"Vernaclística i identitat original"
Llengua, Pensament i Societat
Entrevista a Ràdio Ciutat de Badalona a Jordi Salat
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
dijous, 13 de març del 2025
diumenge, 2 de febrer del 2025
Sòcrates i el concepte de llengua 1(2) Vernaclea o Convencional
EL CONCEPTE DE LLENGUA SEGONS SÒCRATES 1(2)
Vernaclea o Convencional. Sòcrates no parla de llengües maternes o minoritàries.
Les llengües són un conjunt de signes i sons que tenen caràcter natural
o convencional. Natural en el sentit
d’autòctona o vernacla i convencional en el sentit d’ artificial.
Sòcrates, filòsof grec nascut a Atenes l’any 470 aC, ens parla en un
dels seus llibres del diàleg mantingut entre Hermògens i Cràtil sobre el tema
de la llengua i exposa les seves argumentacions.
Hermògens, opina que les
paraules tenen un significat convencional. L’ús social és el que fa una
llengua. Aquest concepte no comporta cap sentit espiritual.
Cràtil, opina que les paraules tenen un significat natural, amb
això vol dir, relacionat amb la naturalesa. Un significat en sí mateixes;
"per sé" o "en relació amb l’Ésser o Alè Creador" , “Déu” o
la “Divinitat”. Aquest concepte comporta un sentit espiritual.
L’opinió de Cràtil està en sintonia amb el concepte de llengua que tenia el Ramon Llull, el filòsof català, quan
ens diu:
«Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els
seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura,
ordenats, no a l’atzar o a voluntat de l’home, sinó conforme a la disposició
harmònica dels cossos celestes»[1]
I també està en sintonia amb el
concepte de llengua que tenien els cristians autèntics atès que segons llegim a
la Bíblia, Jesucrist també va deixar ensenyat que “els cristians serien identificats perquè,
l’Esperit Sant els infondria el do de
llengües i parlarien amb la llengua natural, vernacla o pròpia de cada lloc”.
L’Església celebra aquesta ensenyança el dia de Pentecosta. El vernaclisme va
ser reconegut novament en el Concili Vaticà II l’any 1965.
La càbala diu que la llengua és un eina que ens posa en contacte amb l’Alè
Creador, està determinada per unes lleis matemàtiques i unes vibracions.
La
física quàntica ens diu que la Matèria és una ona amb una determinada vibració
que col·lapsa. La paraula, és també essencialment una ona amb una determinada
vibració en consonància amb el món, el lloc i
la matèria del lloc on es parla. Aquest concepte ens permet parlar de
llengües geogràfiques o d’ ecolingüísme.
El primer acte de la Creació, després del pensament, va ser la
pronunciació d’una paraula. “Déu ─ens diuen els
cristians, especialment els gnòstics─, és la
Paraula.
El pensament d’ Hermògens encaixa
amb el pensament dels universalistes imperials que prediquen una llengua única per
a tota la humanitat, construïda de forma convencional.
El pensament de Cràtil encaixa
amb el pensament de Plató, segons el qual, les paraules tenen el seu origen en
el món de les idees i valora les llengües territorials, naturals o vernacles
pròpies de cada lloc. Les anomena autòctones. Cràtil exposa el concepte de les llengües genuïnes i
pròpies de cada lloc que donen testimoni de l’Alè Creador. Aquesta és la concepció lingüística de la
cultura vernaclística i del nacionalisme vernaclístic.
Sòcrates ens dóna arguments per escollir la llengua que hem de
parlar si volem ser com hem de ser, i estar en sintonia amb l’esperit o alè del
lloc on habitem. També ens dóna arguments per a obrir un diàleg i parlar sobre
què és la cultura. Quina és la diferència entre la cultura de llengües
vernacles o genuïnes i la cultura de llengües convencionals?
Continuarà.....
Jordi Salat
Escrit el 2010. Revisat Febrer de 2025
[1] E. C. Agrippa en el llibre "De
Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem
Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae" Capítol
LXXIV Correspondència de les lletres amb els signes celestes.
dimarts, 22 de març del 2022
REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA
REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA
Llegeixo
dues notícies a la premsa d’avui 22 de Març de 2022 que parlen del tema de la
llengua.
Un
d’elles parla de l’edició d’un llibre
escrit per filòlegs catalans que, exposen que la llengua catalana, si Catalunya fós[1] una
república, tindria un millor reconeixement que no pas el que hi té dins d’una
monarquia com és el cas de l’Estat espanyol. Consideren que la llengua catalana
està maltractada dins la Monarquia
“española” i ens recomanen que, si volem un reconeixement de la llengua
catalana, en les pròximes eleccions votem a favor d’ una República Catalana.
Però,
una altra notícia sembla que ho contradiu.
L’altra
notícia, parla del president de la República francesa, Emmanuel Macron, el qual
ha dit que “accepta discutir amb els
independentistes de Còrsega que no s’identifiquen amb l’Estat de la República
francesa, sobre l’autonomia, si cessen
els aldarulls”. I, afegeix: “No hi ha
tabús, però la llengua de la República, és el francès”
La
llengua de la República de França és el
francès.
La
llengua del Reino de España es el
español.
Banderes de Còrsega i Catalunya amb la bandera vernaclística i la bandera d'Europa
Sembla
ser que hi ha catalans que tenen falses esperances amb la República... A la República de França, igual com a la Monarquia
de España, hi ha una llengua pròpia a efectes oficials : la llengua
francesa a la República i la lengua española.[2] a la Monarquia.
Quin és
el marc referencial en el que la llengua catalana hi té un protagonisme
reconegut?
En el
meu llibre DOTZE exposo el marc referencial vernaclístic. N’hi ha algun altre?
Jo parlo d’aquest marc vernaclístic i històricament l’he vist en repúbliques i
en monarquies. Per tant la qüestió de la llengua no és una qüestió,
essencialment, de sistema polític sinó que és una qüestió, essencialment i
substancialment, de mentalitat cultural. I és en aquest sentit que,
posteriorment, ha de tenir una aplicació política; sigui en forma de república
o en forma de monarquia. He llegit coses sobre la monarquia del Comtat català
d’arrels occitanes de Barcelona a Catalunya, i dels regnes de la Corona
d’Aragó que fan pensar que tenien una mentalitat lingüística vernaclística i
descentralitzada.
Aquesta
mentalitat, la relaciono amb el marc cultural que tenia l’Europa del
Renaixement.
Aquells
que hagin llegit el llibre UTOPIA de Thomas
More, hi hauran llegit la importància que tenen les llengües vernacles.
Thomas More, ha sigut considerat “sant” per l’Església Catòlica i per l’Església
Anglicana, i fet Patró dels Governants i
Polítics” en general i en concret d’Europa. Com és que els governants i polítics
de l’Eurocambra no han assumit el seu pensament vernaclístic i han reconegut
les llengües vernacles d’Europa? Com és que hi ha polítics a Catalunya que, enganyats per la propaganda anti-vernaclística
fomentada pels imperialistes, encara
consideren les llengües vernacles com a llengües dels esclaus de l’imperi romà,
i no reconeixen que eren aquestes llengües vernacles les que parlaven quan eren
pobles lliures i donaven testimoni de la seva autèntica i natural identitat
nacional?
Continuarà REPÚBLICA, MONARQUIA I LLENGUA 2
" Documento Nacional de Identidad: España l'any 2020. Reino de España des del 2 d'Agost de 2021"
.jpg){kind=small}
Jordi Salat
NOTÍCIES
Notícies sobre Còrsega i Catalunya
[1]
Escric “fós” perquè discrepo de les
normes oficials que han tret una
accentuació de la llengua catalana que
jo considero necessària i significativa; escric,per tant, de forma “heterodoxament
correcta”. Fós per a mi vol dir “ temps del verb Ser”. Fos, sense accent vol
dir “ temps del verb fondre”. Fòs, vol
dir topònim d’Occitània.
[2] De fet lingüísticament la llengua anomenada francesa
és la langue d’oil i la llengua anomenada espanyola es la llengua castellana.
dilluns, 28 de desembre del 2020
La Catalanitat adulterada: La descatalanització de la llengua catalana
La descatalanització de la llengua catalana
Adulteració lingüística i dominació política forasterista colonial
Topònims i concepte de llengua: vernacla o no-vernacla
Tots els mots de topònims tenen alguna relació amb l'orografia del lloc. Només cal veure el castell de "Penyíscola" per a veure que està damunt d'un "penyal".
Així doncs: Per què dir-li "Peníscola" derivat de “penis” o "península" i no "Penyíscola" derivat de “penyal” quan tots sabem que la forma orogràfica d’aquest lloc és un penyal de terra que s’endinsa en el mar i per altra banda aixì el defineix el seu referent més antic :"municipi situat en un penyal"?
Hem d'acceptar el criteri establert oficialment o hem de reivindicar el criteri orogràfic que és troba a l'origen dels mots que identifiquen els topònims?
A mi em sembla que s'hauria d'escriure "Penyíscola" derivat de "penyal" que és
l'origen del mot donat que els topònim sempre tenen relació amb l’orografia o geografia del lloc.
He llegit les argumentacions donades per a justificar el nom de "Peníscola" però no les trobo convincents perquè no són orogràfiques. Ho justifiquen en un escrit medieval que hi posava "Peníscola"en detriment d’allò que és lògic: acceptar que “penyal” és la paraula mare de la que se’n deriven altres com “penyíscol”, “penyíscola”, “penya segat”...etc.
O, a vegades, en molts topònims, pel fet d'haver trobat un document notarial sense preguntar-se si aquell notari era un funcionari espanyol de llengua castellana i també podria ser que fos un subjecte que està al servei de l'imperialisme espanyol amb instruccions de descatalanitzar la llengua catalana, la llengua dels conquerits per a imposar la llengua dels conqueridors i matar així la llengua del Genius Loci, comfeien els imperialistes de Roma i tots els imperialismes.
Allò que val per donar el veritable sentit als topònims, en la immensa majoria de casos, és la seva relació amb l'orografia.
M’he trobat amb filòlegs que defensen les posicions oficialistes, que no respecten el criteri orogràfic, tan aferrissadament, que fins i tot m’han fet pensar que hi hagués un altre motiu amagat que no es vol donat a conèixer; potser per a tergiversar paraules que ens poden fer entreveure uns lligams culturals més profunds que la romanització i que es volen amagar. Uns lligams amb una concepció cultural zodiacalista, que vol dir que té lligams identitaris amb les mitologies astrològiques i paganes.
Algunes vegades, perquè contradiuen els dogmes de fe de l'església catòlica vaticanista.
Tal n’és el cas de la cultura ibera que és la cultura genuïna dels Països de la Corona d'Aragó, i no la de tota la península celtibèrica com es vol fer creure des de determinats poders centralistes i “castellano- espanyolistes”.
Molts lingüistes catòlics oficialistes prefereixen embrancar el català amb la llengua llatina. Altres estudiosos ens diuen que el català no ve del llatí.
Quan van venir els romans a Catalunya (Països de la Corona d'Aragó) aquí ja es parlava el que després s'ha conegut com a català.
Sóc d’una generació catalana, la dels anys 60, que no va poder estudiar el català a l’escola perquè una dictadura espanyolista ho tenia prohibit.
Volia que tothom als Països de la Corona d'Aragó, parlés exclusivament en castellà. A més de prohibir la llengua catalana, també s’ha tingut cura de descatalanitzar-la incorporant i acceptant com a normals mots que no eren genuïns. I, també se li han tallat les arrels que la relacionaven amb la llengua d'oc, o llengua d'Occitània. Un poder espanyolista ha aplicat la norma del "divideix i dominaràs ( Divide et impera) i ha esmicolat la llengua catalana de forma que l'ha desvinculat de l'occità, i li ha donat noms diferents: català, valencià, mallorquí, ...I, el més greu és que hi ha gent que s'ha deixat portar per aquest engany adulteriste desvirtuador de la Realitat Natural.
Molts mots genuïnament catalans han estat castellanitzats i posats al diccionari català com a catalans i presentats com a "normals".
Per exemple “mescla” derivat del castellà “mezcla” enlloc del genuí “barreja”.
Per a justificar-ho se’ns ha dit que venia del llatí. Amb aquest pretext s’han posat moltes castellanades dins de la llengua catalana.
Per altra banda la fonètica barcelonina que jo anomeno cataloní ha trencat molts lligams etimològics que han desvirtuat el significat original dels mots i la seva relació amb un marc referencial que té una Imago Creator: una concepció de lo que és el món creat amb una Idea original.
Per altra banda, la mateixa definició de llengua comporta una desvirtuació o desoriginització (la treu del seu marc original) i una adulteració que la situa fora del seu marc referencial natural, quan l'anomena llengua minoritzada o minoritària que és un definició quantitativa i no l'anomena llengua vernacla, natural o autòctona que és la definició qualitativa que la vincula amb el seu territori. Els territoris tenen llengua pròpia. La llengua catalana té el seu propi territori i n'és la seva llengua vernacla - natural o autòctona-.
Cal diferenciar llengües vernacles (naturals, pròpies, territorials, autòctones) de llengües imperials o colonials (forasteristes, alienes, alienants).
Cal recordar que els cristians, els autèntics, celebren el Dia de les llengües vernacles el Dia de Pentecostés i les identifiquen amb un do de llengües relacionat amb l'Esperit Sant. Aquesta ensenyança cristiana ha estat adulterada, entre d'altres, també per un poder imperialista espanyol que es mostra hostil amb les llengües vernacles diferentes de la llengua castellana a la que anomena lengua española.
i vol fer creure que es la lengua de todos.
Sobreposen el subjecte i concepte polític al subjecte i concepte natural. Tallen l'arrel o vincle vernacle-o autòcton i natural- amb els orígens que hauria de ser el factor identitari de totes les persones de les diverses ètnies que estan com a habitants d'un territori i volen ser part de la comunitat natural vernacla parlant la seva llengua pròpia natural del lloc.
Pels fets els reconeixereu: observeu les llengües vernacles i trobareu artistes, científics, poetes...
I, arquitectes com Gaudí, considerat l'arquitecte de Déu, que parlava català i va pensar o concebre la seva obra en aquesta llengua, el qual va ser tancat a la presó a Barcelona, per negar-se a parlar espanyol a un policia español.
Les llengües vernacles són llengües de creació. Les llengües parlades fora del seu territori o lloc natural, les llengües no-vernacles, també?
Un mal poder ha posat la qüestió lingüística en un marc referencial pervers i uns acadèmics estúpids -o estulticis o estulticiats- com diria Erasme de Rotterdam (Elogi de la Estultícia, llibre traduït com a Elogi de la Follia), o comprats pel poder imperialista alienador, per la por o pels diners i prevendas, volen fer creure al poble que això és normal i modern, ja que a vegades o presenten com a evolució natural de la llengua o altres arguments sense raonabilitat.
S'està descatalanitzant la catalanitat? Jo crec que sí.
Un poble sense identitat o amb identitat adulterada, no és poble, és masa, és un poble dominat.
Jordi Salat
dissabte, 14 de maig del 2016
La Catalunya adulterada: Descatalanitzar i Descatalunyitzar
La Catalunya adulterada
DESCATALANITZAR I DESCATALUNYITZAR
Verge Negra patrona de Catalunya.
Timpà de l'Església de Sant Just i Sant Pastor
de Barcelona.
DESCATALANITZAR I DESCATALUNYITZAR
Són diverses les actituds que promouen la descatalunyització i la
descatalanització als Països Catalans; unes intencionades, altres sense
adonar-se’n. Quina ha de ser l’actitud correcta (en funció de l’ideal nacional
català ) emocionalment satisfactòria i èticament noble quan es vol viure la
vida amb un sentit transcendent? Aquesta és la qüestió.
Necessitem identificar-nos amb una identitat transcendent. On és troba aquesta identitat? La identificació amb la catalanitat – en tant que identitat natural, pròpia o vernacla de Catalunya és una qüestió viva, vital i de plena actualitat.
Aquest ideal català, espiritualitat universal que es manifesta en la particularitat catalana, es debat entre dues forces contràries que cada una per la seva banda la volen fer anorrear.
El Nihil, “no ser”, així l'anomenaven els càtars o cristians albigesos.
El Bohil, “ ser”, així ho anomenaven els càtars o cristians
albigesos que volien fer-la realitat o reeixir
Els conceptes càtars del "Bohil" i el "Nihil" estan relacionats amb la gran qüestió shakespeariana del "Ser" i el "No Ser" i probablemente també amb la filosofía del "Ser" i el "No res" de Heidegger. La catalanitat es debat entre aquest dos principis.
Descatalanitzar i descatalunyitzar són conceptes que formen part del llenguatge que delata les actituds que no volen deixar que la catalanitat – en tant que camí que mitjà de la identificació i el testimoni amb l’essència o substància vernacla ens porta cap a la realització personal en harmonia amb el lloc on vivim i en fa universals en l’ésser – sigui, com ha de ser, i allí on ha de ser, en aquells que voler i han de testimoniar-la perquè forma part d’un ordre còsmic i d’un Ser viu en formació, de Veritat, en la Realitat.
Entenc per descatalunyització, el fet de "treure tota referència al marc geogràfic i polític propi de Catalunya" (l'àrea que pertany al lloc on ha de reeixir la catalanitat o sigui Catalunya o Països Catalans)
Exemples de descatalunyització:
1.- Posar a les etiquetes dels productes fets a Catalunya, a més del text en català, també la referència identitària "Catalunya" a continuació del nom de "Municipi" en el quan ha estat fet. Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"
2.- Posar a les targes de presentació personal, a continuació del nom de la persona i el nom del municipi, també "Catalunya". Les actituds descatalunyitzadores no hi posen Catalunya. Posen el nom del municipi i a continuació "Espanya"
3.- Referir-se a "Catalunya" o els Països Catalans, dient que són "El Nord Este d'Espanya " o el "Sud Est de França" ( Això ho observat a molts llibres i webs que parlen fins i tot d'artistes com Gaudi, Dalí, Tàpies, Miró, Ramon Llull, Arnau de Vilanova, etc. presentant-los com nascuts al Nord d'Espanya sense cap referència a la identitat pròpia i naturalment vernacla que és Catalunya)
4.- Presentar públicament als artistes, esportistes, científics, escriptors, poetes, gastrònoms,...que són catalans amb el prefix “el español” i no fer cap esment a “el catralà” o originaria de Catalunya. ” ( Com fan estratègicament els mitjans de comunicació espanyols)
5.- Traduir el nom dels personatges catalans per a descatalanitzar. Com s’ha fet recentment, amb “Josep Lluis Carod-Rovira a TVE a qui se li van dirigir unes persones del públic castellanitzar-li el nom com “José Luis”. ( No és que no ho sàpiguin dir, és que no volen dir-ho. Falten al respecte però no tenen mala consciència perquè la castellanització és per als “castellanitzadors” espanyolistes una mena de deure moral superior a l’Amor al proïsme, el Bé, la Veritat i la Justícia.
Ho fan provocativament, per castellanitzar i descatalanitzar. És
una perversa estratègia de desidentificacionalització; i ,de substitució de la
identificació de la identitat natural o vernacla, en aquest cas, la catalana)
Entenc per descatalanització "el fet de treure la catalanitat"de les manifestacions culturals - entre aquestes els mateixos mots (ortografia i significat)-, dels fet i fenòmens de tota mena.
Exemples de descatalanització:
Mots
Es substitueix el mot “got” per “vas” i se’n diu que ho fan perquè ve del llatí i no del castellà “vaso”. Però, perquè han de substituir “got”. D’on ve aquest mot? D’una llengua anterior a la llatina que va ser la primera llengua de colonització de Catalunya. Ens van castellanitzant la llengua catalana amb l’acceptació de mots castellans, tal és el cas de: “mescla”, derivat del castellà “mezcla” substituint el genuïnament català “barreja”; “gràcies” derivat del castellà “gracias” substituint el genuïnament català “mercès”.
Els catalans vam aportar a la gastronomia diverses salses, entre
aquestes – ens diu Josep Pla -, la salsa de Mahó, la “mahonesa”. Aquest mot va
ser castellanitzat com a “mayonesa” . Ara els acadèmics catalans l’han acceptat
com a “maionesa” (fent-la derivar del castellà “mayonesa”) i enlloc de
restituir “mahonesa” el seu nom original.
Topònims
Es canvien els topònims i noms de municipis de forma que es queda perdut el seu significat i arrelament cultural pre-romà i autènticament autòcton, com és el cas de: “Sanaüja” en lloc de “Sa Nahüja”; “Gombrèn” en lloc de “Gombreny”; “Peníscola” en lloc de “Penyíscola” ( La toponímia més antiga ens diu que era una “vila situada en el penyal”. Així doncs, “Penyíscola” i no pas “Peníscola” que va de “península”); “Sesgaioles” en lloc de “Ses Gaioles”; “Collserola” en lloc de “Coll S’Erola”; Sant Just Desvern” en lloc de “Sant Just d’Es Vern”; Sant Joan Despí” en lloc de “Sant Joan d’Es Pi”( Què diríem si ara diguessin “Lospitalet” en lloc de “l’Hospitalet”? Fan canvis i amb el pas del temps es van quedant consolidats de manera que acaben fent-se normals...) S’esborren molts del topònims catalans que tenen arrels en llengua ibera o euskera que és la llengua ibera actual.:
“Bohi” derivat del mont “Bohil” , que en temps dels càtars volia
dir que “tenia ser” ( contràriament a “Nihil”) i que és un mot que trobem en
els llocs on hi ha aigües termals i per tant és en aquest sentit que també se
li pot trobar un significat , s’ha convertit en “Boí” i he sentit alguns
lingüistes que diuen que ve de “Boví” o sigui de “vaca”. El trobem a Caldes de
Bohi, Caldes de Montbui ( Abans Caldes de Montbohi), Bohigues ( convertit en
Bohigas o Buigas).
“Baqueira” que ve de “Bach” que en germànic vol dir “rierol” i és
un nom posat a una vall muntanyenca dels Pirineus plena de rierols, l‘han
canviat per “Vaquèira”
“Alb” en documents medievals es pot trobar “Alb” i Queralbs”
municipis situats en els Pirineus i no gaire lluny l’un de l’altre. Ara li
diuen “Alp” ( “Alb” segons alguns lingüistes està relacionat amb “Albi” i
aquest amb un mot iber igual com el basc “Albistegui” . Diuen que ve del llatí
“Alba” que vol dir blanc. Però hi un significat ibero-basc que els lingüistes oficialistes
no el tenen en compte i que està relacionat amb un arbre que es diu “Vern”.)
A la mateixa zona dels Pirineus, la Cerdanya, hi havia un poble
que es deia “Urg” i que estava relacionat amb “Urgell” al qual li han posat
“Utrx”
Al Pirineu de Catalunya Nord trobem un municipi que es diu “Erre”
, mot que té una relació amb la muntanya i orgien del cognom “S’Erre” que ha
esdevingut “Serra”.( La “e” s’ha convertit en “a” a causa de la fonètica
barcelonina).
També a Catalunya Nord, a prop de s’Arrià el municipi on va néixer
Guifré el Pelós, hi ha un poble que es diu “Eus” . El nom d'Eus – ens diu la
versió oficial que jo he llegit -, prové de la contracció d'Alzina, d'on va
passar a Elz i posteriorment a Eus.
A mi em sembla que és més lògic deduir que “Eus” deriva del mot
“Eu” ( Hi ha gent, però, que no pensa segons la lògica del pensament sinó que
memoritza allò que diuen els diccionaris o determinats acadèmics oficialistes
engendrats per academicismes que es passen falsedats de mestre a alumne
donant-se títols i perpetuant les nocions falses deixades passar per la
censura, dels anys de censura que tenim en el passat, perpetuant allò que es
fals en detriment d’allò que és Veritat i no es pot restituir perquè es
rebutjar pels mateixos determinats acadèmics “censuritzats”). Sobre el nom
"Eu" hi ha una altra verssió que no el fa derivar "d'Elz"
contracció d'Alzina, sinò que , com he dit, la fa derivar del mot “Eu”.
Eu, que trobem a nom com “Europa” i “Eufrates”, el trobem també a
altres municipis com és el cas dels catalans "Manlleu",
"Reus" i altres topònims catalans, deriva de l'ibèric "Eu"
que vol dir "Bo". Pot derivar de l’hebreu o arameu.. Potser com diuen
alguns lingüistes l’ibèric i l’hebreu tinguin quelcom en comú. Aquests
lingüistes fan derivar i relacionen “Ebre” , “Iber”, “Ber-eber” i “Eber” amb un
personatges hebreu, descendent de Sem que es deia “Éber” i la seva nació.( Per
a mi es una qüestió essencial esbrinar si els habitants dels Pirineus eren
descendents de Sem o de Cam en funció del que diu Gènesi 9-25, però aquest és
una altre tema que ara no és moment de parlar-ne.
Donat que Túbal, era dit també Caím, i era el rei dels Pirineus i
les seves nacions vernacles (conegudes amb el nom de Ibèria i Hispània o Marca
Hispànica amb capital a Lleida ( Ilerda en temps d’Indíbil) i a Tarragona (temps
del romans) o Barcelona abans que els castellanistes s’apropiessin d’aquest nom
i el convertissin amb “España” amb capital a Madrid) cal veure com encaixen
l’Éber semita amb el Túbal camita. Si és que això és així.)
El municipi de “Torroja” de la Segarra malgrat tenir una “torre
roja” en el seu escut municipal des de fa segles, ara li han posat “Tarroja” de
la Segarra. Per què li han canviat el nom? ( Al municipi homònim Torroja del
Priorat , li han conservat el nom).
Quan vaig a viure a terres de Les Garrigues, sempre havia sentit dir “El Cogull”. Ara li na posat “El Cogul”. Perquè li han tret la identificació catalana de la “ll” a final de paraula? (Un pagès em va dir: És que els espanyols no la saben pronunciar i els ho posem més fàcil perquè parlin català. Vet aquí la sornegueria o ironia del bon pagès lleidatà que amb la mirada em deia ens estan descatalanitzant el català)
Abans he comentat que ens han tret la “h” de noms com “Bohi” que l’han deixat “Boí”. Aquest “h” és un senyal identitari català que s’ha perdut també a Vich, Montjuich, Montblanch i d’altres noms i topònims. La “h” indica la presència d’una cultura pre-romana que es va esborrant. Jo relaciono aquesta cultura amb un coneixement que té les seves arrels en allò que ha passat a la història com a “nuesa de Noé” i que , al meu entendre, no era un cos despullat de roba sinó un coneixement sagrat del qual ens esborren tota senyal.
Hi ha una estació d’esquí anomenada “Port Ainé”. Aquest nom “Ainé” és un nom afrancesat. En català s’hauria de dir “Ainet” Com els francesos no saber pronunciar la “t” a final de paraula, doncs li traiem nosaltres...Passa el mateix que amb “Cogull”, que li traiem la “ll” perquè els espanyols no la sabem pronunciar?). Ainna és un nom propi encara conservat a Mallorca i té una arrel que es pot relacionat amb una divinitat mesopotàmica que es diu “Aina” i que fa referència a la “puresa”. El nom del pic pirinenc “Aneto”, castellanització d’”Ainet”, masculí d’”Ainna”, fa referència a auesta divinitat interpretant la seva puresa com a puresa que es troba en la neu. Podríem dir que es correspon amb el culte a Nostra Senyora de les Neus.
Personatges
A Ramon LLull el trobem substituït tot sovint pel seu nom llatinitzat Raimundo Lulio i en molts casos precedit del prefix El espanyol Raimundo Lulio”. No era pas espanyol. España no existia en el segle XIII Ni en el XV. La oprova és que quan els Reis Catòlics – Isabel de Castilla i León i Ferran d’Aragó i Catalunya van signar el Tractat de Tordesillas asignant les terres descobertes al Nou Món, es va fer a nom de “Castilla” perquè España no existia. Un altre tema és esbrinar perquè es va fer a nom de Castilla i no a nom de Catalunya, més quan el Papa que ho va atorgar era català de València...
D'altra banda, em pregunto:
Per què els acadèmics catalans fan derivar del llatí "Lulio" el referent lul·lisme en lloc de fer-lo derivar del català "Llull" i dir-ne "llull·llisme" o “llullisme”?. El mateix ho podríem dir del "Colom" que en diuen "Colombòfils" del llatí "Colombo" enlloc de "Colòmfils" fent-lo derivar del català "Colom"
Molts catalans van adaptant la seva mentalitat i opinió a la política dels “fets consumats”, una política que amb ignoràncies i acomplexaments, van descatalanitzat i descatalunyitzant; la llengua catalana, Catalunya, els Països Catalans i els catalans.
Fins i tot ens descatalanitzen la catalanitat. Alguns catalans, fins i tot m’han dit que com el català és una llengua que la parlem només a Catalunya i els Països Catalans amb un total de uns 12 milions de persones això és “limitar-se” enfront de la llengua castellana o l’anglesa que la parlen centenars de milions.
Jo entenc que parlar una llengua vernacla , com ho és el català, i
fer-ho amb criteri vernaclista , no ens limita ens al contrari ens fa
veritablement universal perquè ens posen en comunió amb la Substància de la
Vida mentre que les altres llengües si no són vernacles sí que ens limiten
perquè no van més enllà dels formalismes, és una mena d’idolatria lingüística
que els fa esclaus de les paraules perquè, sense el factor vernacle, no
perceben el seu sentit inherent , les memoritzen i reciten buides de sentit.
Parlar amb les llengües vernacles ben parlades ens fa substancials i per tant
ens fa universals.
Parlar amb llengües desvernaclitzades – com és el castellà als Països Catalans- ens fa insubstancials i per tant esclaus, ignorants d’un coneixement naturalista relacionat amb el Geni del Lloc on habitem i amb l’Esperit Universal que anima la Vida i ens en fa partíceps com a veritables ciutadans del món i de la Creació.
Aquest llenguatge, ebn sóc conscient, en la nostra època,actualment, marcada per la mentalitat nihilista, no és ben interpretat.
He pogut constatar que un poder fàctic, protagonitzat per catalans agnòstics i ateus ha instaurat a Catalunya una censura i una inquisició que està descatalanitzant Catalunya en català.
A més, confonen espiritualisme, que es pot veure amb criteri
científic com ho feia A.Einstein, am...b dogmatisme i fanatisme religiós, tot
desvirtuant i rebutjant la substància transcendent que es troba en el patrimoni
cultural català.
Alexandre Deulofeu, a "la Matemàtica de la Història" ens diu que aquesta mentalitat "nihilista" és pròpia d'una època, la qual dura un determinat temps i que es substituïda per una que retroba el sentit original dels símbols i els mots; i amb ell, amb el seny, una renovada percepció de la "creença"
Jordi Salat
dimecres, 14 d’abril del 2010
La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (2)
2
Així ho pensaven també els cristians gnòstics i arrians, i rebutjaven el valor de les llengües forasteres, anti-naturals i merament etnocentristes que s’imposen, a vegades per convencionalismes i per la voluntat de migracions forasteristes manipulades per poders que són contraris a la cultura vernacla, el pensament, la concepció cultural i l’ordre nacionalista que aquesta comporta.
D’aquí ve l’ensenyança evangèlica que els cristians celebren per la Pentecosta, per recordar el “do de llengües” que l’Esperit Sant “infón” als que prediquen la Veritat en nom de Jesucrist. Aquesta ensenyança cristiana la va tenir molt present l’Església Catòlica en els anys 60, en els temps del Papa Joan XXIII. Actualment, no és així. Hi ha hagut una adulteració de l’ensenyança genuïnament cristiana.
Pel que fa a Catalunya i a la llengua catalana, s’ha fet un " Nou Diccionari" en el qual s´ hi han inclòs nous mots "acceptats" com a catalans. ¿Amb quin criteri s’ha fet aquesta selecció? ¿Amb el criteri de Cràtil o amb el criteri de Hermògens?
A mi em dóna la impressió que s’ha fet amb el criteri d’Hermògens. S’han agafat uns mots per convenció social i s’han acceptat molts vocables derivats de llengües forasteres, com la llengua francesa, la llengua anglesa i de la llengua castellana, - talment com abans s’havia fet amb la llengua llatina i la llengua grega -, per l’ ús social que se’n fa, més que no pas pel seu caràcter científicament natural, com hauria estat el de les combinacions matemàtiques i valors numèrics de la càbala, cas d’haver-se aplicat el criteri de Cràtil, i també, al meu entendre, el criteri de Ramon Llull.
Com podem comprovar per les coses escrites, el tema de l’actitud lingüística que han d’adoptar els ciutadans fa anys que es vol justificar per mitjà de la filosofia i la religió. Els filòsofs, amb Sócrates al capdavant, actualment uns 2.480 anys, ja es plantejaven el tema del “bilingüisme”.
Els filòsof volien i volen trobar una raó per a convèncer que els ciutadans parlin en una llengua vernacla com és el català als Països Catalans o una llengua forastera convencional.
Si observeu la realitat, veureu que les llengües vernacles – pròpies de cada lloc o tiferèthiques -, són llengües que fan pensar.
Les llengües no-vernacles, són llengües que no fan pensar, només fan obeir, perquè són les llengües imposades pels poders que volen dominar als pobles conquerits i imposar una cultura que no els permeti pensar a fi que es converteixin en els seus esclaus.
I, perquè a tothom li quedi clar, doncs és molta la presència en el món de la mala voluntat que tergiversa el sentit de les paraules, vull deixar constància de que: als Països Catalans, la llengua vernacla – natural, tiferèthica, autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni del Lloc, la llengua creativa, és la llengua catalana.
Els indicis que trobo en els estudis de la física quàntica i en concret en la Teoria de les Cordes, que té molt present la importància de les vibracions en la composició del món material, em fan pensar que en aquest segle XXI, seran els científics els qui recomanaran parlar en les llengües vernacles, i per tant als Països Catalans, en català.
La ciència vernaclística demostrarà, probablement amb formules matemàtiques, que la consciència vernacla és un nivell evolutiu superior a la consciencia ètnica. El pensament platònic de Cràtil, ─el que ja professaven els cristians albigesos o càtars i Ramon Llull─ guanyarà al pensament aristotèlic d’Hermògens.
Les noves descobertes científiques probablement comportin un nou mapa de la geografia internacional. La ciència vernaclística reconeixerà la identitat vernacla dels Països Catalans i el seu espai propi dins del conjunt universal.
Acceptaran els polítics el dictàmen dels científics i canviaran el marc de referència legal i els nous paràmetres
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
Article escrit l’any 2004
Revisat el 12 d’Abril de 2010
La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (1)
1
Podríem definir la llengua com un conjunt de signes i sons que serveixen per a mantenir contacte amb el món de les idees o de l’Esperit i per a la comunicació amb la naturalesa i entre els éssers humans. A aquest conjunt de signes i sons, hom li atribueix un caràcter natural o convencional. De base autòctona o vernacla i de base genealògica o etnocentrista.
Sòcrates, el filòsof grec nascut a Atenes l’any 470 abans de Crist, o sigui , ara, any 2010, fa 2.480 anys, ens explicà en un dels seus llibres el diàleg mantingut per Hermògens i Cràtil sobre el tema de la llengua amb la qual s’havia de parlar: El concepte de llengua.
Hermògens, opina que les paraules tenen un significat convencional. L’ús social és el que fa una llengua.
Cràtil, opina que les paraules tenen un significat natural, amb això vol dir, relacionat amb la naturalesa. Un significat en sí mateixes; "per sé" o "en relació amb l’Ésser Creador" , “Déu” o la “Divinitat”.
L’opinió de Cràtil és propera al concepte de llengua que tenia el filòsof català Ramon Llull quan ens diu, segons deixà escrit E. C. Agrippa en el seu llibre "De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae" Capítol LXXIV Correspondència de les lletres amb els signes celestes, el següent:
«Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o a voluntat de l’home, sinó conforme a la disposició harmònica dels cossos celestes»
Jesucrist també va deixar ensenyat que “els cristians serien identificats perquè, l’Esperit Sant els infondria el do de llengües i parlarien amb la llengua natural, vernacla o pròpia de cada lloc. L’Església cristiana celebra aquesta ensenyança el dia de Pentecosta. Iconogràficament està representada per les llengües de foc sobre els cap dels Apòstols de Jesús.
La tradició de la càbala catalana i cristiana, tal com jo l’entenc, fa distinció entre “llengua yesòdica” o genealògicament ètnica i “llengua tiferèthica” o vernacla que vol dir autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni dels Llocs ( “Genius Loci” en deien els romans)
La càbala entesa com a tradició cultural naturalista o panteista diu que la llengua és un eina que ens posa en contacte amb l’esperit Creador, està determinada per unes lleis matemàtiques i unes vibracions pel que fa referència als sons, relacionades amb les vibracions que constitueixen els àtoms de la matèria i, per tan, la naturalesa, el món.
Atribueix a cada lletra un valor numèric i construeix les paraules i el discurs lingüísticament per mitjà de combinacions alfabètiques fetes matemàticament. Això vol dir que si una paraula es perd, és pot recuperar per mitjà del seu valor numèric.
El primer acte de la Creació, després del pensament, va ser la pronunciació d’una paraula: Déu va dir:" Que sigui", i el món material es va fer realitat. “Déu ─ens diuen els cristians, especialment els gnòstics─, és el Verb, la Paraula”.
El pensament d’Hermògens encaixa amb el pensament d’ Aristòtil i el dels universalistes que prediquen una llengua única per a tota la humanitat, acceptada de forma convencional per tothom a tot arreu.
El pensament de Cràtil encaixa amb el pensament de Plató, segons el qual, les paraules tenen el seu origen en el món de les idees, explicat en el mite de la caverna.
El pensament de Plató, i també Pitàgores, encaixa amb el de la càbala i el pensament d’aquells naturalistes que prediquen el valor de les llengües naturals autòctones de cada lloc, les llengües vernacles, que es distribueixen pel món en funció d’unes coordinades astrològiques. Els cristians albigesos o càtars, en el tema de la llengua eren considerats platònics i per això parlaven en la llengua del lloc, occità i català quan els frares dominics fundats pel Domingo de Guzmán de Castilla, amb el recolzament del Vaticà de Roma, els volien imposar el llatí.
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)