengües forasteres, anti-naturals i merament etnocentristes que s’imposen, a vegades per convencionalismes i per la voluntat de migracions forasteristes manipulades per poders que són contraris a la cultura vernacla, el pensament, la concepció cultural i l’ordre nacionalista que aquesta comporta.

D’aquí ve l’ensenyança evangèlica que els cristians celebren per la Pentecosta, per recordar el “do de llengües” que l’Esperit Sant “infón” als que prediquen la Veritat en nom de Jesucrist. Aquesta ensenyança cristiana la va tenir molt present l’Església Catòlica en els anys 60, en els temps del Papa Joan XXIII. Actualment, no és així. Hi ha hagut una adulteració de l’ensenyança genuïnament cristiana.

Pel que fa a Catalunya i a la llengua catalana, s’ha fet un " Nou Diccionari" en el qual s´ hi han inclòs nous mots "acceptats" com a catalans. ¿Amb quin criteri s’ha fet aquesta selecció? ¿Amb el criteri de Cràtil o amb el criteri de Hermògens?

A mi em dóna la impressió que s’ha fet amb el criteri d’Hermògens. S’han agafat uns mots per convenció social i s’han acceptat molts vocables derivats de llengües forasteres, com la llengua francesa, la llengua anglesa i de la llengua castellana, - talment com abans s’havia fet amb la llengua llatina i la llengua grega -, per l’ ús social que se’n fa, més que no pas pel seu caràcter científicament natural, com hauria estat el de les combinacions matemàtiques i valors numèrics de la càbala, cas d’haver-se aplicat el criteri de Cràtil, i també, al meu entendre, el criteri de Ramon Llull.

Com podem comprovar per les coses escrites, el tema de l’actitud lingüística que han d’adoptar els ciutadans fa anys que es vol justificar per mitjà de la filosofia i la religió. Els filòsofs, amb Sócrates al capdavant, actualment uns 2.480 anys, ja es plantejaven el tema del “bilingüisme”.

Els filòsof volien i volen trobar una raó per a convèncer que els ciutadans parlin en una llengua vernacla com és el català als Països Catalans o una llengua forastera convencional.

Si observeu la realitat, veureu que les llengües vernacles – pròpies de cada lloc o tiferèthiques -, són llengües que fan pensar.

Les llengües no-vernacles, són llengües que no fan pensar, només fan obeir, perquè són les llengües imposades pels poders que volen dominar als pobles conquerits i imposar una cultura que no els permeti pensar a fi que es converteixin en els seus esclaus.

I, perquè a tothom li quedi clar, doncs és molta la presència en el món de la mala voluntat que tergiversa el sentit de les paraules, vull deixar constància de que: als Països Catalans, la llengua vernacla – natural, tiferèthica, autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni del Lloc, la llengua creativa, és la llengua catalana.

Els indicis que trobo en els estudis de la física quàntica i en concret en la Teoria de les Cordes, que té molt present la importància de les vibracions en la composició del món material, em fan pensar que en aquest segle XXI, seran els científics els qui recomanaran parlar en les llengües vernacles, i per tant als Països Catalans, en català.


La ciència vernaclística demostrarà, probablement amb formules matemàtiques, que la consciència vernacla és un nivell evolutiu superior a la consciencia ètnica. El pensament platònic de Cràtil,
el que ja professaven els cristians albigesos o càtars i Ramon Llull guanyarà al pensament aristotèlic d’Hermògens.

Les noves descobertes científiques probablement comportin un nou mapa de la geografia internacional. La ciència vernaclística reconeixerà la identitat vernacla dels Països Catalans i el seu espai propi dins del conjunt universal.

Acceptaran els polítics el dictàmen dels científics i canviaran el marc de referència legal i els nous paràmetres



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Article escrit l’any 2004
Revisat el 12 d’Abril de 2010


La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (1)




1

Podríem definir la llengua com un conjunt de signes i sons que serveixen per a mantenir contacte amb el món de les idees o de l’Esperit i per a la comunicació amb la naturalesa i entre els éssers humans. A aquest conjunt de signes i sons, hom li atribueix un caràcter natural o convencional. De base autòctona o vernacla i de base genealògica o etnocentrista.

Sòcrates, el filòsof grec nascut a Atenes l’any 470 abans de Crist, o sigui , ara, any 2010, fa 2.480 anys, ens explicà en un dels seus llibres el diàleg mantingut per Hermògens i Cràtil sobre el tema de la llengua amb la qual s’havia de parlar: El concepte de llengua.

Hermògens, opina que les paraules tenen un significat convencional. L’ús social és el que fa una llengua.

Cràtil, opina que les paraules tenen un significat natural, amb això vol dir, relacionat amb la naturalesa. Un significat en sí mateixes; "per sé" o "en relació amb l’Ésser Creador" , “Déu” o la “Divinitat”.

L’opinió de Cràtil és propera al concepte de llengua que tenia el filòsof català Ramon Llull quan ens diu, segons deixà escrit E. C. Agrippa en el seu llibre "De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae" Capítol LXXIV Correspondència de les lletres amb els signes celestes, el següent:

«Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o a voluntat de l’home, sinó conforme a la disposició harmònica dels cossos celestes»

Jesucrist també va deixar ensenyat que “els cristians serien identificats perquè, l’Esperit Sant els infondria el do de llengües i parlarien amb la llengua natural, vernacla o pròpia de cada lloc. L’Església cristiana celebra aquesta ensenyança el dia de Pentecosta. Iconogràficament està representada per les llengües de foc sobre els cap dels Apòstols de Jesús.

La tradició de la càbala catalana i cristiana, tal com jo l’entenc, fa distinció entre “llengua yesòdica” o genealògicament ètnica i “llengua tiferèthica” o vernacla que vol dir autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni dels Llocs ( “Genius Loci” en deien els romans)

La càbala entesa com a tradició cultural naturalista o panteista diu que la llengua és un eina que ens posa en contacte amb l’esperit Creador, està determinada per unes lleis matemàtiques i unes vibracions pel que fa referència als sons, relacionades amb les vibracions que constitueixen els àtoms de la matèria i, per tan, la naturalesa, el món.

Atribueix a cada lletra un valor numèric i construeix les paraules i el discurs lingüísticament per mitjà de combinacions alfabètiques fetes matemàticament. Això vol dir que si una paraula es perd, és pot recuperar per mitjà del seu valor numèric.

El primer acte de la Creació, després del pensament, va ser la pronunciació d’una paraula: Déu va dir:" Que sigui", i el món material es va fer realitat. “Déu
ens diuen els cristians, especialment els gnòstics, és el Verb, la Paraula”.

El pensament d’Hermògens encaixa amb el pensament d’ Aristòtil i el dels universalistes que prediquen una llengua única per a tota la humanitat, acceptada de forma convencional per tothom a tot arreu.

El pensament de Cràtil encaixa amb el pensament de Plató, segons el qual, les paraules tenen el seu origen en el món de les idees, explicat en el mite de la caverna.

El pensament de Plató, i també Pitàgores, encaixa amb el de la càbala i el pensament d’aquells naturalistes que prediquen el valor de les llengües naturals autòctones de cada lloc, les llengües vernacles, que es distribueixen pel món en funció d’unes coordinades astrològiques. Els cristians albigesos o càtars, en el tema de la llengua eren considerats platònics i per això parlaven en la llengua del lloc, occità i català quan els frares dominics fundats pel Domingo de Guzmán de Castilla, amb el recolzament del Vaticà de Roma, els volien imposar el llatí.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com


dimarts, 16 d’octubre del 2007

La Catalunya adulterada: El costum de posar la "i" entre cognom i co-cognom


La Catalunya adulterada: 
Posar la "i" entre cognom i co-cognom
és un castellanisme, una alienació o alienament  descatalanitzador?

Llegeixo un article de Josep M. Huertas ( El Periódico de Catalunya 3-III-1992) amb el títol de " Contra la "i" entre cognom i co-cognom" en el que es fa ressò de la mort del lingüista Enric Moreu-Rey del qual diu el següent: 

" Personatge fascinant, era un d'aquells savis desconeguts per la majoria capaç d'explicar de manera amena i amb facilitat les qüestions més embolicades de la seva ciència favorita, la onomàstica, les quals són explicades en el seu darrer llibre Antroponímia

Va ser un crític constant de correctors i puristes, en especial al combatre amb l'exemple personal allò que ell considerava un error monumental ( de la lingüística catalana) la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, doncs és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya.

"Contra tota evidència , sense cap fonament, hom a pretès que el fet de relligar amb conjunció el cognom patern amb el matern ( Josep Puig i Cadafalch, Jordi Pujol i Soley) era una tradició típicament catalana" defensava , rotundament, en el seu llibre pòstum. 
Signava sempre amb els seus cognoms sense la innecessària "i".

Explica l'articulista que la Generalitat de Catalunya el va maltractar perquè li van ficar "Enric Moreu i Rey" ( amb la "i" que ell rebutjava entre cognom i co-cognom) a la rutinària esquela reservada als ciutadans guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüista, menystingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració. Des que vaig llegir els seus escrits, jo sempre signo sense la "i" entre cognom i co-cognom.

En el meu llibre "Les quatre columnes catalanes" vaig fer constar aquest tret característic dels catalans i en determinades ocasiones n'he parlat amb diverses persones, i entre aquestes amb alguns lingüístes, "oficialistes" i "acadèmics" ( alguns d'ells a vegades fan més cas d'allò que diuen els diccionaris que no pas d'allò que el diu l'esperit del propi pensament en el seu cap) però continuem amb el mal costum, descatalanitzant-nos sense adonar-nos-en, no rectifiquem, talment com si ens auto immoléssim com a cultura vernacla amb identitat pròpia. 

La vanitat de l'ego, o alguna altra debilitat de l'ànima humana,  sovint es manifesta més forta que el testimoni de la veritat i oposa una resistència que no ens deixa canviar d'opinió.

Tots els filòsofs han dit sempre que per a fer el camí de la veritat s'ha de començar per a ser molt humil. Ser humil  també té la seva dificultat. Té un punt d'equilibri entre l'amor propi o autoestima i el complex d'inferioritat  més enllà del qual es perd la dignitat, es a dir, entre la dignitat i la indignitat.  

Un dia, una persona molt catalanista que després de contradir-me amb això de posar o no posar la "i" en català , tot fent esment als exemples dels castellans, que sí posen la "i", com és el cas de: Santiago Ramon y Cajal, Jesús Gil y Gil y Miguel de Cervantes y Saavedra entre d'altres, esgotades les raons i convençut, va dir-me que ell no pensava deixar de posar la "i" entre cognom i co-cognom perquè ja s'hi havia acotumat.

Ens podem agafar mals constums i no voler rectificar, però em sembla que no és bò. Ho he de dir? Ho he de callar? Això de cercar la veritat i les raons comporta problemes perquè es fereixen sensibilitats ( sense voler-ho)i se'ns interpreta i agafa les coses que diem de manera diferent, cada persona en funció del seu nivell de consciència, nivell d'ètica o classe de personalitat. I no volem ofendre, només poder dir allò que pensem que és. Mai saps com t'ho agafaran. Sempre voldríem que s'ho agaféssin bé. Sempre ens pensem que ho diem bé i a fi de bé.

I, degut a que tal com diu un vell refrany català "per dir les veritats es perden les amistats", tot sovint es calla; es calla i es deixa estar. Fan silenci també els observadors que no s'atreveixen a dir allò que pensen per una mena de por a les actituds de la naturalesa humana,i els amics són humans, i tots som humans i tots plegats imperfectes perquè si fossim perfectes no seriem a la Terra sinó que seriem en en el cel ( Això ho diuen i així m'ho han ensenyat).

I callen aquells observadors de la realitat, tot sovint, per no seguir el camí solitari dels filòsofs que cercant la veritat a base de raons, tothom acaba rebutjant, acaben sols i maleïts. Sòcrates nés un bon exemple. I, al final, per acabar dient " Jo només sé que no sé res" el van fins i tot arribar a matar.( Millor dit, van fer que es matés ell).Una mena d'auto-immolació. Res de nou sota el Sol.

Aquestes actituds ,diguem-ne "d'autonegació" ( que substitueixen les actituds d'examen de consciència, reflexió analítica i acte de contricció pròpies de les ànimes generoses i gens egòlatres) pel que fa a canviar d'opinió, testimoniar la lògica raonable i rebutjar la pròpia identitat l'he observat diverses vegades i en temes diferents. Què difícil es la equanimitat, la caritat, la compassió.
I, a més, actualment no estan de moda.

Ara fa uns dies vaig veure un debat a una televisió en la que es debatia sobre la independència política de Catalunya respecte d'Espanya. 

Entre els qui es mostraven a favor hi havia, a més d'un català, una dona argentina, un fill de pare castellà i un valencià. Entre els qui es mostraven contraris a la independència de Catalunya, n'hi havia tres i els tres eren catalans! ( I els arguments exposats podien convèncer raonablement que la independència donades les circumstàncies polítiques,econòmiques i cultural seria millor que la dependència)

Quan em trobo amb aquests casos, penso en terminologia psicoanàlitca i no és solsament un qüestió d'autoestima, és quelcom més profund; és com si ens haguéssin matat o anestesiat l'ànima. Ens han neurotitzat durant els segles de dominació forasterista i alienant que hem patit els catalans? 

Té alguna cosa a veure aquesta mena d'auto-immolació amb el fet que tants catalans siguin i es sentin maltractats pels propis catalans? Un filòsof francès del que ara no recordo el nom ha dit que els "auto-maltractaments" ( individualment com a masoquisme i col·lectivament entre individus d'una societat com a sadisme) acostumen a donar-se entre els individus de les societats oprimides i dominades per poders forasteristes que les alienen, expolien i esclavitzen, impedint-los amb les seves lleis i constitucions, poder ser tal com són, volen i haurien de ser per llei natural a fi de gaudir feliçment en pau i harmonia en la diversitat.

L'article de Josep M Huertas sobre la "i" es va escriure l'any 1992...Avui es continuem ficant les "i" entre cognom i co-cognom....Tornem a escriure. Escriure'm fins que poguem viure donant testimoni d'allò que pensem, som i volem, plenament conscients d'aquells valors i principis que ens identifiquen i escriurem fins que poguem fer-nos a nosaltres mateixos en llibertat. Quan siguem lliures escriurem altres coses, però sempre escriurem, perquè com diuen les religions veritables, el Creador és el Verb.

En aquest detall, que pot semblar de poca importància, com és el fet de posar o no posar la "i" entre cognom i co-cognom hi ha senyal de llibertat catalana. I, en les actituds que genera i amb les interpretacions que d'aquest escrit se'n fa i se'n pot fer, dóna lloc a moltes reflexions personals.

He trobat aquest retall de premsa, avui, entre una colla de papers i he volgut parlar-ne en aquest bloc en el que parlo de vernaclisme per homenatjar a aquest lingüísta, menstingut i maltractat pels mateixos catalans, per qui sento una gran admiració.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

dijous, 6 de setembre del 2007

El català: llengua minoritària o llengua vernacla ?

Segons l'estudi de NITLE Blog Census, el català és la segona llengua utilitzada en els blogs a Internet; la primera és l'anglès. Després d'aquesta dada, costa parlar del català com a llengua minoritària. Podeu consultar els resultats de l'estudi esmentat a www.hirank.com/ Així doncs, l'expressió "llengua minoritària" no s'escau. El català a Internet no és una llengua minoritària. Trobo que l'expressió que es va inventar en el seu dia, per a definir el català en funció de la seva situació social, en vàlida només en funció d'aquella situació social en la que es troba. Curiosament, en aquesta situació social en la que es va definir a determinades llengües com a minoritàries, es trobem altres llengües que hi són com a "majoritàries" i no se les anomena mai així "llengues majoritàries" com fora lògic atesa la noció de contraposició enfront les "minoritàries". No he llegit mai cap escrit en el que al castellà se l'anomeni "llengua majoritària". La distinció entre llengua minoritària i llengua majoritària serveix per a exposar una situació, és una definició basada en el factor quantitatiu. Però, com hem pogut comprovar per la notícia esmentada a Internet la llengua catalana no és una llengua minoritària. La definició, doncs, no se li escau. Hem de definir a una llengua només sobre la base del factor quantitatiu? En base a quins factors s'ha de definir una llengua? Què és una llengua?Com li hem de dir doncs a la llengua catalana per a identificar-la de veritat i abastament, de forma total, tenint en compte allò que és essencial d'una llengua: l'expressió d'un contingut que són idees o pensament, sentiments o emocions i necessitats o voluntats?Una llengua és l'expressió d'un Ésser. La llengua - ens diuen totes les religions de la Humanitat al llarg de la Història - és l'expressió d'un Ésser, i és considera "Verb" quan s'exposa per escrit i "Paraula" quan s'exposa fonèticament. La podem identificar en funció d'una situació quantitativa, com a "minoritària", en funció d' una cultura i una nació com a "catalana", en funció d'una realitat política com a "nacional", però en funció d'una mentalitat o pensament ens cal donar-li un altre nom. Quin nom? Jo l'anomeno "llengua vernacla" tot seguint una tradició mil·lenària. Aquesta definició comporta una relació de la llengua amb una espiritualitat. És una definició que li dóna una vida, un factor qualificatiu que la situa en un marc diferent del que la situa la definició de "llengua minoritària" que només té en consideració el factor quantitatiu i que serveix per posar de manifest una "situació" en la que es troba la llengua ( i denunciar l' actitud política que la minoritza amb voluntat d'anorrear-la fent servir , quasi sempre, una llengua majoritària que s'imposa per la força bruta o per transplantaments de població hostil) però no una qualitat essencial, que la presenta com a participadora d'un Ésser i per tant creativa.La concepció de la llengua com a expressió de l'esperit del lloc, - o del Geni del Lloc -, li dóna a la llengua vernacla un nivell de consciència superior a la que comporta la definició de llengua minoritària, o llengua materna. Aquesta definició, de llengua materna o paterna, és una definició ètnica, que es fa servir per a justificar el drets dels immigrats que ocupen un territori. Quan són diversos pobles els nouvinguts a un lloc, es justifica la minorització de la llengua vernacla en el fet de promoure una llengua majoritària que és presentada com a "llengua de tots" . Del que es tracta és de que no es parli la llengua del lloc, la natural, la vernacla , la que fa pensar perquè ens posa en comunió amb l'esperit del lloc. Crec que un dels passos que cal fer per caminar envers la independència de Catalunya i la reunificació dels Països Catalans, és recuperar el concepte de llengua vernacla ( i també el de nació vernacla) perquè aquest concepte comporta un factor qualitatiu ( el concepte de llengua minoritària només és quantitatiu) que posa de manifest una espiritualitat, a la vegada que comporta una configuració nacionalista basada en factors naturalistes i un pensament universal basat en les essències com a denominador comú de la diversitat de formes que aquest esperit agafa en funció de cada lloc on es fa realitat. La pau al món la veig com una confederació mundial de nacions vernacles amb les llengües pròpies sense minoritzar i parlades pels seus habitants, els quals, per damunt de les diferències ètniques i de classe social, trobaran en el vernaclisme el denominador comú essencial que a tots ens agermana i ens fa ser, o participar, en el Ser.

josalort@hotmail.com